8. Reconstruir la IVª Internacional
Canonització de Trotski – Liquidació del trotskisme
El procés de canonització de Trotski és en curs. El «Trotski» de Deutscher n’il·lustra el mecanisme. El seu títol és un programa «El profeta armat... desarmat... proscrit». Els estalinians havien donat de Trotski una imatge diabòlica, i embalsamat Lenin. Suport del diable, arcàngel del bé, és tot un. Aquest procés és entaulat perquè cal desarmar el trotskisme. Ací, Isaac Deutscher pinta un Stalin immoral, però «constructor del socialisme». Descriu avui un Trotski, sublim d’abnegació, «heroi» d’una gran tragèdia revolucionària».
Trotski no és ni l’heroi d’una tragèdia antiga, dominat per una fatalitat que no comprèn, ni l’home pràctic en el sentit vulgar. Pensava amb Marx (8ª tesi sobre Feuerbach) que «Tots els misteris que desvien la teoria cap al misticisme troben la llur solució en la vida pràctica humana i en la comprensió d’aquesta via pràctica». «Conèixer les causes racionals del que s’acompleix i trobar-hi el seu lloc», escrivia en el pròleg de la seua autobiografia, «és la primera obligació d’un revolucionari. I tal és també la més alta satisfacció personal a la qual pot aspirar qui no confon pas la seua tasca amb els interessos del dia present».
La grandesa de Trotski és no haver mai dissociat el pensament de l’acció acordada al procés històric, i no haver pogut trobar el seu equilibri més que amb aquesta condició, fos quin fos el preu immediat a pagar.
Del jove president del soviet de Petrograd, el 1905, al constructor de l’exèrcit vermell, al fundador de la IVª Internacional, l’home s’enriquí constantment. Resta constantment el mateix. És el combatent revolucionari, ni arcàngel, ni profeta, ni dimoni. L’escriptor de «Literatura i revolució» és el redactor del «Programa de transició»: cap solució de continuïtat entre els dos.
A: «Tota la cultura és en crisi, des dels seus fonaments econòmics fins a les més altes esferes de la ideologia», responen: «La situació política mundial en el seu conjunt es caracteritza per la crisi històrica de la direcció del proletariat» i «La crisi de la civilització humana no es pot resoldre més que per la IVª Internacional».
El mètode de Deutscher és conegut. És el que mateix que feia escriure a Lenin:
«En vida, als grans revolucionaris, les classes d’opressors el recompensen per incessants persecucions; acullen la llur doctrina amb el furor més salvatge, amb l’odi més ferotge, amb les campanyes més frenètiques de mentides i de calúmnia. Després de la mort, hom prova de fer-ne icones inofensives, de canonitzar-los per dir-ho així, d’envoltar-ne el NOM d’una certa aureola per tal de «consolar» les classes oprimides i de mistificar-les; en fer-ho, hom buida la llur doctrina revolucionària del seu CONTINGUT, hom l’envileix i en despunta el tall revolucionari».
(«L'état et la révolution» , Éditions d'état de Moscou, p. 8.)
Aquest procés, per acomplir-se, necessita de testimonis de moralitat en la persona d’antics deixebles dels mestres. Les organitzacions revolucionàries no viuen pas fora de la societat que combaten. La dialèctica del moviment històric se’ls aplica igualment. En el llur si, la lluita és constant entre la llur tasca revolucionària i l’adaptació a la societat que ells s’han donat per missió de destruir. Cap programa, cap forma d’organització, és en si una garantia suficient contra la descomposició teòrica i política. És, en darrer ressort, la lluita viva la que decideix. La IVª Internacional no ha escapat pas a aquesta regla. En el seu naixement, portava en ella contradiccions, com tot organisme vivent. El desenvolupament de la lluita de classes, la presa real de la qual sempre fou feble, la dominà i finalment la féu esquerdar. En particular, la destrucció de la secció russa, exterminada en els camps de Stalin, l’assassinat de Trotski, el teló de ferro que s’abatia entre els treballadors de l’U.R.S.S., d’Europa oriental i els dels països capitalistes econòmicament desenvolupats l’afebliren considerablement. Ço que caracteritzava la IVª Internacional, el que li donava la seua força teòrica i política, que no suprimia pas la seua feblesa organitzativa però que li podia permetre de superar-la, era el seu programa on s’expressava la unitat de la lluita de classes mundial, de la qual es devia fer expressió conscient, en el sentit marxista del terme que uneix la consciència amb l’acció. L’adopció de la concepció de blocs no tingué pas menys importància per a l’esdevenidor de la IVª Internacional que la de la teoria del socialisme en un sol país per a la IIIª Internacional. Acceptava com «la realitat objectiva en tot cas» el resultat immediat i aparent d’una estabilització efímera de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin a partir del moviment revolucionari estroncat, mancat de direcció revolucionària que derivà de la 2ª guerra mundial.
La descomposició teòrica i política de la IVª Internacional es revelà irremeiable a partir del juny del 1953. Contra els treballadors d’Europa oriental, els dirigents pablistes s’alinearen amb la burocràcia del Kremlin. L’agost del 1953, contra la classe obrera francesa, s’alinearen amb l’aparell estalinià; en tots dos casos, en darrera anàlisi, del costat de la burgesia internacional. La internacional pablista feia les primeres passes en la bona societat. El «diàleg» esdevenia possible amb els Deutscher. Ens cal citar una nota extremadament suggerent de Hansen en el seu article «La biografia de Trotski, d’Isaac Deutscher»:
«...Deutscher feia al·lusió, en una nota, a un atac del qual fou objecte el seu punt de vista el 1954 de part de James P. Cannon. Pot ésser útil d’intentar d’esclarir-hi aquest punt. Proposicions dures i fins i tot injustes foren sostingudes sobre Deutscher. En l’època, la teoria de Deutscher sobre la possibilitat d’autoreforma de la burocràcia estaliniana figurà en una crisi interior del Socialist Workers Party. Una part dels quadres i caps polític foren fortament influïts per la teoria de Deutscher. Una ruptura intervingué i certs d’entre ells capitularen davant l’estalinisme. La crisi fou pas particularment en el S.W.P., però afectà d’altres sectors del moviment trotskista. Per nombrosos trotskistes, la posició de Deutscher aparegué co una alternativa que podia alçar un pont vers l’estalinisme. Fou en conseqüència contemplada amb hostilitat».
(« Quatrième Internationale » , n° 21, février-mars 1964, p. 47, en note.)
Hansen oblida d’informar-nos més precisament. Reparam aquest oblit. Es tractava de la tendència Clark, sostinguda de sota mà pel «S.I.» pablista. En aquesta època, la direcció del S.W.P. publicà una crida als trotskistes del món sencer en la qual reconeixia que la lluita endegada des del 1951 per l’organització francesa era una lluita per la defensa del trotskisme contra el revisionisme del «Secretariat Internacional». Perquè, ara, la direcció del S.W.P. no devia passar d’un cert llindar, Hansen ens ho revela:
«S’albira ara que Deutscher no cercava pas recrutar partidaris a expenses del moviment trotskista, ni a formar una secta, encara menys a suscitar un culte. Això parlava fortament al seu favor».
(Idem.)
En altres termes, Deutscher – i no pas únicament Deutscher, sinó el «S.I.» pablista – podia ben desenvolupar la teoria d’autoreforma de la burocràcia; sempre que deixe a la direcció del S.W.P. mestressa a ca seua, on podia entendre’s – i no pas tan sols amb Deutscher, sinó amb el S.I. pablista –, el que es produí d’altra banda tot seguit:
«Després de l’aixecament hongarès, un altre fet aparegué ràpidament en el moviment trotskista. Nombrosos membres de partits comunistes, aclaparats pels esdeveniments, es posaren a llegir la literatura prohibida; no disposats pas a afrontar directament les obres del mateix diable, els escrits de Deutscher els semblaren menys «contra-revolucionaris». En haver tingut per aquest mitjà el primer contacte amb el trotskisme (!) tingueren desig de saber-ne més. A través de Deutscher, alguns d’entre ells trobaren fins i tot la llur via vers el trotskisme. La posició de Deutscher, en aquestes condicions, s’albirà com un pont DES DE l’estalinisme VERS el trotskisme. Els trotskistes no podien desaprovar aquest gènere de possibilitats. Emprengueren la llur pròpia reforma... en relació a Deutscher».
(Idem.)
El que prova és que les vies de la providència són impenetrables. Quant a determinar qui passa el punt i en quin sentit, cal recordar a quines farinetes redueix la revolució política, i apreciar el rol polític dels Deutscher per saber-ho. Tot Deutscher i el seu rol polític en relació al trotskisme ens són revelats en poques línies. En el segon volum («El profeta desarmat») de la seua biografia de Trotski, escriu:
«Trotski prengué la paraula. Pronuncià un dels seus discursos més gran. De tot moderat, però extremadament violent en la seua intenció, espurnejant d’humor, aquest discurs fou una obra mestra d’humor i d’eloqüència». Per què calia que Trotski ho espatllàs tot?: «Però revela una vegada més la causa principal de la gran feblesa de Trotski: la seua increbantable confiança en la revolució europea». Després d’això és ben natural que Deutscher presente la decisió de Trotski de fundar la IVª Internacional com «el ridícul fracàs d’un aficionat llençat a una insignificant política sectària». Hansen, que el cita, és un poc avergonyit. Tira de moment per una «obra mestra d’humor (negre)»: «Tot i així, el retrat és prou bo» (un cap de profeta cobert amb un barret d’ase) «perquè, contemplat Trotski damunt de la tela de Deutscher, concebem el Vell picant-nos l’ullet per sota de les gesticulacions del pinzell... Sempre hem tingut dificultats amb els nostres artistes. No els demanam pas massa, sinó prenguem amb reconeixement ço que ens poden donar».
