1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
V. CARÀCTER REACCIONARI DEL ROMANTICISME
Es comprèn que Sismondi no podia ignorar la tendència real del desenrotllament. Per això, en exigir “que siga estimulada la petita agricultura” (II, 355), diu explícitament que convindria “donar a l’economia rural una orientació diametralment oposada a la que està seguint a Anglaterra en l’actualitat” (II, 354–355)83.
“Afortunadament, Anglaterra posseeix el mitjà per a fer molt a favor dels seus pobres rurals, dividint entre ells els seus immensos terrenys comunals (ses immenses commumaux) [...] Si aquestes terres comunals fossen dividides en lots lliures (en propriétés franches) de 20 a 30 acres cadascuna, ells (els anglesos) veurien renàixer aquella independent i altiva classe de colons, aquella yeomanry de la destrucció quasi completa de la qual es lamenten ara” (II, 357-358).
“Els plans” del romanticisme es presenten com de molt fàcil realització, precisament a causa d’aqueix desconeixement dels interessos reals que constitueix l’essència del romanticisme. “Semblant proposició [la distribució de petits lots de terra als jornalers, el manteniment de la qual quedaria a càrrec dels grans propietaris], potser subleve els grans terratinents que en l’actualitat són els únics que exerceixen en Anglaterra el poder legislatiu; però, no obstant això, aqueixa mesura és justa [...]. Els grans terratinents, i només ells, tenen necessitat de jornalers; ells els han creat, que ells els mantinguen” (II, 357).
No causaran sorpresa aquestes ingenuïtats escrites al començament de segle; la “teoria” tan primitiva del romanticisme correspon a l’estat primitiu del capitalisme, el qual ha condicionat aqueix punt de vista, igualment primitiu. En aqueixa època existia encara concordança entre el desenrotllament real del capitalisme, la seua comprensió teòrica i la manera d’encarar-lo, i Sismondi, en tot cas, es presenta com a escriptor conseqüent i fidel a si mateix.
“Ja hem assenyalat [diu] la protecció que en un altre temps trobava aquesta classe (la dels artesans) en l’establiment dels gremis i les corporacions [des jurandes et dónes maîtrises] [...] No es tracta de tornar a establir aqueixa organització estranya i opressora [...]. Però el legislador ha de proposar-se abans que res elevar la remuneració del treball industrial, traure els jornalers de la situació inestable [précaire] en què viuen, i, finalment, fer-los més fàcil la possibilitat d’adquirir allò que ells denominen una posició84 (un état) [...] En l’actualitat, els obrers naixen i moren obrers, mentre que abans la situació de l’obrer no era més que una preparació, el primer escaló per a arribar a una situació més elevada. I és precisament aqueixa possibilitat d’anar elevant-se [cette faculté progressive] la que és important restablir. Cal procedir de manera que els patrons tinguen interès a fer passar els seus obrers a una posició més elevada; és necessari que l’home que ingressa en una manufactura comence, en efecte, a treballar simplement per un salari, però que tinga sempre davant ell l’esperança d’obtenir, per la seua bona conducta, una part dels guanys de l’empresa” (II, 344-345).
Seria difícil expressar amb més claredat el punt de vista del petit burgès! Els gremis, aqueix és l’ideal de Sismondi; i l’excepció que fa respecte a no restablir-los només significa, evidentment, que correspondria reprendre el principi, la idea del gremi (tal com els populistes volen reprendre el principi, la idea de la comunitat, i no aquesta forma d’associació fiscal que actualment es denomina comunitat), i fer a una banda les seues deformacions medievals. El pla de Sismondi era absurd, no perquè defensés els gremis en la seua integritat i voldria reviure’ls integralment; no es plantejava semblant tasca. L’absurd consisteix en el fet que prenia per model l’associació sorgida de la necessitat limitada, primitiva, que sentien d’unir-se els artesans d’una mateixa localitat, i volia aplicar aquesta forma, aquest model, a la societat capitalista en què apareix, com a element unificador, socialitzador, la gran indústria mecanitzada, que trenca les traves medievals i esborra les diferències locals, regionals i professionals. Acceptant la necessitat de l’associació, de la unió en general, en una o altra forma, el romàntic pren com a model una associació que respon a les estretes necessitats d’unió en una societat patriarcal i immòbil, i vol aplicar-la a una societat completament transformada, amb una població mòbil, en la qual és un fet la socialització del treball, no sols en els marcs d’una comunitat o d’una corporació, sinó en l’escala de tot l’Estat i fins i tot més enllà dels límits d’un sol Estat85.
