1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
IV. LES ASPIRACIONS PRÀCTIQUES DEL ROMANTICISME
Procurarem ara sintetitzar les idees de Sismondi sobre el capitalisme (tasca que, com recordarà el lector, també s’havia plantejat Efrussi) i analitzar el programa pràctic del romanticisme.
Hem vist que el mèrit de Sismondi va ser haver sigut un dels primers en assenyalar les contradiccions del capitalisme. No obstant això, lluny d’intentar analitzar-les i explicar el seu origen, desenrotllament i tendència, va arribar a considerar-les desviacions del normal, antinaturals o errònies. Combatia ingènuament tals “desviacions” amb sentències, acusacions, consells d’eliminar-les, etc., com si aquestes contradiccions no expressassen els interessos reals de grups reals de la població, que ocupen un lloc ben definit en el conjunt del règim de l’economia social actual. Aquest és el tret més ixent del romanticisme: prendre la contradicció d’interessos (profundament arrelada en el règim mateix de l’economia social) per la contradicció o l’error d’una doctrina, d’un sistema, fins i tot de les mesures preses, etc. L’estret horitzó del Kleinbürger que es troba al marge de les contradiccions ja desenrotllades i ocupa una posició intermèdia, de transició entre dos antípodes, s’uneix ací a un ingenu idealisme (quasi estem per dir al burocratisme) que explica el règim social per les opinions dels homes (en especial de les autoritats), i no al revés. Ara, alguns exemples de semblants raonaments de Sismondi.
“En oblidar els homes en honor de les coses, Anglaterra no haurà sacrificat el fi a fi dels mitjans?
“L’exemple d’Anglaterra és tant més sorprenent, perquè es tracta d’una nació lliure, il·lustrada, ben governada, i tots els seus mals provenen d’haver seguit una orientació econòmica falsa” (I, p. IX). Per a Sismondi, Anglaterra exerceix en general el paper d’exemple destinat a atemorir el continent, exactament com els nostres romàntics, que s’imaginen estar donant quelcom nou i només donen trastos vells.
“En cridar l’atenció dels meus lectors sobre Anglaterra, he volgut mostrar [...] la història del nostre propi futur, si continuem procedint segons els principis que ella ha seguit” (I, p. XVI).
“... Els països del continent consideren necessari seguir Anglaterra en la seua carrera manufacturera” (II, 330). “No hi ha espectacle més sorprenent, més espantós, que el que ofereix Anglaterra” (II, 332)74.
“No cal oblidar que la riquesa és només allò que representa coses agradables [n’est que la represéntation] i comoditats per a la vida [la riquesa burgesa és substituïda ací per la riquesa en general!], i crear una riquesa artificial, condemnant la nació a tot el que constitueix realment la pobresa i el patiment, significa prendre l’objecte per la seua essència” (prendre le mot pour la chose) (I, 379).
“... Mentre les nacions seguien només les indicacions [ordres, indications] de la naturalesa i aprofitaven els seus avantatges de clima, de sòl, de situació, de possessió de matèries primeres, no es col·locaven en una posició antinatural [une position forcée]; no cercaven una riquesa aparent [une opulence apparente] que es transforma, per a la massa del poble, en pobresa real” (I, 411). La riquesa burgesa no és més que aparent!! “És perillós per a una nació tancar les seues portes al comerç exterior: d’aqueixa manera hom la força, per dir-ho així [en quelque sorte], a una falsa activitat que ha de portar-la a la ruïna” (I, 448)75.
“... En el salari hi ha una part necessària que ha de mantenir la vida, el vigor i la salut d’aquells que el reben [...] Ui del govern que toque aquesta part!; sacrifica tot [on sacrifie tout ensemble], els homes i l’esperança de futura riquesa [...]. Aquesta diferència ens fa comprendre fins a quin punt és falsa la política dels governs que han reduït les classes obreres al sol salari necessari per a augmentar les rendes netes dels fabricants, dels mercaders i dels propietaris” (II, 169)76.
“Ha arribat finalment el moment de preguntar: on anem? (où l’on veut aller)” (II, 328).
