Lenin

EL SOCIALISME I LA GUERRA

Actitud del POSDR davant la guerra

1915

CAPÍTOL I: ELS PRINCIPIS DEL SOCIALISME I LA GUERRA DE 1914-1915

L’actitud dels socialistes davant de la guerra

Els socialistes han condemnat sempre les guerres entre els pobles com quelcom bàrbar i feroç. Però la nostra actitud davant de la guerra és distinta, per principi, de la que assumeixen els pacifistes burgesos (partidaris i propagandistes de la pau) i els anarquistes. Ens distingim dels primers en què comprenem el llaç inevitable que uneix les guerres amb la lluita de classes en l’interior del país, i en què comprenem que no es pot suprimir les guerres sense suprimir abans les classes i sense instaurar el socialisme; també en què reconeixem plenament la legitimitat, el caràcter progressista i la necessitat de les guerres civils, és a dir, de les guerres de la classe oprimida contra la classe opressora, dels esclaus contra els esclavistes, dels camperols serfs contra els grans terratinents i dels obrers assalariats contra la burgesia. Nosaltres, els marxistes, diferim tant dels pacifistes com dels anarquistes en què reconeixem la necessitat d’estudiar històricament (des del punt de vista del materialisme dialèctic de Marx) cada guerra en particular. La història ha conegut moltes guerres que, malgrat els horrors, les ferocitats, les calamitats i els patiments que tota guerra ocasiona inevitablement, van ser progressistes, és a dir, útils per al progrés de la humanitat, contribuint a destruir institucions particularment nocives i reaccionàries (com, per exemple, l’autocràcia o la servitud), i les formes més bàrbares del despotisme a Europa (la turca i la russa). Per aquesta raó, cal examinar les peculiaritats històriques de la guerra actual.

Tipus històrics de guerres modernes

La Gran Revolució Francesa inaugura una nova època en la història de la humanitat. Des de llavors fins a la Comuna de Paris, és a dir, des de 1789 a 1871, les guerres d’alliberament nacional, de caràcter progressista burgès, constituïen un dels tipus de guerra. Dit en altres termes: el contingut principal i la significació històrica d’aquestes guerres eren l’enderrocament de l’absolutisme i del règim feudal, el seu trencament i la supressió del jou nacional estranger. Eren, per això, guerres progressistes, i tots els demòcrates honrats i revolucionaris, així com tots els socialistes, simpatitzaven sempre, en aqueixes guerres amb el triomf del país (és a dir, de la burgesia) que contribuïa a enfonsar o a minar els pilars més perillosos del règim feudal, de l’absolutisme i de l’opressió exercida sobre altres pobles. Així, per exemple, en les guerres revolucionàries de França va haver-hi un element de saqueig i de conquista de terres alienes pels francesos, no obstant, això no canvia en res la significació històrica fonamental d’aqueixes guerres, que demolien i crebantaven el règim feudal i l’absolutisme de tota la vella Europa, de l’Europa feudal. Durant la guerra franco-prussiana, Alemanya va espoliar França, però això no altera la significació històrica fonamental d’aquesta guerra, que va alliberar desenes de milions d’alemanys del desmembrament feudal i de l’opressió de dos dèspotes: el tsar rus i Napoleó III.

Diferència entre guerra ofensiva i guerra defensiva

L’època de 1789 a 1871 ha deixat empremtes profundes i records revolucionaris. Abans que foren destruïts el règim feudal, l’absolutisme i el jou nacional estranger, no cabia parlar tan sols del desenvolupament de la lluita proletària pel socialisme. Quan els socialistes parlaven del caràcter legítim de la guerra «defensiva», referint-se a les guerres d’aqueixa època, sempre tenien en compte precisament aqueixos fins, que es reduïen a la revolució contra el règim medieval i la servitud. Els socialistes van entendre sempre per guerra «defensiva» una guerra «justa» en aquest sentit (expressió emprada una vegada per W. Liebknecht). Només en aqueix sentit, els socialistes admetien i continuen admetent el caràcter legítim, progressista i just de la «defensa de la pàtria» o d’una guerra «defensiva». Si, per exemple, demà El Marroc declarara la guerra a França, l’Índia a Anglaterra, Pèrsia o Xina a Rússia, etcètera, aqueixes guerres serien guerres «justes», «defensives», independentment del país que atacara primer, i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, menyscabats en els seus drets, sobre les «grans» potències opressores, esclavistes i espoliadores.

