(Una crisi en el nostre partit)
1904
o) Després del Congrés. Dos mètodes de lluita
L’anàlisi dels debats i votacions del Congrés, que acabem d’acabar, explica in nuce (en embrió) tot el que ocorre després del Congrés, i podem ser breus en assenyalar les etapes següents en la crisi del nostre partit.
La negativa de Martov i Popov a fer-se elegir va donar de seguida un to de querella a la lluita dels matisos de partit dins del mateix. El camarada Gliébov, considerant inversemblant que els redactors no elegits haguessen decidit seriosament girar-se cap a Akimov i Martinov, i explicant-se el que succeeix més que res per exaltació, ens va proposar, a Plekhanov i a mi, l’endemà d’acabar el Congrés, que acabàrem per una pau, “cooptant” els quatre amb la condició que s’assegurés una representació de la redacció en el Consell (és a dir, que de dos representants, un pertanyés necessàriament a la majoria del partit). Aquesta condició ens va semblar, a Plekhanov i a mi, raonable, ja que acceptar-la significava reconèixer tàcitament l’error comès al Congrés, significava un desig de pau i no de guerra, un desig d’estar més prop de mi i de Plekhanov que d’Akimov i Martinov, Iegórov i Makhov. La concessió pel que fa a la “cooptació” adquiria d’aquesta manera un caràcter personal, i no pagava la pena negar-se a una concessió personal que havia de calmar la irritació i restablir la pau. Per això varem donar, Plekhanov i jo, el nostre consentiment. La majoria de la redacció va rebutjar la condició. Gliébov se’n va anar. ¿Nosaltres esperem les conseqüències: es mantindria Martov al terreny lleial en què s’havia col·locat (contra el camarada Popov, representant del centre) al Congrés, o s’imposarien els elements inestables i inclinats a l’escissió, als que havia seguit?
Estàvem davant el dilema següent: ¿tindria el camarada Martov a bé considerar la seua “coalició” al Congrés com un fet polític aïllat (com havia sigut un fet aïllat la coalició de Bebel amb Vollmar en 1895, si licet parva componere magnis), o voldrà refermar aqueixa coalició, encaminarà tots els esforços a demostrar l’error comès per mi i per Plekhanov al Congrés, es convertirà en vertader adalil de l’ala oportunista del nostre partit? Dit d’una altra manera, aquest dilema s’expressava en les paraules següents: querella o lluita política de partit? De nosaltres tres que, l’endemà de la terminació del Congrés, érem els únics membres presents dels organismes centrals, Gliébov era el més inclinat a resoldre el dilema en el primer sentit i el que més procurava reconciliar els xiquets que havien barallat. Per la segona variant s’inclinava més aïna el camarada Plekhanov, a qui, materialment, no hi havia mode d’acostar-se. Jo exercia en aquella ocasió el paper de “centre” o de “tolla” i vaig procurar convèncer. Tractar de reconstruir ara aqueixos arguments verbals seria ficar-se en un laberint, i no seguiré el mal exemple del camarada Martov ni del camarada Plekhanov. Però considere imprescindible reproduir alguns passatges d’un raonament escrit que vaig dirigir a un dels iskristes de la “minoria”:
... “La negativa de Martov a formar part de la redacció, la seua negativa a col·laborar, així com la d’altres literats del partit, la negativa de tota una sèrie de persones a treballar per al CC, la propaganda d’idees de boicot o de resistència passiva, tot això conduirà inevitablement, fins i tot contra la voluntat de Martov i els seus amics, a una escissió en el partit. Fins i tot si Martov es manté en terreny lleial (en el que tan decididament s’ha col·locat al Congrés), els altres no s’hi mantindran, i el final que he indicat serà inevitable...
I jo em pregunte ara: per què, en veritat, hem de separar-nos? Repase tot allò que ha succeït al Congrés, les impressions allí recollides, i reconec que moltes vegades la meua conducta i els meus actes responien a una irritació extrema, “furiosa”, estic disposat a reconèixer gustosament, davant qui vullga, aquesta falta meua, si pot anomenar-se falta el que naturalment era provocat per l’ambient, la reacció, la rèplica, la lluita, etc. Però, considerant ara sense cap fúria els resultats obtinguts, allò que s’ha produït en aqueixa lluita furiosa, decididament no puc veure en aqueixos resultats res, absolutament gens perjudicial per al partit i absolutament cap greuge o ofensa per a la minoria.
Clar que no podia menys de resultar desagradable el mateix fet d’haver hagut de quedar-se en minoria, però jo proteste categòricament contra la idea que hàgem “maculat” algú, que hàgem volgut ofendre o humiliar qui siga. Res d’això. I no s’ha de consentir que una divergència política porte a interpretar els fets acusant a la part contrària de mala fe, de vilania, d’intrigues i la resta de coses agradables de què hom escolta parlar cada vegada amb major freqüència a l’atmosfera de l’escissió que s’acosta. No s’hi ha de consentir, perquè, en el millor dels casos, és fins al nec plus ultra de desenraonat.
Nosaltres estem en desacord amb Martov al terreny polític (i en el d’organització), com havíem estat abans desenes de vegades. Derrotat en el problema de l’article primer dels estatuts, jo no podia menys de cercar amb tot interès una revenja en els problemes que em quedaven a mi (i al Congrés). No podia menys de desitjar, d’una banda, un CC rigorosament iskrista, i d’una altra, un trio en la redacció... Jo considere que aquest trio és l’únic capaç de ser un organisme de funcionaris, i no un organisme en què tot es fa en família i amb negligència, l’únic vertader centre a què cadascú pot portar en tot moment el seu punt de vista de partit i defensar-lo, ni un àpex més i irrespective de tot allò personal, de totes les consideracions de greuge, de retirada, etc.
