El punt de vista de l'antic materialisme i el del materialisme històric, dialèctic
L'ésser determina la consciència. Aquest punt de vista és compartit pel vell materialisme. Si hom no va més enllà, arriba a veritables al·lucinacions, idealitzacions; seria la revelació, com en les religions, seria “la cosa en si” com Kant, seria “l'idea absoluta” a la manera de Hegel, a un comportament estrany per Marx. Però l'antic materialisme tenia dos defectes fonamentals, que el duien finalment a l'idealisme.
Concebia el món, l'univers, i finalment la societat humana, com a dades fixes. El bé, el mal, la moral, com dades fixes. La natura era tothora idèntica a si mateixa. I si en tot hi havia una certa evolució de la societat, era per seguir relacions eternes, fixes. L'única progressió possible era doncs en el domini de l'esperit en les seues diferents determinacions.
A la inversa, contenia un cert fatalisme. Ja que les condicions materials determinarien l'existència, l'activitat dels homes, les classes com a tals, serien secundàries, si no inexistents. No era més que la simple conseqüència. Era determinada per tota l'eternitat.
En les tesis de Feuerbach, Marx era ja explícit («Ideologia alemanya» - p. 30 - Tesi I) :
«El principal defecte fins ací del materialisme de totes les filosofies inclòs el de Feuerbach és que l'objecte, la realitat del món sensible, no són copsats llevat de sota la forma d'objectes o d'intuïcions, però no com a activitat humana concreta, no com a pràctica de forma subjectiva. És això qui explica perquè l'aspecte actiu fou desenvolupat per l'idealisme, en oposició al materialisme. Però sols abstractament, car l'idealisme no coneix naturalment l'activitat real concreta, com a tal. Feuerbach veu objectes concrets realment diferents dels objectes del pensament; però no considera l'activitat humana com a activitat objectiva. És per això que a “l'Essència del cristianisme” no considera com a autènticament humà res que no siga l'activitat teòrica, alhora que la pràctica no la copsa ni la fixa llevat de per la seua manifestació sòrdida. És per això que no comprén la importància de l'activitat “revolucionària”, de “l'activitat pràctica-crítica”.
Aquest tipus de materialisme obre la porta a l'idealisme filosòfic: l'esperit, en fer voltes, pot dur a la idea absoluta qui, així com diu Marx («Manuscrit del 1844» - p. 144) d'aquesta dialèctica idealista, buidada del seu contingut material, reduïda a la forma pura, ideal, “passa pel procés diví” (guardam-nos dels jocs dialèctics desprovistos de contingut: és pur i simple idealisme, la recerca de ço diví).
És per això que el materialisme dialèctica no pot dissociar contingut, forma i mètode, i que Marx i Engels afirmaven a “La ideologia alemanya” (pp. 51 et 52) :
«D'ençà que representa aquest procés d'activitat real, la història deixa d'ésser una col·lecció de fets sens vida, com entre els empiristes; o l'acció imaginària de subjectes imaginaris, com entre els idealistes. És aleshores que desapareix l'especulació, és en la vida real que comença la ciència real, positiva, l'exposició de l'activitat pràctica, del desenvolupament pràctic dels homes. Les frases profundes sobre la consciència s'acaben, un coneixement real les ha de substituir. Aleshores que s'exposa la realitat, la filosofia deixa de tindre un mig on existeix de forma autònoma. En el seu lloc, hom podrà com a molt ficar una síntesi de resultats més generals que és possible d'abstreure de l'estudi del desenvolupament històric dels homes. Aquestes abstraccions, totes soles, són aïllades de la història real, no tenen cap valor. Poden com a màxim servir per classificar fàcilment la matèria històrica, per indicar la successió i les estratificacions particulars. Però no donen de cap manera a la filosofia una recepta, un esquema segons el qual hom podria acomodar-hi les èpoques històriques.»
És així que hom arribar a donar tota la seua importància a l'activitat pràctica, instintiva, intuïtiva, semi-conscient, conscients dels homes, de les classes. La consciència deixa d'ésser una abstracció general i absoluta, per ésser una dada relativa i determinada. Les idees deixen de procedir de la idea absoluta per esdevindre els productes de l'activitat humana, justos o falsos. Però l'existència és més determinant pel fet d'ésser productes de l'activitat humana i que esdevenen instruments del subjecte, els homes concrets determinats. D'altra banda, les pròpies idees són una forma de la matèria, una forma de l'energia.
Així, lluny de descartar la consciència, les idees, el materialisme històric i dialèctic les fa procedir de l'activitat humana al si de la societat i en relació a la natura, i tendeix a considerar les relacions objecte-subjecte, subjecte-objecte d'acord amb això. D'aquest fet, la consciència (sempre relativa), les idees, esdevenen les palanques impulsores del subjecte que actua i pensa, que pensa i actua, en la seua activitat pràctica qui, al seu torn, és font del desenvolupament del conscient, de les idees, i successivament.
La veritable qüestió no és pas saber si el conscient, les idees, l'activitat pràctica dels homes són estretament imbricades. És l'acció pràctica dels homes qui fa la història, i tota acció de l'home social exigeix l'actuació dels seus sentits, del seu cervell qui produeix les idees, per poc raonades que siguen.
«Hom no sabria evitar que tot ço que posa els homes en moviment passa necessàriament pel llur cervell, fins i tot menjar i beure, que comencen amb una sensació de fam i de set, experimentada pel cervell, i que acaben amb una impressió de saciament, sentida igualment pel cervell. Les repercussions del món exterior damunt l'home s'experimenten en el seu cervell, s'hi reflexen en forma de sensacions, de pensaments, d'impulsions, de volicions, fins i tot sota la forma de “tendències ideals” i esdevenen sota aquesta forma “potències ideals”.» (« Ludwig Feuerbach » - p. 20.)
La veritable qüestió és la que posa la XI i darrera tesi de «Feuerbach»:
«Els filòsofs no han fet més que interpretar el món, de diferents formes, però es tracta de transformar-lo.»
Encara per respondre-hi correctament, cal llegir i comprendre correctament aquesta proposició. Molts lligen i comprenen: no es tracta pas d'interpretar el món, no paga la pena d'interpretar-lo, cal transformar-lo. Aquesta proposició no diu absolutament això, diu que la interpretació del món és necessària, és indispensable per l'activitat de transformar-lo, per bé que sempre siga parcial, limitada.
D'altra banda, la VI tesi és d'una precisió remarcable:
«La vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris que desvien la teoria cap al misticisme troben la llur solució racional en la pràctica humana i en la comprensió d'aquesta pràctica.»
Això ací significa “no deixam pas que la teoria es desvie cap al misticisme; la pràctica, la seua anàlisi, ens permet i ens permetrà de trobar la resposta teòrica racional; així armats, desenvoluparem, aprofundirem la nostra pràctica”.
Però què és la “teoria”? Res més que un conjunt de conceptes, d'idees, d'abstraccions, que reflecteixen en el nostre cervell més o menys exactament les coses, les relacions, el moviment del món exterior, de la societat, dels quals cadascú de nosaltres n'és una component. Alhora hi afegim que la teoria, si la percebem individualment, és, i no pot ésser altrament, un producte social.
Així doncs es tracta d'impedir que la teoria es desvie cap al misticisme, la ideologia, la filosofia, i que esdevinga sempre més i més estretament conforme i en relació al seu objecte.