Però imaginem-nos que un propietari de cent esclaus fa la guerra a un altre que posseeix dos-cents per arribar a una distribució més «equitativa» dels esclaus. És evident que emprar en aquest cas el concepte de guerra «defensiva» o de «defensa de la pàtria» seria falsificar la història i, en la pràctica, equivaldria purament i simplement a un engany de la gent senzilla, dels petits burgesos i dels ignorants per hàbils esclavistes. Puix bé, precisament així enganya avui la burgesia imperialista als pobles, valent-se de la ideologia «nacional» i de la idea de defensa de la pàtria, en la guerra actual que els esclavistes es fan entre si per a consolidar i reforçar l’esclavitud.

La guerra actual és una guerra imperialista

Quasi tot el món reconeix que la guerra actual és una guerra imperialista, però en la major part dels casos es tergiversa aquesta idea, ja siga aplicant-la a una de les parts o bé donant a entendre que, malgrat tot, aquesta guerra podria tindre un caràcter burgès progressista, d’alliberament nacional. L’imperialisme és la fase superior del desenvolupament del capitalisme, fase a què només ha arribat en el segle XX. El capitalisme va començar a sentir-se limitat dins del marc dels vells Estats nacionals, sense la formació dels quals no hauria pogut derrocar el feudalisme. El capitalisme ha portat la concentració a tal punt, que branques senceres de la indústria es troben en mans d’associacions patronals, trusts, corporacions de capitalistes multimilionaris, i quasi tot el globus terrestre està repartit entre aquests “potentats del capital”, bé en forma de colònies o bé embolicant els països estrangers en les atapeïdes xarxes de l’explotació financera. La llibertat de comerç i la lliure competència han sigut substituïdes per la tendència al monopoli, a la conquista de terres per a realitzar en elles inversions de capital i portar-se les seues matèries primeres, etc. D’alliberador de nacions, com ho va ser en la seua lluita contra el feudalisme, el capitalisme s’ha convertit, en la seua fase imperialista, en el més gran opressor de nacions. El capitalisme, progressista en altres temps, s’ha tornat reaccionari; ha desenvolupat les forces productives a tal extrem, que a la humanitat no li queda un altre camí que passar al socialisme, o bé patir durant anys, i inclús durant decennis, la lluita armada de les “grans” potències pel manteniment artificial del capitalisme per mitjà de les colònies, els monopolis, els privilegis i tot gènere de l’opressió nacional.

La guerra entre els més grans esclavistes pel manteniment i enfortiment de l’esclavitud

A fi de mostrar amb claredat la significació de l’imperialisme, citem a continuació dades precises sobre el repartiment del món entre les anomenades “grans” potències (és a dir, les que han tingut èxit en el gran saqueig):

Repartiment del món entre les “grans” potències esclavistes

Aquest quadro ens permet veure com els pobles que de 1789 a 1871 van lluitar, en la majoria dels casos al front dels altres, per la llibertat, s’han convertit en la nostra època, després de 1876 i gràcies a un capitalisme altament desenvolupat i «passat de madur», en els opressors i explotadors de la majoria de la població i de les nacions del globus. Entre 1876 i 1914, sis «grans» potències es van apoderar de 25 milions de quilòmetres quadrats, és a dir, una superfície dos vegades i mitja més gran que la de tota Europa! Sis potències subjuguen una població de més de cinc-cents milions (523) d’habitants en les colònies. Per cada quatre habitants de les «grans» potències hi ha cinc habitants de «les seues» colònies. I tot el món sap que les colònies han sigut conquistades a sang i foc, que els seus pobladors són tractats bàrbarament i explotats de mil maneres (per mitjà de l’exportació de capitals, concessions, etc., l’engany en la venda de mercaderies, el sotmetiment a les «autoritats» de la nació «dominant», etc., i amb altres coses per l’estil). La burgesia anglofrancesa enganya els pobles al dir que fa la guerra amb la finalitat de la llibertat dels pobles i de Bèlgica, quan en realitat la fa per a conservar els immensos territoris colonials de què s’ha apoderat. Els imperialistes alemanys evacuarien immediatament Bèlgica i altres països si els anglesos i francesos es repartiren «amistosament» amb ells les seues colònies. Allò de peculiar de la situació actual consisteix en el fet que la sort de les colònies es decideix amb la guerra que s’entaula en el continent. Des del punt de vista de la justícia burgesa i de la llibertat nacional (o del dret de les nacions a l’existència), Alemanya tindria sens dubte raó contra Anglaterra i França, ja que ha sigut «defraudada» en el repartiment de les colònies, i els seus enemics oprimeixen a moltíssimes més nacions que ella; quant a la seua aliada, Àustria, els eslaus per ella oprimits gaudeixen sens dubte de més llibertat que en la Rússia tsarista, vertadera «presó de pobles». Però la pròpia Alemanya no lluita per a alliberar els pobles, sinó per a subjugar-los. I no correspon als socialistes ajudar un bandit més jove i més vigorós (Alemanya) a desvalisar altres bandits més vells i més encebats. El que han de fer els socialistes és aprofitar la guerra que es fan els bandits per a derrocar-los a tots. Per a açò, és necessari primer que res que els socialistes diguen al poble la veritat, a saber, que aquesta guerra és, en un triple sentit, una guerra entre esclavistes per a reforçar l’esclavitud. En primer lloc, és una guerra que tendeix a consolidar l’esclavitud de les colònies per mitjà d’un repartiment mes «equitatiu» i una explotació ulterior més «coordinada» de les mateixes; en segon lloc, és una guerra que persegueix el reforçament del jou que pesa sobre les nacions estranyes en el si mateix de les «grans» potències, perquè tant Àustria com Rússia (i aquesta molt més i molt pitjor que aquella) només es mantenen gràcies a aqueix jou que reforcen amb la guerra; en tercer lloc, és una guerra amb vista a intensificar i prolongar l’esclavitud assalariada, perquè el proletariat està dividit i esclafat, mentre que els capitalistes surten guanyant, enriquint-se amb la guerra, avivant els prejudicis nacionals i intensificant la reacció, que ha alçat el cap en tots els països, inclús en els més lliures i republicans.