Aquest trio, després d’allò que ha succeït al Congrés, legalitzava, sens dubte, una línia que, al terreny polític i en el d’organització es dirigia en un cert sentit contra Martov. Per descomptat. Però havíem de trencar per això? Escindir per això el partit? No havien estat Martov i Plekhanov contra mi en la qüestió de les manifestacions? No varem estar Martov i jo contra Plekhanov pel que fa al programa? No està sempre dirigit tot grup de tres, per un dels seus costats, contra cada una de les persones que el formen? Si la majoria dels iskristes, tant en l’organització d’Iskra com al Congrés, havia jutjat erroni aqueix matís especial de la línia de Martov al terreny d’organització i en el polític, no són, en veritat, desgavellats els intents d’explicar açò per “maquinacions” i “atiaments”, etc.? No hauria sigut desgavellat voler refutar aquest fet titllant la majoria de “gentola”?
Repetisc: al igual que la majoria dels iskristes del Congrés, jo estic profundament convençut que Martov ha seguit una línia errònia i que calia corregir-lo. No és raonable veure un greuge en aquesta correcció, deduir-ne una ofensa, etc. No hem “maculat” ningú en res, ni el “maculem”, ni el separem del treball. I originar una escissió per haver sigut apartat de l’organisme central seria una bogeria per a mi incomprensible”47.
He cregut necessari reproduir ara aquestes declaracions meues, fetes per escrit, perquè demostren exactament que la majoria desitjava establir immediatament una certa línia de demarcació entre les ofenses personals possibles (i inevitable en una lluita aferrissada), la irritació personal a causa de la duresa i “fúria” dels atacs, d’una banda, i determinat error polític, determinada línia política (la coalició amb l’ala dreta), per una altra banda.
Aquestes declaracions demostren que la resistència passiva de la minoria va començar immediatament després del Congrés i va provocar de seguida per la nostra part l’advertència que allò era un pas cap a l’escissió del partit; que estava directament en pugna amb les declaracions de lleialtat fetes al Congrés; que seria una escissió exclusivament motivada per la separació dels organismes centrals (és a dir, per no haver sigut elegits), perquè ningú havia pensat mai en separar a cap dels membres del partit del treball; que la divergència política entre nosaltres (inevitable mentre no estiga aclarida i resolta la qüestió de si va ser al Congrés la línia de Martov o la nostra la que estava equivocada) comença a degenerar cada vegada més en querella amb injúries, sospites, etc., etc.
De res van servir les advertències. La conducta de la minoria demostrava que s’imposaven entre ella els elements menys ferms, els que menys apreciaven el partit. Açò ens va obligar, a Plekhanov i a mi, a retirar el nostre consentiment a la proposició de Gliébov: perquè, en efecte ¿si la minoria donava en els seus actes proves de vacil·lació política, no sols al terreny dels principis, sinó en el de la més elemental lleialtat al partit, quin valor podien tenir ja les paraules sobre la decantada “continuïtat”? Ningú ha ironitzat amb més agudesa que Plekhanov sobre com era d’absurd exigir que “es cooptés” per a la redacció de partit una majoria de persones que parlaven francament de les seues noves i creixents discrepàncies! ¿En quina part del món s’ha vist que abans d’explicar en la premsa, davant el partit, les noves discrepàncies, la majoria del partit en els organismes centrals es convertisca a si mateixa en minoria? Expose hom abans les discrepàncies, jutge el partit sobre la seua profunditat i importància, corregisca el partit mateix l’error que ha comès en el II Congrés, si és que es demostra que hi ha hagut algun error! El mer fet de formular semblant exigència en nom de discrepàncies encara desconegudes demostrava la plena inestabilitat dels qui ho exigien, la degeneració de divergències polítiques en una querella, una total falta de consideració envers tot el partit i cap a les seues pròpies conviccions. No hi ha hagut encara i no hi haurà mai en el món persones convençudes en principi que renuncien a convèncer, fins a obtenir (per via privada) la majoria en l’organisme que es proposen convèncer.
Per fi, el 4 d’octubre, el camarada Plekhanov declara que farà l’últim intent d’acabar amb aqueix absurd. Es reuneixen els sis membres de la vella redacció en presència d’un nou membre del CC48. Tres hores senceres es passa el camarada Plekhanov demostrant que és absurd exigir la “cooptació” de quatre de la “minoria” per dos de la “majoria”. Proposa la cooptació de dos, d’una banda, per a eliminar el temor que vullguem “atropellar”, esclafar, rebutjar, sentenciar i enterrar algú, i d’altra banda, per a salvaguardar els drets i la posició de la “majoria” del partit. La cooptació de dos és igualment rebutjada.
El 6 d’octubre, Plekhanov i jo escrivim una carta oficial a tots els antics redactors d’Iskra i al seu col·laborador, camarada Trotski, en els termes següents:
“Estimats camarades: la redacció de l’òrgan central es considera en el deure d’expressar oficialment com lamenta el vostre apartament de la col·laboració en Iskra i Zarià. Tot i les repetides invitacions a col·laborar que hem fet immediatament després del II Congrés del partit i que hem repetit més d’una vegada amb posterioritat, no hem rebut de vosaltres ni una sola obra literària. La redacció de l’òrgan central declara que no creu haver provocat de cap manera el vostre apartament d’aqueixa col·laboració. Cap irritació personal deu, naturalment, ser obstacle per al treball en l’òrgan central del partit. Si el vostre apartament es deu a una divergència d’opinió entre vosaltres i nosaltres, consideraríem d’extraordinària utilitat, en interès del partit, una exposició detallada de tals discrepàncies. Encara més. Consideraríem molt desitjable que el caràcter i la profunditat de tals discrepàncies es posen com més prompte millor en clar davant tot el partit en les pàgines de les publicacions que redactem”49.
