1900
PRIMERA PART
Si és cert que les teories són només imatges dels fenòmens externs en la consciència humana, ha d’agregar-s’hi, respecte del sistema d’Eduard Bernstein, que les teories solen ser imatges invertides. Penseu en una teoria que pretén instaurar el socialisme mitjançant reformes socials davant l’estancament total del moviment reformista alemany. Penseu en una teoria del control sindical de la producció davant la derrota dels obrers metal·lúrgics en Anglaterra. Considereu la teoria de guanyar una majoria al parlament, després de la revisió de la constitució de Saxònia i davant els atemptats més recents contra el sufragi universal. No obstant això, l’eix del sistema de Bernstein no resideix en la seua concepció de les tasques pràctiques de la socialdemocràcia. Està en la seua posició sobre el procés objectiu del desenvolupament de la societat capitalista, el que al seu torn està estretament lligat a la seua concepció de les tasques pràctiques de la socialdemocràcia.
Bernstein considera que la decadència general del capitalisme apareix com quelcom cada vegada més improbable perquè, d’una banda, el capitalisme demostra major capacitat d’adaptació i, per l’altra, la producció capitalista esdevé cada vegada més variada.
La capacitat d’adaptació del capitalisme, diu Bernstein, es manifesta en la desaparició de les crisis generals, resultat del desenvolupament del sistema de crèdit, les organitzacions patronals, millors mitjans de comunicació i serveis informatius. Es veu, secundàriament, en la persistència de les classes mitjanes, que sorgeix de la diferenciació de les branques de producció i l’elevació de sectors enormes del proletariat al nivell de la classe mitjana. Ho prova a més, diu Bernstein, el millorament de la situació política i econòmica del proletariat com a resultat de la seua mobilització sindical.
D’aquesta posició teòrica en deriven les conclusions generals sobre les tasques pràctiques de la socialdemocràcia. Aquesta no ha d’encaminar la seua activitat quotidiana a la conquesta del poder polític sinó al millorament de la situació de la classe obrera dins de l’ordre imperant. No ha d’aspirar a instaurar el socialisme com resultat d’una crisi política i social, sinó que ha de construir el socialisme mitjançant l’extensió gradual del control social i l’aplicació gradual del principi del cooperativisme.
El mateix Bernstein no troba res de nou en les seues teories. Ben al contrari, creu que concorden amb certes declaracions de Marx i Engels. Així i tot, ens sembla difícil negar que es troben en contradicció formal amb les concepcions del socialisme científic.
Si el revisionisme de Bernstein consistís en afirmar que la marxa del desenvolupament capitalista és més lenta del que hom pensava abans, simplement estaria presentant un argument a favor de la postergació de la conquesta del poder pel proletariat, en què tots estaven d’acord fins ara. La seua única conseqüència seria la de disminuir el ritme de la lluita.
Però no es tracta d’això. Allò que Bernstein qüestiona no és la rapidesa del desenvolupament de la societat capitalista, sinó la marxa mateixa d’aqueix desenvolupament i, en conseqüència, la possibilitat mateixa d’efectuar la transició al socialisme.
Fins ara la teoria socialista afirmava que el punt de partida per a la transformació cap al socialisme seria una crisi general catastròfica. En aquesta concepció hem de distingir dos aspectes: la idea fonamental i la seua forma exterior.
La idea fonamental és l’afirmació que el capitalisme, en virtut de les seues pròpies contradiccions internes, avança cap a una situació de desequilibri que l’impedirà continuar existint. Hi havia bones raons per a concebre que la conjuntura assumiria la forma d’una catastròfica crisi comercial general. Però la seua importància és secundària enfront de la idea fonamental.
El fonament científic del socialisme resideix, com hom sap, en els tres resultats principals del desenvolupament capitalista. Primer, l’anarquia creixent de l’economia capitalista, que condueix inevitablement a la seua ruïna. Segon, la socialització progressiva del procés de producció, que crea els gèrmens del futur ordre social. I tercer, la creixent organització i consciència de la classe proletària, que constitueix el factor actiu en la revolució que s’apropa.
Bernstein rebutja el primer dels tres pilars fonamentals del socialisme científic. Diu que el desenvolupament del capitalisme no desembocarà en un col·lapse econòmic general.
No rebutja una certa forma de col·lapse. Rebutja la mera possibilitat del col·lapse. Diu textualment: “Es podria dir que el col·lapse d’aquesta societat significa un poc més que una crisi comercial general, pitjor que totes les altres, o siga un col·lapse total del sistema capitalista provocat per les seues pròpies contradiccions internes”. I a açò respon: “Amb el creixent desenvolupament de la societat el col·lapse general del sistema de producció imperant esdevé cada vegada menys probable, perquè el desenvolupament del capitalisme augmenta la seua capacitat d’adaptació i, al mateix temps, la diversificació de la indústria”. (Neue Zeit, 1897-1898, vol. 18, p. 555.)
Però ací sorgeix l’interrogant: en aqueix cas, com i per què assolirem l’objectiu final? Segons el socialisme científic, la necessitat històrica de la revolució socialista es revela sobretot en l’anarquia creixent del capitalisme, que provoca l’impàs del sistema. Però si, amb Bernstein, se suposa que el desenvolupament capitalista no es dirigeix cap a la seua pròpia ruïna, llavors el socialisme deixa de ser una necessitat objectiva. I queden altres dos pilars de l’explicació científica del socialisme, que també se suposa que siguen conseqüències del capitalisme: la socialització dels mitjans de producció i la consciència creixent del proletariat. Bernstein les té en compte quan diu: “La supressió de la teoria del col·lapse de cap manera priva la doctrina socialista del seu poder de persuasió. Perquè, si els examinem de prop, ¿què són els factors que enumerem i que fan a la supressió de la modificació de les crisis anteriors? No són sinó les condicions, i inclusivament en part els gèrmens, de la socialització de la producció i el canvi.” (Neue Zeit, 1897-1898, vol. 18, p. 554.)
No es necessita pensar molt per a comprendre que ací també ens trobem davant una conclusió falsa. ¿On està la importància dels fenòmens que, segons Bernstein, són els mitjans d’adaptació del capitalisme: els monopolis, el sistema creditici, el desenvolupament dels mitjans de comunicació, el millorament de la situació de la classe obrera, etcètera? Òbviament, en què suprimeixen, o almenys atenuen, les contradiccions internes de l’economia capitalista i detenen el desenvolupament o agreujament d’aqueixes contradiccions. Així, la supressió de les crisis només pot significar la supressió de l’antagonisme entre producció i canvi sobre una base capitalista. El millorament de la situació de la classe obrera o la penetració de certs sectors de la classe obrera en les capes mitjanes només pot significar l’atenuació del conflicte entre el capital i el treball. Però si els factors esmentats suprimeixen les contradiccions capitalistes i en conseqüència salven el sistema de la seua ruïna, si li permeten al capitalisme mantenir-se (per això Bernstein els anomena “mitjans d’adaptació”), ¿com poden els càrtels, el sistema de crèdit, els sindicats, etcètera, ser al mateix temps “les condicions i inclusivament en part els gèrmens” del socialisme? És obvi que només en el sentit que expressen més clarament el caràcter social de la producció.
Però en presentar-ho en la seua forma capitalista, els mateixos factors fan supèrflua, al seu torn, en la mateixa mesura, la transformació d’aquesta producció socialitzada en producció socialista. Per això només poden ser gèrmens o condicions per a l’ordre socialista en un sentit teòric, no històric. Són fenòmens que, a la llum de la nostra concepció del socialisme, sabem que estan relacionats amb el socialisme però que, de fet, no condueixen a la revolució socialista sinó que, al contrari, la fan supèrflua. Queda una sola força que possibilita el socialisme: la consciència de classe del proletariat. Però aquesta, també, en aquest cas, no és el mer reflex intel·lectual de les contradiccions creixents del capitalisme i de la seua decadència pròxima. No és més que un ideal la força de persuasió del qual rau únicament en la perfecció que hom li atribueix.
Tenim ací, en poques paraules, l’explicació del programa socialista mitjançant la “raó pura”. Tenim ací, per a expressar-ho en paraules més simples, l’explicació idealista del socialisme. La necessitat objectiva del socialisme, l’explicació del socialisme com a resultat del desenvolupament material de la societat, se’n ve. La teoria revisionista arriba així a un dilema. O la transformació socialista és, com es deia fins ara, conseqüència de les contradiccions internes del capitalisme, que s’agreugen amb el desenvolupament del capitalisme i provoquen inevitablement, en algun moment, el seu col·lapse (i en aquest cas “els mitjans d’adaptació” són ineficaços i la teoria del col·lapse és correcta); o els “mitjans d’adaptació” realment detindran el col·lapse del sistema capitalista i per tant li permetran mantenir-se mitjançant la supressió de les seues pròpies contraccions. En aqueix cas, el socialisme deixa de ser una necessitat històrica. Es converteix en allò que hom vullga anomenar-lo, però ja no és resultat del desenvolupament material de la societat. Aquest dilema condueix a un altre. O el revisionisme té una posició correcta sobre el curs del desenvolupament capitalista i, per tant, la transformació socialista de la societat és només una utopia, o el socialisme no és una utopia i la teoria “dels mitjans d’adaptació” és falsa. Heus aquí la qüestió en poques paraules.
