Una concepció del món
Les vies individuals que ens duen a la necessitat de la revolució proletària, del socialisme, de la reconstrucció de la IV Internacional poden ésser ben diferents: purament i simplement la lluita directe en el terreny de l'empresa per la defensa o l'augment del preu de la força de treball; les múltiples formes no solament d'explotació sinó d'opressió, la lluita contra elles; les contradiccions intel·lectuals que expressen les contradiccions de classe; l'impàs de l'art, de la cultura, què sé jo...
Però cal, si no establir ací (això no és pas l'objectiu d'aquesta exposició), recordar que la diversitat de perspectives i de camins en la pràctica de la lluita per la revolució proletària, el socialisme, per la construcció del partit revolucionari, la reconstrucció de la IV Internacional, té sempre com a origen la lluita de classes, el moviment objectiu que du el proletariat a enfrontar-se a la burgesia, el conjunt de contradiccions de classe i en l'interior de les classes. Aquest moviment es pot considerar així un moviment objectiu ja que resulta d'un desenvolupament de relacions nascudes d'una història anterior, que condicionen l'activitat de les classes, dels grups socials i polítics, dels individus, qui actuen i combaten. Però alhora si aquelles són producte de l'activitat humana anterior i cauen en el domini de les “condicions objectives”, aquestes “condicions objectives” resulten de l'activitat pràctica de les classes amb totes les determinacions que això implica, ja que són productes del subjecte de la història – la humanitat – i de les seues contradiccions – classes, homes, si no conscients, en tot cas que pensen i actuen, producte doncs de l'activitat subjectiva. Com diu Engels:
«Els homes fan la pròpia història, siga com siga la forma que prenga, en seguir cadascun els llurs propis objectius, conscientment volguts, i són precisament els resultats d'aquestes nombroses voluntats que actuen en sentits diferents i les llurs repercussions variades en el món exterior ço que constitueix la història».
("Ludwig Feuerbach" - pp. 34 et 35.)
Però amb la vida quotidiana no n'hi ha prou per adherir-se al socialisme, al comunisme, i per participar en la construcció del partit revolucionari, a la reconstrucció de la IV Internacional.
Com a mínim, cal copsar, si més no institivament, que la lluita de classes actual ha de dur cap a un nou ordre social: el socialisme, que resoldrà les contradiccions de la societat actual; que aquestes contradiccions resulten de la contradicció fonamental entre les relacions de producció burgesa i el desenvolupament de les forces productives; que l'agent d'aquesta transformació és la classe obrera, el proletariat, força productiva essencial; i que no pot ésser més que el resultat de l'activitat pràctica del proletariat que pren consciència de si mateix. La necessitat del partit revolucionari i de la IV Internacional prové del fet que la consciència de l'objectiu, de les vies i els mitjans per aconseguir-lo, és indispensable per arribar-hi, que això és al mig de l'organització, del partit, que en base a l'activitat pràctica del proletariat s'elabora, es constitueix la consciència de la classe obrera.
Si admetem que el programa és l'expressió conscient del procés inconscient, se segueix aleshores que l'origen del programa és el moviment del proletariat, que el programa no és pas aportat a la classe, sinó que resulta del moviment de la classe. El conscient té com a font el moviment inconscient, i la intuïció de la classe, per bé que no n'hi ha prou amb ells tots sols.
El combat inconscient, intuïtiu, de la classe explotada contra les classes explotadores retroba i nodreix les contradiccions de les classes explotadores, i per damunt de tot de la classe dominant, i la somouen, la divideixen al nivell més elevat de les superstructures de la societat: política i ideològica. El marxisme no és més que el producte de les tres fonts del marxisme que diu Lenin: el materialisme francès, l'economia política anglesa, la filosofia alemanya. O més aviat, no resulta pas de la simple trobada d'aquestes tres forces, sinó de la crisi ideològica de la societat burgesa que apareix l'endemà de la revolució francesa, crisi ideològica, reflexe de la incapacitat de la burgesia d'assumir el seu programa teòric enunciat el segle de les llums, el lliure desenvolupament de l'individu, el regne de la raó racional, i que es troba o més aviat participa del mateix procés que l'emergència del proletariat com a classe. És en base a l'acció del proletariat naixent com a classe, de la crítica a la seua manera de la societat burgesia, que la crítica ja siga del materialisme francès, de la ideologia alemanya, de l'economia política anglesa, la pogueren fer Marx i Engels.
