Títol original: Le mythe de l’Immaculée conception.
En un estudi sobre el mite d'Adam i Eva aparegut a la Revista Socialista i a un article publicat per una revista de Londres (Times, el setembre del 1890), vaig provar de fer ús dels fets coneguts sobre les societats primitives, recentment estudiades, per a explicar la llegenda bíblica d’Adam i Eva i l’homèric i inexplicable epítet de tritogenia, ter renata, tres cops nascuda que la Ilíada i els himnes homèrics donen a Atena.
Vaig, en aquest estudi, a aplicar el mateix mètode a la llegenda cristiana de la Verge Maria, mare de Crist.
Primer de tot cal demanar-se si el cristianisme és l'única religió que posseeix el mite de la immaculada concepció.
Hom troba aquest mite a les religions dels principals pobles de la conca mediterrània i potser s’hi podria afegir que de tots els pobles.
Tres deeses gregues, Juno, Minerva i Diana, portaven l’epítet de partheneia, virginal [1] Tot i que Juno tingué diverses criatures i Minerva, la verge per excel·lència, fos mare diverses vegades. Segons Ciceró i Aristòtil, havia portat al món a Apol·lo patrôos (protector dels pares); Vulcà, en aquesta circumstància, havia estat el seu marit, o més aviat el seu violador, cosa que no l’impedí de compartir amb ella el seu temple de l’acròpoli d’Atenes; les festes de les lampadephòries se celebraven en honor de Minerva i de Vulcà. — Neptú, en la seva qualitat de déu marí, es permetia un gran nombre de violacions i la dea atenenca fou una de les seves víctimes; però la Terra fou prou complaent com per portar al seu si el fill de Minerva i de Neptú, Erictoni. Malgrat aquestes criatures, la dea continuà rebent l'epítet de verge; i el seu temple de l’acròpoli, l’Erecteu, estava consagrat a Minerva métro-parthenos, la verge-mare. Fou a més dea tutelar de les dones violades, força nombroses a les tribus primitives de Grècia, com a les tribus australianes. Etra, violada per Neptú a la illa d’Esfèria, erigeix un temple a Minerva apaturia (seductora); quan Hèrcules hagué triomfat sobre la reina de les Amazones, li consagra el cinturó que li havia pres; el dia de les seves bodes, les núvies de Trecén homenatjaven els seus cinturons a Minerva.
Al cap dels grecs, la idea de la virginitat i de la maternitat no eren excloents. Veurem tot seguit que verge-mare significava mare sense el concurs de l’home, com és el cas de la verge-mare Maria: en els temps primitius això volia dir mare sense estar casada. Això és el que explica aquell passatge de les Eumènides d’Esquil, en el qual Minerva diu que «tot i que l’home tocà el seu cor, mai consentí a acceptar el jou del matrimoni». A Grècia, hom anomenava fills de verge (parthenis), els fills d’una jove no casada. La dona era considerada verge fins que no es casés.
La Gran Mare dels déus, el culte de la qual, difós per tota l’Àsia, penetrà a Itàlia en el decurs del segle II abans de Jesucrist, era igualment una verge-mare, com Minerva. «La mare dels déus, diu l'emperador Julià, és la dea qui parí i qui tingué comerç amb el gran Júpiter, qui engendra i organitza els altres amb el pare de tots; aquesta verge sense mare seu al costat de Júpiter, perquè ella és realment la mare de tots els déus». Com es veurà més endavant, el gran Júpiter tenia una posició força humil devers ella; no era el seu espòs, sinó el seu Josep. La mare dels deus resta sempre verge, malgrat la seua nombrosa progenitura, perquè ella no està casada.
Segurament, la idea de la verge-mare hauria d’haver nascut a l’època en la qual el matrimoni per parella, segons Morgan, reemplaça el matrimoni per grup o per clan: una dona llavors continuava verge malgrat que fos mare, en tant que no se l’havia vinculat per una unió monogàmica. Minerva i la Mare dels deus, que pertanyen a la generació divina més antiga, havien d’ésser les divinitats dels grecs i dels frigis aleshores que ells tenien costums maritals anàlegs als dels pobles polinesis.
Més tard, sense dubte, el mot de verge-mare agafà un altre sentit i significà mare sense intervenció de l’home. Juno es gloriava d’haver tingut Mart i Hebe sense el concurs de cap mascle. Era la seva manera de respondre a Júpiter que es vanava d’haver donat naixença a Minerva. Isis, la gran dea d’Egipte, inscrivia orgullosament als seus temples: Sóc la mare del rei Horus i ningú m’ha tret la roba.