Deutscher (no ens interessa pas en tant que individu, sinó pel que representa políticament) ha trobat els seus testimonis de moralitat i un poc més encara: còmplices polític. Han transformat la IVª Internacional en simple cascavell. Si la burocràcia del Kremlin s’autoreforma – siga per ella mateixa, sota la pressió de masses, o de la «realitat objectiva» -; si els dirigents petit-burgesos poden esdevindre «marxistes naturals», com Castro als ulls del S.W.P.; si el «neo-capitalisme», premut per la «necessistat» supera les seues contradiccions de tal sort que el programa de transició ha d’ésser refós «per correspondre a la situació nova resultat de progressos que han intervingut com a conseqüència d’un període excepcional d’alta conjuntura» (Frank – Per què excepcional? Des de l’instant que el programa s’ha d’alinear en relació a l’alta conjuntura, és que és, no l’excepció, sinó la norma); si la situació objectiva és tal que transmuta el plom en or, els estats burgesos en estats obrers a partir d’una certa extensió de nacionalitzacions, els partits burgesos, petit-burgesos, reformistes, estalinians, en partits revolucionaris, obrint vies múltiples per accedir al socialisme; llavors, tota l’activitat política de Trotski fou un error, una distracció idealista en el sentit precís vincular a aquest terme per Engels:
«Cada ideologia, una vegada constituïda, es desenvolupa damunt la base del tema de representació donat i l’enriqueix; si no, no seria pas una ideologia, és a dir el seguiment d’idees en tant que entitats que viuen una vida independent, es desenvolupen d’una forma independent i únicament sotmeses a les llurs pròpies lleis»
(«Ludwig Feuerbach i el final de la filosofia clàssica alemanya».)
Trotski romangué adherit al vell mite del moviment obrer que somniava de forjar la seua pròpia història: la IVª Internacional no seria més que una supervivència, «una idea que es desenvolupa d’una forma independent i únicament sotmesa a les seues pròpies lleis», desvinculada del real.
Però la «situació objectiva» esdevé llavors un monstre mític: «La realitat, el món sensible ja no són considerats més que sota la forma D’OBJECTE i d’intuïció, però no pas en tant que ACTIVITAT CONCRETA HUMANA, en tant que PRÀCTICA, no pas de forma subjectiva... L’activitat humana mateixa (no és concebuda) en tant que activitat objectiva» (Marx, 1ª tesi sobre Feuerbach). Els homes, més precisament la classe obrera, ja no són més que els instruments d’una «realitat objectiva» que els domina i els manega com marionetes. Davant d’aquest nou Leviatà, la «realitat objectiva», ja no poden tindre més que reaccions voluntaristes, idealistes, abocades al fracàs (la IVª Internacional), o bé inclinar-se davant ella, adorar-la, deificar-la. El revisionisme es basa en un materialisme mecànics. Ens refusa per sota mà el marxisme, i desemboca en l’idealisme. Si s’aferra a bocins de marxisme, és per necessitat política i per pur eclecticisme.
Que Hansen i els seus comparses, després d’haver estat trotskistes, prenguen amb «reconeixement ço que l’artista els pot donar», és l’admissió de la llur degeneració. Però que cessen d’apel·lar al fantasma de Trotski per presidir el seu assassinat polític! Per poc, haurien signat amb el nom de Trotski el telegrama de condolències del S.W.P. a la vídua Kennedy. No hi ha pas diferència de natura entre la temptativa de Deutscher de liquidar política Trotski canonitzant-lo i el telegrama a la vídua Kennedy. L’assassinat de Kennedy és un símptoma de la crisi que afecta la societat burgesa en el cor del sistema imperialista mundial. No prejutja en res les formes i ritmes que prendrà aquesta crisi. Significa per tant que la societat americana és inestable, que a la lluita dels negres – la part més explotada i més oprimida del proletariat americà – correspon una crisi de direcció de la burgesia americana, reflex de contradiccions que no es poden resoldre més que amb la violència. El telegrama del S.W.P. significa que els dirigents prenen part pels grans dolors nacionals i s’alineen «amb l’esquerra» de la burgesia americana, la qual cosa no els garanteix pas per això un esdevenidor rosa.
El «Trotski» de Deutscher és una obra política. La crisi de la burocràcia del Kremlin obra una alternativa. D’aquesta crisi pot així sorgir tant la revolució política com la contra-revolució imperialista: la història no és pas escrita d’antuvi, depèn en darrera anàlisi de l’activitat dels homes. De l’existència de partits i d’una Internacional revolucionàries fundades en allò que expressa l’essència de l’obra de Trotski (sense que es limite a això), el Programa de transició, depèn que, de la conjugació de crisis de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin, resulten o no la revolució proletària i el socialisme.
Desnaturalitzar aquesta obra, «envoltar d’una certa aureola el nom» de Trotski, en fer-ne un màrtir, tot «buidant la seua doctrina del seu contingut» , «envilint i llimant el tall revolucionari», són necessitats polítiques ardents per a l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin. El «tall revolucionari» de l’obra de Trotski, és la IVª Internacional, és el Programa de transició. Sense ells, tota la resta és més o menys acceptable per a la reacció, i es pot reduir al nivell d’elements de savíssimes especulacions intel·lectuals, si l’instrument de lluita, la IVª Internacional, és destruït o desnaturalitzat. Deutscher s’hi empra en el seu domini per la seua part. I no és certament pas un atzar si el seu «Troski» succeeix a la seua obra apologètica «Stalin», en el moment que la crisi de l’estalinisme i de la societat burgesia posa en l’ordre del dia el «trotskisme». Però totes aquestes temptatives no poden reeixir, no poden ni tan sols ésser empreses amb algunes oportunitats d’èxit, més que amb la condició de tindre la fiança de «trotskistes». La qual cosa no impedeix pas Stalin i la burocràcia de Kremlin d’endur-se’n totes les llurs responsabilitats. Els Pablo-Germain-Frank-Hansen s’enduen per la llur part, totalment, la responsabilitat d’ésser els liquidadors de la IVª Internacional.
La «realitat objectiva» i el marxisme
La «realitat objectiva» resulta del conflicte de les forces socials presents. «Els homes fan la llur pròpia història, siga quin siga el gir que prenga... La inconseqüència no consisteix pas a reconèixer forces motrius IDEALS, sinó a no remuntar-se més amunt, fins a les llurs causes determinants». (Idem.) La consciència no és pas un fenomen individual. No pot mai alliberar-se de les condicions econòmiques i socials que li donen naixement. Quan sembla alliberar-se de la seua base material, deixa d’ésser consciència en el sentit científic del terme per esdevindre ideologia i mistificació, bo i restant l’expressió d’interessos d’una capa social o d’una classe. La consciència d’una capa o classe social condemnada per la història existeix, però és sempre parcial i limitada. Fonamentalment, no pot dominar el desenvolupament històric, hi resta dominada, per bé que hi participa.
Tan sols els qui se situen en la perspectiva de la missió històrica de la classe obrera poden substituir la ideologia amb la consciència, per raó mateixa de la natura d’aquesta missió: establir la societat sense classe. Però la classe obrera no és pas armada de peu a cap per a la seua tasca històrica. «Per transformar la vida, cal conèixer-la». O, i aquesta és la contradicció principal que la classe obrera ha de resoldre: la classe revolucionària des del principi, pel seu rol en la producció, és alhora desproveïda de cultura, de coneixements. Encara ací hi ha una simplificació. Ens cal reproduir ací un passatge de «Qüestions de la vida quotidiana» de Trotski:
«El proletariat representa una potent unitat social, que es desplega plenament i definitiva en període de lluita revolucionària aguda pels objectius de la classe sencera. Però a l’interior d’aquesta unitat, hom observa una diversitat extraordinària, o una disparitat gens negligible. Del pastor ignorant i analfabet al mecànic altament qualificat, hi ha un gran nombre de qualificacions, de nivell de cultura i d’adaptació a la vida quotidiana. Cada capa, cada corporació, cada agrupament es compon després de tot d’éssers vius, d’edat i de temperament diferents, que té cadascú un passat diferent. Si aquesta diversitat no existís, el treball del Partit comunista, quant a la unificació i a l’educació del proletariat, seria un dels més simples. Com aquest treball és, al contrari, difícil, ho veiem a l’Europa de l’Oest. Hom pot dir que com més rica és la història d’un país i, de retruc, la història de classe obrera, més ha adquirit d’educació, de tradició, de capacitats, més conté antigues agrupacions, i més difícil és de constituir-la en unitat revolucionària».
(« Littérature et révolution » , pp. 272-73.)
Les classes o fraccions de classe s’expressen a través de les llurs organitzacions de tota mena; així, els sindicats i els partits per a la classe obrera. Encara cal precisar que aquestes organitzacions viuen la llur pròpia vida i tendeixen a desenvolupar la llur pròpia lògica, a tindre interessos específics.
Parlar de la «realitat objectiva» com d’un monstre mitològic, és dissoldre la realitat viva en una pura abstracció. Al mateix temps, abstreure la «consciència» de la història, és conduir cap a un altre idealisme. Hom no sabria posar un signe igual entre la «consciència» del proletariat del juny del 1848 a França i la del proletariat de Petrograd l’octubre del 1917, entre la consciència de la classe obrera hongaresa del novembre del 1956 i la de la classe obrera dels U.S.A.; entre la consciència de l’avantguarda i la de les fraccions endarrerides de la classe. I per tant aquest seria el pitjor dels errors que el de no cercar els vincles que les uneixen, les regles i les lleis del llur moviment.
Més que cap altra classe de la societat, la classe obrera manifesta la seua consciència per l’acció política abans de tot. L’organització política és la manifestació i la condició de la consciència de la classe obrera. La consciència de la classe no es pot manifestar sense que existesca l’organització política adequada. No pot mai desenvolupar-se alhora fins a l’objectiu i fins a les darreres implicacions pràctiques sense aquesta organització política. No hi hauria hagut mai les jornades de febrer del 1917 sense l’acció de la socialdemocràcia russa que, ella mateixa, existia perquè hi havia una socialdemocràcia internacional. Les jornades de febrer es feren amb les organitzacions socialdemòcrates a sota. No haurien mai conduït a la revolució d’Octubre sense el partit bolxevic. Mai l’avantguarda no hauria «inventat» els soviets; però sense el partit bolxevic, els soviets eren condemnats a la impotència, a la degeneració i a la desfeta. L’existència d’organitzacions sindicals i polítiques sorgides de lluites obreres significa una certa consciència de classe. Al llur torn, poden esdevindre obstacles a un desenvolupament ulterior de la consciència de la classe obrera.