Aquest error és el que va valdre al romàntic la qualificació de reaccionari; per descomptat, amb aquest terme no s’entén el desig de restablir simplement les institucions medievals, sinó la temptativa d’aplicar a la nova societat l’antiga rasadora patriarcal, el desig de cercar un model en els vells
règims i tradicions, que no corresponen en absolut a les condicions econòmiques modificades.
Aquesta circumstància és la que Efrussi no ha compres del tot. La caracterització de la teoria de Sismondi com a reaccionària ha sigut presa per ell, en el seu sentit groller, vulgar. Efrussi ha quedat perplex... Com és possible? (raona), quina classe de reaccionari és Sismondi, si diu directament que no vol de cap mode restablir els gremis? I Efrussi conclou que és injust “acusar” Sismondi de “retrògrad”; que, al contrari, tenia “un punt de vista correcte sobre l’organització gremial i va saber apreciar tota la seua importància històrica” (núm. 7, p. 147), com, segons ell, s’ha establert en les investigacions històriques de tals i quals professors sobre els costats bons de l’esmentada organització.
Els escriptors quasi savis tenen a vegades la sorprenent qualitat de no veure el bosc darrere els arbres! L’opinió de Sismondi sobre els gremis és característica i important, precisament perquè vincula a la mateixa les seues aspiracions concretes86. I per això la seua doctrina és caracteritzada com a reaccionària. I pensar que Efrussi es dedica a comentar, sense referir-se al camp ni a la ciutat, les obres històriques modernes sobre els gremis!
El resultat de totes aqueixes disquisicions quasi sàvies i fora de lloc ha sigut que Efrussi ha passat per alt allò que constitueix el fons de la qüestió: ¿és just o injust caracteritzar de reaccionària la doctrina de Sismondi? Aquell no ha sabut veure precisament l’essencial: el punt de vista d’aquest. “En economia política m’han presentat [deia Sismondi] com a enemic del progrés social, com a partidari d’institucions bàrbares i opressives. No; jo no vull allò que va ser, però vull, sí, quelcom millor en comparació amb l’actual. No puc jutjar el present sense comparar-lo amb allò que ha passat, i estic molt lluny de voler restablir les antigues ruïnes quan demostre per mitjà d’elles les eternes necessitats de la societat” (II, 433). Els desitjos dels romàntics són molt bons (com els dels populistes). La seua consciència de les contradiccions del capitalisme els col·loca per damunt dels optimistes cecs que neguen aquestes contradiccions. I si es qualifica Sismondi de reaccionari, no és per haver volgut tornar a l’Edat Mitjana, sinó perquè en les seues aspiracions concretes “comparava el present amb el passat” i no amb el futur; perquè “demostrava les eternes necessitats de la societat”87 mitjançant “les ruïnes” i no mitjançant les tendències del desenvolupament modern. I allò que no ha sabut comprendre Efrussi és aquest punt de vista petit burgès de Sismondi, que el destaca netament d’altres escriptors que també demostraven, alhora que ell i després, “les eternes necessitats de la societat”.
