CAPÍTOL XXII
Bulgakof i el seu complement de l'anàlisi marxista
El segon crític de l’escepticisme “populista”, S. Bulgakof, rebutja resoludament les “terceres persones” de Struve com a taula de salvació de l’acumulació capitalista. Només té per a elles un encongiment de muscles. “La majoria dels economistes (fins a Marx) [diu] resolien la qüestió apel·lant a terceres persones per a tallar en qualitat de deus ex machina el nus gordià, és a dir, per a consumir la plusvàlua. Tals persones apareixen tan prompte com a grans terratinents que es dediquen al luxe (com en Malthus), tan prompte com a capitalistes que fan el mateix. Altres vegades en forma del militarisme, etc. S’assegura que, sense aquests mitjans extraordinaris, la plusvàlua no pot trobar venda, s’embossa en els mercats i és causa de superproducció i crisi.”154 “Així, Struve suposa que la producció capitalista pot recolzar-se, en el seu desenvolupament, sobre el consum de terceres persones fantàstiques. ¿Però on es troba la font del poder de compra d’aquest gran públic, la missió especial del qual consisteix en consumir la plusvàlua?”155 Bulgakof, per la seua banda, planteja el problema per endavant al terreny de l’anàlisi del producte total social i la seua reproducció, tal com ho havia fet Marx en el segon tom d’El Capital. Comprèn molt bé que, per tal de resoldre la qüestió de l’acumulació, havia de començar per la reproducció simple i veure clarament el seu mecanisme. En aquest punt, l’important per a ell és adonar-se clarament del consum de la plusvàlua i dels salaris en aquelles branques de la producció que no elaboren productes per al consum, i comprendre clarament també la circulació d’aquella part del producte total social que representa el capital social invertit. És aquesta una tasca nova de què els economistes no tenien idea i que no es va plantejar fins a Marx.
“Per a resoldre aquest problema divideix Marx totes les mercaderies elaborades per la producció capitalista en dos grans categories essencialment distintes: producció de mitjans de producció i producció de mitjans de consum. En aquesta sola classificació, hi ha més sentit teòric que en totes les buides discussions anteriors sobre la teoria dels mercats.”156
Es veu que Bulgakof és un partidari declarat i entusiasta de la teoria marxista. Formula, així mateix, com a objecte del seu estudi, l’examen teòric de la doctrina d’acord amb la qual el capitalisme no pot existir sense mercats estrangers. “Amb aquest objecte, l’autor ha utilitzat la molt valuosa anàlisi de la reproducció social donada per Karl Marx en la segona part del segon tom d’El Capital, que (no se sap per què) a penes ha estat aprofitat en la ciència. Encara que aquesta anàlisi no es pot considerar acabada, al meu parer ofereix en la seua forma inacabada una base suficient per a la solució del problema dels mercats, completament diferent de la donada pels senyors Nikolai-on, V. Woronzof i altres, i que atribueixen a Karl Marx.”157 La solució que Bulgakof va deduir de Marx va ser formulada per ell mateix de la manera següent: “El capitalisme pot, de vegades, existir exclusivament gràcies al mercat interior; no hi ha cap necessitat interna pròpia de la forma de producció capitalista, per virtut de la qual només el mercat exterior puga oferir sortida a l’excedent de la producció capitalista. Aquest és el resultat a què ha arribat l’autor sobre la base de l’estudi de l’esmentada anàlisi del procés reproductiu.”
I ara esperem amb interès l’argumentació emprada per Bulgakof en defensa de la seua tesi.