Si deixem la Mediterrània i passem a l’extrem nord, a Finlàndia, retrobem el mateix mite. A la Kalevala, el poema nacional dels finesos, s’hi parla de tres verges que són fecundades per l’aire. Isnatar, la «bella verge», canta: «Sóc la més antiga de les dones, sóc la primera mare dels humans, he estat cinc cops casada i sis cops promesa», però continuava sempre verge, no havia de fer res més que divorciar-se per tornar a ser verge. Els argius pretenien que la seva dea poliada (protectora de la ciutat), Juno, anava tots els anys a banyar-se a la font Canathos, a Nàuplia, per recuperar la seva virginitat. Pot ser que les dones d’Argos es banyessin a la font de Canathos per divorciar-se.
El que demostra bé, com sempre, que els déus no feien més que reproduir els costums dels humans, és que els mortals tenien igualment el privilegi de les concepcions immaculades. El vell bard del Kalevala, Wänamoinen, és el fill de la verge Luounotar, filla d’Ilna mare d’herois, que fou fecundada per la mar. Una inscripció de Sargó, un dels més antics reis de Caldea, que Lenormand fa remuntar al 3.800 abans de Jesucrist, diu: «Sargó, rei ascendent, rei d’Agad, jo! — la meva mare em concebé sense la participació del meu pare».
Les dones dels animals posseïen també el privilegi de les concepcions immaculades. Les eugues de Resus, «més blanques que la neu i més ràpides que l'aire», eren fecundades pel zèfir, al costat del mare. Bòrees, el vent del nord, fa aquesta funció per les eugues d’Erictoni. Els juments de Capadòcia, del Tajo, i d’altres llocs, procreaven d’aquesta curiosa forma.
Horàpol ens diu que el voltor que, en els jeroglífics egipcis, representa la victòria, simbolitza també la mare, perquè en aquesta espècie de voltors no es troben mascles, i que per a ésser fecundades, les femelles no han de fer res més que exposar els seus òrgans sexuals al vent del nord.
L’home, gelós d’aquesta pretensió de la dona de passar d’ell per a perpetuar l’espècie, afirma que ell també podia procrear sense el concurs de la dona. Júpiter, a l’Olimp, infanta Minerva. Sant Agustí ha conservat a la Ciutat de Déu un vers de Sorà, en el qual aquest déu és fa dir «pare i mare dels déus». Medalles de Milassa representen Júpiter barbut i dotat de dues mamelles nues.
Num, un dels déus del Panteó egipci i un dels agents de la creació, tragué de la boca un ou del que nasqué Ptah, creador dels astres.
L’escarbat, segons sant Climent d’Alexandria, simbolitzava en l’escriptura jeroglífica el sol i el pare. «Representa, diu Horàpol, l’ésser nascut d’un sol pare, perquè s’engendra ell mateix i no és portat en el ventre de cap femella. Vet ací de quina forma procedeix. Pren la femta del bou, que fa rodar amb les seves potes del darrera perquè prengui una forma rodona, que és la del món. El seu petit globus així format, el soterra... el vint-i-novè dia l’obre i el fica a l’aigua... i sorgeix llavors un nou escarabat... L’escarabat simbolitza el pare, perquè neix d’un mascle sol; el món, perquè el glòbul o embrió es forma a imatge del món, i l’home, perquè no hi ha cap escarabat femella, segons diuen els egipcis».
Impulsat pel desig de sostreure la dona de la seva gran funció generatriu, l’home pretengué que no jugava més que un paper passiu de receptacle. A les Eumènides, Apol·lo s’encarrega d’exposar la teoria masculina: «No és la mare la que engendra el que anomena el seu fill; no és més que la nodridora de la llavor introduïda al seu si. Qui l’engendra, és el pare. La dona, com un depòsit aliè, rep d’un altre la llavor, i quan li plau als déus, la conserva. La prova del que dic és que es pot ser pare sense necessitat de mare: com passà amb Minerva, la filla de Júpiter. No ha estat nodrida en les tenebres del si matern».
