(1916)
Aquest article fou publicat a la International Socialist Review, el gener del 1916.
D'ençà que la conferència dels socialistes d'esperit internacionalista tingué lloc a Zimmerwald, els socialistes de mentalitat patriòtica proven de demostrar que els internacionalistes revolucionaris no volem res més que annihilar la feina dels socialistes durant els darrers 50 anys, que volem una escissió en el moviment de la classe obrera.
Que els càrrecs dels partits dels països bel·ligerants, després d'haver proclamat la “pau civil” amb els llurs governs de classe i hagen assumit la guerra, desaproven els objectius de la Conferència de Zimmerwald és quelcom comprensible i lògic. Però sembla que el verí del nacionalisme i de l'oportunisme ha corromput fins i tot els càrrecs dels països neutrals. Les executives dels partits socialistes de Dinamarca, Suïssa i Països Baixos no sols desaproven la Conferència de Zimmerwald, sinó que assenyalen que els llurs partits no “somniaren” mai en enviar delegats oficials a una conferència que creu en la necessitat d'una forta consciència internacional de classe, que refuse la política de “pau civil” i condemne l'aliança amb els governs capitalistes que duen a terme una guerra imperialista.
En desacreditar la Conferència de Zimmerwald i el seu objectiu, els càrrecs dels partits europeus desacrediten els propis principis del moviment socialista del marxisme científic, desacrediten el fonament damunt el qual s'edificaren les dues internacionals. La solidaritat internacional i la lluita revolucionària de classes.
Els socialistes aplegats a Zimmerwald no tenen cap intenció de “dividir” o fer mal al moviment. L'objectiu era, i és, el contrari: en treballar per la pau, en combatre la guerra, en cridar els proletaris de tots els països a unir-se en l'antic camp de batalla de la lluita de classes volen reviure la Internacional, volen reviure la força més gran i indòmita, la solidaritat internacional de classe.
Els social-patriotes, els càrrecs dels diferents partits, els oportunistes que criden contra els internacionalistes revolucionaris i asseguren que danyen el moviment en dur-hi malestar i desunió, semblen oblidar que “l'escissió” de la Segona Internacional és un fet, un fet dur que cal reconèixer.
L'escissió fou causada per la guerra, però la línia de divisió no l'han dibuixada els internacionalistes rebels, sinó els més experimentats diplomàtics governamentals. D'una banda tenim els socialistes patriòtics coaligats que donen suport als aliats, i de l'altra, els dels poders centrals. Tots dos grups asseguren a la classe obrera, Scheideman i David a Alemanya, Plekhanov i Aleksinkij a Rússia, Guedes i Vandervelde a Bèlgica i a França, que la victòria del llur propi govern imperialista posarà fi a l'autocràcia militar i naval, establirà la llibertat i la democràcia a Europa i contribuirà a la victòria del socialisme! La via de la lluita de classes es bandejada per la “pau civil”, aquest resultat lògic de les tendències oportunistes del moviment europeu dels darrers deu o quinze anys, que és declarat l'encert més gran de la tàctica socialista. Tot just ara, els càrrecs dels partits a Alemanya, França, Àustria, Bèlgica i els social-patriotes d'altres països s'acusen mútuament d'anar al darrera dels governs respectius, però hom pot fàcilment imaginar-se que quan la guerra s'acabe, els social-patriotes dels països bel·ligerants es perdonaran mútuament, que Vandervelde jutjarà i rehabilitarà Scheideman, que Plekhanov perdonarà als social-patriotes alemanys i que els alemanys jutjaran i oblidaran els pecats dels “traïdors” anglesos... No cometen tots plegats el mateix crim? No han traït la llur classe i han sigut infidels als principis de l'internacionalisme?
Aquesta amnistia general ajudarà als càrrecs dels partits a reviure l'antiga Internacional basada en el nacionalisme i l'oportunisme. Tan bon punt comence una nova guerra imperialista, l'antiga història de l'escissió, del trencament del moviment internacional de la classe treballadora començarà de nou.