“La guerra és la prolongació de la política per altres mitjans” (precisament per la violència)

Aquesta famosa sentència pertany a Clausewitz, un dels més profunds escriptors sobre temes militars. Els marxistes sempre han considerat aquesta tesi, amb tota raó, com a la base teòrica de les idees sobre la significació de cada guerra en particular. Justament des d’aquest punt de vista van examinar sempre Marx i Engels les diferents guerres.

Aplique’s aquesta tesi a la guerra actual. Es veurà que durant decennis, quasi des de fa mig segle, els governs i les classes dominants d’Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia, Àustria i Rússia van practicar una política de saqueig de les colònies, d’opressió d’altres nacions i d’esclafament del moviment obrer. I aquesta política precisament, i només aquesta, és la que es prolonga en la guerra actual. En especial, tant a Àustria com a Rússia, la política de temps de pau, igual que la de temps de guerra, ha consistit en esclavitzar les nacions i no en alliberar-les. Al contrari, en Xina, a Pèrsia, a l’Índia i altres països dependents veiem en els últims decennis la política del despertar de desenes i centenes de milions d’homes a la vida nacional, una política que tendeix a alliberar-los del jou de les «grans» potències reaccionàries. Sobre aquest terreny històric concret, una guerra pot tindre també avui un caràcter progressista burgès, pot ser una guerra d’alliberament nacional.

Basta considerar la guerra actual com una prolongació de la política de les «grans» potències i de les classes fonamentals de les mateixes per a veure immediatament el caràcter antihistòric, la falsedat i la hipocresia de l’opinió segons la qual pot justificar-se, en la guerra actual, la idea de la «defensa de la pàtria».

L’exemple de Bèlgica

Els socialxovinistes de la Triple (avui Quàdruple) Entente (a Rússia, Plekhanov i Cia.) agraden sobretot d’invocar l’exemple de Bèlgica. Però aquest exemple es torna contra ells. Els imperialistes alemanys han violat desvergonyidament la neutralitat de Bèlgica, com han fet sempre i pertot arreu els estats bel·ligerants que, quan els convé, xafen tots els tractats i totes les obligacions. Admetem que tots els estats que tenen interès en respectar els tractats internacionals hagueren declarat la guerra a Alemanya per a exigir que aquest país evacuara Bèlgica i li pagara una indemnització. En aquest cas, la simpatia dels socialistes estaria, com és natural, del costat dels enemics d’Alemanya. Ara bé, la qüestió consisteix precisament en què la «Triple (i Quàdruple) Entente» no fa la guerra per Bèlgica. Açò ho sap molt bé tot el món, i només els hipòcrites ho dissimulen. Anglaterra saqueja les colònies d’Alemanya i Turquia; Rússia fa el mateix amb Galítzia i Turquia; França procura aconseguir l’Alsàcia-Lorena i inclús la vora esquerra del Rin; amb Itàlia s’ha firmat un tractat per a repartir el botí (Albània i l’Àsia menor), i amb Bulgària i Romania es regateja també pel repartiment del botí. En la guerra que avui menen els governs actuals no es pot ajudar Bèlgica més que ajudant a estrangular Àustria o Turquia, etc.! A què ve ací la «defensa de la pàtria»?? Justament en açò resideix el caràcter peculiar de la guerra imperialista, guerra entre governs burgesos reaccionaris, que s’han sobreviscut històricament, destinada a subjugar altres nacions. Qui justifica la participació en aquesta guerra, contribueix a perpetuar l’opressió imperialista de les nacions. Qui preconitza l’explotació de les dificultats actuals dels governs per a lluitar a favor de la revolució social, defèn la llibertat real de totes les nacions sense excepció, que només pot ser aconseguida amb el socialisme.

