CAPÍTOL VI
La reproducció ampliada
Les deficiències de l’esquema de la reproducció simple són clares: exposa les lleis d’una forma de reproducció que dins de les condicions capitalistes de producció només pot realitzar-se amb caràcter fortuït. Allò de consubstancial a l’economia capitalista, més que a cap altra, no és la reproducció simple, sinó l’ampliada.28 No obstant això, l’esquema serva tota la seua significació científica. I això en dos sentits. En la pràctica, fins i tot tractant-se de la reproducció ampliada, la immensa majoria del producte total cau davall el punt de vista de la reproducció simple. L’última constitueix l’àmplia base sobre la qual es verifica en cada cas l’extensió de la producció més enllà de les barreres anteriors. Així mateix, teòricament l’anàlisi de la reproducció simple constitueix el punt de partida inevitable de tota exposició científica exacta de la reproducció ampliada. Per tot això, l’esquema de la reproducció simple del capital social total condueix inevitablement al problema de la reproducció ampliada del capital total.
Coneixem ja la peculiaritat històrica de la reproducció ampliada sobre base capitalista, a saber, el seu caràcter acumulatiu, que és forma específica i, alhora, condició prèvia de la seua existència. És a dir: la producció total social (que sobre base capitalista és una producció de plusvàlua) només pot ser ampliada en cada cas en el sentit i en la mesura que el capital, fins llavors actiu, de la societat s’incremente per obra de la plusvàlua per ell produïda. El destí d’una part de la plusvàlua, i d’una part creixent, a fins productius i no al consum personal de la classe capitalista, és la base de la reproducció ampliada.
Element de la reproducció ampliada del capital social total (igual que en la reproducció simple abans suposada) és la reproducció del capital individual, ja que la producció total (ja se la considere com a simple o com a ampliada) de fet només es realitza sota la forma d’incomptables moviments independents de reproducció de capitals privats i individuals. La primera anàlisi esgotadora de l’acumulació de capital individual està feta en el tom I d’El Capital, de Marx, secció setena, capítols XXII i XXIII.29 Marx hi tracta de la divisió de la plusvàlua en capital i renda; de les circumstàncies que independentment de la divisió de la plusvàlua en capital i renda determinen l’acumulació del capital, com a grau d’explotació dels obrers i productivitat del treball; del creixement del capital fix en proporció al circulant com a element de l’acumulació, i, finalment, de la formació progressiva de l’exèrcit industrial de reserva com a conseqüència i condició al mateix temps del procés d’acumulació. Entre tant analitza Marx dues humorades de l’economia burgesa amb relació a l’acumulació: la més “vulgar economia” de la “teoria” de l’abstinència”, interessada a demostrar que la divisió de la plusvàlua en capital i renda, i, per tant, l’acumulació mateixa, és un acte heroic dels capitalistes, i l’“error” de l’economia clàssica, segons el qual tota la part capitalitzada de la plusvàlua es destina exclusivament “a ser consumida per treballadors productius”, és a dir, s’empra en salaris per a nous obrers. Aquesta premissa errònia, que oblida totalment que tota ampliació de la producció s’ha de manifestar no sols en l’augment del nombre dels treballadors ocupats, sinó també en l’augment dels mitjans materials de producció (edificis, instruments, almenys i en tot cas matèries primeres), descansa evidentment en el fals “dogma” d’Adam Smith ja tractat. També la creença que per a ampliar la producció bastava emprar més capital i salaris, descansava en la confusió per virtut de la qual el preu de totes les mercaderies es resol (prescindint totalment del capital constant) en salaris i plusvàlua. És curiós que Ricardo malgrat haver comprès, almenys ocasionalment, l’error de la doctrina smithiana, haja recollit la seua equivocada conclusió quan diu: “Cal comprendre que tots els productes d’un país són consumits; però hi ha una enorme diferència segons siguen consumits per aquells que reprodueixen un altre valor o pels que no el reprodueixen. Quan diem que s’ha estalviat renda i s’ha convertit en capital, volem dir que la part