Les categories de la consciència històrica
«No anem a detindre'ns ací en les diferents formes de pensar, de considerar i de jutjar ço que és important o desprovist d'importància – que són les primeres categories que apareixen davant nostre – o ço que ens sembla ésser-ho [ço més important] en la immensa matèria que s'hi disposa davant nostre.
« [Per compensar-ho, caldria evocar breument les categoies sota les quals el espectacle de la història apareixeria en general al pensament]. La primera categoria resulta de l'espectacle del canvi perpetu al qual són sotmesos els individus, els pobles i els estats que hi ha en un moment, que criden la nostra atenció, i despres desapareixen. Aquesta és la categoria del canvi. «Tenim davant els ulls una immensa taula feta d'esdeveniments i d'accions, de figures infinitament variades de pobles, d'estats, d'individus que se succeeixen sense repós. Tot allò que pot apassionar l'ànima humana, el sentiment del bé, del bell, del gran s'hi posa en joc. A tot arreu, hom reclama fins, persegueix fins que acceptam i del quals en dessitjam l'acompliment: esperam i temem per elles. En aquests esdeveniments, aquests incidents, hi col·locam l'acció i el patiment dels homes. Arreu, ens retrobam i triam partit a favor o en contra. Ara, la bellesa ens atrau, o bé la llibertat, o encara la riquesa; ara, l'energia ens sedueix, la gràcies a la qual el propi vici s'arriba a imposar. Ací, veiem la massa compacta d'una obra d'interès general elaborar-se penosament, per després, rossegada per una infinitat de detalls, es fa pols. Allà, un immens esmerçament de forces no dóna més que resultats mesquins, alhora que altres causes insignificants produeixen enormes resultats. Arreu, hi ha una barreja bigarrada que se'ns emporta, i quan una cosa desapareix, una altra immediatament pren el seu lloc.
«El costat negatiu d'aquest espectacle de canvi provoca la nostra tristessa. És depriment saber que tant d'esplendor, tanta bella vitalitat ha hagut de morir i que marxam en mig de runes. Ço més noble i ço més bell ens fou arrabassat per la història: les passions humanes l'arruinaren. Tot sembla abocat a la desaparició, res no perdura. Tots els viatgers han experimentat aquesta melangia. Qui ha vista les runes de Cartago, de Palmira, de Persèpolis, de Roma sense reflexionar de la caducitat dels imperis i dels homes, sens fer plany d'aquesta via passada puixant i rica? No és com davant la tomba dels éssers que estimàrem, un plany que ateny les persones perdudes i la caducitat dels fins particulars: és el plany desinteressat de la ruïna d'una vida humana brillant i civilitzada.
«Alhora a aquesta categoria del canvi s'hi refereix també un altre aspecte: de la mort reneix una vida nova. Els Orientals tenien aquesta idea, i és potser la llur idea més gran, el pensament suprem de la llur metafìsica. La metempsicosi expressa aquesta idea pel que fa a l'existència individual. Hom coneix també el símbol del Fènix, símbol de vida natural qui eternament prepara la seua pira i s'hi consum, de forma que una nova vida, rejovenida i refeta, surt eternament de les seues cendres. Aquesta imatge, en tot cas, no és més que una imatge oriental que s'adiu més a la vida corporal que a la de l'esperit. L'Occident aporta una altra Idea. L'esperit reapareix no tan sols rejovenit, sinó també més fort i més clar. De vegades, s'adreça contra ell mateix, consum la forma que s'havia donat i s'eleva a una forma nova. Però en refusar així l'embolcall de la seua existència carnal, no s'adapta tan sols a un altre embolcall. Un esperit més pur surt de les cendres de la forma anterior. Aquesta és la segona categoria de l'esperit. El seu rejuveniment no és un simple retorn a la forma anterior; és una purificació i una transformació de si mateix. En la mesura que resol els seus problemes, se'n crea de nous i multiplica així la massa de la matèria damunt la qual treball. L'esperit es difón així en la història en una insuperable multiplicitat de formes per actuar. Però el seu treball intensifica la seua activitat, i de nou es consum. Cada creació en la qual havia trobat la seua actuació s'oposa de nou a ell com una nova matèria que exigeix ésser treballada. Allò que era la seua obra esdevé així materials que el seu treball ha de transformar en una obra nova. Així l'esperit afirma les seues forces en totes les direccions. Aprenem quines són per la multiplicitat de les produccions i de les creacions de l'esperit. En la realització de la seua activitat no s'ocupa més que de si mateix. És cert que, lligat a les condicions naturals interiors i exteriors, no sols hi troba obstacles i resistència, sinó que veu com els seus esforços fracassen. És aleshores vençut en la seua missió (Beruf) en tant que ésser espiritual del qual la fi és la seua pròpia activitat i no la seua obra, i alhora mostra que ha sigut capaç d'aital activitat.