Aquest error d’Efrussi ha posat de manifest una interpretació molt estreta dels termes doctrina “petit burgesa”, “reaccionària”, del que ja hem parlat més amunt amb motiu del primer d’aquests termes. Ells no indiquen, de cap manera, les aspiracions egoistes d’un petit botiguer o el desig de detenir el desenvolupament social, de tornar cap arrere: es refereixen només al caràcter erroni del punt de vista de l’escriptor en qüestió, a allò de limitat de la seua comprensió i dels seus horitzons, allò que el porta a escollir mitjans (per a la consecució de fins molt lloables) que en la pràctica no poden ser eficaços, que no poden satisfer més que al petit productor o prestar un servei als defensors del passat. Sismondi, per exemple, no és de cap manera un fanàtic de la petita propietat. Comprèn no menys que els nostres populistes actuals la necessitat de la unió, de l’associació. Expressa el desig que “la meitat del benefici” de les empreses industrials “siga repartida entre els obrers associats” (II, 346). Es pronuncia explícitament a favor d’un “sistema d’associació”, en què “tots els avanços de la producció redunden en benefici de qui s’hi dedica” (II, 438). En defensar la seua doctrina respecte a les teories d’Owen, Fourier, Thompson, Muiron, cèlebres en aquell temps, Sismondi declara: “Jo desitjaria, com ells, que hagués una associació entre els que fabriquen en conjunt un mateix producte, en compte d’enfrontar-los els uns als altres. Però no crec que els mitjans que han proposat per a aquest fi puguen conduir-nos al mateix alguna vegada” (II, 365).
La diferència entre Sismondi i aqueixos escriptors consisteix justament en el punt de vista. I és llavors molt natural que, en no haver-lo comprès, Efrussi haja presentat en forma totalment falsa l’actitud de Sismondi respecte a aqueixos escriptors.
Llegim en la revista Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, p. 57: “Si Sismondi va exercir sobre els seus contemporanis una molt feble influència, i si les reformes socials per ell propostes no van ser realitzades, això s’explica principalment per que es va avançar molt a la seua època. Escrivia quan la burgesia festejava la seua lluna de mel [...]. Es comprèn que, en tals condicions, les paraules de l’home que exigeix reformes socials havien de convertir-se en una veu predicant al desert. Sabem, però, que les generacions posteriors no l’han tractat molt millor. S’explica potser perquè Sismondi, com ja hem dit, escriu en una època de transició; encara que desitjava grans canvis, no podia desprendre’s enterament del passat. A causa d’això, semblava massa radical als homes moderats, i massa moderat als representants de tendències més radicals.”
En primer lloc, dir que Sismondi “s’havia avançat a la seua època” per les reformes que proposava, significa no comprendre per a res l’essència mateixa de la seua doctrina, que comparava (ho diu ell mateix) l’actual amb allò que ha passat. Es requeria una extrema miopia (o una extrema parcialitat cap al romanticisme) per a deixar de veure l’esperit general i la significació general de la teoria de Sismondi, només perquè aquest era partidari de la legislació fabril88, etc.
En segon lloc, Efrussi suposa d’aquesta manera que la diferència entre Sismondi i els altres escriptors consisteix només en el caràcter més o menys radical de les reformes proposades: aquests anaven més enllà, mentre que Sismondi encara no s’havia desprès del tot allò vell.
No és així. La diferència entre Sismondi i aquests escriptors era molt més profunda. No es tracta que uns anaven més lluny mentre els altres eren timorats89, sinó que consideraven el propi caràcter de les reformes des de dos punts de vista diametralment oposats. Sismondi assenyalava “les eternes necessitats de la societat”, que també eren assenyalades pels esmentats escriptors. Era utopista; basava els seus desitjos en una idea abstracta i no en interessos reals, i aquests escriptors també eren utopistes i també basaven els seus plans en idees abstractes. Però el caràcter dels seus plans diferia totalment perquè els mateixos encaraven el desenvolupament econòmic modern, que plantejava la qüestió de “les necessitats eternes”, des de punts de vista diametralment oposats. Els escriptors a què ens referim anticipaven el futur; endevinaven genialment les tendències de la “ruptura” que la indústria mecanitzada estava realitzant davant els seus ulls. Miraven cap a on es movia el desenrotllament real; s’avançaven efectivament a aqueix desenrotllament. Sismondi, en canvi, li girava l’esquena; la seua utopia no anticipava el futur, sinó que restaurava el passat; no mirava cap avant, sinó cap arrere somiava amb “detenir la ruptura”, la mateixa ruptura de què deduïen les seues utopies els escriptors assenyalats”90. Heus aquí per què la utopia de Sismondi és qualificada, i amb tota justícia, de reaccionària. Tornem a repetir que allò que justifica tal caracterització és només el fet que Sismondi no va comprendre el paper progressista de “la ruptura” de les velles relacions socials semimedievals, patriarcals, dels Estats d’Europa occidental, que des de les acaballes del segle passat va començar a produir la gran indústria mecanitzada.
