«Will
capitalism collapse?» The
Call, 28 d'agost del 1919
Transcripció/indexació:
Revolutionary
Communist Group July 1998 and David
Walters in 2003. Traducció del MIA.
Molts camarades semblen haver-se deixat endur pel Col·lapse del Capitalism de Kahn i pels “dirigents” i discursos alarmistes de periodistes i polítics britànics, i creuen que sota la seua gran acumulació de crèdit, paper moneda i factures el capitalisme es dirigeix ràpidament a la seua caiguda. La meua impressió és que el capitalisme és avui més vital a Gran Bretanya, Japó i Amèrica que mai ho havia estat i que es prepara per expansions com les que no havia fet mai abans, que si el capitalisme s'ha d'“enviar a l'ocàs” tan sols serà el resultat de rebre el més gran colp noquejador mai donat, i que aquest colp l'ha de donar una classe obrera revolucionària i unida.
La meua tesi és que el capitalisme no es basa en crèdit o paper sinó en la producció de mercaderies per una plus-vàlua en forma d'interès, benefici i renda. Les condicions són fonts de matèries primeres, maquinària i organització, treball qualificat i mercats. La guerra ha obert noves fonts de matèries primeres i propers ferrocarrils estendran enormement aquestes fonts, i la destrucció bèl·lica proporciona enormes demandes per mecaderies i la presa i obertura del món per la Societat de Lladres suposa mercats que depassen enormement experiències passades.
S'admet que les grans companyies de Gran Bretanya han estès les llurs plantes durant la guerra i hi han instal·lat la darrera i millor maquinària dissenyada d'una forma científica. Molta de la despesa bèl·lica ha implicat una enorme extensió d'aquest “capital fix” dins Gran Bretanya. La destresa i aptitud generals de la classe obrera s'ha vist ràpidament millorada per l'adaptació bèl·lica, i els recursos de la força de treball s'han vist inflats amb un poderós nou exèrcit de treballadores. A Gran Bretanya tan sols tenim per tant avui, ara que la producció bèl·lica s'ha transformat en producció pacífica, les condicions de producció doblades respecte l'època de preguerra i així les possibilitats de realització de plus-vàlua s'han triplicat respecte les que prevalien el 1914.
Ço que val per Gran Bretanya val més o menys pels Estats Units i Japó. Si cal més or per sostindre els mitjans en paper de circulació de mercaderies, se'ls pot aconseguir fàcilment i abundantment de les fonts industrials i les mines d'or o les d'argent es poden emprar com a pagador legal il·limitat com a la Gran Bretanya del segle XVIII.
La campanya secretament planejada dels banquers londinencs i del govern, que s'expressa en la rabieta alarmista sobre el col·lapse del crèdit, i que ha rebut molt recentment veu en els Comuns a través d'Austen Chamberlain i Lloyd George, és part de la política establerta d'induir la classe obrera d'augmentar la producció esforçant-se més durament que mai. L'obligatorietat a través de la gestió científica i l'incentivament a través de bonus, participació en els beneficis i mètodes similars de pagament per resultats complementaran les crides alarmistes als obrers per salvar l'imperi reduint el temps i cost de producció. (D'altra banda, tothom ara s'adhereix a la teoria del valor segons el temps de treball, tret de J. Ramsay MacDonald, alguns economistes capitalistes, i la massa de dirigents sindicals i laboristes com William Adamson, MP, PC).
L'agitació per augmentar la producció té, com l'esquer habitual pel senyor Henry Dubb, un augment del nivell de vida, com el que gaudeixen alguns obrers a Amèrica - amb la intenció astuta de desviar els obrers lluny de la revolució. L'augment aconseguit de producte suposarà béns més barats pel mercat i un èxit contra la competència americana per tot el món.
Si Gran Bretanya pot estendre el seu mercat mundial, les seues vendes augmentades realitzaran un benefici augmentat. D'aquests beneficis depén la seguretat del capitalisme britànic. Amb ells les classes propietàries seran capaces de fer una vida més grossa mitjançant dividends i interessos, i indirectament a través d'un interès de £400.000.000 a partir de les £8.000.000.000 de deute nacional.
D'aquests ingressos inflats les classes propietàries seran capaces d'invertir a l'exterior sumes més grans que mai abans, d'invertir-les en governs per comprar-ne la fidelitat en cas d'una altra guerra, i en indústries a tot arreu per estendre el robatori directe dels obrers del món.
Cada preparació econòmica de Gran Bretanya en l'actualitat - millora de la maquinària, recerca industrials, consorcialització i estandardització, gestió científica i psicologia i fisiologia aplicades a la indústria, fusió i extensió mundial dels bancs, unificació estatal de mines, de ferrocarrils, de producció i subministrament d'electricitat, reducció lleugera i economitzadora de les hores de treball, sindicalisme industrial capitalista, el Departament de Comerç Exterior, etc. - és una preparació vital per la propera guerra comercial amb Amèrica. Això no és un signe de mort, sinó de vida renovada. De fet, els capitalismes deixen “anys-llum” endarrera a sindicats i dirigens socialistes i bandegen implacablement el moviment cooperatiu malgrat la seua expansió numèrica. Mai els capitalistes no havien estat més vius, més agressius.