2. L’adaptació del capitalisme
Segons Bernstein, el sistema creditici, els mitjans perfeccionats de comunicació i les noves combinacions capitalistes són factors importants que afavoreixen l’adaptació de l’economia capitalista.
El crèdit posseeix diverses aplicacions en el capitalisme. Les seues dues funcions més importants són estendre la producció i facilitar l’intercanvi. Quan la tendència interna de la producció capitalista a estendre’s il·limitadament xoca contra les restriccions de la propietat privada, el crèdit apareix com a mitjà per a superar aqueixos límits en forma típicament capitalista. El crèdit, a través de les accions, combina en un gran capital molts capitals individuals. Posa a l’abast de cada capitalista l’ús dels diners d’altres capitalistes, sota la forma del crèdit industrial. En tant que crèdit comercial accelera l’intercanvi de mercaderies i amb això la reinversió del capital en la producció i així ajuda tot el cicle del procés de producció. La manera en què ambdues funcions del crèdit influeixen sobre les crisis és prou òbvia. Si és cert que les crisis sorgeixen com resultat de la contradicció entre la capacitat d’extensió, la tendència a l’increment de la producció i la capacitat de consum restringida del mercat, el crèdit és precisament, a la llum del que diem més amunt, el mitjà específic que fa que aqueixa contradicció esclate amb la major freqüència. En primer lloc, augmenta desproporcionadament la capacitat d’extensió de la producció i constitueix així una força motriu interna que porta a la producció a excedir constantment els límits del mercat. Però el crèdit colpeja des de dos flancs. Després de provocar (com a factor del procés de producció) la sobreproducció, durant la crisi destrueix (en tant que factor d’intercanvi) les forces productives que ell mateix va engendrar. Al primer símptoma de la crisi el crèdit desapareix. Abandona l’intercanvi allí on aquest seria encara indispensable i, en aparèixer ineficaç i inútil allí on continua existint algun intercanvi, redueix al mínim la capacitat de consum del mercat.
A més d’aquests dos resultats principals, el crèdit també influeix en la formació de les crisis d’altres maneres. Constitueix un mitjà tècnic que li permet a l’empresari tenir accés al capital dels altres. Estimula, al mateix temps, la utilització audaç i no escrupolosa de la propietat aliena. És a dir, que condueix a l’especulació. El crèdit no sols agreuja la crisi en la seua qualitat de mitjà de canvi encobert, també ajuda a provocar i estendre la crisi transformant l’intercanvi en un mecanisme summament complex i artificial que, ja que la seua base real la constitueix un mínim de diners efectius, es descompon al menor estímul.
Veiem que el crèdit en compte de servir d’instrument per a suprimir o pal·liar les crisis és, al contrari, una ferramenta singularment potent per a la formació de crisi. No pot ser d’una altra manera. El crèdit elimina allò que quedava de rigidesa en les relacions capitalistes. Introdueix per tot arreu la major elasticitat possible. Fa totes les forces capitalistes extensibles, relatives, i sensibles entre elles al màxim. Açò facilita i agreuja les crisis, que no són sinó xocs periòdics entre les forces contradictòries de l’economia capitalista.
Açò ens porta a un altre problema. ¿Per què apareix el crèdit generalment com un “mitjà d’adaptació” del capitalisme? Siga quina siga la forma o la relació en què certes persones representen aquesta “adaptació”, òbviament només pot consistir en el seu poder de suprimir una de les diverses relacions antagòniques de l’economia capitalista, és a dir, en el poder de suprimir o debilitar una d’aqueixes contradiccions i permetre la llibertat de moviments, en tal o qual moment, a les forces productives que d’una altra manera es trobarien lligades. En realitat, és precisament el crèdit el que agreuja aquestes relacions al màxim. Agreuja l’antagonisme entre el mode de producció i el mode de canvi forçant la producció fins al límit i, alhora, paralitzant l’intercanvi al menor pretext. Agreuja l’antagonisme entre el mode de producció i el mode d’apropiació separant la producció de la propietat, és a dir, transformant el capital emprat en la producció en capital “social” i transformant al mateix temps part del guany, davall la forma d’interès sobre el capital, en un simple títol de propietat. Agreuja l’antagonisme entre les relacions de propietat (apropiació) i les relacions de producció deixant en poques mans immenses forces productives i expropiant un gran nombre de petits capitalistes. Finalment, agreuja l’antagonisme existent entre el caràcter social de la producció i la propietat privada capitalista en fer innecessària la ingerència de l’estat en la producció.
En resum, el crèdit reprodueix tots els antagonismes fonamentals del món capitalista. Els accentua. Precipita el seu desenvolupament i empenta així el món capitalista cap a la seua pròpia destrucció. El primer acte d’adaptació capitalista, en allò que al crèdit es refereix, hauria de ser el de destruir i suprimir el crèdit. En realitat, el crèdit de cap manera és un mitjà d’adaptació capitalista. És, al contrari, un mitjà de destrucció de primera importància revolucionària. ¿Potser el caràcter revolucionari del crèdit no ha inspirat plans de reforma “socialista”? Com a tal no li han faltat distingits defensors, alguns dels quals (Isaac Péreire a França) eren, segons Marx, meitat profetes, meitat estafadors.
Igualment de fràgil és el segon “mitjà d’adaptació”: les organitzacions patronals. Aqueixes organitzacions, segons Bernstein, acabaran amb l’anarquia de la producció i liquidaran les crisis regulant la producció. Les múltiples repercussions dels càrtels i trusts no han sigut objecte d’estudi profund fins al moment. Però representen un problema que només la teoria marxista pot resoldre.
Una cosa és certa. Podríem parlar de posar límit a l’anarquia capitalista mitjançant combinacions capitalistes només en la mesura que els càrtels, trusts, etcètera es tornen, encara que només siga aproximadament, la forma dominant de producció. Però la mateixa naturalesa dels càrtels exclou aqueixa possibilitat. L’objectiu i resultat econòmic final de les combinacions és el que passem a descriure. Mitjançant la supressió de la competència en una branca donada de la producció, la distribució d’una massa de guanys obtinguts en el mercat es veu influïda de tal manera que hi ha un increment en el part dels guanys que li correspon a aqueixa branca de la indústria. Semblant organització del mercat només pot augmentar la taxa de guany d’una branca de la indústria a costa d’una altra. És precisament per això que no pot generalitzar-se, perquè quan s’estén a totes les branques importants de la indústria aquesta tendència suprimeix la seua pròpia influència.
A més, dins dels límits de la seua aplicació pràctica, el resultat de les combinacions és diametralment oposat a la supressió de l’anarquia industrial. Els càrtels generalment incrementen els seus guanys en el mercat domèstic, produint a menor taxa de guany per al mercat extern, utilitzant així el suplement de capital que no poden utilitzar per a les necessitats internes. Això significa que venen més barat a l’exterior que a l’interior. El resultat és l’agudització de la competència en l’estranger: el contrari del que una certa gent vol trobar. Un bon exemple el proporciona la història de la indústria sucrera mundial.
En termes generals, les indústries associades, vistes com a manifestació del mode capitalista de producció, constitueixen una fase definida del desenvolupament capitalista. En última instància els càrtels no són sinó un recurs del mode capitalista de producció per a detenir la caiguda inevitable de la taxa de guanys en certes branques de la producció. Quin mètode empren els càrtels per a aconseguir-ho? Mantenen inactiva una part del capital acumulat. És a dir, empren el mateix mètode que s’utilitza, sota una altra forma, durant les crisis. El remei i la malaltia s’assemblen com dues gotes d’aigua. En realitat, el primer és un mal menor només fins a un cert punt. Quan les sortides comencen a tancar-se i el mercat mundial ha arribat al seu límit, i està esgotat per la competència entre els països capitalistes (cosa que, tard o d’hora, ocorrerà) la immobilitat parcial forçada del capital assumirà dimensions tals que el remei es transformarà en malaltia i el capital, ja prou “socialitzat” a través de la regulació, tornarà a la forma de capital individual. Davant les dificultats creixents per a trobar mercat, cada part individual de capital preferirà arriscar-se pel seu propi compte. En aqueix moment les grans organitzacions reguladores esclataran com a bombolles de sabó i donaran pas a una competència major1.
