Gracchus

(Rosa Luxemburg)

Valoració de la Conferència de Gotha

(25 de maig del 1917)

Publicat originalment com a «Rückblick auf die Gothaer Konferenz», Der Kampf (Duisburg), Nr. 51 del 25 de maig del 1917.
Transcripció: Oliver Fleig i Sozialistische Klassiker.
HTML-indexació: Einde O’Callaghan per Marxists’ Internet Archive. Traducció de la secció catalana del MIA.

El report detallat sobre la Conferència de Gotha, que aparegué en la premsa, permet ara també a cercles més amplis de camarades de veure una imatge de l’elaboració de la sessió i adoptar-hi una posició crítica. Ço darrer és el més important de tot. Volem trencar definitivament amb l’antic costum de la socialdemocràcia oficial alemanya segons el qual cada trobada del partit que se celebra es caracteritza irremeiablement com una «pedra de toc», al voltant de la qual un alt nivell de debat, «malgrat tota la duresa de les posicions enfrontades», s’hi arriba a la unanimitat. Ço que ens cal és una duresa en reflexionar i examinar l’actuació feta, una autocrítica implacable, una sinceritat oberta. Tan sols així s’hi pot servir avui al socialisme.

Per tal d’obtindre el punt de mira correcta en l’avaluació de la conferència i de la seues resolucions, abans de res ens hem de fer la qüestió: Quin era l’objectiu propi de la sessió de Gotha davant la situació general del moviment obrer?

Evidentment havia d’aclarir com organitzar els elements de l’oposició contra el socialisme governamental per preparar el camí a Alemanya del renaixement d’un moviment obrer socialista, fonamentat en la lluita de classe.

Ara, però, és clar per tot obrer conscient que és un impossible un renaixement del moviment obrer a partir de l’actual ensulsiada i de l’actual desgràcia si hom no té clares les causes d’aquesta ensulsiada i d’aquesta desgràcia. Els qui no contemplen la forta crisi històrica del socialisme alemany i internacional d’ençà de l’esclat de la guerra com quelcom caigut per la voluntat del cel, entenen que la ignomínia del 4 d’agost del 1914 es remunta en l’essència del moviment obrer a abans del 4 d’agost del 1914. És igualment comprensible que qui no coneix les pròpies arrels del mal no pot pensar en la forma d’exterminar-lo i de fundar el nou edifici damunt principis sòlids.

Això suposa que el punt de partida, la primera passa per la creació d’un nou moviment socialista a Alemanya ha d’ésser un debat fonamentat i exhaustiu amb el passat. Tan sols de la font de l’autocrítica, d’un exam fonamentadament implacable de les pròpies mancances de programa, tàcica i organització, s’hi poden aconseguir unes línies clares de futur. Per tant no cal dir que no s’haurien d’haver emprat a Gotha íntimes i acadèmiques disquisicions teòriques: no, certament, sinó un exam polític de la pràctica de la socialdemocràcia i dels sindicats alemanys en els punts principals, i furgar els dits en la nafra de les mancances principals del passat, la qual cosa hauríem de fer també en l’agitació davant cada simple treballador si volem dur-lo sota la bandera de l’oposició. Únicament d’aital exam del passat s’hi poden derivar les grans línies de les tasques del futur.

Dit des d’aquest punt de mira la sessió de Gotha, si més no pel que fa la Societat Obrera, fracassà completament. En el report de Haase no hi havia cap espurna d’anàlisi del passat, en el report de Ledebour i Dittmann no hi havia cap espurna que il·luminàs l’essència i les línies directrius segons les quals s’hauria d’orientar d’ara en avant les noves tasques polítiques i l’estatut organitzatiu. Haase trobà mots força durs i adients per designar la colla de Scheidemann o els deixebles de Lensch-Haenisch. Però la fallida actual de la socialdemocràcia no és cap qüestió personal, i el fet que els Scheidemann, que els Lensch i Haenisch esdevinguessen possibles en la democràcia requereix per si mateix d’una explicació més profunda. Donar-la i treure’n les noves tasques i obligacions, és quelcom ni tan sols provaren els referents de la Societat Obrera. Per tant la crítica favorable no s’hauria de limitar a les consecucions oratòries. En aquest oblit de tot debat fonamentat sobre la pràctica passada rau més aviat un símptoma essencial de la sessió de Gotha, que apareix com a expressió de la peculiar fisonomia política de la Societat Obrera i per tant del naixement d’un nou partit tallat pel patró oficial. Per comptes de distingir-se críticament del passat, hom cerca contràriament a cada instant d’aferrar-se a fórmules i esquemes superats i invalidats. El Programa d’Erfurt i les resolucions congressuals nacionals i internacionals – això hauria d’ésser la solució pel nou partit, com s’insistia una vegada i una altra. Però quina importància tenen avui aquests mots, després que els socialistes governamentals els hagen emprat igualment com a bandera pel llur contraband i després que – ço que és decisiu – ni el Programa d’Erfurt ni tampoc les resolucions nacionals i internacionals hagen impedir la bancarrota més eixordidora del moviment obrer. Fins i tot avui és clar per qualsevol infant que és sota la bandera del programa del partit i de les resolucions congressuals que tot el moviment obrer ha sigut arossegat en una direcció falsa, que l’ha dut a l’abisme. Això demanava posar de manifest el crepuscle de les fórmules aplicades, de la pràctica, que ha culminat en l’ensulsiada, per il·luminar els nous camins a emprendre. Per comptes d’això la Societat Obrera ha cercat denonadament en tot d’aferrar-se als antics, com a simple continuació, com a restauració organitzativa de l’antic partit. D’ací la típica continuació de les antigues tradicions de les sessions del partit alemany per titllar les profundes divergències d’opinió en els rengles del nou partit com a simples «malentesos», la solució dels quals és tasca de les sessions. D’ací també que el report de Ledebour – deixant de banda deplorables errors en qüestions individuals – en el seu tall general era tan sols una simple còpia dels habituals reports tàctics de les anteriors sessions del partit: parlamentarisme i res més que parlamentarisme. I d’ací que el disseny organitzatiu representat per Dittmann no fos més que una còpia de l’antic estatut del partit.