«Després d'aquestes problemàtiques consideracions, hom es demana quina és la fi de totes aquestes realitats individuals. No s'esgoren en els llurs objectius particulars. Tot ha de contribuir a una obra. En la base d'aquest immens sacrifici de l'esperit s'hi ha de trobar una fi última. La qüestió és saber si, sota el tumult que regna a la superfície, no s'hi realitza una obra silenciosa i secreta en la qual serà conservada tota la força dels fenòmens. Ço que ens incomoda, és la gran diversitat, el contrast d'aquest contingut. Veiem coses oposades ésser venerades com a sagrades i pretendre representar l'interès de l'època i dels pobles. Així neix la necessitat de trobar en la idea la justificació d'aital declivi. Aquesta consideració ens condueix a la tercera categoria, a la recerca d'una fi en si i per si última. És la categoria de la pròpia Raó, que existeix en la consciència com a fe en la omnipotència de la Raó en el món. La prova serà fornida per l'estudi de la pròpia història. Car aquesta no és més que la imatge i l'acte de la Raó»
Des dels manuscrits del 1844, per bé que representen una transició de l'hegelianisme al materialisme dialèctic, Marx escriurà: (“Manuscrits del 1844” - pp. 145 et 146)
«Ço que Hegel realitzà de postiu en la seua lògica especulativa és haver fet conceptes determinats, formes universals fixes del pensament, en la llur independència en relació a la natura i a l'esperit (si hom veu les formes abstractes més generals NDLR), el resultat necessari de l'alienació general de l'ésser humà, i per tant del “pensament de l'home”, i d'haver-les presentades i agrupades com a moments del procés d'abstracció. Per exemple, l'ésser superat és l'essència, l'essència superada és el concepte; el concepte superat... la idea absoluta? Però que és això de la idea absoluta? Ella se supera alhora al seu torn, si ella no vol tornar a passar des del principi per tot l'acte d'abstracció i se contenta amb ésser una totalitat d'abstraccions o l'abstracció que se copsa a si mateixa.
«Però l'abstracció que es copsa com a abstracció coneix que no és res; s'ha d'abandonar, abandonar l'abstracció i així arriba després a ésser ço qui és el seu contrari directe, la natura. La lògica sencera és doncs la prova que el pensament abstracte no és res tot sol, res més que la idea absoluta, que tan sols la natura és quelcom. «(XXXII) La idea absoluta, la idea abstracta, qui «considerada en la seua unitat amb ella mateixa és contemplació» (Hegel «Encyclopèdia», 3a edició - p. 222), qui «en la veritat absoluta d'ella mateixa es resol a fer sortir lliurement d'ella el moment de la seua particularitat o de la primera determinació de l'altre ésser, la idea immediata en tant que el seu reflexe se fa sortir lliurement d'ella mateixa, d'ella mateixa en tant que natura» (Hegel: «Enciclopèdia» 3a edició - pp. 222-224), tota aquesta idea que es comporta de forma tan estranya i tan barroca i a propòsit de la qual, els hegelians s'han capficat terriblement, no és absolutament res més que l'abstracció, és a dir el pensament abstracte. Instruït per l'experiència i aclarit en la seua veritat, es resol sota múltiples condicions – falses i encara abstractes – per renunciar a ella i per posar el seu altre-ésser, ço particular, ço determinat, en el lloc del seu ésser-després-de-si, del seu no-ésser, de la seua universalitat, de la seua indeterminació: es resol a fer sortir lliurement d'ella mateixa la natura, la qual, continguda com a abstracció, com a idea, és a dir per abandonar l'abstracció i per veure a la fi la natura que fa sortir d'ella. La idea abstracta que esdevé immediatament contemplació no és pas altra cosa que el pensament abstracte que renuncia a ell mateix i es resol en contemplació. Tot aquest passatge de la lògica a la Filosofia de la natura no és res més que el passatge – ja difícil de realitzar pel pensador abstracte i a més descrit per ell de forma tan extravagant – de l'abstracció a la contemplació. El sentiment místic que impulsa la filosofia a abandonar el pensament abstracte per la contemplació, és l'enuig, la nostàlgia d'un contingut»
Aquesta anàlisi confirma ço que Marx havia escrit anteriorment recolzat en Feuerbach: (Idem, p. 126)
«La gran acció de Feuerbach és: primerament, haver demostrat que la filosofia no és més que la religió sota la forma d'idees i desenvolupada pel pensament; que no és més que una altra forma i un altre sistema d'existència de l'alienació de l'home, per la qual cosa és del tot condemnable.»