de la renda que es diu que s’ha convertit en capital és consumida per treballadors productius en compte de ser-ho per treballadors improductius.” Després d’aquesta singular representació que fa consumir tots els productes elaborats pels homes i que, per tant, no deixa cap lloc en el producte total social per als mitjans de producció, instruments i màquines, matèries primeres i edificis, no fungibles, la reproducció ampliada es realitza d’una manera estranya; en compte de produir-se objectes de luxe per a la classe capitalista amb la part capitalitzada de la plusvàlua, es produeixen mitjans de subsistència simples per a nous obrers. La teoria clàssica no coneix més desplaçament que aquell que es produeix dins de la producció de mitjans de consum en la reproducció ampliada. Que haja estat per a Marx un joc destruir aquest error elemental de Smith i Ricardo, és fàcil de comprendre. De la mateixa manera que en la reproducció simple, alhora que l’elaboració de mitjans de subsistència en quantitat suficient per a capitalistes i obrers s’ha de verificar el reemplaçament regular del capital constant (dels mitjans de producció materials), en l’ampliació de la producció també una part del nou capital s’ha de destinar a l’augment de la part constant del capital, és a dir, dels mitjans de producció materials. Ací cal tenir present, a més, una altra llei descoberta per Marx: la part constant del capital, sempre oblidada per l’economia clàssica, augmenta de continu en relació amb la part variable emprada en salaris. Aquesta és només l’expressió capitalista dels efectes generals de la productivitat creixent del treball. Amb el progrés tècnic, el treball està en condicions de posar en moviment cada vegada en menor temps mitjans de producció cada vegada majors i convertir-los en productes. En el règim capitalista açò significa un descens creixent de les despeses de treball, d’allò que s’ha emprat en salaris, en relació amb les despeses emprades en els mitjans de producció. Per tant, la reproducció ampliada, enfront del supòsit de Smith i Ricardo, no sols ha de començar sempre amb la diferenciació de la part capitalitzada de la plusvàlua en capital constant i variable, sinó que en aquesta diferenciació es destinarà, Mercè al progrés tècnic de la producció, una part cada vegada relativament major al capital constant i una relativament de menor al variable. Aquest constant canvi qualitatiu en la composició de capital constitueix la manifestació específica de l’acumulació del capital, és a dir, de la reproducció ampliada sobre base capitalista.30
L’altre aspecte d’aquest constant desplaçament en la relació existent entre el capital constant i el variable és el que Marx anomena la formació d’un excés relatiu de població obrera, açò és, en relació amb les necessitats mitjanes i aprofitament del capital, i, per tant, supèrflua o suplementària. La producció d’aquesta reserva sempre present d’obrers industrials no ocupats (en el sentit ampli de la paraula, incloent-hi els proletaris que depenen del capital comercial), la qual és al seu torn el supòsit necessari per a les sobtades ampliacions de la producció en les èpoques de conjuntura favorable, està continguda en les condicions específiques de l’acumulació del capital.31
Per consegüent, hem de deduir de l’acumulació del capital individual els següents quatre elements de la reproducció ampliada:
1.- L’extensió de la reproducció ampliada és, dins de certs límits, independent del creixement del capital, podent excedir aquest. Els mètodes que a això condueixen són: augment de l’explotació dels treballadors i de les forces naturals, augment de la productivitat del treball (en l’última va inclòs l’augment de l’eficàcia del capital fix).
2.- El punt de partida de tota acumulació efectiva és la divisió de la part de la plusvàlua que es va a capitalitzar en capital constant i variable.
3.- L’acumulació com a procés social va acompanyada d’un desplaçament constant de la relació entre el capital constant i el variable, augmentant constantment la part del capital invertida en instruments de producció a un ritme més accelerat que la part invertida en salaris.
4.- L’altre factor i condició del procés acumulatiu és la formació de l’exèrcit industrial de reserva.
