1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
I. LA CRÍTICA SENTIMENTAL DEL CAPITALISME
El tret distintiu de l’època en què escrivia Sismondi va ser el ràpid desenrotllament del canvi (de l’economia monetària, per a emprar la terminologia moderna), que es va evidenciar de manera particularment aguda després de la destrucció dels vestigis del feudalisme per la revolució francesa. Sismondi condemnava francament aqueix desenrotllament i la intensificació del canvi, atacava “la competència funesta” i exhortava “el govern a defensar la població contra els efectes de la competència” (ch. VIII, I. VII), etc. “Els canvis ràpids malmeten els bons costums del poble. En la preocupació constant per una venda convenient no es pot evitar la temptativa de demanar preus exorbitants i d’enganyar, i com més difícil és l’existència per al que viu de canvis constants més es troba exposat a la temptació d’emprar l’engany” (I, 169). Calia semblant ingenuïtat per a denunciar l’economia monetària com ho fan els nostres populistes! “... La riquesa comercial és només la segona en importància en l’ordre econòmic; i la riquesa territorial [territoriale], que proveeix els mitjans de subsistència, ha de posar-se primera en ordre d’importància. Tota aquesta classe nombrosa que viu del comerç ha de percebre part dels productes de la terra només en el cas en què aquests existisquen; ella [aquesta classe] ha de desenrotllar-se només en la mesura, que cresquen també aqueixos productes” 202 (I, 322-323). El senyor N.-on que ompli amb les seues queixes pàgines senceres perquè el creixement del comerç i de la indústria s’avança respecte al de l’agricultura, ¿haurà fet tan ni sols un sol pas cap avant en relació amb aquest romàntic patriarcal? Aquestes queixes d’un romàntic i d’un populista són només testimoni de la seua completa incomprensió de l’economia capitalista. ¿Pot existir un capitalisme en el qual el desenrotllament del comerç i de la indústria no s’avance al de l’agricultura? El creixement del capitalisme és el creixement de l’economia mercantil, és a dir, de la divisió social del treball, que l’una darrere de l’altra arranca de l’agricultura les diverses formes d’elaboració de la matèria primera, originàriament vinculada a la seua obtenció, elaboració i consum, dins d’una única economia natural. Per això, en totes bandes i sempre, el capitalisme significa un desenrotllament més ràpid del comerç i de la indústria en comparació amb l’agricultura; un augment més ràpid de la població comercial i industrial, un pes i significació majors del comerç i de la indústria dins del règim general de l’economia social53. No pot ser d’una altra manera. I el senyor N.-on en repetir semblants lamentacions, prova una vegada més que les seues concepcions econòmiques no han anat més enllà d’un romanticisme superficial i sentimental. “Aqueix esperit irracional d’empresa [esprit d’entreprise], aqueix excés de qualsevol classe de comerç que provoca una quantitat tan gran de fallides en Estats Units, deu la seua existència, sens dubte, a la multiplicació dels bancs i a la facilitat amb què el crèdit fal·laç està ocupant el lloc d’un haver efectiu” (fortune réelle, II, 111), etc., etc. Però en nom de què atacava Sismondi l’economia monetària (i el capitalisme)? Què li oposava? La petita producció independent, l’economia natural dels camperols al camp, els oficis a les ciutats. Heus aquí el que diu de la primera, en el capítol Sobre l’economia patriarcal rural (ch. III, I. III. De l’exploitation patriarcale. El llibre 3er tracta de la riquesa “territorial”):
“Els primers propietaris de terra van ser ells mateixos camperols, realitzaven tots els treballs del camp amb l’ajuda dels seus fils i dels seus servidors domèstics. Cap organització social alguna54 garanteix una major dita i virtut a la classe més nombrosa de la població, ni brinda més abundància [opulence] per a tots, ni més estabilitat a l’ordre social [...] Als països on l’agricultor és propietari [où le fermier est propriétaire] i on els productes pertanyen completament [sans partage] a les mateixes persones que han realitzat tot el treball, és a dir, als països l’economia agrícola dels quals designem amb el nom de patriarcal, veiem a cada pas signes de l’amor de l’agricultor a la casa que habita, a la terra que cuida [...] El treball mateix constitueix per a ell un plaer [...] En aquells feliços països on l’agricultura és patriarcal, s’estudia la naturalesa particular de cada camp, i aqueixos coneixements es transmeten de pares a fills [...]