Els marxistes (inútil d’afegir-hi «revolucionaris») aborden tota situació des del punt de vista de la construcció de la Internacional i dels seus partits, que encarnen la més alta consciència de les tasques i problemes de la revolució proletària i són els instruments indispensables d’aquesta revolució. No comenten pas la «situació objectiva», l’analitzen per intervindre-hi amb vistes a modificar-la. La modificació fonamental en les relacions entre classes i a l’interior de la classe es manifestarà amb la construcció de la Internacional i dels seus partits. Responen a un corresponsal de la revista «Partisan Review», Trotski escrivia el 17 de juny del 1938: «Cap idea progressista no ha emergit d’una «base de masses», sinó no seria pas progressista. No és a fi de comptes més que una idea que troba les masses, a condició, ben cert, que responga ella mateixa a les exigències del desenvolupament social» (« Littérature et révolution » , p. 361), el marxisme més que cap altra «idea». Al mateix temps «la idea» no es desenvolupa pas fora de la lluita de classes, sinó a dins. Exemples? El «Manifest comunista» i el «Programa de transició». I la «idea» requereix dels seus instruments de formació i intervenció, la Internacional i els seus partits, que en faran una força material, i fora de la qual no és res.
Els moviments d’agost del 1953 i d’agost-setembre del 1955 a França, l’onada revolucionària dels anys 1953-1956 que culmina amb la revolució hongaresa, Dien Bien Phû no són pas combats de classes independents o fins i tot merament paral·leles. Procedeixen tots d’una mateixa «realitat objectiva», que impulsa l’exacerbació de contradiccions econòmiques i socials: l’imperialisme a penes estabilitzat prepara la guerra contra l’U.R.S.S., la Xina, l’Europa oriental, amb vistes a la reintegració d’aquestes zones d’economia planificada en el sistema capitalista mundial; i l’economia planificada, per la seua banda, s’ofega en el seu marc econòmic limitat. I quan hom ha dit això, encara no ha dit res. Això no és tan sols més que un punt de partida que permet comprendre la unitat profunda d’aquestes lluites i el llur caràcter internacional, independentment de la consciència que tinguen o no els proletaris que hi foren implicats. Es tracta de saber per què i com aquestes lluites es desenrotllaren així, els problemes que això ens posa, a nosaltres, els trotskistes, que ens situam des del punt de vista de la construcció dels partits revolucionaris i de la IVª Internacional.
Les causes «objectives» no són suficients per comprendre el desenrotllament dels esdeveniments i intervindre-hi. Cal considerar també altres elements: la disposició de les forces socials en el món, la llur organització, la llur consciència i els seus límits; la «guerra freda», que intervé damunt la base d’una relació de forces entre les classes que era suficientment estabilitzada en favor de l’imperialisme; el fet que la disposició nova de les forces de classes i la llur organització no permet ja a la burocràcia del Kremlin de jugar el mateix joc d’equilibri entre els diferents grups imperialistes i entre les classes que abans i en el curs de la segona guerra imperialista; la impossibilitat en la qual es troben l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin d’emmordassar les revolucions xinesa i iugoslava, i, per tant, les deformacions i limitacions que els imposaren: les característiques que han rebut els règims establerts a Europa oriental del fet que remunten el llur origen de revolucions estroncades per l’acció militar-burocràtica del Kremlin, del doble punt de vista del llur desenvolupament intern i en tant que part integrant de la situació revolucionària que esquerdava l’imperialisme en els seus bastions tradicionals d’Europa; l’experiència històrica adquirida pels treballadors, element de la llur consciència, i les limitacions d’aquesta consciència, en particular la llur incomprensió de la necessitat de destruir els partits estalinians i de construir nous partits de l’avantguarda obrera, susceptibles d’adoptar en cada país una estratègia revolucionària internacionalista, no tan sols a Europa oriental, sinó també en els països capitalistes avançats, com França; la capacitat de les burocràcies reformistes i estalinianes per parcialitzar al nivell de la consciència un moviment revolucionari per essència internacional, particularment per separar al nivell de la llur consciència els proletaris d’Europa oriental, de l’U.R.S.S., de Xina, dels proletaris dels països capitalistes, i la revolució en els països colonials de la dels països econòmicament desenvolupats, que inevitablement té la seua traducció en el pla de l’acció; finalment, la descomposició teòrica i política de la IVª Internacional, que jugà en benefici de la burocràcia del Kremlin i de l’imperialisme. Vet ací l’ensems d’elements que cal prendre en consideració, i sempre en tant que combatents de la lluita de classe si no d’espectadors.
Aparells petit-burgesos i revolució proletària
En veritat, és ben bé d’aquesta manera que un Deutscher aborda aquestes qüestions; no és pas un contemplador de la «situació objectiva», intervé en benefici de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin en la lluita de classes, a la seua manera i damunt del pla que li és propi. Aquest període de mitjan dels anys cinquanta és d’una enorme importància. De la seua anàlisi es desprenen els trets i els problemes d’una nova onada revolucionària mundial, que no serà per tant pas la simple reproducció, a una escala superior, dels combats d’aquest període. En la seua essència, aquesta fou la primera expressió aguda de la crisi conjunta de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin, tendent a l’alineament mundial de les forces socials en relació a les classes fonamentals: proletariat i burgesia. Per primera vegada es manifestà el vincle orgànic entre la revolució social en els països capitalistes avançats i la revolució política contra la burocràcia. Esclatant confirmació del Programa de transició i de la necessitat de la IVª Internacional.
«La burocratització d’un estat obrer endarrerit i aïllat i la transformació de la burocràcia en casta privilegiada omnipotent són la refutació més convincent – i no pas únicament teòrica sinó pràctica – de la teoria del socialisme en un sol país...
El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o la burocràcia, esdevenint més i més l’òrgan de la burgesia mundial en l’estat obrer, capgira les noves formes de propietat i retorna el país al capitalisme; o la classe obrera esclafa la burocràcia i obre una via cap al socialisme».
(«Programme de transition» , nouvelle édition, pp. 45-46.)
Ben cert, això no depèn pas únicament dels proletaris de l’U.R.S.S., de la Xina i de l’Europa oriental, sinó de la lluita de classes mundial. De forma caricaturesca Alemanya, dividida en dues, il·lustra com formen un tot la revolució social en els països capitalistes avançats i la revolució política en els països d’economia planificada on existeixen estats obrers degenerats: la reunificació d’Alemanya és impensable fora de la unificació dels sistemes econòmics i socials. No pot sorgir més que de la contra-revolució burgesa que destrueix la planificació de l’economia i de les relacions socials que existeixen a Alemanya de l’Est, o de la revolució a Alemanya de l’Est que es conjuga amb la revolució social a Alemanya de l’Oest, i edifica la república socialista soviètica alemanya. Tant l’un com l’altre són inimaginables en relació a la sola Alemanya.
La coexistència pacífica és un esquer. Hi ha més: la simple coexistència de dos sistemes socials és a la llarga impossible; o el mode de producció capitalista serà reintroduït en les zones d’economia planificada, o al contrari la planificació s’estendrà a les forces productives decisives de la humanitat, sense que hi haja processos que puguen mecànicament conduir a l’una o a l’altra branca de l’alternativa. És a través de la lluita de classes que la qüestió serà resolta. Però la lluita de classes s’expressa, en darrera anàlisi, per la confrontació d’organitzacions, de partits, instruments per mitjà dels quals actuen les forces socials.
En el fons, els moviments revolucionaris dels anys 1950, tant a Àsia com a Europa oriental i a Europa occidental, expressaven la necessitat de l’expansió de l’economia planificada a les forces productives decisives de la humanitat i l’harmonització mundial de l’economia. La classe obrera, tant de l’Oest com de l’Est, s’adreçava contra les forces socials, classes, fraccions de classe, grups socials que, per mitjà de les llurs organitzacions, partits, etc... s’hi oposen. La guerra imperialista és l’expressió negativa de la revolta de les forces productives contra les fronteres nacionals; la revolució proletària, en les seues expressions i les seues formes particulars, revolucions socials i revolucions polítiques (que, per ésser polítiques, no en tenen pas menys un contingut social), és l’expressió positiva de la revolta de les forces productives contra la propietat privada i les fronteres nacionals.
És a més això el que explica perquè, si la hipòtesi teòrica del programa de transició: «És ara impossible de negar categòricament d’entrada la possibilitat teòrica que, sota la influència d’una combinació en tot cas excepcional de circumstàncies (guerra, derrota, crac financer, ofensiva revolucionària de les masses, etc.) partits petit-burgesos, inclosos els estalinistes, puguen anar més lluny que no pas volen ells mateixos en la vida de la ruptura amb la burgesia» (Idem, p. 36), ha trobat la seua expressió en els fets, ho ha estat de manera estretament limitada. La descomposició de la societat burgesa és tal que seccions senceres s’han esfondrat. Però l’imperialisme és un sistema mundial, que es restructura i es reconstitueix en tant que no és abatut com un tot, és a dir en els països capitalistes econòmicament més desenvolupats. Inversament, la societat socialista no es pot realitzar més que damunt la base d’un mode de producció superior al mode de producció capitalista, que ha d’englobar en conseqüència les forces productives més decisives de la humanitat en organitzar-les en un pla superior per prendre’n l’auge. El socialisme és finalment l’accés a la consciència que es manifesta en la vida quotidiana, en el comportament quotidià de tots i de totes. En el capítol «Per transformar la vida, cal conèixer-la» de «Qüestions de la vida quotidiana», Trotski remarca:
«La teoria comunista ha avançat la nostra vida quotidiana real en diverses dècades, quan no, en certs dominis, en diversos segles. Això és ben bé perquè el Partit comunista és el que és: un factor revolucionari de primer ordre... Però la idea política és una cosa, la vida quotidiana és una altra. La política és mòbil, la vida quotidiana és estable i recalcitrant».
