Objectiu – subjectiu

Stéphane Just

Generalitats

Una questió de mètode.

No podem examinar d'una forma relativament profunda la concepció del món que constitueix el materialisme dialèctic en el marc d'aquesta exposició. Caldria consagrar-hi tota una sèrie de marcs. La natura de l'exposició – l'objectiu i el subjectiu – exigeix alhora qualques punts de suport.

Marx, en escriure del mètode la crítica de l'economia política, explicava:

«Si admetem que la producció en general és una abstracció, caldrà reconèixer alhora que és una abstracció raonada, perquè subratlla i precisa efectivament els punts comuns i ens estalvia doncs la repetició. Amb tot, aquests caràcters generals o punts comuns destriats per comparació s'articulen en la realitat de forma més diversa i es disposen en feixos originals. Determinats punts són de totes les èpoques, d'altres són comuns a qualcunes tan sols. Tal punt es retroba alhora en l'època més moderna i en la més antiga. Si no, cap producció no seria concebible. Determinades lleis regeixen alhora les llengües més evolucionades i d'altres que ho són menys, però si es desenvolupen, és a causa d'elements que no són ni generals ni comuns. És doncs indispensable de destriar els càracters comuns de tota producció, ni que siga per evitar que la unitat resultant del simple fet de la identitat del subjecte de la humanitat i de l'objecte – la matèria no fés oblidar les diferències fonamenals.» ("Projecte de introducció a la crítica de l'economia política". Fonaments - Tom I - p. 13.)

Hegel: les peripècies de la raó.

Seguim el mètode de Marx, per bé que sabem que el «home», l'home genèric, l'home com a tal, és una pura abstracció, cal reconèixer però que és una abstracció raonable. Just com els filòsofs vulgars, posam la relació de l'«home» a la natura. Hegel, qui elevà la filosofia al punt més alt a on podia arribar, dóna la relació següent:

«Per comprendre l'essencial, en la història universal, cal primer eliminar l'inessencial.» (Hegel: «La raó en la història» - p. 52.)

L'essencial, què és? Bé, és l'esperit, la Raó, qui, a través de la història humana s'aliena, es perd, es retroba, per esdevindre plenament ella mateixa en l'autoconsciència (A qui les circumstàncies o el temps li ho permeten, que llitge «Les categories de la consciència històrica», en la «Raó en la Història [1] » - pp. 53-56.)

Notes