Aquest punt de vista específic de Sismondi aguaita, fins i tot, entre els seus raonaments sobre “l’associació”, en general. “Jo desitge [diu] que la propietat de les manufactures (la propriété des manufactures) siga repartida entre un gran nombre de capitalistes mitjans, i no reunida per un sol home, posseïdor de molts milions [...]” (II, 365). El punt de vista del petit burgès s’expressa amb major relleu fins i tot en aquest paràgraf: “No és la classe dels pobres la que cal eliminar, sinó la dels jornalers; cal tornar-los a la classe dels propietaris” (II, 308). “Tornar-los” a la classe dels propietaris: en aquestes paraules està tota l’essència de la doctrina de Sismondi!
Sens dubte el mateix Sismondi ha d’haver percebut la impossibilitat de realitzar els seus bons desitjos i la marcada dissonància entre els mateixos i l’antagonisme d’interessos de l’època. “La tasca d’unir novament els interessos dels que participen en conjunt en una mateixa (qui concourrent a la même production) [...] és, sens dubte, difícil, però no crec que siga tan gran com hom podria suposar” (II, 450)91. La consciència d’aquesta falta de correspondència entre els seus anhels i aspiracions, d’una banda, i les condicions de la realitat i el seu desenrotllament, per l’altra, engendra, com és natural, la tendència a demostrar que “encara no és tard” per a “tornar arrere”, etc. El romàntic intenta recolzar-se en el fet que les contradiccions del règim actual no estan encara prou desenrotllades, en l’endarreriment del país. “Els pobles han conquerit el sistema de llibertat en què hem entrat [s’hi refereix a la caiguda del feudalisme]; però mentre destruïen el jou que van suportar tant de temps, les classes treballadores (les hommes de peine, representants del treball) no estaven privades de tota propietat. A l’aldea, en qualitat de mitger, camperol txinx (censitaires), arrendataris, posseïen terres (ils se trouvèrent associés à la propriété du sol). A les ciutats, com a membres de corporacions, associacions d’oficis (métiers), formades per a la defensa comuna, eren industrials independents (ils se trouvèrent associés a la propriété de leur industrie). Només en els nostres dies, només en l’època més recent (est dans ce moment même) el progrés de la riquesa i la competència trenca totes aqueixes associacions. Però aqueixa ruptura (révolution) s’ha fet només a mitges” (II, 437).
“Només una nació, és cert, es troba actualment en aqueixa situació antinatural; només en una nació veiem aquest permanent contrast d’una riquesa fictícia (richesse apparente) amb la tremenda pobresa de la desena part de la població, forçada a viure de la caritat pública. Però aqueixa nació, tan digna de ser imitada en altres sentits, tan enlluernadora fins i tot en els seus errors, ha seduït amb el seu exemple tots els homes d’Estat del continent. I si aquestes reflexions ja no poden ser-los d’utilitat, considere que he de prestar, almenys, un servei a la humanitat i als meus compatriotes mostrant els perills del camí que segueix i demostrant, per la seua mateixa experiència, que fer descansar tota l’economia política sobre el principi d’una competència il·limitada significa sacrificar l’interès de la humanitat a l’acció simultània de totes les passions personals” (II, 368)92. Així acaba Sismondi els seus Nouveaux principes.
Marx va definir amb claredat la importància general de Sismondi i la seua teoria, en el següent judici, que comença ressenyant les condicions de la vida econòmica d’Europa occidental que van engendrar aqueixa teoria (precisament en l’època en què el capitalisme a penes començava a crear allí la gran indústria mecanitzada), i després en fa la seua apreciació93.