Primerament adquireix una simplicitat inesperada. Bulgakof reprodueix fidelment l’esquema marxista de la reproducció simple que ja coneixem, amb comentaris que honren la seua capacitat de comprensió. Després addueix així mateix l’esquema marxista de la reproducció ampliada, que també coneixem, i amb això ja està exposada l’argumentació que busquem. “Sobre la base del que s’ha dit, no ofereix cap dificultat determinar en què haurà de consistir l’acumulació: I (secció dels mitjans de producció) ha d’elaborar els mitjans de producció suplementaris necessaris per a l’increment de la producció per a si, i per a II (secció de mitjans de consum), mentre, al seu torn, II haurà de subministrar els mitjans de consum suplementaris per a l’increment del capital variable de I i de II. Si es prescindeix de la circulació dels diners, l’increment de la producció es redueix al canvi dels productes suplementaris I que necessita II i dels productes suplementaris II que necessita I.” Així, doncs, Bulgakof, segueix ací fidelment Marx i no s’adona que la seua tesi està fins ara, únicament, sobre el paper. Creu haver resolt amb aquestes famoses matemàtiques la qüestió de l’acumulació. Que s’han d’acceptar les proporcions que copia de Marx, està fora de dubte, així com, també, que si s’ha de verificar l’ampliació de la producció, podrà expressar-se en aquestes fórmules. Però Bulgakof oblida la qüestió fonamental: ¿per a qui es realitza l’ampliació el mecanisme de la qual investiga? Com l’acumulació es pot expressar en proporcions matemàtiques sobre el paper, es considera ja realitzada. Però a penes Bulgakof declara resolta la cosa, en intentar introduir a l’anàlisi la circulació dels diners ensopega amb el problema: ¿d’on els venen a I i II els diners per a la compra dels productes suplementaris? Hem vist que en Marx, com el punt vulnerable de la seua anàlisi, la qüestió sobre els consumidors de la producció ampliada es presenta sempre en la forma de qüestió sobre les fonts de diners suplementaris. Bulgakof segueix ací fidelment Marx i accepta el plantejament equivocat de la qüestió, sense advertir el desplaçament que en ell es conté. És cert que afirma: “Marx mateix no ha donat una resposta a aquest problema en els apunts del segon tom d’El Capital.” Tant més interessant ha de ser la resposta que el deixeble rus de Marx tracta de donar pel seu propi compte.
“A nosaltres [diu Bulgakof] ens sembla que la solució que millor correspon a tota la doctrina marxista és la següent: el nou capital variable en forma de diners que II subministra, tant per a I com per a si mateix, troba el seu equivalent en mercaderies en la plusvàlua II. Ja hem vist en la consideració de la reproducció simple, que els capitalistes han de posar en circulació els diners necessaris per a realitzar la seua plusvàlua i que aquests diners tornen finalment a la butxaca dels capitalistes. La quantitat de diners necessaris per a la circulació de la plusvàlua es determina, d’acord amb la llei general de la circulació de mercaderies, pel valor de les mercaderies en què es troba continguda dividit per la mitjana dels girs dels diners. La mateixa llei troba també ací la seua aplicació. Els capitalistes II han de tenir una certa suma de diners per a la circulació de la seua mercaderia i, per tant, necessiten una certa provisió de diners; provisió que ha de ser suficient tant per a la circulació d’aquella part de la plusvàlua expressada en els fons de consum, com per a aquella altra que ha de ser acumulada com a capital.” A continuació, Bulgakof diu que per a la qüestió de quants diners calen per a la circulació d’una determinada quantitat de mercaderies al país, no influeix per a res el que una part d’aquestes mercaderies represente o no plusvàlua. “Quant a la qüestió general sobre d’on venen els diners al país, es resol en el sentit que aqueixos diners són subministrats pels productors d’or.” Si per al desenvolupament de la producció al país calen més diners, aqueix desenvolupament es farà en proporcions corresponents a la producció d’or158. Desemboquem, doncs, a la fi, feliçment, en el productor d’or que ja exerceix en Marx el paper de deus ex machina. Hem de confessar que Bulgakof ha defraudat greument totes les esperances posades en la seua nova solució. “La seua” solució de la qüestió no ha anat ni un pas més enllà de l’anàlisi de Marx. Es redueix a les següents tres afirmacions extremadament senzills: 1) Quants diners són necessaris per a realitzar la plusvàlua capitalitzada? Resposta: Tants com siga necessari d’acord amb la llei general de la circulació de mercaderies. 2): d’on treuen els capitalistes aquests diners per a realitzar la plusvàlua capitalitzada? Resposta: Han de tenir-los ells mateixos. 3): d’on venen, en general, els diners al país? Resposta: del productor d’or. Heus aquí una explicació l’extraordinària senzillesa de la qual és més sospitosa que atractiva.