Per què combat Rússia?

A Rússia, l’imperialisme capitalista de novíssim tipus s’ha revelat plenament en la política del tsarisme respecte a Pèrsia, Manxúria i Mongòlia; però el que predomina, en general, a Rússia, és l’imperialisme militar i feudal. En cap part del món està tan oprimida la majoria de la població com a Rússia: els gran russos només constitueixen el 43% de la població, és a dir, menys de la meitat, i la resta dels habitants, per no ser russos, no tenen drets. Dels 170 milions d’habitants que té Rússia, prop de 100 milions estan oprimits i no tenen drets. El tsarisme fa la guerra per a apoderar-se de Galítzia i estrangular definitivament la llibertat dels ucraïnesos, per a apoderar-se d’Armènia, de Constantinoble, etc. El tsarisme veu en la guerra un mitjà per a distraure l’atenció del descontent que augmenta en l’interior del país i esclafar el moviment revolucionari que va en ascens. Avui per cada dos gran russos hi ha a Rússia de dos a tres «al·lògens» privats de drets. El tsarisme pretén, per mitjà de la guerra, augmentar el nombre de nacions oprimides, intensificar la seua opressió i, d’aquesta manera, minar la lluita per la llibertat que menen els gran russos mateixos. La possibilitat d’oprimir i desvalisar altres pobles agreuja l’estancament econòmic, perquè en compte de desenvolupar-se les forces productives, es busca la font dels ingressos en l’explotació semifeudal dels pobles «al·lògens». Per tant, per part de Rússia, aquesta guerra té un caràcter summament reaccionari i oposat a tota llibertat.

Què és el socialxovinisme?

El socialxovinisme és la sustentació de la idea de «defensa de la pàtria» en la guerra actual. D’aquesta posició se’n deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, perquè allò que propugnen en realitat no és la «defensa de la pàtria» en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el «dret» de tals o quals «grans» potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès de què la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i a la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a «defendre la pàtria». El socialxovinisme, que defèn de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de «la seua» burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.

El manifest de Basilea

El manifest sobre la guerra, aprovat per unanimitat a Basilea en 1912, tenia en compte precisament la guerra entre Anglaterra i Alemanya, amb els seus aliats actuals, que va esclatar en 1914. El manifest declara obertament que cap interès popular pot justificar una guerra semblant, que es lliura en ares dels “beneficis dels capitalistes i per conveniències dinàstiques”, sobre la base de la política imperialista, espoliadora, de les grans potències. El manifest declara en forma expressa que la guerra és perillosa «per als governs» (per a tots sense excepció), fa notar que senten el temor a la «revolució proletària» i assenyala amb tota precisió l’exemple de la Comuna de 1871 i el d’octubre-desembre de 1905, és a dir, l’exemple de la revolució i de la guerra civil. Així, puix, el manifest de Basilea establia, justament per a la guerra actual, la tàctica de la lluita revolucionària dels treballadors contra els seus governs en escala internacional, la tàctica de la revolució proletària. El manifest de Basilea repeteix les paraules de la resolució de Stuttgart que en cas d’esclatar la guerra, els socialistes han d’aprofitar la «crisi econòmica i política» creada per ella per a «precipitar l’enfonsament del capitalisme», és a dir, aprofitar en benefici de la revolució socialista les dificultats que la guerra causa als governs, així com la indignació de les masses.

La política dels socialxovinistes, que justifiquen la guerra des del punt de vista burgès sobre els moviments d’alliberament, que admeten la «defensa de la pàtria», que voten a favor dels crèdits de guerra i participen en els ministeris, etcètera, és una traïció oberta al socialisme, que només pot explicar-se, com veurem més avant, pel triomf de l’oportunisme i de la política obrera nacional-liberal en el si de la majoria dels partits europeus.

Falses referències a Marx i a Engels

Els socialxovinistes russos (amb Plekhanov al capdavant) es remeten a la tàctica de Marx respecte a la guerra de 1870; els alemanys (per l’estil de Lensch, David i Cia.) invoquen la declaració d’Engels en 1891, sobre el deure dels socialistes alemanys de defendre la pàtria en cas de guerra contra Rússia i França coalitzades; finalment, els socialxovinistes del tipus de Kautsky, desitjosos de transigir amb el xovinisme internacional i de legitimar-lo, es remeten al fet que Marx i Engels, inclús condemnant com condemnaven la guerra, es van posar constantment, des de 1854-1855 fins a 1870-1871 i en 1876-1877, de part de tal o qual estat bel·ligerant, una vegada que la guerra, malgrat tot, havia esclatat.

