Rosa Luxemburg

INTRODUCCIÓ A L’ECONOMIA POLÍTICA

1916-1917

1. Què és l’economia política?

L’economia és una ciència força particular. Els problemes i les controvèrsies apareixen a penes es dóna el primer pas en aquesta branca del coneixement, a penes es planteja la pregunta fonamental: de què tracta aquesta ciència. L’obrer comú, que té només una idea molt vaga de què és l’economia, atribuirà la seua falta de coneixement a una deficiència en la seua educació general. Però en un cert sentit comparteix la seua perplexitat amb molts estudiosos i professors erudits, que escriuen obres de molts toms sobre el tema de l’economia i dicten cursos d’economia als estudiants universitaris. Sembla increïble, però és cert: la majoria dels professors d’economia tenen una idea molt nebulosa del contingut real de la seua erudició.

Ja que és comú que aquests professors guardonats amb títols i honors acadèmics treballen amb definicions, és a dir, que tracten d’expressar l’essència dels fenòmens més complexos en unes quantes frases prolixament elaborades, fem un experiment, tractem d’aprendre d’un representant de l’economia burgesa oficial de què tracta aquesta ciència. Consultem en primer lloc al degà del món acadèmic alemany, autor d’una immensa quantitat de patracols sobre economia, el fundador de l’anomenada “escola històrica” de l’economia. Wilhelm Roscher. En la seua primera gran obra, Die Grundlagen der Nationalökonomie Ein Handund Lesebuch für Geschaftsmänner und Studierende (Els fonaments de l’economia política. Manual i llibre de lectura per a homes d’empresa i estudiants) publicada en 1854, però que ha conegut des de llavors vint-i-tres edicions, llegim en el capítol 2, paràgraf 16:

“Per ciència de l’economia nacional o política entenem aquella ciència que tracta de les lleis del desenvolupament de l’economia d’una nació, o de la seua vida econòmica nacional (filosofia de la història de l’economia política, segons von Mangoldt). Igual que totes les ciències polítiques, o ciències de la vida nacional, estudia, d’una banda, l’home individual i per l’altra estén el seu camp d’investigació al conjunt de la humanitat.”

Comprenen ara els “homes de negocis i estudiants” què és l’economia? L’economia és, doncs, la ciència que estudia la vida econòmica. Què són les ulleres de llarga vista de carei? Ulleres de llarga vista amb marc de carei, per descomptat. Què és un ase de càrrega? Puix un ase amb una càrrega a sobre el seu llom! En realitat, aquest és un bon mètode per a ensenyar-los als xiquets el significat de les paraules més complexes. Malauradament, però, si no s’entén el significat de les paraules de res servirà que aquestes s’ordenen de tal o qual manera.

Consultem ara un altre estudiós alemany, actualment catedràtic d’economia a la Universitat de Berlín, vertadera lluminària de la ciència oficial, famós “a tot arreu del país” (com se sol dir), el professor Schmoller. En un article sobre economia publicat en el gran compendi dels professors alemanys, Handwörterbuch der Staatswissenschaften (Diccionari manual de les ciències polítiques), dels professors Konrad i Lexis, Schmoller ens dóna la resposta següent: “Jo diria que és la ciència que descriu, defineix i dilucida les causes dels fenòmens econòmics, i els agafa en les seues interrelacions. Això suposa, per descomptat, que comencem per definir correctament l’economia. Al centre d’aquesta ciència hem de col·locar les formes típiques, que es repeteixen en tots els pobles civilitzats moderns, de divisió i organització del treball, del comerç, de la distribució dels ingressos, de les institucions socioeconòmiques que, recolzades per un cert tipus de lleis privades i públiques i dominades per forces psíquiques semblants, generen relacions de forces semblants, la descripció de les quals ens fornirien les estadístiques del món civilitzat contemporani: una espècie de quadro de situació d’aquest. A partir d’aquí, la ciència ha intentat discernir les diferències entre les distintes economies nacionals, una en comparació amb les altres, els distints tipus d’organització aquí i en altres parts; s’ha preguntat en quina relació i amb quina seqüència apareixen les distintes formes i ha arribat, així, a la concepció del desenvolupament causal d’aquestes formes distintes i la seqüència històrica de les circumstàncies econòmiques. I ja que ha arribat, des del començament mateix, a l’afirmació d’ideals mitjançant judicis de valor morals i històrics, ha mantingut aquesta funció pràctica, en certa manera, fins al present. A més de la teoria, l’economia sempre ha propagat principis pràctics per a la vida.”

Puf! Respireu profundament. Com era això? Institucions socioeconòmiques-llei pública i privada-forces psíquiques-allò igual i allò semblant-estadístiques- estàtica-dinàmica-quadre de situació-desenvolupament causal-judicis de valor historicomorals... El comú dels mortals no es pot deixar de preguntar, després de llegir açò, per què el seu cap li pega voltes com un baldufa. Amb fe cega en la saviesa professoral que aquí es dispensa, i cercant tossudament un poc de saviesa, es podria tractar de desxifrar aquest galimaties dos, potser tres vegades; temem que l’esforç seria en va. Aquí no hi ha sinó fraseologia buida, xerrameca pomposa. I això constitueix, de per si, un símptoma infal·lible. Qui pense amb serietat i domine el tema que està estudiant, s’expressarà concisament i intel·ligible. Qui, excepte quan es tracta de l’acrobàcia intel·lectual de la filosofia o els espectres fantasmagòrics de la mística religiosa, s’expressa de manera fosca i sense concisió, revela estar en la foscor... o voler evitar la claredat. Més endavant veurem que la terminologia confusa i obscurantista dels professors burgesos no és fruit de la casualitat, que reflecteix no sols la seua falta de claredat sinó també la seua aversió tendenciosa i tenaç cap a una veritable anàlisi del problema que ens ocupa.

Es pot demostrar que la definició de l’essència de l’economia és assumpte polèmic recolzant-se en un fet superficial: la seua edat. S’han expressat les opinions més contradictòries entorn de l’edat d’aquesta ciència. Per exemple, un conegut historiador i exprofessor d’economia de la Universitat de París, Adolphe Blanqui (germà del famós dirigent socialista i soldat de la Comuna Auguste Blanqui) comença el primer capítol de la seua Història del desenvolupament econòmic amb la frase següent: “L’economia és més antiga del que generalment creu hom. Els grecs i romans ja la posseïen.” D’altra banda, altres autors que han estudiat la història de l’economia, per exemple Eugen Dühring, exprofessor a la Universitat de Berlín, consideren important recalcar que l’economia és molt més moderna del que generalment es creu; va sorgir en la segona meitat del segle XVIII. Per a donar també una opinió socialista, citem Lassalle, en el prefaci de la seua clàssica polèmica escrita en 1864 contra Capital i treball de Schultze-Delitzsch: “L’economia és una ciència els rudiments de la qual existeixen, però que encara no ha sigut definida”.

D’altra banda, Karl Marx li va posar a la seua obra mestra de l’economia, El capital, el subtítol de Crítica de l’economia política. El primer tom va aparèixer, com per a complir la profecia de Lassalle, tres anys més tard, en 1867. Amb aquest subtítol Marx col·loca la seua obra fora del marc de l’economia convencional, considerant que aquesta està acabada definitivament: només resta criticar-la.

Alguns sostenen que aquesta ciència és tan antiga com la història escrita de la humanitat. Per a altres té a penes un segle i mig d’antiguitat. Un tercer grup sosté que es troba en bolquers. Altres diuen que està perimida i que ha arribat l’hora de pronunciar un judici crític i definitiu per a accelerar la seua desaparició. Qui no està disposat a reconèixer que semblant ciència presenta un fenomen únic i complicat?

No seria aconsellable preguntar-li a algun representant oficial burgès d’aquesta ciència: com explica vostè el fet curiós que l’economia (aquesta és l’opinió predominant en els nostres dies) haja començat fa a penes cent cinquanta anys? El professor Dühring, per exemple, respondria amb una gran xerrameca, afirmant que els grecs i els romans no tenien concepcions científiques dels problemes econòmics, només nocions “irresponsables, superficials, molt vulgars” extretes de l’experiència diària; que l’Edat Mitjana fou “acientífica” fins a l’enèsima potència. És obvi que aquesta explicació erudita no ens serveix; al contrari, és prou enganyosa, sobretot aqueixa forma de generalitzar sobre l’Edat Mitjana.

El professor Schmoller ens brinda una explicació tan peculiar com l’anterior. A la seua obra, que citem més amunt, afegeix la següent perla a la confusió regnant: “Durant segles s’havien observat i descrit molts fenòmens econòmics privats i socials, s’havien reconegut unes quantes veritats econòmiques i els codis legals i ètics havien discutit problemes econòmics. Aquests fets sense relació entre si, foren unificats en una ciència especial quan els problemes econòmics van adquirir importància sense precedents en el maneig i administració de l’estat; des del segle XVII fins al XIX, quan nombrosos autors s’ocuparen d’aquests problemes, el coneixement dels mateixos es va convertir en necessitat per als estudiants universitaris i al mateix temps l’evolució del pensament científic en general va conduir a interrelacionar aquestes proposicions i fets econòmics en un sistema independent utilitzant certes nocions fonamentals, com ara diners i comerç, la política nacional en matèria econòmica, el treball i la divisió del treball: tot això ho assajaren els autors del segle XVIII. Des d’aleshores la teoria econòmica existeix com a ciència independent.”

Quan extraiem el poc sentit que li trobem a aquest passatge, obtenim el següent: existien diverses observacions econòmiques que, durant un temps, van estar tirades aquí i allà, quasi ocioses. Llavors, de sobte, a penes el “maneig i administració de l’estat” (vol dir el govern) les necessitaren, i en conseqüència es féu necessari ensenyar economia a les universitats. Sorprenent, i al mateix temps, com de típica d’un professor és aquesta explicació! Primer, en virtut de les necessitats de l’honorable govern, es funda una càtedra... la titularitat de la qual és ocupada per un honorable professor. Llavors, per descomptat, es crea la ciència, si no, què podria ensenyar el professor? En llegir aquest passatge ens recordem (qui no?) del mestre de cerimònies de la cort que afirmà estar convençut que la monarquia perduraria per sempre; després de tot, si desaparegués la monarquia, de què viuria? Aquesta és, doncs, l’essència del paràgraf: l’economia va nàixer perquè el govern de l’estat modern necessitava aqueixa ciència. Se suposa que l’ordre de les autoritats constituïdes és el certificat de naixement de l’economia: aqueixa forma de raonar és típica d’un professor contemporani.

El servent científic del govern que, a comanda d’aquest, redoblarà “científicament” el tambor a favor de qualsevol tarifa o impost per a la Marina, que en època de guerra serà una vertadera hiena del camp de batalla, predicador del xovinisme, l’odi nacional i el canibalisme intel·lectual, semblant tipus no té empatx en imaginar que les necessitats financeres del sobirà, els desitjos fiscals del tresor, la inclinació de cap de les autoritats constituïdes, tot això va bastar per a crear una ciència del dia a la nit... del no-res! Per als que no ocupem llocs de govern tals nocions presenten alguna dificultat.

A més, l’explicació planteja un altre interrogant: què va ocórrer en el segle XVII, que obligà els governs dels estats moderns (seguint el raonament del professor Schmoller) a sentir la necessitat d’esprémer els seus estimats súbdits de forma científica, de sobte, mentre que durant segles les coses havien marxat prou bé, per cert, amb els mètodes vells? ¿No es dóna volta les coses aquí, no és més probable que les noves necessitats dels tresors fiscals hagen sigut una modesta conseqüència d’aqueixos grans canvis històrics que foren l’origen real de la nova ciència de l’economia a meitat segle XVIII?

En síntesi, només podem dir que els professors erudits no ens volen revelar de què tracta l’economia i, a més a més, no volen revelar com i per què s’originà aquesta ciència.

II

No obstant això, una cosa és certa: en totes les definicions dels savis burgesos que hem citat es tracta invariablement de l’“economia política” [Volkswirtschaft]. Nationalökonomie és només, un terme d’origen estranger equivalent a teoria econòmica. El concepte d’economia nacional està al centre de les explicacions de tots els representants oficials d’aquesta ciència. Ara bé, que és exactament l’economia nacional? El professor Bücher, l’obra del qual Die Entstehung der Volkswirtschaft (La formació de l’economia política) gaudeix de gran fama en Alemanya i en l’estranger, ens diu el següent a aquest respecte:

“El conjunt, de les organitzacions, mecanismes i procediments que permet la satisfacció de les necessitats d’un poble sencer constitueix l’economia política. L’economia política es compon de nombroses hisendes que es troben vinculades entre si i són interdependents en molts sentits en raó del tràfic, de tal manera que cadascuna d’elles assumeix certes comeses per a totes les altres i fa assumir a d’altres, tasques semblants per a si.”

Tractem de traduir també aquesta erudita “definició” al llenguatge dels simples mortals.

Si sentim parlar del “conjunt dels mecanismes i procediments” destinats a satisfer les necessitats de tot un poble, hem de pensar en tot el que pot estar comprès en aquesta expressió: fàbriques i tallers, agricultura i ramaderia, ferrocarrils i magatzems així com en sermons i llocs de policia, en representacions de ballet, en registres civils i observatoris astronòmics, en eleccions parlamentàries, en prínceps de la terra, en organitzacions de veterans, clubs d’escacs, exposicions canines i duels (perquè avui en dia tot açò i una interminable cadena d’altres “mecanismes i procediments” serveix “per a satisfer les necessitats de tot un poble”). Llavors l’economia política seria totes les coses juntes, tot el que està entre el cel i la terra, i l’economia política seria una ciència universal “de totes les coses i algunes més”, com diu un adagio llatí.

És evident que cal sotmetre la generosa definició del professor de Leipzig a una delimitació. Probablement només volgué parlar de “mecanismes i procediments” per a la satisfacció de necessitats materials d’un poble, o millor: conduents a la satisfacció de les necessitats mitjançant objectes materials. Fins i tot llavors, el “conjunt” estaria concebut molt més àmpliament del que és lícit i seguiria perdent-se fàcilment en la nebulosa. Tractem, doncs, d’orientar-nos en això el millor possible.

Tots els homes, per a poder viure, necessiten menjar i beguda, un refugi que els abrigue, a les zones fredes roba, i a més utensilis de qualsevol tipus per a usar a casa. Aquestes coses poden proveir-se en formes més simples o més refinades, amb més o menys abundància, però són indispensables per a l’existència de tota societat humana, de manera que (ja que en cap part li cauen a hom coloms torrats a la boca) han de produir-les constantment els homes. En tots els estats de la civilització apareixen objectes de totes classes que serveixen per a l’embelliment de la vida i la satisfacció de necessitats espirituals, socials, així com armes per a la defensa enfront dels enemics; entre els anomenats salvatges, màscares de dansa, arc i fletxa, ídols, entre nosaltres objectes de luxe, esglésies, metralladores i submarins. Per a la producció de tots aquests objectes es requereixen, al seu torn, diverses substàncies naturals a partir de les quals, i diversos instruments mitjançant els quals, se’ls produeix. També les matèries com les pedres, la fusta, el metall, les plantes, etc., són arrancades de l’escorça terrestre mitjançant treball humà, i els instruments que s’utilitzen per a això són així mateix productes del treball humà.

Si volem donar-nos momentàniament per satisfets amb aquesta idea esbossada ràpidament ¿podríem pensar l’economia política més o menys de la manera següent? Tot poble crea de forma permanent, mitjançant el seu propi treball, una quantitat d’objectes necessaris per a la vida: aliment, roba, edificis, mobiliari, adorns, armes, articles culturals, etc., així com materials i instruments indispensables per a la producció d’aquells. Ara bé, la forma i el mode en què un poble desenrotlla tot aquest treball, com distribueix els béns produïts entre els seus diversos membres, com els utilitza i produeix novament en el cicle etern de la vida, tot això en conjunt constitueix l’economia del poble en qüestió, una “economia política”. Aquest seria més o menys el sentit de la primera frase de la definició del professor Bücher. Però prosseguim amb l’explicació.

“L’economia política es compon de nombroses hisendes que es troben vinculades entre si i són interdependents en molts sentits en raó del tràfic, de tal manera que cadascuna d’elles assumeix certes comeses per a totes les altres i fa assumir altres tasques semblants per a si.” Ara ens trobem enfront d’un nou problema: quina classe d’“hisendes” són aqueixes en què ha de descompondre’s l’“economia política” que hem imaginat fatigosament? El més senzill és que haja que entendre per això les diverses llars, les hisendes familiars. En realitat, tot poble consisteix, als països anomenats civilitzats, en una quantitat de famílies i cada família, generalment, és en si una “hisenda”. Aquesta hisenda privada consisteix en el fet que la família, ja siga arran de l’activitat dels seus membres adults, ja siga a partir d’altres fonts, percep certs ingressos monetaris amb els que, al seu torn, fa front a les seues necessitats d’alimentació, vestit, allotjament, etc., per la qual cosa en pensar en una hisenda familiar, ens representem habitualment l’ama de casa, la cuina, l’armari, el quart dels xiquets. Ha de compondre’s l’“economia política” de semblants “hisendes individuals”? Caiem en una certa confusió. Pel que fa a l’economia política tal com ens l’hem imaginada, es tracta primer que res de la producció de tots els béns que, com l’aliment, el vestit, l’allotjament, el mobiliari, instruments i materials, calen per a viure i treballar. Al centre de l’economia política es troba la producció. A les hisendes familiars, en canvi, es tracta del consum dels objectes que la família es procura ja llestos a canvi dels seus ingressos. Sabem que la majoria de les famílies, en els estats moderns, compren avui en dia, ja llestos, quasi tots els aliments, roba, mobles, etc., en les botigues, en el mercat. A la hisenda domèstica només es prepara el menjar amb aliments comprats, o com a màxim es fan robes amb materials comprats. Únicament en aquelles zones rurals molt endarrerides es troben encara famílies camperoles que mitjançant el seu propi treball es fan soles la major part del que necessiten per a viure. Cert és que, d’altra banda, hi ha també en els estats moderns moltes famílies que produeixen directament a la seua casa diversos articles industrials: així ocorre amb els teixidors a domicili, els treballadors de la confecció; hi ha també, com sabem, aldees senceres en què es fan joguets i coses semblants en la indústria domiciliaria. Encara que fins i tot en aquest cas el producte fet per les famílies pertany exclusivament a l’empresari que l’encarrega i paga, i ni una mínima part entra en el consum de la família que treballa a la llar. Per a la seua hisenda pròpia els treballadors domiciliaris compren tot llest amb el seu mesquí salari igual que les altres famílies. De manera que, amb la proposició que enuncia Bücher, en el sentit que l’economia política es compon de moltes hisendes individuals, arribaríem en altres paraules més o menys a aquest resultat: la producció dels mitjans d’existència de tot un poble se “compon” del simple consum dels mitjans de vida per famílies, la qual cosa és un absurd.