“La seua separació [precisament de la classe dels propietaris i la classe dels treballadors], l’oposició dels seus interessos, és la conseqüència de l’organització artificial que hem donat a la societat humana [...]. L’ordre natural del progrés social no tendia, de cap manera, a separar els homes de les coses, o la riquesa del treball; al camp, el propietari podia seguir sent agricultor; a la ciutat, el capitalista podia continuar sent artesà [artisan]; la separació de la classe treballadora i la dels ganduls no era de cap manera essencial per a l’existència de la societat o per a la producció; l’hem introduïda per a major avantatge de tots; i de nosaltres depèn [il nous appartient] regularitzar-la a fi d’aconseguir realment aqueix avantatge” (II, 348).
“En col·locar d’aquesta manera els productors [és a dir, els patrons i els obrers] en oposició mútua, se’ls ha obligat a anar per un camí diametralment oposat als interessos de la societat [...]. En aqueixa lluita permanent per fer abaixar els salaris, l’interès social, del que no obstant cadascun és partícip, és oblidat per tots” (II, 359-360). I un poc abans havíem trobat també el següent record dels camins llegats per la història: “En el començament de la vida social tot home posseeix un capital sobre el qual s’exerceix el seu treball i quasi tots els artesans viuen d’una renda que es forma per igual de benefici i de salari” (II, 359)77.
Pensem que és suficient ja... Es pot tenir la seguretat que un lector que no coneix Sismondi ni el senyor N.-on es veurà en dificultats per a dir quin dels dos romàntics, el que és citat en el text o el citat en la nota, s’ubica en un punt de vista més primitiu i ingenu.
Açò és enterament vàlid també per a les aspiracions pràctiques de Sismondi, a les que tant de lloc va dedicar en el seu Nouveaux principes.
La nostra diferència amb A. Smith (diu Sismondi des del primer llibre de la seua obra) consisteix en el fet que “nosaltres reclamem quasi sempre aquesta intervenció del govern que A. Smith rebutjava” (I, 52). “L’Estat no esmena la distribució [...]” (I, 80). “El legislador podria acordar al pobre algunes garanties contra la competència general” (I, 81). “La producció hauria de ser proporcional a la renda social, i els que inciten a una producció il·limitada sense preocupar-se per aquesta renda, estan empentant la nació a la seua ruïna creient obrir-li el camí de les riqueses” (le chemin des richesses) (I, 82). “Quan el progrés de la riquesa és gradual [gradué], quan és proporcional amb si mateix, quan cap de les seues parts es desenrotlla amb exagerada rapidesa, llavors estén el benestar general [...]. “Potser l’obligació dels governs consistisca en fer més pausat [ralentir!!] aqueix moviment, a fi de regularitzar-lo” (I, 409-410).
Sismondi no té ni la menor idea sobre l’enorme importància històrica que posseeix el desenrotllament de les forces productives de la societat, que s’efectua precisament a través de contradiccions i desproporcions!
“Si el govern exerceix sobre la tendència a la riquesa una acció reguladora i moderadora, pot resultar infinitament benèfic” (I, 413). “Certes reglamentacions del comerç, condemnades avui en dia per l’opinió general, si mereixen la seua condemna com a estímul a la producció, poden tal vegada ser justificades en qualitat de fre” (I, 415).
Ja en aquests raonaments es veu en Sismondi una sorprenent falta de tacte històric: no té ni la menor idea que tot el sentit històric del període en què ell vivia consistia a alliberar-se de les reglamentacions medievals. No s’adona que els seus raonaments no fan més que portar aigua al molí dels defensors de l’ancien régime, que eren tan poderosos llavors, fins i tot en França, sense parlar ja d’altres Estats de la part occidental del continent europeu, on governaven78.
Així, doncs, el punt de partida de les aspiracions pràctiques de Sismondi és la tutela, la trava, la reglamentació.