. Les grans granges, explotades pels homes més rics, podran elevar-se, segurament, per damunt dels prejudicis i de la rutina, però els coneixements [l’intélligence, és a dir, els coneixements d’agricultura] no arribaran fins aquells que treballen sols, i seran mal aplicats [...] L’economia patriarcal millora els costums i el caràcter d’aquest sector tan nombrós de la nació, sobre què recauen tots els treballs del camp. La propietat crea hàbits d’ordre i d’estalvi, la satisfacció diària refrena la inclinació cap a la gola [gourmandise] i l’ebrietat [...] Com quasi no realitza intercanvis més que amb la naturalesa, ell [l’agricultor] té menys ocasió que cap altre obrer industrial d’haver de fiar-se de la gent i d’esgrimir contra ella l’arma de la mala fe” (I, 165-170). “Els primers grangers van ser abans simples camperols; realitzaven amb les seues pròpies mans la major part dels treballs agrícoles; les seues iniciatives estaven sempre en relació amb les forces de la seua família [...]. Però no van deixar de ser camperols: ells mateixos condueixen l’aladre [tiennent euxmêmes les cornes de leur charrue]; ells mateixos cuiden el bestiar al camp i a l’estable, viuen a l’aire lliure, habituant-se a les fatigues diàries i a l’alimentació sòbria que formen ciutadans forts i soldats braus55. Quasi mai col·loquen per a treballar amb ells obrers jornalers, sinó només servidors domèstics [des domestiques], escollits sempre entre els seus iguals, als que tracten com iguals, mengen en la mateixa taula, beuen del mateix vi i vesteixen la mateixa roba. D’aqueixa manera els agricultors amb els seus servidors no formen més que una classe de camperols, animats dels mateixos sentiments, compartint els mateixos plaers, exposats a les mateixes influències i lligats a la pàtria pels mateixos lligams” (I, 221).
Heus aquí la famosa “producció popular”! I que no es diga que Sismondi desconeix la necessitat d’unir els productors; diu directament (vegeu més endavant) que “desitja com ells [com Fourier, Owen, Thompson i Muiron] les associacions” (II, 365). Que no es diga que ell advoca precisament per la propietat; al contrari, el centre de gravetat, per a ell, està en la petita hisenda agrícola (II, 355), i no en la petita propietat. Es comprèn que aquesta idealització de la petita hisenda camperola, revista una forma diferent en altres condicions històriques i en un altre mitjà. Però no cap el menor dubte que el romanticisme i el populisme exalten precisament la petita hisenda camperola.
Sismondi idealitza de la mateixa manera els oficis primitius i les corporacions.
“El sabater rural, que és al mateix temps comerciant, fabricant i treballador, no confeccionarà ni un sol parell de sabates sense haver rebut el corresponent encàrrec” (II, 262), mentre que la manufactura capitalista, per no conèixer la demanda, pot patir una desfeta. “És indubtable, tant des del punt de vista teòric com del pràctic, que l’establiment de les corporacions [corps de métier] impedia, i havia d’impedir, la formació d’una superpoblació. És indubtable també que aquesta superpoblació existeix actualment, i que és la resultant necessària del règim actual” (I, 431). Podríem multiplicar semblants cites, però deixem per a més tard l’anàlisi de les receptes pràctiques de Sismondi. Per ara, per a penetrar al punt de vista, ens limitarem al que cita. Els raonaments que hem reproduït poden ser resumits de la manera següent: 1) l’economia monetària és condemnada perquè destrueix la prosperitat dels petits productors i el seu acostament mutu (siga el de l’artesà al consumidor o el de l’agricultor a altres agricultors iguals a ell), 2) s’exalça la petita producció perquè assegura la independència del productor i elimina les contradiccions del capitalisme.
Assenyalem que aquestes dues idees integren el patrimoni essencial del populisme56 i tractem de penetrar en el seu contingut.