Sorgeix un altre dubte encara. Segons el professor Bücher les “hisendes individuals” estarien també “lligades unes a altres pel tràfic” i serien plenament interdependents perquè “cadascuna assumeix certes comeses per a totes les altres”. De quin tràfic i de quina interdependència pot tractar-se? És quelcom així com el comerç de tipus amical i de bons veïns que es produeix entre distintes famílies? Però què hauria de veure aquest comerç amb l’economia política i amb l’economia en general? Tota bona ama de casa ens dirà que quant menor és la circulació de casa a casa molt millor per a l’economia i la pau domèstica. I, en allò que fa a l’esmentada “interdependència”, no és possible descobrir quines “comeses” hauria assumit la hisenda domèstica del rendista Fulano per a la del director d’escola Mengano i “per a totes les altres”. És evident que hem errat el camí i hem de reprendre el problema des d’un altre estat.

L’“economia política” del professor Bücher no pot, doncs, descompondre’s en hisendes familiars individuals. No es descompondrà en les diverses fàbriques, tallers, empreses agrícoles, etc.? Hi ha una circumstància que sembla confirmar que, aquesta vegada, estem en el camí correcte. En totes aquestes empreses es produeix realment una varietat d’articles que serveixen per a la manutenció de tot el poble, i per un altra banda existeix també un vertader comerç i dependència reciproca entre elles. Una fàbrica de botons per a pantalons, per exemple, necessita absolutament dels tallers de sastreria en què troba clients per a la seua mercaderia, mentre els sastres no poden fer bé els pantalons sense botons. D’altra banda, com els tallers de sastreria necessiten teles, necessiten per tant les teixidures de llana i cotó les que, al seu torn, depenen de la ramaderia ovina i del comerç cotoner, etc. Realment, aquí podem observar un lligam de conjunt de la producció, altament ramificada: cert és que resulta un tant pompós parlar de les “tasques” que cadascuna d’aquestes empreses “assumeix per a totes les altres” ja que es tracta de la més comuna de les vendes: botons per a pantalons als sastres, llana d’ovella a les teixidures i coses per l’estil. Però hem de prendre aquests florejos simplement com l’inevitable galimaties professoral que agrada de recobrir els petits negocis lucratius del món empresarial amb un poc de poesia i “judicis de valor d’índole moral”, com diu tan bellament el professor Schmoller. Només que aquí ens sorgeixen dubtes encara més profundes. Les diverses fàbriques, empreses agrícoles, mines de carbó establiments siderúrgics, serien altres tantes “hisendes individuals” en les que se “descompondria” l’economia política. Però el concepte d’“economia”, almenys en la forma en què ens hem representat l’economia política, té evidentment que comprendre, dins d’un cert àmbit, tant la producció de mitjans de vida com el seu consum. A les fàbriques, tallers, mines no es fa sinó produir; i per cert que per a altres. Allí només es consumeixen les matèries primeres de què es componen els instruments i els instruments amb els quals es treballa. Quant al producte acabat, no entra gens ni mica en el consum dins de l’empresa. El fabricant i la seua família, i menys fins i tot els obrers de la fàbrica, no consumeixen ni un sol dels botons per a pantalons; el propietari de l’establiment siderúrgic no consumeix ni un canella de ferro en la seua família. A més, si volem determinar amb més precisió l’“economia”, llavors hem d’entendre per ella quelcom complet en si mateix, en certa manera tancat, aproximadament la producció i consum dels mitjans de vida més importants per a l’existència dels homes. Però les diverses empreses industrials i agrícoles d’avui, com saben fins als xiquets, proveeixen només un, al màxim alguns productes que no bastarien per a la manutenció de la gent, i la majoria no són consumibles en absolut ja que constitueixen únicament una part d’un mitjà de vida, o un material o instrument per a produir-lo. Les empreses productives actuals són simples fragments d’una economia que no tenen en si mateixes cap sentit ni objecte des del punt de vista econòmic, i salta als ulls del més inexpert que cadascuna d’elles en si no és cap “economia” sinó només un tros amorf d’una economia. Així, si s’afirma que: l’economia política, és a dir el conjunt de mecanismes i procediments conduents a la satisfacció de les necessitats d’un poble, es descompon en hisendes particulars com ara fàbriques i establiments industrials mines etc., es podria afirmar igualment que el conjunt de mecanismes biològics conduents al compliment de totes les funcions de l’organisme humà és l’home mateix, qui es descompon, al seu torn, en organismes particulars com ara nas, orelles, cames, braços, etc. En realitat, una fàbrica de l’actualitat és tant una “hisenda particular” més o menys com el nas un organisme particular.

Així arribem també per aquest camí a un absurd; una prova que les artificioses definicions dels savis burgesos, basades en mers signes exteriors i desplegaments verbals, tenen evidentment per motiu eludir en aquest cas el vertader moll de l’assumpte.

Tractem de sotmetre nosaltres mateixos la noció d’economia política a un examen més estricte.

III

Se’ns parla de les necessitats d’un poble, de la satisfacció d’aquestes necessitats en una economia coherent i, d’aquesta manera, de l’economia d’un poble. L’economia política ha de ser la ciència que ens explica l’essència d’aquesta economia, és a dir les lleis segons les quals un poble crea la seua riquesa mitjançant el treball, la incrementa, la distribueix entre els individus, la consumeix i la recrea. Ha de ser, doncs, la vida econòmica d’un poble sencer el que constitueix l’objecte de la investigació, a diferència de l’economia privada o economia individual, qualsevol siga el significat que aquestes últimes puguen tenir. Confirmant aparentment aquest concepte, l’obra de l’anglès Adam Smith, anomenat el pare de l’economia política, apareguda en 1776 i que va fer època, porta precisament el títol de La riquesa de les nacions.

Però primer que res hem de preguntar-nos: existeix en la realitat quelcom així com l’economia d’un poble? Significa açò que els pobles porten cada un la seua pròpia economia particular, una vida econòmica tancada en si mateixa? L’expressió: economia nacional [Volkswirtschaft, Nationalökonomie] s’utilitza en Alemanya amb especial predilecció, de manera que dirigim la mirada vers Alemanya.

Les mans dels obrers i obreres alemanys produeixen anualment, en l’agricultura i en la indústria, enormes quantitats d’articles de consum de tot tipus. Però, es produeix tot açò per al consum propi de la població que habita l’Imperi Alemany? Sabem que una part enormement i anualment creixent dels productes alemanys s’exporta cap a altres pobles, a altres països i continents. Els productes de ferro alemanys passen per distints països veïns d’Europa cap a Amèrica del Sud, cap a Austràlia; el cuir i les mercaderies de cuir surten d’Alemanya cap a tots els estats europeus, els articles de vidre, el sucre, els guants es traslladen a Anglaterra; les pells cap a França, Anglaterra, Àustria-Hongria; l’alizarina, matèria colorant, cap a Anglaterra, els Estats Units, l’Índia; la matèria primera per a la farina de Thomas, que serveix com a abonament, cap als Països Baixos, cap a Àustria-Hongria; el coc cap a França, la hulla cap a Àustria, Bèlgica, cap als Països Baixos, Suïssa; cables elèctrics cap a Anglaterra, Suècia, Bèlgica; joguets cap als Estats Units; la cervesa, alemanya, l’indi, així com l’anilina i altres substàncies colorants enquitranades, medicaments, cel·lulosa, objectes d’or, calcetins, teles de cotó i llanes alemanyes, carrils alemanys, s’envien cap a quasi tots els països del món que intervenen en el comerç.

Però inversament el treball del poble alemany necessita a cada pas de productes de països i pobles estrangers tant per a treballar com per al consum quotidià. Mengem pa de grans russos i carn de bestiar hongarès, danès, rus; l’arròs que consumim procedeix de les Índies Orientals i d’Amèrica del Nord, el tabac de les Índies neerlandeses i de Brasil; rebem grans de cacau d’Àfrica occidental, pebre de l’Índia, sagí de porc dels Estats Units, te de Xina, fruites d’Itàlia, Espanya i dels Estats Units, cafè de Brasil, Amèrica central i les Índies neerlandeses; extracte de carn d’Uruguai, ous de Rússia, Hongria i Bulgària; cigarrets de l’illa de Cuba rellotges de butxaca de Suïssa, xampany de França, cuirs vaquins d’Argentina, plomes de Xina, seda d’Itàlia i de França, lli i cànem de Rússia, cotó dels Estats Units, Índia i Egipte, llana fina d’Anglaterra; jute d’Índia malt d’Àustria-Hongria, llavor de lli de l’Argentina; certs tipus d’hulla d’Anglaterra, lignit d’Àustria, salnitre de Xile; fusta de quebratxo per a adoberia d’Argentina; fusta per a construcció de Rússia, vímet de Portugal, coure dels Estats Units, estany de les Índies neerlandeses, zinc d’Austràlia, alumini d’Àustria-Hongria i Canadà, asbest de Canadà, asfalt i marbre d’Itàlia, llambordes de Suècia; plom de Bèlgica, els Estats Units, Austràlia, grafit de Ceilan, calç amb sals fosfòriques de Nord Amèrica i Algèria, iode de Xile...

Des dels aliments més senzills i d’ús quotidià fins als objectes de luxe més apreciats i els materials i instruments més indispensables, procedeixen la major part, directament o indirecta, en la seua totalitat o en una porció qualsevol, de països estrangers, és producte del treball de pobles estrangers: Així és com, per a poder viure i treballar en Alemanya, fem treballar per a nosaltres països, pobles, i fins continents sencers i, per la nostra part, treballem per a tots els països.

Per a fer-nos una idea de les enormes dimensions d’aquest intercanvi, fem una ullada a les estadístiques oficials d’importacions i exportacions. Segons el Statistischen Jahrbuch für das Deutsche de 1914, el comerç alemany, excloent-hi les mercaderies estrangeres en trànsit, es presentava com segueix:

Alemanya va importar l’any 1913:

O siga, aproximadament 12 milions de marcs

El mateix any Alemanya va exportar

O siga, aproximadament, 11 milions de marcs. Amb això, el comerç exterior anual d’Alemanya s’eleva en conjunt a més de 22 milions.

Però la situació és la mateixa, en major o menor mesura, en els altres països moderns, és a dir en aquells de la vida econòmica dels quals s’ocupa exclusivament l’economia política. Tots aquests països produeixen uns per a altres, en part també per als continents més distants, així com utilitzen a cada pas productes de tots els continents en el consum i en la producció.

Enfront d’un intercanvi recíproc de tan enorme desenvolupament, com s’han de traçar els límits entre l’“economia” d’un poble i la d’un altre? Com pot parlar-se d’altres tantes “economies nacionals”, com si es tractés d’esferes econòmiques autònomes que s’hagueren de considerar cada una per si?

El creixent intercanvi internacional de mercaderies no és evidentment cap revelació que els erudits burgesos no coneguen. Les estadístiques oficials, publicades en informes anuals, van fer que aquests fets tingueren des de fa molt de temps una gran difusió entre la gent culta; d’altra banda, l’home de negocis, l’obrer industrial, els coneix a partir de la seua vida diària. El fet del ràpid creixement del comerç mundial és, avui, tan conegut i reconegut, que no pot ja negar-se ni ser objecte de dubtes. Però com conceben aquest fet els experts en economia política? Com una relació purament exterior i circumstancial, com a exportació de l’anomenat “excedent” de productes d’un país en relació amb les seues necessitats pròpies i com a importació del “mancant” per a la seua economia (lligam que no els impedeix gens ni mica continuar parlant de l’“economia política” i de la “teoria de l’economia política”.

És així com el professor Bücher, per exemple, després d’haver-nos instruït extensament sobre l’“economia política” actual com el grau de desenvolupament més alt i últim en la sèrie de les formes històriques d’economia, dictamina:

“És un error pensar que de les facilitats aportades per l’era liberal al comerç internacional s’hi deduïsca que el període de l’economia nacional s’esgote cedint el seu lloc al període de l’economia mundial. Per cert que avui veiem a Europa una sèrie d’estat mancats d’autonomia nacional en l’aprovisionament de béns en la mesura que han d’obtenir de l’estranger importants quantitats de productes alimentaris, mentre la seua activitat productiva industrial ha superat àmpliament les necessitats nacionals i allibera de forma permanent excedents que han de trobar utilització en mercats estrangers. Però la coexistència de tals països productors d’articles industrials, i productors de matèries primeres recíprocament dependents, aquesta ‘divisió internacional del treball’, no ha de veure’s com un símptoma que la humanitat estiga a punt d’aconseguir un nou grau de desenvolupament que hagués de contraposar-se als anteriors davall el nom d’economia mundial. Perquè, d’una banda, en cap nivell de desenvolupament l’economia ha garantit una satisfacció plenament autònoma de les seues necessitats de forma duradora; en tot moment van existir llacunes que s’hagueren d’omplir d’una manera o una altra. D’altra banda, l’anomenada economia mundial no ha presentat, almenys fins ara, fenòmens que es diferencien essencialment dels de l’economia nacional i és molt dubtós que tals fenòmens es produïsquen en un futur previsible.” (Bücher, Die Entstehung der Volkswirtschaft, 5ena edició, pàgina 147)

Fins i tot més gosat que Bücher és el seu jove col·lega Sombart, el qual explica sense embulls que no estem entrant en l’economia mundial sinó que, exactament al revés, ens hi allunyem cada vegada més: “Els pobles civilitzats, pense jo, no estan cada vegada més lligats entre si per relacions comercials, sinó que al contrari, ho estan cada vegada menys. Cada economia nacional no està avui més integrada al mercat mundial que fa cent o cinquanta anys, sinó menys. És erroni considerar que les relacions comercials internacionals adquireixen importància relativament creixent per a l’economia nacional moderna. Ocorre al revés” El professor Sombart està convençut que “les diverses economies nacionals es converteixen en microcosmos cada vegada més perfectes i que per a totes les indústries el mercat intern predomina sempre més sobre el mercat mundial”. [W. Sombart Die deutsch Volkswirtschaft im 19 Jahrhundert, 2a edició, 1909, pàgines 399-420]

Aquesta notòria ximpleria, que galteja sense cerimònies totes les observacions quotidianes de la vida econòmica, resulta d’allò més feliç per a subratllar l’aferrissada aversió dels senyors erudits del gremi envers el reconeixement de l’economia mundial com una nova fase de desenvolupament de la societat humana, aversió de què hem de prendre nota per a investigar les seues arrels ocultes.

De manera que, atès que ja en “anteriors graus de desenvolupament de l’economia”, per exemple en temps del rei Nabucodonosor, s’omplien “certes llacunes” en la vida econòmica dels homes mitjançant l’intercanvi, el comerç mundial d’avui no indica res i segueix en peu l’“economia nacional”. Aquesta és l’opinió del professor Bücher.

Açò caracteritza bé la grolleria de les concepcions històriques d’un erudit la fama del qual reposa en una penetració suposadament aguda i profunda de la història econòmica. En nom d’un esquema absurd, posa sense més en una mateixa bossa el comerç exterior corresponent als graus de desenvolupament de la civilització i de l’economia més diversos, distants mil·lennis uns d’altres. Clar està que no hi ha ni va haver-hi cap forma social sense intercanvi. Les més antigues troballes prehistòriques, les cavernes més rústiques que van servir d’habitació a la humanitat “antediluviana”, els sepulcres més primitius de l’antiguitat, són altres tants signes d’un cert intercanvi de productes entre zones molt allunyades unes d’altres. L’intercanvi és tan antic com la història civilitzada de la humanitat, des de sempre l’acompanyà i fou el gran motor del seu progrés. En aquest plantejament general, i totalment vague en la seua generalitat, ofega ara el nostre erudit totes les particularitats de les diverses èpoques, dels distints graus de desenvolupament de la civilització, de les diverses formes econòmiques. Així com a la nit tots els gats són terrosos, així també a la foscor d’aquesta professoral teoria són una i la mateixa cosa totes les extremadament diversificades formes de l’intercanvi. El primitiu intercanvi d’una horda botocuda a Brasil que ocasionalment intercanvia màscares per a la dansa trenades de manera especial, per arcs i fletxes artísticament fabricats per una altra horda; els enlluernadors magatzems de mercaderies de Babilònia, on es desplegava la magnificència de les corts orientals; l’antic mercat de Corint, on s’exposaven en el noviluni llenços orientals, ceràmiques gregues, paper de Tir, esclaus sirians i anatolis per als rics esclavistes; el comerç naval medieval de Venècia, que portava objectes de luxe per a les corts feudals i cases patrícies europees i el comerç mundial capitalista d’avui que estén la seua xarxa a Orient i Occident, Nord i Sud, tots els oceans i racons del món, que any rere any porta d’aquí cap enllà enorme masses d’objectes (des del pa i els mistos de tots els dies del captaire fins a l’objecte de luxe més recercat del ric aficionat, des del més senzill producte agrícola fins al més complex dels instruments, des dels braços laboriosos dels homes, font de tota riquesa, fins als instruments de mort de la guerra), tot això és, per al nostre professor d’economia nacional, una i la mateixa cosa: simplement “farcit” “de certes llacunes” en els organismes econòmics autònoms!...

Fa 50 anys Schultze von Delitzsch contà als obrers alemanys que actualment cadascun produeix en primer terme per a si, però “intercanvia els productes que no necessita per a si mateix pels productes dels altres”. La resposta que hi donà Lassalle a aquest desbarat és inoblidable.

“Senyor Schultze! Jutge del feu! No té vostè, doncs, cap idea de la vertadera forma de l’actual treball social? Vol dir que no ha sortit vostè mai de Bitterfeld i Dolitzsch? En quin segle de l’Edat Mitjana viu vostè, amb semblants concepcions? ¿Que no té vostè noció que el treball social d’avui es caracteritza, justament, per produir cadascun allò que no pot consumir per si mateix? No té vostè noció que açò ha de ser així des que hi ha la gran indústria, que aquí rau la forma i l’essència del treball del nostre temps i que, sense establir del mode més ferm aquest punt, no és possible captar cap aspecte de les condicions econòmiques en què vivim avui, cap dels nostres fenòmens econòmics actuals?

“Segons vostè, doncs, el Sr. Leonor Reichenheim produeix en primer terme, en Wüste-Giersdorf, el filat de cotó que necessita per a si. L’excedent de filat, la part que les seues germanes ja no poden transformar per a ell en calces i camises de dormir, l’intercanvia.”

“El Sr. Borsig produeix primerament màquines per a les seues necessitats familiars. Després, intercanvia les màquines sobrants.”

“Els magatzems d’articles de dol treballen en primer terme, previsorament, per als casos de mort que ocórreguen en la pròpia família. Intercanvien les teles de dol que sobren per produir-se en la família massa poques defuncions.”

“El Sr. Wolff, propietari del nostre telègraf, dedica primerament els telegrames a la seua pròpia instrucció i solaç. Una vegada que s’ha satisfet d’ells, intercanvia el que queda amb els llops de la Borsa i les redaccions dels periòdics, que li brinden a canvi d’això els despatxos periodístics que els sobren!”

“Així, doncs, el caràcter distintiu, a tenir molt en compte, del treball en períodes històrics pretèrits, és que llavors es produïa en primer terme per a les pròpies necessitats i el lliurava a altres el sobrant, és a dir que s’exercia predominantment una economia natural. I, en canvi, el caràcter distintiu, la determinació específica del treball en la societat moderna, és que cadascun produeix allò que no necessita absolutament, és a dir que cadascun produeix valors de canvi, mentre que abans produïa predominantment valors d’ús.”