Com veu el lector, seguíem encara sense veure clarament si en els actes de la “minoria” predominava la irritació personal o el desig d’imprimir a l’òrgan (i al partit) un rumb nou; quin rumb i en què havia de consistir. Jo crec que si ara mateix es posaren els 70 interpretadors a explicar aquest problema, a base de totes les publicacions i de tots els testimonis que hom volgués, mai arribarien a posar en clar aqueix embull. Molt poques vegades pot posar-se en clar una querella: cal tallar de soca-rel o apartar-s’hi50.
A la carta del 6 d’octubre ens van contestar Axelrod, Zasúlitx, Starovier, Trotski i Koltzov amb un parell de línies, dient que els firmants no acceptaven cap participació en Iskra des del moment del seu pas a les mans d’una nova redacció. El camarada Martov va ser més explícit i ens va honrar amb la resposta següent:
“A la redacció de l’òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Estimats camarades: en resposta a la vostra carta del 6 d’octubre, declare el següent: Considere que totes les nostres explicacions sobre el treball en comú en un mateix òrgan han acabat després de la reunió que va tenir lloc en presència d’un membre del CC el 4 d’octubre, reunió en què vosaltres vos vareu negar a contestar sobre les causes que vos havien induït a retirar la proposició que ens havíeu fet, en el sentit que Axelrod, Zasúlitx, Starovier i jo entràrem a formar part de la redacció amb la condició de comprometre’ns a elegir el camarada Lenin “representant” nostre en el Consell. Després que en l’esmentada reunió vareu defugir nombroses vegades formular les vostres pròpies declaracions, fetes davant testimonis, jo no considere necessari explicar en una carta dirigida a vosaltres els motius de la meua negativa a treballar en Iskra en les condicions actuals. Quan calga, en parlaré detalladament abans que res davant el partit, que ja per les actes del II Congrés sabrà per què he rebutjat la proposició, que ara repetiu vosaltres, d’ocupar un lloc en la redacció i en el Consell...51
L. Martov”
Aquesta carta, juntament amb els documents precedents, explica d’una manera irrefutable la qüestió del boicot, de la desorganització, de l’anarquia i de la preparació de l’escissió, que amb tant de zel (amb admiracions i punts suspensius) evita el camarada Martov en el seu “Estat de setge”, la qüestió dels mitjans de lluita lleials i deslleials.
S’ofereix al camarada Martov i a altres que exposen les discrepàncies, se’ls prega que diguen amb franquesa què és el que passa i què és el que es proposen, se’ls persuadeix que deixen els seus capritxos i posen tranquil·lament en clar l’error sobre l’article primer (lligat d’una manera indissoluble a l’error del viratge cap a la dreta), i el camarada Martov i companyia es neguen a parlar, i criden: ens assetgen, ens atropellen! Les ironies de què va ser objecte la “paraula terrible” no han refredat l’ardor d’aquestes còmiques lamentacions.
Puix ¿com pot hom assetjar a qui es nega a treballar en comú? (li preguntàvem al camarada Martov). ¿¿Com pot hom agreujar, “atropellar” i oprimir una minoria quan es nega a ser minoria?? Puix estar en una minoria significa, absolutament i indefectiblement, certs desavantatges per al que ha quedat en minoria. Aquests desavantatges consisteixen, bé en la necessitat de formar part d’un organisme en què s’imposarà la majoria en determinats problemes, bé en la necessitat de quedar-se fora de l’organisme, atacant-lo i exposant-se, per consegüent, al foc de ben fortificades bateries.
¿És que amb els seus crits sobre el “Estat de setge” volia el camarada Martov dir que es lluitava d’una manera injusta i deslleial contra els que havien quedat en minoria, o que se’ls dirigia d’aquesta manera? Només aquesta tesi hauria tingut (als ulls de Martov) si més no una ombra de raó, perquè, repetisc, estar en minoria comporta, d’una manera obligada i indefectible, certs desavantatges. Però allò còmic rau precisament en què no hi havia manera de lluitar contra el camarada Martov mentre ell es negava a parlar amb nosaltres! No hi havia manera de dirigir la minoria mentre es negués a ser minoria!
Ni un sol cas d’abús d’autoritat o d’excés de poder va poder demostrar el camarada Martov respecte a la redacció de l’òrgan central quan Plekhanov i jo hi estàvem. Ni un sol cas han demostrat tampoc els militants pràctics de la minoria per part del Comitè Central. Per moltes voltes que li done ara el camarada Martov en el seu “Estat de setge”, queda com fet incontrovertible que en les lamentacions sobre l’“estat de setge” no hi havia absolutament ni més menys que “ploriqueig fluix”.
La carència total d’arguments raonables contra la redacció nomenada pel Congrés, per part del camarada Martov i companyia, il·lustra millor que res la seua frase: “nosaltres no som serfs” (“Estat de setge”, p. 34). En aquesta frase es traslluu amb notable nitidesa la psicologia de l’intel·lectual burgès, que es considera un “esperit selecte”, per damunt de l’organització de masses i de la disciplina de masses. Explicar la negativa a treballar en el partit dient “nosaltres no som serfs”, és descobrir-se completament, reconèixer una completa carència d’arguments, una total incapacitat de motivar, una absència total de causes raonables de descontent. Plekhanov i jo declarem considerar que, per la nostra part, res ha provocat la negativa, preguem que s’exposen les discrepàncies i se’ns contesta: “nosaltres no som serfs” (afegint-hi: encara no hem arribat a un acord pel que fa a la cooptació).
