SEGON ASSALT
Controvèrsia entre Rodbertus i von Kirchmann
CAPÍTOL XV
La teoria de la reproducció de von Kirchmann
També la segona polèmica entorn del problema de l’acumulació va ser vigoritzada per esdeveniments de l’època. Així com Sismondi havia estat estimulat en la seua oposició contra l’escola clàssica per la primera crisi anglesa i els danys produïts a la classe obrera, Rodbertus, gairebé 25 anys més tard, rep l’impuls per a la seua crítica de la producció capitalista, del moviment obrer revolucionari que havia sorgit mentre. L’aixecament dels teixidors de Lió i el moviment dels cartistes en Anglaterra, constitueixen una protesta contra la més perfecta de totes les formes de la societat; molt més enèrgica que els difusos espectres que havia tret a escena la primera crisi. El primer escrit de Rodbertus sobre temes economicosocials, que procedeix probablement de fins del quart decenni, i que fou escrit per a l’Augsburger Allgen. Zeitung, però que no va ser publicat per aqueix periòdic, ostenta el significatiu títol; “Les demandes de les classes treballadores”, i comença amb les paraules; “Què volen les classes treballadores? Podran les altres impedir-les que ho aconseguisquen? Desitgen la fallida total de la cultura moderna? Que un dia la història presentaria aquestes qüestions amb gran constrenyiment ho sabien fa molt de temps les persones reflexives. Les assemblees dels cartistes i les escenes de Birmingham ho han mostrat a tot el món.” Poc després, a mitjan segle, el rent de les idees revolucionàries havia de manifestar-se, a França, en les més diverses societats secretes i escoles socialistes (els proudhonistes blanquistes, els partidaris de Cabet, Lluís Blanc, etc.), i produir en la revolució de febrer, en la proclamació del “dret al treball” als dies de juny, la primera gran batalla entre els dos mons de la societat capitalista, una explosió de les contradiccions socials que va fer època. En allò que fa a l’altra forma visible d’aquestes contradiccions, les crisis, als dies de la segona controvèrsia hom disposava d’un cabal d’observació incomparablement més abundant que a finals del primer quart de segle. El debat entre Rodbertus i von Kirchmann es produí davall les impressions immediates de les crisis de 1837, 1839, 1847, i fins i tot de la primera crisi mundial de 1857 (l’interessant escrit de Rodbertus Les crisis comercials i les dificultats hipotecàries dels propietaris territorials procedeix de l’any 1858). Per consegüent, les contradiccions interiors de l’economia capitalista s’oferien als ulls de Rodbertus de molt divers mode que en el temps en què Sismondi va alçar la seua veu, significant una crítica estrident de les doctrines harmòniques dels clàssics anglesos i els seus vulgaritzadors, tant en Anglaterra com al continent.
D’altra banda, una cita de l’escrit més antic de Sismondi serveix per a testificar que la crítica de Rodbertus estava sota l’efecte directe de la d’aquell. Rodbertus coneixia perfectament la literatura francesa contemporània d’oposició contra l’escola clàssica, i potser quelcom menys la molt nombrosa anglesa, en la circumstància de la qual, com és sabut, té les seues febles arrels la llegenda que circula en el món dels professors alemanys sobre l’anomenada “prioritat” de Rodbertus respecte a Marx en la “fonamentació del socialisme”. Així, el professor Diehl escriu en el seu esbós sobre Rodbertus en el Diccionari de les ciències de l’estat; “Rodbertus ha de ser considerat com el vertader fundador del socialisme científic en Alemanya, perquè, ja abans de Marx i Lassalle havia subministrat en els seus escrits dels anys 1839 i 1842 un sistema socialista complet, una crítica del smithianisme, una nova base teòrica i un projecte de reforma social” Tot açò tranquil·lament i en el major temor de Déu l’any 1901 (2ª edició), després de tot i malgrat tot allò que havien escrit Engels, Kautsky i Mehring per a destruir la llegenda dels professors. D’altra banda, es comprèn fàcilment que el “socialista” Rodbertus, monàrquic, nacionalista i prussià, comunista per a dins de 500 anys i partidari actual d’un coeficient fix d’explotació del 200 per 100, havia d’assolir, d’una vegada per sempre, la palma de la “prioritat” enfront del “demolidor” internacional, Marx, davant la consideració de tots els savis alemanys de l’economia política. Tal sentència no pot ser ja modificada ni per les demostracions més concloents. Però ací ens interessa un altre aspecte de l’anàlisi de Rodbertus. El mateix Diehl continua de la manera següent el seu panegíric: “... però Rodbertus no sols va obrir camí al socialisme, sinó que tota la ciència econòmica li deu estímul i impuls; molt particularment l’economia política teòrica, per la crítica dels economistes clàssics, per la nova teoria de la distribució de la renda, per la distinció de les categories lògiques i històriques del capital, etc.”
