«Der Wiederaufbau der Internationale», Die Internationale, Heft 1 vom 15. April 1915.
El 4 d'agost del 1914 la socialdemocràcia alemanya abdicà políticament, i alhora la internacional socialista s'ensorrà. Tots els intents de negar o amagar aquest fet, tant se val quins puguen ésser els motius per fer-los, objectivament tan sols van en la tendència de perpetuar i justificar l'autoengany fatal dels partits socialistes, la malaltia interna del moviment, que comportà l'ensorrament, i, a la llarga, a fer de la internacional socialista una ficció, una hipocresia.
El propi ensorrament no té precedents en la història de tots els temps. Social-imperialistes inspirats a Alemanya en els seus deliris embogits de nous conversos a la convicció, suposen que la guerra actual equival per la seua importància històricament transformadora a les migracions dels pobles. No som capaços d'estimar si aquesta hipèbole patriòtica l'encerta. En tot cas primer, però, l'historiador haurà de registrar com el fet històric més frapant d'aquesta guerra tant el fracàs complet del proletariat com a classe, com de la socialdemocràcia com a direcció seua.
Socialisme o imperialisme—aquesta alternativa era el resum general de l'orientació política dels partits obrers en la darrera dècada. Especialment a Alemanya se la formulà en innombrables discursos programàtics, trobades populars, pamflets i articles de premsa com la consigna de la socialdemocràcia, com la seua interpretació de l'actual fase històrica i de les seues tendències.
Amb l'esclat de l'actual guerra mundial, el mot s'ha fet carn, l'alternativa ha esdevinguda d'una tendència històrica a una situació política. Davant d'aquesta alternativa, que havia reconegut la primera i l'havia dut a la consciència de les masses populars, la socialdemocràcia plegà veles, i concedí sense lluita la victòria a l'imperialisme. Mai abans, d'ençà que hi ha una història de la lluita de classes, d'ençà que s'hi donen partits polítics, s'hi ha donat un partit que, d'aquesta forma, després de cinquanta anys de creixement ininterromput, després de conquerir una posició de força de primer rang, després d'haver aplegat milions, s'ha dissolt en vint-i-quatre hores en el blau de l'aire de forma tan completa com a factor polític, tal com ha fet la socialdemocràcia alemanya. Precisament, com era l'avantguarda millor organització més ben disciplinada de la internacional, deixa un exemple clàssic de l'ensorrament actual del socialisme.
Kautsky, com a representant de l'anomenat «centre marxista» o, en termes polítics, com el teòric de la boira, degradava de ja fa anys la teoria a obedient minyona de la pràctica oficial de les «instàncies del partit» i per tant féu la seua sincera contribució a l'actual ensorrament del partit, i ja ha tret oportunament una nova teoria per justificar i explicar-ne l'ensorrament. Segons això la socialdemocràcia seria de fet un instrument de peu, però no cap mitjà davant la guerra. O, com els escolans fidels de Kautsky en la «lluita» austríaca, que lamenten profusament l'actual aberracció de la socialdemocràcia alemanya, decreten, l'única política que és adient pel socialisme durant la guerra és «el silenci»; una vegada sonen les campanes de la pau, comença i entra de nou en funció. [1*] Aquesta teoria d'un eunucat lliurement assumit, que diu que la virtut del socialisme tan sols es pot mantindre si en els moments crucials de la història mundial s'elimina com a factor, pateix de l'error fonamental de tota mena d'impotències polítiques: quedar-se sense sentit.
