CAPITOL I: LA SOCIETAT DE CLASSES I L'ESTAT
1.- L’estat, producte del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe
Ocorre hui amb la doctrina de Marx el que ha solgut ocórrer en la història repetides vegades amb les doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en la seua lluita per l'alliberament. En vida dels grans revolucionaris, les classes opressores els sotmeten a constants persecucions, acullen les seues doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l'odi més furiós, amb la campanya més desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seua mort, s'intenta convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, rodejar els seus noms d'una certa aurèola de glòria per a "consolar" i enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seua doctrina revolucionària, descantellant el seu tall revolucionari, envilint-la. En semblant "arreglament" del marxisme es donen la mà actualment la burgesia i els oportunistes dins del moviment obrer. Obliden, releguen a un segon pla, tergiversen l'aspecte revolucionari d'aquesta doctrina, el seu esperit revolucionari. Fan passar a primer pla, exalcen el que és o pareix acceptable per a la burgesia. Tots els socialxovinistes són hui - bromes a banda! - "marxistes". I cada vegada amb major freqüència els savis burgesos alemanys, que ahir encara eren especialistes a polvoritzar el marxisme, parlen hui d'un Marx "nacional-alemany" que, segons ells, va educar aquests associacions obreres tan magníficament organitzades per a portar a terme la guerra de rapinya!
Davant d'aquesta situació, davant de la inaudita difusió de les tergiversacions del marxisme, la nostra missió consisteix, primer que res, a restaurar la vertadera doctrina de Marx sobre l'Estat. Per a açò és necessari citar tota una sèrie de passatges llargs de les obres mateixes de Marx i Engels. Naturalment, les cites llargues fan l'exposició pesada i en res contribueixen a donar-li un caràcter popular. Però és totalment impossible prescindir d'elles. No hi ha més remei que citar del mode més complet possible tots els passatges, o, almenys, tots els passatges decisius, de les obres de Marx i Engels sobre la qüestió de l’Estat, perquè el lector puga formar-se pel seu compte una noció del conjunt de les idees dels fundadors del socialisme científic i del desenrotllament d'aquests idees, així com també per a provar documentalment i posar en relleu amb tota claredat la tergiversació d'aquests idees pel "kautskisme" hui imperant.
Comencem per l'obra més coneguda de F. Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat, de la que ja en 1894 es va publicar en Stuttgart la sexta edició. Convé traduir les cites dels originals alemanys, perquè les traduccions russes, de ser tan nombroses, són en gran part incompletes o estan fetes d'una manera molt defectuosa.
"L'Estat - diu Engels, resumint la seua anàlisi històrica - no és, de cap manera, un Poder imposat des de fora a la societat; ni és tampoc 'la realitat de la idea moral, 'la imatge i la realitat de la raó’, com afirma Hegel. L'Estat és, més prompte, un producte de la societat quan arriba a una determinada fase de desenvolupament; és la confessió que aquesta societat s'ha enredat en una irremeiable contradicció amb ella mateixa, s'ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per a conjurar. I perquè aquests antagonismes, aquestes classes amb interessos econòmics en pugna, no es devoren a si mateixes i no devoren a la societat en una lluita estèril, per a això va fer-se necessari un Poder situat, aparentment, per damunt de la societat i cridat a amortir el conflicte, a mantindre'l dins dels límits del 'ordre'. I aquest Poder, que brolla de la societat, però que es col·loca per damunt d'ella i que es divorcia cada vegada més d'ella, és l'Estat" (ps. 177 i 178 de la sexta edició alemanya).
Ací apareix expressada amb tota claredat la idea fonamental del marxisme en punt a la qüestió del paper històric i de la significació de l'Estat. L'Estat és el producte i la manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe. L'Estat sorgeix en el lloc, en el moment i en el grau en què les contradiccions de classe no poden, objectivament, conciliar-se. I viceversa: l'existència de l’Estat demostra que les contradiccions de classe són irreconciliables.
Entorn d'aquest punt importantíssim i cardinal comença precisament la tergiversació del marxisme, tergiversació que segueix dues direccions fonamentals.