“I no comprèn vostè, Sr. Schultze, que aquesta és la forma i la classe d’execució del treball necessària i cada vegada més difosa en una societat en què s’ha desenvolupat tant la divisió del treball com en la societat moderna?”

Allò que Lassalle tracta d’explicar a Schultze en aquest text sobre l’empresa privada capitalista, correspon cada dia més estrictament a l’economia de països capitalistes tan desenvolupats com Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, els Estats Units, les empremtes dels quals van seguint, un rere l’altre, els altres països. I la confusió provocada en els treballadors pel progressista jutge feudal de Bitterfeld fou molt més ingènua, però no més grollera que la tendenciosa polèmica d’un Bucher o d’un Sombart contra el concepte d’economia mundial actual.

Un professor alemany, com a puntual funcionari, ama l’ordre en la secció al seu càrrec. En honor a l’ordre acostuma també d’ubicar el món, amb magnífica nitidesa, a les gavetes d’un esquema científic. I així, com disposa els seus llibres als estants, reparteix els diversos països en dos estants: d’una banda, els països que elaboren productes industrials i en tenen “un excedent”; d’una altra, els països dedicats a l’agricultura i la ramaderia i dels productes primaris de la qual en manquen els altres països. D’això sorgeix, i sobre això descansa, el comerç internacional.

Alemanya és un dels països més industrials del món. Segons l’esquema, hauria de tenir el més assidu intercanvi amb un gran país agrari com ara Rússia. ¿Com és que els països que més comercien amb Alemanya són altres dos països industrials, els Estats Units d’Amèrica del Nord i Anglaterra? Concretament, l’intercanvi d’Alemanya amb els Estats Units s’elevà en 1913 a 2.400 milions de marcs, amb Anglaterra a 2.300 milions de marcs; Rússia ve només en tercer lloc. I, particularment en relació amb les exportacions, el primer país industrial del món és el més gran dels clients de la indústria alemanya: amb 1.400 milions de marcs d’importacions anuals d’Alemanya apareix Anglaterra en el primer lloc i deixa enrere àmpliament tots els altres estats. L’Imperi Britànic, amb les seues colònies, comprèn almenys una cinquena part de totes les exportacions alemanyes. Què pot dir sobre aquest notable fenomen el nostre docte professor?

Per una banda un país industrial, per l’altra un estat agrari heus aquí el rígid esquema de les relacions de l’economia mundial amb què operen el professor Bücher i la majoria dels seus col·legues. Ara bé, Alemanya era, en els anys seixanta, un país agrari; exportava un excedent de productes agrícoles i s’havia de fer en Anglaterra amb les mercaderies d’origen industrial més necessàries. Des d’aleshores, s’ha transformat en un estat industrial i en el més poderós dels rivals d’Anglaterra. Els Estats Units fan el mateix que Alemanya havia fet en els anys setanta i vuitanta, en un termini encara més breu; estan actualment en plena transformació. Continua sent, junt amb Rússia, Canadà, Austràlia i Romania el màxim país blader del món i, segons l’últim cens (de l’any 1900), no menys del 36% de la seua població total estava ocupada en l’agricultura. Però al mateix temps la indústria de la Unió progressa amb rapidesa mai vista, de tal manera que apareix junt amb l’anglesa i l’alemanya com a perillosa rival. I cedim a alguna prestigiosa facultat d’economia política la solució del problema consistent en determinar si els Estats Units, en l’esquema del professor Bücher, s’han d’incloure en el roig dels estats agraris o en el dels estats industrials. Rússia segueix lentament el mateix camí i (no bé haja tallat les cadenes d’una forma d’estat obsoleta) gràcies a la seua enorme població i la seua inexhaurible riquesa natural, superarà un endarreriment amb botes de set llegües per a ubicar-se, potser davant els ulls dels qui vivim avui, com poderós estat industrial junt a Alemanya, Anglaterra i la Unió americana, i potser per a superar a aquests països. Així, el món no és un carcassa rígida com la saviesa d’un professor, sinó que es mou, viu, es modifica. La polaritat entre indústria i agricultura, de la qual només hauria de sorgir l’intercanvi internacional, és ella mateixa un element fluid que va sent desplaçat cada vegada més de l’esfera del modern món civilitzat cap a la seua perifèria. Però què ocorre mentre amb el comerç dins d’aquesta esfera civilitzada? Segons la teoria de Bücher, hauria de contraure’s cada vegada més. En compte de ser així (oh, meravella!) es fa cada vegada més intens justament entre els països industrials.

Res més instructiu al respecte que el quadre que ens presenta el desenvolupament del nostre camp econòmic modern en l’últim quart de segle. Tot i que, des de la dècada del vuitanta, experimentem en tots els països industrials i grans estats d’Europa i d’Amèrica vertaderes orgies de protecció duanera, és a dir de tancament artificial recíproc de les “economies nacionals”, no sols no s’ha detingut el desenvolupament del comerç mundial sinó que ha entrat en una carrera vertiginosa. A més, la creixent industrialització està estretament vinculada amb el comerç mundial, cosa que fins a un cec pot percebre en els tres països líders: Anglaterra, Alemanya i els Estats Units.

El carbó i el ferro són l’ànima de la indústria moderna. Ara bé, entre 1885 i 1910 la producció de carbó va créixer de la manera següent:

La producció de mineral ferro cresqué així en el mateix període:

Al mateix temps, el comerç internacional (importació i exportacions) va créixer entre 1885 i 1912 de la manera següent:

Però si es pren el conjunt del comerç exterior (importacions i exportacions) de tots els països importants de la terra en els últims temps, es comprova que cresqué de 105.000 milions de marcs l’any 1904 a 165.000 milions de marcs l’any 1912. Açò equival a un creixement del 57% en vuit anys! Realment, un ritme de desenvolupament econòmic tan sorprenent que tota la història mundial fins ara no presenta un exemple comparable! “Els morts cavalquen a galop”. L’“economia nacional” capitalista sembla apressada d’esgotar els límits de la seua existència, d’abreujar el termini de gràcia en què pot encara subsistir. ¿Què pot dir, no obstant això, de tot açò l’esquema de “certes llacunes”, i de la maldestra oposició entre estat industrial i estat agrari?

En la vida econòmica moderna, encara hi ha més enigmes d’aquest tipus.

Considerem més detingudament les taules d’importacions i exportacions alemanyes, en compte d’acontentar-nos amb les sumes totals de valor de les mercaderies intercanviades o amb les seues grans categories generals. Citem, a mena de prova, les varietats més importants de mercaderies del comerç alemany.

L’any 1913

Dos fets salten als ulls. El primer és que un mateix tipus de mercaderia figura diverses vegades en ambdues columnes tanmateix que amb distintes sumes. Alemanya despatxa maquines a l’exterior per sumes de diners enormes, però compra de l’exterior, alhora, màquines per la respectable quantitat de 80 milions de marcs anuals. De la mateixa manera s’exporta d’Alemanya carbó de pedra al mateix temps que s’importa a Alemanya carbó de pedra estranger. Igualment ocorre amb els articles de cotó, els filats de llana i els articles de llana, igual que amb els cuirs bovins i les pells i moltes altres mercaderies que no apareixen a la taula. Des del punt de vista simplista de l’oposició entre indústria i agricultura, que ajuda el nostre professor d’economia nacional, com el llum màgic d’Aladí, a aclarir tots els enigmes del comerç mundial modern, aquesta notable duplicitat és absolutament inconcebible, funciona com un absurd total. Com és, doncs, el problema? ¿Alemanya, en matèria de màquines, té un “excedent per sobre les seues pròpies necessitats”, o té, al contrari, “certes llacunes”? I en matèria de carbó de pedra i d’articles de cotó? I en matèria de cuirs de vaca? I en matèria de cent coses més! O bé, ¿com podria una “economia nacional” tenir al mateix temps, i respecte als mateixos productes, constantment un “excedent” i “certes llacunes”? El llum d’Aladí emet ara flames vacil·lants. És evident “que el fet considerat només pot explicar-se si acceptem que, entre Alemanya i els altres països hi ha llaços econòmics complexos, profunds, una divisió del treball amb ramificacions molt nombroses i subtils, que fa produir certes espècies dels mateixos productes en Alemanya per a l’estranger, altres espècies en l’estranger per a Alemanya, crea un anar i venir quotidià i només permet als distints països aparèixer com a parts orgàniques d’un conjunt més vast.

Un altre fet sorprenent a primera vista en la taula: que les importacions i exportacions no apareguen com a fenòmens separats, (que s’expliquen en uns casos per “llacunes” de la pròpia economia, en d’altres pels seus “excedents”) sinó que més bé estiguen vinculades casualment. Les enormes importacions de cotó d’Alemanya evidentment no estan determinades per les pròpies necessitats de la població, estan destinades a possibilitar, des d’un començament, les grans exportacions alemanyes de teles de cotó i robes. Una relació semblant existeix entre les importacions de llana i les exportacions d’articles de llana, igualment que entre les grans importacions de mineral estranger i les considerables exportacions de productes de ferro sota diverses formes, i així en molts altres casos. De mode tal que Alemanya importa per a poder exportar. Es creen artificialment certes “llacunes” per a després transformar-les en altres tants “excedents”. Així el “microcosmos” alemany des d’un començament apareix en totes les seues dimensions, com un fragment d’un tot major, com un taller del món.

Examinem, doncs, aquest “microcosmos” més detalladament, en la seua autonomia “cada vegada més perfecta”. Imaginem que, per causa d’una catàstrofe qualsevol social o política, l’“economia nacional” alemanya es veiés apartada vertaderament de la resta del món, limitada a si mateixa. Quin quadre es presentaria davant els nostres ulls?

Comencem pel pa de cada dia. L’agricultura alemanya presenta un rendiment doble a la dels Estats Units. Des del punt de vista de la qualitat, ocupa entre els estats agraris del món el primer lloc i només és superada pels països de cultiu intensiu: Bèlgica, Irlanda i els Països Baixos. Fa 50 anys Alemanya, amb la seua agricultura aleshores molt més endarrerida, es comptava entre els graners d’Europa, proveïa altres països amb l’excedent que tenia de pa. Avui, malgrat els seus rendiments, l’agricultura alemanya no assoleix ni remotament per a alimentar al seu propi poble i al seu propi bestiar: és necessari portar de l’estranger la sisena part dels productes alimentaris. Açò significa, en altres termes, el següent: separen vostès l’“economia nacional” alemanya del món, i un sisè de la població, més d’11 milions d’alemanys, es veurien privats dels seus aliments!

El poble alemany consumeix anualment 220 milions de marcs de cafè, 67 milions de cacau, 8 milions de te, 61 milions d’arròs; i consumeix quelcom així com una dotzena de milions de distints condiments, i 134 milions de marcs de fulles de tabac estrangeres. Tots aquests productes, sense els quals no pot viure actualment ni el més pobre, que pertanyen als hàbits quotidians, al nostre nivell de vida, no es produeixen en Alemanya (o, com en el cas del cultiu de tabac, només en petita quantitat), per raons climàtiques. Aïllen vostès Alemanya del món durant un cert temps i la dieta del poble alemany, corresponent a la seua actual civilització, s’enfonsa.

Després de l’alimentació, considerem el vestit. La llenceria i tota la vestimenta de les àmplies masses populars són, en l’actualitat, gairebé únicament de cotó; la llenceria de la burgesia rica és de lli i les seues robes de llana fina i seda. El cotó i la seda no es produeixen en Alemanya, tampoc la importantíssima matèria primera tèxtil que és el jute, ni la llana més fina el monopoli de la qual posseeix en tot el món Anglaterra; en matèria de cànem i lli, Alemanya pateix un gran dèficit. Separen vostès Alemanya del món durant un cert temps, lleven-li les matèries primeres i els mercats de venda en l’estranger, i el poble alemany es trobarà privat en tots els seus estrats de la seua vestimenta més necessària, i la indústria tèxtil alemanya que avui, junt amb la indústria de la confecció, alimenta 1.400.000 treballadors d’ambdós sexes adults i joves, estarà arruïnada.

Continuem. L’espina dorsal de la gran indústria actual és l’anomenada indústria pesant: la producció de màquines i la transformació dels metalls; però l’espina dorsal d’aquestes són els minerals en brut. Alemanya consumeix anualment (en 1913) uns 17 milions de tones de mineral de ferro. La seua pròpia producció de mineral de ferro suma igualment 17 milions de tones. A primera vista es podria pensar que l’“economia nacional” alemanya cobreix per si mateixa els seus requeriments de ferro. Per a la producció de ferro brut, no obstant això, cal mineral de ferro, i observem que l’extracció pròpia d’Alemanya només arriba a uns 27 milions de tones per valor de més de 110 milions de marcs, mentre que s’importen de Suècia, França i Espanya 12 milions de tones de minerals de ferro més valuosos, per valor de més de 200 milions de marcs, sense els quals la indústria metàl·lica alemanya no podria funcionar.

En relació amb els altres metalls, ens trobem davant un quadre més o menys semblant a aquest. Amb un consum anual de 220.000 tones de zinc, Alemanya té una producció interna de 270.000 tones, de les que s’exporten 100.000 tones, mentre més de 50.000 tones de metall estranger han de contribuir a cobrir les necessitats alemanyes. Al seu torn, els minerals de zinc que es necessiten s’extrauen només en part en Alemanya: concretament, prop de mig milió de tones per valor de 50 milions de marcs. És precís portar de l’exterior 300.000 tones de mineral de la millor qualitat per valor de 40 milions de marcs. Quant al plom, Alemanya importa 94.000 tones de metall i 123.000 tones de mineral. Finalment, pel que fa al coure, amb un consum anual de 241.000 tones, la producció en Alemanya depèn de la importació, que assoleix almenys 206.000 tones. L’estany procedeix exclusivament de l’exterior. Separen vostès Alemanya del món per un temps i, junt amb aquest aprovisionament del més valuós metall i amb les enormes vendes de productes de ferro alemanys i màquines alemanyes en l’estranger, desapareixerà la base d’existència de la transformació de metalls d’Alemanya, que ocupa 662.000 treballadors, i de la indústria de màquines, en la que treballen 1.300.000 obrers d’ambdós sexes. Junt amb les indústries metal·lúrgiques i mecàniques, haurien d’enfonsar-se tota una sèrie d’altres branques industrials que reben d’elles matèries primeres i instruments, igual que altres que els proporcionen matèries primeres i auxiliars, com per exemple la mineria del carbó, i finalment les que produeixen mitjans de vida per als poderosos exèrcits de treballadors d’aquestes branques de la indústria.

Esmentem també la indústria química amb els seus 168.000 obrers que produeix per a tot el món. Esmentem la indústria de la fusta, que empra actualment 450.000 obrers però que, sense fusta de construcció ni fusta per a treballar estrangeres, hauria de tancar majoritàriament. Esmentem la indústria del cuir, que, sense cuirs estrangers o sense els grans mercats de venda que té en l’estranger, paralitzaria els seus 117.000 obrers. Esmentem els metalls preciosos com l’or i l’argent, que constitueixen el material amonedable i, com a tal, la base indispensable de tota la vida econòmica actual però que no es produeixen a Alemanya. Representem-nos vivament tot açò, i preguntem: Què és l’“economia nacional” alemanya? És a dir, suposant que Alemanya es veiés realment i de forma duradora separada de la resta del món i hagués de portar endavant la seua economia enterament tota sola, què seria de la vida econòmica actual d’Alemanya i, amb ella, de tota la seua actual cultura? Es desplomaria una branca industrial rere una altra, s’arrossegarien unes a altres a l’abisme, una enorme massa proletària quedaria sense treball, tota la població desposseïda dels més elementals aliments i estimulants i de la seua vestimenta, el comerç privat de la seua base, els diners de metall preciós, tota l’“economia nacional” esdevindria un munt de runes, un vaixell encallat i destrossat!

Açò és el que ocorre amb les “certes llacunes” en la vida econòmica alemanya i amb el “microcosmos cada vegada més perfecte”, que flota presumptuosament en l’èter blau de la teoria professoral.

Però, alto! I la guerra mundial de 1914, la gran prova exemplar de l’“economia nacional”? No ha justificat del mode més brillant als Bücher i Sombart? ¿Que no va mostrar a l’envejós món com de perfectament el “microcosmos” alemany resulta viable, fort i vigorós fins i tot en hermètic aïllament del tràfic mundial, gràcies a la seua rigorosa organització estatal i als rendiments de la tècnica alemanya? Potser no s’aconseguí alimentar el poble sense l’agricultura estrangera, o no va prosseguir saludablement la seua marxa l’engranatge de la indústria sense aprovisionament de l’estranger ni mercats de venda externs?

Examinem els fets.

En primer terme, vegem l’alimentació. Aquesta no era assegurada, ni de bon tros, per l’agricultura alemanya sola. Diversos milions de membres de la població adulta, pertanyents a l’exèrcit, foren mantinguts, quasi durant tota la guerra, per països estrangers: per Bèlgica, pel nord de França i, en part, per Polònia i Lituània. De manera que, per a l’alimentació del poble alemany, la superfície de la pròpia “economia nacional” es va veure ampliada a tota la superfície dels territoris ocupats de Bèlgica i del nord de França, i en el segon any de la guerra a la part occidental de l’imperi rus, que van haver de cobrir la gran insuficiència dels aprovisionaments alemanys aportant els seus productes agrícoles. La contrapartida d’açò fou la terrible subalimentació de les poblacions en aqueixos territoris ocupats, socorregudes al seu torn, com és el cas de Bèlgica, per l’ajuda nord-americana en productes agrícoles. Una altra conseqüència en fou, en Alemanya l’encariment de tots els aliments a raó d’un 100 a un 200 per cent, i la terrible subalimentació dels més amplis estrats de la població.

I l’engranatge industrial? ¿Com va poder ser mantingut en funcionament sense l’aprovisionament de matèries primeres i d’altres mitjans de producció de l’estranger, l’enorme importància dels quals hem assenyalat anteriorment? Com va poder ocórrer semblant prodigi? El misteri s’explica del mode més simple i sense cap miracle. La indústria alemanya pogué continuar funcionant únicament i exclusivament perquè fou constantment aprovisionada de les matèries primeres estrangeres indispensables, obtenint-les per tres vies. Primer, a partir dels grans estocs, que tenia ja Alemanya al seu territori, de cotó, llana, coure en diverses formes, etc., i que únicament hagué de traure dels seus amagatalls i posar en circulació; segon, dels estocs que segrestà en països estrangers: Bèlgica, nord de França, en part Polònia i Lituània per la força de l’ocupació militar, i posà a disposició de la seua pròpia indústria; tercer, de l’aprovisionament normal en l’estranger que, per mitjà de països neutrals i del Luxemburg, no va cessar en tot el curs de la guerra. Si s’hi agrega que enormes estocs de metalls preciosos estrangers, condició indispensable de tota aquesta “economia de guerra”, es trobaven acumulats en els bancs alemanys, es fa palès que l’aïllament hermètic de la indústria alemanya i del comerç amb el món exterior resulta pura llegenda, el mateix que l’alimentació suficient de la població alemanya mitjançant l’agricultura interna, i que la pretesa autonomia del “microcosmos” alemany en la guerra mundial es basa en dos contes de xiquets.