Davant l'alternativa: per o contra la guerra, la socialdemocràcia en l'instant que abandonà la «posició», s'hagué de llençar pel ferro de la història a una posició completament favorable a la guerra. El propi Kautsky, que en la reunió del grup parlamentari del 3 d'agost donà el consementimet als crèdits, i els propis «austromarxistes» (com s'anomenen), que fins i tot ara en la «lluita» consideren l'aprovació dels crèdits de guerra per part de la fracció socialdemocrat com quelcom evident, per bé que ara ocasionalment vessen unes llàgrimes pels excessos nacionalistes dels òrgans del partit socialdemòcrata i la llur manca de preparació teòrica, particularment en la finíssima separació del concepte de «nacionalitat» i d'altres «onceptes», són culpables declarats d'aquestes aberracions. Però les coses tenen la llur lògica, encara que els homes no la tinguen. Després que la socialdemocràcia s'hagués decidit mitjançant els seus representants parlamentaris pel suport a la guerra, tota la resta es desplegà per si sola amb la inevitabilitat del destí històric. Amb el 4 d'agost, la socialdemocràcia alemanya, lluny de restar en «silenci», assumí una funció històrica d'alta importància: l'escuder de l'imperialisme en l'actual guerra. Napoléon digué una vegada que dos factors decideixen el resultat d'una batalla, el factor «terrenal», com ara el terreny, la qualitat de les armes, els fenòmens atmosfèrics, etc., i el factor «diví», és a dir la constitució moral de l'exèrcit, la seua confiança, la seua fe en la pròpia causa. Pel factor «terrenal» en l'actual guerra s'hi confia en la part alemanya majoritàriament en la companyia Krupp d'Essen, el «diví» recau en primera línia en el compte de la socialdemocràcia. Els serveis que aquests ofereixen als dirigents bèl·lics alemanys d'ençà del 4 d'agost i lliurats diàriament són immensos. Els sindicats que amb l'esclat de la guerra deixaren al penjador tota lluita salarial, que lliuraren posteriorment força de treball amb escreix als agraris per cobrir la collita, que cobriren amb un aura de «socialisme» totes les mesures de seguretat de les autoritats militars per evitar rebomboris populars i que en l'actualitat fan que els llurs membres comanen una distribució senzilla de les racions d'aliments; la dona socialdemòcrata que de bracet amb la patriota burgesa dedica a sopars benèfics tot el temps i forces que extrau a l'agitació socialdemòcrata, per tranquilitzar i aserenar les famílies dels combatents; la premsa socialdemòcrata que amb 5 o 6 excepcions dedica les llurs 95 pàgines diàries, setmanals i mensuals a dur el relat de les victòries de les armes alemanyes amb tota la lluentor a les més àmplies capes socials, d'acord amb totes les orientacions estratègiques dels responsables militars sense comentar-les, per tal de presentar la guerra com una qüestió nacional i una qüestió del proletariat, i per abandonar-les únicament per tal de pintar segons l'idioma de la guerra el perill rus i les atrocitats del govern tsarista, de l'odi de la gent a la pèrfida Albion en totes les rebel·lions i revolucions de les colònies alienes, del rellançament dels turcs després de la guerra, de la promesa de llibertat als polonesos, rutens i a tots els pobles, de la valentia militar i coratge heroic de la juventut proletària, en breu, per introduir en l'opinió pública i en les masses populars la ideologia de la guerra; els parlamentaris i dirigents del partit socialdemòcrata finalment, que no tan sols atorguen fons monetaris per la guerra, sinó que malden per ofegar tot dubte i crítica, en dir-ne «intrigues», i que donen suport al govern amb serveis personals de natura discrecional, com pamflets, discursos i articles que mostren el més genuí patriotisme nacional-alemany—quan en la història mundial ha passat res de similar en una guerra?
On i quan la suspensió de tots els drets constitucionals s'ha acceptat amb aquesta passivitat i submissió? On s'ha cantat un himne de lloança així a la censura de premsa més severa des dels rengles de l'oposició com des de les publicacions de la socialdemocràcia alemanya? Mai cap guerra s'havia trobat amb Píndars així, ni una dictadura militar aitals mamelucs, ni cap partit polític ha sacrificat tan ferventment tot allò que defensava i posseïa en l'altar d'una causa que havia jurat mil vegades davant el món que combatria fins a la darrera gota de sang. Els nacional-liberals són Catons romans, rochers de bronze [rocs de bronze], en comparació amb aquesta transformació. Precisament la poderosa organització, i precisament la disciplina tan lloada de la socialdemocràcia alemanya es confirmaren que la força d'un cos de quatre milions es posà sota les ordres d'un grapat de parlamentaris i en vint-i-quatre hores s'hi uniren a un tren que marxava en la línia oposada al seu objectiu vital. El treball de preparació de cinquanta anys de la socialdemocràcia s'ha realitzat en l'actual guerra, els fruits i la força victoriosa de la qual per part alemanya poden ésser reclamades pels sindicalistes i pels dirigents del partit en gran mesura com a fruit de l'«ensinistrament» de les masses en les organitzacions proletàries. Marx, Engels i Lassalle, Liebknecht, Bebel i Singer ensinistraren el proletariat alemany tal com Hindenburg els hauria pogut dirigir. I com més alt l'ensinistrament, l'organització, la famosa disciplina, la consolidació dels sindicats i de la premsa obrera a Alemanya en relació a França, més efectiva és l'assistència a la guerra de la socialdemocràcia alemanya en comparació a la de la francesa. Juntament amb els seus innocents ministres, els socialistes de França semblen simples aprenents en l'ofici del nacionalisme i del bel·licisme, quan hom en compara els fets amb els serveis retuts a l'imperialisme patriòtic per part de la socialdemocràcia alemanya i dels sindicats alemanys.