(Vegeu « Littérature et révolution » , pp. 279-280.)
La consciència política, encarnada pel partit, pot i s’ha d’elevar al nivell de les tasques històriques del proletariat. No s’identifica pas amb la realitat de la vida quotidiana. I la contradicció pot esdevindre aguda entre les dues.
«És tan sols després de la conquesta del poder per la classe obrera que hom veu instaurar-se condicions aptes per transformar veritablement la vida fins els seus fonaments més profunds. La vida no sabria ésser racionalitzada, és a dir transformada conforme a les exigències de la raó, sense racionalització de la producció, car la vida es fonamenta en l’economia. Tan sols el socialisme es posa com a tasca aprendre per la raó el conjunt de les activitats econòmiques de l’home i de subordinar-les-hi».
(Idem, p. 282.)
Fins al present, els treballadors no han pres veritablement el poder més que a Rússia, l’octubre del 1917. L’instrument de la presa i de l’exercici del poder fou el partit més conscient que la història haja conegut. En condicions històriques determinades, endarreriment de la revolució proletària en els països capitalistes avançats, endarreriment econòmic i cultura de Rússia, la realitat de la vida quotidiana destruí la consciència, és a dir el partit. Del seu si, de l’aparell de l’estat obrer, ha sorgit una capa social petit-burgesa: la burocràcia, el «vell fardell» sota una nova forma. Per tot arreu on el capitalisme ha estat enderrocat, el poder ha recaigut des del principi en aparells petit-burgesos, que constitueixen capes socials privilegiades. La burocràcia del Kremlin, en la lluita de classes mundial, és un factor conservador, i en conseqüència un factor d’enviliment de la consciència política de la classe obrera.
Per tot on el poder recau en capes socials que tenen interessos específics diferents dels del proletariat, el llur rol polític s’aparenta finalment al de la burocràcia del Kremlin... Són adherides a les normes de vida burgeses, així com a la llur base nacional, font dels llurs privilegis, i fan així el llit a la restauració capitalista. El llur rol les posa en contradicció amb els interessos immediats i històrics del proletariat. Alhora que la crisi profunda de l’imperialisme ha obligat les direccions petit-burgeses estalinianes a anar més enllà que no volien en la ruptura amb la burgesia, les transformacions econòmiques i socials que n’han resultat no es conserven ni es desenvolupen automàticament. La consciència política és el factor indispensable de la llur conservació i del llur desenvolupament. Ella sola pot dominar les contradiccions de la vida quotidiana, que es manifestaran amb força en tant que el mode de producció basat en la propietat col·lectiva dels mitjanes de producció no englobarà pas l’essencial de les forces productives mundials.
En oposició als interessos immediats i històrics del proletariat, les capes socials petit-burgeses – i, sociològicament, els aparells s’aparenten a la petita burgesia – resten lligats a la societat burgesa. En la lluita de classes mundial, s’arrengleren, en darrera anàlisi, del costat de l’ordre burgès. Inevitablement, entren en conflictes amb les llurs pròpies classes obreres, que no poden escapar a l’estressa i l’explotació quotidianes que esquerdant les normes de vida burgeses. Les lluites obreres, conscientment o no, si es desenvolupen en el terreny nacional, no són pas menys carregades d’un contingut internacional, i han d’ésser finalment transferides conscientment a aquest pla per reeixir.
La significació profunda dels moviments revolucionaris de mitjan dels anys 1950 consisteix en què la classe obrera de l’Est com de l’Oest s’ha implicat en l’acció al nivell de la consciència parcial adquirida en la lluita per enderrocar els obstacles que s’oposen al seu alliberament, i particularment els aparells burocràtics. Però, per reeixir-hi, li cal realitzar la seua connexió amb la consciència política al nivell més alt: el programa de fundació de la IVª Internacional, que expressa en termes d’estratègia revolucionària la unitat dialèctica de la lluita de classes mundial. Així s’explica la importància major de l’activitat de Deutscher i dels seus còmplices, que intenten desnaturalitzar l’obra de Trotski: obra que no té pas menys importància en allò que concerneix la lluita per l’enderrocament de la societat burgesa que no pas tingueren el «Manifest comunista» i el «Capital» per definir les tasques històriques del proletariat.
El programa de la IVª Internacional i la unitat de la lluita de classes mundial
El programa de fundació de la IVª Internacional és el producte de l’experiència, científicament analitzada, del primer període de l’era de les guerres i de les revolucions, que s’estén de la primera guerra imperialista a la segona, i on tots els problemes de la revolució proletària foren posats: els d’una revolució victoriosa resultant d’una onada revolucionària mundial, però isolada i degenerant; els de la revolució proletària en els països capitalistes avançats; els de la revolució en els països econòmicament endarrerits sota el tall de l’imperialisme. Però el Programa de transició ordena totes aquestes formes diverses com aspectes parcials d’un procés general, la revolució proletària mundial, i expressa tant la llur unitat orgànica com la llur continuïtat històrica. Al mateix temps, no aïlla pas el procés de la lluita de classes dels de la consciència. Tot guardant-se de fer del desenvolupament de la consciència una cosa en si, situada més enllà de la lluita de classes, precisa la forma orgànica sense la qual no pot cristal·litzar-se: la Internacional i els seus partits. En fi, és des del punt de vista de la lluita, del combat, que se situa: «Nostra tasca no és pas interpretar el món, sinó transformar-lo». És per això que no exposa pas una doctrina, sinó una estratègia, un programa.
El creixement del capitalisme no ha estat pas regular. La crisi de la societat burgesa no és ja rectilínia. La primera guerra imperialista manifestà l’impàs del mode de producció capitalista, les forces productives ofegades en el marc de la propietat privada dels mitjans de producció i de les fronteres nacional. Aixó s’obria l’era de les «guerres i revolucions». El simple fet que Lenin haja definit d’aquesta forma la nostra època històrica demostra que no concebia pas la revolució proletària com un procés rectilini. La revolució russa, primera revolució proletària victoriosa, fou confinada a l’U.R.S.S. i degenerà, no en raó de condicions purament objectives – era un anell en la cadena de revolució que esquerdaren per primera vegada l’imperialisme a l’eixida de la primera guerra imperialista –, sinó com a conseqüència de l’absència de partits i d’una Internacional capaces, a Alemanya i arreu, de conduir a la victòria el proletariat. És cert que l’absència de partits i d’una Internacional revolucionàries tenia arrels històriques en la història del desenvolupament del capitalisme i del moviment obrer. Tot això no impedeix pas que siga l’absència de tals partits i d’una tal Internacional el que fou a l’origen de l’aïllament de la revolució russa, de la seua degeneració, i del respir acordat a l’imperialisme. Abordar la qüestió d’aquesta forma és d’una importància decisiva. Tan sols així pot endegar-se la lluita per la construcció de partits i de la Internacional. I és ben així que procediren els bolxevics, sota l’impuls de Lenin i de Trotski, en constituir la IIIª Internacional.
La IIIª Internacional fou, de fet, la primera temptativa de constituir l’instrument de la revolució proletària mundial. Notablement, en no haver pas pogut conduir a la victòria la revolució alemanya, l’instrument s’esquerdà abans d’ésser trempat: «el tren de cua carregat de la revolució russa», per reprendre l’expressió de Trotski, el menà tota sencera en la degeneració. La formació de l’avantguarda revolucionària no és, ja no, un procés rectilini.
De la lluita contra la degeneració de la IIIª Internacional havien de nàixer la IVª Internacional i el seu programa. La consciència procedeix de la lluita de classes. No s’hi vincula pas mecànicament. En el centre del programa de la IVª Internacional es troba aquesta qüestió de la direcció revolucionària que la IIIª Internacional no pogué resoldre. Tot el període ulterior anava a verificar, així com les concepcions estratègiques del Programa de transició que reposen en la unitat de la lluita de classes mundial, que la necessitat de l’organització la funció de la qual és expressar conscientment aquesta unitat, sense la qual no hi hauria més que victòries parcials, gens decisives, sense treva posades en qüestió tant de l’interior com de l’exterior. Les transformacions de les estructures econòmiques i socials dels països d’Europa oriental i de la Xina, el curs dels moviments revolucionaris en els països colonials, les fluctuacions en el curs d’aquests vint-i-cinc anys de la lluita de classes en els països econòmicament desenvolupats, ho testimonien: «La crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària del proletariat».
La construcció de la IVª Internacional i els aparells
La construcció de la Internacional revolucionària i dels seus partits no pot ésser una simple repetició de la construcció dels partits social-demòcrates o dels partits de la IIIª Internacional. En el temps que s’edificava la social-democràcia, la classe obrera era desproveïda d’organitzacions, si no políticament verge. Els partits de la IIIª Internacional tingueren com a forces motrius la revolució russa i el partit bolxevic, que provocaren escissions de masses en la social-democràcia. La IVª Internacional i els seus partits s’han de construir damunt les runes d’aparells petit-burgesos, reformistes i estalinians. Però la qüestió no és pas simple, ja que no hi haurà partits revolucionaris veritablement arrelats en les masses més que si les forces militants de la classe obrera són arrencades a l’estalinisme i a la social-democràcia per vindre a la IVª Internacional, i que és impossible per tant identificar, com a regla general, la classe obrera amb els partits estalinians i reformistes.
La concepció de l’«entrisme sui generis» es desenvolupà jugant amb la confusió entre nocions fonamentalment oposades: l’adaptació al «moviment real de masses» i la formació i el rol de l’avantguarda; l’abstracció del «moviment real de masses» identificat purament i simplement amb les organitzacions tradicionals; la necessitat de guanyar les forces militants de la classe obrera identificada amb l’alineament amb els aparells.
