«Capitula Port Arthur.

Aquest esdeveniment—un dels esdeveniment més grans de la història moderna. Aquests tres mots lliurats ahir pel telègraf a tots els extrems del món civilitzat, fan una impressió aclaparadora, una impressió d'accident enorme i terrible, de desgràcia que és difícil de traduir en paraules. La força moral d'un gran imperi cau, el prestigi d'una jove raça que encara no ha tingut prou temps d'espabilar-se, es desenvolupa necessàriament. El fracàs de l'enorme esforç s'atribueix a tot un sistema polític, a una llarga sèrie de reivindicacions. És cert que la caiguda de Port Arthur s'esperava des de feia temps, que es donava ja per feta i s'amagava amb frases pomposes. Però ara el propi fet destrueix qualsevol mentida condicional. Ara no es pot menysprear aquesta pèrdua. Per primera vegada el vell món és humiliat amb una derrota irreparable que li infringeix el nou món, tan misteriós i aparentment jove, que tan sols ahir s'obria a la civilització».

Així deia, sota la impressió directa de l'esdeveniment, un sòlid diari burgès europeu. I, cal confessar-ho, no es possible expresar millor la forta commoció de tota la burgesia europea. Els llavis d'aquest diari revelen un autèntic instint de classe de la burgesia del vell món de preocupació envers els èxits de la burgesia del nou món, la força militar de Rússia afectada per la derrota, quan se la considerava el baluart més segur de la reacció europea. No és cap meravella que tota la burgesia europea que no participava en la guerra se sente igualment humiliada i esclafada. S'havia acostumat a identificar la força moral de Rússia amb la força militar del gendarme europea. Per ella el prestigi de la jove raça russa es lligava indestriablement amb el prestigi incommobiblement fort que protegia fermament de l'«ordre» modern l'autoritat imperial. No és cap meravella que un accident que afecta i somou Rússia semble «terrible» a tota la burgesia europea: aquest accident suposa una enorme acceleració del desenvolupament capitalista mundial, una acceleració de la història, i la burgesia sap bé, massa bé, per l'amarga experiència, que aital acceleració és l'acceleració de la revolució social del proletariat. La burgesia de l'Europa occidental se sentia tan tranquila en una atmosfera de llarga estagnació, sota el domini dels «grans imperis» i sobtadament una «força joves i misteriosa» destrueix a aquesta estagnació i ensorra aquesta base.

Sí, la burgesia europea s'ha d'atemorir. Al proletariat li ha de plaure. L'accident del nostre enemic més perniciós no suposa tan sols l'apropament de la llibertat de Rússia. També anuncia la nova onada revolucionària del proletariat europeu.

Però per què i en quina mesura la caiguda de Port Arthur és realment un accident històric?

El valor d'aquest fet és evident primer que tot pel que fa a la guerra. L'objectiu bèl·lic general dels japonesos s'ha assolit. L'Àsia progressiva i avançada ha fet un impacte irreparable en l'Europa endarrerida i reaccionària. Fa deu anys aquesta Europa reaccionària, amb Rússia al capdavant, era destorbada en la ruta de Xina per un jove Japó i s'hi uní per bandejar-lo dels millors fruits de la victòria. Europea protegia les relacions i privilegis establerts del vell món, el seu dret preferent, els segles de drets de neixement consagrats per dominar els poble asiàtics. El retorn de Port Arthur a Japó és un impacte sofert per tota l'Europa reaccionària. Rússia posseí Port Arthur durant sis anys, i hi esmerçà centenars i centenars de milions de rubles en línies ferroviàries estratègiques, en la creació de ports, en la construcció de noves ciutats, en el reforçament d'una fortalesa que d'acord amb els diaris russos i europeus havia de glorificar Rússia. Els autors militars diuen que la força de Port Arthur era igual a sis Sebastopol. I era petita encara, car Japó pren aquest baluart després de vuit mesos, mentre que Anglaterra i França plegades hi esmerçaren tot un any per conquerir un Sebastopol. L'impacte militar és irreparable. La qüestió del predomini del mar—la qüestió principal i radical d'aquesta guerra s'ha resol. La flota russa del Pacífic, al principi no gens inferior sinó molt més forta que la japonesa ha sigut finalment destruïda. La base d'operacions de la flota s'ha perdut, i a l'esquadra de Nadal tan sols li cal de tornar, després d'una despesa inútil de més milions, després d'una gran victòria de terribles vaixells de guerra per damunt de pesquers anglesos. Considerau que el material perdut per Rússia en una sola flota fa la suma de tres-cents milions de rubles. Però la pèrduda de deu mil dels millors tripulants, la pèrdua de tot l'exèrcit terrestre és encara més important. Molts diaris europeus ara proven de treure valor a aquestes pèrdues, amb un esforç que ratlla el ridícul, en concedir que aquesta derrota facilita les coses a Rússia, en alliberar-la de la cura de Port Arthur! L'exèrcit rus ha sigut alliberat també de tot l'exèrcit. El nombre de presoners arriba, segons les darreres dades angleses, a 48.000 persones, i quants milers més es perderen en combats a la ciutat i a la fortalesa. Els japonesos hi prengueren finalment tot, i obtenen un punt fort d'incommensurable importància per tindre influència damunt Corea, Xina i Manxúria, els evita d'haver de lluitar amb un exèrcit potent de 80-100 milers de persones i a banda d'això la gran quantitat d'artilleria pesada abandonada en el riu Xahe els donarà una avantatge aclaparador per damunt de les forces russes.