Açò emana, naturalment i necessàriament, del conjunt de les seues idees. Sismondi va viure en l’època en què la gran indústria mecanitzada donava els seus primers passos al continent d’Europa; en l’època en què sota la influència de les màquines començava aquella brusca i radical transformació de totes les relacions socials (note bé hom: precisament davall la influència de la indústria mecanitzada, i no del “capitalisme” en general)79, transformació que s’ha anomenat en la ciència econòmica, industrial revolution (revolució industrial). Heus aquí com la caracteritza un dels primers economistes que va saber valorar tota la profunditat d’una revolució que va crear les actuals societats europees en compte de les societats patriarcals semimedievals:
“... la història de la indústria anglesa en el curs dels últims seixanta anys [escrit en 1844] no té una altra igual en els annals de la humanitat. Seixanta o vuitanta anys enrere Anglaterra era un país com tots els altres, amb petites ciutats, una indústria poc desenrotllada i simple i una escampada però, en proporció, gran població agrícola; ara és un país com cap altre, amb una capital de 2.500.000 habitants, amb ciutats industrials immenses, amb una indústria que proveeix tot el món i que fa quasi tot amb màquines complicades, amb una sagaç, intel·ligent i densa població, de la qual els dos terços estan col·locats en la indústria i el comerç, i que està composta de classes totalment diverses; que forma una nació nova, amb altres costums i altres necessitats que les del passat. La revolució industrial té per a Anglaterra el mateix significat que la revolució política per a França i la filosòfica per a Alemanya, i el contrast entre l’Anglaterra de 1760 i la de 1844 és tan gran com el de la França de l’ancien régime i la França de la revolució de juliol”80.
Era la ruptura més completa de totes les velles i arrelades relacions, la base econòmica de les quals era la petita producció. Es comprèn que Sismondi, amb les seues concepcions reaccionàries, petit burgeses, no haja pogut entendre el significat d’aqueixa “ruptura”. Es comprèn que abans que res i per damunt de tot, desitgés, invités, clamés i exigís “impedir aqueixa ruptura”81.
De quina manera “impedir aqueixa ruptura”? Se sobreentén que, en primer lloc, afavorint la producció popular... o siga “patriarcal”, els camperols i la petita agricultura en general. Sismondi dedica un capítol sencer (II, VII, ch-VIII) a estudiar “com el govern ha de defensar la població de les conseqüències de la competència”.
“Respecte a la població agrícola, la tasca general del govern consisteix en assegurar als treballadors [à ceux qui travailtent] una part de la propietat, o en sostenir [favoriser] l’explotació que hem denominat patriarcal, amb preferència a totes les altres” (II, 340).
“Un estatut d’Isabel, que no va ser observat, prohibeix edificar en Anglaterra una cabanya [cottage] sense haver-li concedit, almenys, un terreny de quatre acres. Si s’hagués complit aquesta llei, no s’hauria pogut celebrar una sola boda entre jornalers, sense que haguessen rebut el seu cottage, i cap cottager hauria sigut reduït a l’últim grau de misèria. Açò hauria sigut un pas cap avant [c’est quelque chose], però fins i tot insuficient; amb el clima d’Anglaterra, una població camperola viuria en la indigència amb 4 acres per família. En l’actualitat, els cottagers en Anglaterra no posseeixen, majoritàriament, més que d’1,5 a 2 acres de terra, pels que paguen un arrendament prou elevat [...]. Hauria que obligar per llei [...] el terratinent quan subdivideix el seu camp entre diversos cottagers, a donar a cadascun una quantitat suficient de terra perquè hi puga viure” (II, 342-343)82.
El lector veu que les aspiracions del romanticisme són completament idèntiques a les aspiracions i programes dels populistes: estan elaborats per igual sobre el desconeixement del desenrotllament econòmic real i sobre la temptativa absurda de fer reviure en l’època de la gran indústria mecanitzada, de la competència aferrissada i de la lluita apassionada d’interessos, condicions patriarcals que són les mateixes dels temps més remots.
74 Per a mostrar millor la semblança del romàntic rus amb l’europeu, citarem, en les notes, al senyor N.-on. “No hem volgut aprofitar la lliçó que ens ha donat la marxa econòmica del desenrotllament d’Europa occidental. En ha sorprès tant la brillantor del desenrotllament del capitalisme en Anglaterra, i segueix sorprenent-nos el desenrotllament, incommensurablement més ràpid, del capitalisme als Estats Units d’Amèrica del Nord”, etc. (323). Com es veu ni tan sols les expressions del senyor N.-on brillen per la seua novetat! Se “sorprèn” pel que “sorprenia” també a Sismondi al començament del segle.
