Lenin

EL SOCIALISME I LA GUERRA

Actitud del POSDR davant la guerra

1915

CAPÍTOL IV: HISTÒRIA DE L’ESCISSIÓ I SITUACIÓ ACTUAL DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA A RÚSSIA

La tàctica del P.O.S.D.R respecte a la guerra, que hem exposat anteriorment, és el fruit inevitable del desenvolupament de la socialdemocràcia a Rússia en el curs de trenta anys. No es pot comprendre bé aquesta tàctica, com tampoc la situació actual de la socialdemocràcia en el nostre país, sense reflexionar sobre la història del nostre Partit. Per això, hem de recordar ara al lector els fets fonamentals d’aqueixa història.

La socialdemocràcia va sorgir, com a corrent ideològic, en 1883, quan el grup Emancipació del Treball va exposar per primera vegada en forma sistemàtica, en l’estranger, les idees socialdemòcrates aplicades a Rússia. Fins al començament de la dècada del 90, la socialdemocràcia va continuar sent a Rússia un corrent ideològic, sense nexes amb el moviment obrer de masses. A principis de la dècada mencionada, l’ascens social, l’efervescència i el moviment de vagues dels obrers van fer de la socialdemocràcia una força política activa, lligada indissolublement a la lluita (tant econòmica com política) de la classe obrera. I d’aqueixa mateixa època arranca l’escissió de la socialdemocràcia en «economistes» i «iskristes».

Els «economistes» i la vella Iskra (1894-1903)

L’«economicisme» va ser un corrent oportunista al si de la socialdemocràcia russa. La seua essència política es reduïa al programa següent: «Als obrers, la lluita econòmica; als liberals, la lluita política». El seu principal suport teòric va ser l’anomenat «marxisme legal» o «struvisme», que «admetia» un «marxisme» buidat per complet de tot esperit revolucionari i adaptat a les necessitats de la burgesia liberal. Adduint l’estat endarrerit de les masses obreres russes, i desitjosos d’«anar amb les masses», els «economistes» limitaven les tasques i l’abast del moviment obrer a la lluita econòmica i al suport polític del liberalisme, sense plantejar-se tasques polítiques independents, ni cap tasca revolucionària.

La vella Iskra (1900-1903) va lluitar victoriosament contra l’«economicisme» en nom dels principis de la socialdemocràcia revolucionària. Tota la flor del proletariat conscient estava al costat d’Iskra. Anys abans de la revolució, la socialdemocràcia va presentar el programa més conseqüent i intransigent. I la lluita de classes i l’acció de les masses en el curs de la revolució de 1905 van confirmar aqueix programa. Els «economistes» s’adaptaven a l’endarreriment de les masses. Iskra educava l’avantguarda obrera capaç de portar a les masses cap avant. Tots els arguments actuals dels socialxovinistes (sobre la necessitat de comptar amb les masses, sobre el caràcter progressista de l’imperialisme, sobre les «il·lusions» dels revolucionaris, etc.) van ser ja utilitzats pels economistes. La Rússia socialdemòcrata va conèixer fa vint anys una revisió oportunista del marxisme en l’esperit del «struvisme».

Menxevisme i el bolxevisme (1903-1908)

L’època de la revolució democràticoburgesa provoque en la socialdemocràcia una nova lluita de tendències que va ser una prolongació directa de l’anterior. L’«economicisme» es va transformar en «menxevisme», i la defensa de la tàctica revolucionària de la vella Iskra va donar origen al «bolxevisme».

En els turbulents anys de 1905 a 1907, el menxevisme era un corrent oportunista, recolzat pels burgesos liberals, que portava les tendències de la burgesia liberal al moviment obrer. Adaptar la lluita de la classe obrera al liberalisme: aquesta i no una altra era l’essència del menxevisme. Al contrari, el bolxevisme plantejava com a tasca dels obrers socialdemòcrates incorporar els camperols democràtics a la lluita revolucionària, malgrat les vacil·lacions i traïcions del liberalisme. I les masses obreres, com ho van reconèixer més d’una vegada els propis menxevics, van seguir els bolxevics, durant la revolució, en totes les accions importants.

La revolució de 1905 va comprovar, va enrobustir, va aprofundir i va temperar la tàctica socialdemòcrata intransigentment revolucionària a Rússia. La intervenció oberta de les classes i dels partits va posar de manifest, reiterades vegades, els nexes que unien l’oportunisme socialdemòcrata (el «menxevisme») amb el liberalisme.