El govern autocràtic, davant les notícies dels diaris forasters, ha decidit de continuar la guerra per tots els mitjans i d'enviar-hi 200.000 efectiu. Es molt possible que la guerra es perllongue encara més, però ja és obvi que és una causa perduda, i que qualsevol ajornament agreujarà tan sols els desastres incalculables que el poble rus suporta i pateix pel caprici de l'autocràcia. Les forces militars japoneses resulten enfortides i amb més plenitud després de cada gran batalla que les russes. I ara, després d'haver aconseguit el ple domini del mar i la completa anihilació d'un dels exèrcits russos, podran enviar-hi dos vegades més reforços que els russos. Els japonesos fins ara han derrotat i derrotat els generals russos malgrat el fet que tot el pes de la millor artilleria el destinaven a la guerra contra els serfs. Els japonesos han aconseguit ara la plena concentració de les forces, i els russos han de tèmer no tan sols per Sakhalin, sinó també per Vladivostok. Els japonesos han ocupat la major i la millor part de Manxúria, a on hi poden destinar tropes per conquerir el país i mitjançant això Xina. I els russos s'han de limitar més i més als subministraments que arriben des de Rússia, i un augment suplementari de l'exèrcit esdevé gairebé impossible per la impossibilitat d'obtindre prou subministraments.

Però la derrota militar patida per l'autocràcia té encara un valor més gran, com a signe de fallida de tot el nostre sistema polític. Els temps que les guerres les realitzaven mercenaris o representants d'una casta han passat irrevocablement a l'oblit. Les guerra les realitzen ara els pobles, tot i que amb uniforme i amb certificat militar, i comencen a entendre que sota això no s'hi amaga res. Les guerres les realitzen ara els pobles i en conseqüència ara s'observa especialment una gran propietat de la guerra: demostra a la pràctica, davant els ulls de desenes de milions de persones, aquella diferència entre el poble i el govern que fins ara tan sols era visible per una petita minoria conscient. La crítica de l'autocràcia per part de totes les persones avançades de Rússia, per part de la socialdemocràcia russa, per part del proletariat rus es confirma ara per la crítica de les armes japoneses, que confirmen així que la impossibilitat de viure sota l'autocràcia la senten més i més fins i tot els qui nosa ben què vol dir autocràcia, fins i tot els qui saben què és i que amb tota l'ànima voldrien defensar-la. La incompatibilitat de l'autocràcia amb els interessos de tot el desenvolupament social, amb els interessos de tot el poble (llevat de la burocràcia) s'ha evidenciat tan bon punt el poble ha hagut de pagar per l'autocràcia amb sang. De l'estúpida i criminal aventura colonia que l'autocràcia ha dut a aital impàs el poble tan sols s'alliberarà amb la destrucció del tsarisme.