Engels ho diu expressament quan escriu:
«En tots els període anteriors, la recerca de les causes motrius de la història era gairebé impossible a causa de la complexitat i de la dissimulació de les llurs relacions amb les repercussions que exercien; la nostra època ha simplificat tant aquestes relacions que l'enigma s'ha pogut resoldre. Des del triomf de la gran indústria, és a dir, des de com a mínim els tractats del 1815, ja no és un secret per ningú a Anglaterra que tota la política gira al voltant de les pretensions de domini de dues classes: l'autocràcia rendista i la burgesia. A França, és amb el retorn dels Borbons quan hom pren consciència del mateix fet; els historiadors de l'època de la Restauració de Thierry a Guizot, Michelet i Thiers, ho indiquen per tot com la clau que permet de comprendre tota la història de França d'ençà de l'Edat Mitjana. I del 1830 ençà, la classe obrera, el proletariat, ha sigut reconegut com el tercer combatent pel poder en aquests dos països. La situació s'ha simplificat tant que cal tancar els ulls per no veure en la lluita de les tres grans classes i en el conflicte dels llurs interessos la força motriu de la història moderna, com a mínim en els dos països més avançats”.
(Idem, p. 86.)
Del 1830 al 1848, el moviment de la història bascula. En aquests divuit anys, el proletariat passà d'una acció política per la burgeia a una acció política pròpia. És la fi del gran període de les revolucions burgeses, l'època de la revolució proletària s'anuncia i s'obre. És també la de l'elaboració del marxisme: per la mediació d'intel·lectuals que trenquen amb la burgesia, el proletariat s'apropia de les conquestes culturals de la humanitat, si més no sota la forma de la teoria revolucionària: el materialisme històric.
Però seria erroni de creure que el marxisme és l'addició o ni tan sols la síntesi del materialisme francès, de l'economia política anglesa i de la filosofia clàssica alemanya (Kant, Hegel, Feuerbach). Marx i Engels degueren abans criticar, és a dir destruir, dislocar aquests tres elements, dits constitutius del marxisme, i a través, mitjançant aquesta crítica, de servir-se dels llurs materials per construir el nou edifici teòric: el marxisme. Però aquesta conquesta teòrica no és ni assolida, ni transmesa directament al proletariat. Caldrà tot un llarg procés històric que va més enllà de la revolució perquè es realitze plenament.
No és pas acabat. Encara és el moviment del proletariat qui el permet de desenvolupar. Així, Marx dirà de la Comuna que fou la forma a la fi trobada per la dictadura del proletariat; el Programa de transició no es podrà elaborar més que en el curs i a la fi del primer període de la revolució proletària que va del 1917 al 1938: així com el Manifest comunista no s'elaborà fins el 1847 després que el proletariat s'implicàs en el combat com a classe, a la revetlla de la revolució del 1848. La presa del poder a escala internacional pel proletariat permetrà sense cap dubte nous i importants desenvolupaments del marxisme.
No es transmès directament al proletariat. Certament, la consciència de classe del proletariat no és pas un fet fix, necessàri. Es modifica en funció de l'experiència històrica acumulada. L'acció, l'agitació, la propaganda de les organitzacions i partits obrers actuen, en relació amb l'experiència que treu dels seus combats, en la seua consciència. Però el materialisme històric exigeix l'organització, el partit com a organització específica. L'organització i el partit no són pas un santuari ideològic, sinó organismes de combat, d'acció política. És un aspecte de la divisió del treball burgès que s'imposa en el propi combat del proletariat per la seua supressió. Però apropiar-se plenament el marxisme, la classe obrera com a classe haurà d'establir en un moviment pràctic les condicions de la seua desaparició com a classe, abolir la divisió entre treball manual i treball intel·lectual.
El programa, el nostre programa és una part del moviment de la història, una concentració per un període – el de la revolució proletària – del materialisme històric. Però ens cal per actuar, per tindre'ns en un combat llarg i difícil, per donar tota l'eficàcia a la nostra activitat, de situar el nostre programa com a part d'un conjunt encara més gran, que fonamenta el moviment de la revolució proletària en la història, i en la història de la pròpia humanitat, és a dir en una concepció del món.
El materialisme dialèctic és precisament aquesta concepció del món. El materialisme dialèctic inclou el materialisme històric. Uneix contingut, forma i mètode.
Una concepció del món pot ésser idealista. Però no pas per deixar pas a l'idealisme. És una necessitat pràctica de la revolució proletària combatre l'idealisme sota totes les seues formes, religioses i filosòfiques. Els homes que actuen i que pensen, i encara més els que són revolucionaris necessiten percebre, si no saber, quin és el llur lloc en la història, i quin és el lloc de la humanitat en el món, en l'univers.