En termes generals els càrtels, igual que el crèdit, apareixen com una fase determinada del desenvolupament capitalista, que en última instància agreuja l’anarquia del món capitalista i reflecteix i madura les seues contradiccions internes. Els càrtels agreugen l’antagonisme que impera entre el mode de producció i el de canvi i així aguditzen la lluita entre el productor i el consumidor, com ocorre sobretot als Estats Units. Agreugen, a més a més, l’antagonisme entre el mode de producció i el mode d’apropiació oposant de la manera més brutal la força organitzada del capital a la classe obrera i incrementen així l’antagonisme entre el capital i el treball.
Finalment, els càrtels agreugen la contradicció entre el caràcter internacional de l’economia capitalista mundial i el caràcter nacional de l’estat: en la mesura que sempre els acompanya una guerra duanera general que aguditza les diferències entre els estats capitalistes. Hem d’agregar-hi la influència decididament revolucionària que exerceixen els càrtels sobre la concentració de la producció, el progrés de la tècnica, etcètera.
En altres paraules, quan hom els avalua des del punt de vista de les seues últimes conseqüències sobre l’economia capitalista, els càrtels i trusts són un fracàs com a “mitjans d’adaptació”. No atenuen les contradiccions del capitalisme. Al contrari, semblen instrument de major anarquia. Estimulen el desenvolupament de les contradiccions internes del capitalisme. Acceleren l’arribada de la decadència general del capitalisme.
¿Però si el sistema creditici, els càrtels, etcètera no suprimeixen l’anarquia capitalista, per què no hi ha hagut una crisi comercial important en les últimes dues dècades, des de 1873? ¿No és açò un signe que, contra l’anàlisi de Marx, el mode capitalista de producció s’ha adaptat (almenys de manera general) a les necessitats de la societat? Bernstein no acabava de refutar, en 1898, les teories de Marx sobre les crisis, quan una profunda crisi general va esclatar en 1900 i set anys més tard una nova crisi, originada als Estats Units, va commoure el mercat mundial. Els fets van demostrar la falsedat de la teoria de l’”adaptació”. Van demostrar al mateix temps que els que van abandonar la teoria de les crisis de Marx només perquè no es va produir cap crisi en un lapse de temps determinat simplement van confondre l’essència de la teoria amb un dels seus aspectes secundaris: el cicle decennal. La descripció del cicle de la indústria capitalista moderna com un lapse de deu anys va ser per a Marx i Engels en 1860 i 1870 una simple afirmació de certs fets. No es va basar en una llei natural sinó en una sèrie de circumstàncies històriques determinades lligades a la ràpida expansió del capitalisme jove.
La crisi de 1825 va ser, en efecte, resultat de la gran inversió de capital en la construcció de camins, canals, canonades de gas, que es va produir en la dècada anterior sobretot en Anglaterra, on va esclatar la crisi. La crisi subsegüent de 1836-1839 va ser, així mateix, el resultat de grans inversions en la construcció de mitjans de transport. La crisi de 1847 va ser fruit de la construcció febril de ferrocarrils en Anglaterra (en el trienni de 1844 a 1847 el parlament britànic va atorgar subsidis ferroviaris per valor de quinze mil milions de dòlars). En cada un dels casos esmentats la crisi va sobrevenir després d’assentar-se noves bases per al desenvolupament capitalista. En 1857 va tenir el mateix efecte l’abrupta obertura de nous mercats per a la indústria europea en Amèrica del Nord i Austràlia, després del descobriment de les mines d’or i la construcció extensa de ferrocarrils, sobretot a França, on aleshores s’imitava l’exemple britànic. (De 1852 a 1856 es van construir ferrocarrils per valor de 1.250 milions de francs només a França.) I tenim, finalment, la gran crisi de 1873 com a conseqüència directa del primer gran boom de la indústria en gran escala en Alemanya i Àustria després dels esdeveniments polítics de 1866 i 1871.
De manera que, fins al moment, la sobtada extensió del domini de l’economia capitalista i no la seua regressió va ser, en cada cas, la causa de la crisi comercial. El fet que les crisis internacionals sobrevingueren exactament cada deu anys va ser purament extern, un problema d’atzar. La fórmula marxista de les crisis, tal com l’exposa Engels en l’Anti-Dürhing i Marx en els toms primer i tercer d’El Capital, s’aplica a totes les crisis només en la mesura que descobreix el seu mecanisme internacional i les seues causes fonamentals generals.
Les crisis poden repetir-se cada cinc o deu anys, o fins i tot cada vuit o vint anys. Però la millor prova de la falsedat de la teoria de Bernstein és que als països que posseeixen els famosos “mitjans d’adaptació” en forma més desenvolupada (crèdits, bones comunicacions i trusts) l’última crisi (1907-1908) es va produir de forma més violenta.
La creença que la producció capitalista podia “adaptar-se” al canvi pressuposa una de dues coses: o el mercat mundial pot expandir-se il·limitadament o, al contrari, el desenvolupament de les forces productives es troba tan lligat que no pot excedir els límits del mercat. La primera hipòtesi és materialment impossible. La segona es veu igualment impossibilitada pel constant progrés de la tecnologia que diàriament crea noves forces productives en totes les branques.
Queda encara un altre fenomen que, segons Bernstein, contradiu el curs del desenvolupament capitalista tal com se l’exposem més amunt. En la “falange constant” d’empreses mitjanes, Bernstein veu el signe que el desenvolupament de la gran indústria no es desplaça en un sentit revolucionari i no és tan efectiu des del punt de vista de la concentració de la indústria com ho esperava la “teoria” del col·lapse. Ací cau víctima de la seua pròpia falta de comprensió. Perquè veure en la desaparició progressiva de la mitjana empresa un resultat necessari del desenvolupament de la gran indústria és no entendre la naturalesa del procés.
Segons la teoria marxista, en el curs general del desenvolupament capitalista els petits capitalistes exerceixen el rol de pioners del progrés tecnològic. Ho fan en dos sentits. Inicien els nous mètodes de producció en branques ja establides de la indústria, i la seua importància és fonamental en la creació de noves branques de la producció encara no explotades pel gran capitalista. És fals que la història de l’empresa capitalista mitjana avança en línia recta cap a la seua extinció gradual. El curs d’aquest procés és, al contrari, dialèctic, i avança enmig de contradiccions. Els sectors capitalistes mitjans es troben, igual que els obrers, sota la influència de dues tendències antagòniques, una ascendent i una altra descendent. En aquest cas la tendència descendent és l’augment continu de l’escala de la producció, que sobrepassa periòdicament les dimensions de les parcel·les mitjanes de capital i les elimina una vegada i una altra del terreny de la competència mundial. La tendència ascendent és, en primer lloc, la depreciació periòdica del capital existent, que disminueix novament, durant un cert lapse, l’escala de la producció en proporció al valor de la suma mínima indispensable de capital. La representa, a més a més, la penetració de la producció capitalista en noves esferes. La lluita de l’empresa mitjana contra el gran capital no pot hom considerar-la com si fos una batalla en què les tropes del bàndol més feble retrocedeixen contínuament de forma directa i quantitativa. Abans més bé s’ha de veure com la destrucció periòdica de les empreses petites, que tornen a créixer ràpidament per a ser destruïdes una vegada més per la gran indústria. Les dues tendències pilotegen els estrats capitalistes mitjans. La tendència descendent haurà de triomfar al final. El desenvolupament de la classe obrera és diametralment oposat.
El triomf de la tendència descendent no necessàriament apareixerà com una disminució numèrica absoluta de les empreses mitjanes. Ha d’aparèixer, primerament, com un augment progressiu del capital mínim indispensable per al funcionament de les empreses de les velles branques de producció; en segon lloc, en la disminució constant de l’interval de temps durant el qual els petits capitalistes tenen l’oportunitat d’explotar les noves branques de la producció. El resultat, en allò que fa al petit capitalista, és la durada cada vegada més breu de la seua permanència en la nova indústria i un canvi progressivament més ràpid en els mètodes de producció com a camp per a la inversió. Per als estrats capitalistes mitjans en el seu conjunt hi ha un procés cada vegada més ràpid d’assimilació i desassimilació social.
Bernstein ho sap perfectament bé. Ell mateix ho comenta. Però sembla oblidar que aquesta és precisament la llei del moviment del mitjà de les empreses capitalistes. Si hom reconeix que els petits capitalistes són els pioners del progrés tecnològic, i si és cert que aquest constitueix el pols vital de l’economia capitalista, llavors és clar que els petits capitalistes són part integral del desenvolupament capitalista i només desapareixeran amb aquest. La desaparició progressiva de la mitjana empresa (en el sentit absolut que li dóna Bernstein) no implica, com ell pensa, un curs revolucionari del desenvolupament capitalista, sinó, tot al contrari, la cessació, la desacceleració del procés. “La taxa de benefici, és a dir, l’increment relatiu del capital [va dir Marx] és important en primer terme per als nous inversors de capital, que s’agrupen de forma independent. A penes la formació de capital cau exclusivament a mans d’un grapat de grans capitalistes, el foc revivificador de la producció s’extingeix i mor.”