La caiguda de Port Arthur suposa un dels gran resultats històrics dels crims del tsarisme que s'han començat a evidenciar des de l'inici de la guerra, i que s'evidenciara ara encara més àmplia, encara més incontrol·lablement. Davant nostre el diluvi, diu tothom al petit i gran Aleksej, sense creure-hi, sense refiar-se de l'arribada real del diluvi. Els generals i comandants semblen mancats de talent i mesquins. Tota la història de la campanya del 1904 fou, sota l'opinió autoritzada d'un observador militar anglès (a «Times»), «una negligència criminal dels principis elementals de l'estratègia naval i terrestre». La burocràcia civil i militar semblava tant expoliadora i aprofitada com sota la servitud. Els oficials semblaven ignorants, inexperts, gens preparats, allunyats del contacte estret amb els llurs soldats i aquests no hi confiaven. L'obscurantisme, el despotisme, la manca d'educació, l'endarreriment del país han actuat amb una horrible claredat en la col·lisió amb un poble progressiu en una guerra moderna que alhora que exigeix necessàriament una maquinària moderna, necessita també una alta qualitat del material humà. Sense la iniciativa del soldat i del mariner conscient l'èxit de la guerra moderna és impossible. Cap obligació, cap força física, cap coerció ni la unitat de la lluita general pot suposar un avantatge en una època d'armes de poc calibre, metralladores, dipositius de tècnica complexa, la nova enginyeria en les batalles terrestres. El poder militar de la Rússia autocràtica era paper. El tsarisme aparegué com un impediment de la modernitat, en mig de les noves exigències d'organització de la ciència militar—aquell aspecte al qual el tsarisme es lliurava en cor i ànima i del qual era especialment orgullós comportava víctimes incommensurables, sense vacil·lar davant cap oposició nacional. Un caixa de fusta, vet ací tot el que l'autocràcia aportava en el camp de la protecció externa, l'especialitat que li era més familiar i pròpia, per dir-ho així. Els esdeveniments han confirmat la correcció d'aquells forasters que se'n reien, en veure desenes i centenars de milions de rubles dedicats a la compra i la construcció de magnífics vaixells de guerra, i assenyalaven la inutilitat d'aquestes despeses per fer front a la guerra moderna, davant l'absència de gent capaç d'emprar amb destresa les noves millores de l'enginyeria militar. Apareixien endarrerides i completament inútils tant la flota com la fortalesa, tant els reforços terrestres, com les tropes de terra.

El lligam entre l'organització militar del país i tot el seu entramat econòmic i cultural no havia sigut tan estret com ara. La derrota militar hauria d'aparèixer per tant com l'inici d'una profunda crisi polític. La guerra d'un país avançat amb un d'endarrerit ha jugat ara i repetides vegades en la història un gran paper revolucionari. I el proletariat conscient, que és enemic implacable de la guerra, companya inevitable i inerradicable de tota dominació de classe en general, no pot tancar els ulls a aquesta tasca revolucionària que proporciona la burgesia japonesa en esclafar l'autocràcia. El proletariat és hostil a tota burgesia i a qualsevol manifestació d'estructura burgesa, però aquestes animositats no el lliuren del deure de distingir els representants històrics progressius i reaccionaris de la burgesia. Així s'aclareix per què els representants més conseqüents i decidits de la socialdemocràcia revolucionària internacional de França i d'Anglaterra, han expressat en clars termes la simpatia envers el Japó que destrueix l'aristocràcia russa. Entre nosaltres, els socialistes russos trobam, certament, qui no comparteix aquesta idea. «Rússia revolucionària» els hi ha retret, quan declara que un socialista tan sols pot defensar el Japó obrer i popular, i no el Japó burgès. Aquest retret és tan ridícil, ja que suposaria condemnar tot socialista pel reconeixement del caràcter progressiu de les burgesies lliurecanvistes en relació amb les proteccionistes. No es tracta de protegir la burgesia japonesa i l'imperialisme japonès, però en davant la col·lisió de dos països burgès, cal assenyalar correctament el paper progressiu d'un d'ells. La confusió dels «social-revolucionaris» era, certament, el resultat inevitable de la incomprensió del punt de mira de classe i del materialisme històric per part de la nostra intel·lectualitat radical. Comparam això amb la nova «Iskra». Aquesta ha repetit molt sovint la consigna de pau per tots els mitjans. La va haver de «recuperar» quan Jaurès defensà que una campanya socialista per la pau en general anava contra els interessos de la burgesia, ja progressiva, ja reaccionària. Ara ha posat fi als raonaments suats de com d'inapropiat és «especular» (!!?) amb una victòria de la burgesia japonesa, i que la guerra és un desastre «indiferentment de» si acaba amb una victòria o amb una derrota de l'autocràcia. No. La causa de la llibertat de Rússia i la de la lluita del proletariat rus (i mundial) pel socialisme depèn de les derrotes militars de l'autocràcia. Amb la derrota militar s'ha aconseguit d'inspirar por a tots els mantenidors de l'ordre europeu. El proletariat revolucionari ha d'agitar incansablament contra la guerra, pel fet que les guerres en general reforcen la dominació de classe. Amb suades frases de pau i a la Jaurès no ajudareu les classes oprimides d'allunyar-se de la burgesia, ni el soldat entre dues nacions burgeses a fer tot el possible per enderrocar tota la burgesia en general, que coneix la immensitat dels desastres nacionals i en temps de funcionament «pacífic» del capitalisme. Però en la lluita contra la lliure competència, no hem d'oblidar el seu caràcter progressiu en relació amb el proteccionisme. I en la lluita contra tota guerra i tot burgesia, hauríem de distingir estrictament en la propaganda la burgesia progressiva de les autocràcies reaccionàries, sempre hauríem d'assenyalar el gran paper revolucionari en la història de les guerres on ha participat involuntàriament el treballador rus.