La crítica de l’economia monetària pels romàntics i pels populistes es redueix a comprovar que engendra l’individualisme57 i l’antagonisme (competència), així com la falta de seguretat del productor i la inestabilitat de l’economia social58. Comencem per l’“individualisme”. Comunament es contraposa la unió dels camperols d’una mateixa comunitat, o d’artesans (o kustars) d’un mateix ofici, al capitalisme, que destrueix aqueixa unió i la reemplaça per la competència. Aquest raonament repeteix un error típic del romanticisme, que partint de les contradiccions del capitalisme nega que representa una forma superior d’organització social. ¿Que potser el capitalisme, que destrueix els lligams propis de la comunitat camperola, de les corporacions, dels artels, etc., no els reemplaça per altres? ¿Que potser l’economia mercantil no és ja un vincle entre els productors, establert pel mercat”?59 El caràcter antagònic, ple d’oscil·lacions i contradiccions, d’aquest vincle, no atorga dret a negar la seua existència. I sabem que, precisament, el desenrotllament de les contradiccions és allò que palesa, amb vigor creixent, la solidesa d’aqueix vincle, obliga els diversos elements i classes de la societat a cercar la unió, no ja als límits estrets d’una comunitat o d’un districte, sinó la unió de tots els representants d’una mateixa classe en tota la nació i fins en diferents Estats. Només un romàntic pot, des del seu punt de vista reaccionari, negar l’existència d’aquests vincles i la seua profunda significació, que es basa en la comunitat del paper exercit en l’economia nacional i no en interessos territorials, professionals, religiosos, etc. I si semblant raonament ha fet mereixedor del qualificatiu de romàntic a Sismondi, que escrivia en una època en què l’existència d’aquests nous vincles engendrats pel capitalisme es trobava encara en estat embrionari, els nostres populistes mereixen amb més raó tal qualificatiu, ja que en l’actualitat, només persones completament cegues poden negar l’enorme importància de tals vincles.
Quant a la inseguretat i inestabilitat, etc., no és més que l’antiga cantilena de la que ja hem parlat amb motiu del mercat exterior. En atacs d’aquesta mena es revela també el romàntic que condemna, temorenc, precisament allò que més aprecia en el capitalisme la teoria científica: la seua tendència, que li és inherent, el desenvolupament; la seua irrefrenable tendència a progressar, la impossibilitat de detenir-se o de reproduir els processos econòmics en les mateixes proporcions que abans. Només un utopista que forja plans fantàstics per a fer extensives a tota la societat les unions medievals (com la comunitat rural) pot ignorar que “la inestabilitat” del capitalisme és precisament un immens factor de progrés que accelera el desenrotllament social, perquè atrau masses de la població, cada vegada més considerables, al remolí de la vida social, les porta a reflexionar sobre el règim que governa aqueixa vida, les obliga a ser elles mateixes “les forjadores de la seua pròpia felicitat”.
Les frases del senyor N.-on sobre “la inestabilitat” de l’economia capitalista, sobre la falta de proporció en el desenvolupament del canvi, sobre la ruptura de l’equilibri entre la indústria i l’agricultura, entre la producció i el consum, sobre l’anomalia de les crisis, etc., testifiquen de manera total que encara comparteix íntegrament el punt de vista del romanticisme. I per això la crítica del romanticisme europeu correspon igualment a la seua teoria, paraula per paraula. Heus aquí la prova:
“Escoltem el vell Boisguillebert:
“El preu de les mercaderies [diu] ha de ser sempre proporcionat, perquè només aquest acord mutu els dóna la possibilitat en cada moment de ser novament reproduïdes [...] Com la riquesa no és una altra cosa que aqueix intercanvi continu entre home i home, entre empresa i empresa, seria un terrible error cercar les causes de la misèria en una altra cosa que no fos la interrupció d’aquest intercanvi, al que s’arriba per desviacions dels preus proporcionats”.
Escoltem també a un economista modern60:
“Una gran llei que s’ha d’aplicar a la producció és la de la proporcionalitat [the law of proportion], que, sola, està en condicions de preservar la continuïtat del valor [...] L’equivalent ha de ser garantit [...] Totes les nacions han intentat en diverses èpoques, mitjançant nombroses reglamentacions i restriccions comercials, portar a la pràctica aquesta llei de la proporcionalitat, tan sols en un cert grau. Però l’egoisme inherent a la naturalesa humana va portar les coses a tal punt, que tot aqueix sistema de regulació va ser trastornat. Una producció proporcional [proportionale production] és la realització de la vertadera ciència economicosocial. (W. Atkinson, Principles of political economy, London, 1840, pàgines 170 i 195).