Totes aquestes referències constitueixen una indignant desnaturalització de les idees de Marx i Engels per a complaure la burgesia i els oportunistes, de la mateixa manera que els escrits dels anarquistes Guillaume i Cia. tergiversen les idees de Marx i Engels per a justificar l’anarquisme. La guerra de 1870-1871 va ser, per part d’Alemanya, una guerra històricament progressista fins a la derrota de Napoleó III, perquè ell, d’acord amb el tsar, havia oprimit Alemanya durant llargs anys, mantenint en ella el fraccionament feudal. Però en el moment en què la guerra es va transformar en un saqueig de França (amb l’annexió d’Alsàcia-Lorena), Marx i Engels van condemnar resoludament els alemanys. I inclús al començament mateix de la guerra, Marx i Engels van aprovar la negativa de Bebel i Liebknecht a votar els crèdits i van aconsellar els socialdemòcrates no mesclar-se amb la burgesia, sinó defendre els interessos independents, de classe, del proletariat. Estendre aquesta apreciació sobre una guerra progressista burgesa i d’alliberament nacional a la guerra imperialista actual, és mofar-se de la veritat. El mateix pot dir-se (i amb major raó) de la guerra de 1854-1855 i de totes les guerres del segle XIX, quan no existien ni l’imperialisme actual, ni les condicions objectives ja madures per al socialisme, ni partits socialistes de masses en tots els països bel·ligerants és a dir, en una època en què no es donaven precisament les condicions en què es basava el manifest de Basilea per a traçar la tàctica de la «revolució proletària» en relació amb la guerra entre les grans potències.

Els que invoquen avui l’actitud de Marx davant de les guerres de l’època de la burgesia progressista i obliden les paraules de Marx, que «els obrers no tenen pàtria» (paraules que es refereixen precisament a l’època de la burgesia reaccionària i caduca, a l’època de la revolució socialista), tergiversen desvergonyidament Marx i substitueixen el punt de vista socialista per un punt de vista burgès.

La fallida de la II Internacional

Els socialistes del món sencer van declarar solemnement en 1912, a Basilea, que consideraven la guerra europea que s’acostava com una empresa «criminal» i arxireaccionària de tots els governs, que havia de precipitar l’enfonsament del capitalisme engendrant inevitablement la revolució contra ell. Va arribar la guerra i va esclatar la crisi. En compte d’aplicar una tàctica revolucionària, la majoria dels partits socialdemòcrates va aplicar una tàctica reaccionària, posant-se del costat dels seus governs i de la seua burgesia. Aquesta traïció al socialisme marca la fallida de la II Internacional (1889-1914), i nosaltres hem de tindre una clara idea de què és el que ha provocat aquesta fallida, què ha engendrat el socialxovinisme i què li ha donat força.

El socialxovinisme és l’oportunisme més acabat

Durant tota l’època de la II Internacional es va menar en totes parts una lluita en el si dels partits socialdemòcrates entre l’ala revolucionària i l’ala oportunista. En diversos països (Anglaterra, Itàlia, Holanda i Bulgària) es va arribar, amb aquest motiu, a l’escissió. Cap marxista dubtava que l’oportunisme expressa la política burgesa en el moviment obrer, els interessos de la petita burgesia i de l’aliança d’una ínfima porció d’obrers aburgesats amb «la seua» burgesia, contra els interessos de les masses proletàries, oprimides.

Les condicions objectives de fins del segle XIX van reforçar especialment l’oportunisme, transformant la utilització de la legalitat burgesa en servilisme davant d’ella, creant una petita capa burocràtica i aristocràtica de la classe obrera i incorporant a les files dels partits socialdemòcrates a molts «companys de ruta» petitburgesos.

La guerra va accelerar aquest desenvolupament, convertint l’oportunisme en socialxovinisme, i l’aliança secreta dels oportunistes amb la burgesia en una aliança oberta. A més, les autoritats militars han declarat en totes parts l’estat de guerra i emmordassat les masses obreres, els vells caps de les quals s’han passat, quasi en la seua totalitat, al camp de la burgesia.

La base econòmica de l’oportunisme i del socialxovinisme és la mateixa: els interessos d’una capa ínfima d’obrers privilegiats i de la petita burgesia, que defenen la seua situació excepcional i el seu «dret» a rebre unes molles dels beneficis que obté «la seua» burgesia nacional del saqueig d’altres nacions, dels avantatges que li dóna la seua situació de gran potència, etc.