D'una part, els ideòlegs burgesos i especialment els petitburgesos, obligats per la pressió dels fets històrics indiscutibles a reconèixer que l'Estat només existeix allí on hi han les contradiccions de classe i la lluita de classes, "corregeixen" a Marx de manera que l'Estat resulta ser l'òrgan de la conciliació de classes. Segons Marx, l'Estat no podria ni sorgir ni mantindre's si fóra possible la conciliació de les classes. Per als professors i publicistes mesquins i filisteus (que invoquen a cada pas en actitud benèvola a Marx!) resulta que l'Estat és precisament el que concilia les classes. Segons Marx, l'Estat és un òrgan de dominació de classe, un òrgan d'opressió d'una classe per una altra, és la creació de l’"ordre" que legalitza i referma aquesta opressió, amortint els xocs entre les classes. En opinió dels polítics petitburgesos, l'ordre és precisament la conciliació de les classes i no l'opressió d'una classe per una altra. Amortir els xocs significa per a ells conciliar i no privar a les classes oprimides de certs mitjans i procediments de lluita per a l'enderrocament dels opressors.
Per exemple, en la revolució de 1917, quan la qüestió de la significació i del paper de l’Estat es va plantejar precisament en tota la seua magnitud, en el terreny pràctic, com una qüestió d'acció immediata, i a més d'acció de masses, tots els socialrevolucionaris i tots els menxevics van caure, de sobte i completament, en la teoria petitburgesa de la "conciliació" de les classes "per l'Estat". Hi ha innombrables resolucions i articles dels polítics d'aquests dos partits saturats d'aquesta teoria mesquina i filistea de la "conciliació". Que l'Estat és l'òrgan de dominació d'una determinada classe, la qual no pot conciliar-se amb la seua antípoda (amb la classe contraposada a ella), és quelcom que aquesta democràcia petitburgesa no podrà mai comprendre. L'actitud davant de l'Estat és un dels símptomes més patents que els nostres socialrevolucionaris i menxevics no són en manera alguna socialistes (el que nosaltres, els bolxevics, sempre hem demostrat), sinó demòcrates petitburgesos amb una fraseologia quasi socialista.
D'una altra banda, la tergiversació "kautskiana" del marxisme és prou més subtil. "Teòricament", no es nega ni que l’Estat siga l'òrgan de dominació de classe, ni que les contradiccions de classe siguen irreconciliables. Però es passa per alt o oculta el següent: si l’Estat és un producte del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe, si és una força que està per damunt de la societat i que "es divorcia, cada vegada més, de la societat", és evident que l'alliberament de la classe oprimida és impossible, no sols sense una revolució violenta, sinó també sense la destrucció de l'aparell del Poder estatal que ha sigut creat per la classe dominant i en el que pren cos aquell "divorci". Com veurem més avall, Marx va arribar a aquesta conclusió, teòricament clara per si mateixa, amb la precisió més completa, a base de l'anàlisi històrica concreta de les tasques de la revolució. I aquesta conclusió és precisament (com exposarem fil per randa en les pàgines següents) la que Kautsky .... ha "oblidat" i falsejat.
2.- Els destacaments especials de forces armades, les presons, etc.
"En comparació amb les antigues organitzacions gentilícies (de tribu o de clan) [prossegueix Engels], l’Estat es caracteritza, en primer lloc, per l'agrupació dels seus súbdits segons les divisions territorials..."
A nosaltres, aquesta agrupació ens sembla 'natural', però va exigir una llarga lluita contra l'antiga organització en gens o en tribus.
”La segona característica és la institució d’una força pública que ja no és el poble armat. Aquesta força pública especial es fa necessària perquè des de la divisió de la societat en classes és ja impossible una organització armada espontània de la població... Aquesta força pública existeix en tot Estat; i no està formada sols per homes armats, sinó també per additaments materials, les presons i les institucions coercitives de tot tipus que la societat gentilícia (de clan) no coneixia...”
Engels desenrotlla la noció d'aqueixa "força" a la que es dóna el nom d'Estat, força que brolla de la societat, però que se situa per damunt d'ella i que es divorcia cada vegada més d'ella. En què consisteix, fonamentalment, aquesta força? En destacaments especials d'homes armats, que tenen a la seua disposició presons i altres elements.
Tenim dret a parlar de destacaments especials d'homes armats, perquè la força pública, pròpia de tot Estat, “ja no és” la població armada, la seua "organització armada espontània".
Com tots els grans pensadors revolucionaris, Engels s'esforça a dirigir l'atenció dels obrers conscients precisament cap a allò que el filisteisme dominant considera com el menys digne d'atenció, com el més habitual, santificat per prejudicis no ja sòlids, sinó podríem dir que petrificats. L'exèrcit permanent i la policia són els instruments fonamentals de la força del Poder de l’Estat. Però potser ser d'una altra manera?