Anem a ocupar-nos ací de l’última d’aquestes grans gestes del Rodbertus de l’“etc.”.
La controvèrsia entre Rodbertus i von Kirchmann va ser provocada per l’escrit fonamental del primer: Zur Erkenntnis unserer Staatswirtschaftlichen Zuständ [Per al coneixement de la nostra situació econòmica i política] de l’any 1842. Von Kirchmann va replicar en les Demokratische Blätter [Fulls Democràtics] en dos articles: “Sobre la renda de la terra en l’aspecte social”, i “La societat de canvi”. Va haver-hi contrarèplica de Rodbertus en 1850 i 1851 amb les Soziale Briefe [Cartes socials]. La discussió es va entaular en el mateix camp teòric en què s’havia desenrotllat, trenta anys abans, la polèmica entre Malthus-Sismondi i Say-Ricard-Mac Culloch. Rodbertus havia expressat ja, en el seu primer escrit, el pensament que en la societat actual, amb la productivitat creixent del treball, el salari representa una quota cada vegada menor del producte nacional, pensament que va fer aparèixer com a propi, i que des d’aleshores i fins a la seua mort, és a dir, durant tres decennis, no va fer més que reproduir amb variacions. En aquesta quota decreixent del salari hi veu Rodbertus l’arrel comuna de tots els mals de l’economia actual, principalment el pauperisme i les crisis, als que denomina “la qüestió social del present”.
Von Kirchmann no està d’acord amb aquesta explicació. Atribueix el pauperisme a l’efecte de la renda de la terra, i les crisis, a la falta de mercat per als productes. Sosté que “la major part del mal social no està en la falta de producció, sinó en l’emmagatzemament de productes”; que “com més pot produir un país, quants més mitjans té a la seua disposició per a satisfer totes les necessitats, més exposat està als perills de la misèria i privació”. També la qüestió obrera està inclosa ací, perquè “el supòsit dret al treball es resol, en últim terme, en una qüestió de mercat de productes”. “Es veu [conclou von Kirchmann] que la qüestió social és quasi idèntica a la qüestió de la venda dels productes. Fins als mals de la tan maltractada competència desapareixerien si hagués sortida segura de productes; només en quedaria llavors el millor; quedaria l’estímul per a produir mercaderies bones i barates, desapareixent la lluita a sang i foc que només té per causa el fet abans enunciat.”100
La diferència entre el punt de vista de Rodbertus i el de Kirchmann salta a la vista. Rodbertus veu l’arrel del mal en una distribució deficient del producte nacional; von Kirchmann, als límits del mercat de la producció capitalista. No obstant això, la confusió de von Kirchmann, particularment en allò tocant la seua representació idíl·lica d’una competència capitalista reduïda a un estímul lloable per a produir les mercaderies millors i més barates, així com a la solució en el problema de mercats del “famós dret al treball”, mostra, en part, menor incapacitat per a veure el punt vulnerable de la producció capitalista, la limitació del mercat, que Rodbertus aferrant-se a la qüestió de la distribució. És, doncs, von Kirchmann qui aquesta vegada recull de nou el problema que anteriorment havia posat Sismondi en l’ordre del dia. No obstant això, von Kirchmann no està d’acord de cap manera amb l’esclariment i funció del problema de Sismondi; més bé està de part dels seus opositors. No sols accepta la teoria ricardiana