El contingut ideològic i polític de l’oportunisme i del socialxovinisme és el mateix: la col·laboració de les classes en compte de la lluita entre elles, la renúncia als mitjans revolucionaris de lluita i l’ajuda «al seu» govern en la seua difícil situació, en compte d’aprofitar les seues dificultats a favor de la revolució. Si considerem tots els països europeus en el seu conjunt, sense detindre’ns en personalitats aïllades (encara que es tracte de les més prestigioses), veurem que precisament el corrent oportunista ha sigut el principal sosteniment del socialxovinisme, i que del camp revolucionari s’alça, quasi en totes parts, una protesta més o menys conseqüent contra aqueix corrent. I si examinem, per exemple, la manera com es van agrupar els diversos corrents en el Congrés Socialista Internacional de Stuttgart, en 1907, veurem que el marxisme internacional es va pronunciar contra l’imperialisme, mentre que l’oportunisme internacional es va manifestar ja llavors al seu favor.

La unitat amb els oportunistes és l’aliança dels obrers amb “la seua” burgesia nacional i l’escissió de la classe obrera revolucionària internacional

En el passat, abans de la guerra, l’oportunisme va ser considerat sovint com un component legítim, encara que «divisionista» i «extremista», del Partit Socialdemòcrata. La guerra ha demostrat que açò ja no serà possible en el futur. L’oportunisme «ha arribat a la seua plena maduresa» i exercit fins al final el seu paper d’emissari de la burgesia en el moviment obrer. La unitat amb els oportunistes s’ha tornat pura hipocresia, de la que veiem un exemple en el Partit Socialdemòcrata Alemany. En totes les grans ocasions (com per exemple en la votació del 4 d’agost), els oportunistes presenten el seu ultimàtum i aconsegueixen imposar-lo gràcies als seus múltiples vincles amb la burgesia, al fet de tindre la majoria en les direccions dels sindicats, etc. Avui, la unitat amb els oportunistes significa de fet la subordinació de la classe obrera a «la seua» burgesia nacional i l’aliança amb ella per a oprimir altres nacions i lluitar pels privilegis de tota gran potència, la qual cosa representa l’escissió del proletariat revolucionari de tots els països.

Per dura que siga, en alguns casos, la lluita contra els oportunistes, que dominen en moltes organitzacions, i siguen les que siguen en els distints països les peculiaritats que adopte el procés de depuració dels partits obrers per a desembarassar-se dels oportunistes, aquest procés és inevitable i fecund. El socialisme reformista agonitza; el socialisme que renaix «serà revolucionari, intransigent i insurreccional», segons l’encertada expressió del socialista francès Paul Golay.

El «kautskisme»

Kautsky, la més alta autoritat de la II Internacional, és l’exemple més típic i clar de com el reconeixement verbal del marxisme ha portat en la pràctica a transformar-lo en «struvisme» o en «brentanisme». Plekhanov ens ofereix un altre exemple d’això. Per mitjà de sofismes evidents, s’extirpa del marxisme el seu esperit viu i revolucionari, i s’admet en ell tot excepte els mitjans revolucionaris de lluita i la propaganda i preparació dels mateixos, així com l’educació de les masses en aqueix sentit. Menyspreant tot principi, Kautsky «concilia» la idea fonamental del socialxovinisme, l’acceptació de la defensa de la pàtria en la guerra actual, amb concessions diplomàtiques i ostensibles a l’esquerra, com ara l’abstenció en la votació dels crèdits de guerra, l’actitud verbal a favor de l’oposició, etc. Kautsky, que en 1909 va escriure tot un llibre sobre la imminència d’una època de revolucions i sobre les relacions entre la guerra i la revolució Kautsky, que en 1912 va firmar el manifest de Basilea sobre la utilització revolucionària de la guerra que s’acostava, ara justifica i exalta el socialxovinisme per tots els mitjans i, com Plekhanov, s’uneix a la burgesia per a ridiculitzar tota idea de revolució, tota iniciativa en el sentit d’una lluita revolucionària directa.

La classe obrera no pot complir la seua missió revolucionària universal sense menar una guerra implacable contra aqueixa actitud de renegats, contra aqueixa falta de principis, contra aqueixa actitud servil cap a l’oportunisme i contra aqueix increïble enviliment teòric del marxisme. El kautskisme no és fruit de l’atzar, sinó el producte social de les contradiccions de la II Internacional, de la combinació de la fidelitat verbal al marxisme amb la submissió, de fet, a l’oportunisme.