La teoria oficial que utilitza el marxisme com li plau per les actuals necesitats domèstiques de les instàncies del partit per tal de justificar els seus comportament diaris, de la qual n'és porgan, la Neue Zeit, prova d'explicar la petita discrepància entre la funció actual del partit obrer i els mots pronunciats, en dir que el socialisme internacional s'ocupava més aviat de fet de la qüestió d'oposar-se a l'esclat de la guerra, però no de fer-hi res una vegada hagués esclatada. [2*] Com una minyona de per tot, aquesta teoria ens assegura que s'hi dóna la més completa harmonia entre la pràctica actual del socialisme i la passada, i que cap dels partits socialistes s'ha de retreure res que posen en qüestió la llur pertinença a la internacional. Al mateix temps, però, aquesta teoria convenientment elàstics té també una explicació adient a la mà per la contradicció entre la posició actual de la socialdemocràcia internacional i la passada, una contradicció que sobta fins i tot als ulls més miops. La internacional tan sols hauria ventilat la qüestió de la prevenció de la guerra. Ara, però, «que hi ha guerra», com diu la fórmula, ara resulta que patrons ben diferents de comportament s'escauen als socialistes després de la guerra respecte abans. Una vegada que hi ha guerra, per cada proletariat tan sols resta encara la qüestió, de victòria o derrota. O com un altre «austromarxista», Fr. Adler, aclarí més naturalcientíficament-filosòfica: la nació ha d'assegurar com tot organisme primer que tot la seua existència. En bon alemany això vol dir: pel proletariat no hi ha una regla vital, com fins ara sostenia el socialisme científic, sinó que s'hi donen dues: una per la pau i una per la guerra. En la pau s'hi dóna dins de cada país la lluita de classes, i vers l'exterior la solidaritat internacional, en la guerra s'hi dóna a l'interior la solidaritat de classes, i vers l'exterior la lluita entre els obrers dels diferents països. La crida històrica mundial del Manifest comunista pateix una revisió essencial i es llegeix ara segons la correcció de Kautksy: proletaris de tots els països, uniu-vos en la pau, i tallau-vos el coll en la guerra! Per tant avui «A cada tret un rus, a cada cop un francès», i demà, després de la conclusió de la pau, «saludam els milions de tot el món». Ja que la Internacional és «en essència un instrument de pau», i no, «cap eina efectiva en la guerra». [3*]
Aquesta teoria servicial no obre simples perspectives encantadores per la pràctica socialdemòcrata, amb l'elevació de la versatilitat de grup parlamentari, al costat del jesuïtisme del centre, a pràcticament un dogma fonamental de la Internacional Socialista. Inaugura també encara una nova «revisió» total del materialisme històric, una revisió respecte la qual els intents anteriors de Bernstein semblen un inofensiu joc de criatures. La tàctica proletària abans de l'esclat de la guerra i després d'ella haurien d'ésser completament diferents, fins a seguir línies directament oposades. Això presuposa que les condicions socials, els fonaments de la nostra tàctica, són fonamentalment diferents en la pau i en la guerra. Segons el materialisme històric marxià tota la història escrita anterior era una història de lluites de classe. Segons el materialisme revisat kautskià hi cal afegir: amb excepció dels temps de guerra. Per tant, el desenvolupament social, com que ha sigut esquitxat periòdicament des de fa milers d'anys de guerres, segueix aquest esquema: un període de lluita de classe, després una pausa on hi ha una fusió de les classes i una lluita nacional, després de nou un període de lluita de classes: nova pausa i fusió de classes i així amb aquesta gràcia. Cada vegada que les condicions fonamentals de la vida social durant la pau són capgirades per l'esclat de la guerra, i les del període de guerra s'inverteixen en el moment de la conclusió de la pau. Això ja no és, com hom veu, una simple teoria de desenvolupament social «en catàstrofes», contra la qual Kautsky ja s'hagué de defensar en un altre «destret»; és una teoria de desenvolupament—a giragonses. La societat es comporta, segons això, una mica com un bloc de gel en aigües primaverals, que quan la seua base s'ha fos en la tèbia corrent, després d'un cert temps fa un gir, i torna a repetir-se periòdicament aquest vistós joc.