Cal recorçar ço que Engels expressa en les primeres pàgines de «Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya» per apreciar-ho. Després d'haver evocat les batalles de formes ideològiques però de contingut polític dels anys 1840 a Alemanya, que preparaven el 1848, escriu («Ludwig Feuerbach» - pp. 11 et 12) :
«Mentre que el materialisme considera la natura com l'única realitat, no és més en el sistema de Hegel que «l'exteriorització» de la idea absoluta, per dir-ho així una degradació de la idea; en tot estat de causa, el pensament és el seu producte intel·lectual, la idea hi és l'element primordial d'on surt la natural, la qual existeix de forma general tan sols com una degradació de la idea. I tot es movia més bé o més malament en aquesta contradicció. És aleshores que aparegué «L'essència del cristianisme» de Feuerbach. D'un col cop, reduí a cendres les contradiccions en coronar de nou el materialisme. La natura existeix independentment de tota filosofia; és la base damunt la qual nosaltres els homes, productes de la natura, hem crescut; fora de la natura i dels homes, no hi ha res, i els éssers superiors creats per la nostra imaginació no són més que el reflexe fantàstic del nostre propi ésser. L'encanteri havia sigut trencat; el «sistema» havia volat, la contradicció no existia més que en la imaginació. Cal haver experimentat un mateix l'acció alliberadora d'aquest llibre per fer-se'n una idea. L'entusiasme fou general, tots fórem momentàniament «feuerbachians».
Marx encara, en els escrits del 1844, resta “feuerbachià”; és a dir se situa encara en el punt de vista de “l'home” en general, del punt de vista de “l'home” genèric”, de “l'essència de l'home”, de “la autoconsciència”, però en Marx més que en cap altre, si és una abstracció, és una abstracció raonada.
Sempre en els manuscrits del 1844, escriu p. 62 :
«La universalitat de l'home apareix en la universalitat qui fa de la natura sencera el seu cos no orgànic, també en la mesura que, primerament, és un mitjà de subsistència immediat, que, en segon lloc, és la matèria, l'objectiu, l'eina de la seua activitat vital.»
Però atenció:
«L'home no és tan sols un ésser natural, és també un ésser natural humà, és a dir un ésser que existeix per ell mateix, per tant un ésser genèric (és a dir que és una part del gènere, que no existeix més que pel gènere, i que no es realitza menys que dins el gènere, en altres termes la humanitat, la societat) [NDLR] que s'ha de manifestar com a tal en el seu ésser i en el seu saber. Així, ni els objectes humans no són objectes naturals, com els que s'ofereixen immediatament, ni el sentit humà és com immediamenta ho són la sensibilitat humana, l'objectivitat humana. Ni la natura en el sentit objectiu, ni la natura en el sentit subjectiu no existeixen immediatament d'una manera adequada per l'ésser humà. I així com tot ço que és natural ha de nèixer, així com l'home té també el seu acte de naixença, la història, que és per ell una història coneguda i seguida, en tant que acte de naixeça, és un acte de naixença que se suprimeix conscientment. La història és la veritable història natural de l'home.
(Idem - p. 138.)
En altres termes, “l'home” no existeix més que en i per la societat que és la seua natura directa, es desenvolupa en i per la societat i les seues contradiccions. És per la mediació de les relacions socials qui aprèn la natura i que juga la dialèctica de les relacions de l'home amb la natura.
Però per aquest fet, l'home es posa al davant de la natura en general. Esdevé en tant que home en general ésser per ell mateix. És a dir del qual l'únic objectiu conscient o inconscient és el seu propi desenvolupament. És la pròpia fi d'ell mateix.