Però seria superflu refutar aquesta teoria del productor d’or com deus ex machina de l’acumulació capitalista. El mateix Bulgakof l’ha refutat perfectament 80 pàgines més endavant, a propòsit de la teoria del fons de salaris, contra el qual emprèn, sense motiu visible, un ampli atac, torna sobre els productors d’or, i ací desenrotlla de sobte la següent clara explicació:
“Ja sabem que, entre altres productors, existeix també el productor d’or, que, d’una banda, fins i tot sota l’imperi de la reproducció simple, augmenta la massa absoluta dels diners circulant al país, i, d’una altra, compra mitjans de producció i de consum sense vendre per la seua banda mercaderies, pagant directament les mercaderies comprades amb l’equivalent general de canvi representat pel seu propi producte. Ara bé, ¿no podrà el productor d’or prestar el servei de comprar a II tota la seua plusvàlua acumulada pagant-la amb or, que després emprarà II en adquirir mitjans de producció de I i a ampliar el capital variable, és a dir, en comprar força de treball suplementària? Segons açò, el mercat exterior efectiu, seria el productor d’or.
“Però aquesta és una suposició enterament absurda. Acceptar-la significa fer dependre l’augment de la producció social de l’augment de la producció d’or. [Bravo!] Açò, al seu torn, pressuposa un creixement de la producció d’or que no correspon, de cap manera, a la realitat. Obligar el productor d’or a comprar, a través dels seus obrers, tota la plusvàlua acumulada de II, significaria que el seu capital variable hauria d’augmentar en dies i en hores. En aquest cas, hauria de créixer també en proporció corresponent al capital constant i a la plusvàlua. La producció d’or adquiriria llavors dimensions monstruoses. [Bravo!] En compte d’examinar aquesta suposició pueril amb dades estadístiques (cosa, d’altra banda, difícilment possible) li basta indicar un fet que per si sol destrueix aquesta suposició. Aquest fet és el desenvolupament del crèdit, que acompanya al desenvolupament de l’economia capitalista.”159 Bravo! “El crèdit té la tendència a disminuir la quantitat dels diners en circulació (disminució relativa i no absoluta, com és natural) i constitueix un complement necessari per al desenvolupament del canvi, que d’una altra manera es trobaria limitat per la falta de diners metàl·lics. Em sembla superflu demostrar ací, amb números, com d’escàs és ara el paper dels diners metàl·lics en els negocis de canvi. Per consegüent, la hipòtesi formulada troba la seua contradicció directa i definitiva en els fets, i cal refusar-la.”160
Bravíssimo! Molt bé! Però amb açò, Bulgakof mateix ha “refusat” l’única explicació donada per ell, fins ara, sobre com i per qui es realitza la plusvàlua capitalista. D’altra banda, en aquesta refutació de si mateix, no ha fet més que exposar, amb major detall, allò que Marx havia dit ja amb una paraula, qualificant d’“errònia” la hipòtesi del productor d’or que consumeix tota la plusvàlua social.
La veritat és que la solució pròpiament dita de la qüestió, en Bulgakof, com en quasi tots els marxistes russos que s’han ocupat detingudament de la qüestió, es troba en una altra part. Tant ell, com Tugan-Baranowski, com Ilitx, insisteixen principalment que els seus adversaris (els escèptics) han comès un error capital respecte a la possibilitat de l’acumulació en l’anàlisi del valor del producte social total. Els escèptics (sobretot Woronzof) suposaven que el producte social total consistia en mitjans de consum i partien del supòsit erroni de què el consum era el fi exclusiu de la producció capitalista. Ací (deien els marxistes) es troba la font de tota la confusió, i d’aquesta font brollen les dificultats imaginàries per a la realització de la plusvàlua, que preocupaven els escèptics. “A causa d’aquest fals plantejament, aquesta escola es va crear a si mateixa dificultats inexistents. Com les condicions normals de la producció capitalista suposen que el fons de consum dels capitalistes no constitueix més que una part de la plusvàlua (una part escassa), alhora que la part major es destina a l’increment de la producció, és evident que les dificultats que aquella escola (els populistes) imaginava, no existien.” És estranya la naturalitat amb què Bulgakof eludeix ací el problema, i ni tan sols sembla endevinar que el supòsit de la reproducció ampliada fa justament inevitable el plantejament de la qüestió: per a qui?, aquella qüestió que és prou secundària en el supòsit de consum personal de tota la plusvàlua.