Finalment, pel que fa als mercats de venda de la indústria alemanya, tan importants en totes les regions del món, foren reemplaçats durant la guerra per les necessitats bèl·liques pròpies de l’estat. En altres paraules, les més importants branques de la indústria: les indústries metal·lúrgiques, tèxtil, del cuir, química, experimentaren un reestructuració, transformant-se en indústries destinades exclusivament a l’aprovisionament de l’exèrcit. Ja que els costos de la guerra són pagats pels contribuents alemanys, aquesta transformació de la indústria en indústria de guerra significava que l’“economia nacional” alemanya, en compte d’enviar una gran part dels seus productes a l’exterior per a l’intercanvi, la lliurava a la destrucció corrent en la guerra, i amb les perdudes que en sorgien gravà els productes futurs de l’economia, per dècades senceres, a través del sistema de crèdit públic.

Si es tenen en compte totes aquestes consideracions, resulta clar que la meravellosa prosperitat del “microcosmos” en la guerra constituí en tot sentit un experiment sobre el qual només cabia formular una pregunta: per quant de temps es podia prolongar sense que s’enfonsés tot l’artificial edifici com un castell de naips?

Detinguem-nos, ara, una vegada més en un fenomen notable. Si considerem el comerç exterior d’Alemanya en el seu conjunt, s’observa que les seues importacions són significativament superiors a les seues exportacions: les primeres assoliren, en 1913, 11.600 milions de marcs, les segones 10.900 milions. I 1913 no és una excepció, ja que pot hom comprovar la mateixa relació des de fa una llarga sèrie d’anys. El mateix ocorre amb Gran Bretanya, que en 1913, en el total del seu comerç, importà per valor de 13.000 milions de marcs i va exportar per valor de 10.000 milions. Molt semblant és el cas de França, de Bèlgica, dels Països Baixos. Com resulta possible semblant fenomen? ¿Desitja esclarir-nos el professor Bücher amb la seua teoria de l’“excedent per sobre les pròpies necessitats” i de les “certes llacunes”?

Si les relacions econòmiques de les diverses “economies nacionals” s’esgoten mútuament ja que, com ens ensenya el professor, les diverses “economies nacionals”, es transmeten, com ja ocorria en els temps de Nabucodonosor, els seus respectius “excedents”, és a dir si l’intercanvi simple de mercaderies constitueix l’únic pont que solca l’aire blau que hi ha entre l’un i l’altre d’aquests “microcosmos” i els separa entre si, llavors és evident que un país pot importar mercaderies estrangeres exactament en la mateixa quantitat en què exporta de les seues. Perquè el diner és, en l’intercanvi mercantil simple, un simple intermediari, i les mercaderies estrangeres es paguen, en última instància, amb les mercaderies pròpies. ¿Com pot, doncs, una “economia nacional” dur a terme la gesta d’importar de l’estranger permanentment més que l’“excedent” propi que exporta? Potser el professor ens indique burlanerament: però la solució és la més senzilla del món; el país importador ha de cobrir el romanent de les seues importacions sobre les seues exportacions simplement mitjançant diners. Encara que, perdó!, semblant luxe, el de llançar, any rere any, a l’abisme del comerç exterior una suma significativa de diners comptants per a no tornar a veure’ls més només podria permetre-s’ho, en el millor dels casos, un país amb riques mines d’or i argent propi, cosa que no ocorre ni amb Alemanya ni amb França; ni amb Bèlgica ni amb els Països Baixos. A més a més, ens trobem (oh, meravella!) amb la sorpresa següent: Alemanya importa permanentment no sols més mercaderies, sinó també més diners dels que exporta! Així les importacions alemanyes d’or i argent es van elevar en 1913 a 441,3 milions de marcs, i les exportacions a 102,8 milions, i des de fa anys es repeteix més o menys la mateixa relació. Què diu el professor Bücher d’aquest misteri, amb els seus “excedents” i “llacunes”? Les flames del llum màgic vacil·len tristament. Comencem a sospitar que, darrere d’aqueixos misteris del comerç exterior, han d’existir relacions econòmiques totalment diferents entre les diverses “economies nacionals”, relacions molt distintes del simple intercanvi de mercaderies. Traure permanentment d’altres països més productes que els que un els forneix, només podria fer-ho, evidentment, un país que tingués sobre aquells altres certs drets econòmics. Aqueixos drets no tenen res a veure amb l’intercanvi entre iguals. I semblants drets i relacions de dependència entre els països existeixen efectivament, encara que les teories professorals no en sàpien res. Aqueixa relació de dependència, i en la seua forma més senzilla per cert, és la d’una de les anomenades metròpolis sobre les seues colònies. Gran Bretanya extrau de la major de les seues colònies, l’Índia Britànica, un tribut anual de més de mil milions de marcs en distintes formes. I veiem així que les exportacions de mercaderies de l’Índia superen anualment a les seues importacions només en 1.200 milions de marcs. Aquest “excedent” no és més que l’expressió econòmica de l’explotació colonial de l’Índia pel capitalisme anglès, ja siga perquè les mercaderies són destinades directament a Gran Bretanya, o que l’Índia haja de vendre cada any a altres estats mercaderies per valor de 1.200 milions de marcs per a pagar el tribut als seus explotadors anglesos. Però hi ha també altres relacions econòmiques de dependència que no es basen en la dominació política violenta. Rússia exporta anualment mercaderies per valor de 1.000 milions de marcs més del que importa. ¿Que potser és la gran “abundància” de productes agrícoles per sobre les necessitats de la pròpia economia, el que drena tots els anys aquest cabalós torrent de mercaderies de l’imperi rus? Però el mugic rus, els grans del qual són destinats a l’estranger, pateix, com se sap, d’escorbut degut a la desnutrició, i consumeix sovint pa al que se li ha agregat corfa d’arbre. L’exportació massiva del pa que ell produeix és, per intermedi del corresponent sistema financer i fiscal intern, una necessitat vital per a l’estat rus, per a fer front a les obligacions procedents dels emprèstits externs. L’aparell estatal de Rússia es costeja, des del famós enfonsament de la guerra de Crimea i des de la seua modernització, en gran part mitjançant capital prestat d’Europa occidental, principalment de França. I per a poder pagar els interessos dels emprèstits francesos, Rússia ha de vendre anualment masses de blat, fusta, lli, cànem, bestiar i aus a Anglaterra, Alemanya, els Països Baixos. L’enorme romanent de les exportacions russes representa, per això, el tribut del deutor al creditor, una relació a què correspon, per part de França, un gran romanent de les importacions que no representa una altra cosa que els interessos del capital de préstec repatriats. Però en la mateixa Rússia l’encadenament de relacions econòmiques va més enllà. El capital francès prestat serveix des de fa dècades principalment per a dues finalitats: construcció ferroviària amb garanties de l’estat i armaments militars. Per a servir ambdues finalitats ha sorgit en Rússia des dels anys setanta (sota la protecció del sistema de tarifes duaneres elevades) una gran indústria. El capital de préstec procedent del vell país capitalista que és França va gestar a Rússia un jove capitalisme que, per la seua banda, requereix per al seu manteniment i completament importacions significatives de màquines i d’altres mitjans de producció procedents de països tècnicament avançats, com Anglaterra i Alemanya. Així es teixeix entre Rússia, França, Alemanya i Anglaterra una sèrie de llaços econòmics per als quals l’intercanvi de mercaderies és el terme menys adequat.

Però la multiplicitat dels llaços no queda esgotada amb açò. Un país com Turquia o Xina planteja a l’esquema professoral un altre enigma: té, al revés de Rússia i de manera semblant a Alemanya i França, importacions àmpliament preponderants que, en molts casos, representen quasi el doble de les exportacions. ¿Com pot Turquia o Xina donar-se el luxe d’omplir tan abundantment les seues “llacunes” en l’“economia nacional”, ja que aquesta economia nacional seua no està de cap manera en condicions de lliurar els corresponents “excedents”? ¿Serà que les potències occidentals europees, en el seu cristià amor al proïsme, regalen any rere any a La Mitja Lluna i a l’Imperi de la Trena més de 100 milions de marcs en forma de mercaderies de qualsevol tipus? Però fins i tot els xiquets saben que tant Turquia com Xina estan preses en les urpes de l’usurer europeu i obligades a pagar enormes tributs als bancs anglesos, alemanys, francesos. Segons l’exemple rus, Turquia i Xina haurien de tenir un excedent d’exportacions de productes del país, per a poder pagar interessos als seus benefactors europeus occidentals, malgrat que a Turquia, com en Xina, l’anomenada “economia nacional” és fonamentalment diferent de la russa. És cert que els emprèstits estrangers també són destinats fonamentalment a construccions ferroviàries i portuàries així com a armaments. Però Turquia pràcticament no posseeix una indústria pròpia ni pot fer-la sorgir sobtadament a partir d’una economia camperola natural i medieval amb els seus conreus primitius i els seus delmes. Més o menys el mateix ocorre en Xina, sota formes diferents. És per això que no sols tots els requeriments de la població en termes de productes industrials, sinó també tots els elements necessaris per a les construccions de transports i per a l’armament d’exèrcit i flota, s’han de transportar finalitzats des d’Europa occidental i realitzar-se in situ per part d’empresaris, tècnics, enginyers europeus. Els préstecs són sovint acordats en relació amb aqueixos aprovisionaments. Xina obté, per exemple, els seus préstecs del capital bancari alemany i austríac només davall la condició d’encarregar a les fàbriques Skoda i Krupp armaments per determinada suma; altres préstecs estan lligats per endavant a concessions per a la construcció de ferrocarrils. Així passa el capital europeu a Turquia, Xina, majoritàriament ja en forma de mercaderies (armaments), o com a capital industrial en espècie, sota forma de màquines, etc. Aquestes últimes mercaderies flueixen, no per a l’intercanvi, sinó per a l’obtenció de beneficis. Els interessos sobre aquest capital i els altres beneficis els obtenen els capitalistes europeus al país mateix, extraient-los dels camperols turcs o dels camperols xinesos amb ajuda del corresponent sistema fiscal sota control financer europeu. Darrere de les insuficients xifres relatives a la preponderància de les importacions turques o xineses i de les corresponents exportacions europees, es dissimula així l’especial relació existent entre el ric occident del gran capital i l’orient pobre i endarrerit a qui aquell oprimeix, equipant-lo amb els més moderns i poderosos mitjans de locomoció i instal·lacions militars mentrestant, simultàniament, arruïna l’antiga “economia nacional” camperola.

Els Estats Units ens presenten un altre cas més. Aquí, com a Rússia, les exportacions superen significativament les importacions (aquestes últimes, en 1913, sumaren 7.400 milions de marcs, aquelles 10.200 milions); però les causes d’aquest fenomen són fonamentalment diferents de les del cas de Rússia. Cert és que també la Unió nord-americana absorbeix enormes quantitats de capital europeu. Des de començaments del segle XIX, la Borsa de Londres acumula grans quantitats d’accions i títols d’emprèstits nord-americans. L’especulació amb títols i papers nord-americans indicava fins als anys seixanta, com un termòmetre clínic, la imminent crisi de la gran indústria i el comerç anglès. Des d’aleshores no ha cessat l’afluència de capital anglès als Estats Units. Aquest capital migra cap a la Unió en part com a capital de préstec a les ciutats i societats privades, però principalment com a capital industrial, ja siga perquè a la Borsa de Londres es compren papers ferroviaris i industrials nordamericans, o perquè càrtels industrials anglesos funden filials en la Unió per tal de saltar les barreres duaneres, o perquè s’apropien mitjançant compra d’accions de les empreses nord-americanes per a desfer-se de la seua competència en el mercat mundial. Els Estats Units posseeixen avui també una gran indústria altament desenvolupada i que progressa cada vegada més ràpidament, i que, mentre li arriba permanentment capital-diner d’Europa, exporta en proporcions creixents capital industrial (màquines, carbó) a Canadà, Mèxic i altres països d’Amèrica central i d’Amèrica del sud. D’aquesta manera, els Estats Units combinen una enorme exportació de productes primaris: cotó, coure, blat, fusta, petroli, cap als vells països capitalistes, amb creixents exportacions industrials cap als joves països en via d’industrialització. Així, en el gran romanent de les exportacions dels Estats Units es reflecteix l’etapa pròpiament de transició d’un país agrari receptor de capital a un país industrial exportador de capital, complint el paper d’intermediari entre la vella Europa capitalista i el jove i endarrerit continent americà.

Si es comprèn en conjunt aquesta gran migració del capital dels vells països industrials als joves i la corresponent migració en sentit invers dels ingressos sorgits d’aquell capital, que flueix anualment com a tribut dels països joves als vells, resulten fonamentalment tres poderosos corrents. Anglaterra, segons estimacions de l’any 1906, ja havia invertit llavors a les seues colònies i en l’estranger 54.000 milions de marcs, dels que n’obtenia un ingrés anual de 2.800 milions de marcs en forma d’interessos. El capital invertit per França en l’estranger assolia, al voltant de la mateixa data, 32.000 milions de marcs, amb ingressos anuals per valor, almenys, de 1.300 milions de marcs. Finalment, Alemanya ja havia invertit fa 10 anys 26.000 milions de marcs a l’exterior, que li reportaven anualment uns 1.240 milions de marcs. Des d’aleshores han crescut ràpidament tant aquestes inversions com els seus ingressos. No obstant això, els grans corrents principals es divideixen en altres secundàries, no tan amples. Així com els Estats Units difonen el capitalisme al continent americà, també Rússia (alimentada per complet pel capital francès, per la indústria anglesa i alemanya) transfereix ja capital de préstec i productes industrials als seus països subsidiaris asiàtics: a Xina, Pèrsia, Àsia Centra. En Xina participa en la construcció de ferrocarrils, etc.

Així descobrim, darrere dels àrids jeroglífics del comerç internacional, tota una xarxa de llaços econòmics que no tenen res a veure amb el simple intercanvi de mercaderies que és l’única cosa que existeix per a la saviesa professoral.

Descobrim que el distinguo de l’erudit Sr. Bücher en països de producció industrial i països de producció primària no és més que un producte primari de l’esquematisme professoral. Els perfums, les teles de cotó i les màquines són productes elaborats per igual. Les exportacions franceses de perfums només proven que França és el país de la producció del luxe per al petit sector de la burgesia rica de tot el món; les exportacions japoneses de teles de cotó prova que Japó, competint amb Europa occidental, soscava en tota Àsia oriental la producció tradicional camperola i artesanal i la reemplaça pel comerç de mercaderies; les exportacions de màquines d’Anglaterra, Alemanya i els Estats Units, per la seua banda, mostra que aquests tres països trasplanten la pròpia gran indústria a totes parts del món.

Descobrim llavors que avui s’exporta i importa una “mercaderia” que era absolutament desconeguda en temps del rei Nabucodonosor així com en les èpoques antiga i medieval: el capital. I aquesta mercaderia no serveix per a omplir “certes llacunes” d’“economies nacionals” estrangeres sinó, al contrari, per a crear bretxes, obrir esquerdes i fissures als murs d’antigues “economies nacionals”, envair-les actuant com a polvorins i, en curt o llarg temps, convertir aqueixes “economies nacionals” en runes. Amb la “mercaderia” capital s’expandeixen massivament “mercaderies” encara més notables des d’alguns països anomenats civilitzats al món sencer: moderns mitjans de transport i extermini de poblacions autòctones senceres, economia monetària i endeutament dels camperols, riquesa i misèria, proletariat i explotació, inseguretat de l’existència i crisi, anarquia i revolucions. Les “economies nacionals” europees estenen els seus tentacles fins a tots els països i pobles de la terra per a ofegar-los en la gran xarxa de l’explotació capitalista.

IV

Però, ¿pot el professor Bücher, tanmateix tot això, creure en una economia política, mundial? No. Perquè el savi en qüestió, després d’examinar atentament totes les regions del món sense descobrir res, ens explica; no hi ha res que fer, no veig cap “fenomen especial” que “s’aparte essencialment” d’una economia nacional, “i és molt dubtós que tals fenòmens sorgisquen en un futur previsible”?

I bé!, deixem de costat el comerç i les estadístiques comercials i dirigim-nos directament a la vida, a la història de les relacions econòmiques modernes. Detinguem-nos en una petita parcel·la d’aqueix quadre gegantí i bigarrat.

L’any 1768, Cartwright estableix en Nottingham, Anglaterra, la primera filatura mecànica de cotó; l’any 1785, inventa el teler mecànic. La primera conseqüència és, en Anglaterra, la desaparició de la teixidura manual i la ràpida difusió de la fabricació mecànica. Al començament del segle XIX hi havia a Anglaterra, segons una estimació de l’època, prop d’un milió de teixidors manuals; ara estan en procés d’extinció, i al voltant de l’any 1860 només queden al Regne Unit alguns milers de teixidors manuals. En canvi, més de mig milió d’obrers fabrils treballen a la branca cotonera. En 1863, el primer ministre Gladstone parla al parlament d’un “augment embriagador de riquesa i poder” que hauria caigut sobre la burgesia anglesa, sense que la classe obrera hi participés en absolut.

La indústria cotonera anglesa obté la seua matèria primera d’Amèrica del Nord. El creixement de les fàbriques al districte de Lancashire féu sorgir enormes plantacions de cotó en el sud dels Estats Units. Es van importar negres d’Àfrica com a força de treball barata per al mortífer treball a les plantacions de cotó, igualment que per a les plantacions de sucre, arròs i tabac. A Àfrica s’intensifica extraordinàriament el tràfic, tribus negres senceres són caçades a l’interior del “continent negre”, venudes pels seus cacics, transportades a enormes distàncies per terra i aigua, per a ser venudes i enviades a Amèrica del Nord. Sorgeix formalment una “migració” negra. A finals del segle XVIII, en 1790, es va estimar a Amèrica del Nord el nombre de negres en només 697.000, però en 1861 ja n’eren 4 milions.

La colossal extensió del tràfic i del treball dels esclaus en el sud de la Unió provoca una croada dels estats del nord contra aquest atemptat abominable als principis cristians. L’entrada massiva de capital anglès en els anys 1825-1860 havia posat en marxa al nord dels Estats Units una activa construcció de ferrocarrils i els començaments d’una indústria pròpia i, amb açò, una burgesia que bullia per introduir reformes més modernes en l’explotació, l’esclavitud assalariada capitalista. Els fabulosos negocis dels plantadors del sud, que eren capaços de fer treballar els seus esclaus tan brutalment que aquests morien en un termini de set anys, eren als ulls dels piadosos puritans del nord una atrocitat, encara més en la mesura que les condicions climàtiques no permetien a aquests últims establir el mateix paradís en els seus estats. Així és com, a instigació dels estats del nord, quedà abolida l’esclavitud, en totes les seues formes, en tot el territori de la Unió, per llei de l’any 1861. Els plantadors del sud, afectats en els seus sentiments més íntims, van respondre al colp amb una sublevació oberta. Els estats meridionals declararen la seua secessió de la Unió, i va esclatar la gran guerra civil.