Ara aquest materialisme històric revisat no fa més que topar amb tots els fets coneguts de la història anterior, quan construeix en el seu lloc un nou antagonisme entre la guerra i la lluita de classes que no explica ni demostra aquella transició constant i dialèctica de la guerra a la lluita de classes i de la lluita de casses a la guerra, i que en revela la seua unitat essencial interna. Així era en les guerres de la història de les ciutats mitjavals, així en les guerres de la reforma, així en la guerra neerlandesa d'alliberament, així en les guerres de la gran revolució francesa, així en la guerra de secessió americana, així en l'aixecament de la Comuna de París, així en la gran revolució russa de l'any 1905. També des d'un punt de mira exclusivament abstracte-teòric, la teoria de Kautsky del materialisme històric s'aparta de la teoria marxista, com una breu reflexió deixaria clar. Ja que especialment, com assumeix la concepció històrica marxiana, ni la lluita de classes ni la guerra no cauen del cel, sinó que s'originen de causes econòmiques-socials profundes, i per tant no poden cap de les dues desaparèixer periòdicament si les llurs causes no s'esvaeixen en el vapor blau. Ara bé, la lluita proletària és tan sols una conseqüència necessària tant de les relacions salarials com del domini polític de classe de la burgesia. Però durant la guerra no desapareixen de cap manera les relacions salarials, sinó que contràriament, el seu impuls creix enormement per l'especulació i la febre financera que floreix en el camp fèrtil de la indústria de guerra, i amb la pressió de la dictadura militar més feixuga damunt l'obrer. El domini polític de classe de la burgesia no disminueix gens amb la guerra, sinó que al contrari s'eleva a una forta dictadura de classe amb la suspensió dels drets constitucionals. Com que les fonts econòmiques i polítiques de la lluita de classes augmenten inevitablement deu vegades en temps de guerra, com pot desaparèixer la lluita de classes? Contràriament en l'actual període històric, les guerres s'originen pels interessos en competència dels grups capitalistes i en la necessitat d'expansió del capital. Tots dos motius, però, actuen no tan sols mentre sonen els canons, sinó també en temps de pau, la qual cosa vol dir que preparen i fan inevitables nous esclats de guerra. La guerra és així—com Kautsky cita de grat de Clausewitz—únicament «la continuació de la política amb altres mitjans». I la fase imperialista del domini del capital ha fet ja de la pau una il·lusió en declarar la dictadura del militarisme, la guerra, com a permanent.