Des del punt de vista de la immensa majoria dels europeus de finals del segle XIX, als que es dirigia Engels i que no havien viscut ni vist de prop cap gran revolució, açò no podia ser d'una altra manera. Per a ells, era completament incomprensible això d'una "organització armada espontània de la població". A la pregunta de per què ha sorgit la necessitat de destacaments especials d'homes armats (policia i exèrcit permanent) situats per damunt de la societat i divorciats d'ella, el filisteu d'Europa Occidental i el filisteu rus s'inclinaven a contestar amb un parell de frases preses de prestat de Spencer o de Mijailovski, remetent-se a la complexitat de la vida social, a la diferenciació de funcions, etc.
Aquests referències semblen "científiques" i adormen magníficament el filisteu, velant el principal i fonamental: la divisió de la societat en classes enemigues irreconciliables.
Si no existira aqueixa divisió, l’"organització armada espontània de la població" es diferenciaria per la seua complexitat, per la seua elevada tècnica, etc., de l'organització primitiva de la bandada de mones que manegen el pal, o de la de l'home prehistòric, o de l'organització dels homes agrupats en la societat del clan; però semblant organització seria possible.
Si és impossible, és perquè la societat civilitzada es troba dividida en classes enemigues, i a més irreconciliablement enemigues, l’armament "espontani" de la qual conduiria a la lluita armada entre elles. Es forma l’Estat, es crea una força especial, destacaments especials d'homes armats, i cada revolució, al destruir l'aparell de l’Estat, ens indica ben visiblement com la classe dominant s'esforça per restaurar els destacaments especials d'homes armats al seu servei, com la classe oprimida s'esforça a crear una nova organització d'aquest tipus, que siga capaç de servir no als explotadors, sinó als explotats.
En el passatge citat, Engels planteja teòricament la mateixa qüestió que cada gran revolució planteja davant de nosaltres pràcticament d'una manera palpable i, a més, sobre un pla d'acció de masses, a saber: la qüestió de les relacions mútues entre els destacaments "especials" d'homes armats i la "organització armada espontània de la població". Hem de veure com il·lustra d'una manera concreta aquesta qüestió l'experiència de les revolucions europees i russes.
Però tornem a l'exposició d'Engels.
Engels assenyala que, a vegades, per exemple, en alguns llocs d'Amèrica del Nord, aquesta força pública és dèbil (es tracta ací d'excepcions rares dins de la societat capitalista i d'aquells llocs d'Amèrica del Nord en què imperava, en el període preimperialista, el colon lliure), però que, en termes generals, s’enforteix:
"...La força pública s’enforteix a mesura que els antagonismes de classe s'aguditzen dins de l’Estat i a mesura que es fan més grans i més poblats els estats confrontants; basta fixar-se en la nostra Europa actual, on la lluita de classes i la rivalitat en les conquistes han fet créixer tant la força pública a una altura en què amenaça de devorar a tota la societat i fins al mateix Estat".
Açò va ser escrit no més tard que al començament de la dècada del 90 del segle passat. L'últim pròleg d'Engels porta la data del 16 de juny de 1891. En aquell moment, començava a penes a França, i més tènuement encara a Amèrica del Nord i a Alemanya, el viratge cap a l'imperialisme, tant en el sentit de la dominació completa dels trusts, com en el sentit de l'omnipotència dels grans bancs, en el sentit d'una grandiosa política colonial, etc. Des de llavors, les “rivalitats en les conquistes" ha experimentat un avanç gegantí, tant més quant que al començament de la segona dècada del segle XX el planeta ha resultat definitivament repartit entre aquests "conquistadors en rivalitat", és a dir, entre les grans potències rapaces. Des de llavors, els armaments terrestres i marítims han crescut en proporcions increïbles, i la guerra de pillatge de 1914 a 1917 per la dominació d'Anglaterra o Alemanya sobre el món, pel repartiment del botí, ha portat a la vora d'una catàstrofe completa l’"absorció" de totes les forces de la societat per un Poder estatal rapaç.