El primer efecte de la guerra fou la devastació i la ruïna econòmica dels estats del sud. La producció i el comerç quedaren prostrats i les exportacions de cotó interrompudes. Així es va veure privada de la seua matèria primera la indústria anglesa i, en 1863, esclata en Anglaterra una tremenda crisi, l’anomenada “fam de cotó”. Al districte de Lancashire queden sense treball 250.000 obrers, només parcialment ocupats 166.000, i 120.000 obrers troben encara ocupació plena malgrat que amb salaris reduïts en un 10-20%. Regna una misèria sense límits entre la població del districte, i 50.000 treballadors exigeixen al parlament anglès, en una petició, que es proveïsquen per part de l’estat els mitjans perquè ells puguen abandonar Anglaterra amb esposes i fills. Es declaren disposats a rebre els proletaris aturats d’Anglaterra els estats australians, que estan escassos de la força de treball necessària per a la seua incipient expansió capitalista (després que la població indígena fos, quasi totalment, delmada pels immigrants europeus). Però els fabricants anglesos protesten vehementment contra l’emigració de la seua “maquinària vivent”, que potser podran necessitar novament quan es recupere la indústria. Als obrers se’ls neguen els mitjans d’emigrar i es veuen obligats a suportar fins a final els horrors de la crisi.

En esgotar-se la font nord-americana, la indústria anglesa cerca fer-se amb la seua matèria primera per un altre costat i dirigeix la seua mirada vers les Índies Orientals. S’hi creen febrilment plantacions de cotó i l’agricultura, que proporciona des de fa mil·lennis l’alimentació quotidiana de la població i constitueix la seua base vital, ha de cedir àmplies superfícies als profitosos projectes dels especuladors. Amb aquest desplaçament del cultiu de l’arròs es produeix als pocs anys una extraordinària carestia i una fam canina, i en 1866 més d’un milió d’éssers humans moren de fam en un sol districte, Orissa, al nord de Bengala.

Es du a terme un segon experiment a Egipte. El virrei d’Egipte, Ismael Paixà, estableix plantacions de cotó amb la major pressa per a aprofitar la conjuntura de la guerra de secessió. Es produeix una revolució formal en les relacions de propietat de l’agricultura. Es roba terra camperola en grans extensions, se la declara propietat reial i se la dedica a formar plantacions de les majors dimensions. Milers de camperols serfs són portats a fuetades a les plantacions per a construir dics, cavar canals i empentar l’aladre per al virrei. Però aquest s’endeuta fins i tot més amb banquers anglesos i francesos per a obtenir d’Anglaterra, amb diners prestats, els més moderns aladres de vapor i instal·lacions espinyoladores. La gran especulació acabà al cap de només un any amb la fallida quan, després del restabliment de la pau en els Estats Units, el preu del cotó va caure novament a un quart del seu nivell anterior, en pocs dies. El resultat del període del cotó significà per a Egipte l’accelerada ruïna de la hisenda camperola, el ràpid enfonsament de les finances i, finalment, l’accelerada ocupació d’Egipte pels militars anglesos.

Mentrestant, la indústria cotonera realitza noves conquestes. La guerra de Crimea de 1855, que havia interromput l’aprovisionament de cànem i lli russos determinà a Europa una violenta crisi en la fabricació tèxtil. El cotó reemplaça llavors en molts casos el lli, i la indústria cotonera s’estén cada vegada més a costa d’aquell. A Rússia triomfa llavors, després de l’enfonsament del vell sistema en la guerra de Crimea, una revolució política, l’abolició de la servitud, reformes liberals, el lliure canvi i la ràpida construcció de ferrocarrils. Amb això s’obri un nou i enorme mercat de venda per a productes industrials a l’interior del gegantí imperi, i la indústria cotonera anglesa és la primera en avançar sobre els mercats russos. En la dècada del seixanta també Xina es oberta al comerç anglès després d’una sèrie de guerres sagnants. Anglaterra domina el mercat mundial i la indústria cotonera proporciona la meitat de les seues exportacions. El període de les dècades del seixanta i setanta és l’època dels negocis més brillants dels capitalistes anglesos, i també l’època en què es troben més inclinats, mitjançant petites concessions als obrers, en assegurar-se els “braços” i la “pau industrial”. És en aquest període quan les trade unions angleses, encapçalades pels filadors i teixidors del cotó, assoleixen els seus èxits més significatius. Al mateix temps, les tradicions revolucionàries del cartisme i les idees d’Owen s’extingeixen en el proletariat anglès, que queda detingut en un sindicalisme conservador.

Però prompte els temps canvien. En tot el continent, a on Anglaterra exportava els seus productes de cotó, va sorgint una indústria cotonera pròpia. Ja en 1844 es produeixen aixecaments dels artesans a Silèsia i Bohèmia provocats per la fam, que preanuncien la revolució de març de 1848. Fins i tot en les pròpies colònies d’Anglaterra sorgeix una indústria local. Les fàbriques cotoneres de Bombai passen prompte a competir amb les angleses i, en els anys vuitanta, contribueixen a trencar el monopoli d’Anglaterra en el mercat mundial.

Finalment, a Rússia l’expansió de la fabricació cotonera interna inaugura en els anys setanta l’era de la gran indústria i de la protecció duanera. Per tal d’evitar les altes barreres duaneres es transporten fàbriques senceres amb tot el seu personal des de Saxònia, des de la Governació (Vogtland), fins a la Polònia russa, on creixen nous centres fabrils, Lodz, Zgierz, amb rapidesa californiana. Al començament de la dècada dels vuitanta les lluites obreres arranquen al districte cotoner de Moscou-Vladimir les primeres lleis obreres de protecció en l’imperi dels tsars. L’any 1896, 60.000 obrers de les fàbriques cotoneres de Petersburg organitzen la primera vaga massiva de Rússia. I nou anys més tard, al juliol de 1905, en el tercer centre de la indústria cotonera, en Lodz, 100.000 obrers, amb els alemanys al capdavant, aixequen les primeres barricades de la gran revolució russa.

Hem esbossat aquí en termes succints, 140 anys d’història d’una branca industrial moderna, d’una història que es desenrotlla a través dels cinc continents, que comprèn milions de vides humanes, que esclata en un lloc com a crisi, en un altre com a fam canina, crema ja com a guerra, ja com a revolució, i deixa en el seu camí pertot arreu daurades muntanyes de riquesa i abismes de misèria, un vast torrent de suor, tenyit en sang, de treball humà.

Són els sobresalts de la vida, efectes a distància que arriben fins a les entranyes dels pobles, però que les àrides xifres de les estadístiques del comerç internacional no reflecteixen en absolut.

En tot el segle i mig transcorregut des que la indústria moderna va irrompre a Anglaterra, l’economia mundial capitalista s’elevà vertaderament entre dolors i convulsions de la humanitat sencera. Va abraçar una branca de la producció rere una altra, s’apoderà d’un país rere un altre. S’obrí pas fins al més distant racó de la terra amb el vapor i l’electricitat, amb el foc i l’espasa, va tirar a baix totes les muralles xineses i consagrà la unitat econòmica de la humanitat actual a través de l’era de les crisis mundials, a través de periòdiques catàstrofes col·lectives. El proletari italià que, expulsat del seu país per la misèria provocada pel capitalisme, emigra cap a Argentina o Canadà, hi troba un nou jou del capital importat dels Estats Units o d’Anglaterra. I el proletari alemany que es queda al seu país i pretén guanyar-se honradament el suport, depèn, en el que afecta el seu benestar, de la marxa de la producció i del comerç en tot el món. Que trobe o no treball, que el seu salari abaste o no per a alimentar la seua dona i fills, que ell quede condemnat diversos dies per setmana a l’atur forçós o, dia i nit, a l’infern del treball excessiu; tot això depèn contínuament de la collita de cotó als Estats Units, la collita del blat a Rússia, el descobriment de nous jaciments d’or o diamants en Àfrica, els disturbis revolucionaris a Brasil, les guerres de tarifes duaneres, els enfrontaments diplomàtics i guerres en cinc continents. En l’actualitat, res revist una significació tan decisiva quant a la conformació global de la vida social i política actual com l’oberta contradicció entre aquest fonament econòmic més estretament i fermament consolidat cada dia que uneix tots els pobles i països en un gran conjunt, d’una banda, i per l’altre la superestructura política dels estats que tracta de dividir artificialment els pobles en altres tants sectors estranys i hostils entre si, mitjançant llocs fronterers, barreres duaneres i el militarisme.

I res d’açò existeix per als Bücher, Sombart i els seus col·legues! Per a ells només hi ha el “microcosmos cada vegada més perfecte”! No veuen al seu voltant cap “fenomen especial” que “s’aparte amb signes essencials” d’una economia nacional! No és açò un enigma? És concebible, en qualsevol altre terreny del saber que no siga el de l’economia política, semblant ceguesa de representants oficials de la ciència respecte a fenòmens que flueixen sobre els sentits de tot observador en massa i amb brillant, llampant lluminositat? Indubtablement, al terreny de les ciències naturals, un erudit de reputació que pretengués exposar públicament avui l’opinió que no és la terra que gira al voltant del sol, sinó el sol i tots els astres que ho fan al voltant de la terra, que afirmés que “no coneix cap fenomen” que entre en contradicció amb aquesta opinió “amb signes essencials”, tindria la seguretat de provocar homèriques riallades en tot el món il·lustrat i finalment ser sotmès a una verificació del seu estat mental a petició dels seus atribolats parents. Cert és que fa 400 anys semblants opinions no sols es difonien impunement sinó que aquell que s’atrevia a contradir-les públicament s’exposava a acabar en la foguera. El manteniment de la tesi errònia de què la terra era el centre de l’univers en el moviment dels astres responia als urgents interessos de l’Església Catòlica, i tot atac a la suposada majestat del globus terraqüi en l’àmbit de l’univers era al mateix temps un atemptat a la violenta dominació de l’Església i als seus delmes recaptats sobre la prosaica gleva. D’aquesta manera, les ciències naturals eren llavors el punt més sensible del sistema social dominant i la mistificació al terreny de les ciències naturals un instrument imprescindible de subjugació. Avui, sota la dominació del capital, el punt sensible del sistema social no rau en la creença en la missió de la terra en l’espai celeste sinó en la creença en la missió de l’estat burgès sobre la terra. I pel fet que sobre les procel·loses onades de l’economia mundial ja sorgeixen i s’amuntonen greus infortunis, que allí es preparen tempestats que agranaran de la faç de la terra el “microcosmos” de l’estat burgès com un galliner, la “guàrdia suïssa” científica de la dominació del capital corre davant els portals del seu castell de l’“estat nacional”, per a defensar-los fins a l’últim sospir. La primera paraula, el concepte fonamental de l’economia nacional dels nostres dies és una mistificació científica que correspon als interessos de la burgesia.

V

Moltes vegades es dóna simplement la següent definició de l’economia política: aquesta seria “la ciència de les relacions econòmiques entre éssers humans”. Aquest encobriment de l’essència del que estem tractant no aclareix l’interrogant, el complica fins i tot més. Sorgeix la pregunta següent: és necessari, i si ho és, per què cal tenir una ciència especial sobre les relacions econòmiques entre “éssers humans”, açò és, tots els éssers humans, en tot moment i circumstància?

Prenguem un exemple de relacions econòmiques humanes, si és possible donar un exemple fàcil i il·lustratiu. Imaginem-nos vivint en el període històric en què no existia l’economia mundial, quan l’intercanvi de mercaderies floria únicament en les ciutats, mentre que al camp predominava l’economia natural, és a dir, la producció per al consum propi, tant en les grans propietats terratinents com en les petites granges. Vegem, per exemple, les condicions en l’Alta Escòcia en la dècada de 1850, tal com les va descriure Dugald Stewart:

“En certes parts de l’Alta Escòcia [...] va aparèixer més d’un pastor, i també camperol [...] calçant sabates de cuir per ells assaonats [...] vestint robes que no havien conegut altres mans que les seues, el material de les quals provenien de l’esquila de les seues pròpies ovelles, o de la collita del seu propi camp de lli. En la preparació dels mateixos quasi cap article havia sigut comprat, excepte l’alena, l’agulla, el didal i la ferreria emprats al teler. Les tintures eren extretes principalment per les dones dels arbres, arbustos i herbes.” (Citat per Karl Marx, Das Kapital, T. I., 4a edició, pàgina 451)

O, bé, prenguem un exemple de Rússia on fins fa relativament poc de temps, a finals de 1870, la situació dels camperols era la següent:

“El terreny que ell [el camperol del districte de Viasma a la província de Smolensk] conrea el proveeix d’aliments, roba, gairebé tot allò que necessita per a la seua subsistència: pa, creïlles, llet, carn, ous, tela de lli, pells d’ovella i llana per a l’abric [...] Utilitza diners únicament quan adquireix botes, articles de tocador, cinturons, gorres, guants i alguns efectes domèstics essencials: plats d’argila o fusta, útils per a la xemeneia, casseroles i coses semblants.” (Professor Nikolai Siever, Karl Marx i David Ricardo, Moscou, 1879, pàgina 480)

Encara avui hi ha economies camperoles a Bòsnia i Hercegovina, en Sèrbia i Dalmàcia. Si li preguntàrem a un camperol que s’autoabasteix ja siga en l’Alta Escòcia, a Rússia, Bòsnia o Sèrbia sobre l’“origen i distribució de la riquesa” i la resta de problemes econòmics, ens miraria sorprès. Per què i per a què treballem? (O, com dirien els professors, “quina és la motivació de la teua economia?”) El camperol respondria segurament de la manera següent: “Doncs, vegem. Treballem per a viure, ja que (com diu la dita) res surt del no-res. Si no treballàrem moriríem de fam. Treballem per a tirar endavant, per a tenir què menjar, poder vestir-nos, mantenir un sostre sobre els nostres caps. Quan produïm, quin és el “propòsit” del nostre treball? Quina pregunta més estúpida! Produïm allò que necessitem, allò que tota família camperola necessita per a viure. Conreem blat i sègol, avena i ordi, papes; segons la situació en què ens trobem tenim vaques i ovelles, gallines i oques. A l’hivern es carda la llana; aqueix és treball per a les dones, mentre els homes fan tot el que calga fer amb la destral, la serra i el martell. Anomeneu-ho, si vol, “agricultura” o “artesania”; hem de fer un poc de tot, ja que necessitem qualsevol classe de coses a la casa i als camps. Que com dividim el treball? Una altra pregunta estúpida! Els homes, naturalment, realitzen les tasques que exigeixen força d’home; les dones cuiden la casa, l’estable i el galliner; els xiquets fan el que poden. No vaja a pensar que jo envie la dona a tallar llenya mentre jo munyisc la vaca! (El bon home no sap, agreguem, que en moltes tribus primitives, per exemple entre els indis brasilers, són les dones les que tallen llenya, cerquen arrels en el bosc i recol·lecten fruita, mentre que a les tribus ramaderes d’Àsia i Àfrica els homes no sols cuiden les vaques, també les munyen. Encara avui en dia, a Dalmàcia, s’hi pot observar la dona carregant un pesant fardell sobre les seues esquenes, mentre el robust marit l’acompanya muntat en el seu burro, fumant la seua pipa. Aqueixa “divisió del treball” els sembla tan natural com li sembla natural al nostre camperol que ell haja de tallar la llenya mentre la seua dona muny la vaca) Prosseguim: què constitueix la meua riquesa? Qualsevol xiquet de l’aldea podria respondre-li! Un camperol és ric quan té un graner omplit, un estable poblat, una bona pleta, un bon galliner; és pobre quan se li comença a acabar la farina per a Pasqües i li apareixen goteres al sostre quan plou. Quina és la pregunta? Si la meua parcel·la fos major jo seria més ric, i si a l’estiu caigués, Déu ens lliure, una granissada, tots els pobletans quedaríem pobres en menys de vint-i-quatre hores.”

Li hem permès al camperol respondre a les preguntes econòmiques usuals amb molta paciència, però podem tenir la certesa que si el professor s’hagués personat a la granja, quadern i ploma a la mà per a iniciar la seua investigació, se li hauria mostrat la sortida amb una certa brusquedat abans que hagués arribat a la meitat del qüestionari. I en realitat totes les relacions en l’economia camperola resulten tan òbvies i transparents que la seua dissecció mitjançant el bisturí de l’economia sembla realment un joc inútil.

Pot hom, per descomptat, objectar-hi que l’exemple no és molt feliç, que en una llar camperola que s’autoabasteix aqueixa simplicitat extrema és realment filla de l’escassetat de recursos i la petita escala en què es produeix. Bé, deixem a la petita llar camperola que mena la seua existència en qualsevol racó oblidat del món, elevem les nostres mires fins a la cima d’un poderós imperi, examinem la llar de Carlemany. Aquest emperador assolí convertir l’Imperi Germànic en el més poderós d’Europa al començament del segle IX; engegà almenys cinquanta-tres campanyes militars a fi d’estendre i consolidar el seu regne, que va arribar a comprendre l’Alemanya moderna a més de França, Itàlia, Suïssa, el nord d’Espanya, Holanda i Bèlgica; aquest emperador també es preocupava de l’administració dels seus feus i granges. Ni més ni menys que la seua mà imperial redactà un decret especial de setanta paràgrafs en què va assentar els principis que calia aplicar en l’administració de les seues propietats de camp: el famós Capitulare de Villis, és a dir, la llei sobre els senyorius; per sort aquest document, tresor d’informació històrica, es conserva fins avui entre la pols i la floridura dels arxius. Aquest document mereix una atenció especial per dues raons. En primer lloc, quasi tots els establiments agrícoles de Carlemany es van transformar en poderoses ciutats imperials: Aquisgrà, Colònia, Munic, Basilea, Estrasburg i moltes altres ciutats alemanyes i franceses foren en temps remots propietats agrícoles de Carlemany. En segon lloc, els principis econòmics de Carlemany eren el model que seguien totes les grans propietats eclesiàstiques i seculars de l’Alta Edat Mitjana; els senyorius de Carlemany mantenien viva la vella tradició romana i implantaven l’exquisida cultura de les viles romanes al tosc ambient de la jove noblesa teutònica; les seues regles sobre elaboració de vins, cultiu de jardins, fruites i vegetals, cria d’aus de corral, etcètera, van constituir una gesta econòmica perdurable.

Observem aquest document més de prop. El gran emperador demana, en primer lloc, que hom el servisca amb honestedat, que tots els súbdits dels seus feus reben cures i protecció contra la pobresa; que no se’ls aclapare amb treballs que superen la seua capacitat normal; que se’ls recompense el treball nocturn. Els súbdits, per la seua banda, han de dedicar-se al cultiu de la vinya i han d’emmagatzemar el suc del raïm en botelles perquè no es deteriore. Si es mostren reticents a complir amb el seu deure, se’ls castigarà “a l’esquena o una altra part del cos”. L’emperador decreta així mateix que s’han de criar abelles i oques; les aus de corral han de ser cuidades i el seu nombre incrementat. Ha de prestar-se atenció a la cura del bestiar boví i cavallí i també del de llana.