Aquests elements, trets ja del moviment de reproducció del capital individual, constitueixen un gran pas sobre l’anàlisi de l’economia burgesa. Però ara es tracta d’exposar l’acumulació del capital total, partint del moviment del capital individual. Conforme a l’esquema de la reproducció simple, seria menester posar ara, en relació exacta per a la reproducció ampliada, davall el punt de vista de l’acumulació, tant els punts de vista del valor d’una producció de plusvàlua, com els punts de vista materials del procés del treball (producció de mitjans de producció i producció de mitjans de consum).
La diferència decisiva que existeix entre la reproducció ampliada i la simple, consisteix en el fet que en aquesta la classe capitalista consumeix tota la plusvàlua, mentre en aquella una part de la plusvàlua es resta al consum personal dels seus propietaris, però no per a ser atresorada, sinó per a convertir-se en capital actiu, per a ser capitalitzada. Però perquè açò últim puga ocórrer, realment es requereix que el nou capital addicional trobe les condicions materials que facen possible el seu funcionament. Per consegüent, ací cal tenir en compte la composició concreta del producte total social. Tinga hom present que ja Marx diu en el tom I d’El Capital, quan considera l’acumulació del capital individual:
“En primer lloc, la producció anual ha de fornir tots els objectes (valors d’ús) que s’han de reintegrar de la part material del capital consumida al llarg de l’any. Un cop deduïda aquesta part resta el producte net o excedent, que és on s’ha ficat la plus-vàlua. I de què consta aquest producte excedent? ¿Potser de coses per a la satisfacció de les necessitats i els desigs de la classe capitalista, que passen, per tant, al seu fons de consum? Si això fos tot, la plus-vàlua seria dilapidada fins a les darreres engrunes i només hi hauria reproducció simple.”
“Per a acumular cal transformar una part del producte excedent en capital. Però, si no es fan miracles, només es poden transformar en capital aquelles coses que es poden utilitzar en el procés de treball, per exemple mitjan de producció, i aquelles altres coses de les quals l’obrer es pot mantenir, per exemple mitjan de subsistència. En conseqüència, una part del treball excedent anual ha d’haver estat utilitzada per a la fabricació de mitjans de producció i de subsistència addicionals a més de la quantitat requerida per a reintegrar el capital bestret. En un mot: la plus-vàlua només es pot transformar en capital pel fet que el producte excedent, el valor del qual és la mateixa plus-vàlua, ja conté els elements materials d’un nou capital.”32
Ara bé; no basten mitjans de producció addicionals i mitjans de subsistència addicionals per als obrers, es requereixen, a més a més, obrers addicionals per a engegar la producció ampliada. Però aquesta condició no ofereix, segons Marx, cap dificultat. “Però per a fer funcionar realment aquests element com a capital, la classe capitalista necessita un suplement de treball. En el cas que no es pugi incrementar extensivament o intensivament l’explotació dels obrers ja ocupats, caldrà contractar forces de treball suplementàries. Però el mecanisme de la producció capitalista també ha tingut cura d’això en fer reproduir la classe obrera com a classe que depèn del salari, ja que el seu salari habitual és suficient no sols per a la seva conservació sinó també per a la seva multiplicació. El capital només ha d’incorporar als mitjans de producció suplementaris ja continguts en la producció anual aquestes forces de treball addicionals de diferent edats que la classe obrera li forneix anualment, i la transformació de la plus-vàlua en capital ja és un fet.”33
Tenim ací la primera solució donada per Marx al problema de l’acumulació del capital total. En el tom I d’El Capital no torna a ocupar-se d’aquest aspecte de la qüestió, i només al final del tom II de la seua obra fonamental tracta de nou el problema: l’últim capítol (XXI) està consagrat a l’acumulació i reproducció ampliada del capital total.
Considerem ara de prop l’exposició esquemàtica de l’acumulació feta per Marx. Seguint el model de l’esquema de la reproducció simple, que ja coneixem, construeix Marx un esquema de la reproducció ampliada. Una comparació entre ambdós ens permetrà destacar amb claredat la seua diferència.