3 Introducció del socialisme mitjançant reformes socials
Bernstein rebutja la “teoria del col·lapse” com a camí històric cap al socialisme. ¿Quin és el camí a la societat socialista que proposa la seua “teoria de l’adaptació del capitalisme”? Bernstein contesta indirectament. Konrad Schmidt2, en canvi, tracta de respondre a aquest detall a la manera de Bernstein. Segons ell, “les lluites sindicals per la jornada laboral i el salari, i les lluites polítiques per reformes conduiran a un control cada vegada més extens sobre les condicions de producció” i “a mesura que les lleis disminuïsquen els drets del propietari capitalista, el seu paper es reduirà al d’un simple administrador”. “El capitalista veurà com la seua propietat va perdent valor” fins que finalment “se li llevaran la direcció i administració de l’explotació” i s’instituirà la “explotació col·lectiva”.
Per això, els sindicats, la reforma social i, agrega Bernstein, la democratització política de l’Estat són els mitjans per a la realització progressiva del socialisme.
Però el fet és que la funció més important dels sindicats (i qui millor ho va explicitar va ser el mateix Bernstein en Neue Zeit en 1891) consisteix en donar-los als obrers el mitjà per a realitzar la llei capitalista del salari, és a dir, la venda de la seua força de treball al preu corrent del mercat. Els sindicats permeten al proletariat utilitzar a cada moment la conjuntura del mercat. Però els elements d’aquestes conjuntures, és a dir, per una banda la demanda de força de treball condicionada per l’estat de la producció i, per altra banda, l’oferta de la força de treball fornida per la proletarització de les capes mitjanes i pel creixement natural de la classe obrera, així com, també, finalment, el grau de productivitat del treball existent en cada moment, queden fora de l’esfera d’influència dels sindicats. Els sindicats no poden derogar la llei del salari. En el millor dels casos, davall les circumstàncies més favorables, poden imposar-li a la producció capitalista el límit “normal” del moment. No tenen, però, el poder de suprimir l’explotació mateixa, ni tan sols gradualment.
És cert que Schmidt veu el moviment sindical actual en la seua “feble etapa inicial”. Espera que “en el futur” el “moviment sindical exercirà una influència cada vegada major sobre la regulació de la producció”. Però per regulació de la producció entenem dues coses: intervenció en el domini tècnic de la producció i fixar l’escala de la producció mateixa. ¿Quina és la naturalesa de la influència que exerceixen els sindicats sobre ambdós sectors? És clar que en la tècnica de la producció l’interès del capitalista conforma, en certa manera, amb el progrés i desenvolupament de l’economia capitalista. Els seus interessos l’estimulen a efectuar millores tècniques. Però l’obrer aïllat es troba en una posició totalment distinta. Cada transformació tècnica contradiu els seus interessos. Agreuja la impotència de la seua situació depreciant el valor de la seua força de treball i tornant el seu treball més intens, monòton i difícil. En la mesura que els sindicats poden intervenir en l’esfera tècnica de la producció, només poden oposar-se a la innovació tecnològica. Però no actuen en concomitància amb els interessos de la classe obrera de conjunt i la seua emancipació, que més aïna necessita del progrés de la tècnica, i, per tant, amb l’interès del capitalista aïllat. Actuen ací en sentit reaccionari. I en realitat trobem esforços per part dels obrers per intervenir en l’esfera tècnica de la producció no en el futur, on la cerca Schmidt, sinó en el passat del moviment sindical. Aqueixos esforços caracteritzaven la vella etapa del moviment sindicalista anglès (fins a 1860), quan les organitzacions britàniques encara estaven lligades als vestigis de les “corporacions” medievals i s’inspiraven en el principi gastat d’”un jornal just per una jornada de treball justa”3. D’altra banda, l’intent dels sindicats de fixar l’escala de la producció i els preus de les mercaderies és un fenomen recent. Només recentment hem sigut testimonis d’intents semblants4, i va ser novament en Anglaterra. Per la seua naturalesa i tendències, aqueixos intents s’assemblen als que descrivim més amunt. ¿Per a què serveix la participació activa dels sindicats en la fixació de l’escala i cost de producció? Serveix per a formar un càrtel d’obrers i empresaris contra el consumidor i, sobretot, contra l’empresari rival. El seu efecte en res difereix del de les associacions comunes d’empresaris. Fonamentalment ja no tenim un conflicte entre el capital i el treball sinó la solidaritat del capital i el treball contra el conjunt dels consumidors. Des del punt de vista del seu valor social, sembla un moviment reaccionari que no pot constituir una etapa en la lluita per l’emancipació del proletariat perquè és el contrari de la lluita de classes. Des del punt de vista de la seua aplicació en la pràctica és una utopia que, com ho demostra una observació ràpida, no pot estendre’s a les grans branques de la indústria que produeixen per al mercat mundial.
De manera que el radi d’acció dels sindicats es limita essencialment a la lluita per l’augment de salaris i la reducció de la jornada laboral, és a dir, a esforços tendents a regular l’explotació capitalista en la mesura que la situació momentània del mercat mundial ho imposa. Però els sindicats de cap manera poden influir en el procés de producció. A més, el desenvolupament dels sindicats tendeix (al contrari del que afirma Konrad Schmidt) a separar el mercat laboral de qualsevol relació immediata amb la resta del mercat. Açò ho demostra el fet que fins i tot els intents de relacionar els contractes de treball a la situació general de la producció mitjançant un sistema d’escala mòbil de salaris ha sigut superats pel procés històric. Els sindicats britànics es distancien cada vegada més d’aqueixos intents5.
Inclusivament dins dels límits reals de la seua activitat el moviment sindical no pot expandir-se il·limitadament com ho pretén la teoria de l’adaptació. Al contrari, si observem els factors fonamentals del procés social, veiem que no ens dirigim cap a una època caracteritzada per grans avanços dels sindicats, abans bé cap a una època en què les dificultats que enfronten els sindicats augmentaran. Quan el desenvolupament de la indústria haja assolit la seua cúspide i el capitalisme haja entrat en la seua fase descendent en el mercat mundial, la lluita sindical es farà doblement difícil. En primer terme, la conjuntura objectiva del mercat serà menys favorable per als venedors de força de treball, perquè la demanda de torça de treball augmentarà a ritme més lent que l’oferta a diferència del que passa actualment. En segon lloc, els capitalistes mateixos, en vista de la necessitat de compensar les pèrdues sofertes en el mercat mundial, redoblaran els seus esforços tendents a reduir la part del producte total que els correspon als treballadors (sota la forma de salaris). Com diu Marx, la reducció dels salaris és un dels mitjans principals per a retardar la caiguda de la taxa de benefici6. La situació en Anglaterra ja ens dóna una imatge del començament de la segona etapa del desenvolupament sindical. L’acció sindical es redueix necessàriament a la simple defensa de les conquestes ja obtingudes i fins i tot això esdevé cada vegada més difícil. Tal és la tendència general de les coses en la nostra societat. La contrapartida d’aqueixa tendència hauria de ser el desenvolupament de l’aspecte polític de la lluita de classes.
Konrad Schmidt comet el mateix error de perspectiva històrica en tractar la reforma social. Espera que la reforma social, igual que l’organització sindical, “dictarà al capitalista les normes a què s’haurà d’ajustar per a emprar la força de treball”. Contemplant la reforma sota aquesta llum, Bernstein qualifica la legislació laboral de fragment del “control social” i, en tal caràcter, de fragment del socialisme. Així mateix Konrad Schmidt sempre usa el terme “control social” quan es refereix a les lleis protectores. Una vegada que ha transformat l’Estat en societat, agrega confiat: “És a dir, la classe obrera en ascens”. Com resultat d’aquest truc de substitució, les innocents lleis laborals formulades pel Consell Federal Alemany es transformen en mesures socialistes transitòries suposadament promulgades pel proletariat alemany.
La mistificació és òbvia. Sabem que l’Estat imperant no és la “societat” que representa a la “classe obrera en ascens”. És el representant de la societat capitalista. És un Estat classista. Les seues reformes no són, doncs, l’aplicació del “control social”, és a dir, el control de la societat que decideix lliurement el seu propi procés laboral. Són formes de control aplicades per l’organització classista del capital a la producció de capital. Les anomenades reformes socials són promulgades en benefici del capital. Sí, Bernstein i Konrad Schmidt només veuen en l’actualitat “començaments febles” d’aquest control. Esperen veure una llarga successió de reformes en el futur, totes a favor de la classe obrera. Però ací cometen un error semblant a la seua creença en el desenvolupament il·limitat del moviment sindical.
