1900
PRÒLEG
A primera vista, el títol d’aquesta obra pot provocar sorpresa. És possible que la socialdemocràcia estiga contra les reformes? ¿Podem contraposar la revolució social, la transformació de l’ordre imperant, el nostre objectiu final, a la reforma social? De cap manera. La lluita quotidiana per les reformes, pel millorament de la situació dels obrers en el marc de l’ordre social imperant i per institucions democràtiques ofereix a la socialdemocràcia l’únic mitjà de participar en la lluita de la classe obrera i avançar vers l’objectiu final: la conquesta del poder polític i la supressió del treball assalariat. Entre la reforma social i la revolució existeix, per a la socialdemocràcia, un vincle indissoluble. La lluita per reformes és el mitjà; la revolució social, el fi.
És en la teoria d’Eduard Bernstein, exposada en els seus articles sobre “Problemes del socialisme”, Neue Zeit 1897-1898, i en el seu llibre Die Voraussetzungen des Sozialismus und die Aufgaben der Sozialdemokratie [Les premisses per al socialisme i les tasques de la Socialdemocràcia] que trobem per primera vegada l’oposició d’ambdós factors en el moviment obrer. La seua teoria tendeix a aconsellar-nos que renunciem a la transformació social, objectiu final de la socialdemocràcia, i fem de la reforma social, el mitjà de la lluita de classes, el seu fi últim. El mateix Bernstein ho ha dit clarament i en el seu estil habitual: “L’objectiu final, siga quin siga, és res; el moviment ho és tot”.
Però ja que l’objectiu final del socialisme és l’únic factor decisiu que distingeix el moviment socialdemòcrata de la democràcia i el radicalisme burgesos, l’únic factor que transforma la mobilització obrera de conjunt d’esforç va per tal d’apuntalar l’ordre capitalista en lluita de classes contra aqueix ordre, per a suprimir aqueix ordre, la pregunta “reforma o revolució”, tal com la planteja Bernstein és, per a la socialdemocràcia, el “ser o no ser”. En la controvèrsia amb Bernstein i els seus correligionaris, tot el partit ha de comprendre clarament que no es tracta de tal o qual mètode de lluita, de l’ús de tal o qual tàctica, sinó de l’existència mateixa del moviment socialdemòcrata.
Un ullada superficial a la teoria de Bernstein pot provocar la impressió que tot açò és una exageració. Potser ell no esmenta contínuament la socialdemocràcia i els seus objectius? ¿Potser perd ocasió de repetir, en llenguatge molt explícit, que ell també lluita per l’objectiu final del socialisme, però d’una altra manera? ¿Potser no destaca especialment que està d’acord amb la pràctica actual de la socialdemocràcia gairebé en la seua totalitat?
No hi ha dubte que sí. També és cert que tot moviment nou, quan comença a formular la seua teoria i política, parteix de recolzar-se en el moviment precedent, encara que es trobe en contradicció directa amb el mateix. Comença adaptant-se a les formes que té més a mà i parlant l’idioma utilitzat fins aleshores. Al seu temps, el nou gra surt de la vella tavella. El nou moviment troba les seues pròpies formes i llenguatge.
Esperar que una oposició al socialisme científic expresse des del començament amb tota claredat, íntegrament i fins a les seues últimes conseqüències el seu vertader contingut; esperar que negue obertament i categòricament el fonament teòric de la socialdemocràcia: açò equival a subestimar el poder del socialisme científic. Qui desitge fer-se passar per socialista i, alhora, declarar la guerra contra la doctrina marxista, el producte més extraordinari de la ment humana d’aquest segle, ha de partir d’una estima instintiva vers Marx. S’ha de reconèixer deixeble seu, cercant en els ensenyaments de Marx els punts de suport per a llançar un atac contra aquest, al mateix temps que qualifica el seu atac de desenvolupament de la doctrina marxista. Per això hem de rebutjar les formes externes de la teoria de Bernstein, per a arribar al moll que amaguen. Es tracta d’una necessitat urgent per a les àmplies capes del proletariat industrial que militen en el nostre partit.
No es pot llançar contra els obrers insult més groller ni calúmnia més indigna que la frase “les polèmiques teòriques són només per als acadèmics”. Fa un temps Lassalle va dir: “Serà quan la ciència i els obrers, pols oposats de la societat, s’unisquen, que esclafaran en els seus braços d’acer tot obstacle cap a la cultura”. Tota la força del moviment obrer modern descansa sobre el coneixement científic.
Però en aquest cas particular aquest coneixement és doblement important per als obrers, perquè el que està en joc ací són els obrers i la seua influència en el partit. És la seua pell que està en joc. La teoria oportunista del partit, la teoria formulada per Bernstein, no és sinó un intent inconscient de garantir la supremacia dels elements petit burgesos que han ingressat al partit, de tòrcer el rumb de la política i objectius del nostre partit en aqueixa direcció. El problema de reforma o revolució, d’objectiu final i moviment és, fonamentalment, davall una altra forma, el problema del caràcter petit burgès o proletari del moviment obrer.
Interessa, doncs, a la massa proletària del partit, conèixer, activament i detalladament, l’actual polèmica teòrica amb l’oportunisme. Mentre el coneixement teòric continue sent el privilegi d’un grapat d’”acadèmics” en el nostre partit, aquests corren el perill de desviar-se. Tot just quan la gran massa d’obrers prenga en les seues mans les armes esmolades del socialisme científic, totes les tendències petit burgeses, els corrents oportunistes, seran liquidats. El moviment es trobarà sobre terreny ferm i segur. “La quantitat ho farà.”
Berlín, 18 d’abril de 1899