Suposem que el producte total anual de la societat constitueix un valor total de 9.000 (podent entendres’hi milions d’hores de treball, o expressat en forma capitalista, en diners, la quantitat que es vullga). Suposem que aquest producte total està distribuït de la manera següent:
III. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000
IV. 2.000 c + 500 v + 500 p = 3.000
Total………… 9.000
La primera secció representa mitjans de producció; la segona, mitjans de subsistència. Una ullada mostra que en aquest cas només es pot verificar reproducció simple. Els mitjans de producció elaborats en la primera secció són iguals a la suma dels mitjans de producció consumits realment en les dues seccions, la simple renovació de les quals és necessària perquè es repetisca la producció en l’escala anterior. D’altra banda, el producte sencer de la secció de mitjans de subsistència és igual a la suma de salaris i plusvàlua en ambdues seccions; açò mostra que els mitjans de subsistència de què es disposa no permeten més que l’ocupació del nombre anterior de treballadors, i, alhora, que tota la plusvàlua s’ha emprat en mitjans de subsistència, és a dir, s’ha gastat en el consum personal de la classe capitalista.
Però ara prenguem el mateix producte total de 9.000 en la composició següent:
IV. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000
V. 1.500 c + 750 v + 750 p = 3.000
Total………... 9.000
Dues discrepàncies salten ací a la vista. La quantitat de mitjans de producció elaborada (6.000), excedeix en 500 al valor dels efectivament consumits en la societat (4.000 c + 1.500 c). Al mateix temps, la quantitat de mitjans de subsistència elaborats (3.000) en comparació amb la suma dels salaris pagats, és a dir, les necessitats dels obrers (1.000 v + 750 v) i de la plusvàlua obtinguda (1.000 p + 750 p) representa un dèficit de 500. En resulta (ja que queda exclosa la disminució del nombre d’obrers emprats) que el consum de la classe capitalista ha de ser menor que la plusvàlua per ella percebuda. Amb això s’han complit les dues condicions prèvies necessàries en la producció capitalista perquè es done una reproducció ampliada: una part de la plusvàlua apropiada no es consumeix, sinó que es destina a fins productius, i al mateix temps s’elaboren en major quantitat mitjans de producció perquè la plusvàlua capitalitzada es puga destinar efectivament a l’ampliació de la producció.
Així com en l’esquema de la reproducció simple hem trobat que les seues condicions socials bàsiques es tanquen en la següent proporció exacta: el valor de la suma dels mitjans de producció elaborats (productes de la secció I) ha de ser igual al capital constant d’ambdues seccions, mentre la suma dels mitjans de subsistència elaborats (producte de la secció II) és igual a la suma del capital variable i la plusvàlua en ambdues seccions, en la reproducció ampliada hem d’acceptar una doble relació inversa. El supòsit general de la reproducció ampliada és: el valor del producte de la secció I és major que el capital constant d’ambdues seccions juntes; el valor del producte de la secció II és, per contra, menor que la suma del capital variable i de la plusvàlua d’ambdues seccions.
Però amb açò no hem esgotat ni amb molt l’anàlisi de la reproducció ampliada; abans bé, a penes ens hi iniciem.
Ara ens toca seguir les proporcions derivades de l’esquema en el seu funcionament ulterior, en el curs de la circulació i en la continuïtat del procés reproductiu. Mentre la reproducció simple es pot comparar a un cercle que es recorre constantment de nou, la reproducció ampliada s’assembla, segons Sismondi, a una espiral que cada vegada ascendeix més. Considerarem detingudament les corbes d’aqueixa espiral. Ara bé, la primera qüestió bàsica que es planteja és aquesta: ¿com es realitza, donats els supòsits ja coneguts, l’acumulació efectiva en ambdues seccions, de manera que els capitalistes capitalitzen una part de la seua plusvàlua i al mateix temps troben les condicions prèvies materials necessàries de la reproducció ampliada?