Marxisme i el liquidacionisme (1908-1914)

L’època contrarevolucionària va posar una altra vegada a l’ordre del dia, i en forma absolutament nova, el problema de la tàctica oportunista i la tàctica revolucionària de la socialdemocràcia. Del llit principal del menxevisme va sortir, malgrat les protestes dels seus millors representants, el corrent liquidacionista, és a dir, la renúncia a la lluita per una nova revolució a Rússia, l’abandó de l’organització i de l’activitat il·legals, les burles despectives a propòsit de la «clandestinitat», de la consigna de la república, etc. El grup de publicistes legals de la revista Nasha Zarià (senyors Potresov, Txerevanin, etc.) va constituir un nucli independent del vell partit socialdemòcrata, nucli a què la burgesia liberal russa, desitjosa d’apartar als obrers de la lluita revolucionària, sostenia, exalçava i mimava de mil maneres.

Aquest grup d’oportunistes va ser expulsat del Partit per la Conferència del P.O.S.D.R. de Gener de 1912, que va reconstruir el partit malgrat la feroç resistència de tota una sèrie de grups i grupets de l’estranger. Durant més de dos anys (des de començaments de 1912 fins a meitat de 1914) es va desenvolupar una lluita tenaç entre els dos partits socialdemòcrates: el Comitè Central, elegit al gener de 1912, i el «Comitè d’Organització», que no reconeixia la Conferència de Gener i desitjava reconstruir el Partit d’una altra manera, mantenint la unitat amb el grup de Nasha Zariá. Una porfidiosa lluita es va entaular entre els dos diaris obrers (Pravda i Lutx, i els seus successors) i les dues fraccions socialdemòcrates en la IV Duma de l’Estat (la «fracció obrera socialdemòcrata de Rússia» dels pravdistes o marxistes, i la «fracció socialdemòcrata» dels liquidadors, amb Txjeidze al capdavant).

Defenent la fidelitat als llegats revolucionaris del Partit, recolzant l’auge del moviment obrer que s’iniciava en aqueixa època (sobretot després de la primavera de 1912), combinant l’organització legal i la il·legal, la premsa i l’agitació, els «pravdistes» van unir en torn seu la immensa majoria de la classe obrera conscient, mentre que els liquidadors, que actuaven com a força política només per mitjà del grup de Nasha Zarià, es recolzaven en el pròdig suport dels elements liberals burgesos.

Les aportacions de fons fetes obertament pels grups obrers als periòdics d’ambdós partits, que eren en aquella època la forma de cotització dels socialdemòcrates al Partit, tenint en compte les condicions del país (l’única forma legal possible, i que tots podien controlar lliurement), van confirmar amb claredat que la font de la força i de la influència dels «pravdistes» (marxistes) era proletària, mentre que la dels liquidadors (i del seu «Comitè d’Organització») era liberal burgesa. Vegem a continuació unes breus dades sobre aquestes aportacions, de les que informa en detall el llibre Marxisme i liquidacionisme, i, en forma abreviada, el periòdic socialdemòcrata alemany Leipziger Volkszeitung del 21 de juliol de 1914.

Nombre i quantitats de les aportacions als diaris socialdemòcrates de Petersburg (marxistes pravdistes i liquidadors) de l’1 de gener al 13 de maig de 1914:

Així, puix, el nostre Partit va agrupar en 1914 les quatre quintes parts dels obrers conscients de Rússia entorn de la tàctica socialdemòcrata revolucionària. Durant tot l’any 1913, el nombre d’aportacions fetes pels grups obrers va ser de 2.181 per als pravdistes i de 661 per als liquidadors. Des del primer de gener de 1913 al 13 de maig de 1914 es van obtindre els totals següents: 5.054 aportacions de grups obrers per als «pravdistes» (és a dir, per al nostre Partit) i 1.332, o siga, el 20,8% per als liquidadors.