D’entrada, és fals pretendre que la IVª Internacional puga construir-se adaptant-se al «moviment real de masses». Amb aquest compte, cap organització revolucionària no seria mai construïda. Les línies de Trotski citades més amunt són, en aquest sentit, eloqüents:
«Cap idea progressista no ha emergit d’una «base de masses». «El proletariat representa una potent unitat social que es desplega plenament i definitivament en període de lluita revolucionària aguda pels objectius de la classe sencera... En el curs d’un llarg període, l’obrer europeu ha adquirit lentament aquestes capacitats (les capacitats més elementals en allò que concerneix l’educació, la facultat de llegir i escriure, l’exactitud, etc ...) en el marc de l’ordre burgès: vet ací per què, per les seues capes superiors, és tan estretament lligat al règim burgès, a la seua democràcia, a la premsa capitalista i altres beneficis».
(« Littérature et révolution » , p. 361 et pp. 272-273.)
Tota la història de la lluita de classes, particularment des què s’obrí l’era de les guerres i de les revolucions, demostra la vivacitat d’aquestes tradicions i d’aquests costums de la influència d’ideologies petit-burgeses sobre la classe obrera dels països capitalistes avançats. «Integrar-se en el moviment real de masses» no pot significar més que una cosa: rebaixar al nivell dels prejudicis i de la influència de les ideologies petit-burgeses la consciència de l’avant-guarda organitzada. Posar així la qüestió, és ja posar en entredit l’existència d’aquesta avant-guarda.
Es tracta estrictament del contrari: trobar les vies i els mitjans de la intervenció de l’avant-guarda en la lluita de classes per enfortir-la amb l’experiència i l’educació de sectors sempre més grans de la classe obrera, fins fer-ne un factor «objectiu» en la lluita de classes. La condició primera consisteix en què, lluny de davallar al nivell dels prejudicis de tota mena vehiculats per la classe obrera, l’avant-guarda ha d’utilitzar solament els mitjans que la reforcen, no tan sols quantitativament, sinó qualitativament. El creixement de la seua cohesió teòrica, política i organitzativa és un test tan important del seu enfortiment com el nombre dels seus membres.
Això exclou a priori tota «capitulació», amb o sense cometes. Pot, en tal país, que el moviment obrer siga monopolitzat per les antigues organitzacions obreres, o, en tal altre, que la impossibilitat d’actuar legalment no permeta pas a l’avant-guarda d’afirmar-se a plena llum del dia. La necessitat tàctica pot obligar-hi en aquest cas a un treball de fracció a l’interior d’organitzacions oficials, treball que ocupa l’activitat de les forces més importants, o de totes les forces de l’organització revolucionària. No en resulta pas que això siga una estratègia: «La tasca estratègica d ela IVª Internacional... consisteix a... enderrocar (el capitalisme)... La resolució d’aquesta tasca estratègica és inconcebible sense l’attitud més atenta envers totes les qüestions de tàctica».
El mitjà és l’edificació de la Internacional i dels seus partits. La tàctica del treball de fracció consisteix a fer esclatar les contradiccions entre els interessos històrics del proletariat, la consciència adquirida històricament per ell, i la natura petit-burgesa dels aparells que el controlen en part o del tot.
El problema és altrament presentat parcialment a l’I.C. en altres condicions. Es tractava en tots els casos de guanyar per als partits comunistes, ja constituïts o en via de constitució, les forces militants essencials del proletariat, però més encara de guanyar la classe obrera en el seu conjunt a la política comunista. Lenin, a «La malaltia infantil del comunisme», condemna sense apel·lació els «comunistes d’esquerra» que refusen el treball en els sindicats, els parlaments, les organitzacions de masses en general. Però veiem com presenta la qüestió:
«En tant que la burgesia no ha estat pas enderrocada i, en conseqüència, en tant que no ha desaparegut totalment la petita explotació i la petita producció de mercaderies, l’atmosfera burgesa, els hàbits de propietaris, les tradicions petit-burgeses faran mal al treball del proletariat tant de fora com dins del moviment obrer, no tan sols en una única branca d’activitat, l’activitat parlamentària, sinó necessàriament en tots els dominis possibles de la vida social en totes les activitats culturals i polítiques sense excepció. I l’error més grau, de la qual haurem d’expiar necessàriament les conseqüència, es vol desvestir-se, girar l’esquena a TAL tasca «feixuga», a les dificultats en qualsevol domini. Cal aprendre a assimilar-se a tots els dominis, sense excepció, del treball i de l’acció, derrotar sempre i arreu TOTS ELS COSTUMS, TRADICIONS I RUTINES BURGESES». (Subratllat nostre.)
Res a veure amb l’orientació consistent a integrar-se en el «moviment real de masses» o a comptar amb la «situació objectiva» per transformar la natura d’organitzacions existents; es tracta, al contrari, d’arrencar la classe obrera, els militants en «tots els domini, sense excepció, del treball i de l’acció, sempre i per tot, (en) tots els costums, tradicions i rutines burgeses».
Però precisament això no és possible més que si l’organització revolucionària es vincula fermament en el pla de la lluita per la destrucció dels aparells petit-burgesos. Tota la tàctica definida per Lenin a «La malaltia infantil» s’adreça a destruir els obstacles que s’oposen a l’assalt del proletariat contra la societat burgesa: els aparells petit-burgesos que vehiculen la ideologia burgesa al si de la classe obrera, i la política burgesa. Dos elements fonamentals per fer-ho: «L’avant-guarda proletària es conquereix ideològicament. Això és cabdal. Altrament, fer un primer pas vers la victòria seria impossible». Aquest és el primer pas. El segon: «Però d’allà a la victòria, hi ha encara un bon tros. Hom no pot vèncer amb l’avant-guarda sola; cal que (les) grans masses facen la llur pròpia experiència política». És a dir que, en la lluita, entren en conflicte amb els aparells petit-burgesos. O encara que el «moviment real de masses» s’opose quant al fons als aparells petit-burgesos, fins i tot quan resta controlat i dominat per ells; sense el qual la unió d’aquests dos elements seria impossible.
En allò que concerneix la IVª Internacional i els seus partits – no paga pas la pena de dissimular-ho, d’enganyar-se un mateix – el reagrupament de l’avant-guarda proletària és una tasca encara a realitzar. Deduir-ne que cal d’entrada realitzar aquesta tasca i seguidament passar al treball de masses seria d’altra banda un raonament mecànic i fals. Ja, a escala internacional, les masses proletàries han entrat en conflicte amb els aparells, i amb això és més determinant el fet que siga recolzat en l’aparell d’estat de l’U.R.S.S. i dels seus satèl·lits. Aquest gir es realitzà davant dels nostres ulls, justament durant el període 1953-1956. És l’avantguarda, és la IVª Internacional la que fallà. Fer una creu damunt dels aparells o actuar com si no existissen seria un raonament igualment mecànic i fals. Però això no impedeix pas que el «moviment real de masses» ja no siga identificable amb els aparells i amb la llur política, que l’avant-guarda no puga «integrar-se al moviment real de masses».
En realitat, és precisament perquè una onada revolucionària toparia amb més amplitud i violència des de l’inici amb els aparells, fins i tot – i això és el més probable – si hi ha a la primera fase un inflament d’organitzacions reformistes i estalinianes – que cal posar-se la qüestió de les formes i dles mitjans d’una penetració de la nostra política a l’interior d’aquests partits, com en les organitzacions de masses. No amb l’objectiu «d'’influir els aparells», sinó per donar una expressió conscient i organitzada als militants veritables adherits a la llur classe, que topen a cada pas amb els aparells i amb la llur política, i menar-los a trencar amb ells, a arrenglerar-se amb la IVª Internacional. És a través d’aquest procés que es construirà veritablement la direcció revolucionària. Però això implica que, sense espera, la IVª Internacional es reconstruesca, que tinga la seua pròpia política. Tindre la seua pròpia expressió literària – més o menys acadèmica – no es pas tindre la seua pròpia política. Hi ha ací una deformació pablista, liquidadora. Totes les formes d’expressions literàries s’han de concebre com a factors de reconstrucció i d’organització de l’avant-guarda. La qual cosa no és possible més que si les organitzacions trotskistes intervenen, no tan sols a nivell de la propaganda, sinó a nivell de l’acció en la lluita de classes en orientar les llurs intervencions en funció de les necessitats de la lluita, gens en relació als aparells.
Cal retornar a un mite: la classe obrera concebuda com un monòlit. I a un altre mite – la consciència més elevada s’expressa, sempre i en tot cas, a nivell dels militants experimentats de les organitzacions tradicionals. El proletariat no és pas uniforme. En certes ocasions (de les quals 1953 a França), les capes desorganitzades juguen un rol motor; al contrari, els militants arrelats en les organitzacions tradicionals juguen un rol de fre. Cal prendre en consideració la diversitat de la classe obrera i la complexitat de les seues relacions internes i no tan sols un aspecte. Així, es pot construir l’organització revolucionària. La joventut treballadora i estudiant, entre d’altres coses, perquè és verge políticament, és molt més apta a unir-se ràpidament a la IVª Internacional, les seues organitzacions, el seu programa. La sola regla és que no es construirà més que en recolzar-hi a cada moment damunt d’allò que representa l’avant-guarda de la classe obrera i no la seua rere-guarda. Els obrers organitzats políticament són en un cert estadi de consciència política, perquè comprenen la necessitat d’organitzar-se políticament. Per contra, el caràcter petit-burgès de les organitzacions tradicionals és un obstacle que fa aquests militants difícilment accessibles a nous desenvolupaments polítics. Seria un error més gros que el de creure que un partit revolucionari pot, a fi de compte, construir-se sense ells. En d’altres moment, són ells els qui juguen un rol motor en la lluita de classes, per la llur experiència, la llur continuïtat., Cal guanyar-los a la IVª Internacional. Guanyar-los no significa pas: esperar que vinguen per ells mateixos, sinó organitzar totes les capes organitzables en el programa de la IVª Internacional, des d’ara, bo i treballant per tots els mitjans possibles en la llur direcció.
La perspectiva de la reconstrucció de la IVª Internacional és indispensable per a intervindre amb el màxim d’eficàcia en la crisi de l’estalinisme.