Un mite grec demostra tot el menyspreu que els homes i els déus tenien per la funció procreadora de la dona. Júpiter, Neptú i Mercuri per recompensar Enopi, un dels fills de Bacus, per l’hospitalitat que els havia donat, li digueren que formulés un desig. Els demanà un fill i els tres déus orinaren sobre la pell del bou que havia mort per obsequiar-los, la soterraren, i nou mesos després nasqué Orió, que Júpiter col·locà en el cel.
Aquests mites ens revelen que els pobles primitius tenien nocions molt confoses sobre la procreació dels éssers i que els dos sexes, en un moment del desenvolupament històric, entraren en rivalitat per saber quin dels dos jugava el paper més important en l’acte de la generació.
Els déus, no satisfets d’arrabassar a les dees del seu paper en l’acte de la generació, prengueren les seves formes, els seus costums i els seus atributs. Es vestiren de dees. Hi havia, a Lacedemònia, un Apol·lo vestit de dona i que portava a les seves mans l’arma de les amazones, el bipè; Júpiter, el rei de l’Olimp, no creia que la seva grandesa quedés compromesa per prendre una aparença femenina, com ho proven diverses medalles on apareix amb cintetes i amb mamelles; l’àliga, la seva au simbòlica, completava aquestes atribucions i li donava el caràcter de mare. L’àliga és un veí molt proper al voltor, el símbol d’Isis, mare; hom potser confongué les espècies d’un país i de l’altre; espècies intermèdies, com el gipaet, el voltor-àliga, són comunes. L’àliga, com el voltor i les altres aus de presa, mostra la particularitat que les femelles són més robustes i audaces que els mascles.
Aquest canvi de sexe no tenia cap altre objectiu que desposseir les dees del seu temple. El déu hi entra tímidament sota la disfressa femenina per fer-s’hi adorar i acabà expulsant les divinitats femenines. Al temple d’Heràpoli l’estàtua de Júpiter es troba al costat de la de Juno, però hom li donava un culte secundari; a ell li oferien els sacrificis en silenci, sense els cants i les flautes que hom prodigava a la seva companya; quan es traslladaven les seves estàtues en record de la concepció sagrada, era la de la dea la que es transportava primer. Apol·lo tingué més èxit a Delfos, que havia estat el temple de la Terra i de les seves filles titànides, Temis i Febe (Esquil, Les Eumènides). Un cop hagué aprés l’art de la predicció, marxà a Delfos, occí la serp Pitó, que custodiava la caverna, s’apropià del nom de Febus i s’emparà de l’oracle.
Era, en efecte, per desposseir les dones dels seus béns i del seu rang superior que ocupaven en la família matriarcal, que els homes, tot seguit que els déus, jugaren la comèdia del canvi de sexe i de la covada (part simulat).
Les dones respongueren a aquests atacs contra els seus drets i els seus béns simulant els atributs de l’altre sexe. Hi havia a Xipre una estàtua de Venus barbada; els homes li feien sacrificis vestits de dones, i les dones vestides d’home. Sant Agustí explica que a Roma s’adorava una Fortuna barbada. Isis i altres dees d’Egipte eren representades amb els òrgans sexuals de l’home: Isis havia pres com a símbols el voltor i l’escarabat per provar que posseïa els dos sexes. Els himnes òrfics donen a Minerva els epítets de mascle i femella (arsen kai thelus); Baal, al qual els israelites adoraren, era també una divinitat bisexual; així la traducció grega dels Setanta l’anomena tant el com la Baal. La divinitat acabà per ésser hermafrodita, com la llebre, que, segons Plini, reunia els dos sexes. El tercer himne religiós del sacerdot de Ptolemàide, Sinessi, deia de l’esperit infinit:
Tu ets el pare, tu ets la mare,
Tu ets el
mascle, tu ets la femella.
Eusebi tractà desdenyosament el culte egipci de «cordura d’escarabat», i tanmateix el mite de la Verge Maria no és sinó una reminiscència sorgida del Nil.
Osiris era representat a la terra pel bou Apis: però com Osiris havia estat concebut per la seva mare Isis sense la intervenció de cap déu, la seva representació terrestre havia de néixer igualment d’una vaca verge sense el concurs de cap mascle. Heròdot ens diu que la mare d’Apis fou fecundada per un raig de sol i, segons Plutarc, per un raig de lluna. Inscripcions jeroglífiques confirmen aquest origen celestial: «Sigueu-me propici, diu una estela de Memfis, oh Apis vivent, tu que no tens pare».