de la renda, el dogma smithià “que el preu de les mercaderies només es compon de dues parts, de l’interès del capital i el salari del treball” (von Kirchmann canvia la plusvàlua per “interès del capital”), sinó també el principi de Say i Ricardo, conforme al qual els productes només es compren amb productes, i la producció constitueix el propi mercat, de tal manera, que quan sembla que hom ha produït massa d’una banda, és que d’una altra hom ha produït massa poc. Es veu que von Kirchmann segueix les empremtes dels clàssics, però en la seua “edició alemanya” i amb tot gènere de peròs i reserves. Així, von Kirchmann troba, primerament, que la llei formulada per Say i l’equilibri natural entre producció i demanda “no esgota la realitat”, i afegeix: “Hi ha, a més, altres lleis en la circulació que impedeixen la pura realització d’aquests principis i el descobriment de la qual és l’única cosa que pot explicar l’actual excés dels mercats, i potser permetrà descobrir la manera de remeiar aquest gran dany. Creiem que hi ha tres circumstàncies en el sistema social present que acusen aquestes contradiccions entre aquella llei indiscutible de Say i la realitat.” Aquestes circumstàncies són: la distribució massa desigual dels productes (com veiem ací, von Kirchmann s’apropa, en certa manera, al punt de vista de Sismondi), les dificultats que ofereix la naturalesa del treball humà en la producció bruta i, finalment, les deficiències del comerç com a operador intermediari entre la producció i el consum. Sense entrar en els dos últims “obstacles” de la llei de Say, considerem l’argumentació de von Kirchmann en relació amb el primer punt:
“La primera circumstància [diu] pot expressar-se aproximadament dient que el salari és un xic baix i amb això sobrevé una contracció del mercat. Per a qui sàpia que els preus de les mercaderies només es componen de dues parts, de l’interès del capital i el salari, aquesta afirmació podrà semblar-li estranya: si el salari és baix, són baixos també els preus de les mercaderies, i si aquell és alt, aquests ho seran també. [Es veu que von Kirchmann accepta el dogma smithià fins i tot en la seua forma més absurda; no és que el preu es resolga en salari i plusvàlua, sinó que se’n compon com una simple suma, forma en què Smith s’havia allunyat més que en cap altra de la seua teoria del valor.] Així, doncs, salari i preu es troben en proporció directa i s’equiparen. Anglaterra només ha suprimit els drets d’importació als cereals, la carn i altres substàncies alimentàries, per a fer abaixar els salaris i posar ací els fabricants en situació de vèncer tots els seus competidors, gràcies a l’abaratiment de les mercaderies en els mercats mundials. No obstant això, açò, només en part, és exacte i no toca en la proporció en què es reparteix el producte entre capital i treball. En la distribució massa desigual entre ambdós es troba la raó primera i principal del per què la llei de Say no es compleix en la realitat; de per què, malgrat la producció en tots els rams, els mercats en conjunt pateixen excés de mercaderies.” Kirchmann il·lustra detalladament aquesta afirmació amb un exemple. Seguint el model de l’escola clàssica ens trobem, naturalment, transportats a una societat aïllada, imaginària, que ofereix a l’economia política un objecte propici, malgrat que no precisament grat.