Ja en 1891, Engels va saber assenyalar les "rivalitats en les conquistes" com un dels més importants traços distintius de la política exterior de les grans potències. I els canalles socialxovinistes dels anys 1914-1917, quan precisament aquestes rivalitats, aguditzant-se més i més, han engendrat la guerra imperialista, encobreixen la defensa dels interessos rapaços de "la seua" burgesia amb frases sobre la "defensa de la pàtria", sobre la "defensa de la república i de la revolució" i amb altres frases per l'estil!
3.- L’estat, instrument d’explotació de la classe oprimida
Per tal de mantenir un Poder públic especial, situat per damunt de la societat, són necessaris els impostos i el deute públic.
"...Els funcionaris, proveïts amb la força pública i amb el dret a cobrar impostos, estan situats [diu Engels ], com a òrgans de la societat, per damunt de la societat. A ells ja no els basta, inclús suposant que pogueren tindre'l, amb el respecte lliure i voluntari que se'ls tributa als òrgans del règim gentilici..." Es dicten lleis d'excepció sobre la santedat i la inviolabilitat dels funcionaris. "El més menyspreable policia" té més "autoritat" que els representants del clan; però inclús el cap del poder militar d'un Estat civilitzat podria envejar a un cap de clan per "el respecte espontani" que li professava la societat.
Ací es planteja la qüestió de la situació privilegiada dels funcionaris com a òrgans del Poder de l’Estat. El fonamental és saber: què els col·loca per damunt de la societat? Vegem com aquesta qüestió teòrica va ser resolta pràcticament per la Comuna de París en 1871 i com la velà reaccionàriament Kautsky en 1912:
"Com L’Estat va nàixer de la necessitat de tindre a ratlla els antagonismes de classe, i com, al mateix temps, va nàixer al mig del conflicte d'aquestes classes, L’Estat ho és, per regla general, de la classe més poderosa, de la classe econòmicament dominant, que amb ajuda d'ell es converteix també en la classe políticament dominant, adquirint així nous mitjans per a la repressió i explotació de la classe oprimida..." No van ser només l’Estat antic i l’Estat feudal òrgans d'explotació dels esclaus i dels llauradors serfs i vassalls: també "el modern Estat representatiu és instrument d'explotació del treball assalariat pel capital. No obstant, excepcionalment, hi ha períodes en què les classes en pugna s'equilibren fins a tal punt, que el Poder de l’Estat adquireix momentàniament, com a aparent mediador, una certa independència respecte a ambdós..." Tal va succeir amb la monarquia absoluta dels segles XVII i XVIII, amb el bonapartisme del primer i del segon Imperi a França, i amb Bismarck a Alemanya.
I tal ha succeït també (afegim nosaltres) amb el govern de Kerenski, en la Rússia republicana, després del pas a les persecucions del proletariat revolucionari, en un moment en què els Soviets, com a conseqüència de estar dirigits per demòcrates petitburgesos, són ja impotents, i la burgesia no és encara prou forta per a dissoldre'ls purament i simple.
En la república democràtica - prossegueix Engels- "la riquesa exerceix el seu poder indirectament, però d'una manera tant més segura", i l’exerceix, en primer lloc, per mitjà de la "corrupció directa dels funcionaris" (Amèrica del Nord), i, en segon lloc, per mitjà de l’"aliança del govern amb la Borsa" (França i Amèrica del Nord).
En l'actualitat, l'imperialisme i la dominació dels Bancs han "desenrotllat", fins a convertir-los en un art extraordinari, aquests dos mètodes adequats per a defendre i dur a la pràctica l'omnipotència de la riquesa en les repúbliques democràtiques, siguen quines siguen. Si, com és ara, en els primers mesos de la república democràtica russa, en els mesos que podem anomenar de la lluna de mel dels "socialistes" (socialrevolucionaris i menxevics) amb la burgesia, en el govern de coalició, el senyor Paltxinski va sabotejar totes les mesures de restricció contra els capitalistes i els seus lladronicis, contra els seus actes de saqueig en detriment del fisc per mitjà dels subministraments de guerra, i si, en sortir del ministeri, el senyor Paltxinski (substituït, naturalment, per un altre Paltxinski exactament igual) va ser "recompensat" pels capitalistes amb un lloc de 120.000 rubles de sou a l'any, què significa açò? És un suborn directe o indirecte? És una aliança del govern amb els consorcis o són "només" llaços d'amistat? Quin paper exerceixen els Txernov i els Tseretelli, els Avksentiev i els Skobelev? El d'aliats "directes" o només indirectes dels milionaris malversadors dels fons públics?