Els militants dels P.C. dels països capitalistes econòmicament desenvolupats han subordinat sovint els interessos dels treballadors als de la burocràcia del Kremlin, traint-los fins i tot de vegades obertament. Actuaven així en nom d’un internacionalisme desviat. Creien que l’U.R.S.S. era la pàtria del socialisme, el centre de la revolució mundial. La crisi de l’estalinisme posa en qüestió aquesta mistificació. Per guanyar els millors d’entre ells, la perspectiva de la construcció d’una organització internacional, que no pot ésser altra que la IVª Internacional és indispensable.
Els proletaris d’Europa oriental, en el curs de les llurs lluites contra la burocràcia del Kremlin, han fet l’experiència que els llurs combats no poden conduir a una victòria decisiva més que si s’insereixen en una lluita internacional. Construir organitzacions revolucionàries en aquests països és pràcticament impossible, si aquesta construcció no es fonamenta pas en la perspectiva de reconstrucció de la Internacional. A Xina, a l’U.R.S.S., l’adhesió dels proletaris a les relacions de producció heretades de la revolució d’Octubre els fa particularment sensibles a l’amenaça imperialista. No és més que en la perspectiva de la Internacional que serà possible de construir-hi partits revolucionaris.
Però la Internacional no té res a veure amb la concepció pablista d’un centre internacional de consellers en revolucions, en tots els sentits. No esdevé realitat més que a partir d’una unitat teòrica i política que permet una lluita conscient en vista de la construcció dels partits nacionals que la constitueixen, i que traduiran en la llur llengua materna el programa de la revolució proletària. Aquests partits formen unitats específiques; no poden existir més que damunt la base del programa de la revolució proletària. No poden aïllar-se de la lluita per la construcció de la Internacional, de la qual són una expressió particular, adaptada a l’originalitat de trets nacionals.
Els dos objectius del problema són: no hi ha pas d’Internacional sense lluita per la construcció de partits de la Internacional; no poden desenvolupar-se partits com a partits internacionalistes més que en lluitar per la reconstrucció de la unitat orgànica superior, la Internacional.
Els aparells parcialitzen la lluita de classes. La dissolució de la Internacional comunista no fou un acte formal, sinó un dels mitjans utilitzats per arranar al nivell més baix la consciència política del proletariat. La construcció de la Internacional és indispensable en la lluita contra els aparells.
Hom no pot lluitar veritablement contra els aparells més que en posar-se al capdavant de les lluites endegades pels proletaris a desgrat dels aparells i contra ells (fins i tot quan les utilitzen), la qual cosa implica d’intervindre directament en la classe, i de generalitzar els elements de consciència que suposen de tals lluites; més que en utilitzar aquest altre element de consciència que constitueix la pertinença a una organització política d’origen obrer, la continuïtat en l’activitat militant i organitzativa que necessita; més que en construir el partit de la Internacional en el seu propi país. Per dir-ho tot:
«Cal aprendre a assimilar-se a tots els dominis, sense excepció, del treball i de l’acció, vèncer per tot i sempre totes les dificultats, tots els costums, tradicions i rutines burgeses. Presentar la qüestió altrament és cosa simplement poc seriosa i pueril».
Veure una classe obrera ficada en un motlle estereotipat; no pas partir de dades històriques reals; substituir-hi un esquema prefabricat, el del «moviment real de masses» o el d’una classe obrera verge; pensar poder construir la Internacional i els seus partits com a conspiradors, sense dir-hi, excepte a un cercle d’iniciats, i sense desenvolupar la seua política pròpia, o sense adaptar la seua tàctica a les necessitats de la lluita, vet ací què és, en veritat, situar-se fora del «moviment real de masses».
«L’entrisme sui generis» participava d’una estratègia, la de la liquidació de les organitzacions trotskistes que constituïen la Internacional en benefici dels aparells.
El pablisme, la seua crisi i la reconstrucció de la IVª Internacional
El pablisme no es pot apreciar més que com un fenomen internacional. El tret comú de les seues diferents varietats, és la capitulació davant dels aparells sota la pressió de forces hostils a la classe obrera. Més precisament, són varietats de centrisme nascudes i desenvolupades al si de la IVª Internacional.
En una certa etapa del seu desenvolupament, el revisionisme s’ha transformat i esdevingut liquidador. Si no hagués estat més que una simple desviació, les noves relacions al si de la classe obrera que es revelaren bruscament en el curs dels anys 1953-1956, i oposaren el proletariat als aparells, haurien contribuït al redreçament de la IVª Internacional. Al contrari, forçaren els revisionistes a revelar-se plenament com a auxiliars dels aparells i, per tant, a manifestar obertament la llur funció de flancguardes de la burgesia. El pablisme hauria aparegut com a liquidador en intentar, des del 1951, destruir la secció francesa amb l’«entrisme sui generis» en el P.C.F.
Si una tendència així pogué desenvolupar-se al si de la IVª Internacional d’entrada és perquè n’existien les llavors en la pràctica política de la Internacional i de les seues seccions.
Les principals seccions de la IVª Internacional funcionaven com a organitzacions nacionals que tenien ramificacions internacionals. El S.W.P. visqué tota la guerra sense contacte amb les seccions europees, en un aïllament de fet. Més que cap altra organització potser, en viure en el bastió de l’imperialisme mundial, el S.W.P. necessitava de la Internacional per resistir la formidable pressió que hi pesava al damunt. Tan sols una rica vida teòrica i organitzativa internacional podia protegir-lo contra l’intrusiu pragmatisme americà. A l’endemà de la guerra, el S.W.P. es descarregà en l’«S.I» de tasques teòriques, polítiques i d’organització internacionals, mentre que l’activitat trotskista als U.S.A. restava el seu domini reservat. L’estat de fet de la guerra esdevenia una pràctica constant. Aquesta pràctica es manifestà fins i tot quan el S.W.P. trencà políticament el 1953 amb el «S.I.». L’existència del S.W.P. fou posada en qüestió per la tendència pro-estaliniana de Clark, sostinguda de sota mà pel «S.I.». En trencar amb el «S.I.», la direcció del S.W.P. es guardà mentrestant d’anar fins al fons en l’anàlisi teòrica i política del pablisme, de les raons del seu desenvolupament al si de la IVª Internacional. Li hauria calgut trencar amb la seua pràctica d’auto-aïllament polític i d’internacionalisme formal. Cercà constantment un compromís, paralitzant el Comitè Internacional; fins al moment que practicà una versió americana de pablisme, i recercà un substitut a la construcció del S.W.P. amb l’adaptació de la seua línia política als cercles «avançats» de la burgesia americana. Fou la revolució cubana la que revelà que la direcció del S.W.P. havia renunciat a construir un partit obrer revolucionari als Estats Units, i que es fixava d’ara en endavant com a tasca guanyar els dirigents de moviments petit-burgesos al programa de la revolució socialista.
Ja res no l’impedia d’ara en endavant d’arrenglerar-se obertament amb les posicions polítiques del pablisme. Aportà un suport polític a la farsa del congrés mundial de reunificació, on hom féu taula rasa d’un passat espinós d’evocar tant per uns com pels altres.
Quant al L.S.S.P., aquest fou sempre un partit de tipus social-demòcrata dominat per la petita burgesia radical en lluita per la independència política davant de l’imperialisme. L’estudi de la història del L.S.S.P. seria d’un gran interès. Mostraria com la petita burgesia radical pot utilitzar un trotskisme formal a fi de construir la seua pròpia organització. Perquè això fos possible, encara calia que l’internacionalisme de les altres seccions, i de la Internacional com un tot, fos més formal que real. El L.S.S.P. deixava, exactament com el S.W.P., les mans lliures al «S.I.» a condició que desenvolupàs en el seu domini reservat la seua pròpia política. A la vetlla del «IV congrés mundial», la direcció del L.S.S.P. oposà una certa resistència a les tesis i a la pràctica pablista a Europa. Això s’acabà amb un compromís que deixà, com d’habitud, les mans lliures al «S.I.» a condició que respectàs la independència de fet de la direcció del L.S.S.P.
El «S.I.» fornia una coartada internacionalista al S.W.P. i al L.S.S.P., al mateix temps que era «especialitzat» en la fabricació de tesis, resolucions, «documents», declaracions, etc... de «la Internacional». Capitanejava les organitzacions trotskistes europees, sense en cap cas de participar-hi en la vida real i en les lluites.
Quant a les organitzacions trotskistes sud-americanes, la llur participació en la IVª Internacional fou sempre molt més de principi que veritable.
En el «II congrés mundial» (1948), el report d’activitat del «S.I», és a dir el balanç de l’activitat de les organitzacions trotskistes i de la IVª Internacional des del 1938, fou expedit en vint minuts. Aquesta forma de procedir tornava a llençar un vel damunt dels múltiples errors comesos. Evitava que hom en recercàs les arrels, la qual cosa hauria conduït a minar les pretensions d’infal·libilitat de la «direcció internacional», però hauria tingut l’avantatge de presentar els veritables problemes de la construcció de partits revolucionaris.
Aquest internacionalisme formal tenia per revers, ho hem vist, estatuts d’un centralisme rigorós. El «S.I.» i el C.E.I. (que era l’expressió ampliada del «S.I», més aviat que el «S.I.» fos l’executiu del C.E.I.), eren bardats de tants poders estatutaris que la unitat de la Internacional no reposava genys en una via teòrica i política comuna, en una lluita comuna per la construcció de les seues seccions, i la seua pròpia construcció.
El «S.I.» podia així dedicar-se a la «direcció revolucionària mundial» mentre que al contrari la fundació de la IVª Internacional significava que la «crisi de la direcció revolucionària» s’havia de resoldre a través d’una lluita conscient, i no pas que ella resolgués alhora aquesta crisi. Donava una base programàtica, un marc polític i organitzatiu en vista a l’acompliment d’aquesta tasca, no la considerava pas com acomplerta.