Una premissa fonamental per a la teoria de la realització gradual del socialisme mitjançant reformes socials és el desenvolupament objectiu de la propietat capitalista i l’Estat. Konrad Schmidt sosté que el propietari capitalista tendeix a perdre els seus drets especials en el procés històric i a veure reduït el seu paper al d’un simple administrador. Creu que l’expropiació dels mitjans de producció no pot efectuar-se com un fet històric d’una sola vegada. Per això recorre a la teoria de l’expropiació gradual. Per tal de portar-la avant planteja com a premissa necessària la divisió del dret de propietat en una “propietat superior” que atribueix a la societat i que voldria cada vegada més estès i un dret d’usdefruit que en mans dels capitalistes es reduirà cada vegada més a la mera administració de les seues empreses. Ara bé, o aquesta interpretació és un joc de paraules, i en aquest cas la teoria de l’expropiació gradual no té una base real, o és un quadro real del desenvolupament jurídic, i en aquest cas, com veurem, la teoria de l’expropiació gradual és totalment falsa. La divisió del dret de propietat en diversos drets que el componen, arranjament que li serveix a Konrad Schmidt de refugi a l’empara del qual pot construir la seua teoria de la “expropiació gradual”, caracteritzava la societat feudal, basada en l’economia natural. En el feudalisme, les classes socials de l’època es repartien el producte total basant-se en les relacions personals imperants entre el senyor feudal i els seus serfs o arrendataris. La distribució de la propietat en diversos drets parcials reflectia la forma de distribució de la riquesa social de l’època. Amb el passatge de l’economia a la producció de mercaderies i la dissolució de tots els vincles personals entre els participants en el procés de producció, la relació entre homes i coses (és a dir, la propietat privada) esdevingué recíprocament més forta. Ja que la divisió ja no s’efectua basant-se en les relacions personals sinó a través de l’intercanvi, els distints drets a una part de la riquesa social ja no es mesuren com a fragments del dret de propietat que comparteixen un interès comú. Es mesuren segons els valors que cada un bolca al mercat. El primer canvi introduït en les relacions jurídiques per l’avanç de la producció de mercaderies en les comunes medievals va ser el desenvolupament de la propietat privada absoluta. Aquesta va aparèixer en el mateix si de les relacions jurídiques feudals. Aquest procés ha avançat a passos gegantins en la producció capitalista. Com més se socialitza el procés de producció, més es basa el procés de distribució (repartiment de la riquesa) en el canvi. I com més inviolable i tancada esdevé la propietat privada, més esdevé la propietat capitalista de dret al producte del propi treball en dret a l’apropiació del treball aliè. Mentre el mateix capitalista administra la seua fàbrica, la distribució segueix en certa manera lligada a la seua participació personal en el procés de producció. Però a mesura que l’administració personal per part del capitalista esdevé supèrflua (el que ocorre en les societats per accions modernes) la propietat del capital, en el que concerneix al seu dret a participar en la distribució (divisió de la riquesa), es desvincula de tota relació personal amb la producció. Ací apareix en la seua forma més pura. El dret capitalista de la propietat apareix en la seua màxima expressió al capital apropiat davall la forma d’accions i crèdit industrial.
De manera que l’esquema històric de Konrad Schmidt, que pinta la transformació del capitalista “de propietari en mer administrador”, és desmentit pel procés històric real. En la realitat històrica, el capitalista tendeix a transformar-se de propietari i administrador en simple propietari. A Konrad Schmidt li ocorre el mateix que a Goethe:
Allò que posseeix, ho veu com llunyà
I allò que se’n va anar, li sembla proper
Així com l’esquema històric de Schmidt es retrotrau, econòmicament, d’una moderna societat anònima al taller de l’artesà, així vol retrotraure’ns jurídicament del món capitalista a la vella corfa feudal de l’Edat Mitjana.
Des d’aquest punt de vista també el “control social” apareix davall un aspecte diferent del que pinta Konrad Schmidt. El que avui funciona com a “control social” (la legislació de protecció del treball, el control sobre les societats anònimes, etcètera) res té a veure amb cap participació en el dret de propietat, amb cap “propietat superior”. Lluny de constituir, com creu Schmidt, una reducció de la propietat capitalista, el seu “control social” és, al contrari, una protecció d’aqueixa propietat. O, des del punt de vista econòmic, no amenaça sinó que regula l’explotació capitalista. Quan Bernstein pregunta si hi ha major o menor contingut socialista en una llei de protecció del treballador, podem assegurar-li que en la millor de les lleis de protecció del treball no hi ha més contingut “socialista” que en l’ordenança municipal que regula la neteja dels carrers o la seua il·luminació.
4 Política duanera i militarisme
La segona premissa per a la realització gradual del socialisme és, segons Bernstein, l’evolució de l’Estat en la societat. Ja és un lloc comú afirmar que l’Estat imperant és un Estat classista. Açò, igual que tot allò que es refereix a la societat capitalista, no cal entendre-ho de manera rigorosa i absoluta sinó dialècticament.
L’Estat esdevingué capitalista amb el triomf de la burgesia. El desenvolupament capitalista modifica essencialment la naturalesa de l’Estat, en ampliar la seua esfera d’acció, en imposar-li noves funcions constantment (sobretot en allò que afecta la vida econòmica), en fer cada vegada més necessària la seua intervenció i control de la societat.
En aquest sentit, el desenvolupament capitalista prepara a poc a poc la fusió futura de l’Estat amb la societat, la recuperació, per així dir-ho, de les funcions de l’Estat per la societat. En aquest context pot hom igualment parlar de transformació progressiva de l’Estat capitalista en societat, i és en aqueix sentit, indubtablement, en què Marx deia que la legislació de protecció del treball constitueix la primera intervenció conscient de la “societat” en el seu procés social de vida, frase a què s’hi refereix Bernstein.
Però, d’altra banda, el mateix desenvolupament capitalista efectua una altra transformació en la naturalesa de l’Estat. L’Estat existent és, abans que res, una organització de la classe dominant. Assumeix funcions que afavoreixen específicament el desenvolupament de la societat perquè aqueixos interessos i el desenvolupament de la societat coincideixen, de manera general, amb els interessos de la classe dominant i en la mesura que açò és així. La legislació laboral es promulga tant per a servir els interessos immediats de la classe capitalista com per a servir els interessos de la societat en general. Però aquesta harmonia impera només fins a un cert moment del desenvolupament capitalista. Quan aquest ha arribat a un cert nivell, els interessos de classe de la burgesia i les necessitats de l’avanç econòmic comencen a xocar, inclusivament en el sentit capitalista. Creiem que aquesta fase ja ha començat. Es revela en dos fenòmens summament importants de la vida social contemporània: la política de les barreres duaneres i el militarisme. Ambdós fenòmens han exercit un rol indispensable i, en aqueix sentit, revolucionari i progressiu en la història del capitalisme. Sense protecció duanera certs països no haurien pogut desenvolupar la seua indústria. Però ara la situació és distinta. En els països més importants, i ben segur en aquells on hom impulsa al màxim la política d’aranzels, la producció capitalista ha arribat ja aproximadament al mateix nivell. En el present el proteccionisme serveix no per a estimular el desenvolupament d’indústries joves sinó per a conservar artificialment formes de producció antiquades.
Des del punt de vista del desenvolupament capitalista, és a dir, de l’economia mundial, poc importa que Alemanya exporte més mercaderies a Anglaterra o que Anglaterra n’exporte més a Alemanya. Des del punt de vista d’aquest procés es pot dir que el criat ha fet ja el seu treball i és hora que se’n vaja. Més encara: s’hauria d’acomiadar. Donada la situació de dependència mútua en què es troben les distintes branques de la indústria, un impost proteccionista imposat a qualsevol mercaderia provoca obligatòriament l’alça del cost d’altres mercaderies al país. Impedeix, doncs, el desenvolupament de la indústria. Però no és així vist des de l’angle dels interessos de la classe capitalista. Tot i que la indústria no necessita barreres duaneres per a desenvolupar-se, l’empresari necessita impostos que protegisquen els seus mercats. Açò significa que en l’actualitat els impostos duaners ja no serveixen per a defensar un sector en desplegament de la indústria contra un altre ja desenvolupat. Ara són l’arma que usa un grup nacional de capitalistes contra un altre grup. A més, els impostos ja no serveixen de protecció a la indústria que pugna per crear i conquerir el mercat intern. Són els mitjans indispensables per a la concentració monopolista de la indústria, és a dir, mitjans que utilitza el productor capitalista contra la societat consumidora en el seu conjunt. Allò que subratlla el caràcter específic de la política duanera contemporània és el fet que avui no és la indústria sinó l’agricultura la que exerceix el rol predominant en la fixació de tarifes. La política de protecció duanera s’ha convertit en una ferramenta per a transformar els interessos feudals i reflectir-los en forma capitalista.