L'omnipotència de la "riquesa" és més segura en les repúbliques democràtiques, perquè no depèn del mal embolcall polític del capitalisme. La república democràtica és el millor embolcall polític amb què pot revestir-se el capitalisme, i per tant el capital, al dominar (a través dels Pakhinski, els Txernov, els Tseretelli i Cia.) aquest embolcall, que és el millor de tots, cimenta el seu poder d'una manera tan segura, tan ferma, que cap canvi de persones, ni d'institucions, ni de partits, dins de la república democràtica burgesa, fa vacil·lar aquest poder.
Cal advertir, a més a més, que Engels, amb la major precisió, anomena al sufragi universal arma de dominació de la burgesia. El sufragi universal, diu Engels, traient evidentment les ensenyances de la llarga experiència de la socialdemocràcia alemanya, és
"l'índex que serveix per a mesurar la maduresa de la classe obrera. No pot ser més ni serà mai més, en l’Estat actual".
Els demòcrates petitburgesos, per l'estil dels nostres socialrevolucionaris i menxevics, i els seus germans carnals, tots els socialxovinistes i oportunistes de l'Europa occidental, esperen, en efecte, "més" del sufragi universal. Comparteixen ells mateixos i inculquen al poble la falsa idea que el sufragi universal és, "en l’Estat actual", un mitjà capaç d'expressar realment la voluntat de la majoria dels treballadors i de garantir la seua efectivitat pràctica.
Ací no podem fer més que assenyalar aquesta idea mentidera, posar de manifest que aquesta afirmació d'Engels completament clara, precisa i concreta, es falseja a cada pas en la propaganda i en l'agitació dels partits socialistes "oficials" (és a dir, oportunistes). Una explicació minuciosa de tota la falsedat d'aquesta idea, rebutjada ací per Engels, la trobarem més endavant, en la nostra exposició dels punts de vista de Marx i Engels sobre l’Estat "actual”.
En la més popular de les seues obres, Engels traça el resum general dels seus punts de vista en els següents termes:
"Per tant, l’Estat no ha existit eternament. Hi ha hagut societats que se les van arreglar sense ell, que no van tindre la menor noció de l’Estat ni del Poder estatal. En arribar a una determinada fase del desenrotllament econòmic, que estava lligada necessàriament a la divisió de la societat en classes, aquesta divisió va fer que l’Estat es convertí en una necessitat. Ara ens apropem amb pas veloç a una fase de desenvolupament de la producció en què l'existència d'aquestes classes no sols deixa de ser una necessitat, sinó que es converteix en un obstacle directe per a la producció. Les classes desapareixeran d'una manera tan inevitable com van sorgir en el seu dia. Amb la desaparició de les classes, desapareixerà inevitablement l’Estat. La societat, reorganitzant d'una manera nova la producció sobre la base d'una associació lliure i igual de productors, enviarà tota la màquina de l’Estat al lloc que llavors li ha de correspondre: al museu d'antigalles, al costat de la filosa i el destral de bronze".
No es troba amb freqüència aquesta cita en les obres de propaganda i agitació de la socialdemocràcia contemporània. Però inclús quan ens vam trobar amb ella és, quasi sempre, com si es feren reverències davant d'una icona; és a dir, per a rendir un homenatge oficial a Engels, sense el menor intent d'analitzar quina amplitud i profunditat revolucionàries suposa açò de "enviar tota la màquina de l’Estat al museu d'antigalles". No es veu, en la majoria dels casos, ni tan sols la comprensió del que Engels anomena la màquina de l’Estat.