“La petita burgesia i els estaments de petits camperols de l’Edat Mitjana van ser els precursors de la burgesia moderna. Als països d’una indústria i un comerç menys desenrotllat aquesta classe continua vegetant al costat de la burgesia en ascens.
“Als països on s’ha desenrotllat la civilització moderna, s’ha format (i, com a part complementària de la societat capitalista, segueix formant-se sense parar) un estament de burgesos mitjans que [oscil·la entre el proletariat i la burgesia]. Però els individus que componen aqueixa classe són contínuament desplaçats cap a les files del proletariat a causa de la competència, i, amb el desenvolupament de la gran indústria, veuen aproximar-se el moment en què desapareixeran per complet com a fracció independent de la societat moderna i que seran reemplaçats en el comerç, la manufactura i l’agricultura, per capatassos i empleats.
“En països com França, on els camperols constitueixen prou més de la meitat de la població, és natural que sorgiren escriptors que es col·locaven de banda del proletariat, criticaven les condicions capitalistes amb la rasera del petit burgès i del petit camperol, i defensaven la causa obrera des del punt de vista de la petita burgesia. Així va nàixer la doctrina social petit burgesa. Sismondi és el més alt exponent d’aquesta literatura, no sols a França, sinó també en Anglaterra.
“Aquesta doctrina va saber captar amb molta sagacitat les contradiccions inherents a les modernes condicions de producció. Va deixar al nu l’hipòcrita optimisme dels economistes. Va assenyalar els efectes destructors de la producció mecanitzada i de la divisió del treball, la concentració dels capitals i de la propietat de la terra, la superproducció i les crisis, la inevitable ruïna de la petita burgesia i dels camperols, la misèria del proletariat, l’anarquia en la producció, les indignants injustícies en la distribució de la riquesa, l’exterminadora guerra industrial de les nacions entre si mateixes, la dissolució dels vells costums de les antigues relacions familiars, de les velles nacionalitats94.
“El contingut positiu d’aqueix corrent consisteix, o bé en el seu anhel de restablir els antics mitjans de producció i de canvi, i amb d’ells les antigues relacions de propietat i l’antic règim social; o bé en voler encaixar per la força els mitjans moderns de producció i de canvi en l’estret marc de l’antic règim de propietat, que ha sigut trencat, i fatalment trencat pels mateixos. En l’un i l’altre cas, aqueix corrent és al mateix temps reaccionari i utòpic.
“Per a la indústria, l’organització gremial; per a l’agricultura, el règim patriarcal: heus aquí la seua última paraula”95.
Hem procurat demostrar la justesa d’aquesta caracterització quan analitzem cadascun dels elements que componen la doctrina de Sismondi. Ara ens limitarem a assenyalar un curiós procediment utilitzat per Efrussi que culmina tots els errors de la seua exposició crítica i apreciació del romanticisme. El lector recordarà que en el començament mateix del seu article (núm. 7 de la revista Rússkoie Bogatstvo), Efrussi ha declarat que incloure Sismondi entre els reaccionaris i els utopistes és “injust” i “fals” (lloc citat, pàgina 138). Per a demostrar aquesta tesi se les ha enginyat primer en guardar silenci absolut sobre allò principal, a saber, la relació del punt de vista de Sismondi amb la situació i interessos d’una classe particular de la societat capitalista, la dels petits productors; segon, en analitzar les diferents tesis de la doctrina de Sismondi, ha presentat la seua posició respecte de la teoria moderna, ja sota una llum completament falsa (tal com ho hem demostrat més amunt), ja ha ignorat simplement la teoria moderna en fer la defensa de Sismondi invocant savis alemanys que “no han anat més enllà” que aquest; i tercer, ha volgut finalment resumir el seu judici sobre Sismondi de la manera següent: “La nostra [!] opinió sobre la importància de Simonde de Sismondi [diu] podem resumir-la [!!] amb les següents paraules” d’un economista alemany (Rússkoie Bogatstvo, número 8, pàgina 57). Segueix l’extracte citat més amunt, o més aïna a penes un fragment de la caracterització feta per aquell economista, ja que s’hi exclou precisament la part on s’hi explica quin és el vincle de la teoria de Sismondi amb una classe particular de la societat moderna, i l’altra part la conclusió de la qual estableix de manera definitiva el caràcter reaccionari i utòpic de Sismondi! Més encara. Efrussi no s’ha limitat a escollir un fragment del judici esmentat, que no dóna idea alguna de l’apreciació integral, i a mostrar així sota una llum completament falsa l’actitud d’aquest economista envers Sismondi. A més a més, en aparèixer només com a transmissor de les opinions d’aquell economista, ha pretès embellir Sismondi.