Marxisme i socialxovinisme (1914-1915)

La gran guerra europea de 1914-1915 ha permès a tots els socialdemòcrates europeus, entre ells els russos, comprovar la seua tàctica en funció d’una crisi de proporcions mundials. El caràcter reaccionari, espoliador i esclavista de la guerra és infinitament més evident del costat del tsarisme que del costat dels altres governs. I no obstant, el grup fonamental dels liquidadors (l’únic que, fora de nosaltres i gràcies a les seues relacions amb els liberals, exerceix una influència important a Rússia) ha virat cap al socialxovinisme! Com posseïa des de fa prou de temps el monopoli de la legalitat, aquest grup de Nasha Zariá va predicar a les masses la «no resistència a la guerra», va fer vots per la victòria de la Triple (avui Quàdruple) Entente i va acusar l’imperialisme germànic de cometre «pecats supernumeraris», etc. Plekhanov, que des de 1903 havia donat múltiples proves de la seua extrema incoherència política i del seu pas a les posicions oportunistes, va adoptar en forma encara més contundent aqueixa mateixa actitud, la qual cosa li va valdre ser exalçat per tota la premsa burgesa de Rússia. Plekhanov va descendir fins al punt de declarar que la guerra que feia el tsarisme era una guerra justa, i en els periòdics governamentals d’Itàlia va arribar a publicar una entrevista en què invitava aquest país a entrar en la guerra!!

La justesa de la nostra apreciació sobre el corrent liquidacionista i sobre l’expulsió del principal grup de liquidadors de les files del nostre Partit, s’ha vist, d’aquesta manera, plenament confirmada. El programa real dels liquidadors i el vertader significat de la seua orientació no consisteixen avui simplement en l’oportunisme en general, sinó en la defensa dels privilegis i dels avantatges que la gran potència concedeix als grans terratinents i a la burgesia gran russos. És l’orientació de la política obrera nacional-liberal. Es tracta de l’aliança d’una part dels petits burgesos radicals, i d’una ínfima fracció d’obrers privilegiats, amb «la seua» burgesia nacional i contra la massa del proletariat.

L’actual estat de coses en la socialdemocràcia russa

Com ja hem dit, ni els liquidadors, ni tota una sèrie de grups de l’estranger (Plekhanov, Alexinski, Trotski, etc.), ni els anomenats socialdemòcrates «nacionals» (és a dir, no gran russos) van reconèixer la nostra Conferència de Gener de 1912. Entre les innumerables injúries que ens van prodigar, la que repetien amb més freqüència era la que ens acusava d’«usurpació» i d’«escissionisme». La nostra resposta a ella era citar xifres exactes i susceptibles de ser comprovades objectivament, que demostraven que el nostre Partit agrupava les quatre quintes parts dels obrers conscients de Rússia. I açò no era poc, tenint en compte les dificultats del treball il·legal en una època de contrarevolució.

¿Si la «unitat» era possible a Rússia sobre la base de la tàctica socialdemòcrata, sense excloure al grup de Nasha Zarià, per què no la realitzaven els nostres nombrosos adversaris, almenys entre ells? Des de gener de 1912 han passat tres anys i mig, i durant aquest període els nostres adversaris no van poder crear, malgrat tots els seus desitjos, un partit socialdemòcrata dirigit contra nosaltres. Aquest fet és la millor defensa del nostre Partit.