4.- L’“extinció” de l’estat i la revolució violenta
Les paraules d'Engels sobre la "extinció" de L’Estat gaudeixen de tanta celebritat i se citen amb tanta freqüència, mostren amb tant de relleu on està el quid de l'adulteració corrent del marxisme per la qual aquest és adaptat a l'oportunisme, que es fa necessari detindre's a examinar-les detalladament. Citarem tot el passatge on figuren aquests paraules:
"El proletariat pren en les seues mans el Poder de l’Estat i comença per convertir els mitjans de producció en propietat de l’Estat. Però amb aquest mateix acte es destrueix a si mateix com a proletariat i destrueix tota diferència i tot antagonisme de classes, i, amb això mateix, l’Estat com tal. La societat fins al present, moguda entre els antagonismes de classe, ha necessitat de l’Estat, o siga d'una organització de la corresponent classe explotadora per a mantindre les condicions exteriors de producció, i per tant, particularment per a mantindre per la força a la classe explotada en les condicions d'opressió (l'esclavitud, la servitud o el vassallatge i el treball assalariat), determinades pel mode de producció existent. l’Estat era el representant oficial de tota la societat, la seua síntesi en un cos social visible; però ho era només com a Estat de la classe que en la seua època representava a tota la societat: en l'antiguitat era l’Estat dels ciutadans esclavistes; en l'Edat Mitjana el de la noblesa feudal; en els nostres temps és el de la burgesia. Quan l’Estat es convertisca finalment en representant efectiu de tota la societat, serà per si mateix superflu. Quan ja no existisca cap classe social a la que calga mantindre en l'opressió; quan desapareguen, junt amb la dominació de classe, junt amb la lluita per l'existència individual, engendrada per l'actual anarquia de la producció, els xocs i els excessos resultants d'aquesta lluita, no hi haurà ja res a reprimir ni caldrà, per tant, eixa força especial de repressió, l’Estat. El primer acte en què L’Estat es manifesta efectivament com a representant de tota la societat: la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat, és alhora el seu últim acte independent com a Estat. La intervenció de l'autoritat de l’Estat en les relacions socials es farà supèrflua en un camp darrere l'altre de la vida social i s'adormirà per si mateixa. El govern sobre les persones és substituït per l'administració de les coses i per la direcció dels processos de producció. L’Estat no serà 'abolit'; s’extingirà. Partint d'açò és com cal jutjar el valor d'eixa frase sobre l’Estat popular lliure en allò que toca a la seua justificació provisional com a consigna d'agitació i en el que es refereix a la seua falta absoluta de fonament científic. Partint d'açò és també com ha de ser considerada l’exigència dels anomenats anarquistes que l’Estat siga abolit de la nit al matí" (Anti-Dühring o "La subversió de la ciència pel senyor Eugeni Dühring, ps.301-303 de la tercera edició alemanya).
Sense por d'equivocar-nos, podem dir que d'aquests pensaments sobre manera rics, exposats ací per Engels, l'única cosa que ha passat a ser vertader patrimoni del pensament socialista, en els partits socialistes actuals, és la tesi que l’Estat, segons Marx, "s’extingeix", a diferència de la doctrina anarquista de l’"abolició" de l’Estat. Truncar així el marxisme equival a reduir-lo a l'oportunisme, doncs amb aquesta "interpretació" no queda en peu més que una noció confusa d'un canvi lent, gradual, sense bots ni tempestes, sense revolucions. Parlar d’"extinció" de l’Estat, en un sentit corrent, generalitzat, de masses, si és el cas dir-ho així, equival indubtablement a velar, si no a negar, la revolució.
A més, semblant "interpretació" és la més tosca tergiversació del marxisme, tergiversació que només afavoreix a la burgesia i que descansa teòricament en l'omissió de circumstàncies i consideracions importantísimes que s'indiquen, per exemple, en el "resum" contingut en el passatge d'Engels, citat ací per nosaltres en la seua integritat.
En primer lloc, Engels diu en el començament mateix d'aquest passatge que, al prendre el Poder de l’Estat, el proletariat "destrueix, amb això mateix, l’Estat com tal". "No és usual" parar-se a pensar què significa açò. El normal és ignorar-lo en absolut o considerar-lo quelcom així com una "debilitat hegeliana" d'Engels. En realitat, en aquestes paraules s'expressa concisament l'experiència d'una de les més grans revolucions proletàries, l'experiència de la Comuna de París de 1871, de què parlarem detalladament en el seu lloc. En realitat, Engels parla ací de la "destrucció" de l’Estat de la burgesia per la revolució proletària, mentre que les paraules relatives a l'extinció de l’Estat es refereixen a les restes de l’Estat proletari després de la revolució socialista. L’Estat burgès no s’"extingeix", segons Engels, sinó que "és destruït " pel proletariat en la revolució. El que s’extingeix, després d'aquesta revolució, és l’Estat o semiEstat proletari.