Desitgem, a més, escriu l’emperador, que els nostres boscos siguen administrats amb intel·ligència, que no se’ls tale, que sempre hi haja esparvers i falcons. Ha d’haver-hi a la nostra disposició oques i pollastres grossos en tot moment; els ous que no es consumeixen han de vendre’s en els mercats. En cadascun dels nostres senyorius hem de tenir sempre a mà una bona provisió de plomes per a matalassos, mantes, efectes de coure, plom, ferro, fusta, cadenes, ganxos, destrals, trepants, de manera que no s’haja de demanar res prestat als altres. A més, l’emperador exigeix que es porte compte exacte de la producció dels seus feus, és a dir, quant es va produir de cada ítem, i fa la llista d’aquests: vegetals, mantega, formatge, mel, oli, vinagre, remolatxes “i altres coses sense importància”, com diu textualment aquest famós document. L’emperador ordena així mateix que en cadascun dels seus dominis hi haja artesans, experts en tots els oficis, en nombre adequat, i fa la llista de cada ofici, u per u. Designa al Nadal la data anual en què se li reten comptes de totes les seues riqueses. El camperol més pobre no compta cada cap de bestiar i cada ou que hi ha a la seua granja amb major atenció que el gran Emperador Carles. El paràgraf número 62 del document diu: “És important que sapiem què i quant posseïm, de cada cosa”. I una vegada més fa una llista: bous, molins, fusta, embarcacions, vins, llegums, llana, lli, cànem, fruites, abelles, peixos, cuirs, cera i mel, vins nous i rancis i la resta de coses que se li envien. I per a consol dels seus benvolguts vassalls, els qui han d’enviar-li aquestes coses, agrega sense malícia: “Esperem que tot açò no els semble massa dificultós; perquè cadascun de vosaltres és senyor del seu feu i pot exigir aquestes coses als seus súbdits”. En un altre paràgraf de la llei trobem instruccions precises quant al recipient i mode de transport dels vins, assumpte d’estat aparentment molt car al cor de l’emperador. “El vi s’ha de transportar en bótes de fusta amb forts cèrcols de ferro, mai en odres de pell. Quant a la farina, serà transportada en carros de doble fons recoberts de cuir, perquè es puga creuar els rius sense danyar la farina. Vull també comptes exactes de les banyes dels meus cérvols, a més dels mascles cabirons, així mateix de les pells de llops matats durant l’any. Al mes de maig no oblideu declarar la guerra a mort contra els joves llobatons.” En l’últim paràgraf Carlemany fa la llista de totes les flors i arbres i herbes que vol en els seus senyorius, com ara: roses, lliris, romer, cogombres, cebes, ravets, comí, etcètera. Aquest famós document legislatiu finalitza amb quelcom que sembla l’enumeració de les distintes varietats de pomes.

Aquest és, doncs, el quadro de la casa imperial en el segle IX, i encara que estem parlant d’un dels sobirans més rics i poderosos de l’Edat Mitjana qualsevol reconeixerà que tant la seua economia familiar com els seus principis administratius ens recorden a la petita llar camperola que vam veure abans. Si li plantejàrem al nostre amfitrió imperial les mateixes preguntes sobre la seua economia, la naturalesa de la seua riquesa, l’objecte de la producció, la divisió del treball, etcètera, estendria la seua mà reial per a assenyalar les muntanyes de blat, llana i cànem, els tonells de vi, oli i vinagre, els estables replets de vaques, bous i ovelles. I és probable que no poguérem trobar misteriosos problemes perquè la ciència de l’economia analitze i resolga, ja que totes les relacions, causa i efecte, treball i resultat, són clares com la llum del dia.

Potser algú ens vullga fer notar que hem tornat a escollir un exemple poc feliç. ¿Que potser el document no revela que no estem tractant amb la vida econòmica pública de l’Imperi Germànic, sinó amb la hisenda privada de l’emperador? Però qualsevol que contraposés ambdós conceptes cometria un greu error respecte de l’Edat Mitjana. És cert que la llei s’aplicava a l’economia de les propietats i feus de l’Emperador Carlemany, però ell regentava aquesta hisenda com a sobirà, no com a ciutadà particular. O, per a ser més precisos, l’emperador era senyor en els seus propis senyorius, però tot gran senyor de l’Edat Mitjana, sobretot en l’època de Carlemany, era un emperador en menor escala, perquè la seua possessió noble de la terra el convertia en legislador, recaptador d’impostos i jutge de tots els habitants dels seus feus. Els decrets econòmics de Carles eren, com ho demostra la seua forma, decrets de govern: formen part de les seixanta-cinc lleis, o capitulare, de Carles, redactades per l’emperador i promulgades en la dieta anual dels seus prínceps. I els decrets sobre raveneres i cascos de vi reforçats amb cèrcols de ferro provenen de la mateixa autoritat dèspota, i estan redactats en el mateix estil que, per exemple, les seues amonestacions als eclesiàstics en el Capitula Episcoporum, la “llei episcopal”, on Carles pren als serfs del Senyor de les orelles i els imposa severament que no han de blasfemar, ni embriagar-se, ni freqüentar llocs de mala fama, ni mantenir amants, ni vendre els sagraments per un preu massa elevat. Podríem cansar-nos de furgar en l’Edat Mitjana, i no hi trobaríem una sola unitat econòmica rural on els senyorius de Carlemany no foren prototips i models, ja es tracte de propietats senyorials o de petits camperols, de famílies camperoles preses individualment o comunitats cooperatives.

El que més ens crida l’atenció en ambdós exemples és que les necessitats de la subsistència humana guien i dirigeixen el treball, que els resultats corresponen exactament a les intencions i necessitats i que, independentment de l’escala de la producció, les relacions econòmiques denoten una sorprenent simplicitat i transparència. Tant el petit camperol en la seua parcel·la com el gran sobirà als seus feus saben exactament què volen aconseguir en la producció. I, més fins i tot, cap dels dos ha de ser un geni per a saber-ho. Ambdós volen satisfer les necessitats humanes fonamentals quant a aliments, beguda, roba i les distintes coses bones de la vida. La diferència rau en el fet que el camperol dorm en un jaç de palla, mentre el noble senyor dorm en un llit de plomes; el camperol beu cervesa, aiguamel i també aigua; el senyor, vins fins. La diferència està en la quantitat i tipus de béns produïts. La base de l’economia i els seus objectius, són els mateixos, a saber: satisfacció directa de les necessitats humanes. És evident que el tipus de treball necessari per tal d’assolir aquest propòsit s’adequa als resultats que es volen obtenir. I també hi ha diferències en el procés de treball: el camperol treballa amb les seues mans acompanyat de la seua família; rep els productes del treball que la seua parcel·la i la part que li correspon de la terra comunitària li poden brindar o, més precisament (ja que parlem del serf medieval), tot allò que li queda després dels tributs i delmes que li extrauen el senyor i el bisbe. L’emperador i els nobles no treballen, obliguen els seus súbdits i arrendataris a treballar per a ells. Però, treballe la família camperola per a si o per al senyor, sota la supervisió de l’ancià de l’aldea o de l’administrador del noble, el resultat de la producció és una quantitat simple de mitjans de subsistència (en el sentit més ampli del terme): allò que es necessita i en la proporció requerida. Podem donar-li a aquesta economia les voltes que vullguem; no hi trobarem cap enigma que requerisca l’anàlisi profunda d’una ciència especial per a la seua solució. El camperol més maldestre de l’Edat Mitjana sabia què era allò que determinava la seua “riquesa” (potser seria més encertat dir la seua “pobresa”), a més de les catàstrofes de la naturalesa, que assolaven la seua propietat tant com la del senyor. El camperol sabia que la seua pobresa obeïa a una causa molt simple i directa: primer, la infinita sèrie d’impostos en treball i diners que li extreia el senyor; en segon lloc, el pillatge d’aqueix senyor a costa de les terres comunes, boscos i aigua de l’aldea. I el camperol clamava la seua saviesa als cels cada vegada que assaltava les cases dels xuclasangs. L’única cosa que li queda per investigar a la ciència en aquest tipus d’economia és l’origen històric i desenvolupament d’aquesta classe de relacions: com fou que a Europa les que havien sigut terres de camperols lliures es transformaren en propietats senyorials de les que s’extreien rendes i tributs, com un camperolat abans lliure havia esdevingut una massa de súbdits subjectes a remença i després també serfs de la gleva.

Les coses prenen un caire enterament distint a penes girem la nostra atenció a qualsevol dels fenòmens de la vida econòmica contemporània. Vegem, per exemple, un dels més notables i sorprenents: la crisi comercial. Cadascun de nosaltres ha viscut unes quantes crisis comercials i industrials i coneixem per experiència el procés que Engels descriu en una cita clàssica: “El comerç es paralitza, els mercats estan sobresaturats de mercaderies, els productes s’estronquen als magatzems abarrotats sense trobar sortida; els diners efectius es fan invisibles; el crèdit desapareix; les fàbriques paren; les masses obreres no tenen mitjans de vida precisament per haver-los produït en excés; les fallides i les liquidacions se succeeixen unes a altres. L’estancament dura anys sencers, les forces productives i els productes es malgasten i destrueixen en massa, fins que, per fi, les masses de mercaderies acumulades, més o menys depreciades, troben sortida, i la producció i el canvi es van reanimant a poc a poc. Gradualment, la marxa comença a anar al trot; el trot industrial es converteix en galop i, finalment, en una carrera desenfrenada, en una carrera d’obstacles que juguen la indústria, el comerç, el crèdit i l’especulació, per a acabar, finalment, després dels salts més arriscats, en la fossa d’una crisi.” (F. Engels, Anti-Dühring, Kerr, pàgines 286-287) Tots sabem com aterreix l’espectre de la crisi comercial a qualsevol país modern: la manera com s’anuncia l’adveniment de la crisi és, de per si, significativa. Després d’uns quants anys de prosperitat i bons negocis, comencen a aparèixer vagues rumors en els diaris; la Borsa rep algunes notícies poc tranquil·litzadores de certes fallides; les indirectes que llança la premsa esdevenen més específiques; la Borsa es posa cada vegada més aprensiva; el banc nacional augmenta la taxa de crèdit, la qual cosa significa que el crèdit és més difícil d’obtenir i les sumes disponibles són menors; finalment, les notícies de fallides i tancaments cauen com a gotes d’aigua en un ruixat. I una vegada que la crisi està en ple auge, comencen les discussions sobre qui té la culpa. Els comerciants tiren la culpa a la negativa dels bancs a concedir crèdit i a la mania especulativa dels corredors de borsa; els corredors li la tiren als industrials; els industrials li l’atribueixen a l’escassetat de diners líquids, etcètera. I quan, per fi, els negocis comencen a millorar, la Borsa i els diaris veuen els primers símptomes amb alleugeriment, fins que tornen per un temps l’esperança, la pau i la seguretat. El més notable d’açò és que tots els afectats, el conjunt de la societat, consideren i tracten la crisi com quelcom fora de l’esfera de la voluntat i el control humans, un colp fort propinat per un poder invisible i major, una prova enviada des del cel, semblada a una gran tempestat elèctrica, un terratrèmol, una inundació. El llenguatge que solen utilitzar els periòdics especialitzats en referir-se a la crisi està ple de frases com ara: “el cel del món dels negocis, fins ara serè, s’està començant a cobrir de negres nuvolots”; o quan s’anuncia un dràstic augment de les taxes de crèdit bancari, apareix invariablement davall el títol de “s’anuncien tempestats”, i després de la crisi llegim com va passar la tempestat i com d’aclarit està l’horitzó comercial. Aquest estil periodístic revela un poc més que el mal gust dels plumífers de la pàgina financera; és típic de l’actitud envers la crisi, com si aquesta fos el resultat d’una llei natural. La societat moderna contempla amb horror com s’estén; acota el cap tremolosa sota els colps que cauen com una granissada; espera la fi de la prova i torna a alçar cap, tímida i escèpticament; molt després la societat comença a sentir-se segura una vegada més. Així esperaven els pobles de l’Edat Mitjana les plagues i fams canines; la mateixa consternació i impotència davant una prova severa. Però les fams canines i pestes són primer que res fenòmens naturals, encara que en última instància les males collites, les epidèmies, etcètera, també tenen a veure amb causes socials. Una tempestat elèctrica és un esdeveniment provocat per elements físics i ningú, donat el desenvolupament aconseguit per les ciències naturals i la tecnologia, és capaç de produir o impedir una tempestat elèctrica. Però, què és una crisi moderna? Consisteix en la producció de massa mercaderies. No hi ha compradors, i per tant es detenen la indústria i el comerç. La fabricació de mercaderies, la seua venda, comerç, indústria: tals són les relacions en la societat moderna. És l’home qui produeix les mercaderies, i l’home mateix qui les ven; l’intercanvi es produeix entre una persona i una altra, i dins dels factors que constitueixen la crisi moderna no trobarem un sol element que transcendisca l’esfera de l’activitat humana. És la societat humana, per tant, la que produeix periòdicament les crisis. I al mateix temps sabem que la crisi és un vertader assot de la societat moderna, esperada amb horror, suportada amb desesperació i que ningú desitja. Excepte per a alguns especuladors borsaris que tracten d’enriquir-se ràpidament a costa dels altres, i que ben sovint no es veuen afectats per ella, la crisi constitueix, en el millor dels casos, un risc o un inconvenient per a tots. Ningú desitja la crisi; no obstant això aquesta es produeix. L’home la crea amb les seues pròpies mans, encara que no la vol per res del món. Tenim aquí un fet de la vida econòmica que cap dels seus protagonistes pot explicar. El camperol medieval produïa en la seua parcel·la allò que el seu senyor, d’una banda, i ell mateix, per l’altra, volien i desitjaven: grans i bestiar, bons vins i robes luxoses, aliments i béns sumptuosos per a si i per a la seua llar. Però la societat moderna produeix allò que no vol ni necessita: crisis. De tant en tant produeix béns que no pot consumir. Pateix fams canines periòdiques mentre els magatzems s’abarroten d’articles impossibles de vendre. Les necessitats i la seua satisfacció ja no concorden més; quelcom fosc i misteriós s’hi ha interposat.

Prenguem un altre exemple de la vida contemporània, que coneixem tots, sobretot els obrers de qualsevol país: l’atur.

Igual que la crisi, l’atur és un cataclisme que afligeix de tant en tant la societat; en major o menor mesura és un dels símptomes constants de la vida econòmica contemporània. Els estrats millor organitzats i pagats de la classe obrera que porten el registre dels aturats del seu gremi saben de la cadena ininterrompuda en les estadístiques d’atur per a cada any i per a cada setmana i mes de l’any. La quantitat d’obrers aturats tindrà fluctuacions, però mai, ni per un sol instant, es redueix a zero. La societat contemporània demostra la seua impotència davant la plaga de l’atur cada vegada que aquesta es torna tan seriosa que els òrgans legislatius es veuen obligats a tractar el problema. Després de molt discutir, aquestes deliberacions conclouen en una resolució per a iniciar una investigació sobre la quantitat real d’aturats. Generalment es limiten a mesurar l’envergadura de la tragèdia, així com en les inundacions es mesura el nivell de l’aigua amb un indicador. En el millor dels casos, s’aplica el feble pal·liatiu de l’assegurança a l’aturat (a expenses, generalment, dels obrers ocupats) per a disminuir els efectes del fenomen, sense ni tan sols tractar d’arribar a l’arrel del mal.

A principis del segle XIX, el capellà Malthus, aqueix gran profeta de la burgesia anglesa, va proclamar amb aqueixa refrescant brutalitat tan característica en ell: “Si l’obrer no pot obtenir mitjans de subsistència dels seus parents, als que se’ls pot reclamar amb justícia, i si la societat no necessita el seu treball, el que naix en un món on ja hi ha la plena ocupació no té dret a la menor partícula d’aliment, en realitat res ha de fer en aqueix món. No té un lloc reservat en la gran taula de la naturalesa. Aquesta li ordena desaparèixer i ràpidament executa l’ordre.” La societat moderna, amb aqueixa hipocresia “social-reformista” que la caracteritza, no veu amb bons ulls tanta brutal candidesa. En els fets li permet al proletari aturat “el treball del qual no necessita”, “desaparèixer” d’alguna manera, tard o d’hora: així ho demostren les estadístiques de deteriorament de la salut pública, de mortalitat infantil, els crims contra la propietat en totes les èpoques de crisi.

L’analogia que tracem entre les inundacions i l’atur revela un fet sorprenent: que la nostra impotència davant les grans catàstrofes naturals és menor que la que patim davant els nostres propis assumptes purament humans, purament socials! Les inundacions periòdiques que provoquen grans estralls en l’est d’Alemanya totes les primaveres són, en última instància, resultat de no aplicar contramesura alguna, com s’ha demostrat fins ara. La tecnologia, amb el nivell de desenvolupament que ha assolit, ens forneix els mitjans adequats per a protegir l’agricultura de les devastacions provocades per les aigües incontrolades. Per descomptat que per a posar fre a aquesta força potencial cal aplicar en gran escala els mitjans que ens brinda la tecnologia: un gran pla regional de control de les aigües reconstruiria tota la zona de perill, protegiria els camps de cultiu i pasturatge, construiria dics i comportes i regularia el curs dels rius. No s’està realitzant aquesta gran reforma en part perquè ni l’estat ni el capital privat volen aportar-hi els fons necessaris, i en part perquè el govern hauria de fer front a l’obstacle del dret a la propietat privada en l’extensa zona afectada. Els mitjans per al control de les inundacions i per a canalitzar les aigües turbulentes existeixen, encara que la societat siga incapaç d’utilitzar-los. D’altra banda, la societat contemporània no ha trobat el remei per a l’atur. I no obstant això no es tracta d’una llei de la naturalesa, ni d’una força física de la naturalesa, ni d’un poder sobrenatural, sinó d’un producte de relacions econòmiques purament humanes. Una vegada més ens trobem amb un enigma econòmic, que ningú desitja que ningú provoca a posta, però que se succeeix periòdicament, amb la regularitat d’un fenomen natural, per damunt dels caps dels homes podríem dir.