“Agreguem-hi [diu Efrussi] que, d’acord amb algunes opinions teòriques, Sismondi és el precursor dels més destacats economistes moderns96: recordem les seues opinions sobre la renda del capital i les crisis, la seua classificació de la renda nacional, etc.” (ibíd.). D’aquesta manera, en compte d’agregar, a la comprovació dels mèrits de Sismondi feta per l’economista alemany, la comprovació per aqueix mateix economista del seu punt de vista petit burgès i del caràcter reaccionari de la seua utopia, Efrussi agrega a la quantitat de mèrits d’aquell precisament les parts de la seua doctrina (la “classificació de la renda nacional”, per exemple) que no tenen una sola paraula científica, segons el judici de l’economista a què ens referim.
Se’ns pot replicar: Efrussi pot no compartir en general l’opinió que cal cercar l’explicació de les doctrines econòmiques en la realitat econòmica; pot estar profundament convençut que la teoria d’A. Wagner sobre “la classificació de la renda nacional” és “la més notable”. Hi accedim gustosament. ¿Però quin dret tenia llavors de coquetejar amb la teoria amb la qual els senyors populistes agraden tant de dir que estan “d’acord”, si en realitat no ha compres en res la posició adoptada per aqueixa teoria envers Sismondi, i si ha fet tot allò possible (i fins i tot l’impossible) per a presentar aqueixa posició davall un aspecte completament fals?
No hauríem dedicat tant d’espai a aquesta qüestió si es tractés només d’Efrussi, escriptor el nom del qual apareix quasi per primera vegada en la literatura populista. Allò que més importa no és la seua personalitat, i menys fins i tot les seues concepcions, sinó la posició dels populistes envers la teoria (que diuen compartir) de l’eminent economista alemany. Efrussi no és, de cap manera, una excepció. Al contrari, el seu exemple és típic en tots els sentits i per a provar-ho hem fet constantment un paral·lel entre els punts de vista i la teoria de Sismondi i els punts de vista i la teoria del senyor N.-on97. L’analogia ha resultat completa: tant les concepcions teòriques i la manera d’abordar el capitalisme com el caràcter de les deduccions i les aspiracions concretes d’ambdós escriptors, són semblants. I com les concepcions del senyor N.-on poden ser considerades l’última paraula del populisme, tenim el dret d’arribar a la conclusió que la doctrina econòmica dels populistes no és més que una varietat russa del romanticisme europeu en general.
Se sobreentén que les particularitats històriques i econòmiques de Rússia, d’una banda, i el seu endarreriment incomparablement major, d’una altra, confereixen al populisme pronunciats trets distintius. Però aquestes diferències no són de qualitat i en conseqüència no modifiquen la similitud del populisme i el romanticisme petit burgès.
Potser el tret distintiu més destacat dels economistes populistes, i el que més crida l’atenció, siga la tendència a disfressar el seu romanticisme declarant el seu “acord” amb la teoria moderna, i citant-la el nombre més gran de vegades possible, encara que aquesta siga netament hostil al romanticisme i s’haja desenrotllat en aferrissada lluita contra les més variades doctrines petit burgeses.