Fuit Troja! Aquesta justa proporció entre l’oferta i la demanda, que torna a ser objecte de tants bons desitjos, ha deixat d’existir fa molt. S’ha convertit en una antigalla. Només va ser possible en l’època en que eren limitats els mitjans de producció, i el canvi es produïa dins de límits molt restringits. Amb el naixement de la gran indústria aquesta justa proporció havia de [musste] desaparèixer, i la producció havia de passar fatalment, en una successió perpètua, per les vicissituds de prosperitat, depressió, crisi, estancament, nova prosperitat i així successivament.
Els que, com Sismondi, desitgen retornar a la justa proporcionalitat de la producció i conservar, alhora, les bases actuals de la societat, són reaccionaris, ja que per a ser conseqüents haurien d’aspirar també al restabliment de les altres condicions de la indústria de temps passats.
Què és allò que mantenia la producció en proporcions justes, o quasi justes? La demanda, que regia l’oferta i la precedia. La producció seguia pas a pas al consum. La gran indústria, forçada, pel propi caràcter dels instruments de què disposa, a produir en una escala cada vegada més àmplia, no pot esperar la demanda. La producció precedeix al consum, l’oferta força la demanda.
“En la societat actual, en la indústria basada en el canvi individual, l’anarquia de la producció, font de tanta misèria, és al mateix temps la causa del progrés.
“Per això, una de dos:
“... o vostès volen les justes proporcions de segles passats amb els mitjans de producció de la nostra època, la qual cosa significa ser al mateix temps reaccionari i utopista;
“... o volen el progrés sense anarquia: en aqueix cas, per a conservar les forces productives, és necessari renunciar al canvi individual.” (Des Elend der Philosophie, S. 46-48.)
Les últimes paraules es refereixen a Proudhon, contra el qual polemitza l’autor, i expressen en conseqüència, la diferència que separa els seus punts de vista, tant dels de Sismondi com dels de Proudhon. Per cert que el senyor N.-on no ha arribat en totes les seues concepcions ni a l’un ni a l’altre61. Però penetre hom en el contingut d’aquesta cita. ¿En què consisteix la tesi fonamental de l’autor citat, la idea fonamental que l’ubica en contradicció inconciliable amb els seus predecessors? Indiscutiblement, en què col·loca la inestabilitat del capitalisme (comprovada per aquests tres escriptors) sobre una base històrica i reconeix aquesta inestabilitat com a factor de progrés. En altres paraules: en dir que el caràcter mateix dels mitjans de producció (les màquines) provoca la tendència il·limitada a l’ampliació de la producció i a la constant anticipació de l’oferta a la demanda, reconeix, en primer lloc, que el desenrotllament capitalista actual, que s’efectua a través de les desproporcions, crisis, etc., és un desenrotllament necessari. En segon lloc, veu en aqueix desenrotllament elements de progrés, consistents en el desenvolupament de les forces productives, en la socialització del treball en tota la societat, en l’augment de la mobilitat i de la consciència de la població, etc. Amb aquests dos punts queda esgotada la diferència que separa l’autor de Sismondi i de Proudhon, els qui coincideixen amb ell en assenyalar “la inestabilitat” i les contradiccions que aquesta engendra, i
en el sincer desig d’eliminar aqueixes contradiccions. La incomprensió que aqueixa “inestabilitat” és un tret necessari de tot capitalisme i de l’economia mercantil en general, els porta a la utopia. La incomprensió dels elements de progrés inherents a aqueixa inestabilitat, torna reaccionàries les seues teories62.
I ara proposem als senyors populistes que ens contesten la pregunta següent: comparteix el senyor N.-on l’opinió de la teoria científica pel que fa als dos punts assenyalats? Reconeix la inestabilitat com una propietat del règim i del desenrotllament actuals? Reconeix els elements de progrés en aqueixa inestabilitat? Tots saben que no; que el senyor N.-on, al contrari, declara que aqueixa “inestabilitat” del capitalisme és una simple anormalitat, una desviació, etc.; la considera una decadència, una regressió (veure més amunt: “destrueix l’estabilitat”); idealitza fins i tot l’estancament econòmic (recorde hom: “els pilars seculars”, “els principis santificats pels segles”, etc.), la destrucció del qual és precisament el mèrit històric del capitalisme “inestable”. Per això, és clar que tenim tota la raó quan ubiquem N.-on entre els romàntics, i que cap “cita” ni “referència” de la seua part modifica aqueix caràcter dels seus propis raonaments.