En segon lloc, l’Estat és una "força especial de repressió". Aquesta magnífica i profundíssima definició d'Engels és donada ací per aquest amb la més completa claredat. I d'ella es dedueix que la "força especial de repressió" del proletariat per la burgesia, de milions de treballadors per un grapat de ricassos, ha de substituir-se per una "força especial de repressió" de la burgesia pel proletariat (dictadura del proletariat). En açò consisteix, precisament, la "destrucció de l’Estat com tal". En açò consisteix, precisament, l’"acte" de la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat. I és per si mateix evident que semblant substitució d'una "força especial" (la burgesa) per una altra (la proletària) ja no pot operar-se, de cap manera, sota la forma d’"extinció".
En tercer lloc, Engels, en parlar de l’"extinció" i (amb frase encara més plàstica i gràfica) de l’"endormiscament" de l’Estat, es refereix amb absoluta claredat i precisió a l'època posterior a la "presa de possessió dels mitjans de producció per l’Estat en nom de tota la societat", és a dir, posterior a a la revolució socialista. Tots nosaltres sabem que la forma política de l’"Estat", en aquesta època, és la democràcia més completa. Però a cap dels oportunistes que tergiversen desvergonyidament el marxisme se li ve a les esmentes la idea que, per consegüent, Engels parle ací de l’"endormiscament" i de l’"extinció" de la democràcia. Açò sembla, a primera vista, molt estrany. Però açò només és "incomprensible" per a qui no haja comprés que la democràcia també és un Estat i que, consegüentment, la democràcia també desapareixerà quan desaparega l’Estat. L’Estat burgès només pot ser "destruït" per la revolució. L’Estat en general, és a dir, la més completa democràcia, només pot "extingir-se".
En quart lloc, en establir la seua notable tesi de l’"Estat s’extingeix", Engels declara a línia seguida, d'una manera concreta, que aquesta tesi es dirigeix tant contra els oportunistes, com contra els anarquistes. A més a més, Engels col·loca en primer pla la conclusió que, derivada de la seua tesi sobre l’"extinció de l’Estat", es dirigeix contra els oportunistes.
Podria apostar-se que de deu mil homes que hagen llegit o escoltat parlar sobre l’"extinció" de l’Estat, nou mil nou-cents noranta no saben o obliden per complet que Engels no va dirigir només contra els anarquistes les seues conclusions derivades d'aquesta tesi. I de les deu persones restants, el més probable és que nou no sàpien què és l’”Estat popular lliure" i per què atacar aquesta consigna significa atacar als oportunistes. Així s'escriu la Història! Així s'adapta d'una manera imperceptible la gran doctrina revolucionària al filisteisme dominant. La conclusió contra els anarquistes s'ha repetit milers de vegades, s'ha vulgaritzat, s'ha inculcat en els caps del mode més simplificat, ha adquirit la solidesa d'un prejudici. Però la conclusió contra els oportunistes l'han velat i "oblidat"!
L’”Estat popular lliure" era una reivindicació programàtica i una consigna corrent dels socialdemòcrates alemanys en la dècada del 70. En aquesta consigna no hi ha el menor contingut polític, fora d'una filistea i emfàtica descripció de la noció de democràcia. Engels estava disposat a "justificar", "de moment", aquesta consigna des del punt de vista de l'agitació, per quant amb ella s'insinuava legalment la república democràtica. Però aquesta consigna era oportunista, perquè expressava no sols l'embelliment de la democràcia burgesa, sinó també la incomprensió de la crítica socialista de tot Estat en general. Nosaltres som partidaris de la república democràtica, com la millor forma d'Estat per al proletariat sota el capitalisme, però no tenim cap dret a oblidar que l'esclavitud assalariada és el destí reservat al poble, àdhuc sota la república burgesa més democràtica. Més encara. Tot Estat és una "força especial per a la repressió" de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni és lliure ni és popular. Marx i Engels van explicar açò reiteradament als seus camarades de partit en la dècada del 70.
En quint lloc, en aquesta mateixa obra d'Engels, de la que tots citen el passatge sobre l'extinció de L’Estat, es conté un passatge sobre la importància de la revolució violenta. L'anàlisi històrica del seu paper el converteix Engels en un vertader panegíric de la revolució violenta. Açò "ningú no ho recorda". Sobre la importància d'aquest pensament, no és usual parlar ni tan sols pensar en els partits socialistes contemporanis: aquests pensaments no exerceixen cap paper en la propaganda ni en l'agitació quotidianes entre les masses. I, no obstant, es troben indissolublement units a l’"extinció" de l’Estat i formen amb ella un tot harmònic.