Per a l’individualisme propi d’intel·lectuals, que ja va aguaitar en els debats sobre l’article primer, descobrint la seua inclinació cap als raonaments oportunistes i les frases anarquistes, tota organització i tota disciplina proletàries són un submissió feudal. Prompte sabran els lectors que també el nou Congrés del partit és per a aquests “militants” i “funcionaris” del partit una institució feudal, terrible i insuportable per als “esperits selectes”... I, en efecte, és una “institució” terrible per als que volen aprofitar-se del seu títol de membres del partit, però que s’adonen que aqueix títol no correspon als interessos del partit i a la voluntat del partit.
Les resolucions dels comitès, que he enumerat en la meua carta a la redacció de la nova Iskra i que el camarada Martov ha inserit en el seu “Estat de setge” demostren de fet que la conducta de la minoria va ser una constant insubordinació a les decisions del Congrés, una desorganització del treball pràctic positiu. Composta d’oportunistes i gent que odiaven Iskra, la minoria destrossava el partit, espatllava, desorganitzava el treball, cercant venjança per la derrota soferta al Congrés i comprenent que, per mitjans honrats i lleials (explicant les coses en la premsa o al Congrés?, no aconseguiria mai refutar l’acusació d’oportunisme i inconseqüència pròpia d’intel·lectuals de què havia sigut objecte en el II Congrés, comprenent la seua impotència per a convèncer el partit, actuaven desorganitzant el partit i entorpint tot el treball. Se’ls llençava en cara que (per la confusió que havien sembrat al Congrés) havien trencat el nostre got i ells contestaven al reprotxe procurant per tots els mitjans que s’acabés de trencar el got ja trencat.
La confusió va arribar a tal punt que el boicot i la negativa a col·laborar es declaraven “mitjans honrats”52 de lluita. El camarada Martov no fa ara més que pegar voltes al voltant d’aquest delicat punt. Està tan aferrat als “principis”, que defensa el boicot... quan el fa la minoria i el censura quan constitueix una amenaça per al mateix Martov, una vegada que es troba en la majoria! Jo crec que, pel que es refereix als mitjans de lluita honrats en el Partit Obrer Socialdemòcrata, podem passar per alt la qüestió sense establir si és “discrepància de principi” o querella.
***
Després d’haver intentat en va (4 i 6 d’octubre) obtenir una explicació per part dels camarades que havien iniciat la història a causa de la “cooptació”, no els quedava als organismes centrals sinó veure què seria en la pràctica la lleialtat de lluita que havien promès de paraula. El 10 d’octubre, el CC dirigeix una circular a la Lliga (veure actes de la Lliga, pàgines 3-5), posant en el seu coneixement que està redactant uns estatuts i invitant els membres de la Lliga a col·laborar-hi. L’administració de la Lliga havia denegat en aquell moment la celebració d’un congrés (per dos vots contra un; veure pàgina 20, lloc citat). Les respostes dels partidaris de la minoria a aqueixa circular van demostrar de seguida que la decantada lleialtat i acceptació de les decisions del Congrés no eren més que frases, i que, en realitat, la minoria havia decidit terminantment no sotmetre’s als organismes centrals del partit, contestant les seues crides per a una tasca en comú amb frases plenes de sofismes i paraules anarquistes. A la cèlebre carta oberta d’un dels membres de l’administració, Deutsch (pàgina 10), varem contestar, Plekhanov, altres partidaris de la majoria i jo, amb una enèrgica nota de “protesta contra les bastes infraccions de la disciplina del partit que permeten a una persona que exercisca un càrrec en la Lliga entorpir el treball d’organització d’una institució del partit i cridar altres camarades a idèntica violació de la disciplina i dels estatuts. Frases com “no em considere autoritzat a prendre part en semblant treball per invitació del CC” o “camarades, de cap mode hem de confiar-li (al CC) la redacció dels nous estatuts de la Lliga”, etc., són procediments d’agitació d’un tipus que només pot despertar indignació en qualsevol persona que entenga gens ni mica què signifiquen els conceptes de partit, organització i disciplina de partit. Semblants procediments produeixen tanta major indignació doncs que es dirigeixen contra un organisme del partit que acaba de ser creat i representen, per tant, una temptativa indubtable de privar-lo de la confiança dels camarades del partit; a més, es posen en circulació davall el nom d’un membre de l’administració de la Lliga i a esquenes del CC” (p. 17).
En semblants condicions, el Congrés de la Lliga prometia no ser més que un escàndol.
El camarada Martov, des del primer moment, va continuar la tàctica que seguia al Congrés d’“indagar en consciència aliena”, aquesta vegada en la del camarada Plekhanov, desvirtuant converses particulars. El camarada Plekhanov protesta i el camarada Martov es veu obligat a retirar (pàgines 39 i 134 de les actes de la Lliga) paraules de reprotxe pronunciades a la lleugera o per irritació.
Arriba el moment de l’informe. Jo havia sigut delegat de la Lliga al Congrés del partit. Amb una simple ullada al resum del meu informe (pàgines 43 i següents) veuran els lectors que jo vaig fer un esbós de la mateixa anàlisi de les votacions del Congrés que en forma detallada constitueix el contingut del present fullet. El centre de gravetat del meu informe anava dirigit precisament a provar que Martov i companyia, a conseqüència dels errors per ells comesos, havien quedat a l’ala oportunista del nostre partit. Malgrat que vaig fer el meu informe davant una majoria dels més rabiosos adversaris, res absolutament van poder descobrir-hi que s’apartés dels procediments lleials de lluita i polèmica del partit.
