En el n. 40 de «Social-demokrat» hem reportat que la conferència dels grups de l'exterior del nostre partit decidí d'ajornar la qüestió de la consigna «Estats Units d'Europa» per discutir-hi abans en la premsa l'aspecte econòmic.

La discussió d'aquesta qüestió va rebre un caràcter purament polític en la nostra conferència. Això fou degut en part, potser, al fet que en el manifest del comitè eentral aquesta consigna es formulava directament com a política («la consigna política més immediata»—s'hi deia), i no tan sols presentava uns Estats Units d'Europa republicans, sinó que també subratllava especialment que «sense l'enderrocament revolucionari de les monarquies alemanya, austríaca i russa» aquesta consigna era buida i falsa.

Objectar que aital afirmació de la qüestió dins els límits d'una estimació política d'aquesta consigna—per exemple, des del punt de vista que amaga o afebleix, etc.—, la consigna de la revolució socialista, és completament incorrecte. Les transformacions polítiques en una direcció realment democràtica i, més encara, les revolucions polítiques, de cap manera, mai, sota cap condició, ni amaguen ni aflebleixen la consigna de la revolució socialista. Al contrari, sempre s'hi apropen, n'amplien la base, impliquen en la lluita socialista noves capes de la petita burgesia i de les masses semi-proletàries. I, d'altra banda, les revolucions polítiques són inevitables durant una revolució socialista que no es pot considerar com un sol acte i que cal considerar com una època tèrbola de xocs polítics i econòmics, de la lluita de classes més forta, de guerres civils, de revolucions i de contra-revolucions.

Però, si bé la consigna d'uns Estats Units d'Europa republicans, connectada amb l'enderrocament revolucionari de les tres monarquies més reaccionàries d'Europa, amb Rússia al capdavant, és completament inexpugnable com a consigna política, encara hi roman la qüestió més important del contingut i valor econòmics d'aquesta consigna. Des del punt de vista de les condicions econòmiques de l'imperialisme, és a dir, de l'exportació de capitals i de la unió del món de les potències colonials «avançades» i «civilitzades», els Estats Units d'Europa, sota el capitalisme, o són impossibles o són reaccionaris.

El capital esdevé internacional i monopolístic. El món es divideix entre un grapat de grans potències, és a dir, de potències que triomfen amb un gran expoli i opressió de nacions. Quatre grans potències d'Europa: Anglaterra, França, Rússia i Alemanya, amb una població de 250-300 milions, en un àrea d'uns 7 milions de quilòmetres quadrats, tenen colònies amb una població de gairebé mig miler de milions (494,5 milions), amb una àrea de 64,6 milions de quilòmetres quadrats, és a dir, gairebé la meitat del món (133 milions de quilòmetres quadrats, sense les regions polars). Afegim-hi aquests tres estats asiàtics: Xina, Turquia i Pèrsia, que ara es divideixen en lots els expoliadors que hi realitzen la guerra «d'alliberament»: Japó, Rússia, Anglaterra i França. En aquests tres estats asiàtics, que es poden denominar semi-colònies (a la pràctica ara en són una 9/10 de colònies), hi ha una població de 360 milions i 14,5 milions de quilòmetres quadrats (és a dir, gairebé una superfície i mitja de tot Europa).

A més, Anglaterra, França i Alemanya han invertit en l'exterior no pas menys de 70 mil milions de rubles de capital. Per rebre beneficis «legítims» d'aquesta forta suma—superen els tres milions de rubles anyals—, els comitès nacionals de milionaris dits governs, ajudats d'un exèrcit i d'una flota armada, que «col·loquen» en les colònies alhora fills i germans dels «senyors milionaris» per servir de virreis, cònsols, ambaixadors, funcionaris de tota mena, preveres i la resta de sangoneres.

És així com s'organitza, en l'època del més gran desenvolupament del capitalisme, un expoli per part d'un grapat de grans potències d'un miler de milions de persones de la població mundial. I sota el capitalisme qualsevol altra organització és impossible. Renunciar a les colònies, a les «esferes d'influència», a l'exportació de capitals? Pensar en això suposa reduir-se al nivell d'un sacerdot ploraner que cada diumenge predica als rics els elevats principis del cristianisme i els aconsella de donar als pobres... bé, si no uns milions, si més no, uns pocs centenars de rubles l'any.