Més avall ens detindrem una vegada més en aqueixa “inestabilitat” (a propòsit de l’actitud hostil del romanticisme i del populisme envers la disminució de la població rural en benefici de la industrial); de moment citarem un passatge de Crítica d’algunes tesis de l’economia política, dedicat a l’anàlisi dels atacs sentimentals contra l’economia monetària.
“Aquests caràcters socials determinats [el del venedor i el del comprador] no emanen de l’individu en general, sinó de les relacions de canvi entre els homes que fabriquen les seues mercaderies. Aqueixes relacions no són individuals ja que el comprador i el venedor entren en relació perquè el seu treball no és individual i només perquè aquest com a treball individual es transforma en diners. I per això, és també absurd considerar aquests caràcters econòmics burgesos de venedor i comprador com a formes socials eternes de la individualitat humana, ja que seria incorrecte deplorar-les com a causa de la destrucció d’aqueixa individualitat.
“El següent extracte del llibre d’Isaac Pereire: Leçons sur l’industrie et les finances, París, 1832, mostra com, àdhuc la forma més superficial de l’antagonisme, que es manifesta en la compra i en la venda, danya les ànimes nobles. La circumstància que el mateix Isaac, en la seua qualitat d’inventor i dictador del Crédit mobilier, haja adquirit la trista fama de llop de la Borsa de París, és una mostra del contingut del llibre citat, a més de la crítica sentimental de l’economia. El senyor Pereire, en aqueix temps apòstol de Saint-Simon, diu: “Pel fet que els individus es troben aïllats, separats els uns dels altres, tant en la producció com en el consum, existeix entre ells l’intercanvi dels productes que fabriquen. De la necessitat del canvi se’n deriva la de determinar el valor relatiu dels objectes. D’aquesta manera, les idees del valor i del canvi es troben vinculades estretament entre si, i en la seua forma actual les dues expressen l’individualisme i l’antagonisme [...] És possible determinar el valor dels productes només perquè hi ha venda i compra, o, en altres paraules: antagonisme entre diferents membres de la societat. Correspon preocupar-se del preu, del valor, només on hi ha compra i venda; en una paraula: on tot individu ha de lluitar per a obtenir els objectes que són necessaris per al sosteniment de la seua existència” (obra esmentada, p. 68).
Hom preguntarà: en què consisteix, en aquest cas, el sentimentalisme de Pereire? Aquest parla només de l’individualisme, de l’antagonisme, de la lluita, que són inherents al capitalisme; diu el mateix que en els més diversos tons diuen els nostres populistes i semblaria que diguessen la veritat, perquè “l’individualisme, l’antagonisme i la lluita” són en veritat atributs inevitables del canvi, de l’economia, mercantil. El sentimentalisme consisteix en el fet que aquest partidari de Saint-Simon, portat per la seua crítica de les contradiccions del capitalisme, no veu darrere d’aqueixes contradiccions el fet que el canvi també expressa una forma especial de l’economia social i que, en conseqüència, no sols separa (açò és cert només en relació amb les associacions medievals que el capitalisme destrueix), sinó que també uneix els homes, obligant-los a entrar en relacions mútues a través del mercat63. Precisament aquesta comprensió superficial, provocada per l’entusiasme en “demolir” el capitalisme (des del punt de vista utòpic), és la que ha donat motiu a l’autor citat per a qualificar de sentimental la crítica de Pereire.
¿Però què ens importa Pereire, apòstol des de fa molt oblidat del no fa menys temps oblidat saintsimonisme? ¿No seria millor que ens referírem al modern “apòstol” del populisme? “La producció [...] ha perdut el seu caràcter popular i ha adquirit un caràcter individual, capitalista” (el senyor N.-on, Ressenyes, pàgines 321-322).
Observe hom com raona aquest romàntic disfressat: “la producció popular ha adquirit un caràcter individual”. I com per “producció popular” l’autor entén la comunitat rural, es tractaria de la decadència del caràcter social de la producció, d’una limitació de la forma social de la producció.