L’informe de Martov, en canvi, prescindint de petites “esmenes” particulars a la meua exposició (ja hem demostrat més amunt que aquestes esmenes eren inexactes) representava... quelcom així com el producte d’uns nervis malalts.
Res té d’estrany que la majoria es negués a lluitar en semblant atmosfera. El camarada Plekhanov va protestar contra l’“escàndol” (pàgina 68) (en efecte, havia sigut un vertader “escàndol”!) i es va retirar del Congrés, no volent exposar les objeccions que ja tenia preparades sobre el fons de l’informe. Igualment es van retirar del Congrés quasi tots els altres partidaris de la majoria, consignant per escrit la seua protesta contra “la indigna conducta” del camarada Martov (pàgina 75 de les actes de la Lliga).
Tothom veia amb sencera claredat quins eren els procediments de lluita de la minoria. Nosaltres tiràvem en cara a la minoria l’error política comès al Congrés, el seu viratge cap a l’oportunisme, la seua coalició amb els bundistes, amb els Akimov, els Brúker, els Iegórov i els Makhov. La minoria havia patit una derrota al Congrés i “forjava” en aquell moment dos procediments de lluita, que comprenien tota la infinita varietat d’atacs per sorpresa, assalts, colps de mà, etc.
Primer procediment: desorganitzar tot el treball del partit, espatllar les coses, procurar entorpir-lo tot “sense explicar les causes”.
Segon procediment: armar “escàndols”, etc., etc.53
Aquest “segon procediment de lluita” apareix també en les decantades resolucions de “principi” de la Lliga, en l’examen de les quals, naturalment, no hi va prendre part la “majoria”. Vegem més de prop aquestes resolucions, que el camarada Martov ha reimprès ara en el seu “Estat de setge”.
La primera resolució, signada pels camarades Trotski, Fomín, Deutsch i altres, conté dues tesis, dirigides contra la “majoria” del Congrés de partit: 1) “La Lliga expressa el seu profund sentiment davant el fet que, mercè a les tendències sorgides al Congrés, contràries en els fons a la política anterior d’Iskra, hom no haja concedit la deguda atenció, quan es varen redactar els estatuts del partit, al problema d’establir garanties suficients per a assegurar la independència i l’autoritat del CC” (pàgina 83 de les actes de la Lliga).
Aquesta tesi “de principi” es redueix, segons ja hem vist, a la frase d’Akimov, el caràcter oportunista de la qual va ser desemmascarat al Congrés del partit fins i tot pel camarada Popov! En el fons, mai van ser més que xafarderies tot allò de què hom va parlar que la “majoria” no pensava salvaguardar la independència i l’autoritat del CC. Baste dir que, quan Plekhanov i jo estàvem en la redacció, no teníem en el Consell predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central, mentre que quan els martovistes van entrar en la redacció, va resultar en el Consell un predomini de l’òrgan central sobre el Comitè Central. Quan nosaltres estàvem en la redacció, en el Consell predominaven els militants pràctics que treballen en Rússia sobre els literats que resideixen en l’estranger; amb els martovistes va resultar el contrari. Mentre nosaltres estàvem en la redacció, ni una sola vegada va intentar el Consell intervenir en cap problema pràctic; des del moment de la cooptació per unanimitat, va començar semblant intervenció, segons podran veure-ho d’una manera completa més endavant els lectors.
La tesi següent de la resolució que examinem deia: “... en formar els organismes centrals oficials del partit, el Congrés prescindia de les relacions de continuïtat amb els ja formats de fet...”
Aquesta tesi es redueix, completament, al problema de la composició personal dels organismes centrals. La “minoria” va preferir fer a una banda el fet que els vells organismes centrals havien demostrat al Congrés la seua incapacitat i comès una sèrie d’errors. Però allò més còmic és l’al·lusió a la “continuïtat” pel que fa al Comitè d’Organització. Al Congrés, segons hem vist, ningú va dir una paraula de confirmar tots els membres d’aqueix Comitè. Martov va proferir al Congrés exaltats crits sobre la vergonya que per a ell representava figurar en una llista amb tres membres d’aquest Comitè. Al Congrés, la “minoria” va proposar la seua última llista amb un membre del Comitè d’Organització (Popov, Gliébov o Fomín i Trotski), mentre que la “majoria” va fer triomfar una llista amb dos membres d’aqueix Comitè (Travinski, Vasíliev i Gliébov). Cal preguntar: potser aquesta al·lusió a la “continuïtat” pot qualificar-se de “discrepància de principis”?
Passem a l’altra resolució, signada per quatre membres de la vella redacció amb el camarada Axelrod al capdavant. Hi trobem totes les principals acusacions contra la “majoria”, repetides més d’una vegada en la premsa. El més convenient és examinar-les precisament tal com les van formular els membres del cercle de redactors. Les acusacions van dirigides contra “el sistema buròcrata-autocràtic de dirigir el partit”, contra el “centralisme burocràtic”, que, a diferència del “centralisme vertaderament socialdemòcrata”, es defineix de la manera següent: “No col·loca en primer pla la unitat interna, sinó l’externa, la unitat formal, realitzada i defensada per mitjans purament mecànics, esclafant sistemàticament la iniciativa individual i l’actuació social”; d’ací que en resulte “per la seua mateixa essència incapaç d’unificar orgànicament els elements que componen la societat”.