Totes aquestes “dificultats imaginàries” es dissipen com el fum davant els descobriments de Marx, que els seus deixebles no es cansen de contraposar als seus adversaris. En primer terme, el fet que la composició del producte social no és v + p, sinó c + v + p, i, en segon lloc, que amb el progrés de la producció capitalista, en aquesta composició, la part c és cada vegada major en relació amb v, mentre al mateix temps creix constantment en la plusvàlua la part capitalitzada en relació amb la consumida. En partir d’ací, Bulgakof elabora tota una teoria sobre la relació de la producció amb el consum en la societat capitalista. Aquesta teoria exerceix un paper tan important entre els marxistes russos, i particularment en Bulgakof, que és necessari conèixer-la in extenso.
“El consum [diu Bulgakof], la satisfacció de necessitats socials, només representa un aspecte secundari de la circulació del capital. La magnitud de la producció es determina per la del capital i no per la de les necessitats socials. El desenvolupament de la producció no sols no va acompanyat del creixement del consum, sinó que, fins i tot, hi ha entre ambdós un antagonisme. La producció capitalista no coneix més consum que el que té capacitat de pagament; però consumidors amb capacitat de pagament, només poden ser els que perceben salari o plusvàlua, i la seua capacitat de compra correspon, exactament, a la magnitud d’aquesta renda. Però hem vist que les lleis fonamentals de la producció capitalista tenen la tendència a disminuir la magnitud relativa del capital variable, així com la del fons de consum dels capitalistes (formes que, en absolut, creixen). Per això pot dir-se, que el desenrotllament de la producció minora el consum.161 D’aquesta manera, les condicions de la producció i les de consum es troben en contradicció. L’increment de la producció no pot realitzar-se, ni es realitza, per compte del consum. Però aquest increment és una llei interna fonamental de la producció capitalista, que enfront de cada capitalista individual adopta la forma del manament rigorós de la competència. La sortida d’aquesta contradicció consisteix en el fet que el mercat mateix representa la producció ampliada necessària per a aquesta massa excedent de productes. “La contradicció es resol per l’ampliació del camp exterior de la producció.” (El Capital, Tom III) [Ací cita Bulgakof, en un sentit completament equivocat, un afirmació de Marx, de la qual hem de parlar ara] Acabem de demostrar-ho en la mesura que es puga. [Bulgakof es refereix a l’anàlisi de l’esquema de la reproducció ampliada.] Ara bé, la major part d’aquesta ampliació correspon, evidentment, a la secció I, és a dir, a la producció del capital constant, i només la part menor (relativament), a la secció II, que produeix béns per al consum immediat. En aquest desplaçament de la relació dels capítols I i II, es manifesta amb claredat suficient el paper que exerceix el consum en la societat capitalista, i s’indica també on s’ha de cercar el mercat més important per a les mercaderies capitalistes.”162 ... “En aquests estrets límits (de l’interès del capital i de les crisis), també per aquest camí d’espines, es pot incrementar il·limitadament la producció capitalista, no obstant la disminució del consum, i fins i tot malgrat ella. En la literatura russa s’al·ludeix, nombroses vegades, a la impossibilitat d’un creixement important de la producció capitalista i dels mercats exteriors, i això, mirant a la distribució del consum. Però, en fer-ho així, s’estimava falsament el paper que exerceix el consum en la societat capitalista. S’ha vist que el consum no és, de cap manera, la finalitat de la producció capitalista; que aquesta no existeix pel creixement del consum, sinó per l’ampliació del camp exterior de la producció, que constitueix el mercat; pels productes elaborats en forma capitalista. Una sèrie d’investigadors de l’escola de Malthus, que no es podrien satisfer amb la superficial teoria de l’harmonia de l’escola de Ricard-Say, s’han turmentat tractant de resoldre el problema insoluble: trobar mitjans per a ampliar el consum que la producció capitalista tendeix a disminuir. Només Marx ha fet l’anàlisi veritable, mostrant que l’increment del consum és, fatalment, inferior. I ha de ser-ho, siguen quines siguen les “terceres persones” inventades. Per això, el consum i la seua magnitud no poden ser la barrera immediata de l’increment de la producció. La producció capitalista paga amb crisi desviar-se d’aquesta vertadera finalitat de la producció, que és independent del consum. L’increment de la producció només troba límits en la magnitud del capital i en depèn exclusivament.”163
