Els homes concrets, d'una època i d'una classe determinades
En endavant, cal que deixam les generalitats abstractes, per molt raonades que siguen, encara que hi hauria molt a dir. La feblesa i finalment la fallida de Feuerbach prové precisament del fet que es detingué en l'home abstracte, en l'home en general, del qui cercava debades “l'essència”, és a dir de nou l'ànima, per comptes de prendre'l en les seues determinacions concretes, socialment i històricament determinades.
Pel que fa a Marx, alhora que es reclama en els seus manuscrits del 1844 del “materialisme de Feuerbach” (era de llavors la seua caracterització de la filosofia de Feuerbach després de l'aparició de l'Essència del cristianisme”), la ruptura era escrita. Diu: (Idem p. 96)
«La natura en esdevindre en la història humana – acte de naixença de la societat humana – és la natura real de l'home, del qual la natura com la indústria la fa caure en una forma alienada, és la natura antropològica veritable. El món sensible (cf. Feuerbach) ha d'ésser la base de tota ciència. No és que n'isca sota la foble forma i de la consciència sensible i de la necessitat concreta – ja que si la ciència ix de la natura és ciència real. La història sencera serveix per preparar-ho (per desenvolupar la transformació de “l'home” - assenyalam que en aquest punt posa “l'home” entre comete – i l'objecte de la consciència sensible i de la necessitat de «l'home en tant que home» en necessitat (natural i concreta). La pròpia història és part real de la història de la natura, de la transformació de la natura en home. Les ciència de la natura comprendran més tard la ciència de l'home així com la ciència de l'home englobarà la ciència de la natura. Hi haurà una sola ciència.»
Encara hi tenim el ressò d'un cert humanisme, d'una recerca de “l'essència de l'home” i ja la quantitat és al límit de la seua transformació en qualitat, ço que es farà l'any següent, el 1845, a “La ideologia alemanya”. L'objectiu d'aquesta obra, ens diu Marx, era de retre comptes conjuntament amb Engels amb la llur “antiga consciència filosòfica”. D'entrada, posen i responen a fons les qüestions de “l'home” en general, a “l'essència de l'home”, a “l'autoconsciència” en general: (pp. 45 i 46)
"La condició primera de tota existència humana és naturalment l'existència d'éssers humans vius. El primer fet a constatar és doncs la complexió corporal de l'home, dels individus, de les relacions que ha creat amb la resta de la natura... Tota la història ha de partit doncs d'aquestes bases naturals i de llurs modificacions per l'acció dels homes en el curs de la història."
Ja tenim ací la relació objecte-subjecte, subjecte-objecte, objecte-subjecte, i successives. En el punt de partida, hi ha la natura qui condiciona des del punt de vista extern i intern l'home, però per la seua activitat és l'home qui esdevé subjecte, modifica la natura qui esdevé el seu objecte, però retorna a ésser objecte d'aquesta natura modificada per la seua activitat objectivitzada. Aquesta relació no és pas una mena de joc de tenis – la pilota una vegada en un camp, després en l'altre -, sinó un metabolisme, un canvi constant.
Marx i Engels prosegueixen:
"Hom pot distingir els homes dels animals per la consciència, per la religió i per tot ço que es vulga. Ells comencen a distingir-se dels animals des de que comencen a produir els llurs mitjans d'existència, pas endavant que és conseqüència de la llur organització corporal. En produir els llurs mitjans d'existència, els homes produeixen indirectament la llur pròpia vida material.
"La forma amb la que els homes produeixen els llurs mitjans d'existència depèn primerament de la natura, dels mitjans d'existència ja donats i que cal reproduir. No cal considerar pas aquest sistema de producció des d'aquest sol punt de vista, que és la reproducció de l'existència física dels individus. Representa al contrari ja un sistema determinat de l'activitat dels individus, una forma determinada de manifestar la llur vida, un sistema de vida determinat. La forma amb la qual els individus manifesten la llur vida reflecteix molt exactament ço que són. Ço que són coincideix així amb la llur producció, i també amb allò que produeixen i la forma amb la qual ho produeixen. Ço que són els individus depèn doncs de les condicions materials de la llur producció."
D'un sol cop, posa fi a “l'home” en general, a la misteriosa “essència” de l'home, de “l'autoconsciència” situada fora del temps i de l'espai, de les condicions materials de la producció, de les relacions socials, de les relacions de la societat amb la natura.
Com més es desenvolupen les forces productives, més s'allunya l'home del seu estat natural. Més la dominació de la societat damunt la natura es desenvolupa, transforma la natura, més compten les relacions socials qui determinen l'home concret, donat històricament, donat socialment..
Però sabem que el desenvolupament de les forces productives menen a una divisió del treball més i més gran i extensa, que és alhora una de les forces productives més importants. La divisió entre treball manual i intel·lectual. La formació de l'estat. La divisió de la societat en classes. No hi ha homes en general, sinó homes d'una societat determinada, d'una època determinada, que pertanyen a una classe determinada.