Pels defensors del materialisme històric revisat hi ha dues opcions. O la lluita de classe, fins i tot en la guerra, és la llei suprema de l'existència del proletariat i la proclamació de l'harmonia de classes en el seu lloc en la guerra per les instàncies del partit és un ultratge contra els interessos vitals del proletariat, o la lluita de classes és també en la pau un ultratge contra els «interessos nacionals» i la «seguretat de la pàtria». O bé la lluita de classes o l'harmonia de classes és el factor fonamental de la vida social en la guerra com en la pau. A la pràctica l'alternativa és encara més clara: o la socialdemocràcia ha de dir pater, peccavi a la burgesia patriòtica, com els antics joves lluitadors i actuals vells devots dels nostres rengles ja proclamen amb contricció i en la pau com en la guerra han de revisar tota la llur tàctica i principis per tal d'adaptar-se a l'actual posició social-imperialista, o el partit ha de dir pater, peccavi al proletariat internacional i adapten el seu comportant en la guerra als seus principis en la pau. I ço que val per l'alemany, val evidentment també pel moviment obrer francès. O la internacional continua com una andròmina inútil després de la guerra, o la seua resurrecció començarà de la base de la lluita de classes, de la qual n'extrau únicament les seues energies vitals. I no amb repetir la mateixa història serà que viurà de nou després de la guerra, ni tornarà fresca, alegre, puixant i sòlida, com si res no hagués passat, ni ho farà en cantar les antigues melodies que captivaren el món fins el 4 d'agost. Únivament mitjançant una «implacablement profunda crística de la pròpia indecisió i feblesa», de la pròpia caiguda moral d'ençà del 4 d'agost, mitjançant la liquidació de tota la tàctica posterior al 4 d'agost, pot començar la reconstrucció de la Internacional. I el primer pas en aquesta direcció és l'actuació tant per una ràpida finalització de la guerra com per la preparació d'una pau d'acord amb l'interès comú del proletariat internacional.
Dues línies diferents s'han pogut veure fins ara en els regles del partit quant a la qüestió de la pau. Una, defensada pel membre de la presidència del partit, Scheidemann, i per altres diputats del Reichstag i per la premsa del partit, dóna com a ressò del govern la consigna de «resistir» i combat el moviment per la pau com a inoportú i perillós pels interessos militars de la pàtria. Aquesta línia defensa la continuació de la guerra, i així garanteix objectivament que la guerra continue en el sentit de les classes dominants «fins a aconseguir una victòria que es corresponga als sacrificis fets», fins que es garantesca «una pau segura». Amb altres mots els partidaris de la «resistència» s'asseguren així que la tendència objectiva de la guerra s'aprope tot el possible a les conquestes imperialistes, que el Post, Rohrbach, Dix i els altres profetes del domini mundial d'Alemanya han declarat com a objectiu obert de la guerra. Si tots aquests bells somnis no esdevenen una realitat i els arbres de l'imperialisme alemany no creixen fins el cel, no serà de cap manera per la negligència dels homes del Post ni dels seus seguidors en els rengles de la socialdemocràcia alemanya. No són les «declaracions» solemnes en el Parlament «contra tota política de conquesta» les que són concloents pel resultat de la guerra, sinó la defensa de la «resistència». La guerra, la continuació de la qual demanen els Scheidemann i companyia, té la seua pròpia lògica, els propagandistes reals de la qual són els elements capitalistes-agraris, que són al capdavant avui a Alemanya, i no, però, les figures modestes dels parlamentaris i redactors socialdemòcrates, que simplement s'hi veuen arrossegats. En aquesta tendència l'atitud social-imperialista del partit es manifesta més obertament.
Mentre que també a França els dirigents del partit—és clar que en una situació militar del tot diferent—encara mantenen el mot de «resistència fins a la victòria», s'hi deixa notar progressivament més en tots els països un moviment per un ràpid acabament de la guerra. Ço que majoritàriament caracteritza aquests pensaments i desitjos de pau és que la preparació més acurada de les garanties de pau ha de començar després de l'acabament de la guerra. Apareix no únicament la reivindicació generalitzada de cap conquesta, sinó tota una sèrie de nous postulats: desarmament general, o si més no, limitació planificada de la cursa d'armaments, abolició de la diplomàcia secreta, llibertat de comerç per totes les nacions a les colònies i més coses belles. El més meravellós que hi ha en tots aquests punts que criden a la felicitat futura de la humanitat i a la prevenció de futures guerres és l'optimisme inesgotable amb el qual, en sorgir intacte de la terrible catàstrofe de l'actual guerra, s'hauran de plantar noves resolucions en la tomba de les antigues aspiracions. Si l'ensorrament del 4 d'agost demostra res és la lliçó històrica mundial que les garanties efectives de la pau i un mur de protecció real contra la guerra no poden sorgir de desitjos pietosos ni de receptes acuradament dissenyades i adreçades a la classe dirigent, sinó únicament i per damunt de tot de la forta voluntat del proletariat de resta fidel a la seua política de classe, a la seua solidaritat internacional en mig de tota la tempesta de l'imperialisme. No hi havia cap mancança de reivindicacions i fórmules entre els partits socialistes dels països crucials, sinó que la deficiència, sobretot a Alemanya, era en la capacitat de recolzar aquestes reivindicacions amb la voluntat i els fets en l'esperi de la lluita de classe i en la internacionalitat. Avui, després de tot allò que hem experimentat, veure l'actuació per la pau com un procés d'elaboració de les millors fórmules contra la guerra, seria el més perillós pel socialisme internacional: especialment perquè això suposaria que, malgrat les cruels lliçons no hem aprés ni oblidat res.
