Rosa Luxemburg

Casa de cartes

«Kartenhäuser», a «Die Rote Fahne», 13 de gener del 1919.

Damunt les runes fumejants, entre els bassalts de sang i els cossos dels «espartaquistes» assassinats, els herois de l’«ordre» s’afanyen a consolidar de nou el llur domini. El govern d’Ebert es dedica enèrgicament a consolidar el seu poder: d’ara endavant ho farà amb baionetes. Ebert, del tot com faria el mestre Cèsar, passa revista a les tropes de la guàrdia i els adreça un discurs, en presència dels morts i dels ferits dels carrers de Berlín, ofereix «a les valentes tropes l’agraïment del govern», i els assigna com a tasca la seguretat de l’Assemblea Nacional amb el poder de les armes. El «comandant suprem» Noske assum en la seua ordre del dia de l’11 el vell conegut registre de Hindenburg, de von Kessel i de tots els lacais del règim de Hohenzollern: «A l’est bandes espartaquistes motoritzades saquegen a punta de revòlver casa rera casa... La darrera màscara que els presentava com un moviment polític ha caigut, el robatori i el saqueig eclosionen com el darrer i únic objectiu de la revolta»... La paciència del govern s’esgota, i ara l’«artilleria pesada» i les metralladores hauran de fer el llur discurs. «S’ha d’assolir la unitat de la classe treballadora contra Espartac», conclou el pervingut tacat de sang.

Així esperen els Scheidemann amb l’ajut material dels militars contrarevolucionaris i amb el suport moral de la burgesia restablir el llur poder governamental damunt dels cossos dels treballadors revolucionaris de Berlín.

Aquest càlcul té però una llacuna. Els militars, la burgesia, que avui ajuden sense embuts els Ebert-Scheidemann, volen gaudir ells mateixos dels fruits de la cruenta collita. Aquests elements donen suport al govern «socialista» tan sols en la mesura que creuen que pot retindre les masses proletàries onejant una falsa bandera, i que poden ofegar la revolució i el socialisme mitjançant una influència «moral». Ara l’assumpció s’ha trencat. La darrera setmana ha posat de manifest l’abisme que s’obre entre el govern ebertià i la revolució. Avui és clar que els Ebert-Scheidemann tan sols poden governar amb la baioneta. Si és així, però, la baioneta també pot governar sense Ebert-Scheidemann. La burgesia va per totes i crida per una proclamació oberta de la dictadura de sabres, per la plena restauració de l’antic «ordre»:

«Els revoltats han d’ésser jutjats per tribunals d’urgència o empresonats» - afirma el «Tägliche Rundschau» - «i no se’ls hauria de deixar en llibertat... La restauració de la llei i l’ordre ha d’assolir-se fins al més mínim detall; la policia, que ha desaparegut des del 9 de novembre, ha d’ésser restaurada amb l’antic nivell i amb l’antiga importància, els efectius de seguretat han d’ésser rearmats i se’ls ha d’atorgar plens poders».

Alhora el dirigient de la guàrdia de Noske, coronel Reinhardt declara: amb la llei marcial no hauria de rebre ordres de ningú – ni tan sols del govern – ja que com a soldat decidiria amb independència. I el 3r Regiment de la Guàrdia declarà per iniciativa pròpia que era «decidit» a tirar endavant l’Assemblea Nacional «amb la força de les armes». A Berlín i rodalies els oficials realitzen detencions per iniciativa pròpia.

Així es rebel·len els oficials de carrera contrarevolucionaris contra el govern d’Ebert i deixen clar que tota la qüestió va a l’inrevés: els Ebert-Scheidemann haurien d’haver tret les castanyes dels foc a la burgesia, i no la burgesia als Ebert-Scheidemann. Si arribàs al cas que la burgesia hagués de salvar el govern «socialista» dels treballadors revolucionàries, el joc es tancaria, i la burgesia pensaria i no sense raó que tenen candidats més capaços per la dictadura de sabres que els pervinguts Ebert i Noske.