És açò exacte? La “comunitat” organitzava (si és que ho feia; d’altra banda estem disposats a fer qualsevol classe de concessions a l’autor) la producció en el marc de cada comunitat únicament, la qual estava aïllada de totes les altres. El caràcter social de la producció comprenia només els membres d’una comunitat64. El capitalisme, en canvi, va conferint caràcter social a la producció en tot l’Estat. L’“individualisme” és la destrucció dels vincles socials; però allò que els destrueix és el mercat, que crea al seu lloc vincles entre masses d’individus no lligats per la comunitat, ni per l’estament, ni per la professió, ni per l’estret districte en què s’exerceix l’ofici, etc. Els vincles creats pel capitalisme es manifesten en forma de contradiccions i antagonismes; per aquesta raó el nostre romàntic no vol veure (encara que la comunitat, com a organització de producció, mai va existir sense altres formes de contradiccions i antagonismes, inherents als vells modes de producció). El seu punt de vista utòpic fa que la seua crítica del capitalisme siga una crítica sentimental.
53 Sempre i per tot arreu, sota les condicions de desenvolupament capitalista, l’agricultura queda endarrerida respecte del comerç i de la indústria; es troba sempre subordinada als mateixos i és explotada per ells; únicament més tard es atreta per ells a la via de la producció capitalista.
54 Note hom que Sismondi (exactament igual que els nostres populistes) transforma de colp l’economia independent dels camperols en una “organització social”. És un evident truc. ¿Què vincula aqueixos camperols de diferents localitats? Precisament la divisió del treball social i l’economia mercantil, que han reemplaçat els vincles feudals. Es veu de seguida que es converteix en utopia un dels elements del règim de l’economia mercantil, i que no es comprenen els altres. Compare hom amb el que s’ha escrit pel senyor N.-on, p. 322: “La forma d’indústria basada en la possessió dels instruments de producció pels camperols”. Que la possessió dels instruments de producció pels camperols constitueix, tant històricament com lògicament, el punt de partida de la producció capitalista, el senyor N.-on ni tan sols ho sospita!
55 Compare el lector aquests embafadors contes de fades amb el que diu el publicista “d’avançada” de les acaballes del segle XIX, que el senyor Struve cita en les seues Notes crítiques, pàgina 17.
56 També en allò que afecta aquesta qüestió el senyor N.-on ha acumulat una quantitat tan gran de contradiccions, que es poden seleccionar totes les tesis que hom vulga, sense cap vincle entre si mateixes. No obstant això, no caben dubtes sobre la idealització de l’economia camperola, a través del terme nebulós de “producció popular”. La nebulositat és l’atmosfera més còmoda per a totes les disfresses.
57 Compare hom amb N.-on, pàgina 321 infra i altres.
58 Ibíd., pàgina 335. Pàgina 184: el capitalisme “priva d’estabilitat”, etc., etc.
59 “En realitat, societat, associació, són denominacions que poder donar-se a totes les societats, igual a la feudal que a la burgesa, que és l’associació basada en la competència. ¿Cómo pot haver-hi, doncs, escriptors que pensen que únicament amb la paraula associació poden impugnar la competència?” (Marx, Das Elend der Philosophie).
61 Tot i que subsistisca una pregunta: per què no hi ha arribat? ¿No serà perquè aquests escriptors plantegen els problemes de manera més àmplia, en considerar en el seu conjunt el règim econòmic existent, el seu lloc i paper en el desenvolupament de tota la humanitat, sense limitar el seu horitzó a un sol país, com si fos possible crea per a ell un teoria especial?
62 Aquest terme s’usa en el sentit historicofilosòfic; caracteritza només l’error dels teòrics que prenen els models dels seus sistemes en règims que han caducat. No s’aplica a les qualitats personals d’aqueixes teòrics, ni als seus programes. Tots saben que, en el sentit corrent de la paraula, ni Sismondi ni Proudhon eren reaccionaris. Expliquem aquestes veritats elementals perquè els senyors populistes, com veurem més endavant, no les han comprès fins ara.
63 En reemplaçar les unions locals i d’estament per la unitat basada en la situació social i els interessos socials dins de tot un Estat i fins i tot de tot el món.
64 Segons dades estadístiques del zemstvo (Recopilació general de Blagoviéstxenski), l’extensió mitjana d’una comunitat, en 123 districtes de 22 províncies, era de 53 famílies amb 323 persones d’ambdós sexes.