1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
II. EL CARÀCTER PETIT BURGÈS DEL ROMANTICISME
La idealització de la petita producció ens revela un altre tret característic de la crítica romàntica i populista: el seu caràcter petit burgès. Hem vist com el romàntic francès i el romàntic rus transformen, de manera idèntica, la petita producció en una “organització social”, en una “forma de producció”, oposant-la al capitalisme. Hem vist també que aquesta oposició res comporta en si mateixa, excepte una comprensió molt superficial; aïlla artificialment i falsament una forma de l’economia mercantil (el gran capital industrial), i la condemna, idealitzant de manera utòpica una altra forma de la mateixa economia mercantil (la petita producció). La desgràcia, tant dels romàntics europeus de començaments del segle XIX com la dels romàntics russos de finals de segle, consisteix en el fet que inventen certa petita explotació abstracta al marge de les relacions socials de producció i passen per alt un insignificant detall: que aqueixa petita explotació, la del continent europeu dels anys 1820-1830 o la hisenda camperola russa dels anys 1890-1900, existeix, en realitat, en les condicions de la producció mercantil. En la pràctica, el petit productor exalçat pels romàntics i els populistes no és més que un petit burgès que es troba amb les mateixes relacions contradictòries que els altres membres de la societat capitalista, i lluita com ells per a defensar-se, cosa que, d’una banda, produeix constantment una petita minoria de grans burgesos i per una altra llança a la majoriavcap a les files del proletariat. En realitat, com tothom ho veu i sap, no hi ha productors petits que no es troben entre aquestes dues classes antagòniques; i aquesta posició intermèdia condiciona necessàriament el caràcter específic de la petita burgesia, la seua dualitat, la seua duplicitat, l’atracció que exerceix sobre ella la minoria que surt victoriosa de la lluita, la seua hostilitat envers els “fracassats”, és a dir, la majoria. Com més es desenrotlla l’economia mercantil, més intensament i nítidament es posen en relleu aqueixes condicions, més clar esdevé el fet que la idealització de la petita producció expressa només un punt de vista reaccionari, petit burgès.
No cal enganyar-se quant a la significació d’aquests termes que l’autor de la Crítica d’algunes tesis d’economia política aplicava precisament a Sismondi. Tals termes no diuen, de cap manera, que aquest defensés els petits burgesos retrògrads. No els defensa en cap banda: es vol posar en el punt de vista de les classes laborioses en general; expressa la seua simpatia vers tots els representants d’aquestes classes; s’alegra, per exemple, amb la promulgació d’una legislació del treball fabril; ataca el capitalisme i assenyala les seues contradiccions. En una paraula, el seu punt de vista és idèntic al dels populistes actuals.
Però llavors: en què es basa la seua caracterització de petit burgès? Precisament en què no comprèn el vincle entre la petita producció (a què idealitza) i el gran capital (a què ataca). Precisament en què no veu que el seu favorit, el petit productor, el camperol, es va convertint, en la realitat, en un petit burgès. Mai cal oblidar el següent aclariment que demostra com les teories de diferents escriptors expressen els interessos i punts de vista de diferents classes:
“No ha de pensar-se que per principi la petita burgesia aspira a fer triomfar els seus interessos egoistes de classe. Al contrari, creu que les condicions especials de la seua emancipació són les condicions generals, les úniques que poden salvar la societat moderna i evitar la lluita de classes. Tampoc ha de creure hom que tots els representants de la democràcia són botiguers o gent que s’entusiasma amb ells. Poden estar a un món de distància d’aquests, per la seua cultura i la seua posició individual. Allò que els fa representants de la petita burgesia és que, quant a mentalitat, no van més enllà dels límits que els imposa el sistema de vida; que, per tant, es veuen teòricament impulsats cap als mateixos problemes i les mateixes solucions que impulsen a aquells en la pràctica: l’interès material i la situació social. Tal és, en general, la relació que hi ha entre els representants polítics i literaris d’una classe, i la classe per ells representada” (C. Marx: El divuit brumari de Lluís Bonaparte, traduït per Bazárov i Stepánov, pàgines 179-180).
Per això resulten molt còmics aquells populistes que creuen que quan s’assenyala el seu caràcter petit burgès, és només amb l’objecte de dir quelcom especialment verinós, que no es tracta més que d’un procediment polèmic. Aquesta actitud mostra que no comprenen les idees generals dels seus adversaris, i sobretot no comprenen els fonaments mateixos d’aqueixa crítica del capitalisme, amb la qual tots ells “estan d’acord”, i la seua diferència de la crítica sentimental i petit burgesa. Per si sola, aqueixa ben marcada tendència dels populistes, d’esquivar el problema mateix d’aquestes dues formes de crítica, de la seua existència a Europa occidental, de l’actitud que adopten envers la crítica científica, mostra amb claredat per què els populistes no volen comprendre aquesta diferència65.
Il·lustrem allò que s’ha exposat mitjançant un exemple. En el part bibliogràfica de la revista Rússkaia Misl de 1896, núm. 5 (pàgines 229 i següents), llegim que “en els últims temps ha aparegut i creix amb sorprenent velocitat un grup” entre la intel·lectualitat que, en principi, és absolutament hostil al populisme. El senyor crític assenyala en poques paraules les causes i el caràcter d’aqueixa hostilitat, i no es pot deixar d’advertir, amb reconeixement, que exposa amb la màxima fidelitat l’essència d’aqueix punt de vista hostil al populisme. El senyor crític no comparteix aqueix punt de vista. No comprèn que les idees sobre els interessos de classe, etc., puguen obligar-nos a negar “els ideals populars” “(simplement populars, i no populistes”: ibid., p. 229), que consistirien en el benestar, la llibertat, la consciència dels camperols, o siga, de la majoria de la població.