Des del tercer bàndol, però, el partit de Haase prova d’utilitzar la crisi per l’establiment d’un govern de coalició de «totes les tendències socialistes», del tot esperable de la política maniobrera de Haase d’ofegar totes les contradiccions internes de la revolució en una barreja indiscriminada, de recobrir totes les contradiccions i de dissoldre l’energia combativa de les masses en falsos compromissos. Tan sols els «dirigents compromesos», els Ebert, Scheidemann, Landsberg, Noske, haurien de deixar l’escenari, tan sols hauria de tindre lloc un canvi de personal, mentre la política scheidemanniana restaria en vigor, i «totes les tendència socialistes» haurien de constituir un govern conjunt amb ella.

Els «espartaquistes» avui, davant la visió dels cossos dels proletaris assassinats, davant de l’orgia de sang dels Scheidemann, senten un menyspreu deu vegades superior a abans a aquesta política miserable de compromís i de traïció de la causa de la revolució, que les frases buides de la gent de Haase quant a una coalició de «totes les tendència socialistes» no són en realitat més que una repetició d’una aliança ja ben coneguda: els Scheidemann i els independents. La resurrecció del govern Ebert-Haase sota noms nous: vet ací com es resum les grans crides a la «unitat» de l’USP. I com més fortament hom bescante avui als Ebert-Scheidemann a «Freiheit», més prepara aquesta canonada de fum la lamentable caiguda de l’USP que, malgrat totes les lliçons, malgrat haver sigut ja obligat a abandonar la companyia dels Scheidemann a partir del 28 de desembre, simplement vol tornar a aquesta situació –tan sols que sota uns altres signataris.

Així es presenten en l’actual crisi tres combinacions:

Totes tres combinacions són cases de cartes ni que siga perquè totes es basen en etapes superades i difuntes. La revolució no es pot ni capgirar ni revertir, i encara menys a la bella època d’abans del 9 de novembre, i és igualment impossible pel ceptre d’Ebert de sostindre’s en un punt mort.

Tot el sentit polític i el contingut històric de la crisi d’aquesta darrera setmana rau justament en el fet que la revolució avança per una força interna i un desenvolupament lògic, per tal d’arribar a la presa del poder pel proletariat, a la realització del socialisme, encara que avui moments resistents li posen pals a les rodes. Si aquestes forces hostils guanyen la mà de moment mitjançant crus mitjans de força, amb el desenvolupament ulterior esdevindran del tot impotents per impedir la marxa victoriosa de la revolució.

I això es constata millor en el fet que ni una sola combinació que hagués de perdurar es pot erigir en les ruines d’aquesta setmana. Amb independència del puga arribar demà o depús-demà com a resultat i solució de la crisi: serà provisional, una casa de cartes. Si la força nua de les metralladores o l’ambigüitat dels plans enganyosos de l’USP guanyen la mà, - en el temps més breu la força primigènia de la revolució: les lluites econòmiques duran a un destret tots aquests càlculs. La revolució posarà una vegada i una altra el problema fonamental en l’ordre del dia: el conflicte general entre el treball i el capital. I aquest conflicte és un enfrontament històric entre dos enemics mortals, que tan sols es pot efectuar en un gran camp de batalla, ull per ull, pit contra pit.

Amb prou feines les runes i els cossos d’aquest recent episodi seran netejats, que la revolució emprendrà de nou l’incansable feina diària. Els «espartaquistes» continuaran pel llur camí amb una solidesa inquebrantable. El nombre de víctimes infringides creix cada setmana, el nombre de partidaris creix, però, cent vegades més ràpidament. Sota la situació d’excepció de la guerra ompliren presons i centres de detenció, sota el govern «socialista» d’Ebert-Scheidemann omplen les tombes de Friedrichshain. Però sota la bandera de la lluita revolucionària implacable s’amunteguen les masses del proletariat. Potser momentàniament estrats individuals són intoxicats i captivats per la demagògia i per les frases d’«unitat»: més sòlidament i fermament demà, després de noves decepcions i desencantaments, s’adheriran a l’únic partit que no coneix cap compromís, cap vacil·lació, que pren el camí històricament prescrit, sense mirar a dreta o a esquerra, sense comptar enemics i perills –fins a la victòria.