Al·là sabrà a quina “societat” es refereixen ací el camarada Axelrod i companyia. Pel que s’ha vist, el mateix camarada Axelrod no sabia molt bé si escrivia el missatge d’un zemstvo sobre les reformes que serien de desitjar en l’administració, o exposava les queixes de la “minoria”. ¿Què pot voler dir això de l’“autocràcia” en el partit, sobre la qual criden els “redactors” descontents? L’autocràcia és el poder suprem, incontrolat, irresponsable i no electiu d’una persona. Per les publicacions de la “minoria”, sap hom perfectament que com a semblant autòcrata se’m considera a mi, i ningú més. Quan es va redactar i es va aprovar la resolució que ara examinem, jo estava en l’òrgan central juntament amb Plekhanov. Per consegüent, el camarada Axelrod i companyia volen dir que estan convençuts que tant Plekhanov, com tots els membres del Comitè Central, “no dirigien el partit” d’acord amb el seu concepte del bé de la causa, sinó seguint la voluntat de l’autòcrata Lenin. Acusar de direcció autòcrata condueix, necessàriament i inevitablement, a reconèixer que tots els altres membres de la direcció, menys l’autòcrata, són mers instruments en mans alienes, peons, executors d’una voluntat aliena. I nosaltres preguntem una vegada i una altra: és en veritat possible que siga aquesta la “discrepància de principi” del respetabilíssim camarada Axelrod?
Prosseguim. ¿De quina unitat exterior, formal, parlen ací els nostres “membres del partit”, que acaben de tornar d’un Congrés del partit, les decisions dels quals han reconegut solemnement com a legítimes? ¿No coneixeran, fora del Congrés del partit, un altre mitjà d’assolir la unitat d’un partit organitzat sobre la base de principis si fa o no fa ferms? Si és així, per què no tenen el valor de dir clarament que ja no consideren legítim el II Congrés? ¿Per què no proven a exposar-nos les seues noves idees i els nous mitjans d’assolir la unitat en el pretès partit pretesament organitzat?
Prosseguim. ¿De quina “iniciativa individual esclafada” parlen els nostres intel·lectuals individualistes, als qui un moment abans havia pregat el nostre òrgan central que exposaren les seues discrepàncies i que, en compte de fer-ho, regatejaven sobre la “cooptació”? ¿Com és possible, en general, que Plekhanov i jo o el CC esclafàrem la iniciativa i l’actuació individual de gent que es negava a tota “actuació” amb nosaltres? ¿Com pot hom “esclafar” algú en un organisme o grup en què s’han negat a prendre part els subjugats? ¿Com poden queixar-se els redactors no elegits del “sistema de direcció”, quan s’han negat a “ser dirigits”? No varem poder nosaltres cometre cap falta en dirigir als nostres camarades, per la senzilla raó que aquests camarades no treballaven en absolut sota la nostra direcció.
És clar, em sembla, que els clamors contra el famós burocratisme no són més que un mitjà d’encobrir el descontentament per la composició dels organismes centrals, no són més que un pàmpol que oculta una paraula solemnement empenyorada al Congrés i a la que s’ha faltat. Ets un buròcrata, perquè has sigut designat pel Congrés sense la meua voluntat i contra ella! Ets un formalista, perquè et recolzes en les decisions formals del Congrés, i no en el meu consentiment! Obres d’una manera brutalment mecànica, perquè et remets a la majoria “mecànica” del Congrés del partit i no prestes atenció al meu desig de ser cooptat! Ets un autòcrata, perquè no vols posar el poder en mans de la vella tertúlia de bons compares que defensen la seua “continuïtat” de cercle amb tanta major energia quant que li és més desagradable la desaprovació directa d’aqueix mateix esperit de cercle per part del Congrés.
Cap contingut real, fora de l’indicat, va tenir ni té aqueixa cridòria sobre el burocratisme54. I precisament aquest mètode de lluita no fa sinó provar una vegada més la inestabilitat intel·lectual de la minoria. Volia convèncer al partit que no havien sigut ben elegits els organismes centrals. Com? Criticant la Iskra que havíem dirigit Plekhanov i jo? No, no tenien forces per a fer-ho. Van voler convèncer-lo per la negativa d’un sector del partit a treballar sota la direcció dels odiats organismes centrals. Però cap organisme central de cap partit del món podrà demostrar que és capaç de dirigir persones que no vullguen sotmetre’s a la direcció. No sotmetre’s a la direcció dels organismes centrals equival a una negativa a seguir en el partit, equival a desfer el partit, no és una mesura de persuasió, sinó una mesura de destrucció. I precisament transformar d’aquesta manera la persuasió per la destrucció demostra una falta de fermesa de principis, una falta de fe en les idees pròpies.
Parla hom de burocratisme. Burocratisme es pot traduir al rus per una paraula: lloquisme. Burocratisme és subordinar els interessos de la causa als interessos de la carrera, és concedir la més profunda atenció als llocs i desentendre’s del treball, barallar-se per la cooptació, en compte de lluitar per les idees. Semblant burocratisme, en efecte, és, sens dubte, indesitjable i perjudicial per al partit, i jo deixe amb tota tranquil·litat el lector que jutge quin dels dos bàndols actualment en lluita dins del nostre partit pateix de tal burocratisme... Es parla de procediments toscament mecànics en la unificació. Per descomptat, els procediments toscament mecànics són perjudicials, però jo torne a deixar el lector que jutge si pot imaginar-se un procediment de lluita més tosc i més mecànic entre la nova i la vella tendència, que el d’introduir determinades persones en els organismes del partit abans d’haver convençut aquest de la justesa de les noves concepcions, abans d’haver exposat al partit aquestes concepcions.