...Vol això la classe treballadora? És aquesta la lliçó que els patiments i les tortures d'aquesta terrible guerra han ensenyat als socialistes?...
La guerra ha fet molt de mal, però aquesta guerra pot suposar un pas endavant en el moviment de la classe treballadora si n'extreu la lliçó correcta dels esdeveniments. Aquesta guerra ha aclarit a la classe treballadora mundial la següent qüestió: Què han de triar els proletaris davant l'esclat d'una guerra imperialista (i en aquest estadi de desenvolupament, no hi pot haver cap altra de guerra!) -- la defensa de la pàtria capitalista o imperialista o la defensa dels llurs propis interessos de classe i de la solidaritat internacional de la classe treballadora del món?
Els camarades que es reuniren a Zimmerwald pensaven que era necessari d'esvair els malentesos en aquest punt. El moviment de la classe obrera pot assolir el seu objectiu final—la conquesta dels mitjans de producció i l'establiment de la dictadura de la classe obrera—únicament a través d'una lluita de classes internacional a la pràctica. Nacionalisme i internacionalisme són principis oposats. No podeu ésser un “bon monàrquic” i alhora un bon republicà, de la mateixa forma que no podeu ésser un internacionalista i un nacionalista alhora. Els proletaris han de triar.
Però aquesta guerra ens ha ensenyat que la política nacionalista, aplicada pels social-patriotes, és un frau. Cal dissenyar una nova línia.
La conferència de Zimmerwald féu el primer pas per elaborar-la; fou el primer intent de reconstruir la internacional sobre la sòlida base de l'antimilitarisme (la negativa als crèdits de guerra), l'internacionalisme (en lloc de la representació formal dels òrgans dels partits nacionals en el buró de la Internacional Socialista) i una acció revolucionària de masses (en lloc del “pur i simple” parlamentarisme).
Els camarades que estam amb la conferència de Zimmerwald, no treballam per una escissió del moviment socialista, sinó que volem preparar la base per una internacional amb consciència de classe que siga prou forta per combatre la política imperialista dels llurs propis estats capitalistes i que es pose a la feina ara i ací de “preparar-se” per la batalla revolucionària final.
Els internacionalistes no volen trencar les organitzacions de la classe treballadora, simplement han decidit esmerçar totes les forces i energies en conquerir les masses amb els principis de la Tercera Internacional. Volen que quan el proper Congrés Internacional tinga lloc la classe treballadora siga prou forta i lúcida com per posar als càrrecs social-patriòtics de tots els països la qüestió: què heu fet amb la nostra confiança? Podeu suportar la responsabilitat dels vostres actes de traïció?
Els internacionalistes volen que en la nova internacional no hi haja lloc pels oportunistes i patriotes, qui en el moment més decisiu abandonen el moviment de classe i defensen els interessos dels llurs capitalistes nacionals.
Ara bé, quan la qüestió d'adherir-se a la conferència de Zimmerwald es discutesca als locals del partit americà, són els proletaris americans qui hauran de decidir amb qui es posicionen. S'uniran a la tendències nacionalistes i oportunistes de la Segona Internacional o contribuiran a la reconstrucció del moviment de la classe treballadora en base a l'esperit rebel i a la solidaritat internacional de classe?
Els camarada americans han de recordar que els socialistes internacionalistes no treballen per una escissió, treballen per dur tot el moviment cap a l'activitat revolucionària amb consciència de classe, per alliberar la Tercera Internacional de qualsevol element que defense la necessitat dels preparatius militars i crega en el nacionalisme, i com a resultat d'ell en la “pau civil”. Aleshores, i sols aleshores, cridarà la classe obrera del món a rebutjar la política imperialista de la classe capitalista i a aconseguir l'objectiu final del moviment, la revolució social.