Imaginem un indret (ens suggereix von Kirchmann) que compte amb 903 habitants justos, 3 empresaris amb 300 obrers cadascú. L’indret satisfà totes les necessitats els seus habitants amb producció, per a si mateixos, dividida en tres empreses: una s’ocupa del vestit; la segona, de l’alimentació, enllumenat, combustible i matèries primeres; la tercera, d’habitació, mobiliari i instrumental. En cada una d’aquestes tres seccions l’empresari subministra “el capital i les matèries primeres”. La remuneració de l’obrer es fa en cada una d’elles de manera que aquests perceben com a salari la meitat del producte anual, i l’empresari l’altra meitat “com a interès del seu capital i com a benefici d’empresari”. La quantitat de producte subministrada per cada empresa basta exactament per a cobrir totes les necessitats dels 903 habitants. Així, doncs, aquest lloc tanca “totes les condicions d’un benestar general” per al total dels habitants, i, per tant, tots es disposen alegres i animosos al treball. Però, als pocs dies, alegria i satisfacció es converteixen en laments generals i esmussar de dents; en la feliç illa de von Kirchmann passa quelcom que allí s’esperava tant com l’enfonsament del cel: esclata una veritable crisi comercial i industrial moderna. Els 900 obrers només tenen el vestit, aliment i habitació justament necessaris, mentre que els tres empresaris es troben amb els seus magatzems plens de vestits i matèries primeres i amb els seus habitatges desocupats. Es lamenten llavors de falta de mercat. Els obrers, al revés, es queixen de satisfer insuficientment les seues necessitats. I d’on i per qui vénen illae lacrimae? ¿Potser, doncs, com suposen Say i Ricardo, hi ha molts productes d’una classe i pocs d’una altra? De cap manera, respon von Kirchmann: a l’“indret hi ha quantitats proporcionades de totes les coses, que, reunides, bastarien exactament per a satisfer la totalitat de les necessitats socials”. D’on ve, doncs, l’“obstacle”, la crisi? L’obstacle es troba únicament i exclusivament en la distribució. Però açò cal que hom ho escolte de les pròpies paraules de von Kirchmann: “L’obstacle que impedeix que no es verifique aquest senzill canvi es troba purament i exclusivament en la distribució d’aquests productes; la distribució no és igual entre tots, sinó que els empresaris serven en el seu poder, en concepte d’interès del capital i benefici, la meitat i només els donen l’altra meitat als seus obrers. És clar, per tant, que l’obrer de vestits només podrà canviar amb la meitat del seu producte la meitat dels productes d’alimentació i habitació, i així successivament. És clar que els empresaris no podran desprendre’s de les seues altres meitats, perquè no li queda a cap obrer un producte que puga ser canviat per elles. Els empresaris no saben on anar amb les seues provisions de mercaderies, i els obrers no saben on dirigir-se amb la seua fam i la seua nuesa.” i els lectors (hi afegim) no saben on anar amb les elucubracions de von Kirchmann. Allò de pueril del seu exemple ens precipita, en efecte, d’un enigma en un altre enigma.
En primer lloc, no hi ha mode de saber amb quin fonament i per a què fi es fingeix aquesta triple distribució de la producció. Que en els exemples anàlegs de Ricardo i Mac Culloch s’enfrontaren sovint els camperols als fabricants, prové, segons el meu parer, tan sols de la representació antiquada que de la reproducció social tenien els fisiòcrates; representació, recollida per Ricardo, tot i que, amb la seua teoria del valor, oposada a la dels fisiòcrates, havia perdut qualsevol sentit, i malgrat que Smith havia avançat ja terreny en el coneixement dels fonaments reals i efectius del procés de reproducció social. No obstant això, hem vist que aquella distinció fisiocràtica entre economia i indústria s’havia mantingut tradicionalment en l’economia teòrica com a base de la reproducció, fins que Marx va introduir la seua distinció decisiva entre els dos capítols socials: producció de mitjans de producció i producció de mitjans de consum. En canvi, les tres seccions de von Kirchmann no tenen cap sentit comprensible. S’hi barregen els instruments amb mobles, matèries primeres amb substàncies alimentàries, els vestits formen una secció a banda, i és evident, per tant, que aquesta classificació no està fundada en punts de vista objectius de reproducció, sinó que és obra de la pura fantasia. Igualment hom podria haver fingit una secció de substàncies alimentàries, vestits i edificis, una altra de drogues medicinals i una altra tercera de raspalls de dents. És clar que a von Kirchmann