Possibilisme i oportunisme
Publicat originalment «Possibilismus und Opportunismus», al «Sächsische Arbeiterzeitung», el 30 de setembre del 1898:
El company Heine ha redactat per la conferència del partit un conegut pamflet sota el títol «Votar o no votar?», on defensa la participació en les eleccions al parlament prussià. No és aquest tema principal de l'escrit qui ens ha dut a fer una sèrie de remarques necessàries, sinó més aviat els dos mots que esmenta en la seua línia d'argumentació, i als quals reaccionam amb una sensibilitat peculiar com a conseqüència dels fets coneguts que han tingut lloc en el partit en els darrers temps: possibilisme i oportunisme. Heine pensa que tota l'aversió del partit contra les esmentades tendències es deu completament a un malentès de l'autèntic significat literal d'aquests mots forasters. El company Heine ha estudiat ara, ah!, com Faust, jurisprudència, però, ah!, no com Faust, no gaire res més. I en l'esperit genuí del pensament jurídic es diu: al principi hi era el mot. Si volem saber si el possibilisme i l'oportunisme són perjudicials o útils a la socialdemocràcia, tan sols ens cal consultar el diccionari de manlleus, i en cinc minuts es resol la qüestió. El diccionari de manlleus ens informa precisament que el possibilisme és «una política que cerca assolir allò que és possible sota les condicions vigents», i Heine proclama llavors: «Bé, deman a tots els homes raonables, hauria de cercar la política allò que és impossible sota les condicions vigents?» Bé! responem nosaltres com a homes raonables, si la solució de les qüestions polítiques i tàctiques és tan simple, els lexicògrafs serien els estadistes més savis i, per comptes de fer discursos socialdemòcrates, hauríem d'introduir discursos populars sobre lingüística.
Certament que la nostra política tan sols ha i pot cercar allò possible sota les condicions vigents. Però això no diu encara de quina manera hauríem de cercar allò que és possible. I ací hi ha el punt crucial.
Des de sempre la qüestió fonamental del moviment socialista ha sigut com posar d'acord la seua activitat pràctica immediata amb l'objectiu final. Segons les diferents solucions a aquesta qüestió es diferencien les diferents «escoles» i tendències del socialisme. I la socialdemocràcia és el primer partit socialista que ha entès com harmonitzar el seu objectiu revolucionari final amb la seua activitat pràctica quotidiana i d'aquesta manera ha sigut capaç d'atreure àmplies masses a la lluita. Per què és aquesta solució particular harmoniosa? Expressat molt breument i de forma genèrica: en la formació de la lluita pràctica segons els principis fonamentals generals del programa. Això ens ho sabem de memòria! si hom ens ho demanàs, les nostres respostes serien igual d'hàbils. Ara bé, creiem que malgrat tota la seua generalitat aquesta sentència constitueix una guia ben evident per la nostra activitat. Il·lustram-ho breument amb dues qüestions actuals de la vida del partit—la del militarisme i la de la política duanera.
En principi nosaltres som—com sap tothom que conega el nostre programa—contra tot militarisme i tota política duanera. Se segueix d'això que els nostres representants en el Reichstag s'han d'oposar a qualsevol debat sobre lleis en aquest sentit amb un breu i fort no? Del tot que no, ja que això seria l'atitud corresponent a una petita secta i no a un gran partit popular. Els nostres representants han d'investigar cada proposició particular, han de considerar-ne els fonaments, i han de jutjar-hi i debatre-hi en base a les relacions concretes vigents, si les situacions econòmiques i polítiques del moment, i no a un principi inert i abstracte. Però el resultat ha d'ésser i serà—si hem considerar correctament la condició actual i els interessos populars—un no. La nostra solució és: per aquest sistema ni cap home ni cap ral! Però ara com ara no hi pot haver capa sistema que no siga aquest propi sistema. Díem davant cada nou augment duaner: no veiem cap raó per ésser-hi d'acord amb les duanes en la situació vigent, però que per nosaltres no hi pot haver cap situació on poguem arribar a una altra conclusió. Tan sols d'aquesta forma la nostra lluita pràctica és la que ha d'ésser: la introducció dels punts fonamentals en el procés vital social, i l'encarnació dels nostres principis generals en l'acció pràctica quotidiana.
I tan sols sota aquestes condicions lluitam de l'única forma admissible per allò que en cada moment és «possible». Però si hom diu: hauríem d'oferir la nostra concessió en mesures militaristes o duaneres a canvi de concessions polítiques o de reforma social,—llavors hom ofereix els punts fonamental de la lluita de classe per un avenç momentani, i llavors hom actua en base a l'oportunisme. L'oportunisme és a més un joc polític on hom pot perdre doblement: no tan sols els punts fonamentals, sinó també l'avenç pràctic. La suposició que hom pot assolir el nombre més gran d'avenços pel camí de les concessions es basa en un error total. Els més astuts no són, tampoc ací, com en totes les coses importants, els més intel·ligents. Bismarck digué una vegada a un partit opositor burgès: «Us fareu impossible tota influència pràctica si sempre i com a principi eixiu amb un no». El Vell era llavors com tant sovint més intel·ligent que els seus pappenheimers. De fet, un partit burgès, que és un partit que diu sí a l'ordre existent en general, però que diu no a les conseqüències quotidianes d'aquest ordre, és un híbrid, un engendre, que no és ni carn ni peix. Del tot diferent se'ns presenten les coses als qui som en oposició fonamental a tot l'ordre existent.
Entre nosaltres en el no, en l'atitud intransigent, hi ha tota la nostra força. Aquesta atitud és la que ens guanya la por i el respecte de l'enemic i la confiança i el suport del poble.
Tan sols perquè no fem cap passa des de la nostra posició, forçam el govern i els partits burgesos, a concedir-nos els pocs èxits immediats que es poden assolir. Però si començam a acaçar en el sentit de l'oportunisme, allò «possible», despreocupats dels principis, i a la manera del traficant estadista, llavors ben aviat ens trobarem en la mateixa situació que el caçador que no tan sols ha fallat la presa sinó que també ha perdut el rifle.
No són els mots forasters, oportunisme, possibilisme, qui ens preocupen, com pensa Heine, ens preocupa únicament la llur germanització en la pràctica del nostre partit. Que resten per nosaltres mots forasters. I que els companys prenguen el paper d'intèrprets si s'escau.