L’anàlisi de la teoria de Sismondi ofereix particular interès precisament perquè permet examinar els procediments generals utilitzats per a les disfresses de tal tipus.
Hem vist que, tant el romanticisme com la teoria moderna, assenyalen les mateixes contradiccions en l’economia social actual. D’açò es valen els populistes per a sostenir que la teoria moderna reconeix que les contradiccions es palesen en la crisi, en la recerca de mercats exteriors, en el creixement de la producció acompanyat per descens del consum, en la protecció duanera, en l’acció nefasta de la indústria mecanitzada, etc., etc. I els populistes tenen tota la raó: la teoria moderna reconeix en efecte, totes aquestes contradiccions, que també el romanticisme havia reconegut. Però, cal preguntar: hi ha un sol populista que s’haja preguntat alguna vegada en què es distingeix l’anàlisi científica d’aqueixes contradiccions (que les redueix als diferents interessos engendrats pel règim econòmic existent), del mètode que només les comprova per a formular bons desitjos? No, en cap dels populistes trobarem una anàlisi d’aquest problema que, precisament, caracteritza la diferència que existeix entre la teoria moderna i el romanticisme. Els populistes comproven aqueixes contradiccions amb l’únic objecte de formular bons desitjos.
Cal preguntar també: un sol dels populistes ha tractat alguna vegada d’esbrinar en què difereix la crítica sentimental del capitalisme de la seua crítica científica, dialèctica? Cap d’ells ha plantejat aquesta qüestió que caracteritza la segona diferència important entre la teoria moderna i el romanticisme. Cap d’ells ha considerat necessari prendre com a criteri propi de les seues teories el desenrotllament actual de les relacions economicosocials (en tant que l’aplicació d’aqueix criteri és allò que distingeix en essència la critica científica).
I cal preguntar-se, finalment: un sol dels populistes ha preguntat alguna vegada, en què difereix el punt de vista del romanticisme, que va idealitzar la petita producció i deplora “la ruptura” dels seus pilars pel “capitalisme”, del de la teoria moderna, que considera com a punt de partida dels seus raonaments la gran producció capitalista per mitjà de màquines i considera progressista aqueixa “ruptura dels pilars”? (Utilitzem aquesta expressió, comunament acceptada pels populistes, perquè caracteritza, de forma notable el procés de transformació de les relacions socials davall la influència de la gran indústria mecanitzada, que s’ha operat per tot arreu, i no sols a Rússia, en forma tan brusca i violenta, que ha sorprès al pensament social.) Una vegada més, no. Cap dels populistes s’ha plantejat aqueix interrogant. Cap d’ells ha fet la menor temptativa d’aplicar a “la ruptura” russa els mateixos criteris que van fer reconèixer com a progressista “la ruptura” en l’Europa occidental. Tots ells deploren la sort dels pilars i recomanen que cesse “la ruptura”; aseguren, amb llàgrimes als ulls, que aqueixa és precisament “la teoria moderna”...
La comparació de la seua “teoria”, que presenten com una nova i original solució del problema del capitalisme, basada en l’última paraula de la ciència i de l’experiència d’Europa occidental, amb la teoria de Sismondi, mostra clarament a quin període primitiu de desenvolupament del capitalisme i del pensament social es remunta l’aparició d’una teoria d’aquesta mena. Però allò essencial no és que aquesta teoria siga antiquada. Més d’una teoria antiquada per a Europa podria ser moderníssima per a Rússia! Allò que importa és que en el moment de la seua aparició aquesta teoria era ja petit burgesa i reaccionària.
83 Compare hom el programa populista d’“arrossegar la història en altra direcció” del senyor V. V. Compare hom amb el de Volguin, l. c., pàgina 181.