només li importava indicar la divisió social del treball i pressuposar, per al canvi, algunes masses de productes, en la mesura que hom puga, de les mateixes dimensions. Però el canvi mateix, sobre el qual volta tota l’argumentació, no exerceix en l’exemple de von Kirchmann cap paper, ja que allò que es distribueix no és valor, sinó masses de productes, de valors d’ús com a tals. D’altra banda, en l’interessant “indret” creat per la fantasia de von Kirchmann es verifica, en primer terme, la distribució dels productes, de forma que pot sobrevenir, després de realitzada la distribució, el canvi general, mentre al terreny real de la producció capitalista, com és sabut, passa a la inversa; ací és el canvi que inaugura i equilibra la distribució del producte. Al mateix temps, en la distribució de von Kirchmann passen les coses més peregrines. És veritat que el preu dels productes i, per tant també, el del producte total social, només es compon, “com hom sap”, de “salari i interès del capital”, només de v + p i, per tant, el producte total va íntegre a la distribució individual entre obrers i empresaris; però per a la seua perdició von Kirchmann ha recordat passatgerament que tota producció requereix quelcom així com instruments i matèries primeres. I, en efecte, introdueix de matuta en el seu “indret” matèries primeres entre les substàncies alimentàries, i instruments entre mobles. I llavors es pregunta a qui correspondran en la distribució general aquestes coses indigeribles: als obrers com a salari, als capitalistes com a benefici de l’empresari? Ambdues parts donarien rendidament les gràcies. I en semblants condicions sorgeix el punt culminant de la fantasia: el canvi entre els obrers i els empresaris. L’acte fonamental de canvi entre obrers assalariats i capitalistes és transformat per von Kirchmann, d’un canvi entre treball viu i capital, en un canvi de productes. No és el primer acte el canvi entre força de treball i capital variable, sinó el segon: la realització del salari percebut del capital variable, que ocupa el punt central del mecanisme, i al revés, tot el canvi de mercaderies de la societat capitalista es redueix a aquesta realització del salari. Però ara ve el més esplèndid: considerat atentament aquest canvi entre treballadors i empresaris, situat en el punt candent de la vida econòmica, no hi ha tal canvi, no es verifica. Perquè una vegada que tots els obrers han rebut el seu salari en espècie, açò és, en la meitat del seu propi producte, el canvi només es pot realitzar entre els obrers mateixos; aquests canvien entre si els seus salaris, consistents en vestits per a uns, substàncies alimentàries per a altres, mobles per als tercers, de manera que cada obrer realitza la tercera part del seu salari en aliments, vestits i mobles. Aquest canvi no té ja res a veure amb els empresaris. Aquests, al seu torn, tenen en les seues mans la seua plusvàlua, que consisteix en la meitat de tots els vestits, substàncies alimentàries i mobles elaborats per la societat, i no saben on anar amb el seu cabal. Però aquest dany, obra de von Kirchmann, no es remeiaria per cap distribució del producte, per generosa que fos. Ans al contrari, com major fora la porció del producte social atribuïda als obrers, menys haurien de veure en el seu canvi amb els empresaris: només augmentaria en extensió el canvi mutu dels obrers entre si. Certament, es contrauria, en proporcions corresponents, el munt de plusvàlua que pesa sobre els empresaris, però no perquè s’hagués facilitat el canvi d’aquest plusproducte, sinó perquè disminuiria la plusvàlua mateixa. Ni abans ni després podria parlar hom d’un canvi del plusproducte entre obrers i empresaris. Cal confessar que la quantitat de puerilitats i absurds econòmics reunits en un espai relativament petit, excedeix fins i tot a aquella mesura que hom pot concedir a un fiscal prussià (von Kirchmann ho era, com és sabut, castigat, per cert, disciplinàriament dues vegades, dit siga en honor seu). No obstant això, von Kirchmann després d’aquests preliminars que tan poc prometen, escomet directament l’assumpte. Comprèn que el fet de no poder donar sortida a la plusvàlua depèn de la seua pròpia premissa: de la forma concreta que adopta per a l’ús el plusproducte. En vista d’això fa que els empresaris, amb la meitat de la quantitat de treball social de què s’han apropiat en concepte de plusvàlua, elaboren, no “mercaderies ordinàries” per als obrers, sinó mercaderies de luxe. Com “és condició de la mercaderia de luxe fer possible que el consumidor consumisca més capital i més força de