Però, ¿que potser les parauletes que tant agrada la minoria tinguen també un cert sentit de principi, expressen un cert ordre especial d’idees, independentment del motiu, petit i particular, que, sens dubte, ha servit en aquest cas de punt de partida per al “viratge”? ¿Potser, fent a una banda la baralla per la “cooptació”, aquestes parauletes siguen, no obstant això, reflex d’un sistema de concepcions distint?
Examinem el problema des d’aquest punt de vista. Abans de fer-ho, haurem de dir abans que res que el primer en intentar semblant examen va ser el camarada Plekhanov en la Lliga, en indicar que la minoria havia virat cap a l’anarquisme i l’oportunisme, i que precisament el camarada Martov (que ara es mostra molt dolgut perquè no tots volen reconèixer que la seua posició és una posició basada en els principis55) havia preferit passar totalment per alt aquest incident en el seu “Estat de setge”.
Al Congrés de la Lliga es va plantejar la qüestió general de si serien o no efectius els estatuts que la Lliga o un comitè redactaren per a si mateixos, sense l’aprovació de tals estatuts pel CC, o tot i la seua aprovació. La qüestió sembla estar més clara que l’aigua: els estatuts són l’expressió formal de l’estat d’organització, i el dret a organitzar comitès està reservat d’una manera terminant, per l’article 6 dels nostres estatuts, precisament al CC; els estatuts determinen els límits d’autonomia del comitè, i el vot decisiu en la definició de tals límits correspon a l’organisme central del partit i no a l’organisme local. Açò és elemental, i era senzillament cosa de xiquets la greu disquisició que “organitzar” no suposa sempre “aprovar uns estatuts” (com si la mateixa Lliga no hagués expressat espontàniament el seu desig de ser organitzada precisament a base d’uns estatuts formals). Però el camarada Martov ha arribat a oblidar (és d’esperar que temporalment) fins a l’abecé de la socialdemocràcia. Segons ell, exigir que s’aproven els estatuts significa només “substituir l’anterior centralisme revolucionari iskrista pel centralisme burocràtic” (pàgina 95 de les actes de la Lliga), declarant en aqueix mateix discurs el camarada Martov que precisament en això veu el “aspecte de principis” de l’assumpte (pàgina 96), aspecte de principis que va preferir passar per alt en el seu “Estat de setge”!
El camarada Plekhanov contesta immediatament a Martov, pregant-li que s’abstinga d’expressions com les de burocratisme, despotisme, etc., que “atempten a la dignitat del Congrés” (pàgina 96). Segueix un intercanvi d’observacions amb el camarada Martov, que veu en tals expressions “una definició de principis de determinada tendència”. El camarada Plekhanov, com tots els partidaris de la majoria, veia llavors en aqueixes expressions la seua significació concreta, comprenent clarament el seu sentit, no de principi, sinó exclusivament “cooptacionista”, si hom em permet emprar aquesta expressió. No obstant això, cedeix a la insistència dels Martov i els Deutsch (pàgines 96-97) i passa a examinar, des del punt de vista dels principis, opinions que pretenen ser de principi. “Si així fos [diu, és a dir, si els comitès tinguessen autonomia per a crear les seues organitzacions i redactar els seus estatuts], serien autònoms respecte al tot, al partit. Açò no és ja un punt de vista bundista, sinó francament anarquista. En efecte, els anarquistes raonen de la manera següent: els drets de l’individu són il·limitats; poden arribar a un xoc; cada individu determina per si mateix els límits dels seus drets. Els límits de l’autonomia no els ha de definir el grup mateix, sinó el tot del que forma part el grup. D’exemple evident de falta a aquest principi pot servir el Bund. De manera que els límits de l’autonomia els determina el Congrés o l’organisme superior que aquest haja constituït. L’autoritat de l’organisme central ha de basar-se en el seu prestigi moral i intel·lectual. Per descomptat, estic d’acord amb açò. Tot representant d’una organització s’ha de preocupar que aquesta tinga prestigi moral. Però no en resulta que, si cal prestigi, no és, en canvi, necessària l’autoritat... Oposar el prestigi de l’autoritat al prestigi de la idea és fer una frase anarquista que no s’ha de pronunciar-se ací” (98). Aquestes tesis són absolutament elementals, vertaders axiomes que és fins i tot estrany sotmetre a votació (pàgina 102), i que només han sigut objecte de dubte perquè “en el moment actual s’han confós els conceptes” (ibídem). Però l’individualisme propi d’intel·lectuals va conduir fatalment la minoria al desig de fer fracassar el Congrés, de no sotmetre’s a la majoria; semblant desig no podia justificar-se més que amb la fraseologia anarquista. I és summament curiós que la minoria no pogués contestar a Plekhanov sinó amb lamentacions per l’ús de paraules massa fortes, com a oportunisme, anarquisme, etc. Plekhanov, amb raó, va posar en ridícul aquestes lamentacions, i va preguntar per què “no estaven ben emprades les paraules jauresisme i anarquisme i en canvi hom podia emprar les de lèse-majesté i despotisme”. No es va contestar a aquestes preguntes. Sempre succeeix aquest original qui pro quo amb els camarades Martov, Axelrod i companyia: les seues noves parauletes tenen un evident segell de “ressentiment”; s’ofenen quan hom li ho indica, perquè diuen: nosaltres som homes de principis; però si per principi negueu la subordinació de la part al tot, sou anarquistes, els diu hom. Nova ofensa per una paraula forta! Dit d’una altra manera: volen lluitar contra Plekhanov, però a condició que no els ataque seriosament!