Marx explica el problema amb ajuda de la següent exposició esquemàtica:
Suposem que la meitat de la plusvàlua I és acumulada. Tindrem llavors que els capitalistes inverteixen 500 per al seu consum, i converteixen en capital altres 500. Com sabem, per a funcionar, aquest capital addicional de 500 s’ha de dividir en constant i variable. Suposem que, tot i la major amplitud de la producció, la proporció entre ambdós continua sent la mateixa que al capital original, açò és, 4 : 1. En aquest cas, els capitalistes de la secció I distribuiran el seu capital addicional de 500 de tal manera que adquirisquen nous mitjans de producció per valor de 400 i nous obrers per valor de 100. La compra de nous mitjans de producció per 400 no ofereix cap dificultat, perquè sabem que la secció I ha elaborat ja 500 mitjans de producció sobrants. Per tant 4/5 d’ells es van emprar dins de la secció I per a realitzar l’ampliació de la producció. Però l’augment corresponent del capital variable en 100 en diners no basta; els treballadors addicionals han de trobar també els mitjans de subsistència corresponents, i aquests només es poden treure de la secció II. Per consegüent, ara es desplaçarà la circulació entre les dos grans seccions. Primerament, en la reproducció simple, la secció I treia de la segona per valor de 1.000 mitjans de subsistència per als propis treballadors, ara necessita treure 100 més. Per consegüent, la secció I començarà d’aquesta manera la reproducció ampliada:
4.400 c + 1.100 v.
Per la seua banda, la secció II, amb la venda dels 100 mitjans de subsistència addicionals, es troba en situació d’adquirir una quantitat equivalent de mitjans de producció suplementaris de la secció I. De fet, en la secció I han quedat justament 100 de l’excedent total del producte i els adquireix la secció II, per a procedir al seu torn a una ampliació de la producció. Però tampoc ací pot fer-se gran cosa amb l’únic augment de mitjans de producció; per a posar-los en moviment són necessaris obrers addicionals. Suposem també que es manté la composició anterior del capital i que, per tant, la relació entre el capital constant i el variable és 2 : 1; en aquest cas, perquè actuen els 100 mitjans de producció addicionals es requereixen nous obrers per valor de 50. Però per a aquests nous obrers es requereixen també nous mitjans de subsistència per l’import dels seus salaris, mitjans que subministra la mateixa secció II. Per tant, del producte total de la secció II s’han d’emprar, a més dels mitjans de subsistència addicionals per valor de 100 per als nous obrers de la secció I, altres 50 més per als mateixos obrers de la secció II. Per consegüent, la secció II comença la reproducció ampliada amb els termes següents:
1.600 c + 800 v.
Ara, el producte total de la secció I (6.000) ha entrat completament en la circulació: 5.500 eren necessaris per a la simple renovació dels mitjans de producció antics d’ambdues seccions, 400 es van emprar per a ampliar la producció de la secció I, 100 per al mateix objecte en la secció II. En allò que fa al producte total de la secció II (3.000), 1.900 s’han emprat per a l’augment d’obrers en ambdues seccions. Els 1.100 restants serveixen per al consum personal dels capitalistes, que gasten així la seua plusvàlua en aquesta distribució: 500 en la secció I, 600 per als capitalistes de la secció II, que de la seua plusvàlua de 750 només han capitalitzat 150 (100 per a mitjans de producció i 50 per a salaris de treballadors).