Aquesta falsedat essencial del «kautskisme» es manifesta de distintes formes en diferents països. A Holanda, Roland Holst, al mateix temps que rebutja la idea de la defensa de la pàtria, advoca per la unitat amb el partit dels oportunistes. A Rússia, Trotski, que també rebutja aqueixa idea, es pronuncia igualment per la unitat amb el grup oportunista i xovinista de Nasha Zarià. A Romania, Rakovski declara la guerra a l’oportunisme per considerar-lo culpable de la fallida de la II Internacional, però al mateix temps està disposat a admetre la legitimitat de la idea de la defensa de la pàtria. Totes aquestes no són més que manifestacions del mal que els marxistes holandesos (Gorter i Pannekoek) han anomenat el «radicalisme passiu» i que es redueix a la suplantació del marxisme revolucionari per un eclecticisme en teoria, i pel servilisme o la impotència davant de l’oportunisme en la pràctica.

La consigna dels marxistes és la consigna de la socialdemocràcia revolucionària

És indubtable que la guerra ha creat la més greu de les crisis i accentuat increïblement les calamitats de les masses. El caràcter reaccionari d’aquesta guerra, les mentides desvergonyides de la burgesia de tots els països, que dissimula els seus objectius de rapinya amb una ideologia «nacional», susciten ineludiblement, en la situació revolucionària objectiva que s’ha creat, un esperit revolucionari entre les masses. El nostre deure és ajudar a fer que les masses adquirisquen consciència d’aqueix esperit, aprofundir-lo i donar-li forma. Aquesta tasca només l’expressa encertadament la consigna de la transformació de la guerra imperialista en guerra civil, i tota lluita conseqüent de classe durant la guerra, tota tàctica d’«accions de masses», aplicada seriosament, condueix, de manera inevitable, a aqueixa transformació. No podem saber si un fort moviment revolucionari esclatarà amb motiu de la primera o de la segona guerra imperialista de les grans potències, o si esclatarà en el curs d’aquesta guerra o després d’ella, però de totes maneres el nostre deure ineludible és treballar d’una manera sistemàtica i ferma en aqueixa direcció.

El manifest de Basilea es refereix directament a l’exemple de la Comuna de París, és a dir, a la transformació d’una guerra entre governs en guerra civil. Fa mig segle el proletariat era massa dèbil; les condicions objectives del socialisme no estaven encara madures; entre els moviments revolucionaris de tots els països bel·ligerants no podia haver coordinació ni cooperació; l’entusiasme d’una part dels obrers de París per la «ideologia nacional» (la tradició de 1792) va ser manifestació de la seua debilitat petit burgesa, com va assenyalar Marx en el seu moment, i va ser una de les causes del fracàs de la Comuna. Mig segle després d’aquesta han desaparegut les condicions que debilitaven llavors la revolució, i avui seria imperdonable en un socialista admetre la renúncia a actuar precisament en l’esperit dels comuners de París.

Exemple de confraternitat en les trinxeres

Els periòdics burgesos de tots els països bel·ligerants han esmentat exemples de confraternitat entre els soldats de les nacions en guerra, inclús en les trinxeres mateixes. I els decrets draconians dictats per les autoritats militars (d’Alemanya i d’Anglaterra) contra aqueixa confraternitat demostren que els governs i la burgesia li concedeixen una gran importància. Si van poder produir-se casos de confraternitat, malgrat el domini total de l’oportunisme en la direcció dels partits socialdemòcrates de l’Europa occidental i malgrat el suport que el socialxovinisme rep de tota la premsa socialdemòcrata i de totes les autoritats de la II Internacional, això ve a demostrar fins a quin punt seria possible acurtar la duració de la guerra criminal, reaccionària i esclavista que es fa en l’actualitat i organitzar el moviment revolucionari internacional, si es realitzara un treball sistemàtic en aquest sentit, encara que només fóra pels socialistes d’esquerra dels països bel·ligerants.

Importància de l’organització il·legal

Els anarquistes més notables de tot el món s’han deshonrat en aquesta guerra no menys que els oportunistes pel seu socialxovinisme (en l’esperit de Plekhanov o de Kautsky). Un dels resultats útils d’aquesta contesa serà, indubtablement, acabar, al mateix temps, amb l’oportunisme i l’anarquisme.

Sense renunciar en cap cas, i siguen les que siguen les circumstàncies, a aprofitar la menor possibilitat legal per a organitzar les masses i propagar el socialisme, els partits socialdemòcrates han de trencar amb tota actitud servil davant de la legalitat. «Dispareu vosaltres primer, senyors burgesos» escrivia Engels, al·ludint precisament a la guerra civil i a la nostra necessitat de violar la legalitat burgesa després que la burgesia l’haja violat. La crisi ha demostrat que la burgesia la viola en tots els països, inclús en els més lliures, i que no es pot portar les masses a la revolució sense crear una organització clandestina que propague, discutisca, aprecie i prepare els mitjans revolucionaris de lluita. Així, a Alemanya, tot el que es fa d’honest pels socialistes, es fa contra el vil oportunisme i l’hipòcrita «kautskisme», i es fa precisament en la clandestinitat. A Anglaterra envien a presidi a qui distribueix crides impreses invitant el poble a no presentar-se a files.