Heus ací el passatge d'Engels:
"...que la violència exerceix en la història un altre paper [a més del d'agent del mal], un paper revolucionari; que, segons l'expressió de Marx, és la comare de tota vella societat que porta en les seues entranyes una altra nova; que la violència és l'instrument amb l'ajuda del qual el moviment social s'obri camí i trenca les formes polítiques mortes i fossilitzades, de tot això no diu una paraula el senyor Dühring. Només entre sospirs i gemecs admet la possibilitat que per tal d’afonar el sistema d'explotació siga necessària potser la violència, desgraciadament, afirma, perquè l'ocupació de la mateixa, segons ell, desmoralitza a qui en fa ús. I açò es diu, malgrat del gran avanç moral i intel·lectual, resultant de tota revolució victoriosa! I açò es diu a Alemanya, on la col·lisió violenta que pot ser imposada al poble tindria, si més no, l'avantatge de destruir l'esperit de servilisme que ha penetrat en la consciència nacional com a conseqüència de la humiliació de la Guerra dels Trenta anys. I aquests raonaments tèrbols, anodins, impotents, propis d'un rector rural, es pretén imposar-los al partit més revolucionari de la història?" (Lloc citat, p. 193, tercera edició alemanya, final del IV capítol, II part).
¿Com és possible conciliar en una sola doctrina aquest panegíric de la revolució violenta, presentat amb insistència per Engels als socialdemòcrates alemanys des de 1878 fins a 1894, és a dir, fins als últims dies de la seua vida, amb la teoria de l’"extinció" de l’Estat?
Generalment es concilien aquests dos passatges amb ajuda de l'eclecticisme, arrancant a capritx (o per a complaure als investits del Poder), sense atindre's als principis o d'una manera sofística, o bé un o bé un altre argument i fent passar a primer pla, en el noranta-nou per cent dels casos, si no en més, precisament la tesi de l’"extinció". Se suplanta la dialèctica per l'eclecticisme: és l'actitud més usual i més generalitzada davant del marxisme en la literatura socialdemòcrata oficial dels nostres dies. Aquestes suplantacions no tenen, certament, res de nou; poden observar-se inclús en la història de la filosofia clàssica grega. Amb la suplantació del marxisme per l'oportunisme, l'eclecticisme presentat com a dialèctica enganya més fàcilment a les masses, donant-les una aparent satisfacció, sembla tindre en compte tots els aspectes del procés, totes les tendències del desenrotllament, totes les influències contradictòries, etc., quan en realitat no dóna cap noció completa i revolucionària del procés del desenvolupament social.
Ja hem dit més amunt, i citarem amb major detall en la nostra ulterior exposició, que la doctrina de Marx i Engels sobre el caràcter inevitable de la revolució violenta es refereix a l’Estat burgès. Aquest no pot substituir-se per l’Estat proletari (per la dictadura del proletariat) mitjançant l’"extinció", sinó només, per regla general, per mitjà de la revolució violenta. El panegíric que dedica Engels a aquesta, i que coincideix plenament amb reiterades manifestacions de Marx (recordem el final de La Misèria de la Filosofia i del Manifest Comunista amb la declaració orgullosa i franca sobre el caràcter inevitable de la revolució violenta; recordem la Crítica del Programa de Gotha, en 1875, quan ja havien passat quasi trenta anys, i en la que Marx fustiga implacablement l'oportunisme d'aquest programa), aquest panegíric no té res d’"apassionament", res de declamatori, res d'arrancada polèmica. La necessitat d'educar sistemàticament a les masses en aquesta, precisament en aquesta, idea sobre la revolució violenta, és quelcom bàsic en tota la doctrina de Marx i Engels. La traïció comesa contra la seua doctrina pels corrents socialxovinista i kautskià hui imperants es manifesta amb singular relleu en l'oblit pels uns i pels altres d'aquesta propaganda, d'aquesta agitació.
La substitució de l’Estat burgès per l’Estat proletari és impossible sense una revolució violenta. La supressió de l’Estat proletari, és a dir, la supressió de tot Estat, només és possible per mitjà d'un procés d’"extinció".
Marx i Engels van desenrotllar aquestes idees d'una manera minuciosa i concreta, estudiant cada situació revolucionària per separat, analitzant les ensenyances tretes de l'experiència de cada revolució. I aquesta part de la seua doctrina, que és, inqüestionablement, la més important, és la que passem a analitzar.