El mateix canvi ha ocorregut en el militarisme. Si veiem la història tal com va ser (no com podria o hauria d’haver sigut) hem de reconèixer que la guerra ha sigut un factor indispensable del desenvolupament capitalista. Estats Units, Alemanya, Itàlia, els estats balcànics, Polònia, tots deuen la situació o el sorgiment del capitalisme al seu territori a la guerra, ja siga en el triomf ja siga en la derrota. Mentre va haver-hi països marcats ja siga per la divisió política interna, ja per un aïllament econòmic que calia trencar, el militarisme va exercir un rol revolucionari, des del punt de vista del capitalisme. Però ara la situació és distinta. Si la política mundial ha esdevingut escenari de conflictes en aguait, ja no es tracta d’obrir nous països al capitalisme. Es tracta d’antagonismes europeus ja existents que, transportats a altres terres, han explotat allí. Els adversaris armats que veiem avui en Europa i en altres continents no s’alineen com a països capitalistes d’un costat i endarrerit de l’altre. Són estats empentats a la guerra fonamentalment com a resultat del seu desenvolupament capitalista avançat semblant. En vista d’això, una guerra segurament seria fatal per a aquest procés, en el sentit que provocaria una profunda commoció i una transformació de la vida econòmica de tots els països. No obstant això, la qüestió pren un altre aspecte si la veiem des del punt de vista de la classe capitalista. Per a aquesta, el militarisme ha esdevingut indispensable. Primer, com a mitjà per a la defensa dels interessos “nacionals” en competència amb altres grups “nacionals”. Segon, com a mètode per a la radicació de capital financer i industrial. Tercer, com a instrument per a la dominació de classe de la població treballadora del país. Aquests interessos de per si mateixa no tenen res en comú amb el mode capitalista de producció. El que millor revela el caràcter específic del militarisme contemporani és el fet que es desenvolupa en tots els països com a resultat, diguem-ne, de la seua pròpia força motriu mecànica interna, fenomen totalment desconegut fa algunes dècades. El reconeixem en el caràcter ineluctable de l’explosió imminent, que és inevitable malgrat la indecisió total respecte dels objectius i motius del conflicte. De motor del desenvolupament capitalista, el militarisme ha esdevingut una malaltia capitalista.
En el xoc entre el desenvolupament capitalista i els interessos de la classe dominant, l’Estat s’alinea junt amb la darrera. La seua política, com la de la burgesia, entra en conflicte amb el procés social. Així, va perdent el seu caràcter de representant del conjunt de la societat i es transforma, al mateix ritme, en un Estat purament classista. O, parlant amb més precisió, ambdues qualitats es distancien més i més i es troben en contradicció en la naturalesa mateixa de l’Estat. Aquesta contradicció esdevé progressivament més aguda. Perquè, d’una banda, tenim l’augment de les funcions d’interès general de l’Estat, la seua intervenció en la vida social, el seu “control” de la societat. Però, d’altra banda, el seu caràcter de classe l’obliga a traslladar l’eix de la seua activitat i els seus mitjans de coerció cada vegada més cap a terrenys que són útils únicament per al caràcter de classe de la burgesia, però exerceixen sobre la societat en el seu conjunt un efecte negatiu, com en el cas del militarisme i de les polítiques duanera i colonial. A més, el control social que exerceix l’Estat es veu al mateix temps imbuït i dominat pel seu caràcter de classe (al respecte s’ha de veure com s’aplica la legislació de protecció del treball en tots els països).
L’extensió de la democràcia, en què Bernstein veu un mitjà per a realitzar gradualment el socialisme, no contradiu, abans bé correspon completament a la transformació soferta per l’Estat.
Konrad Schmidt afirma que la conquesta d’una majoria socialdemòcrata al parlament porta directament a la “socialització” gradual de la societat. Ara bé, les formes democràtiques de la vida política constitueixen sens dubte un fenomen que reflecteix clarament l’evolució de l’Estat en la societat. Constitueixen, en aqueixa mesura, un avanç cap a la transformació socialista. Però el conflicte en l’Estat capitalista que descrivim més amunt es manifesta fins i tot més emfàticament en el parlamentarisme modern. En efecte, d’acord amb la seua forma, el parlamentarisme serveix per a expressar, dins de l’organització estatal, els interessos de la societat en el seu conjunt. Però allò que el parlamentarisme reflecteix ací és la societat capitalista, és a dir, una societat on predominen els interessos capitalistes. En aquesta societat, les institucions representatives, democràtiques en la seua forma, són en el seu contingut instruments dels interessos de la classe dominant. Això es palesa en el fet que a penes la democràcia tendeix a negar el seu caràcter de classe i transformar-se en instrument dels vertaders interessos de la població, la burgesia i els seus representants estatals sacrifiquen les formes democràtiques. És per això que la concepció de la conquesta d’una majoria parlamentària reformista és un càlcul d’esperit netament burgès liberal que s’ocupa d’un sol aspecte (el formal) de la democràcia, però no té en compte l’altre: el seu vertader contingut. En definitiva el parlamentarisme no és directament un element socialista que va impregnant gradualment el conjunt de la societat capitalista. És, al contrari, una forma específica de l’Estat classista burgès, que ajuda a madurar i desenrotllar les contradiccions capitalistes.
A la llum de la teoria del desenvolupament objectiu de l’Estat, la creença de Bernstein i Konrad Schmidt que l’augment del “control social” redunda en la creació del socialisme es transforma en una fórmula que dia a dia es troba més renyida amb la realitat.
La teoria de la introducció gradual del socialisme proposa una reforma progressiva de la propietat i l’Estat capitalistes que tendeix al socialisme. Però en virtut de les lleis objectives de la societat imperant, una i un altre avancen en el sentit oposat. El procés de producció se socialitza cada vegada més, i el control estatal sobre el procés de producció s’estén. Però al mateix temps la propietat privada esdevé cada vegada més obertament una forma d’explotació capitalista del treball aliè, i el control estatal està imbuït dels interessos exclusius de la classe dominant. L’Estat, és a dir, l’organització política del capitalisme, i les relacions de propietat, és a dir, l’organització jurídica del capitalisme, esdevenen cada vegada més capitalistes, no socialistes, posant davant la teoria de la introducció gradual del socialisme dos esculls insalvables.
L’esquema de Fourier de transformar, mitjançant un sistema de falansteris, l’aigua de tots els mars en saborosa llimonada va ser una idea fantàstica, per cert. Però quan Bernstein proposa transformar el mar de l’amargor capitalista en un mar de dolçor socialista bolcant progressivament en ell botelles de llimonada social reformista, ens presenta una idea més insípida, però no menys fantàstica.
Les relacions de producció de la societat capitalista s’apropen cada vegada més a les relacions de producció de la societat socialista. Però, d’altra banda, les seues relacions jurídiques i polítiques alcen entre les societats capitalista i socialista un mur cada vegada més alt. El mur no és derrocat, sinó més aïna és enfortit i consolidat pel desenvolupament de les reformes socials i el procés democràtic. Només la martellada de la revolució, és a dir, la conquesta del poder polític pel proletariat, pot derrocar aquest mur.
5 Conseqüències pràctiques i caràcter general del revisionisme
En el primer capítol tractem de demostrar que la teoria de Bernstein separa el programa del moviment socialista de la seua base material i tracta d’ubicar-lo sobre una base idealista. Què ocorre amb aquesta teoria quan hom la tradueix a la pràctica? En una primera aproximació, l’activitat partidària resultant de la teoria de Bernstein no sembla diferir de l’activitat efectuada per la socialdemocràcia fins al present. Abans l’activitat del Partit Social Demòcrata consistia en treballar en el moviment sindical, agitar a favor de les reformes socials i de la democratització de les institucions existents. La diferència no rau en el què sinó en el com. En l’actualitat hom considera que la lluita sindical i l’activitat parlamentària són mitjans per a guiar i educar el proletariat en la preparació de la tasca de la presa del poder. Des del punt de vista revisionista, aquesta conquesta del poder és al mateix temps impossible i inútil. I per això el partit realitza l’activitat sindical i parlamentària cercant resultats immediats, és a dir, amb l’objecte de millorar la situació actual dels obrers, per la disminució gradual de l’explotació capitalista, per l’extensió del control social. De manera que si fem a una banda el millorament immediat de la situació dels treballadors (objectiu que el programa del partit comparteix amb el revisionisme) la diferència entre les dues posicions és, en síntesi, la següent. D’acord amb la concepció actual del partit, l’activitat parlamentària i la sindical són importants per al moviment socialista perquè aqueixes activitats preparen el proletariat, és a dir, creen el factor subjectiu per a la transformació socialista, per a la tasca de realitzar el socialisme. Per a Bernstein, les activitats sindical i parlamentària redueixen gradualment l’explotació capitalista. Li lleven a la societat capitalista el seu caràcter capitalista. Realitzen objectivament el canvi social desitjat. Vistes més de prop, veiem que les dues concepcions són diametralment oposades. Des de la posició actual del nostre partit, veiem que, com a resultat de les seues lluites sindicals i parlamentàries, el proletariat es convenç de la impossibilitat d’assolir un canvi social profund a través d’aqueixa activitat i arriba a la comprensió que la conquesta del poder és inevitable. La teoria de Bernstein, en canvi, parteix de l’afirmació que aqueixa conquesta és impossible. Conclou afirmant que el socialisme només pot ser introduït com a conseqüència de la lluita sindical i de l’activitat parlamentària.