Els Estats Units d'Europa, sota el capitalisme, equivalen a un acord per repartir-se les colònies. Però sota el capitalisme no hi ha cap base ni cap principi més per repartir possible, que no siga la força. El bilionari no pot dividir «la renda nacional» d'un país capitalista amb ningú de cap forma que no siga en relació «al capital» (i a banda, amb l'afegitó que el capital més gran rep més del que li pertoca). El capitalisme és la propietat privada dels mitjans de producció i l'anarquia en la producció. Demanar un repartiment «just» de la renda damunt aquesta base és proudhonisme, estupidesa de petit burgès i de filisteu. No es pot dividir de cap altra forma que «per la força». I la força canvia en el curs del desenvolupament econòmic. Després del 1871 Alemanya ha crescut 3-4 vegades més ràpidament que Anglaterra i França, i Japó 10 vegades més ràpidament que Rússia. Per comprovar la força vàlida de l'estat capitalista, no existeix ni hi pot haver cap altre mitjà que no siga la guerra. La guerra no és la contradicció dels fonaments de la propietat privada, sinó que és el desenvolupament directe i inevitable d'aquests fonaments. Sota el capitalisme el creixement uniforme de totes les empreses i de tots els estats és impossible. Sota el capitalisme no hi ha cap altra forma possible de restaurar, de tant en tant, l'equilibri trencat, que amb crisis en la indústria, i guerres en la política.

Certament que són possibles acords temporals entre capitalistes i entre potències. En aquest sentit els Estats Units d'Europa, com a acord dels capitalistes europeus són també possibles... però per a què? Tan sols per això, per aplegar-se en la tasca de reprimir el socialisme a Europa, per aplegar-se en la protecció de les colònies robades contra Japó i Amèrica que han quedat extremadament ofesos per l'actual repartició de les colònies, i que han crescut el darrer mig segle a una velocitat incommensurablement més ràpida, que l'endarrerida, monàrquica i en vies de decadència senil Europa. En comparació amb els Estats Units d'Amèrica, Europa en general és un exemple d'estagnació econòmica. Sota l'economia moderna, és a dir sota el capitalisme, els Estats Units d'Europa suposarien una organització de reacció per aturar el desenvolupament més ràpid d'Amèrica. Els temps on la causa de la democràcia i la causa del socialisme s'associaven tan sols amb Europa, han passat ja irrevocablement.

Els Estats Units del món (per comptes d'Europa) són la forma estatal de l'associació i de la llibertat de les nacions que nosaltres vinculam al socialisme,—si bé la victòria completa del comunisme suposarà la desaparició final de tots els estats, inclosos els democràtics. Com a consigna independent, la consigna dels Estats Units del món, però, amb prou feines seria la correcta, primer perquè es barreja amb el socialisme; segon, perquè podria induir a la interpretació errònia de la impossibilitat d'una victòria del socialisme en un sol país i també de les relacions d'aquest país amb la resta.

La desigualtat del desenvolupament econòmic i polític és la llei incondicional del capitalisme. És per això que la victòria del socialisme inicialment en uns pocs o fins i tot en un sol país capitalista, és possible. El proletariat victoriós d'aquesta país, després d'expropiar els capitalistes i d'haver organitzat la llur pròpia poducció socialista, s'alçaria contra la resta del món, capitalista, s'atreuria les classes oprimides dels altres països, per fer-les aixecar en revolta contra els capitalistes, i en cas de necessitat actuaria fins i tot amb la força militar contra les classes explotadores i els llurs estats. La forma política d'una societat on el proletariat triomfa, en enderrocar la burgesia, serà la república democràtica, que concentrarà com més va més les forces del proletariat d'una determinada nació o nacions en lluita contra els estats que encara no hagen sigut guanyats pel socialisme. La destrucció de les classes sense la dictadura de la classe oprimida, del proletariat, és impossible. La lliure associació de les nacions sota el socialisme sense una lluita més o menys llarga i persistent de les repúbliques socialistes contra els estats endarrerits és impossible.

En virtut d'aquestes raons, i com a resultat de repetides discusssions de la qüestió en la conferència dels grups de l'exterior del POSDR, i després d'aquesta conferència, l'equip editorial ha arribat a la conclusió que la consigna d'Estats Units d'Europa és inconvenient.