També d'això trobam a Alemanya l'exemple mestre. A la Neue Zeit publicà recentment el diputat al Reichstag, Hoch, un programa de pau que rebia—com afirmava l'òrgan del partit—un suport calorós. En aquest programa no hi mancava res: ni una llista numerada de «reivindicacions» que se suposava que previndrien futures guerres de la forma menys dolorosa i fiable, i encara una afrimació no gaire convincent que era possible, necessari i desitjable una pau immediata. Tan sols hi havia una mancança: l'explicació de com s'hi pot treballar per aquesta pau no amb «desitjos» sinó amb fets! Ja que l'autor pertany de fet a la compacta majoria del grup que no tan sols votà dues vegades els crèdits de guerra, sinó que també en cada ocasió defensà aquesta acció com una necessitat política, patriòtica i socialista i que, ben implicada en el seu nou paper, es prepara per concedir nous crèdits de guerra per la continuació de la guerra com a quelcom evident. Amb el mateix alè que s'hi dóna suport als mitjans materials per continuar la guerra, s'hi lloa la necessitat d'una propera pau amb totes les seues benediccions, «amb una mà es col·loca l'espasa en el puny del govern, i amb l'altra es branda la dolça palma de la pau damunt la Internacional», aquesta és una peça clàssica de la política pràctica de vacil·lacions tal com la propapaga teòricament Neue Zeit. Quan els socialistes dels països neutrals, com ara la Conferència de Copenhague consideren l'elaboració de reivindicacions i receptes per la pau en el paper com una actuació per un proper acabament de la guerra, això és un error relativament inofensiu. La comprensió d'aquest important punt en la situació actual de la Internacional i de les causes del seu ensorrament poden i han d'ésser un bé comú de tots els partits socialistes. El fet redemptor per la restauració tant de la pau com de la Internacional tan sols poden sorgir dels partits socialistes dels països combatents. El primer pas cap a la pau com cap a la Internacional és ací el refús del camí del social-imperialisme. I quan els parlamentaris socialistes concedeixen de nou els mitjans per la realització de la guerra, els llurs desitjos i receptes de pau i les declaracions solemnes «contra tota política de conquestes», i particularment els membres de la «Internacional» de Kautsky que «no es retreuen res» i que periòdicament s'abracen fraternalment per després degollar-se, no són més que una hipocresia i, més encara, un engany. També ací les coses tenen la llur pròpia lògica. Amb la concessió dels crèdits de guerra els Hoch deixaven anar les regnes de la mà i esdevenien igualment els opositors a la pau, i especialment els «resistents», com Scheidemann, amb la defensa de la «resistència» deixaven les regnes a la gent del Post i esdevenien així els opositors a les declaracions solemnes contra «tota política de conquesta», és a dir es lliuraven a l'instint imperialista—fins la sagnia. També ací hi ha únicament una elecció: o bé Bethmann-Hollweg, o Liebknecht. O imperialisme o socialisme com l'entenia Marx.
Com en el propi Marx l'agut analista històric i el sòlid revolucionari, l'home de pensament i l'home de fets, es lligaven entre ells indestriablement, en recolzar i completar-se mútuament, també el marxisme com a doctrina socialista per primera vegada en la història del moviment obrer unia el coneixement teòric amb la força revolucionària real del proletariat, i cadascú il·luminava i fructificava l'altre. Totes dues pertanyen igualment a l'essència més interna del marxisme; cadascuna, separada de l'altra, transforma el marxisme en una trista caricatura d'ell mateix. La socialdemocràcia alemanya en mig segle havia recollit els fruits més rics del coneixement teòric del marxisme, i dels seus sucs havia fet crèixer un cos poderós. Davant la prova històrica més gran, una prova que, a més, havia previst teòricament amb la seguretat d'una ciència natural i predit en tots els seus trets essencials, resultà del tot mancada del segon element vital del moviment obrer: la voluntat d'acció, no entendre tan sols la història, sinó també fer-la. Amb de tot el seu coneixement teòric exemplar i força organitzativa, es trobà en l'ull d'una tempesta històrica, trontollà com un buc sense timó i s'estimbà sota el vent de l'imperialisme, contra qui se suposava que havia d'actuar fins arribar a l'illa redemptora del socialisme. La debacle de tota la Internacional era ja segellada amb la fallida de la seua «avantguarda», de la seua més forta elit, fins i tot sense els errors de la resta.