Ara es pot verificar la producció ampliada. Si conservem la mateixa quota d’explotació que al capital original, 100 per 100, en el període següent es donarà:
I. 4.400 c + 1.100 v + 1.100 p = 6.600
II. 1.600 c + 800 v + 800 p = 3.200
Total………... 9.800
El producte total de la societat ha passat de 9.000 a 9.800; la plusvàlua de la secció I, de 1.000 a 1.100; la de la secció II, de 750 a 800. El fi de l’ampliació capitalista de la producció, la producció augmentada de plusvàlua, s’ha assolit. Al mateix temps, la composició material del producte total social dóna un excedent de mitjans de producció (6.600) sobre els efectivament consumits (4.400 + 1.600), així com un dèficit de mitjans de subsistència (3.200) en comparació amb els salaris pagats (1.100 v + 800 v) i la plusvàlua aconseguida (1.100 p + 800 p). Amb açò sorgeix, tant un fonament material, com la necessitat d’emprar una part de la plusvàlua, no en el consum de la classe capitalista, sinó en l’ampliació renovada de la producció, tal com es va dir anteriorment.
La segona ampliació de la producció i l’acreixement de l’obtenció de la plusvàlua resulta també per si mateixa amb les seues proporcions matemàtiques exactes. L’acumulació del capital, una vegada iniciada, porta mecànicament més enllà de si mateixa. El cercle s’ha transformat en una espiral que continua ascendint cada vegada més, com sota la pressió d’una llei natural susceptible de mesura matemàtica. Si en els anys següents suposem la mateixa capitalització de la meitat de la plusvàlua en la secció I, servant la mateixa composició del capital i el mateix grau d’explotació, tindrem la següent progressió en la reproducció del capital total.
Segon any:
I. 4.840 c + 1.210 v + 1210 p = 7.260
II. 1.760 c + 880 v + 880 p = 3.520
Total……….. 10.780
Tercer any:
I. 5.324 c + 1.331 v + 1.331 p = 7.986
II. 1.936 c + 968 v + 968 p = 3.872
Total……… 11.858
Quart any:
I. 5.856 c + 1.464 v + 1464 p = 8.784
II. 2.129 c + 1.065 v + 1.065 p= 4.259
Total…………. 13.043
Quint any:
I. 6.442 c + 1.610 v + 1610 p = 9.662
II. 2.342 c + 1.172 v + 1.172 p= 4.686
Total………… 14.348
Així, en cinc anys, l’acumulació del producte total social ha passat de 9.000 a 14.348, el capital total social de 5.500 c + 1.750 v = 7.250 a 8.784 c + 2.782 v = 11.566, i la plusvàlua de 1.00 p + 750 p = 1.750 p a 1.610 + 1.177 = 2.782, havent augmentat la plusvàlua consumida personalment, passant de 1.100 al principi de l’acumulació a 732 + 754 = 1.477 en l’últim any34 Per consegüent, la classe capitalista ha capitalitzat més, ha patit més “abstinències”, i no obstant això ha viscut amb major benestar. La societat s’ha enriquit materialment; s’ha enriquit en mitjans de producció, en mitjans de subsistència, i al mateix temps en sentit capitalista: produeix una plusvàlua cada vegada major. El producte total entra plenament en la circulació social, se’n destina una part a l’ampliació de la reproducció, una altra a fins de consum. Les necessitats d’acumulació del capital es cobreixen al mateix temps amb la composició material del producte social total. Ocorre com Marx ho va exposar en el primer tom d’El Capital: la plusvàlua acrescuda pot ser convertida en capital, perquè el producte excedent social ve per endavant al món en la forma de mitjans de producció, una forma que no permet més ús que el seu ús en el procés de producció. Paral·lelament es realitza l’ampliació de la reproducció observant estrictament les lleis de la circulació: el mutu subministrament d’ambdues seccions de la producció amb mitjans de producció i mitjans de subsistència addicionals, es verifica per la via del canvi d’equivalents, de mercaderies, possibilitant i condicionant l’acumulació d’una secció l’acumulació de l’altra. El complicat problema de l’acumulació s’ha transformat així en una progressió l’esquema de la qual és de sorprenent senzillesa. La sèrie d’acumulacions iniciades poden prosseguir fins a l’infinit. Basta per a això observar les regles següents: a l’augment del capital constant en la primera secció ha de correspondre sempre un augment determinat del seu capital variable, però amb aquest està donat per endavant la quantia que pot tenir l’augment del capital constant en la secció II; al seu torn aquest ha d’anar acompanyat d’un augment corresponent del capital variable. Finalment, amb la magnitud del capital variable augmentat es dóna sempre la part de la suma total de mitjans de subsistència que queda disponible per al consum personal de la classe capitalista. També es trobarà que aquesta quantitat de mitjans de subsistència que queda per al consum privat dels capitalistes coincideix exactament, en el seu valor, amb el de la part no capitalitzada de la plusvàlua en ambdues seccions.