En criticar Feuerbach, Marx i Engels escriuen: (pp. 54 et 55)
"La "concepció" del món sensible a Feuerbach es limita, d'una banda, a la simple contemplació d'aquest i, de l'altra, al simple sentiment. Diu “l'home” per comptes de dir “els homes històrics reals”. “L'home”, és en realitat “l'alemany”... no veu pas que el món sensible que l'envolta no es pas un objecte donat directament per tota l'eternitat i sempre igual a si mateix, sinó el producte de la indústria i de l'estat de la societat, i en el sentit que és un producte històric, el resultat de l'activitat de tota una sèrie de generacions cadascuna de les quals s'aixeca damunt les espatlles de la precedent, perfecciona la seua indústria i el seu comerç i modifica el seu règim social en funció de la transformació de les necessitats. Els objectes de la “certesa sensible” més simple no són donats a Feuerbach més que amb el desenvolupament social, la indústria i els bescanvis comercials”.
De passada, assenyalam que Marx i Engels aclareixen ací una vella querella quant a la “cosa en sí”, és a dir el nucli irreductible, incognoscible racionalment, de les coses, dels éssers i dels homes en particular. Basen l'exteriorització dels éssers i dels homes al llur ésser intern. Alhora, el llur ésser intern és un producte de la natura i de la societat, per bé que existeix en si. Hegel havia ja deixat aclarida aquesta qüestió, però en el marc de l'idealisme. Més tard, Engels explicarà que la prova més concreta que no hi ha “cosa en si” incognoscible, és precisament que la indústria dels homes, en la química per exemple, reprodueix, reconstitueix les substàncies naturals. Però assenyalam també que en les llurs relacions scoials i amb la matèria, els homes concrets determinats formen les llurs pròpies necessitats, “l'essència” de l'home és una abstracció sens vida. Com la “autoconsciència” entesa d'una manera no històrica, no social.
Però els dos companys inseparables, divisió del treball manual i del treball intel·lectual, i divisió de la societat en classes, així com la constitució de l'estat que va de la mà, fan que en una mateixa societat, en una mateixa època, els homes són d'una forma general, per bé que hi haja interpenetració i en una certa mesura bescanvi, homes ben diferents.
Certament, tots tenen fam, tots tenen set, necessitat de dormir i qualques altres exigències, tenen nombroses necessitats comunes, però precisament a aquest nivell no satisfern aquestes necessitats elementals exactament de la mateixa forma. Per tant, ço que els diferencia és el més important. Hi ha una diferència fonamental entre les necessitats, “l'essència humana”, “l'autoconsciència”, del camperol illetrat, famolenc, de la riba de l'Indus, i els militants, per exemple, que ací s'apleguen. Hi ha una diferència essencial entre el treballador qui ven la seua força de treball al nivell més baix, el manobra d'una fàbrica química, a Rhône-Poulenc, i el P-D-G qui compra aquesta força de treball per extreure'n la plus-vàlua. Hi ha una diferència essencial entre el treballador manual qui ha oblidat completament de llegir, esclafat sota aquesta activitat, i el filòsof qui contempla el seu jo pensant. Poden actuar nexes i actuen a la pràctica, però l'un no es pot reduir a l'altre.
Alhora, és indispensable considerar un aspecte decisiu. Quan una forma social determinada resta una necessitat històrica, alhora:
«Les idees de la classe dominant són també, en totes les èpoques, les idees dominants, altrament dit que la classe que és la potència material de la societat, és també la potència dominant espiritual. La classe qui disposa dels mitjans de producció material disposa, alhora, dels mitjans de la producció intel·lectual, si bé que, l'un per l'altre, les idees d'aquells a qui se'ls refusa els mitjans de producció intel·lecual se sotmeten alhora a aquesta classe dominant. Les idees dominants no són cap altra cosa que l'expressió idea de les relacions materials dominants, són aquelles relacions materials copsades sota la forma d'idees, i per tant expressió de les relacions que fan d'una classe, la classe dominant; altrament dit que són les idees de la seua dominació.» (Idem - p. 75.)
L'apropiació dels mitjans de producció determina el monopoli dels mitjans culturals. D'altra, perquè el sistema de producció es corresponga a les exigències del desenvolupament de les forces productives, les classes explotades resten més o menys classes en si, per bé que menen tothora una certa lluita de classes. No poden saltar-se una època històrica. Adopten la ideologia de la classe dominant i s'hi subordinen, per bé que puguen tindre obertures en el futur, de la mateixa forma que determinades lluites de classe anticipen el futur.
Marx i Engels caracteritzen:
«L'existència d'idees revolucionàries, en una època determinada, suposa ja l'existència d'una classe revolucionària.»
Sota una forma determinada, ens retrobam aquesta noció fonamental, l'existència determinada la consciència. En un estadi determinat, la dialèctica materialista conclou que la consciència determina l'ésser (ho anam a veure).