Ací s’atribueix directament a Marx la teoria de Bulgakof i Tugan-Baranowski; fins a tal punt els marxistes russos creien seguir la doctrina marxista i acollir-la orgànicament. Encara més clarament està la fórmula Bulgakof en un altre passatge que fa una interpretació directa de l’esquema marxista de la reproducció ampliada. Una vegada que la producció capitalista ha entrat al país, el seu moviment interior comença a desenvolupar-se d’acord amb aquest esquema: “La producció del capital constant constitueix el capítol I de la reproducció social, que obre ja una demanda independent de mitjans de consum d’acord amb la magnitud del propi capital variable d’aquest capítol, així com del fons de consum dels seus capitalistes. Per la seua banda, el capítol II obre la demanda de productes I. D’aquesta manera, ja en els començaments de la producció capitalista, sorgeix un cercle en què la producció capitalista no depèn de cap mercat estranger, sinó que es basta a si mateixa, i dins del qual es troba en situació de créixer, per dir-ho així, automàticament per mitjà de l’acumulació.”164 En un altre lloc arriba, fins i tot, a formular la seua teoria en aquests termes radicals: “L’únic mercat per als productes de la producció capitalista és aquesta producció mateixa.”165
Només pot hom apreciar com mereix l’atreviment d’aquesta teoria (que va ser en mans dels marxistes russos l’arma principal amb què van vèncer els seus adversaris, els escèptics “populistes” en la qüestió del mercat), si es té en compte la sorprenent contradicció en què es troba diàriament amb tots els fets coneguts de la realitat capitalista. Però cal admirar més encara aquesta teoria, propagada amb tal seguretat com la més pura veritat marxista, si es té present que es basa en un senzill quid pro quo capital. Tractarem més endavant aquesta qüestió, en parlar de Tugan-Baranowski.
Sobre aquesta falsa interpretació de la relació en què es troben el consum i la producció en la societat capitalista, erigeix després Bulgakof una teoria totalment equivocada del comerç exterior. Des del punt de vista de la concepció de la reproducció dalt exposada no hi ha, en efecte, cap espai per al comerç exterior. Si el capitalisme crea al començament de la seua evolució en cada país aquell “cercle tancat” conscient, que dóna voltes com un gat al voltant de la seua pròpia cua, i “es basta a si mateix”, es crea un mercat il·limitat i s’apressa a si mateix per a ampliar la producció. Tot país capitalista és també, econòmicament, un tot tancat “que es basta a si mateix”. Només en un cas seria comprensible el comerç exterior: com a mitjà de cobrir, per la importació, el dèficit natural d’un país en certs productes del sòl i del clima; només com a importació forçada de matèries primeres o substàncies alimentàries. I, en efecte, Bulgakof, invertint la tesi dels comunistes, elabora una teoria del comerç internacional dels estats capitalistes, en la qual l’exportació de productes de l’agricultura és l’element actiu i fonamental, i l’explotació industrial no representa més que la cobertura forçada d’aquella importació. El comerç internacional de mercaderies no apareix ací fundat en l’essència de la producció, sinó en les condicions naturals dels països; teoria que no és procedent de Marx, sinó d’autors alemanys de l’economia política burgesa. Així com Struve va prendre de Wagner i Schaffle el seu esquema dels tres imperis mundials, Bulgakof pren del benaventurat List la divisió dels estats en categories, segons l’“estat de l’agricultura” i l’“estat de la manufactura agrícola”, aqueixa que ell amb el progrés dels temps canvia en l’“estat de la manufactura”, i en l’“estat de la manufactura agrícola”. La primera categoria és castigada per la naturalesa amb una insuficiència de matèries primeres i substàncies alimentàries pròpies, i es veu obligat a recórrer al comerç exterior; l’última categoria es troba proveïda de tot per la naturalesa, i pot riure del comerç exterior. Tipus de la primera categoria és Anglaterra; de la segona, els Estats Units. Per a Anglaterra, la supressió del comerç exterior equivaldria a l’agonia econòmica i a la mort; per als Estats Units, només significaria una