Tota la història dels grups socialdemòcrates que lluiten contra el nostre Partit és una història d’enfonsament i disgregació. Al març de 1912, tots sense excepció es «van unificar» per a omplir-nos d’injúries. Però ja a l’agost d’aqueix mateix any, que es va constituir contra nosaltres l’anomenat «bloc d’agost», va començar la disgregació entre ells. Una part dels grups es va separar, però no van poder crear un partit ni un Comitè Central. Van formar únicament un Comitè d’Organització «per a restablir la unitat». Però en realitat aquest Comitè d’Organització. va resultar una fràgil mampara del grup liquidacionista a Rússia. Durant tot el període d’immens auge del moviment obrer a Rússia i de les vagues de masses de 1912-1914, l’únic grup de tot el bloc d’agost que va treballar entre les masses va ser el grup de Nasha Zarià, la força del qual consistia en les seues relacions amb els liberals. I a principis de 1914, del «bloc d’agost» es van retirar formalment els socialdemòcrates letons (els socialdemòcrates polonesos no formaven part d’ell), mentre que Trotski, un dels caps del bloc, el va abandonar, encara que no formalment, i va crear una vegada més el seu grup a banda. Al juliol de 1914, en la Conferència de Brussel·les, en la que van participar el Comitè Executiu del Buró Socialista Internacional, Kautsky i Vandervelde, es va crear contra nosaltres l’anomenat «bloc de Brussel·les», en el que no van entrar els letons i del que es van separar immediatament els socialdemòcrates polonesos, l’oposició. Després d’esclatar la guerra, aquest bloc es va desintegrar. Nasha Zariá, Plekhanov, Alexinski i el cap dels socialdemòcrates del Caucas, An s’han convertit en socialxovinistes declarats, que fan vots per que Alemanya siga derrotada. El Comitè d’Organització i el Bund han assumit la defensa dels socialxovinistes i dels principis del socialxovinisme. La fracció de Txeidze, encara que va votar contra els crèdits de guerra (a Rússia, inclús els demòcrates burgesos, els trudovics, han votat contra ells), continua sent una fidel aliada de Nasha Zarià. Els nostres furiosos socialxovinistes, Plekhanov, Alexinski i Cia., estan totalment satisfets amb la fracció de Txeidze. A París s’ha fundat el periòdic Nashe Slovo (abans Golos), amb el concurs, sobretot, de Martov i Trotski, que desitgen conjugar la defensa platònica de l’internacionalisme amb la reivindicació absoluta de la unitat amb Nasha Zarià, el Comitè d’Organització o la fracció de Txeidze. Després de 250 números, aquest periòdic s’ha vist obligat a reconèixer la seua pròpia desintegració: una part de la seua Redacció s’inclina cap al nostre Partit; Martov roman fidel al Comitè d’Organització, que censura públicament Nashe Slovo pel seu «anarquisme» (de la mateixa manera que els oportunistes a Alemanya, David i Cia., Internationale Korrespondenz, Legien i Cia., acusen d’anarquisme al camarada Liebknecht), Trotski anuncia la seua ruptura amb el Comitè d’Organització, però desitja anar junt amb la fracció de Txeidze. Vegem ara el programa i la tàctica de la fracció de Txeidze, exposats per un dels seus caps. En el número 5 de 1915 de Sovremienni Mir, revista que segueix l’orientació de Plekhanov i d’Alexinski, escriu Txenkeli:

«Dir que la socialdemocràcia alemanya es trobava en condicions d’impedir que el seu país entrara en la guerra i que no ho ha fet, significaria desitjar ocultament que no sols ella, sinó també la seua pàtria, llancen el seu últim sospir en les barricades, o mirar els objectes que ens rodegen a través del telescopi anarquista.»¹

En aquestes breus línies s’expressa tota l’essència del socialxovinisme: la justificació per principi de la idea de la «defensa de la pàtria» en la guerra actual i les burles (amb permís dels censors militars) a costa de la propaganda a favor de la revolució i de la seua preparació. El problema no consisteix en absolut en saber si la socialdemocràcia alemanya es trobava en condicions d’impedir que el seu país entrara en la guerra, ni tampoc en saber si els revolucionaris poden garantir, en general, el triomf de la revolució. El problema és saber si hem de procedir com a socialistes o «agonitzar» efectivament en els braços de la burgesia imperialista.

Les tasques del nostre partit

La socialdemocràcia de Rússia va sorgir abans de la revolució democràticoburgesa (1905) en el nostre país i es va enfortir en l’època de la revolució i de la contrarevolució. L’endarreriment de Rússia explica l’extraordinària abundància de corrents i matisos de l’oportunisme petitburgès entre nosaltres, en tant que la influència del marxisme a Europa, així com la solidesa dels partits socialdemòcrates legals abans de la guerra, van fer dels nostres exemplars liberals quasi admiradors de la teoria i de la socialdemocràcia «raonables» «europees» (no revolucionàries), «marxistes» «legals». La classe obrera a Rússia no podia constituir el seu partit més que en una lluita resoluda, durant trenta anys, contra totes les varietats de l’oportunisme. L’experiència de la guerra mundial, que ha portat la vergonyosa fallida de l’oportunisme europeu i reforçat l’aliança dels nostres nacional-liberals amb el liquidacionisme socialxovinista, ens reafirma encara més en el convenciment que el nostre Partit ha de continuar en el futur la mateixa via conseqüentment revolucionària.

Notes

1. Sovremienni Mir, número 5 de 1915, pàgina 148. Trotski ha declarat recentment que té per deure seu ressaltar en la Internacional el prestigi de la minoria de Txeidze. Indubtablement, Txenkeli ressaltarà al seu torn amb la mateixa energia en la Internacional el prestigi de Trotski…