No fou el poble rus, sinó l'autocràcia russa la qui començà aquesta guerra colonial que s'ha transformat en la guerra entre el vell i el nou món burgès. No ha sigut el poble rus, sinó l'autocràcia la qui ha patit una derrota penosa. El poble rus ha guanyat amb la derrota de l'autocràcia. La capitulació de Port Arthur és el pròleg de la capitulació del tsarisme. La guerra és lluny d'haver acabat, però qualsevol passa en la seua continuació engrandeix el malestar, i la indignació en el poble rus és immensa, i s'apropa el moment d'una nova gran guerra, d'una guerra del poble contra l'autocràcia, la guerra del proletariat per la llibertat. No sense raó el més tranquil es negiteja, i la burgesia europea que amb tota l'ànima simpatitza amb les concessions liberals de l'autocràcia russa alhora tem més que al foc la revolució russa com a pròleg de la revolució europea.

«En l'opinió hi ha arrelat fortament—escriu un d'aquests òrgans de la burgesia alemanya—que l'explosió de la revolució a Rússia és quelcom completament impossible. Guardau-vos d'aquesta opinió per tota mena de raons. Tingueu present la inamobibilitat de la pagesia russa, la seua fe en el tsar, la dependència en el clergat. Digueu que elements extrems entre els insatisfets han atret tan sols un petit nombre de gent que pot preparar putschs i atemptats terroristes però no provocada de cap manera una revolta general. Entre l'àmplia massa d'insatisfets, ens diuen, no hi ha cap organització, armament ni allò més important—la determinació d'arriscar-s'hi. L'intel·lectual rus adopta una posició revolucionària d'habitud únicament fins, aproximadament, a uns trenta anys, i després s'arrenglera en la posició oficial, i la major part dels cap calents ens transformen en pensadors oficials». Però ara, continua el diari, un munt de trets testimonien un gran canvi. De nou els revolucionaris parlen de revolució a Rússia, i d'aquest «hobbies» tan estranys; pilars sòlids de l'ordre com el príncep Trubetskoj, la lletra del qual al ministre d'interior l'ha reproduïda tota la premsa forastera. «La por a la revolució a Rússia té, probablement, una base real. Per dir la veritat, ningú no pensa que els camperols russos prenguen les armes i surten a lluitar per la constitució. Però és que les revolucions es fan al camp? Els portadors del moviment revolucionari en la història recent i des de fa un temps són les grans ciutats. I a Rússia a les ciutats hi ha malestar, des del sud fins al nord, i des de l'est fins a l'oest. Ningú no gosaria de predir una data, però que el nombre de gent que considera impossible la revolució a Rússia disminueix de dia en dia, és un fet indubtable. I si hi ha una explosió revolucionària seriosa, és del tot dubtós que l'autocràcia afeblida per la guerra a l'Extrem Orient hi puga fer front», segueix.

Sí. L'autocràcia es troba afeblida. Els qui no creuen comencen a confiar en la revolució. La convicció general en la revolució ja ha iniciat revolucions. El govern vol continuar l'aventura militar. El proletariat rus s'encarregarà de donar suport i expandir un seriós cop revolucionari.