Jesús, com Apis, no tenia pare, i havia estat concebut per un raig baixat del cel. Apis era un bou, però representava un déu, qui tenia per imatge l’anyell. Així, Osiris és sovint representat amb cap de carner. El déu egipci Osiris esdevingué internacional per tots els pobles mediterranis, sota els noms d’Adonis, d’Atis, de Tamús, la mort del qual fou plorada en el temple de Jehovà per les dones de Jerusalem (Ezequiel, VIII, 14).
La dea síria, el culte de la qual s’introduí un poc més tard, havia caigut del cel dins un ou covat per un colom; degut al fet que habitava a les muntanyes de Frígia (moltes dees primitives havien viscut pels boscs i sobre els rocs, per exemple Minerva) la dea síria s’anomenava Ma, que en frigi significa mare i ovella. La intervenció del colom en el mite cristià li dóna un tret asiàtic: a l’Àsia Menor el colom rebia una gran veneració en record de Semíramis i de la seva mare Decerto.
La nova religió que havia de convertir-se en el cristianisme es formà amb els mites de tots els pobles destruïts i mesclats per la dominació romana, prengué els seus símbols; l’arbre, per exemple, representat a Egipte per un xiprer, ho era a l’extrem Orient per una creu. Era precisament perquè la religió cristiana era una composició informe dels mites que circulaven que pogué arribar a pobles diversos.
En els primers segles era difícil distingir els cristians dels seguidors dels altres cultes, car n’havien assimilat els mites. Això portava a l’engany: així l'emperador Adrià, en escriure a un dels seus prefectes, deia: «Aquest Egipte que em lloes, l’he trobat lleuger i inconseqüent... Els qui adoren Serapis [2] són cristians i els bisbes cristians es consagren a Serapis... Quan un patriarca arribà a Egipte, uns l’anomenaven adorador de Serapis, altres de Crist».
— Osiris, com Jesús, hagué de patir i morir per tal de merèixer l'honor de compartir amb la seva mare Isis els homenatges dels mortals.
* * *
El mite de la immaculada concepció no és per tant una invenció del primer segle del cristianisme, sinó un mite dels més antics: degué elaborar-se quan l’home, per apoderar-se dels béns i de l’autoritat de la dona a la família matriarcal, reduí el seu paper a la procreació, i quan la dona respongué a aquests atemptats contra els seus drets i la seva funció pretenent que ella no tenia cap necessitat de la intervenció de l’home per concebre.
La renaixença del mite de la immaculada concepció es produí en un moment en el que la societat antiga trontollava sobre les seves bases: la família patriarcal s’afonava i la dona del món greco-llatí s’emancipava del carregós jou marital que pesava sobre ella des de segles. Les religions femenines de l’època matriarcal, en les quals les dees dominaven els déus, que s’havien mantingut a Egipte i a l'Àsia Menor s’introduïren i es difongueren per les nacions, on des de feia molt de temps els déus masculins havien desposseït les dees de les seves antigues prerrogatives. Era la revenja, anunciada per Prometeu, que havia d’«espoliar Júpiter del seu ceptre i dels seus honors» (Esquil).
Però el triomf fou de curta durada. Les dones perderen de nou els drets que començaven a reconquerir. La religió cristiana que, recuperant i restituint amb gran honor el mite de la verge-mare, semblava que hagués d’ajudar les dones a la seva emancipació, es transformà i esdevingué un instrument d'opressió. Ja no es disputa més a la dona el seu paper a la procreació, però s’intenta d’espoliar-li la seva qualitat d’ésser humà. Un concili es reuneix per discutir si la dona no era un animal inferior, privat d’ànima; i fou sols per una majoria d’un vot que l’Esglèsia cristiana, fundada sobre l’antic mite femení de la immaculada concepció, decidí que la dona tenia una ànima com l’home.
1. Faig ús dels noms llatins per les divinitat de l’Olimp grec, perquè són més coneguts, per bé que sigui tant erroni designar-los així com donar el mateix nom de Déu al Jehovà Jueu, al Pare etern cristià i a l’entitat metafísica panteïsta.
2. «La major part dels sacerdots egipcis, diu Plutarc, defensen que el nom de Serapis es composa dels d’Apis i d’Osiris, basats en aquell punt doctrinal que considera que Apis és la imatge més bella d’Osiris» (sobre Isis)