Des del punt de vista de Bernstein, l’acció sindical i parlamentària revist un caràcter socialista perquè exerceix una influència socialitzadora progressiva sobre l’economia capitalista. Hem tractat de demostrar que aqueixa influència és imaginària. Les relacions entre la propietat capitalista i l’Estat capitalista es mouen en direccions oposades, de manera que l’activitat pràctica quotidiana de la socialdemocràcia perd, en última instància, tot vincle amb la militància pel socialisme. Des del punt de vista d’una mobilització pel socialisme, la lluita sindical i la nostra activitat parlamentària posseeixen una importància immensa en la mesura que desperten en el proletariat la comprensió, la consciència socialista i l’ajuden a organitzar-se com a classe. Però a penes hom les considera com a instruments per a la socialització directa de l’economia, no sols perden la seua efectivitat sinó que deixen de ser un mitjà per a preparar la classe obrera per a la conquesta del poder.
Eduard Bernstein i Konrad Schmidt pateixen de falta de comprensió del problema quan es consolen dient que, tanmateix que el programa del partit es redueix a la reforma social i la lluita sindical, no es descarta l’objectiu final del moviment obrer perquè cada pas endavant transcendeix l’objectiu immediat i l’objectiu final socialista està implícit com a tendència del suposat avanç. Això és, per cert, completament vàlid per al procedir actual de la socialdemocràcia alemanya. És vàlid quan la lluita sindical i a favor de la reforma social estan impregnades d’una voluntat ferma i conscient de conquerir el poder polític. Però si hom separa aqueixa voluntat del moviment mateix i converteix les reformes socials en fins en si mateixos, aleshores aqueixa activitat no sols no condueix a l’objectiu ulterior del socialisme sinó que es mou en sentit contrari. Konrad Schmidt simplement es recolza en la idea que un moviment aparentment mecànic, una vegada engegat, no pot detenir-se ell sol, ja que “la gana menja” i se suposa que la classe obrera no se satisfarà amb les reformes fins que s’abaste l’objectiu socialista final. La condició esmentada en últim terme és real. La seua efectivitat està garantida per la insuficiència mateixa de la reforma capitalista. Però la conclusió que en traiem només podria ser vàlida si fos possible construir una cadena de reformes creixents que portés del capitalisme al socialisme sense solució de continuïtat. El que és, per descomptat, fantasia pura. Donada la naturalesa de les coses, la cadena es trenca molt ràpidament, i els camins que pot prendre el suposat avanç són nombrosos i variats.
¿Quin serà el resultat immediat si el nostre partit canvia la seua manera general d’actuar per a adaptar-se a una posició que subratlla els resultats immediats de la nostra lluita, és a dir la reforma social? A penes els “resultats immediats” es converteixen en objectiu principal de la nostra activitat, la posició contundent i intransigent que posseeix un significat en la mesura que es proposa conquerir el poder, resultarà una inconveniència cada vegada major. La conseqüència en serà que el partit adoptarà una “política de compensació”, una política de canvi polític i una actitud de conciliació tímida i diplomàtica. Però aquesta actitud no pot durar molt. Ja que les reformes socials no poden oferir més que promeses faltades de contingut, la conseqüència lògica de semblant programa serà necessàriament la desil·lusió respecte a la reforma social. S’arribarà així a aqueix port d’aigües tranquil·les en què han llençat ancores els professor Schmoller i companyia7. El socialisme no es deriva automàticament i sota qualsevulla circumstància de la lluita quotidiana de la classe obrera. Resulta únicament de les contradiccions cada vegada més agudes de l’economia capitalista i de la convicció, per part de la classe obrera, de l’absoluta necessitat de la seua abolició mitjançant una revolució social. Quan, a la manera del revisionisme, es nega la primera premissa i es repudia la segona, el moviment obrer es veu reduït a un mer moviment cooperatiu i reformista. Ací ens desplacem en línia recta a l’abandonament total de la perspectiva classista.
La conseqüència també es fa evident quan investiguem el caràcter general del revisionisme. És obvi que el revisionisme no vol reconèixer que el seu punt de vista és el de l’apologista del capitalisme. No s’uneix als economistes burgesos per a negar l’existència de les contradiccions capitalistes. Però, d’altra banda, allò que constitueix precisament l’eix del revisionisme i el distingeix de la posició sustentada fins al moment per la socialdemocràcia és que no basa la seua teoria en la creença que el desenvolupament lògic del sistema econòmic imperant resultarà en la supressió de les contradiccions del capitalisme.
Podem dir que la teoria revisionista ocupa un punt intermedi entre dos extrems. El revisionisme no espera a veure la maduració de les contradiccions del capitalisme. No proposa eliminar-les mitjançant una transformació revolucionària. Vol disminuir, atenuar les contradiccions capitalistes. De manera que l’antagonisme que existeix entre la producció i el canvi es reduirà mitjançant l’absència de crisis i la formació de càrtels capitalistes. L’antagonisme entre el capital i el treball serà resolt mitjançant el millorament la situació de la classe obrera i la conservació de les classes mitjanes. I la contradicció entre l’Estat classista i la societat quedarà liquidada a través de l’augment del control estatal i el progrés de la democràcia.
És cert que el procedir de la socialdemocràcia no consisteix en esperar que es desenvolupen extrem dels antagonismes del capitalisme fins que es produïsca llavors un canvi revolucionari. Al contrari, l’essència de l’accionar revolucionari consisteix en guiar-se per la direcció que assumeix el procés, establir quina és aqueixa direcció i inferir-ne les conclusions necessàries per a la lluita política. D’aquesta manera, la socialdemocràcia ha llançat campanyes contra les guerres duaneres i el militarisme sense esperar que la seua essència reaccionària es palesés plenament. El procedir de Bernstein no es guia pel desenvolupament del capitalisme, per la perspectiva que s’agreugen les seues contradiccions. Es guia per la perspectiva que aqueixes contradiccions s’atenuen. Ho demostra en parlar de l’”adaptació” de l’economia capitalista. ¿Sota quines condicions seria correcte aquest plantejament? Si és cert que el capitalisme seguirà desenvolupant-se segons la direcció que ha traçat fins al moment, les seues contradiccions necessàriament s’aguditzaran i agreujaran en compte de desaparèixer. La possibilitat que s’atenuen les contradiccions capitalistes pressuposa que el mode capitalista de producció detindrà el seu propi avanç. En síntesi, la premissa general de la teoria bernsteiniana és el cessament del desenvolupament capitalista.
D’aquesta manera, però, la seua teoria s’invalida a si mateixa de dues maneres. En primer lloc, manifesta el seu caràcter utòpic en basar-se en el manteniment del capitalisme. Perquè és evident que un desenvolupament defectuós del capitalisme no pot portar a una transformació socialista. En segon lloc, la teoria de Bernstein revela el seu caràcter reaccionari en referir-se al veloç desenvolupament capitalista que s’observa en l’actualitat. Donat el desenvolupament del capitalisme real, com expliquem o, millor dit, com caracteritzem la posició de Bernstein?