“Segurament se’ns objectarà [diu el senyor crític], com s’ha objectat a altres, que els ideals d’un autor camperol [es tractava de certs desitjos expressats per un camperol] són ideals petit burgesos, i que per això la nostra literatura, fins ara, ha expressat i defensat els interessos de la petita burgesia. Però açò no és més que un espantall, i a qui si no a aquells que tenen l’horitzó i el nivell intel·lectual de l’esposa d’un comerciant de Zamoskvorètxie Es pot espantar amb semblant espantall...?”
Està dit amb energia! Però seguim més endavant:
“... El criteri bàsic, tant de les condicions de convivència social de l’home, com de les mesures socials conscients, no consisteix en categories econòmiques, sobretot, copiades de països aliens i formades en altres circumstàncies, sinó en la felicitat i el benestar material i espiritual de la majoria de la població. I si tal forma de vida i tals mesures destinades a sostenir i desenrotllar condueixen a aqueixa felicitat, poden vostès anomenar-les petit burgeses, o de qualsevol altra manera; les coses no canviaran per això: aquesta forma de vida i aquestes mesures seran, malgrat tot, essencialment progressistes, i per això mateix representaran el suprem ideal accessible a la societat en les condicions i en l’estat en que es troba” (ib., pàgines 229-230; la cursiva és de l’autor).
No veu potser el senyor crític que en el seu entusiasme polèmic ha saltat per damunt del problema?
Després de declarar amb tota severitat que acusar el populisme de ser petit burgès és simplement agitar un “espantall”, no aporta cap prova en suport d’aquesta afirmació excepte la següent tesi increïblement sorprenent: “El criteri [...] no consisteix en categories econòmiques, sinó en la felicitat de la majoria”. I açò és com si hom digués: el criteri del temps no consisteix en les observacions meteorològiques, sinó en allò que sent la majoria! I què són (cap la pregunta) aqueixes “categories econòmiques”, sinó una formulació científica de les condicions econòmiques i de vida de la població, no de “la població” en general, sinó de determinats grups de la mateixa, que ocupen determinat lloc en el règim existent de l’economia social? En contraposar a “les categories econòmiques” la tesi, que no pot ser més abstracta, sobre “la felicitat de la majoria”, el senyor crític esborra senzillament tota l’evolució de la ciència social, des de finals del segle passat, i torna a la ingènua especulació racionalista que ignora l’existència de relacions socials determinades i el seu desenrotllament. D’un colp de plomada esborra tot allò de valuós que ha optés el pensament humà, al preu de recerques seculars, en esforçar-se per comprendre els fenòmens socials! I, en haver-se desembarassat així de tot bagatge científic, el senyor crític ja considera resolt el problema. En efecte, conclou així: “Si tal règim [...] porta a aqueixa felicitat, qualsevol siga el nom què se li done, les coses no canviaran per això”. No faltava més! La qüestió és justament saber quin és aqueix règim. Però si el mateix autor acaba d’assenyalar que contra els homes que veien en l’economia camperola un règim especial (“producció popular” o com es vulga) s’han oposat altres que afirmen que no es tractava d’un règim especial, sinó d’un règim petit burgès dels comuns, semblant al de tota petita producció en un país d’economia mercantil i de capitalisme. I si de la primera concepció sorgeix automàticament que “aqueix règim” “(la producció popular”) “porta a la felicitat”, de la segona concepció sorgeix, també automàticament, que “aqueix règim” (el petit burgès) porta al capitalisme, i a cap altra cosa; llança “la majoria de la població” a les files del proletariat i converteix la minoria en burgesia rural (o industrial). ¿No és evident que el senyor crític ha disparat a l’aire i, sota els efectes de la detonació, ha acceptat com a provat allò que nega la segona concepció, tan despietadament motejada de “simple espantall”?
Si hagués volgut analitzar amb serietat la segona concepció, és evident que hauria hagut de provar, de dues coses, una: que la “petita burgesia” és una categoria científica incorrecta, que és possible imaginar-se el capitalisme i l’economia mercantil sense petita burgesia (com ho fan els senyors populistes, retornant enterament al punt de vista de Sismondi); o que aqueixa categoria és inaplicable a Rússia, és a dir, que al nostre país no hi ha capitalisme, ni domini de l’economia mercantil; que els petits productors no es transformen en productors de mercaderies; que en el seu medi no té lloc el procés assenyalat, pel qual la majoria es bolca al proletariat i s’afirma “la independència” de la minoria. En veure que atribueix la comprovació del caràcter petit burgès del populisme a un frívol desig d’“ofendre” els senyors populistes, i en llegir de seguida la frase esmentada sobre l’“espantall”, recordem involuntàriament la famosa sentència: “Per favor, Kit Kítitx! Qui podria ofendre’l? Vostè mateix ofendria qualsevol!”
65 Per exemple, Efrussi ha escrit dos articles sobre “com considerava Sismondi el desenrotllament del capitalisme” (Rússkoie Bogatstvo, núm. 7, p. 139), i malgrat això, no ha compres absolutament res de com el considerava Sismondi. El col·laborador de Rússkoie Bogatstvo no ha advertit el caràcter petit burgès del punt de vista de Sismondi. I com Efrussi, sens dubte, coneix Sismondi, i coneix precisament (com veurem més avall) al representant de la teoria moderna que ha caracteritzat Sismondi com sabem; i com vol també “estar d’acord” amb el representant de la teoria moderna, resulta que la seua incomprensió adquireix un sentit determinat. El populista no podia advertir en el romàntic allò que no veia en si mateix.