crisi passatgera, després de la qual estaria assegurada la seua plena salut: “Ací, la producció es pot ampliar il·limitadament sobre la base del mercat interior.”166 Aquesta teoria, herència, fins avui respectada, de l’economia política alemanya, no té, evidentment, la menor idea de les relacions de l’economia mundial capitalista i fa retrocedir l’actual comerç mundial, aproximadament, a l’època dels fenicis. Així explica també, per exemple, el professor Bücher: “És un error creure que de les facilitats obtingudes durant l’època liberal pel tràfic internacional, s’hi pot deduir que s’acaba el període de l’economia nacional per a deixar lloc al període de l’economia mundial. Cert que veiem avui a Europa una sèrie d’estats que no tenen independència nacional quant a la seua provisió de béns, perquè es veuen obligats a rebre de l’estranger quantitats considerables d’articles d’alimentació i luxe, mentre la seua activitat industrial productora excedeix amb molt les necessitats nacionals i subministra, permanentment, excedents que s’han de realitzar en esferes de consum estrangeres. Però la coexistència de semblants països industrials i productors de matèries primeres que es troben lligats els uns als altres; aquesta “divisió del treball internacional”, no és més que un símptoma que la humanitat es troba a punt d’assolir un nou grau de desenvolupament, que sota el nom d’economia mundial hauria de ser oposat a graus anteriors. Perquè, d’una banda, cap grau de desenvolupament econòmic ha garantit a la llarga la satisfacció plenament autònoma de les necessitats; tots deixaven certs buits que s’havien d’omplir d’una manera o d’una altra. D’altra banda, l’anomenada economia mundial no ha posat de manifest, fins ara, almenys, cap fenomen que es distingisca, per qüestions essencials, de l’economia política; i cal dubtar que es produïsca en un futur previsible.”167 d’aquesta concepció s’hi dedueix en Bulgakof una conclusió inesperada: la seua teoria de la capacitat il·limitada de desenvolupament del capitalisme es redueix tan sols a certs països que posseeixen condicions naturals favorables. En Anglaterra, el capitalisme ha de finir, en temps relativament breu, per l’esgotament del mercat mundial; als Estats Units, a l’Índia i a Rússia, té davant sí un desenvolupament il·limitat, gràcies a què “es basten a si mateixos”.
Però prescindint d’aquestes evidents extravagàncies, l’argumentació de Bulgakof, respecte al comerç exterior, tanca una conclusió fonamental. L’argument principal de Bulgakof contra els escèptics des de Sismondi a Nikolai-on, que han cregut haver de recórrer al mercat exterior per a la realització de la plusvàlua capitalista, és el següent: aquests teòrics consideraven, evidentment, el comerç exterior com “un abisme sense fons”, en el que desapareixia l’excedent de la producció capitalista que no es podia col·locar a l’interior. Enfront d’açò, Bulgakof objecta triomfant que el comerç exterior no és cap “abisme” i molt menys “sense fons”; que ell constitueix una arma de dos talls i que l’exportació requereix sempre importació, ja que ambdues s’han d’equilibrar aproximadament. Per tant, allò que surt per una frontera entra de nou per l’altra, encara que en distinta forma. “Per a les mercaderies importades que representen l’equivalent de les exportades cal trobar espai dins del mercat interior; però com no hi ha aquest espai, recórrer al mercat exterior només serveix per a presentar noves dificultats.”168 En un altre passatge diu que el recurs trobat pels populistes russos per a la realització de la plusvàlua (el dels mercats exteriors) “és molt menys afortunat que el trobat per Malthus, von Kirchmann i Woronzof mateix, en l’article sobre militarisme i capitalisme”169. Bulgakof revela ací, que, no obstant la seua entusiasta repetició de l’esquema marxista de la reproducció, no ha comprès en què consisteix el vertader problema entorn del qual volten els escèptics des de Sismondi a Nikolai-on; rebutja el comerç exterior com a solució de la dificultat, perquè torna a importar al país la plusvàlua venuda, “encara que en una altra forma”. Per consegüent, Bulgakof creu, d’acord amb la grollera opinió de von Kirchmann i Woronzof, que es tracta de cancel·lar una certa quantitat de plusvàlua, d’esborrar-la del planeta; no s’adona que es tracta de la realització; de la metamorfosi de les mercaderies, açò és, justament, de la plusvàlua “en una altra forma”.