Considerar que el repudi dels mètodes il·legals de propaganda i la mofa d’ells en la premsa legal és compatible amb la pertinença al partit socialdemòcrata, és trair el socialisme.

Sobre la derrota del «propi» govern en la guerra imperialista

Tant els partidaris de la victòria del seu propi govern en la guerra actual, com els defensors de la consigna de «ni victòria ni derrota», adopten igualment el punt de vista del socialxovinisme. En una guerra reaccionària, la classe revolucionària no pot deixar de desitjar la derrota del seu govern; no pot deixar de veure que hi ha una relació entre els revessos militars d’aquest govern i les facilitats que aquests creen per al seu enderrocament. Només el burgès que pense que la guerra iniciada pels governs acabarà indefectiblement com una guerra entre governs, i que a més així ho desitja, troba «ridícula» o «absurda» la idea que els socialistes de totes les nacions bel·ligerants expressen el desig que tots «els seus» governs siguen derrotats. Al contrari, justament aqueixa posició respondria al pensament més íntim de tot obrer conscient i se situaria en el marc de la nostra activitat encaminada a la transformació de la guerra imperialista en guerra civil. És indubtable que la important labor d’agitació contra la guerra, efectuada d’una banda dels socialistes anglesos, alemanys i russos, «va debilitar la potència militar» dels seus respectius governs, però tal agitació va ser un mèrit dels socialistes. Aquests han d’explicar a les masses que per a elles no hi ha salvació fora de l’enderrocament revolucionari de «els seus» governs i que les dificultats amb què entropessen aquests governs en la guerra actual han de ser aprofitades amb aqueix fi.

Sobre el pacifisme i la consigna de la pau

L’estat d’ànim de les masses a favor de la pau expressa ben sovint un començament de protesta, d’indignació i de presa de consciència del caràcter reaccionari de la guerra. Aprofitar aqueix estat d’ànim és un deure de tots els socialdemòcrates. Ells participaran amb el major entusiasme en tot moviment i en tota manifestació en aqueix sentit, però no enganyaran el poble deixant-li creure que sense un moviment revolucionari es pot aconseguir una pau sense annexions, sense opressió de les nacions i sense saquejos, una pau sense gèrmens de noves guerres entre els governs d’avui i les classes dominants en l’actualitat. Semblant engany només faria el joc a la diplomàcia secreta dels governs bel·ligerants i als seus plans contrarevolucionaris. Qui desitge una pau ferma i democràtica, ha de pronunciar-se a favor de la guerra civil contra els governs i la burgesia.

Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació

El mitjà empleat amb més amplitud en la guerra actual per la burgesia per a enganyar el poble és el d’ocultar els fins de rapinya amb la ideologia de l’”alliberament nacional”. Els anglesos prometen la llibertat a Bèlgica, els alemanys, a Polònia, etc. Però en realitat, com ja hem vist, es tracta d’una guerra entre els opressors de la majoria de les nacions del món per a refermar i estendre la seua opressió.

Els socialistes no poden aconseguir el seu elevat objectiu sense lluitar contra tota opressió de les nacions. Per això han d’exigir absolutament que els partits socialdemòcrates dels països opressors (sobretot de les anomenades «grans» potències) reconeguen i defenguen el dret de les nacions oprimides a l’autodeterminació, i justament en el sentit polític d’aquesta paraula, és a dir, el dret a la separació política. El socialista d’una gran potència o d’una nació posseïdora de colònies, que no defèn aquest dret, és un xovinista.

La defensa d’aquest dret no sols no estimula la formació de petits estats, sinó que, al contrari, condueix a què es constituïsquen, del mode més lliure, més decidit i per tant més ampli i universal, grans estats o federacions d’estats que són més avantatjosos per a les masses i més adequats per al desenvolupament econòmic.

Al seu torn, els socialistes de les nacions oprimides han de lluitar absolutament per la unitat plena (inclosa la unitat orgànica) dels obrers de les nacions oprimides i opressores. La idea d’una separació jurídica entre una i una altra nació (l’anomenada «autonomia cultural nacional» propugnada per Bauer i Renner) és una idea reaccionària.

L’imperialisme és l’època de l’opressió creixent de les nacions del món sencer per un grapat de «grans» potències, raó per la qual la lluita per la revolució socialista internacional contra l’imperialisme és impossible sense el reconeixement del dret de les nacions a l’autodeterminació. «Un poble que oprimeix altres pobles no pot ser lliure» (Marx i Engels). Un proletariat que accepte que la seua nació exercisca la menor violència sobre altres nacions no pot ser socialista.