75 “... És fals el camí econòmic que hem seguit durant els últims 30 anys” (281). “... Hem estat identificant durant massa temps els interessos del capitalisme amb els de l’economia nacional (esgarriament summament perniciós) [...]. Els resultats visibles de la protecció a la indústria [...] ens han cegat tant, que hem perdut de vista per complet l’aspecte nacional social [...]. Hem perdut de vista el motiu pel qual es produeix aqueix desenrotllament, hem oblidat també la finalitat de tota producció, qualsevulla que siga” (298), excepte la capitalista!
“L’actitud desdenyosa envers el nostre propi passat [...], la implantació del capitalisme [...]” (283) “... nosaltres [...] hem emprat tots els mitjans per a implantar el capitalisme [...]” (323) “... Hem perdut de vista [...]” (íbid.).
76 “… No hem impedit el desenrotllament de les formes capitalistes de la producció, tot i que aquestes estan basades en l’expropiació del camperolat.”
77 “En compte d’atenir-nos fermament a les nostres tradicions seculars, en compte de desenrotllar el principi del vincle estret del productor directe amb els mitjans de producció [...], en compte d’acréixer la productivitat [del camperol] concentrant en els seus mans els mitjans de producció [...], en compte de tot això, hem pres el camí completament oposat” (322-323). “Hem pres el desenrotllament del capitalisme pel de tota la producció popular [...], hem perdut de vista que el desenrotllament d’un [...] pot realitzar-se exclusivament a costa de l’altre” (323). Les cursives són les nostres.
78 Efrussi veu “valor cívic” en aquestes lamentacions i aspiracions de Sismondi (núm. 7, p. 139). Se necessita valor cívic per a exterioritzar desitjos sentimentals!! Faça hom una ullada a qualsevol manual d’història d’ensenyament secundari, i es llegirà que a Europa occidental, durant el primer quart del segle XIX, els Estats estaven organitzats com la ciència del Dret Constitucional denomina Polizeistaat. Hom hi llegirà que la missió històrica d’aqueix quart de segle i també del següent, era precisament lluitar contra aqueix Estat. Es comprendrà llavors que el punt de vista de Sismondi és l’expressió de l’estultícia del petit camperol francès de l’època de la Restauració; que Sismondi ens dóna un exemple de combinació de romanticisme sentimental petit burgès, amb una fenomenal falta de maduresa cívica.
79 El capitalisme no va aparèixer en Anglaterra a finals del segle XVIII sinó molt abans.
80 Engels, Die Lage der arbeintenden Klasse in England.
81 Ens atrevim a esperar que el senyor N.-on no es queixarà de nosaltres perquè estem copiant aquesta expressió (pàgina 345), que ens sembla summament aconseguida i característica.
82 “Atenir-nos a les nostres tradicions seculars (no serà açò patriotisme?...); desenrotllar el principi del vincle estret que hem heretat del productor immediat amb els mitjans de producció [...]” (senyor N.-on, 322). “Ens hem desviat del camí que seguim durant molts segles; hem començat a eliminar la producció basada en el vincle estret del productor directe amb els mitjans de producció, en el vincle estret de l’agricultura i la indústria de transformació, i hem posat en la base de la nostra política econòmica el principi del desenrotllament de la producció capitalista basat en l’expropiació dels mitjans de producció dels productors directes, amb tots els mals i calamitats que l’acompanyen, i que pateix actualment Europa occidental” (281). Que el lector compare ara açò amb l’opinió dels mateixos “europeus occidentals”, assenyalada més amunt, sobre aqueixes “calamitats que estan patint”, etc. “El principi [...] de dotar els camperols de terra o [...] proporcionar als mateixos productors les ferramentes de treball” (p. 2). “... Els seculars pilars nacionals” (p. 75). “... En aquestes xifres [precisament xifres que mostren “com de gran és el mínimun de quantitat de terra que es requereix en les condicions econòmiques existents, per a la seguretat material de la població rural”] tenim, en conseqüència, un dels elements per a la solució del problema econòmic, però només un dels elements” (p. 65). Com es veu, els romàntics d’Europa occidental agradaven, no menys que els russos, de cercar “en les tradicions seculars” una “sanció” de la producció popular.