Ni tan sols tenim necessitat de recórrer a fets tan notables de la vida quotidiana com ara les crisis i l’atur, és a dir, calamitats que queden fora de l’esfera del normal (almenys l’opinió pública sosté que aqueixos esdeveniments conformen una excepció al curs normal dels esdeveniments). Vegem, en canvi, l’exemple més comú de la vida diària, que es multiplica en tots els països: la fluctuació dels preus de les mercaderies. Fins a un xiquet sap que els preus de les mercaderies no són quelcom fix i immutable sinó tot, al contrari, pugen i baixen quasi tots els dies, fins i tot a tota hora. Prenguem qualsevol diari, anem a les informacions financeres i llegim els preus del dia anterior; blat: feble al matí, millor al migdia, més alt o més baix al tancament. El mateix ocorre amb el coure, el ferro, el sucre i l’oli de colza. I el mateix amb les accions de les empreses industrials, privades o estatals, a la Borsa. Les fluctuacions dels preus són un fet incessant, “normal”, quotidià, de la vida econòmica contemporània. Però d’aquestes fluctuacions en resulta que la situació financera dels amos de totes aquestes mercaderies canvia de forma diària i horària. Si augmenta el preu del cotó, augmenta la riquesa dels comerciants i fabricants que posseeixen accions en el cotó; si baixen, la riquesa disminueix. Si augmenta el preu del coure, els accionistes s’enriqueixen; si disminueix, s’empobreixen. Així, amb una simple fluctuació de preus, amb els resultats borsaris, una persona pot esdevenir milionari o captaire en qüestió de poques hores. Per descomptat, l’especulació i el frau es basen en aquest mecanisme. El propietari medieval s’enriquia o empobria amb una bona o mala collita; o, com un cavaller errant, s’enriquia si assaltava en els camins una quantitat suficient de comerciants acabalats; o augmentava la seua riquesa (aquest era el mètode consagrat i preferit) esprement fins i tot més als seus serfs mitjançant impostos en espècie i diners. Avui una persona pot esdevenir rica o pobre sense moure un sol dit, sense que medie un esdeveniment natural, sense donar res a ningú, sense robar cap cosa. Les fluctuacions dels preus són moviments secrets dirigits per un agent invisible que es mou a esquenes de la societat, provocant canvis constants en la distribució de la riquesa social. Observem aquest moviment així com llegim la pressió en un baròmetre, la temperatura en un termòmetre. I, no obstant això, els preus de les mercaderies, amb les seues fluctuacions, són assumptes evidentment humans, ací no hi ha màgia negra. Ningú sinó l’home, amb les seues pròpies mans, produeix aquestes mercaderies i fixa els preus, llevat que sorgisca de les seues accions quelcom que no pretén ni desitja; una vegada més la necessitat, l’objecte i el resultat de l’activitat econòmica es troben en flagrant contradicció.

¿Com ocorre açò, quines són les obscures lleis que, operant a esquenes dels homes, condueixen a l’activitat econòmica de l’home contemporani a resultats tan estranys? Només la investigació científica pot resoldre aquests problemes. S’ha tornat necessari resoldre tots aquests enigmes mitjançant la investigació exhaustiva, la meditació profunda, l’anàlisi, l’analogia, per a penetrar en les relacions ocultes el resultat de les quals és que les relacions econòmiques humanes no corresponen a les intencions, a la voluntat, en fi, a la consciència de l’home. D’aquesta manera el problema que enfronta la investigació científica pot definir-se com la manca de consciència humana de la vida econòmica de la societat, i així arribem a la raó immediata del sorgiment de l’economia política.

Darwin, en la descripció del seu viatge pel món, ens diu el següent sobre els indígenes que habiten Terra del Foc (a l’extrem austral d’Amèrica del Sud): “Solen patir fams canines. El Sr. Low, capità d’un balener, que coneix íntimament els natius d’aquest país, va fer un relat curiós sobre la situació d’un grup d’uns cent cinquanta natius en la costa occidental, summament prims. Una sèrie de tempestats de vent havia impedit a les dones recollir mariscos a la costa i als homes sortir en les seues canoes a caçar foques. Una petita partida d’homes sortí un matí i els indígenes que quedaven li van explicar a Low que s’anaven a cercar aliments. Al seu retorn, Low sortí a la seua trobada, i els va trobar summament cansats. Cada home portava un gran tros de carn podrida de balena, a la que havien fet un forat en el mig per on havien passat el cap, com fan els gautxos amb els seus ponxos. A penes la carn era portada al tendal, un ancià la tallava en tires i les torrava durant un minut, murmurant alguna cosa, i les distribuïa als homes famèlics, que durant tot aquest temps es mantenien en el més profund silenci.” (Darwin, Voyage of a naturalist rond the world, pàgina 245)

Estem parlant d’un dels pobles més primitius de la terra. Els límits que emmarquen la seua voluntat i planificació són summament estrets. L’home es troba encara molt lligat a la mare naturalesa, i dependent dels seus favors. I no obstant això, dins de límits tan estrets, aquesta petita societat de cent cinquanta homes compleix un pla que organitza tot el cos social. Les previsions tendents a garantir el benestar futur són el dipòsit de carn podrida, ocult en algun banda. Però aquesta misèria es divideix entre tots els membres de la tribu, i es compleixen certes cerimònies; tots participen, davall una direcció i amb un pla, en la recol·lecció d’aliments.

Considerem ara un oikos grec, l’economia familiar esclavista de l’Antiguitat, economia que constituïa un vertader “microcosmos”, un petit món. Observem grans desigualtats socials. La pobresa primitiva ha cedit davant els confortables excedents dels fruits del treball humà. El treball físic es va convertir en la maledicció d’uns, l’oci en privilegi d’altres; el treballador esdevingué una propietat de qui no treballava. Però aquesta relació amo-esclau té com a base la planificació i organització més estrictes de l’economia, del treball, del procés de distribució. El seu fonament és la voluntat despòtica de l’amo, el seu braç executor és el fuet del capatàs.

En el senyoriu feudal de l’Edat Mitjana l’organització despòtica de la vida econòmica dóna lloc ràpidament al codi de treball detallat, en el que es defineixen clarament i rígidament la planificació i la divisió del treball, els drets i deures de cadascú. Al llindar d’aquest període històric apareix aqueix bonic document que hem vist abans, el Capitulare de villis de Carlemany, desbordant d’alegria i bon humor, gaudint voluptuosament de l’abundància de béns materials, la producció dels quals és l’únic objecte de la vida econòmica. A les acaballes del període històric feudal trobem un terrible codi de tributs en treball i diners imposats pels senyors feudals àvids de riqueses, codi que va provocar les guerres camperoles del segle XV en Alemanya i que, dos segles més tard, reduí el camperol francès a l’estat d’una bèstia miserable que s’aixecaria per a lluitar pels seus drets a l’argentí clarí de la Gran Revolució Francesa. Però mentre la granera de la història no escombrà el fem feudal, la relació senyor-serf amb tota la seua misèria determinava clarament i rígidament les condicions de l’economia feudal, com una sort preestablerta.

Avui no tenim amos, esclaus, senyors feudals ni serfs. La llibertat i la igualtat davant la llei han liquidat totes les relacions despòtiques, almenys en les nacions burgeses més antigues; a les colònies (com tots saben) aquests mateixos estats sovint introdueixen l’esclavisme i la servitud. Però en la pròpia casa de la burgesia regna la lliure competència com a única llei que regeix les relacions econòmiques i tot pla, tota organització, ha desaparegut de l’economia. Per descomptat que si indaguem en les distintes empreses privades, en les fàbriques modernes o en un gran complex fabril com Krupp o qualsevol empresa agrícola en gran escala dels Estats Units, hi trobarem l’organització més estricta, la divisió més detallada del treball, la planificació més minuciosa basada en la més recent informació científica. Aquí tot transcorre fluidament, com per art de màgia, davall l’administració d’una voluntat, una sola consciència. Però a penes ens allunyem de la gran fàbrica o del gran establiment agrícola, ens trobem enmig del caos. Mentre les innumerables unitats (i qualsevol empresa privada, fins a la més gegantina, és només un fragment de la gran estructura econòmica que comprèn tot el globus) es troben sota la disciplina més fèrria, l’entitat de totes les anomenades economies nacionals, o siga l’economia mundial, està totalment desorganitzada. En l’entitat que comprèn oceans i continents no hi ha planificació, consciència ni reglament, només el xoc cec de desconegudes forces incontrolades que juguen capritxosament amb el destí econòmic de l’home. Per descomptat que fins i tot avui un sobirà totpoderós domina obrers i obreres: el capital. Però la sobirania del capital no es manifesta a través del despotisme sinó de l’anarquia.

I és precisament l’anarquia la responsable que l’economia de la societat humana produïsca resultats que constitueixen un misteri impossible de predir per a tots els afectats. L’anarquia fa de la vida econòmica humana quelcom desconegut, aliè, incontrolable, les lleis del qual hem de descobrir de la mateixa manera que descobrim les de la naturalesa, de la mateixa manera en què tractem de descobrir les lleis que governen la vida dels regnes animal i vegetal, les formacions geològiques de la superfície terrestre, el moviment dels cossos celests. L’anàlisi científica ha de descobrir expost facto els propòsits i les lleis que governen la vida econòmica humana, els que no foren imposats per una planificació conscient.

Ja deuen tenir clar per què als economistes burgesos els resulta impossible d’explicar l’essència de la seua ciència, posar el dit a la nafra de l’organisme social, denunciar la seua malformació congènita. Reconèixer i afirmar que l’anarquia és la força motriu vital del domini del capital és pronunciar la seua sentència de mort, afirmar que els seus dies estan comptats. Resulta clar per què els científics defensors oficials del domini del capital tracten d’enfosquir el problema mitjançant qualsevol classe d’artificis semàntics, tracten d’allunyar la investigació del moll de la qüestió, prendre les aparences externes i discutir l’“economia nacional” en compte de l’economia mundial. En fer un sol pas més enllà del llindar del coneixement econòmic, amb la primera premissa bàsica de l’economia, les economies burgesa i proletària se’n van per sendes distintes. Amb el primer interrogant, per abstracte i poc pràctic que semble en relació a les lluites socials que s’entaulen en aquesta època, es forja un vincle especial entre l’economia com a ciència i el proletariat com a classe revolucionària.

VI

Si partim del que ja hem vist anteriorment, s’aclareixen diversos interrogants que en altres circumstàncies ens podrien semblar enigmàtics.

En primer terme se soluciona el problema de l’edat de l’economia. Una ciència el tema de la qual és el descobriment de les lleis de l’anarquia de la producció capitalista mal podria haver sorgit abans d’aqueixa forma de producció, abans que aparegueren les condicions històriques per al domini de classe de la burgesia moderna, a través de segles de dolors de part, de canvis polítics i econòmics.

Segons el professor Bucher, el sorgiment de l’ordre social imperant fou un fet molt simple, per descomptat, que poc tingué a veure amb fenòmens socials anteriors: fou el producte de l’exaltada decisió i la sublim saviesa dels monarques absolutistes. Ens diu Bucher: “El desenrotllament final de l’economia política [sabem que per a un professor burgès la frase intencionalment fosca ‘economia política’ significa mode capitalista de producció] és en essència fruit de la centralització política que comença a finals de l’Edat Mitjana amb l’aparició de les organitzacions territorials estatals i troba la seua concreció en la creació de l’estat nacional unificat. La unificació econòmica de les forces va de la mà amb la primacia dels elevats destins de la nació en el seu conjunt sobre els interessos polítics privats. En Alemanya els prínceps territorials més poderosos, a diferència dels nobles rurals i l’aldea, tracten de posar en pràctica la idea nacional moderna” (Bucher, El sorgiment de la idea nacional, pàgina 134).

Però també en la resta d’Europa (Espanya, Portugal, Anglaterra, França, Països Baixos) el poder principesc va escometre gestes de la mateixa bravura.

“En totes aquestes terres, i amb distints graus de severitat, apareix la lluita contra els poders independents de l’Edat Mitjana: l’alta noblesa, les ciutats, províncies, corporacions religioses i seculars. El problema immediat, per cert, era l’anihilació dels cercles territorials independents que tancaven el camí a la unificació política. Però en el fons del moviment que conduïa cap a l’absolutisme reial dorm la idea universal que les grans tasques que es plantegen a la civilització moderna exigeixen la unió organitzada de pobles sencers, una gran comunitat de forces vives; i això només podia sorgir sobre la base de l’activitat econòmica comuna.” (Obra esmentada)

Heus aquí la flor del servilisme intel·lectual que assenyalàvem en els professors alemanys. Segons el professor Schmoller la ciència de l’economia va sorgir per ordre de l’absolutisme il·lustrat. Segons el professor Bucher el mode de producció capitalista és producte de la decisió sobirana i els plans dels monarques absolutistes que clamen al cel. En realitat cometríem una injustícia amb els grans tirans espanyols i francesos, i també amb els pigmeus dèspotes alemanys, si sospitàrem que es movien davall l’impuls d’una “idea historicouniversal” o de “les grans tasques que té plantejada la civilització humana” en les seues picabaralles amb generals insolents a finals de l’Edat Mitjana o durant les costoses croades contra les ciutats holandeses. Hi ha vegades que realment es plantegen els fets històrics potes cap a amunt.

La formació dels grans estats burocràticament centralitzats va ser un requisit indispensable per al sorgiment del mode de producció capitalista, però la seua formació fou conseqüència de necessitats econòmiques noves, i es podria invertir el plantejament de Bucher per a dir, correctament: la realització de la centralització política fou “essencialment” producte de la maduració de l’“economia política” (açò és, del mode capitalista de producció).

És característic de l’instrument inconscient de l’avanç històric (com fou l’absolutisme en la mesura que va exercir un paper en el procés històric preparatori) que exercisca el seu rol progressiu amb la mateixa inconsciència imbècil que empra per a inhibir aquestes tendències cada vegada que ho considera convenient. Açò ocorria, per exemple, quan els tirans-per-la-gràcia-de-Déu de l’Edat Mitjana veien en les ciutats que se’ls aliaven contra la noblesa feudal mers objectes d’explotació, a ser traïts i lliurats novament als barons feudals a penes es presentés l’oportunitat. El mateix ocorria quan, des del començament, no van veure al continent descobert, amb tota la seua població i cultura, sinó un subjecte apte per a l’explotació més brutal, insidiosa i cruel, per a omplir els “tresors reials” amb palletes d’or en el menor temps possible amb el propòsit de servir “les grans tasques de la civilització”. El mateix ocorria quan els mateixos tirans-per-la-gràcia-de-Déu s’oposaven tossudament als seus “fidels súbdits” quan aquests els presentaven aqueix tros de paper anomenat constitució parlamentària burgesa, que després de tot tan necessària fou per al desenvolupament sense fre del capital com ho van ser la unificació política i la gran centralització estatal.

En realitat, eren altres forces enterament distintes les que estaven en joc: a finals de l’Edat Mitjana es van succeir grans transformacions en la vida econòmica dels pobles europeus, i aquestes inauguraren un nou mode de producció.

Després que el descobriment d’Amèrica i la circumnavegació d’Àfrica, és a dir el descobriment de la ruta marítima a l’Índia, van produir un floriment fins aleshores insospitat i una redistribució de les rutes comercials, la liquidació del feudalisme i de la dominació de les ciutats per les corporacions va avançar a passos engegantits. Els grans descobriments, les conquestes, el pillatge dels països recentment descoberts, l’afluència sobtada de metalls preciosos provinents del Nou Continent, el gran comerç d’espècies amb l’Índia, el comerç d’esclaus que proveïa de negres africans les plantacions d’Amèrica, tots aquests factors crearen en Europa Occidental noves riqueses i desitjos en un lapse molt breu. El petit taller de l’artesà, amb les seues mil i una limitacions, es va convertir en fre per al necessari augment i ràpid avanç de la producció. Els grans comerciants van superar l’escull reunint grans quantitats d’artesans en les manufactures, ubicades fora de la jurisdicció de les ciutats; supervisats pels mercaders, alliberats de les restriccions de les corporacions, els mecànics produïen més i millor.

En Anglaterra el nou mode de producció va ser fruit d’una revolució en l’agricultura. El floriment de la manufactura llanera a Flandes i la gran demanda de llanes que fou el seu element concomitant impulsaren la noblesa rural anglesa a convertir terres abans conreades en pastures per a les ovelles; durant aquest procés el camperolat anglès fou expulsat de la seua terra en una escala mai vista. La Reforma obrà de manera semblant. Després de la confiscació de les terres de l’Església (les que foren regalades o perdudes per la noblesa cortesana i els especuladors), també foren expulsats els camperols que vivien en aquestes terres. Així els manufacturers i els capitalistes del camp es van trobar amb una gran provisió de proletaris empobrits situats fora dels reglaments i restriccions de les corporacions feudals i artesanals. Després d’un extens període de martiri, de mendicitat o de reclusió als asils públics, de cruels persecucions per part de la llei i la policia, aquests pobres infeliços van trobar refugi en l’esclavitud assalariada en benefici d’una nova classe d’explotadors. Poc després va sobrevenir la gran revolució tecnològica que permeté una major utilització de treballadors assalariats sense especialització al costat dels artesans altament especialitzats, sense arribar a reemplaçar-los totalment.

Per tot arreu el floriment i maduració de les noves relacions xocava amb obstacles feudals i la misèria de les pèssimes condicions de vida. L’economia natural, base i essència del feudalisme, i la pauperització de grans masses, fruit de la pressió sense fre de la servitud, restringia la sortida de les mercaderies manufacturades. Per la seua banda les corporacions dividien i lligaven l’element més important de la producció: la força de treball. L’aparell de l’estat, dividit en un nombre infinit de fragments polítics, incapaç de garantir la seguretat pública, i la successió de tarifes i lleis comercials, restringien i molestaven l’incipient comerç i el nou mode de producció.

Era palès que d’alguna manera la naixent burgesia d’Europa Occidental havia d’agranar aquests esculls o renunciar de pla a la seua missió historicomundial. Abans de destrossar completament el feudalisme en la Gran Revolució Francesa, la burgesia ajustà intel·lectualment els seus comptes amb el feudalisme, i així s’origina la nova ciència de l’economia, una de les armes ideològiques més importants de la burgesia en la seua lluita contra l’estat medieval i per la instauració del modern estat de la classe capitalista. El nou ordre econòmic va aparèixer primer amb les riqueses noves, ràpidament adquirides, que inundaren la societat d’Europa Occidental, provinents de fonts molt més lucratives, aparentment inexhauribles i prou diferents dels mètodes patriarcals de l’explotació feudal, l’apogeu de la qual, d’altra banda, ja havia passat.

Al principi la font més propícia per a la nova opulència no fou el naixent mode de producció, sinó el seu marcapassos: el gran auge del comerç. És per això que als centres més importants del comerç mundial, com les opulentes repúbliques italianes i Espanya, es plantegen els primers interrogants econòmics i es fan els primers intents de trobar respostes a aqueixos interrogants.

Què és la riquesa? Què és allò que fa que un estat siga ric o pobre? Aquest era l’interrogant que es plantejava quan les velles concepcions de la societat feudal van perdre la seua validesa en el remolí de les noves relacions. La riquesa és l’or amb el qual es pot comprar qualsevol cosa. El comerç crea riquesa. Seran rics els estats que importen grans quantitats d’or i no permeten que surta del país. El comerç mundial, les conquestes colonials en el Nou Món, les manufactures que produeixen per a l’exportació: tot això ha de ser fomentat; s’ha de prohibir la importació de productes forans, que trauen l’or del país. Aquests foren els primers ensenyaments de l’economia, que apareixen a Itàlia a les acaballes del segle XVI i guanyen popularitat en Anglaterra i França en el segle XVII. I aquesta doctrina, tanmateix que molt elemental, fou la primera ruptura oberta amb les concepcions de l’economia feudal natural i la seua primera critica audaç; la primera idealització del comerç, de la producció de mercaderies i, amb això, del capital; el primer programa polític a la mesura de la jove burgesia ascendent.