85 Els populistes cometen exactament el mateix error, en allò que concerneix una altra forma d’associació (la comunitat) que satisfeia la necessitat limitada d’unir-se que sentien els camperols d’una mateixa localitat, lligats entre si per la possessió en comú de la terra, dels camps de pasturatge, etc. (i principalment perquè es trobaven sota el poder d’un mateix gran terratinent i dels mateixos funcionaris); però que no respon en absolut a les necessitats de l’economia mercantil i del capitalisme, que trenca totes les traves locals, d’estament i de categories, i que introdueix un profund antagonisme d’interessos econòmics dins de la comunitat. En la societat capitalista, la necessitat d’associar-se, d’organitzar-se, no ha disminuït, sinó que, pel contrari, ha augmentat incommensurablement. Però és en tot sentit absurd aplicar l’antic criteri per a satisfer aquesta necessitat a la nova societat. Aquesta nova societat exigeix ja, en primer terme, que l’associació no siga local, d’estaments, de categories; i en segon lloc, que el seu punt de partida siga la diversitat de situacions i d’interessos, creats pel capitalisme i per la diferenciació dels camperols. En canvi, una associació local, d’estament, que agrupe camperols molt diferents per la seua situació econòmica i els seus interessos, ara, en virtut del seu caràcter obligatori, es torna perjudicial, tant per als propis camperols com per a tot el desenrotllament social.
86 Veja hom més amunt, per exemple, el títol del capítol del qual hem extret els raonaments sobre els gremis (que també cita Efrussi: pàgina 147).
87 La circumstància que demostrava l’existènica d’aqueixes necessitats els col·loca (repetim) molt per damunt dels estrets economistes burgesos.
88 Però tampoc en aquesta qüestió s’havia “avançat” Sismondi a la seua època puix que no feia més que aprovar allò que es realitzava ja en Anglaterra, sense comprendre el vincle d’aqueixes reformes amb la gran indústria mecanitzada i el seu paper històric progressista.
89 No volem dir que en aqueix aspecte no hi haja diferències entre els escriptors esmentats; però açò no aclareix res i situa falsament Sismondi respecte als mateixos: resultaria així que tots ells sustentarien un mateix punt de vista, diferint només en el caràcter més o menys radical i conseqüent de les seues deduccions. La qüestió no consisteix en el fet que Sismondi no “anava” tan lluny, sinó en que “anava” cap arrere, mentre que els escriptors indicats “anaven” cap avant.
90 “Roben Owen [diu Marx], pare de les fàbriques i els magatzems cooperatius, tot i que estava lluny de compartir les il·lusions dels seus imitadors sobre la importància [Tragweite] d’aquests elements aïllats de transformació, no sols prenia el sistema fabril com a punt de partida dels seus assajos, sinó que declarava a més, que era teòricament el punt de partida de la revolució social.”
91 “El problema que haurà de resoldre la societat russa es complica dia a dia. Amb cada dia que passa el capitalisme s’apodera de dominis cada vegada més amplis […].” (Ibid.)
92 “La societat russa haurà de resoldre un difícil problema, però no insoluble: desenvolupar les forces productives de la població de forma tal que puga aprofitar-se’n no una insignificant minoria, sinó la totalitat del poble.” (N.-on, 343)
93 Veja hom les cites de Rússkoie Bogatstvo, número 8, pàgina 57 i també en la mateixa revista, número 6, pàgina 94, en l’article del senyor N.-on.
94 Aquest passatge està citat per Efrussi en el número 8 de Rússkoie Bogatstvo, pàgina 57 (a partir de l’últim pàragraf).
95 En Rússkoie Bogatstvo, article indicat, 1894, número 6, pàgina 88, el senyor N.-on comet en la traducció d’aqueix fragment dues inexactituds i una omissió. En compte de “petit burgès” i “petit camperol” tradueix: “estretament burgès” i “estretament camperol”. En compte de “causa obrera” tradueix “causa del poble”, encara que en l’original figura “der Arbeiter”, I hi ha omès les paraules: “fatalment trencats pels mateixos” (gesprengt werden mussten).
96 ¿Al igual que Adolph Wagner? K. T.
97 Un altre economista populista, el senyor V. V., és completament solidari amb el senyor N.-on en allò que fa les qüestions més importants assenyalades més amunt, i sols s’hi diferencia pels seu punt de vista més primitiu encara.