La pràctica política del S.W.P. que sostenia políticament el «S.I.», com la del L.S.S.P. i del conjunt d’organitzacions que integraven la IVª Internacional, participava d’una concepció nacional de la lluita de classes, on s’expressava la pressió de la societat burgesa. L’activitat del «S.I.» servia de cobertura internacionalista, i és per això que pogué desenvolupar-se de forma autònoma. És igualment per això que, fins i tot si, en la llur cruesa, certes tesis pablistes toparen i hagueren d’ésser formalment esmenades, l’«objectivisme» del pablisme convenia perfectament, quant al fons, a tota una sèrie de dirigents de seccions de la Internacional. Desembocava en les vies específiques pròpies de cada país, donant així una justificació «teòrica» a la pràctica política de les seccions més importants, i confirmava el «S.I». en la seua funció de «brain trust» de la revolució socialista vivent de forma autònoma.
L’«objectivisme» no ha existit mai en la pràctica. És sempre la cobertura d’una activitat real, que marca la defensa de ço que és «la realitat dominant», que els homes que «teoritzen» així en siguen conscients o no. En el cas del pablisme, aquesta activitat era i és la liquidació de l’internacionalisme proletari – base fonamental del trotskisme – que s’expressa d’entrada en la teoria de la divisió del món en blocs, més perfeccionada amb «les vies múltiples que condueixen a la realització del socialisme sota la pressió de forces objectives»; és la liquidació de la lluita per la construcció de l’organització susceptible d’expressar conscientment, al nivell del pensament i de l’acció, l’internacionalisme proletari: la IVª Internacional. La descomposició teòrica i política de les organitzacions proletàries s’ha traduït sempre amb la llur renúncia a l’internacionalisme proletari, la llur adaptació a la societat burgesa amb l’adopció i després defensa dels marcs històrics en els quals aquesta societat s’ha desenvolupat: el marc nacional que esdevé el bé comú de la burgesia i del proletariat, fins i tot si en aquest marc són en conflicte. L’operació devia necessàriament prendre una forma particular per organitzacions que es reclamen de la IVª Internacional, que nasqué en reacció contra el «socialisme en un sol país». Aquesta forma particular fou la «realitat objectiva», que transmuta el plom en or.
L’adaptació a la societat burgesa té la seua pròpia lògica, precipitada per la crisi d’aquesta societat. Els bells dies del pablisme foren garantits amb un cert nivell d’adaptació de les principals seccions de la IVª Internacional. Un nou estadi, més elevat, conduí a la seua crisi.
El L.S.S.P. fou obligat d’anar en socors de la burgesia ceilanesa en participar en el govern de la senyora Bandaranaike. Pablo, esdevingut un instrument polític de la burocràcia del Kremlin, hagué d’adaptar-se més estretament als imperatius de la defensa d’aquesta en cooperar amb la idealització del seu «liberalisme». Havia esdevingut alhora un agent del govern petit-burgès de Ben Bella. Hansen i el S.W.P. s’integraren més profundament a la petita burgesia americana. Germain i el seu amic Mandel, al reformisme social-demòcrata nodrit políticament pel togliattisme.
El front únic dels liquidadors és dislocat per les divergències d’interessos, els problemes particulars amb els quals és confrontat cada grup de liquidadors en la seua adaptació a la seua pròpia burgesia, i tal o tal sector dels aparells burocràtics. La crisi conjugada de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin es refracta en el front únic dels liquidadors. Els uns, per adaptar-se completament, han d’alliberar-se d’una dependència, ni que siga formal, del trotskisme; els altres al contrari, com «ala esquerra», necessiten conservar el mantell del trotskisme (avui ja no s’és d’«esquerra» de moda sense un gra de trotskisme).
El terreny no s’ha aclarit per tant. La necessitat d’impedir la reconstrucció de la IVª Internacional resta un denominador comú a tots els grups liquidadors. Faran tot el que és en el llur poder per mantindre la ficció del «Secretariat Unificat de la IVª Internacional».
Hi ha altres raons addicionals. La crisi conjugada de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin desgranarà al si del moviment obrer corrents, tendències de caràcter centrista, que es tractarà de guanyar a la IVª Internacional i al seu programa; és massa aviat per dir per quins processos. Ço que representa políticament el pablisme reapareixerà o es prosseguirà llavors sota múltiples identitats; la seua acció tendirà a cristal·litzar en posicions centristes aquests corrents en evolució. Adés i ara, el pablisme és, a escala internacional, la ruta de socors dels aparells petit-burgesos i burocràtics. Com més s’aprofundirà la crisi dels aparells, més es beneficiarà de suports i sosteniments múltiples. Som lluny d’haver-hi posat fi.
Tots els textos polèmics, per indispensables que siguen, no liquidaran pas el pablisme. La crisi pablista, després de tot prolongament de la crisi de la societat burgesa, com la crisi directa dels aparells burocràtics, creen condicions més favorables a la lluita per la reconstrucció de la IVª Internacional. Ens fa una obligació complementària d’acomplir les nostres tasques actuals en vista d’aquesta reconstrucció. Però els liquidadors no es liquidaran pas sols (com tampoc tant se val quina siga la crisi de la societat burgesa o dels aparells burocràtics, això no és pas suficient per garantir la victòria de la revolució proletària). La llur liquidació depèn de l’activitat conscient del Comitè Internacional en l’acompliment de tasques políticament indissolubles de reconstrucció de la Internacional i dels seus partits.
El Comitè internacional i la reconstrucció de la IVª Internacional
Fou la secció francesa la que tingué el dur privilegi d’endegar el combat, des de l’autumni del 1950. El juliol del 1952, el «S.I.» excloïa la secció francesa; s’implicava així en el procés de destrucció de la IVª Internacional. Totes les seccions donaren suport al «S.I.». Certament, el trotskisme no era pas l’apanatge de la secció francesa. Però aquest fet demostrar que cap d’elles era veritablement capaç, a la pràctica, de sortir del cercle de les seues preocupacions nacionals, i deixaven fàcilment carta blanca al «S.I.» per la resta.
El 29 de maig del 1952, al camarada Daniel Renard, que li havia escrit en nom de la direcció de la secció francesa, James P. Cannon, principal dirigent del S.W.P. responia:
«La vostra lletra, camarada Renard, així com la declaració de la majoria del vostre Buró polític sobre el Xè Ple, explica que l’essència política de la vostra posició en el conflicte, és l’oposició al «pablisme». Vós el definiu com una tendència revisionista, amb vista a una «pura i simple integració en l’estalinisme», i així una capitulació davant d’ell. Aquesta qüestió, com potser vós ho sabeu, té una història en el Socialist Workers Party i, en conseqüència, ens és familiar. Des del 1950, quan el nou gir tàctic fou indicat per primera vegada, els johnsonistes (tendència d’ultra-esquerra que pertanyia en aquesta època al S.W.P.), intentaren de terroritzar el partit amb l’espantall del «pablisme». Cercaren a muntar una lluita del «canonisme» contra el «pablisme» en el moviment trotskista internacional. Com havíem estat des del principi en tot cas a favor del nou gir tàctic, no teníem cap base per aital oposició de tendències...
Jutjam la política de la direcció internacional per la línia que elabora en els documents oficials – en el període recent pels documents del 3r Congrés mundial i del Xè Ple. No hi veiem cap revisionisme. Tot el que veiem, és una clarificació de l’evolució de post-guerra de l’estalinisme i de les grans línies d’una nova tàctica per combatre’l més eficaçment. Consideram aquests documents com íntegrament trotskistes».
El S.W.P. donava així el llum verd als pablistes contra la secció francesa.
Tan sols la resistència d’aquesta la salvà de la destrucció. El seu refús de capitular política havia d’entrebancar l’acció dels liquidadors pablistes en constituir des del 1951-1952 l’embrió d’un centre de resistència política damunt del qual recolzar-hi a les seccions que, un any i tres mesos després de l’exclusió de la secció francesa, anaven a trencar amb el «S.I.».
El 15 de novembre del 1953, el Comitè nacional del Socialist Workers Party adreçava públicament una lletra oberta «als trotskistes del món sencer» on hom podia llegir:
«Els principis (de la IVª Internacional) han estat abandonats per Pablo. Per comptes de posar l’accent en l’amenaça d’una nova barbàrie, considera la marxa cap al socialisme com a «universal»; per tant no creu pas que el socialisme serà instaurat durant la vida de la nostra generació, o de qualques generacions venidores. Al contrari, ha presentat el concepte d’una ona de revolucions que no donarien naixement més que a estats obrers «deformats», és a dir de tipus estalinià i destinats a durar segles...
...En lloc de mantindre’s en el curs fonamental vers la construcció per tots els mitjans tàctics convenients de partits revolucionaris independents, considera que la burocràcia estaliniana, o una fracció decisiva d’ella, és apta per modificar-se fins a acceptar les ‘idees’ i el ‘programa’ del trotskisme. Sota el pretext de la flexibilitat necessària en el curs de les maniobres tàctiques requerides per atraure treballadors que es troben en els rengles estalinians en països com França, cobreix ara les traïcions de l’estalinisme... (El) curs organitzatiu estalinià començà, és clara ara, amb l’abús brutal que féu Pablo del seu control administratiu quan la campanya de destrucció menada contra la majoria de la secció francesa de la IVª Internacional, fa un any i mig... Pensàvem que les divergències entre Pablo i la secció francesa eren d’ordre tàctic en favor de Pablo, malgrat les nostres reserves quant als seus procediments d’organització, quan, després de mesos d’una violenta lluita fraccional, la majoria fou exclosa. Però les divergències eren en el fons de natura programàtica. El fet és que els camarades francesos de la majoria veieren més clarament que nosaltres el que es produïa».
(« La Vérité » , n° 326 du 4 décembre 1953.)
Poc després, es constituïa el Comitè Internacional, sostingut pel S.W.P., i les seccions principals del qual eren la secció anglesa i la secció francesa:
«(Els) principis fonamentals establerts per Leon Trotski conserven la llur plena validesa en la realitat política sempre més complexa i més fluida del món polític actual. De fet, les situacions revolucionàries que, com Trotski havia previst, sorgeixen ara des de totes bandes, han fet del tot concret ço que podia altrament aparèixer com a abstraccions potser un poc allunyades, o no íntimament lligades a la realitat de l’època. La veritat és que aquests principis adquireixen avui una força creixent, a la vegada en l’anàlisi política i en la determinació de les accions polítiques.