Així, Bulgakof, al igual que Struve, acaba per arribar, encara que per un altre camí, a la mateixa Roma: sosté que l’acumulació capitalista es basta a si mateixa; que devora com Cronos els seus fills i s’engendra, cada vegada més potent, a si mateixa. Des d’ací només quedava un pas per a tornar del marxisme a l’economia burgesa. Aquest pas el donà amb tota felicitat Tugan-Baranowski.
154 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 15.
155 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 32, nota.
156 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 27.
157 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgines 2-3.
158 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgines 50-55.
159 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgines 132 i següents.
160 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 20.
162 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 161.
163 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 167.
164 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 210. Resaltat per nosaltres.
165 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 238.
166 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 132.
167 K. Bücher, Entstehung Der Volkswirtschaft, 5ª edició pàgina 147. L’última gesta en aquest terreny, és la teoria del professor Sombart, d’acord amb la qual no sols no anem cap a l’economia mundial, sinó que, al revés, no fem més que allunyar-nos-hi: “Sostinc que els països civilitzats no estan lligats els uns als altres per relacions comercials en major grau (en relació amb la totalitat de la seua economia), sinó en menor grau, avui que abans. Les diverses economies nacionals no estan avui més encadenades que fa 100 o 50 anys. Al mercat mundial, per això és fals sostenir que les relacions comercials internacionals adquirisquen una importància relativament major per a la moderna economia política. La veritat és el contrari.” Sombart es burla del supòsit d’una necessitat creixent de mercats exteriors, perquè el mercat interior no és capaç d’ampliació; per la seua banda està convençut que “les diverses economies nacionals es converteixen en microcosmos cada vegada més perfectes, i que el mercat interior guanya en importància, en totes les indústries enfront del mercat mundial.” (L’economia política alemanya en el segle XIX, 2ª edició, 1909, pàgines 399-420.) Aquest descobriment indiscutible pressuposa, d’altra banda, l’acceptació del coratjós esquema inventat pel senyor professor, per virtut del qual només s’ha de considerar com a país d’exportació (no se sap per què) aquell país que pague la seua importació amb el seu excedent de productes agrícoles. D’acord amb aquest esquema, Rússia, Romania, els Estats Units, Argentina, són “països d’exportació”, i en canvi, no ho són Alemanya, Anglaterra, Bèlgica. Com l’evolució capitalista, a la curta o a la llarga, necessitarà per al consum interior l’excedent de productes agrícoles als Estats Units i a Rússia, resulta clar que hi haurà cada vegada menys “països d’exportació en el món” i l’economia mundial desapareixerà, per tant. Un altre descobriment de Sombart és que els grans països capitalistes que no són “països d’exportació” reben cada vegada més la seua importació “gratis”, açò és, com a interessos dels capitals exportats. Però per al professor Sombart l’explotació de capital, no compta; com tampoc, l’exportació industrial de mercaderies: “amb el temps arribarem, sens dubte, a importar sense exportar”. (Lloc citat, pàgina 432.) Molt modern, sensacional i pintoresc.
168 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 132.
169 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 236. Encara més resoludament formula el mateix punt de vista Ilitx: “Els romàntics [així anomena als escèptics] diuen: els capitalistes no poden consumir la plusvàlua, per consegüent, han de col·locar-la en l’estranger. I jo pregunte: és que els capitalistes els donen gratis el seu producte als estrangers o el llencen al mar? Si els venen és que reben un equivalent; si exporten certs productes, és que al seu torn n’importen d’altres” (Estudis i treballs econòmics, pàgina 26). D’altra banda, Ilitx dóna una explicació del paper que exerceix el comerç estranger en la producció capitalista, que resulta molt més justa que la de Struve i Bulgakof.