treball que les mercaderies ordinàries”, aquests tres empresaris, completament sols, assoleixen consumir tota la meitat del treball rendit per la societat, en randes, cotxes elegants i coses semblants. Ara no queda ja res sense vendre, la crisi s’ha superat afortunadament, s’ha acabat per sempre la superproducció; capitalistes i obrers viuen amb seguretat i el remei meravellós de von Kirchmann, que ha realitzat tots aquests beneficis i establert l’equilibri entre producció i consum, s’anomena luxe! En altres paraules: el consell que el bon home dóna als capitalistes, que no saben què fer amb la seua plusvàlua irrealitzable, és aquest: que se la mengen ells mateixos. No obstant això, en la societat capitalista el luxe no és una invenció recent. Malgrat això floreixen en ell les crisis. D’on ve açò? “La resposta només pot ser [ens ensenya von Kirchmann] que aquesta paralització del mercat en el món real només procedeix de què hi ha encara massa poc luxe, o, en altres paraules, que els capitalistes consumeixen poc; ells, que posseeixen mitjans per al consum.” Però aquesta sobrietat inadequada dels capitalistes ve d’una virtut falsament aconsellada per l’economia política: de la tendència a estalviar per a fins del “consum productiu”. En altres paraules: les crisis procedeixen de l’acumulació; tal és la tesi fonamental de von Kirchmann. La demostra també amb un exemple de commovedora síntesi. Suposem el cas, diu, “el cas considerat com el millor per l’economia política”, que els empresaris diguen: no volem gastar fins a l’últim cèntim nostres rendes en pompa i luxe: volem invertir-les en nova producció. Què vol dir açò? Vol dir que estableixen empreses noves de totes classes en les quals s’elaboren productes, i amb la venda de les quals pot hom aconseguir els interessos (von Kirchmann vol dir: benefici) d’aquell capital estalviat de les rendes no consumides dels tres empresaris. Segons açò, els tres empresaris es decideixen a no consumir més que el producte de 100 obrers, açò és, a limitar considerablement el seu luxe i a emprar la força de treball dels 350 obrers restants amb el capital utilitzat per aquests, per a muntar noves empreses productores. Sorgeix ací la pregunta: en quines empreses productores s’han d’emprar aquests fons? “Els tres empresaris només poden optar entre implantar noves empreses per a la producció de mercaderies ordinàries, o per a produir mercaderies de luxe”, ja que, segons la suposició de von Kirchmann, el capital constant no es reprodueix, i el producte social total només consisteix en mitjans de consum. Però amb això els empresaris es veuen col·locats davant el dilema ja conegut: si produeixen “mercaderies ordinàries” sorgeix una crisi, perquè els obrers no poden adquirir aquests mitjans de subsistència excedents, ja que se’ls ha donat la meitat del valor del producte, i si produeixen mercaderies de luxe, han de consumir-les ells mateixos. Tertiur non datur. Tampoc el comerç exterior modifica el dilema, perquè l’efecte del comerç només consisteix en “augmentar la multiplicitat de les mercaderies del mercat interior” o incrementar la productivitat. “Per tant, o bé aquestes mercaderies exteriors són mercaderies ordinàries, i llavors el capitalista no les compra i l’obrer no pot comprar-les perquè no posseeix mitjans per a això, o bé són mercaderies de luxe, i en aquest cas l’obrer tindrà encara més dificultats per a comprar-les; el capitalista no les compra tampoc per la seua aspiració a estalviar.” Per primitiva que siga l’argumentació, s’hi expressa clarament el pensament fonamental de von Kirchmann i l’obsessió de l’economia teòrica: en una societat composta exclusivament de treballadors i capitalistes, l’acumulació sembla impossible. Von Kirchmann treu la conseqüència d’açò de forma que combat resoludament l’“estalvi”, el “consum productiu” de la plusvàlua, polemitza vivament amb l’economia política clàssica, que defensa aquests errors, i predica l’augment del luxe amb el de la productivitat de treball com a remei contra les crisis. Es veu que, si von Kirchmann en les seues premisses teòriques era una caricatura de Ricard-Say, en les seues conclusions és una caricatura de Sismondi. Era, no obstant això, necessari adonar-se clarament del plantejament del problema fet per von Kirchmann per a poder fer-se càrrec de la contracrítica de Rodbertus i del resultat de la controvèrsia.
100 Rodbertus cita, literalment, amb gran extensió els arguments de Krchmann. Segons manifestació de l’editor, no pot hom trobar un exemplar complet de les Fulles Democràtiques amb l’article original.