Hem demostrat en el primer capítol la carència de fonaments de les condicions econòmiques sobre les quals Bernstein construeix la seua anàlisi de les relacions socials imperants. Hem vist que ni el sistema creditici ni els càrtels poden qualificar-se de “mitjans d’adaptació” de l’economia capitalista. Hem vist que ni la desaparició conjuntural de les crisis ni la supervivència de la classe mitjana es poden considerar símptomes d’adaptació capitalista. Però encara que no tinguéssem en compte, el caràcter erroni de tots aquests detalls de la teoria de Bernstein, no podem deixar de contemplar un tret que és comú a tots ells. La teoria de Bernstein no pren aquestes manifestacions de la vida econòmica contemporània tal com apareixen en la seua relació orgànica amb el desenvolupament del capitalisme en el seu conjunt, amb el mecanisme econòmic global del capitalisme. La seua teoria arranca aquests detalls del seu context econòmic viu. Els tracta com fragments separats d’una màquina morta. Considerem, per cas, la seua concepció de l’efecte adaptador del crèdit. Si reconeixem que el crèdit és una etapa natural superior del procés de canvi i, per tant, de les contradiccions inherents al canvi capitalista, no podem considerar-lo al mateix temps com a mitjà d’adaptació mecànic que existeix fora del procés de canvi. Seria igualment impossible considerar els diners, la mercaderia, el capital, com “mitjans d’adaptació” del capitalisme. No obstant això el crèdit, igual que els diners, la mercaderia i el capital, constitueix un anella orgànica de l’economia capitalista en una certa fase del seu desenvolupament. Com ells, és un engranatge indispensable en el mecanisme de l’economia capitalista i, alhora, un instrument de la seua destrucció, ja que agreuja les contradiccions internes del capitalisme.
El mateix pot dir hom dels càrtels i dels mitjans de comunicació nous i perfeccionats. Observem la mateixa concepció mecànica i antidialèctica en la manera que Bernstein jutja l’absència de crisis com a símptoma de l’”adaptació” de l’economia capitalista. Per a ell, les crisis són mers trastorns del mecanisme econòmic. Si aquestes cessaren, pensa ell, el mecanisme funcionaria bé. Però el fet és que les crisis no són “trastorns” en el sentit corrent del terme. Són “trastorns” sense els quals l’economia capitalista no podria avançar per a res. Perquè si les crisis constitueixen l’únic mètode que li permet al capitalisme (i són, doncs, el mètode normal) resoldre periòdicament el conflicte entre l’extensió il·limitada de la producció i els estrets marcs del mercat mundial, llavors les crisis són manifestacions orgàniques inseparables de l’economia capitalista.
En l’avanç “lliure” de la producció capitalista aguaita una amenaça per al capitalisme, molt més greu que les crisis. És l’amenaça de la baixa constant de la taxa de benefici, que no resulta de la contradicció entre la producció i el canvi sinó de l’augment de la productivitat mateixa del treball. La caiguda de la taxa de benefici porta en si mateixa la perillosíssima tendència a impossibilitar qualsevol tipus d’empresa per als capitals petits i mitjans. Limita, així, la nova formació i, per tant, la realització de noves inversions i frenant la seua expansió. I són precisament les crisis les que constitueixen l’altra conseqüència del mateix procés. Com a resultat de la seua depreciació periòdica de capital, les crisis provoquen una caiguda en els preus dels mitjans de producció, la paràlisi d’una part del capital actiu i, amb el temps, l’augment dels beneficis. Creen així les possibilitats per a un nou avanç de la producció. Per això les crisis apareixen com a instruments per a revifar el foc del desenvolupament capitalista. El seu cessament (no el seu cessament temporal sinó la seua desaparició total del mercat mundial) no provocaria un desenvolupament major de l’economia capitalista. Destruiria el capitalisme. Fidel a la concepció mecànica de la seua teoria de l’adaptació, Bernstein oblida la necessitat de les crisis igual que la necessitat de noves inversions de capitals petits i mitjans. I és per això que la reaparició constant del petit capital se li apareix com a símptoma de cessament del desenvolupament capitalista, encara que en els fets es tracta d’un símptoma de desenvolupament capitalista normal.
És important notar que hi ha un punt de vista que veu els fenòmens abans mencionats tal qual els veu la teoria de l’”adaptació”. És el punt de vista del capitalista aïllat (sol) que reflecteix a la seua ment els fets econòmics que el rodegen tal com apareixen refractats a través de les lleis de la competència. Per al capitalista aïllat, cada part orgànica del conjunt de la nostra economia apareix com a entitat independent. Les veu segons l’afecten a ell, el capitalista aïllat. Considera, per tant, que aqueixos fets són mers “trastorns” de mers “mitjans d’adaptació”. És cert que per al capitalista aïllat les crisis són mers trastorns; el cessament de les crisis li permet prolongar la seua existència. En el que a ell concerneix, el crèdit és únicament un mitjà d’”adaptar” les seues insuficients forces productives a les necessitats del mercat. I considera que el càrtel que passa a integrar realment suprimeix l’anarquia industrial.
El revisionisme no és sinó una generalització teòrica feta des del punt de vista del capitalista aïllat. Quina ubicació teòrica li correspon, si no és l’economia burgesa, vulgar? Tots els errors d’aquesta escola es basen precisament en la concepció que veu en els fenòmens de la competència, tal com se li apareixen al capitalista aïllat, els fenòmens de l’economia capitalista en el seu conjunt. Així com Bernstein considera el crèdit un mitjà d’”adaptació”, l’economia vulgar considera els diners com un bon mitjà d’”adaptació” a les necessitats del canvi. També l’economia vulgar tracta de trobar el remei contra els mals del capitalisme en els fenòmens capitalistes. Igual que Bernstein, creu possible regular l’economia capitalista. A la manera de Bernstein, desitja pal·liar les contradiccions del capitalisme, és a dir, creu en la possibilitat de guarir les ferides del capitalisme. Acaba subscrivint un programa reaccionari. Acaba en la utopia.
La teoria revisionista en el seu conjunt es pot, doncs, caracteritzar del mode següent: es tracta d’una teoria de l’estancament socialista basada en una teoria de l’estancament capitalista adient amb l’economia vulgar.
1 A la segona edició: En una nota a peu de pàgina del Tercer tom d’El Capital, hi escriu F. Engels en 1894: “D’ençà que fou escrit tot això (1865), la competència ha augmentat considerablement al mercat mundial amb el desenvolupament ràpid de la indústria a tots els països civilitzats, especialment a Nord-Amèrica i a Alemanya. El fet que les forces de producció modernes, que creixen d’una manera ràpida i gegantina, desborden cada dia més les lleis de l’intercanvi capitalista de mercaderies en el marc de les quals s’haurien de moure, aquest fet s’imposa avui d’una forma creixent a la consciència dels mateixos capitalistes. Això es nota especialment en dos símptomes. En primer lloc, en la nova manera generalitzada de la protecció duanera, que es diferencia del vell proteccionisme sobretot perquè protegeix precisament, i principalment, els articles exportables. En segon lloc, en els càrtels (truts) dels fabricants d’esferes de producció senceres i grans per a la regulació de la producció, i, doncs, dels preus i els beneficis. És evident que aquests experiments només són viables en un clima econòmic relativament favorable. El primer temporal els ha de llençar per la borda i ha de demostrar que, encara que la producció necessiti una regulació, no és precisament la classe capitalista la idònia pera fer-ho. Mentrestant, aquests càrtels tenen només la funció de procurar que els petits siguin cruspits pels grossos encara més de pressa que fina ara.” [Marx, El Capital, volum V, Edicions 62, Barcelona, 1989, pàgina 135, N. De E.]
2 Vorwärts del 20 de febrer de 1898, revista de llibres. Ens sembla que està més justificat considerar les posicions de Konrad Schmidt junt amb les de Bernstein en quant que aquest no ha pronunciat ni una paraula per a refursar el comentaris dels seus punts de vista en Vorwärts.
3 Webb, Theorie and Praxis der englischen Geerkvereine, volum II, pàgines 100 i següents.
4 Webb, Theorie and Praxis der englischen Geerkvereine, volum II, pàgines 115 i següents.
5 Webb, Theorie and Praxis der englischen Geerkvereine, volum II, pàgina 115.
6 K. Marx, Das Kapital, vol III, I, pàgina 216.
7 L’any 1872 els professors Wagner, Schmoller, Brentano i d’altres celebraren en Eisenach un congrés en què proclamaren, entre molt de soroll i vistositat, com a meta a què aspiraven, la introducció de reformes socials per a la protecció de la classe obrera. Els mateixos senyors, anomenats “socialistes de càtedra” pel liberal Oppenheimer, fundaren després la Unió per la Reforma Social. Únicament pocs anys després, quan s’aguditzava la lluita contra la socialdemocràcia, aquestes lluminàries del “socialisme de càtedra” votaven, com a diputats del Reichstag, a favor del manteniment de la llei anti-socialistes. Per la resta, tota l’activitat de la Unió consisteix en celebrar tots el anys assemblees generals en què alguns professor llegeixen ponències sobre temes diversos: a més, la Unió ha editat més de cent grossos volums sobre problemes econòmics. A favor de reformes socials, aqueixos professors que, per la resta, estan a favor del proteccionisme, del militarisme, etc., no han mogut ni un dit. La Unió ha abandonat inclusivament darrerament el tema de les reformes socials i es dedica a qüestions com ara les crisis, els càrtels i semblants.