Un cataclisme històric de primer rang, on l'alliberament de la humanitat del domini cruent i brut del capitalisme es complica i retarda de forma perillosa. Que s'hi hagi caigut, però, no és un fet del tot aliè al marxisme. I tots els intents d'adaptar el marxisme a aquest marasme momentari d'avui de la pràctica socialista, de prostituir-lo fins al nivell dels apologetes venals del social-imperialisme, són més perillosos encara que tots els excessos oberts i penosos dels errors nacionalistes dels rengles del partit; aquests intents no tan sols s'adrecen a amagar les causes reals de l'enorme caiguda de la Internacional, sinó també a extreure les fonts d'una futura reconstrucció d'aquesta caiguda. Tant la Internacional com la pau, si s'han de correspondre als interessos de la causa proletària, tan sols poden nèixer de l'autocrítica del proletariat, de la reflexió en el propi poder del proletariat, el mateix poder que el 4 d'agost es tombà com una feble canya per la tempesta, però que, duta a la seua veritable grandària, es troba històricament qualificada per desarrelar roures milenaris d'injustícia social i de moure muntanyes. El camí d'aquest poder—no de resolucions de paper—és alhora el camí de la pau i de la reconstrucció de la Internacional.
L'assaig de la companya Luxemburg ja era escrit a principis de febrer. Com que d'ençà de la seua detenció no ha pogut canviar-hi ja res, em veig obligat a assenyalar el fet que Kautsky d'ençà d'aleshores ha refusat els crèdits de guerra que abans havia defensat. En una polèmica diu de la seua pròpia posició de llavors «creia que les dificultats de la situació s'evitaren fàcilment amb l'abstenció. Com que en això no hi eren d'acord ni la majoria ni la minoria, em semblà correcte fer dependre la meua decisió de les garanties del decret». Respecte això se'n feren ressò des d'Hamburg, on un o dos redactors que pertanyien al grup del Reichstag remarcaven: «Companys de partit força fiables, observadors segurs, diuen contràriament: Kautsky recomanà en les discussions oficials que no s'optàs per l'abstenció, tal com se li havia consultat seriosament. Potser la va recomanar tot prenent un cafè amb gent que no n'era responsable». A això ja no hi hagué cap més resposta.
Furthermore it is to be supplemented that comrade belonged to only five billion highly on 20 March to the parliamentary group minority, which left the realm tag hall before the tuning there it not the budget and also not ten, but new war credits to grant wanted.
A més cal afegir, que segons un company que fins el 20 de març pertanyia a la minoria del grup parlamentari, que abandonà la sala del Reichstag abans de la votació, no es tractava de l'aprovació d'un pressupost ni tampoc de deu, sinó únicament de cinc mil milions de nous crèdits de guerra.
1. Vegeu l'article de Fr. Adler en el número de gener de Kampf. [Friedrich Adler, Die Sozialdemokratie in Deutschland und der Krieg, in Der Kampf. Sozialdemokratische Monatsschrift, Jg. VIII, 1. Januar, 1915, H.1.]
2. Vegeu l'article de Kautsky al Neuen Zeit del 2 d'octubre de l'any passat. [K. Kautsky, Die Sozialdemokratie im Kriege, in Die Neue Zeit (Stuttgart), 33. Jg. 1914/15, 1. Bd., S.1-8.]
3. Vegeu l'article de Kautsky al Neue Zeit del 27 de novembre de l'any passat. [K. Kautsky, Die Internationalität und der Krieg, in ebenda, S.225-250.]