Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA FAM S’ACOSTA
Una catàstrofe inevitable s’estén sobre Rússia. El transport ferroviari es troba en un estat d’increïble desorganització, que creix sense parar. Els ferrocarrils quedaran aturats. Cessarà l’afluència de matèries primeres i de carbó a les fàbriques. Cessarà el subministrament de cereals. Els capitalistes sabotegen (danyen, interrompen, minen, frenen) deliberadament i tenaçment la producció, confiant que una catàstrofe inaudita originarà la fallida de la república i de la democràcia, dels Soviets i, en general, de les associacions proletàries i camperoles, facilitant així el retorn a la monarquia i la restauració de l’omnipotència de la burgesia i dels grans terratinents.
Ens amenacen inexorables una catàstrofe de proporcions sense precedent i la fam. Tots els periòdics n’han parlat ja infinitat de vegades. Els partits i els Soviets de diputats obrers, soldats i camperols han votat multitud de resolucions en què es reconeix que la catàstrofe és imminent, que està ja molt prop, que és necessari mantenir contra ella una lluita desesperada, que el poble ha de fer “esforços heroics” per a conjurar el desastre, etc.
Tot el món ho diu. Tot el món ho reconeix. Tot el món ho fa constar.
Però no es pren cap mesura.
Portem mig any de revolució. La catàstrofe està avui més prop. Hem arribat a l’atur en massa. Qui podria pensar-ho!: al país no hi ha mercaderies, el país pereix per falta de queviures, per falta de mà d’obra, encara que hi ha cereals i matèries primeres en quantitat suficient. I en un país que es troba en aqueixes condicions, en un moment tan crític, ha augmentat l’atur forçós en massa! ¿Vol hom millor prova que durant aquest mig any de revolució (que alguns qualifiquen de gran revolució, però que, per ara, seria més just denominar revolució podrida), amb una república democràtica, amb gran profusió d’associacions, organismes i institucions que s’intitulen orgullosament “democràtics revolucionaris”, no s’ha fet en realitat res seriós, absolutament res, contra la catàstrofe, contra la fam? Ens acostem amb celeritat creixent al desastre, perquè la guerra no espera, i el desgavell que origina en tots els dominis de la vida del poble és cada dia més profund.
No obstant, és prou amb fixar-se i reflexionar, per poc que siga, per a convèncer-se que hi ha els mitjans necessaris de combatre la catàstrofe i la fam; que les mesures a adoptar són perfectament clares i senzilles, completament realitzables, plenament assequibles a les forces del poble, i que si no s’adopten és únicament i exclusivament perquè la seua implantació lesionaria els fabulosos guanys d’un grapat de grans terratinents i capitalistes.
En efecte. Pot assegurar-se que no trobaran ni un sol discurs, ni un sol article en els periòdics de qualsevol tendència, ni una sola resolució, siga quina siga l’assemblea o institució en què s’haja votat, en els que no s’expose d’una manera clara i concreta la mesura fonamental i decisiva per a combatre la catàstrofe i la fam, per a evitar-les. Aqueixa mesura és: el control, la fiscalització, la comptabilitat, la reglamentació per l’Estat, la distribució encertada de la mà d’obra en la producció i en el repartiment dels productes, l’estalvi de forces del poble, la supressió de tota despesa supèrflua d’energies, la seua economia. Control, fiscalització, comptabilitat: això és el principal en la lluita contra la catàstrofe i contra la fam. Això és quelcom indiscutible i admès per tots. Però això és precisament allò que no es fa per por a atemptar contra l’omnipotència dels grans terratinents i els capitalistes, contra els seus guanys desmesurats, inaudits i escandalosos, obtinguts aprofitant-se de la carestia i dels subministraments a l’exèrcit (i avui, directament o indirectament, quasi tots “treballen” per a la guerra); uns guanys que tothom coneix, que tothom veu i dels quals tot el món se’n lamenta i se’n escandalitza.
No obstant, l’Estat no fa absolutament res per a implantar un control, una comptabilitat i una fiscalització si fa o no fa seriosos.