Prompte és el capitalista productor de mercaderies, en lloc del comerciant, qui pren la davantera; al principi cautelosament, disfressat de servent pobre que espera a l’avantcambra del príncep feudal. La riquesa de cap manera és or, proclamen els il·luministes francesos del segle XVIII; l’or és simplement un mitjà per a l’intercanvi de mercaderies. Com d’infantil és la il·lusió de veure en el brillant metall una vareta màgica per a pobles i estats! Pot el metall alimentar-me quan tinc fam; pot protegir-me del fred quan estic embalbit? ¿Que potser el rei Dari de Pèrsia no patia els turments infernals de la set mentre sostenia tresors en els seus braços, i no estava disposat a canviar-los tots per un poc d’aigua per a beure? No; la riquesa és la provisió per la naturalesa d’aliments i substàncies amb què tots, prínceps i captaires, satisfan les seues necessitats. Com major siga el luxe amb què la població satisfà les seues necessitats, més ric serà l’estat... perquè majors seran els impostos que l’estat podrà cobrar.

¿I què produeix la dacsa per al pa, les fibres per a la roba, la fusta i els metalls bruts amb què fem cases i ferramentes? L’agricultura! L’agricultura, no el comerç, és la vertadera font de les riqueses! La massa de la població rural, els camperols, el poble que crea les riqueses de tots, ha de ser rescatat de l’explotació feudal i elevat a la prosperitat! (Perquè jo puga trobar compradors per a les meues mercaderies, agregaria sotto voce el capitalista manufacturer) Els grans senyors terratinents, els barons feudals, haurien de ser els únics que paguen impostos i mantinguen l’estat, ja que tota la riquesa produïda per l’agricultura passa per les seues mans. (D’aqueixa manera jo, que aparentment no cree riqueses, no hauria de pagar impostos, murmura astutament el capitalista) Basta amb alliberar l’agricultura, el treball rural, de totes les traves del feudalisme, perquè la font de riqueses fluïsca en tota la seua plenitud per a l’estat i la nació. Llavors vindrà la felicitat de tot el poble, i l’harmonia de la naturalesa tornarà a regnar en el món.

Els primers nuvolots que anunciaven l’assalt a la Bastilla ja es veien clarament en les posicions dels il·luministes. Ràpidament la burgesia es va sentir prou poderosa com per a arrancar-se la màscara de submissió i posar-se en primer pla per a exigir resoludament la remodelació de l’estat a imatge i semblança seua. L’agricultura de cap manera és l’única font de riquesa, proclamà Adam Smith en Anglaterra a finals del segle XVIII. Qualsevol treball efectuat en la producció de mercaderies crea riquesa! (Qualsevol treball, va dir Adam Smith, mostrant fins a quin punt ell i els seus deixebles s’havien tornat simples portaveus de la burgesia; per a ell i per als seus successors el treballador ja era per naturalesa l’assalariat del capitalista) Perquè el treball assalariat, a més de mantenir el treballador, crea també la renda per al terratinent i guanys per a l’amo del capital, el patró. I la riquesa s’incrementa quant major siga el nombre d’obrers que treballen als tallers sota el jou del capital; com més detallada i minuciosa siga la divisió del treball entre ells.

Aquesta era, doncs, la vertadera harmonia de la naturalesa, la vertadera riquesa de les nacions; qualsevol treball es concreta en el salari del treballador, que el manté viu i l’obliga a continuar treballant pel salari; en renda, que li dóna al gran terratinent una vida lliure de preocupacions; i en guanys, que mantenen el bon humor del patró i l’insten a perseverar en els seus negocis. Així tots es veuen afavorits, sense necessitat de recórrer als mètodes maldestres del feudalisme. “La riquesa de les nacions” és fomentada, doncs, quan s’incrementa la riquesa de l’empresari capitalista, el patró que manté tot en funcionament i explota la daurada font de la riquesa: el treball assalariat. Per això, prou de cadenes i restriccions dels bons temps d’antany i també de mesures paternalistes protectores recentment instituïdes per l’estat! Lliure competència, mans lliures al capital privat, que tot l’aparell fiscal i estatal es pose al servei del patró, i així tot estarà perfectament en el millor dels mons possibles!

Aquest era, doncs, l’evangeli econòmic de la burgesia, desproveït de tota disfressa, i la ciència de l’economia havia quedat nua fins al punt de mostrar la seua vertadera fisonomia. Per descomptat, les propostes de reformes i els suggeriments que la burgesia havia fet als estats feudals fracassaren tan estrepitosament com tots els intents històrics de posar vi nou en odres vells. El martell de la revolució va aconseguir en vint-i-quatre hores allò que no es pogué assolir al mig segle d’intents de reformes. La conquesta del poder polític va posar tots els mitjans i arbitris en mans de la burgesia. Però l’economia, igual que totes les teories filosòfiques, legals i socials del Segle de les Llums, i abans que totes elles, fou un mètode d’adquirir consciència, una font de consciència de classe burgesa. En aqueix sentit fou un prerequisit i un esperó per a l’acció revolucionària. En les seues variants més remotes la tasca burgesa de remodelar el món fou alimentada per les idees de l’economia clàssica. En Anglaterra, durant l’apogeu de la lluita pel lliure canvi, la burgesia treia els seus arguments de l’arsenal d’Smith i Ricardo. I per a les reformes del període Stein-Hardenburg-Schnarhorst (en l’Alemanya postnapoleònica), que van constituir un assaig de tornar a donar-li alguna forma viable al fem feudal prussià després dels colps que va rebre de mans de Napoleó en Jena, també prenien les seues idees dels ensenyaments dels economistes clàssics anglesos: el jove economista alemany Marwitz va escriure en 1810 que, després de Napoleó, Adam Smith era el sobirà més poderós d’Europa.

Si ara comprenem per què l’economia s’originà fa a penes segle i mig, també podem reconstruir la seua sort posterior. Si l’economia és una ciència que estudia les lleis peculiars del mode capitalista de producció, la raó de la seua existència i la seua funció estan lligades al seu temps de vida; l’economia perdrà el seu fonament a penes haja deixat d’existir aqueix mode de producció. En altres paraules, la ciència de l’economia haurà complit la seua missió a penes l’economia anàrquica del capitalisme haja desaparegut per a donar pas a un ordre econòmic planificat i organitzat, dirigit sistemàticament per totes les forces laborals de la humanitat. La victòria de la classe obrera moderna i la realització del socialisme serà la fi de l’economia com a ciència. Aquí veiem el vincle especial que existeix entre l’economia i la lluita de classe del proletariat modern.

Si és tasca de l’economia dilucidar les lleis que regeixen el sorgiment, creixement i extensió del mode de producció capitalista, es planteja inexorablement que, per a ser coherent, l’economia ha d’estudiar també la decadència del capitalisme. Igual que els anteriors modes de producció, el capitalisme no és etern sinó una fase transitòria, un escaló més en l’escala interminable del progrés social. Els ensenyaments sobre el sorgiment del capitalisme han de transformar-se lògicament en ensenyaments sobre la caiguda del capitalisme; la ciència sobre el mode de producció capitalista esdevé la prova científica del socialisme; l’instrument teòric de la instauració del domini de classe de la burgesia es torna una arma de la lluita de classes revolucionària per l’emancipació del proletariat.

Aquesta segona part del problema general de l’economia no fou resolta, per descomptat, pels francesos ni els anglesos, ni de bon tros pels savis alemanys provinents de la burgesia. Les últimes conclusions de la ciència que analitza el mode de producció capitalista foren extretes per l’home que, des del començament, se situà en el punt de vista del proletariat revolucionari: Karl Marx. Per primera vegada el socialisme i el moviment obrer modern es van assentar sobre la roca indestructible del pensament científic.

El socialisme, en quant d’ideal d’ordre social basat en la igualtat i fraternitat de tots els homes, ideal de comunitat comunista, té més de mil anys. Entre els primers apòstols del cristianisme, entre les sectes religioses de l’Edat Mitjana, en les guerres camperoles, l’ideal socialista apareixia com l’expressió més radical de la revolució contra la societat. Però en quant d’ideal pel qual advocar en tot moment, en qualsevol moment històric, el socialisme era la bella visió d’uns pocs entusiastes, una fantasia daurada sempre fora de l’abast de la mà, com la imatge etèria d’un arc iris al cel.

A finals del segle XVIII i començaments del XIX la idea socialista, lliure del frenesí sectari religiós com a reacció davant els horrors i devastacions perpetrats pel capitalisme en ascens contra la societat, va aparèixer abonada per primera vegada per una força real. Però inclusivament en aqueix moment, el socialisme continuava sent en els fons un son, l’invent d’algunes ments gosades. Si escoltem Gracchus Babeuf, el primer combatent d’avantguarda en les commocions revolucionàries desencadenades pel proletariat, que va voler amb un colp de mà introduir la igualtat social a la força, veurem que l’únic argument en què basa les seues aspiracions comunistes és la flagrant injustícia de l’ordre social existent. En els seus articles i proclames apassionades, com en la seua defensa davant el tribunal que el sentencià a mort, va denunciar implacablement l’ordre social contemporani. El seu evangeli socialista és una denúncia de la societat, dels patiments i turments, la misèria i la degradació de les masses treballadores, sobre les esquenes de les quals s’enriqueix el grapat d’ociosos que domina la societat. Per a Babeuf bastava amb la consideració que l’ordre social existent bé mereixia perir; és a dir, podria haver estat derrocat un segle abans del seu temps si hagués existit un grapat d’homes decidits a prendre el poder estatal per a instaurar la igualtat social, tal com els jacobins en 1793 van prendre el poder polític i instauraren la República.

En les dècades de 1820 i 1830 tres grans pensadors van representar, amb geni i brillantor molt major, el pensament socialista: Saint-Simó i Fourier a França, Owen en Anglaterra. Es basaven en mètodes totalment distints però, en essència, en la mateixa línia de raonament que Babeuf. Per descomptat que ni un d’aquests homes pensava ni tan sols remotament en la presa revolucionària del poder per a la realització del socialisme. Al contrari, igual que tota la resta de la generació posterior a la Gran Revolució, se sentien desil·lusionats per les convulsions socials i polítiques, convertint-se en ferms partidaris dels mitjans i propaganda purament pacifista. Però l’ideal socialista els era comú; constituïa fonamentalment un esquema, la visió d’una ment enginyosa que prescriu la seua realització a una humanitat que pateix per a rescatar-la de l’infern de l’ordre social burgès.

Així, malgrat tot el poder de la seua crítica i la màgia dels seus ideals futuristes, les idees socialistes no influenciaren de forma notable els vertaders moviments i lluites del seu temps. Babeuf perí amb un grapat d’amics en l’onada contrarevolucionària, sense deixar més rastre que un solc lluminós en les pàgines de la història revolucionària. Saint-Simó i Fourier van fundar petites sectes de partidaris entusiastes i talentosos els quals (després de sembrar idees riques i fèrtils en ideals socials, crítica i experiments) es van separar a la cerca de millor fortuna. De tots ells fou Owen qui més va atraure la massa proletària, però, després d’agrupar un sector elitista d’obrers anglesos entre 1830 i 1840, la seua influència també desapareix sense deixar rastre.

En 1840 sorgí una nova generació de dirigents socialistes: Weitling a Alemanya, Proudhon, Louis Blanc, Blanqui a França. La classe obrera començava a lluitar contra les urpes del capital; la insurrecció dels obrers tèxtils de la seda de Lió i el moviment cartista d’Anglaterra iniciaren la lluita de classes. No obstant això no existia un vincle directe entre els moviments espontanis de les masses explotades i les distintes teories socialistes. Les masses proletàries insurgents no es plantejaven objectius socialistes, ni els teòrics socialistes tractaven de basar les seues idees en les lluites polítiques de la classe obrera. El seu socialisme seria instaurat mitjançant alguns artificis astuts, com ara el Banc Popular de Proudhon o les associacions productores de Louis Blanc. L’únic socialista per a qui la lluita política era un mitjà per a la realització de la revolució social era Blanqui; açò el converteix en l’únic vertader representant del proletariat i dels seus interessos de classe revolucionaris de l’època. Però, en les qüestions fonamentals, el seu socialisme era un esquema realitzable a voluntat, fruit de la fèrria decisió d’una minoria revolucionària i resultat d’un colp d’estat sobtat perpetrat per aqueixa minoria.

L’any 1848 seria l’apogeu i també el moment crític per al vell socialisme en totes les seues variants. El proletariat de París, influenciat per la tradició de lluites revolucionàries anteriors, agitat pels distints sistemes socialistes, va adoptar amb passió algunes nocions vagues sobre un ordre social just. Derrocada la monarquia burgesa de Lluís Felip, els obrers parisencs van utilitzar la relació de forces favorable per a exigir la instauració d’una “república social” i una nova “divisió del treball” a la burgesia aterrida. El govern provisional rebé el cèlebre període de gràcia de tres mesos per a complir amb aqueixes demandes; durant tres mesos els obrers van passar fam i esperaren, mentre la burgesia i la petita burgesia s’armaven secretament i es preparaven per a esclafar els obrers. El període de gràcia va acabar amb la memorable massacre de juny en què l’ideal de la “república social”, realitzable en qualsevol moment, quedà ofegat en la sang del proletariat parisenc. La Revolució de 1848 no va instaurar la igualtat social sinó més bé la dominació política de la burgesia i un increment sense precedents de l’explotació capitalista davall el Segon Imperi.

Però al mateix temps que el socialisme de vell encuny semblava enterrat definitivament sota les barricades destrossades de la insurrecció de juny, Marx i Engels van col·locar la idea socialista sobre bases enterament noves. Cap dels dos cercà arguments a favor del socialisme en la depravació moral de l’ordre social existent ni assajà d’introduir de contraban la igualtat social mitjançant ardits nous i enginyosos. Es van dedicar a l’estudi de les relacions econòmiques que s’estableixen en la societat. Allí, en les lleis de l’anarquia capitalista, Marx descobrí la base de les aspiracions socialistes. Els economistes clàssics francesos i anglesos havien descobert les lleis de la vida i el creixement de l’economia capitalista; Marx va reprendre el seu treball mig segle després, partint d’on ells havien abandonat. Va descobrir com les mateixes lleis que regulen l’economia actual preparen la seua caiguda, mitjançant l’anarquia creixent que fa perillar cada vegada més la societat mateixa, forjant una cadena de catàstrofes polítiques i econòmiques devastadores. Marx demostrà que les tendències inherents al desenvolupament capitalista, arribat un cert punt de maduresa, fan necessària la transició a una manera de producció planificada, organitzada conscientment per tota la força treballadora de la humanitat, perquè la societat i civilització humanes no perisquen en les convulsions de l’anarquia incontrolada. I el capital acosta aquesta hora fatal a velocitat accelerada, mobilitzant els seus futurs enterramorts, els proletaris, en nombre creixent, estenent la seua dominació a tots els països del globus, instaurant una economia mundial caòtica i assentant les bases per a la solidaritat del proletariat de tots els països en un sol poder revolucionari mundial que agranarà el domini de classe del capital. El socialisme va deixar de ser un esquema, una bonica il·lusió o un experiment realitzat en cada país per grups d’obrers aïllats, cadascun lliurat a la seua pròpia sort. Programa polític d’acció comuna per a tot el proletariat internacional, el socialisme es torna una necessitat històrica resultat de l’acció de les pròpies lleis del desenvolupament capitalista.

Ha de resultar clar a aquesta altura per què Marx ubicà la seua concepció fora de l’esfera de l’economia oficial i la va intitular Crítica de l’economia política. Les lleis de l’anarquia capitalista i del seu col·lapse inevitable, desenrotllades per Marx, són la continuació lògica de la ciència de l’economia tal com la van crear els economistes burgesos, però una continuació les conclusions finals de la qual són el pol oposat del punt de partida dels savis burgesos. La doctrina marxista és filla de l’economia burgesa, però el seu part li costà la vida a la mare. En la teoria marxista l’economia va arribar a la seua culminació, però també a la seua mort com a ciència. El que vindrà (a més de l’elaboració dels detalls de la teoria marxista) és la metamorfosi d’aquesta teoria en acció, és a dir, la lluita del proletariat internacional per la instauració de l’ordre econòmic socialista. La consumació de l’economia com a ciència és una tasca històrica mundial: la seua aplicació a l’organització d’una economia mundial planificada. L’últim capítol de l’economia serà la revolució social del proletariat mundial.

El vincle especial entre l’economia i la classe obrera moderna és una relació recíproca. Si, d’una banda, la ciència de l’economia, perfeccionada per Marx, és més que qualsevol altra ciència la base indispensable per a l’esclariment del proletariat, llavors el proletariat amb consciència de classe és l’únic auditori capaç de comprendre els ensenyaments de l’economia científica. Contemplant les ruïnes de la vella societat feudal, els Quesnay i Boisguillebert de França, els Ricardo i Adam Smith d’Anglaterra giraren els seus ulls amb orgull i entusiasme vers el jove ordre burgès, i amb fe en el mil·lenni de la burgesia i la seua harmonia social “natural”, sense el menor temor, van permetre que els seus ulls d’àguila penetraren en les profunditats de les lleis econòmiques del capitalisme.

Però l’impacte creixent de la lluita de la classe proletària, sobretot la insurrecció de juny del proletariat de París, va destruir fa molt de temps la fe de la societat burgesa en el seu propi déu. Des que va menjar de l’arbre de la saviesa i va saber de les modernes contradiccions de classe, la burgesia avorreix la clàssica nuesa amb què els creadors de la seua pròpia economia política la van pintar perquè estigués a la vista de tots. La burgesia guanyà consciència del fet que els portaveus del proletariat modern havien forjat les seues armes mortíferes a l’arsenal de l’economia política clàssica.

Així és com, des de fa dècades, no sols l’economia socialista sinó, també, l’economia burgesa, en la mesura que en un temps fou vertadera ciència, troba oïdes sordes a les classes posseïdores. Incapaços de comprendre les teories dels seus propis grans avantpassats i encara menys d’acceptar la doctrina de Marx, sorgida d’aquella i que toca a mort per la societat burgesa, els nostres doctes burgesos exposen, davall el nom d’economia política, una massa amorfa de residus de qualsevol classe d’idees científiques i tergiversacions interessades, amb la qual cosa ja no persegueixen l’objectiu de desentranyar les vertaderes tendències del capitalisme sinó només ocultar-les per a poder sostenir que el capitalisme és el millor, l’únic, l’etern ordre social possible.

Oblidada i traïda per la societat burgesa, l’economia científica únicament cerca el seu auditori entre els proletaris dotats de consciència de classe per a trobar en ells no sols comprensió teòrica sinó també una realització pràctica. La coneguda frase de Lassalle s’aplica en primer terme a l’economia política:

“Si s’abracen la ciència i els obrers, aqueixos pols oposats de la societat, esclafaran amb els seus braços tots els obstacles que s’oposen a la civilització.”