Moltes vegades s’han entretingut el camarada Martov i altres “menxevics” de tota mena en dirigir contra mi la no menys infantil acusació de la “contradicció” següent. S’agafa un passatge de Què fer? o de la “Carta a un camarada”, on s’hi parla de la influència ideològica, de la lluita per la influència, etc. i s’enfronta amb la influència “burocràtica” per mitjà dels estatuts, amb la tendència “autòcrata” a recolzar-se en l’autoritat, etc. Gent càndida! Han oblidat ja que abans el nostre partit no era un tot formalment organitzat, sinó, simplement una suma de diversos grups, raó per la qual no podia de cap mode existir entre ells una altra relació que la de la influència ideològica. Ara, som ja un partit organitzat, i açò comporta la creació d’una autoritat, la transformació del prestigi de les idees en el prestigi de l’autoritat, la submissió de les instàncies inferiors a les instàncies superiors del partit. En veritat que sembla quelcom incòmode haver-hi de rumiar, per a vells camarades, semblant abecé, sobretot quan hom comprèn que tot es redueix senzillament a què la minoria no vol sotmetre’s a la majoria pel que fa a les eleccions! Però, en principi, aquesta infinitat d’acusacions de contradicció dirigides contra mi queden totalment reduïdes a frases anarquistes. La nova Iskra no té inconvenient en utilitzar el títol i drets d’organisme de partit, però no es vol subordinar a la majoria del partit.
I si hi ha en les frases sobre burocratisme algun principi, si no són una negació anarquista de l’obligació de la part a sotmetre’s al tot, estem davant el principi de l’oportunisme, que vol disminuir la responsabilitat de certs intel·lectuals davant el partit del proletariat, debilitar la influència dels organismes centrals, reforçar l’autonomia dels elements menys ferms del partit, i reduir les relacions d’organització al seu reconeixement merament platònic, de paraula. Ja ho hem vist al Congrés del partit, on els Akimov i els Líber van pronunciar sobre el “monstruós” centralisme, paraula per paraula, els mateixos discursos que al Congrés de la Lliga van fluir de llavis de Martov i companyia. I més avall, quan examinem l’article del camarada Axelrod en la nova Iskra, veurem que, no per obra de l’atzar, sinó per la seua mateixa naturalesa, i no sols a Rússia, sinó en tot el món, l’oportunisme condueix al “punt de vista” de Martov i Axelrod sobre l’organització.
47 Aquesta carta es va escriure encara al setembre (del nou calendari). Hi he omès el que em semblava no fer al cas. Si el destinatari considera que és precisament important allò que s’ha omès, pot completar-lo sense dificultat. A propòsit, aprofite l’ocasió per a autoritzar d’una vegada per sempre tots els meus adversaris a publicar totes les meues cartes particulars, si ho consideren útil a la causa.
48 Aquest membre del CC va organitzar, a més, especialment una sèrie d’entrevistes particulars i col·lectives amb la minoria, refutant absurdes parleries i cridant al compliment dels deures de partit.
49 En la carta al camarada Martov figurava, a més, un altre passatge, que es preguntava per un fullet, i la frase següent: “Finalment, mirant pels interessos de la causa, tornem a comunicar-li que en el moment actual estem disposats a cooptar-lo a vostè com a membre de la redacció de l’òrgan central, per a donar-li plena possibilitat de manifestar i defensar oficialment tots els seus punts de vista en l’organisme superior del partit”
50 El camarada Plekhanov, probablement, hi hauria afegit: o donar satisfacció a qualsevol classe de pretensions dels iniciadors de la querella. Ja veurem per què era impossible fer-ho.
51 Omet la resposta sobre el fullet de Martov, que es tornava a editar llavors.
52 Resolució minera. (“Estat de setge”, pàgina 38)
53 Ja he dit que no seria raonable reduir a motius ínfims les més baixes formes de manifestació de semblants querelles, habituals en l’emigració y en el desterrament. Es tracta d’una espècie de malaltia que s’estén epidèmicament en determinades condicions anormals de vida, en determinats estats de desequilibri nerviós, etc. M’he vist precisat a determinar ací el vertader caràcter d’aquest sistema de lluita, perquè el camarada Martov l’ha repetit completament en el seu “Estat do setge”.
54 Baste dir que, per a la minoria, el camarada Plekhanov va deixar de ser partidari del “centralisme burocràtic” després que va haver realitzat una benefactora cooptació.
55 Res hi ha de més còmic que aquesta ofensa de la nova Iskra, perquè, segons ella, Lenin no volia veure les discrepàncies de principi o les negava. Com més s’atingués als principis vostra actitud davant la causa, tant abans hauríeu comprès les meues repetides indicacions sobre el viratge cap a l’oportunisme. Com més s’atingués als principis vostra posició, tant menys hauríeu pogut rebaixar la lluita d’idees a una lluita pels llocs. Culpeu-vos a vosaltres mateixos d’haver fet tot allò que hom puga per a impedir que se vos considere homes de principis. El camarada Martov, per exemple, en parlar en el seu “Estat de setge” del Congrés de la Lliga, passa en silenci la discussió amb Plekhanov sobre l’anarquisme, però, en canvi, conta que Lenin és un supercentre, que basta que Lenin parpellege perquè el centre adopte una mesura, que el Comitè Central ha entrat en la Lliga muntat en cavall blanc, etc. Estic lluny de dubtar que precisament en escollir aquests temes haja demostrat el camarada Martov la seua profunda afecció a les idees i als principis.