Políticament, d'ençà de l'armistici, han jugat les cartes desesperadament bé. Oficials de l'exèrcit i de l'armada, juntament amb el bolxevisme i el “tiquet” aconseguiren un resultat electoral sorprenent. El joc d'enguany ha estat mantindre la pau, és a dir impedir una revolució a casa, mentre contenen la revolució a Europa, i guanyar les apostes en el Montecarlo de la Pau de París.
Les nostres esperances foren posades primer en la Federació de Miners que duia els obrers a la batalla amb un programa immediat que hauria implicat en darrer terme capital i treball en un conflicte revolucionari. Amb la introducció de la Comissió del Carbó i de la Conferència de Pau Industrial amb el seu comitè, Lloyd George evità una vaga general fins que Gran Bretanya guanyàs les juguesques a París. El cuc Sankey en l'ham de la coalició serví d'esquer als miners, que s'adonaren que ara són atrapats amb la declaració de Lloyd George en els Comuns el dilluns 18 d'agost contra la nacionalització de les mines i a favor de la consorcialització. Els hams de Home rauen al darrera del Decret de la Comissió de Nivells Mínims Salarials, i el Decret d'Hores d'Ocupació (No.2), resultat de la Conferència Industrial. Abans del seu pronunciament dilluns passat, Lloyd Gerge veia que els miners eren denunciats per reduir la producció i provà de girar l'opinió en general contra els obrers a través de l'impúdic impost de 6 xílings per tona de carbó. Ha convertit l'atac dels miners en una defensa amb una plèade de traïdors oficials i oficiosos en els rengles dels miners, que afebleixen fins i tot la defensa. Això no és cap prova de col·lapse capitalista, o sí?
Les nostres esperances es transferiren llavors a la Triple Aliança. Els triplistes decidiren en votació d'anar a la vaga per forçar la retirada de tropes britàniques de Rússia. El Meravellós Winnie va fer un discurs audacíssim en els Comuns assegurant als “dirigents laboristes” que Gran Bretanya retirava les seues tropes de Rússia (els ferits, és clar), això malgrat el seu discurs del 17 de juliol en les Connaught Rooms, Londres, cridant a la Societat de Nacions de fer “un esforç únic i concertat” contra Rússia. Els dirigents “triplistes” es reuniren i agraïren Winnie amb l'excusa que els proporcionava per suspendre la decisió. Si esclafen Rússia aquests “dirigents” es reuniran solemnement i declararen que no cal decidir res més...
De mentres, la premsa genera l'opinió que darrera de “polítics laboristes", com Henderson i Clyne, s'hi podria suspendre l'“acció directa” enguany. Una classe capitalista que pot maniobrar el "laborisme” cap endarrera i endavant d'aquesta forma no mostra cap signe d'haver perdut puntada.
Deprés una vegada el “Pícnic de Pau” de París s'acaba, Gran Bretanya es dedica a afegir Pèrsia i Afganistan a l'imperi mentre exclou França de Síria, assegurant al món tothora que aquests països clamen per l'ajut protector de Gran Bretanya. Gran Bretanya també lidera el camí cap a la “democràcia en Hongria instal·lant aquell “acció-directista", l'arxiduc Josef (el recent enemic autocràtic) i ara s'ha assentat seriosament per bombardejar i estocinar el bolxevisme a Rússia fins a la runa. Si s'ha de salvar el capitalisme, als obrers revolucionaris d'Europa se'ls ha de fer passar fam i matar-los (dones i criatures, tant se val). La lluita comença realment quan el parlament se'n va de vacances per dos mesos, i per impedir esclats esporàdics a Gran Bretanya el govern ha fet tornar un bon tros de l'exèrcit d'ocupació del Rin, deixant a França la feina bruta que s'hi ha de fer. La Divisió Highland acampa prop de Mansfield, Notts, llesta pels miners. A Irlanda, de mentres, se la incita a la revolta per tal que John the Bully li puga donar una llarga son.
La lliçó que hauríem de treure és que hem d'agitar, educar i organitzar més sòlidament i vigorosament que abans. Recordam que tot i que els dirigents sindicals i polítics de la classe obrera han tingut por d'ésser tan audaços com els dirigents del capitalisme, han fallat com sempre en el moment crític i ho faran de nou, les masses popular s'apropen més i més cap a la nostra posició.
Ací rau la salvació. La seguretat de la societat resta no en les mans d'uns pocs (dirigents o herois), sinó en les de les masses de la humanitat, conscients o inconscients. Malgrat que els esdeveniments no semblen propicis, una massa creixent d'obrers es consciencia de la necessitat d'una nova societat i deriva directament cap a la nostra via. Com més gran siga la deriva més s'esvairan els suports del capitalisme, i d'ací vindrà l'imminent col·lapse del capitalisme. El canvi quantitatiu des de la nostra banda esdevindrà qualitatiu, en altres mots, idees noves i clares amb esperits més alts i orgullosos vindran amb els nombres, i arribarà el moment (potser fins i tot enguany) que els obrers reptaran al capitalisme en la darrera lluita i guanyaran per la societat mundial d'una raça humana unida, on cadascú produirà per tothom, i tothom per cadascú.
Continuam la lluita, camarades!