La continuació del desenrotllament esquemàtic de l’acumulació davall les dues senzilles regles enunciades no té límits, com queda dit. Ara bé, ¿no haurem arribat a resultats tan sorprenentment senzills, perquè ens hem limitat a fer mers exercicis matemàtics d’addició i sostracció que no podien oferir-nos sorpreses? ¿No haurem comprovat que l’acumulació es pot prolongar fins a l’infinit sense cap trava, perquè el paper permet, pacient, que hom l’òmpliga d’equacions matemàtiques? A fi d’aclarir si és així o no, considerarem les condicions socials concretes de l’acumulació.
28 No sols el supòsit de la reproducció simple conforme al qual I (v + p) = II c, és incompatible amb la producció capitalista, la qual cosa d’altra banda no exclou que prenent un cicle industrial de 10-11 anys, algun any oferisca una reproducció total menor que l’anterior, és a dir, que no hi haja ni tan sols reproducció simple en comparació amb l’any precedent, sinó que fins i tot dins del creixement anual natural de la població només podria donar-se reproducció simple en el cas que contribuïren a consumir els 1.500 que representen la plusvàlua total, un nombre corresponent de servidors improductius. Seria en canvi impossible en aquest cas l’acumulació del capital, açò és, la vertadera producció capitalista.
29 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 243 a 391.
30 “Amb la progressió de l’acumulació, doncs, canvia la relació entre la part constant del capital i la variable: si inicialment era d’1:1, posteriorment és de 2:1, 3:1, 4:1, 5:1, 7:1, etc., de manera que, a mida que augmenta el capital, en comptes de convertir-se ½ del seu valor global en força de treball, s’hi converteixen progressivament només 1/3, ¼, 1/5, 1/6, 1/(, etc., mentre que 2/3, ¾, 4/5, 5/6, 7/8, etc., es converteixen en mitjans de producció. Com que la demanda de treball no és determinada per la magnitud del capital global sinó per la del seu element variable, per tant disminueix progressivament amb l’augment del capital global en comptes d’augmentar proporcionalment amb aquest, com s’ha suposat abans. Baixa relativament a la magnitud el capital i en una progressió accelerada amb l’augment d’aquesta magnitud. Amb l’augment del capital també augment el seu element variable o força de treball que se li incorpora, però en una proporció que disminueix constantment. Els intervals en què l’acumulació actua com a mera ampliació de la producció sobre una base tècnica donada s’escurcen. No solament es requereix una acumulació del capital global accelerada en progressió creixent per a absorbir un nombre suplementari d’obrers d’uan determinada magnitud o àdhuc, a causa de la metamorfosi constant del capital antic, per a donar feina als que ja treballen. Al seu torn, aquesta acumulació i centralització creixent es converteix encara en una font de nous canvis en la composició del capital, o en una nova disminució accelerada del seu element variable en comparació amb el constant.” (Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 298 i 299).
31 “El procés vital característic de la indústria moderna, la forma d’un cicle decennal, amb períodes de vitalitat mitjana, de producció a marxes forçades, de crisi i estagnació, interromput per oscil·lacions més petites, es basa en la formació constant, en l’absorció més gran o més petita i en la nova formació de l’exèrcit industrial de reserva o de la superpoblació. Les vicissitud del cicle industrial recluten a llur torn la superpoblació i es converteixen en un dels seus factors de reproducció més enèrgics.” (Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 302).
32 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 244 i 245.
33 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 244 i 245.
34 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986.