2°) Consideram com desposseït dels seus poders el Secretariat Internacional dels usurpadors pablites, que consagra la seua activitat a la revisió del trotskisme, a la liquidació de la Internacional i a la destrucció dels seus quadres.
3°) En representar la immensa majoria de les forces trotskistes de la Internacional, decidim de constituir un Comitè Internacional de la IVª Internacional».
(Idem.)
En «destituir el S.I.», el text amb el qual es constituïa el C.I. esquivava els veritables problemes: una anàlisi del pablisme, per què i com el pablisme s’havia desenvolupat al si de la IVª Internacional, i on hi era.
L’activitat del Comitè Internacional fou paralitzada per l’orientació del Socialist Workers Party. En refusar les seues responsabilitats internacionals, tendia a un acord organitzatiu amb el S.I. pablista. El 1963, en haver adoptat ell mateix una línia d’adaptació a la petita burgesia americana, després d’haver trencat amb el Comitè Internacional, aportà el seu suport al «Congrés de reunificació», i declarà «superades» les divergències entre pablisme i trotskisme. «Principis fonamentals» abandonats per Pablo ja no eren qüestió. En cinc línies, la resolució del «Congrés mundial de reunificació» sobre «les bases teòriques i polítiques de la reunificació» les expedia:
«Per bé que divergències substancials subsisteixen» (quines?) «encara en particular sobre les causes de l’escissió el 1954, els punts de desacord semblen d’importància secundària» (!) «davant del programa fonamental comú i de l’anàlisi comuna dels principals esdeveniments actuals en els desenvolupaments mundials que uneixen els dos corrents. Amb bona voluntat (pau als homes de bona voluntat!) hauria d’ésser possible contindre les divergències conegudes que subsisteixen encara...»
(« Quatrième Internationale » , n°10, 3° trimestre 1963, p. 6.)
Des del 1953, la secció anglesa jugà el principal rol en la lluita contra el pablisme. En particular, endegà la discussió amb el Socialist Workers Party quan aquest s’orientà vers un curs revisionista. (Consultar en aquest sentit la col·lecció de «Informations Internationales», del n° 8 al n° 13.)
La lluita que menà sola la secció francesa del 1951 al 1953 tingué una importància considerable. Sense ella, el S.I. pablista hauria pogut infligir colps molt més durs a la secció anglesa. La lluita contra el pablisme no deixà de totes manera d’esquerdar la secció francesa, posant fora de combat desenes de militants obrers i reduint considerablement l’eficàcia de la seua intervenció en la lluita de classes a França en el curs dels anys següents. La secció francesa s’hagué de batre literalment per la seua pura i simple supervivència.
Sense cap dubte, la lluita internacional contra el pablisme menada per la secció anglesa fou d’una importància decisiva. Contribuí a la reconstrucció de la secció francesa. Contribuí igualment molt potentment a ajudar a desgranar, en el si del S.W.P., una minoria la feixuga càrrega de la qual és reconstruir una organització trotskista als Estats Units. En fi, sense que el lliga siga necessàriament directa, no és pas dubtós que la lluita internacional de la S.L.L. i de la secció francesa no és pas aliena a la constitució d’una ala revolucionària del Lanka Sama Samaya Party a Ceilan. No és pas encara possible de mesurar tota la importància de la lluita endegada contra el revisionisme esdevingut liquidador.
L’important és que, des del si de la IVª Internacional, hagen sorgit les forces que han combatut per defensar la conquesta teòrica, política i en certa mesura organitzativa que representen. Aquest combat fou internacional des del seu origen. És en situar-se des del punt de vista del redreçament i, seguidament, de la reconstrucció de la IVª Internacional, que les seccions francesa i anglesa han pogut fer cara al pablisme, no ésser pas destruïdes i desenvolupar-se. Del llur desenvolupament sorgeix la possibilitat i la necessitat de creuar a un nou estadi en la lluita per la reconstrucció de la IVª Internacional. Això resulta tant de la situació política general que es desenvolupa al si del moviment obrer internacional, com de la crisi del pablisme, i de les exigències del llur propi creixement. No hi ha pas d’una banda el creixement de les seccions com a tals, i de l’altra la tasca de reconstrucció de la Internacional: és un tot polític.
Cal tindre una visió precisa de què és el Comitè Internacional. Seria pueril per la seua part de considerar-se com una direcció internacional, que tindria prou de proclamar-se com a direcció de la Internacional per ésser. El Comitè Internacional de la IVª Internacional no és pas la IVª Internacional. Aquesta ha estat destruïda pel pablisme.
No se la pot reconstruir més que amb una lluita segurament difícil, certament llarga, que uneix les tasques de construcció de seccions a les de la rehomogeneïtzació teòrica i política de les organitzacions trotskistes, de la liquidació de les seqüeles del pablisme, de la posada al dia dels seus fonaments objectius i de la seua significació teòrica i política, de la progressió comuna en l’elaboració teòrica i política, en relació amb la reconstrucció de la Internacional i de les seccions; la qual cosa significa que cap secció no es pot construir més que com a secció de la Internacional, i així doncs en acomplir les tasques que implica la reconstrucció d’aquesta; i que en particular, la construcció de seccions no es pot deixar abandonada a cap espontaneïtat. És a partir d’una línia tendent a donar una expressió comuna a la lluita dels proletaris dels països capitalistes avançats, dels de l’Europa oriental, de l’U.R.S.S. i de la Xina, i els dels països econòmicament endarrerits que s’han d’emprendre aquestes tasques, que no poden acomplir-se més que amb una activitat comuna de les seccions que integren el C.I.
El Comitè Internacional ha de jugar, en la lluita per la reconstrucció de la Internacional, el rol insubstituïble de força motriu, en assumir les tasques que exigeix aquesta reconstrucció. En aquest sentit, ha d’esdevindre com més va més un centre teòric, polític i organitzatiu internacional, sense per això considerar-se com «la direcció internacional».
Les etapes de la reconstrucció de la IVª Internacional no són escrites per ningú. Resultarà de l’acompliment de les tasques, tant internacionals com nacionals, que són les nostres. És en això que consisteix el treball del Comitè Internacional. En el període més pròxim, cal endegar la lluita política en vistes de la constitució d’un Comitè Internacional per a la reconstrucció de la IVª Internacional que siga més gran que el C.I. actual.
La més gran fermesa teòrica i política és necessària en vista a la reconstrucció de la Internacional. No pot resultar d’una simple afirmació del principi de fidelitat al programa de fundació de la IVª Internacional, sinó de la seua aplicació en la lluita política quotidiana, a nivell de les tasques internacionals i nacionals. Fins al present, totes les temptatives han fracassat per constituir la direcció revolucionària internacional que el proletariat necessita per mena a bon port la revolució proletària mundial. Aquestes temptatives no per això han estat en va. Ens han ensenyat que la construcció d’aquesta direcció no sabria resultar d’un acte única, sinó de la lluita en vista a la seua construcció; de l’acompliment de les tasques que necessita, mai la humanitat no es proposa problemes que no pot resoldre.
És la IVª Internacional la que cal reconstruir
Per què no la Vª Internacional després de la IVª? Aquesta qüestió no és pas absurda. Certament no és pas en raó d’un ordinal que cal reconstruir la IVª més aviat que no pas construir la Vª.
Però la IVª Internacional és d’entrada un programa: el de la revolució proletària mundial. S’alça damunt dels muscles de les seues antecessores. La Primera Internacional fou el primer reagrupament d’organitzacions proletàries que actuaven concertadament a partir de principis generals definits pels seus estatuts. No sobrevisqué pas a la Comuna. La Segona Internacional fou la forma sota la qual partits socialistes nacionals s’afirmaren de forma general, com se situaven damunt de la base del marxisme. Acomplí una tasca de popularització del marxisme i d’organització del proletariat indispensable. Sucumbí, presonera de quadre i de condicions històriques en les quals cadascun dels seus partits s’havia desenvolupat: els estats nacionals, el període ascendent de l’imperialisme. Cadascun dels partits que la integraven adoptà, en el moment que esclatà la crisi de l’imperialisme mundial, el punt de vista de la seua pròpia burgesia.
De la fallida mateixa de la IIª Internacional sortí el partit bolxevic, que fou el partit internacional per excel·lència: el producte de la combinació de condicions específicament russes i del pensament revolucionari internacional més avançat, traduïda en termes d’organització i d’acció. La IIIª Internacional nasqué del partit bolxevic i de la revolució russa. Portava en ella la llur força i les llurs febleses. La principal fou la seua estreta dependència de la revolució russa i del partit bolxevic, que resultava de les condicions mateixes de la seua construcció. Fou de tota manera la primera temptativa de forjar l’instrument de la revolució mundial. La degeneració del partit bolxevic i de la revolució russa feren fracassar aquesta primera temptativa, abans fins i tot que la I.C. pogués elaborar l’estratègia i la tàctica de la revolució proletària mundial.
De la seua experiència, així com de tota la història anterior del moviment obrer, dels ensenyaments de tot aquest primer període de guerres i de revolucions, de 1914 a 1938, analitzats científicament, nasqué el programa de transició damunt del qual fou fundada la IVª Internacional. El seu origen remunta a la crítica del projecte de programa de la Internacional Comunista, empresa pel Leon Trotski i l’Oposició d’Esquerra el 1927. Perquè expressa l’estratègia i la tàctica de la revolució proletària, no té menys importància per al moviment obrer que la que tingué el «Manifest Comunista» per a definir el mètode i els objectius generals dels comunistes. És impossible de reconstruir una Internacional revolucionària i les seues seccions sense adoptar el programa de fundació de la IVª Internacional com a base programàtica, en el sentit que li conferia Trotski en la crítica del programa de l’I.C.: en definir l’estratègia i la tàctica de la revolució proletària.
Es tracta ben bé de reconstruir la Quarta Internacional.