Qui s'ha doblegat en el punt de partida fins a les arrels, haurà de menar una lluita contra molins de vent vers les interferències exteriors. L'intent esforçat de guerrejar contra el burocratisme de l'antic partit a través dels mitjans purament mecànics de l'estatut organitzatiu actua com un personatge tragicòmica contra la pròpia ombra, tota vegada que els dirigents de l'opositora Societat Obrera han evitat hàbilment de descobrir les arrels polítiques del burocratisme i de la completa degeneració de la democràcia en l'antic partit i de moure-hi la destral.

En tots els trets característics la sessió de Gotha era de fet una continuació legítima de l'antic partit, i el centre del partit hi continuà amb la funció realitzada allà durant els 10 o 15 anys anteriors a la guerra, amagar les profundes contradiccions internes del moviment i per tant la vida del partit de la mà a la boca, sense fer possible cap orientació de llarg abast.

Únicament la tendència Internacional introduí a la sessió de Gotha l'element de crítica i de renovació de moviment. Mitjançant el condicionament, extraordinàriament important, que tant el programa com l'organització donen forma als nous coneixements guanyats amb la guerra mundial, mitjançant la proposta d’una activitat de masses en la vida del partit a través de consultes prèvies, mitjançant la realització de l’autonomia política de les unitats locals de l’organització, i finalment mitjançant una dura crítica general del parlamentarisme, del defensisme polític de la Societat Obrera, de la confusió en la qüestió de la resistència nacional, etc., la nostra tendència realitzà alhora un debat amb el passat i la preparació de nous camins al mateix temps crítics i esperonadors.

S’insisteix en això no per un mal gust de tindre la raó o de saber-ne més, sinó perquè en aquesta distribució de papers que assum la pròpia direcció de la tendència Internacional en el nou partit, s’expressa clarament l’objectiu conscient de l’entrada de la seua militància. La tendència Internationale resta com abans. No s’hi ha entrat en el nou partit per cap mena de visió oportunista ni tampoc moguda per un desig de reconciliació amb la Societat Obrera en una massa indiferenciada d’«oposició» desvertebrada. S’hi entrà en el nou partit – en la confiança de l’agreujament creixent de la situació social general i en el treball conscient que s’hi faça – per tal d’impulsar-lo, reforçar-ne la consciència i fer-lo expressió de les necessitats més àmplies del moviment obrer en general, i d’aconseguir que les contradiccions socials constituesquen l’eix director del partit.

Les organitzacions del Grup Internacional es lliguen amb la Societat Obrera en una lluita comuna, però s’hi lliguen tan sols en un sentit com el que cantava Figaro del comte d’Almaviva:

Aquesta importantíssima tasca de clarificació crítica, que ara és una necessitat del moviment, aparentment desitjada per ben pocs tant dels seguidors de la Societat Obrera com d’altra banda dels «radicals d’esquerra» de Bremen. Aquells consideren – també en això fidels a l’antiga tradició del partit – tota crítica dura i implacable com una ofensa i una càrrega, i en el millor dels casos com un efluvi del famós «malentès»: aquests – els «radicals d’esquerra» de Bremen – sostenen que el debat amb la Societat Obrera dins el partit una pèrdua de temps i voldrien – en possessió de la recepta sòlida de l’única tàctica veritable – sense més dilacions fer-se una llar pròpia per fer «ço correcte». La llàstima és que aquest únic sistema correcte de petita cuina oblida la qüestió principal, és a dir les relacions històriques objectives, que en darrer terme decideixen els posicionament de les masses. Obliden que el debat amb el centre del partit a cada passa i revolt i alhora el debat amb el passat, amb les mancances del moviment obrer són per nosaltres el mitjà més important per fer madurar les masses. Si la Societat Obrera és ara de moment un tros vivent del passat del partit, que el dugué a la bancarrota del 4 d’agost, llavors el nou moviment ha de fer contínuament un debat crític amb ella per aclarir el nou camí. No n’hi ha prou que un grapat d’individus que tenen la millor recepta per fer la tasca i ja la coneixen perquè hom lidere les masses. Aquestes masses s’han de lliurar mentalment de tradicions d’un passat de 50 anys, per tal d’alliberar-les. I tan sols ho poden fer en un llarg procés de contínua i dura autocrítica interna del moviment en general. Ço que els de Bremen tenen per una pèrdua de temps, en considerar la Societat Obrera com un llast, és l’element vital del futur, la garantia del renaixement del socialisme i amb aquest objectiu la tendència Internacional hi entrar en el Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya.