7. El pablisme i el «moviment real de masses»
Hi ha aparentment un abisme entre les visions desenvolupades per Pablo en l’editorial del número de gener del 1951 de «Quatrième International» (veure més a dalt, p. 31) i aquesta apreciació de P. Frank: «L’argument principal dels qui pronuncien l’oració fúnebre de la classe obrera europea resideix a la vegada en L’ABSÈNCIA DE GRANS LLUITES REVOLUCIONÀRIES DE LA SEUA PART DES DE FA UNA QUINZENA D’ANYS (així doncs des del 1947) i en una pretesa corrupció per l’automòbil, els frigorífics, les vacances... etc.» (Article citat, p. 40). El subratllat és nostre). De fet, hi ha continuïtat entre les dues posicions. Pablo cobria sota un diluvi verbal la seua capitulació davant dels aparells. D’un tret de ploma, Frank ratlla quinze anys de lluita de classes, en el curs dels quals a França, a Bèlgica, a Espanya, per no citar més que els països on les lluites tingueren més amplitud, la classe obrera posà en acció la qüestió del poder. En procedir així, Frank vol cobrir la política de capitulació davant els aparells del centre internacional pablista. El teorema és simple: no hi ha pas lluites revolucionàries, l’acció política es concentra al si d’aparells, de forma que no podem participar-hi en aquesta vida política més que allà. Tot altre tipus d’intervenció no seria més que aventura.
L’afirmació de P. Frank és del tot simplement mentida. No és pas una qüestió d’apreciació política: es tracta de fets.
Per no prendre més que dos països on Germain-Frank-Mandel han residit, França i Bèlgica:
- A França: vaga generalitzada el novembre-desembre del 1947; vaga de miners l’octubre-novembre del 1948; vaga general d’agost del 1953; vagues de l’estiu del 1955; vaga de miners de març del 1963.
- A Bèlgica: vaga general sobre la «qüestió reial» el 1950; vaga general contra el servei de dos anys el 1952; vaga general de desembre del 1960-gener del 1961.
La falsificació pura i simple dels fets ha esdevingut una necessitat política per als pablistes, si volen fer oblidar que s’han posat al costat dels aparells contra les masses en la lluita de classes. Alhora, intenten d’endossar al proletariat la responsabilitat de l’estabilització momentània del capitalisme a Europa occidental, quan és tan sols la traïció dels aparells la que ha conduït a aquesta estabilització.
L’agost del 1953 a França, i la vaga general belga de desembre 1960-gener 1961 ens forneixen exemples típics de la política pablista.
Agost 1953: les masses, els aparells, els trotskistes, els pablistes
Des del final del 1947 fins al 4 de juny del 1952, l’aparell estalinià utilitzà l’enorme potencial revolucionari acumulat en les profunditats del moviment obrer francès per fer pressió damunt la burgesia francesa perquè s’esforçàs en separar-se de l’aliança atlàntica. Els moviments que desencadenava havien de respondre a dues condicions: tindre una potència suficient per esquerdar la burgesia, ésser limitades i curosament controlades per no posar pas en qüestió el règim capitalista mateix, per no pas arriscar-se que la classe obrera prengués consciència de la seua força i desbordàs l’aparell. Les vagues de novembre-desembre del 1947 posaren en acció, però per vagues successives amb objectius limitats i sovint particularitzats, les forces més importants del proletariat. La vaga dels miners d’octubre-novembre del 1948 serà estrictament limitada a aquesta corporació; però veritables batalles campals posaran dempeus, en les regions mineres, les forces de repressió, en comptar-se per desenes de milers, i els miners. D’altres vagues de menor envergadura tingueren lloc, el 1950 i 1951. A la fi, el 28 de maig del 1952, en ocasió de la presa del comandament del S.H.A.P.E. pel general Ridgway, antic comandant de les tropes americanes a Corea, el P.C.F., sota l’ègida del «Moviment de la pau», mobilitzà 50.000 militants obrers per a una manifestació «dura». La manifestació presentava un caràcter aventurerista cert. Fou preparada en la línia de la guerra freda, que feia passar a l’interior de la classe obrera una delimitació segons la divisió del món en «blocs». S’inscrivia en una política que no obria cap perspectiva a la classe obrera més que la de forçar la burgesia francesa a col·laborar amb el Kremlin, més que no pas amb Washington. Malgrat tot, contra desenes de milers de policies i de C.R.S., durant hores, els manifestants retingueren el carrer, al preu de sagnants enfrontaments. I el govern en haver arrestat durant diversos dies Jacques Duclos (sota el pretext d’un complot, el «complot del colom viatger»), la C.G.T. desencadenà el 4 de juny una vaga general de protesta en la qual participaren gairebé exclusivament els militants del P.C.F., i que subratllà l’aïllament cap a on la política de l’aparell els havia conduït.
L’energia revolucionària dilapidada en el curs d’aquests anys és incalculable. Aquest sol període seria prou per demostrar com de mentideres són les afirmacions de Frank i altres sobre l’absència de lluites revolucionàries en el curs d’aquests quinze darrers anys. (Cal a més recordar que en l’època, Frank brandà la primera pàgina de l’«Humanité», amb la fotografia d’una de les manifestacions organitzades pel P.C.F. en aquest període (la del 12 de febrer del 1952) en el 10è ple del Comitè Executiu Internacional per impressionar els membres d’aquests organisme, i convèncer-los que, en haver començat pràcticament la guerra civil a França sota la direcció del P.C.F., era més que urgent de practicar-hi l’«entrisme sui generis»).
Presentar les coses com ho fa Frank avui no pot tindre més que un significat: les masses no serien capaces d’actuar, de combatre, de posar en l’ordre del dia el capgirament de la burgesia. El simple exam de fets demostra, al contrari, que rarament un proletariat ha fet prova de tanta combativitat. Però aquesta combativitat, canalitzada per l’aparell estalinià en una línia fonamentalment contra-revolucionària, no podia més que esgotar-se debades. Sostinguda per l’imperialisme americà, beneficiant-se del concurs actiu dels aparells reformistes, la burgesia francesa pogué plantar cara. En veritat, el sorprenent és que la classe obrera no haja pas sortit trencada d’aitals proves. Ço que testimonia, al contrari del que sosté Frank, que tot era possible en aquesta època.
En el curs dels darrers mesos del 1952 i dels primers mesos del 1953, la burgesia francesa es creia prou forta per esbossar una ofensiva contra la classe obrera. Procedí a l’arrest de militants de la C.G.T. i del P.C.F.: Le Léap fou empresonat, Franchon perseguit, d’altres encara. A final del juliol del 1953, foren els decretes Laniel els qui assaltaven els règims de malaltia i de retirada dels funcionaris i dels treballadors dels serveis públics. Gairebé cinc milions de treballadors replicaren amb una vaga general espontània, que passava per damunt dels aparells sindicals.
La iniciativa partí de carters F.O. de Bordèu. Transformaren un «moviment de protesta» decidit pels sindicats en una vaga total. Utilitzaren la central telefònica per cridar els carters de tota França a la vaga. Fou un rastre de pólvora. No tan sols els carters baixaren les mans, sinó el gas, l’electricitat, la S.N.C.F., la R.A.T.P., els miners, etc... En vuit hores, era la vaga general de tots els serveis públics i la funció pública. En una assemblea de delegats F.O. de la R.A.T.P. un delegat del dipòsit de Montrouge deia: «Els busos tornaven, era impossible d’oposar-s’hi, els nanos ens haurien passat pel damunt».
És la vaga!... I quina vaga!...
«L’essència del moviment actual resideix precisament en el fet que trencar els marcs professionals, corporatius i locals, en elevar per damunt d’ells les reivindicacions, les esperances, la voluntat de TOT el proletariat. El moviment pren el caràcter d’una epidèmia. El contagi s’estén de fàbrica en fàbrica, de corporació en corporació. Totes les capes de la classe obrera es responen, per dir-ho així, l’una a l’altra... És la VAGA. És el reagrupament en el gran dia dels oprimits contra els opressors. És l’inici clàssic de les revolucions».
(L. Trotsky, «Où va la France?» . Ecrits, tome II, p. 142.)
Ço que escrivia Trotski a propòsit de juny del 1936, ho hauria pogut repetir l’agost del 1953. És la vaga! I quina vaga! Els grossos batallons són constituïts per les capes de treballadors que són directament sotmeses a l’autoritat de l’estat.
Per a la salvaguarda del mode de producció capitalista, l’estat ha hagut de prendre a les mans tota una sèrie d’indústries de base, energia i transports. Afegides als treballadors dels serveis administratius i dels P.T.T., són els treballadors d’aquestes indústries els que s’aixequen contra l’estat burgès. En prendre directament sota el seu control una gran part de la classse obrera, l’estat burgès ha perdut alhora la seua aparença d’àrbitre. «Fora Laniel!» (el cap del govern de l’època) significa «Fora el patró, fora l’estat!» reunits sota el mateix barret. L’estat burgès veu, en certa manera, una part dels seus propis òrgans que s’alcen contra ell. Hom pot imaginar més esclatant demostració de la concentració al nivell de l’estat de contradiccions econòmiques i socials del mode de producció capitalista? Per tot desemboquen directament en el pla polític.
Aquest no fou pas el pare de Frank-Pablo-Germain, ells qui per tant, l’any anterior, veien la revolució francesa començada sota la direcció del P.C.F. En una «Nota política nº 2» del llur grup francès, datada del 12 de setembre del 1953, així doncs després de la vaga, els pablistes (és a dir Frank, Privas, etc.) escrivien:
«No hi ha pas dubte que el moviment de vaga ha sofert d’una manca terrible de politització quant al problema precís de perspectives governamentals i de la generalització de lluites com a mitjà per imposar un canvi de règim i la instauració d’un govern al servei dels treballadors».
Força bé! Però precisament els trotskistes francesos, ells, un mes just abans, combatien en la línia que defineix per exemple una de les llurs tirades, datada de l’11 d’agost del 1953:
«Cal que les direccions sindicals C.G.T. i F.O., i polítiques P.S. i P.C.F. de la classe obrera realitzen un COMITÈ NACIONAL D’ACCIÓ per impulsar, desenvolupar la vaga general il·limitada de la funció pública i dels treballadors de serveis públics que farà fora el govern Laniel.
Tot ajornament, tota vacil·lació en aquesta via comportaria un dany a les necessitats dels treballadors i comprometria les possibilitats de victòria que cerca el moviment de masses.
FER FORA EL GOVERN LANIEL, és infligir el colp decisiu contra la política del gran capital, dels seus representants, que s’anomenen Pinay, Raynaud, E. Faure o Mendès-France, unànimes pels decrets-llei.
FER FORA EL GOVERN LANIEL per l’acció de masses, és obrir la via a un govern representatiu dels treballadors, al servei dels treballadors, emanació del Comitè Nacional d’Acció dels Partits obrers i dels Sindicats, QUE DENUNCIARIA EL PACTE ATLÀNTIC, ATURARIA LA GUERRA D’INDOXINA, ATORGARIA LA INDEPENDÈNCIA ALS POBLES COLONIALS OPRIMITS.
Visca la vaga general il·limitada de la funció de serveis públics!
Visca el Front Únic Obrer!
Per un govern d’unió de les organitzacions sindicals i polítiques dels treballadors!»
Aquesta línia política era definida des de l’11 d’agost, en el moment que la vaga es generalitzava a tots els serveis públics i a tota la funció pública. En el si mateix de la vaga, del «moviment real de masses» car a Pablo, els trotskistes lluitaven:
• perquè les oficines confederals donassen l’ordre de vaga general a tots els treballadors de serveis públics i de la funció pública), així com als de la indústria privada:
• pel Front únic de centrals sindicals a totes les escales;
• per la formació de comitès de vaga a totes les escales;
• per la formació d’un Comitè nacional de la Vaga general que reagrupàs els representants de comitès de vaga de les corporacions, de les regions, i de les oficines confederals;
• per una manifestació central dels vaguistes, a París i en totes les ciutats de França.
No s’acontentaven pas de defensar aquesta orientació per escrit. En les fàbriques, lluitaven per deixar caure les mans d’immediat, per la formació de Comitès de vaga, i per impulsar tota iniciativa que anàs en el sentit de la realització, pels treballadors mateixos, de la vaga general, de la seua organització, de manifestacions, etc. Allà on la llur influència s’expressava a nivell regional, es traduí amb iniciatives preses pels comitès de vaga i que els donaven els caràcter d’organismes embrionaris del poder obrer, a Nantes per exemple.
El contingut política de la vaga no es podia afirmar únicament en un pla propagandista. Aquest procediment, en certs casos, pot no ésser més que la cobertura d’una política falsa. Sobretot quan la classe combat, la prova d’una política correcta és força menys la propaganda general presa en ella mateixa, o fins i tot l’agitació per fulls volants, com la llur utilització per a la intervenció i l’acció «al si del moviment real de masses»; aquesta intervenció i aquesta acció donen, al llur torn, tot el llur valor a les perspectives més generals, els confereixen un significat concret, perquè es vincula directament amb l’acció.
No hi ha pas dos plans diferents damunt dels quals es desplegaria una política revolucionària: la de la propaganda general on hom «polititza», i la de l’activitat al si mateix del moviment. I sobretot quan la classe obrera tota sencera s’implica en el combat, no es pot tolerar cap solució de continuïtat entre aquests dos dominis.
«La política és cosa dels partits»
Reprenguem la nota política nº 2 dels pablistes. Després de la frase ja citada, hom llegeix:
«Però seria un greu error retreure a la C.G.T. no haver pas obert aquesta perspectiva, o fins i tot no pas haver menat una certa propaganda per aquests objectius. I això per la raó que aquestes tasques són essencialment del ressort dels partits polítics que, en el moviment obrer, no tenen pas el mateix rol que els sindicats».
Sofocant! «És la vaga... el reagrupament del gran dia dels oprimits contra els opressors». Els treballadors emprats per l’estat burgès posen en qüestió la seua mateixa existència, col·loquen en conseqüència en l’acció directa, el problema polític central, el del poder, i la C.G.T. no ha de menar pas una certa propaganda per un govern dels treballadors! Ni tan sols ha de dir que cal enderrocar Laniel, que és possible que la victòria total és a aquest preu. Menys encara ha de proposar a totes les organitzacions obreres d’unir-se per menar aquest combat, la qual cosa conduiria a presentar la llur candidatura al poder, en recolzar damunt la classe obrera en lluita i damunt les organitzacions constituïdes per ella en i per la lluita. Vet ací la posició dels pablistes. Gosen dir-se trotskistes.
Trotski, ell, escrivia el 1940: «En l’època actual, els sindicats... no poden pas restar gaire més temps políticament neutres, és a dir de limitar-se a la defensa dels interessos quotidians de la classe obrera» (Els sindicats en l’època de la decadència de l’imperialisme). Els autors de la «Nota política n° 2» del grup pablista francès ens donen les llurs raons:
«A més, a causa de la divisió sindical i de l’attitud anti-cegetista dels dirigents F.O. i dels sindicats de categories, aital attitud de la C.G.T hauria tingut com a conseqüència ineluctable posar en perill una unitat tan difícilment realitzada. Cal assenyalar, en aquest sentit, que la ruptura sindical en la S.N.C.F., perpetrada ja d’entrada pel sindicat de quadres, tingué com a origen un discurs esquerranós de Tournemaine, secretari general de la federació C.G.T., que indicà nítidament que l’objectiu de la vaga era l’enderrocament de Laniel... El programa de la vaga, tenint en compte l’estat actual del moviment obrer francès, devia correspondre’s exactament al que volien els treballadors... Des d’aquest punt de vista, Raymond Guyot tenia raó, en l’assemblea de responsables de cèl·lules i de seccions de la regió parisenca, de dir: tinguem la unitat com la nina dels nostres ulls».
Tenim ací un condensat de platituds social-demòcrates i estalinianes sobre la unitat sindical i, d’allà, sobre el Front Únic Obrer. D’entrada i per davant de tot, l’escissió sindical fou el producte de la col·laboració de classe seguida pels dirigents C.G.T. així com pels dirigents F.O. Pels segons, hi ha la prova. Però l’escissió no fou possible més que perquè els primers, durant més de tres anys, del 1944 al 1947, practicaren una política que ofegava les organitzacions sindicals, hi impedia tota via real, tota possibilitat d’expressió democràtica, per passar seguidament a una política on es mesclaven un aventurerisme de forma amb l’oportunisme de fons. Havien trencat la dinàmica de la lluita de classe dels treballadors per imposar la llur política de col·laboració amb el govern burgès de reconstrucció de l’economia i de l’estat burgès; seguidament, passaren a una política de pressió damunt la burgesia. La teoria com la història ens ensenyen que trencar la dinàmica de la lluita de classes, és preparar sempre les condicions de l’escissió del moviment obrer.
La qüestió de la unitat sindical, com la del Front Únic Obrer, no es poden tractar abstractament. No són ni les concessions, ni l’absència de concessions, el que garanteix, per si sol, la unitat real del moviment de masses (car és a això al que es redueix finalment la unitat del moviment obrer). Grans concessions poden ésser, en un moment donat, indispensables per garantir la unitat obrera. En altres casos, el manteniment de la unitat exigeix al contrari que els problemes siguen presentats en tota la llur amplada. La regla és que la unitat es realitzarà com més la política desenvolupada es correspondrà a les necessitat de l’acció, de la lluita a endegar o ja endegada.
L’agost del 1953, per ordenar la llur lluita, els treballadors necessitaven una perspectiva política clarament expressada. La qüestió decisiva era del del poder, i d’ací la d’un mot d’ordre de govern. No n’hi hauria hagut prou amb què les direccions sindicals, la C.G.T. en particular, obrissen la perspectiva de l’enderrocament del govern Laniel. Però era indispensable que ho fessen, per donar tota la seua significació a la vaga, crida a la vaga general tota la classe obrera, crida a la constitució de comitès de vaga en totes les escales, fins al comitè nacional de vaga i a les manifestacions de masses, i forçar així els dirigents de F.O. de realitzar el Front únic o a desemmascarar-se. La clau del Front únic obrer, era la de donar tota la seua força a la iniciativa de les masses. Cal no oblidar pas que la vaga general resultava de la iniciativa de treballadors que havien passat per damunt de les fronteres de les organitzacions sindicals. Actuar així era l’única forma de donar al moviment la seua puixança. I és fonamentar-se en aquesta puixança que hom podia realitzar un front de classe sòlid. Al mateix temps, donar tota la seua puixança a la vaga obria de fet la lluita per l’enderrocament revolucionari de Laniel. Una política no es talla en llesques. Obrir la perspectiva de l’enderrocament de Laniel, donar tota la seua puixança a la vaga, realitzar el Front únic de les organitzacions sindicals i el Front únic de totes les organitzacions polítiques i sindicals de la classe obrera: aquests quatre punts no eren, en realitat, més que quatre aspectes d’una sola i única política de classe.
En un cert sentit, una organització sindical és un Front únic permanent de masses treballadores, a diferència d’un partit, que és l’organització d’una avantguarda, constituïda damunt la base d’un programa acabat, que abasta el conjunt de problemes de la revolució proletària en les llurs dimensions internacionals, amb la seua disciplina i els mètodes d’organització que li són propis. D’això deriva que l’organització sindical haja d’abordar els problemes polítics d’una forma diferent, molt més directament en funció de l’acció immediata. Però no pot escapar dels problemes polítics. I no proposar-los és, de fet, triar una certa política. Ho era així en allò que toca la C.G.T. l’agost del 1953.
En una «Nota política n°1», datada del 25 d’agost del 1953, el grup pablista francès (que funcionava, no ho oblidam, sota el control directe i estret del «S.I.») afirmava:
«En conjunt, la política de la C.G.T. ha estat correcta en el sentit que ha actuat sense sectarisme, sense intentar d’introduir mots d’ordre diferents dels formulats pels vaguistes mateixos, i que ha contribuït a impulsar una veritable política d’unitat d’acció fins a l’escala de les federacions, en sostindre altrament la iniciativa dels grans partits obrers que reclamaven la convocatòria de l’Assemblea (llavors de vacances). Els mots d’ordre llençats per la C.G.T. permetien una acció real i la unitat en la base. Però la crítica essencial que cal adreçar-li – críticament evidentment no secundària – és que no ha menat pas la política del Front únic sindical fins a l’escala de la confederació».
Qualques exemples seran suficients per il·lustrar «la política en conjunt correcta de la C.G.T.». Ho hem vist, és a iniciativa dels carters de Bordèu que arrencà la vaga general. El 5 d’agost, la Federació postal F.O. llençava el mot d’ordre de vaga general il·limitada de la corporació. La federació C.G.T. donava suport al moviment, però sense llençar el mot d’ordre de vaga general, per bé que els seus militants li ho havien demanat. A la R.A.T.P., una primera caiguda de mans fou imposada pels treballadors el divendres 7 d’agost. Mentre que de TOTS els dipòsits, terminals, tallers, etc... des de les 8 hores del matí, l’ordre de vaga era reclamat per TOTS els sindicats – el primer que donarà l’ordre de vaga serà seguit per TOT el personal – caldrà esperar les 11 h 20 perquè, conjuntament, donen l’ordre de vaga. L’entusiasme era increïble, ben aviat seguit d’amargor i de còlera: l’ordre de vaga era limitada fins al vespre. La vaga s’estenia com un rastre de pólvora: electricistes, gasistes, ferroviaris, treballadors de la R.A.T.P., etc. deixaven caure les mans espontàniament en el curs de la jornada del dimarts 11 d’agost; llavors les organitzacions sindicals, a proposta de la C.G.T., donaren un ordre de vaga de 24 hores per l’endemà dimecres, que renovaren el dijous, i així seguidament.
En el curs de la fase ascendent del moviment, l’aparell de la C.G.T. fou, a tots els nivells, el pes pesant de la vaga. Hauria tingut prou de posar-se al capdavant, de proposar un programa general de la vaga, de crida per tot a la formació de Comitès de vaga, fins al comitè central de la vaga general, de donar l’ordre de vaga general, de cridar la vaga a prendre possessió del carrer, d’unificar-la a través d’una potent manifestació de masses de totes les corporacions en lluita per fer la classe en marxa. «Esquerranisme?». Qui no se n’adona del que signifiquen cinc milions de treballadors que es posen en vaga espontàniament, pels llurs propis mitjans, és que mai no ha participat en una vaga o és impermeable a la comprensió de la lluita de classes. Les reivindicacions presentades pels mateixos treballadors? Calia, en el període ascendent del moviment, de pronunciar en una tribuna: «Fora Laniel!», per ésser aplaudit frenèticament. En dur l’ofensiva contra els règims de malaltia i de retirament, el govern fornia – per una manca de càlcul tàctic – el mot d’ordre unificador, comú, que permetia, després d’any de moviments parcialitzats, el combat «tots plegats». Els treballadors l’utilitzaven – a manca d’altres, que refusaven de llençar les direccions obreres. Vet ací que demostraven la vaga i la forma amb la qual s’havia realitzat. No tan sols la classe obrera era preparada per reprendre tota reivindicació al nivell més elevat, sinó que el moviment ho necessitava per conservar la seua unitat i créixer en potència.
Al servei directe de l’aparell estalinià
L’orientació vers l’enderrocament revolucionari del govern Laniel era la condició d’una intervenció en la vaga susceptible de donar-li tota la seua potència.
És perquè a Nantes, l’U.D.F.O. i els militants obrers revolucionaris (els trotskistes en primer terme) tenien aquesta orientació, que jugaren un rol promotor en la vaga. Tota la metal·lúrgia, els ferroviaris, els carters, els treballadors del gas, de l’electricitat, els municipals, la construcció, la indumentària... eren en vaga. El Comitè central de vaga feia col·locar en els murs de la vila un cartell que declarava: «La requisició, sota qualsevol forma, és il·legal... en certs sectors (els poders públics) intenten d’utilitzar la tropa. Fratenitzau amb els soldats». Tal era Nantes, l’agost del 1953, a l’hora de la vaga general.
En altres indrets, allà on l’aparell pesava relativament menys feixuc, es constituïren igualment comitès de vaga que, com el de Creil, assumien les funcions d’un poder embrionari, destacadament en fer-se càrrec de l’avituallament de la població.
L’obstacle a la generalització d’aquesta situació a tot França, foren els aparells, i principalment el de la C.G.T. en la mesura quera el més potent entre ells.
No hi hagués pas política de la C.G.T., «correcte en conjunt» i de «política del P.C.F. que comportà un gran perjudici al moviment... política molt falsa i en tot cas més ençà de les aspiracions del moviment obrer i sobretot de la seua avantguarda estaliniana» («Nota política n°1» del grup pablista). La política del P.C.F. i la de la C.G.T. eren en total harmonia. Hi havia entre ells divisió del treball; els pablistes garantien benènvolament una part d’aquest treball. La «Nota política n°1» no recula davant de cap argument per explicar perquè els metal·lúrgics parisencs no participaren en la vaga:
«En allò que concerneix la vaga en la metal·lúrgia, aquesta, de fet, no hi ha pres pas volada ESSENCIALMENT perquè els obrers – especialment els de ca Renault – que tornaven de vacances, eren sense recursos i que aquesta situació incontestablement ha pesat damunt d’ells, però també perquè la direcció estaliniana, que tenia una attitud ATEMORIDA (sic) no obria cap perspectiva de lluites».
Així, hom no pot respondre que la direcció estaliniana (quina? la de la C.G.T o la del P.C.F.?) tingué una attitud «atemorida», sinó que és un element secundari: si la metal·lúrgia no entrà pas en la vaga general, fou perquè els metal·lúrgics no tenien ni un cèntim. I, per brodar-ho, la «Nota política n° 2» dels mateix autors l’emprèn contra «La Vérité», òrgans dels trotskistes, que apareixia llavors com a diari, i que en el seu nº 319 del 30 d’agost, gosà escriure que «els caps han.... conscientment sabotejat, desorganitzat, liquidat la vaga de la METAL·LÚRGIA i especialment a ca RENAULT que hauria donat a la vaga general un cap revolucionari»... «El més important», escriuen els franko-pablistes, «és l’altre aspecte de la línia d’aquest grup, a saber: la seua estalinofòbia ridícula... el llur aventurerisme i la llur falsificació de la que ha estat veritablement la política de la C.G.T.». Però els estalinòfils pablistes vetllaven. «Contraatacaren a ca Renault»: és a dir que, per full volant, atacaren els trotskistes i aprovat la «política correcta de la C.G.T.», trobant així una excel·lent ocasió d’aplicar l’orientació definida per Pablo al 10è ple del C.E.I.: «A fi d’integrar-se en el moviment real de les masses, de treballar i de restar per exemple en els sindicats de masses «les astúcies» i les «capitulacions» no són tan sols admeses, sinó necessàries». («Quatrième Internationale» , vol. 10, n° 2-4, février-avril 1952, p. 56.) Amb aquest matís era que el «moviment real de masses» anava a l’encontre dels aparells. Contra ell i contra els trotskistes, que expressaven clarament les necessitats de la lluita, els pablistes es posaven als servei de la burocràcia contra-revolucionària.
Quan Mandel no marxà sobre Brussel·les
El molt savi Mandel i el seu diari «La Gauche» havien de donar, per la llur part, un altre recital en l’art i la manera de trair el «moviment real de masses» en benefici dels aparells. Aquest afer fou examinat en detall en un article de Gérard Bloch: «Qualques ensenyaments de la vaga general belga», publicat per «La Vérité» l’autumni del 1961 i l’hivern del 1962 (n° 522 et 523). Hi remetem el lector, i ens limitarem ací a qualques indicacions.
«La Gauche» del 24 de desembre del 1960 escrigué, sota la signatura d’Ernest Mandel:
«La vaga es dirigeix més contra el govern en tant que representant col·lectiu de la classe capitalista que contra tal o tal sector de la patronal. Incontestablement el moviment s’adreça a l’enderrocament del govern. Però per substituir-lo amb quin?
A «La Gauche» hem proposat una fórmula clara: GOVERN DELS TREBALLADORS AMB EL SUPORT DELS SINDICATS».
Així doncs, llençar el mot d’ordre d’un «Govern representatiu dels treballadors al servei dels treballadors, emanació del Comitè nacional de vaga dels partits obrers i dels sindicats», era esquerranisme aventurerista a França l’agost del 1953; ja no ho seria a Bèlgica el desembre del 1960? Però Mandel podria, amb justícia, respondre’ns que entenem, pels mateixos vocables, coses diferents. «Els treballadors» , afegeix, «temen que, si el govern cau amb ocasió de la crisi social actual, el Partit Socialista Belga entre en una nova coalició per tal que el país no esdevinga pas ingovernable», la qual cosa, als seus ulls, no seria acceptable més que amb dues condicions: «1r que el nou govern abandone la ‘llei única’ (llei reaccionària l’adopció de la qual provocà la vaga general); 2n que l’essencial de les reformes d’estructures siga retingut en tant que plataforma ministerial».
A banda, prossegueix Mandel, «n’hi hauria prou que els diputats democristians escoltassen la veu dels llurs propis electors, que s’alineen, sota la pressió de la vaga, amb les aspiracions dels llurs propis representats, perquè una nova majoria parlamentària s’endegàs si més no damunt d’aquestes dues qüestions». Gérard Bloch pot remarcar:
«El mot d’ordre de classe que brollava espontàniament en els mítings i desfilades: «Fora el govern Eyskens!» (com a França, l’agost del 1953: «Fora el govern Laniel!») «i que els revolucionaris devien concretar en cridar els treballadors a imposar per la vaga general un govern P.S.B. amb el suport dels sindicats, Mandel el substitueix per una alternativa els dos termes de la qual són, tant l’un com l’altre, vulgarment reformistes, vulgarment parlamentaristes...»
(« La Vérité » , n° 522, p. 72.)
Tota l’orientació de Mandel en el curs de la vaga general belga seguirà aquest pendent. L’1 de gener del 1961, «La Gauche» titula en vermell: «Organitzam la marxa sobre Brussel·les». Força bé, però aquest marxa s’ha d’efectuar en la més estricta clandestinitat, explica «La Gauche» del 8 de gener: «Tota marxa que volgués concentrar-se en un sol dia i confrontar-se amb (la) concentració de forces repressives seria naturalment una bogeria». Llavors, què fer? «Valons, flamencs, enviau des d’ara grans delegacions a la capital», esglaonats en diversos dies, la qual cosa «situaria el govern davant d’un dilema terrible: o bé ho deixa passar, i llavors de 200 a 300 mil treballadors es trobarien ben aviat concentrats en la capital... o bé instal·la tanques. I llavors desorganitza i atura ell mateix tot el trànsit en el país durant diversos dies, si no durant una setmanal, contribuint així a la seua manera a l’aturada total de tota activitat econòmica, al triomf de la vaga general». Però hi ha encara més. «La Gauche» del 14 de gener escriurà: «Se’ns retrau d’haver llençat el mot d’ordre de marxa sobre Brussel·les... Com constatam que aquesta reivindicació no ha estat pas represa pels dirigents, la declinam, però recordam que en el moment que el nostre anunci de la setmana passada aparegué, cap indicació no era encara coneguda en aquesta matèria»
- Mil excuses! No sabíem que, fins i tot sota la forma emasculada que li havíem donat, el mot d’ordre de marxa sobre Brussel·les podia ésser explosiu, i donar males idees als treballadors. Els «dirigents» estimen que no cal pas jugar amb foc, ho declinam, en adreçant-los totes les nostres discuples. Vet ací el sentit del que escriu Mandel. Inconstestablement, Pablo no hi trobaria res per retreure-li, ell qui, en el «10è ple del C.E.I.» recomanava la «capitulació»!
És indispensable, en cada etapa, de proposar formes d’organització dels treballadors en lluita corresponents als objectius immediats que s’assigna la lluita; és el desenvolupament mateix del moviment el qui ha de determinar les formes concretes i la formulació de mots d’ordre de llença l’avantguarda revolucionària. En la vaga general belga, alhora que es tractava d’obrir la perspectiva de l’enderrocament revolucionari del govern Eyskens, i de cridar en aquest objectiu a la marxa sobre Brussel·les, mot d’ordre d’acció formulat pels vaguistes mateixos, era indispensable de llençar, com a mot d’ordre d’organització de la classe en lluita, el del Congrés dels comitès de vaga: aquests comitès de vaga existien per tot, però en tant que restaven aïllats els uns dels altres, l’aparell els dominava perquè era la «representació» nacional i centralitzada del moviment.
Què proposa Mandel? «Un congrés extraordinari de la F.G.T.B.», que «que és l’únic que pot decidir la represa eventual de treball», Mandel té una situació del tot de retard. Gérard Bloch extrau la conclusió que s’imposa:
«Proposar el 24 de desembre, com l’única perspectiva d’una direcció nacional de la vaga, un congrés extraordinari de la F.G.T.B., és proposar que la vaga general reste sota el control d’una direcció burocràtica que no té més que un objectiu: la defensa de la democràcia parlamentària, el restabliment de l’«ordre», el retorn dels obrers al treball».
(Idem, p. 90.)
Tot al llarg d’aquest moviment, Mandel donà la seua mesura, com Germain ho havia fet el 1951. Aquest darrer escrivia les seues «10 tesis» per oposar-se a Pablo en el si del Comitè Executiu Internacional. Aquestes tesis foren represes per l’organització francesa i sotmeses en el seu nom en el «3r congrés mundial». Germain votà en contra de les seues pròpies tesis i per les posicions de Pablo. El 1951-1952, fou el procònsol de Pablo al si del Buró Polític de l’organització trotskista de França (el P.C.I.). Féu prova de «femesa». Mandel podia, en el curs de la vaga general belga, fer menys al servei de Renard i de l’aparell de la F.G.T.B. menys que Germain féu al servei de Pablo? Reconeixem que amb aital mestre té certes circumstàncies ben atenuants. La qual cosa no és pas una raó per considerar-lo com un revolucionari.
Podem apreciar ara quina mercaderia recobreix l’afirmació de Frank: «Absència de grans lluites revolucionàries (de la classe obrera europea) des de fa una quinzena d’anys». La relació dialèctica entre les lluites del proletariat, la direcció revolucionària, el rol dels aparells traïdors, la capacitat de l’imperialisme de sobreviure’s és escamotejada.
Així doncs, ací, raonant mecànicament. Pablo podia escriure:
«La burocràcia soviètica és empesa al combat final i decisiu; el moviment estalinià és per tot pres entre aquesta realitat i les reaccions de masses davant la crisi sense treva agreujada del capitalisme.
En
aquestes
CONDICIONS
NOVES, que la burocràcia no ha creat pas voluntàriament,
sinó que ha de patir obligatòriament, l’estalinisme
fa reaparèixer TENDÈNCIES CENTRISTES que prendran el
relleu a l’OPORTUNISME DRETÀ...
»
(«
Quatrième Internationale » , rapport de Pablo au «
10° plénum du C.E.I. » , vol. 10, n° 2-4,
février-avril 1952, p. 55.)
I havia precisat un poc abans, en el mateix text, que una perspectiva semblant s’aplicava a totes les organitzacions obreres:
«LES CONDICIONS OBJECTIVES NOVES en les quals es desenrotlla actualment la lluita pel socialisme determinen una dinàmica nova del moviment espontani de masses. Aquestes condicions objectives han situat i situen d’altra banda el moviment polític organitzat del proletariat (i doncs les organitzacions sindicals, socialdemòcrates, estalinianes, etc...), els diferents corrents i organitzacions en les quals es manifesta, en condicions objectives igualment NOVES, és a dir de condicions que DETERMINEN NOVES REACCIONS PER LA LLUR PART, INDEPENDENTMENT DE TAL O TAL DESIG O PLA DE LES LLURS DIRECCIONS.»
(Idem, p. 50.)
En altres termes, la tesi central del programa de transició segons la qual «la crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària» era depassada. Per les seues pròpies vies, cada proletariat forçaria, «independentment de tal o tal desig o pla de la (seua) direcció», aquesta direcció a lluita pel socialisme. Després d’això, si existia encara formalment un moviment que es reclamàs de la IVª Internacional, és que la funció política del revisionisme no s’acomoda pas d’unitat en el pensament teòric i polític. Així, el «socialisme en un sol país» era directament contradictori, en el pla teòric, amb l’existència de l’I.C. Stalin en mantingué, amb tot, l’existència formal fins el 1943. La necessitava de dues formes: com a instrument de la seua política internacional, com a ficció que canalitzava les aspiracions de centenars de milers de militants. Si la teoria pablista de «la dinàmica nova del moviment espontani de masses», de «condicions objectives noves» que s’emparaven de les direccions i eren més fortes que «els llurs i els llurs desitjos» no s’acompanya pas d’una renúncia oberta a la IVª Internacional (certs partidaris de primera hora de Pablo com Michèle Mestre, haurien estat d’altra banda formalment més conseqüents), és únicament perquè aquest nom servia de carta de visita política al «S.I.» Pablo-Germain-Frank, i que renunciar-hi conduiria a deixar el lloc lliure als veritables trotskistes. De fet, el «moviment espontani de masses» no era més que una fórmula destinada a donar una aparença de versemblança al nou rol atribuït a les direccions traïdores. El contingut real era l’alineament amb els aparells indentificats amb el «moviment real de masses». A partir d’allà, totes les capitulació eren en l’ordre del dia. No tan sols les capitulacions, sinó l’activitat, ben real aquesta vegada, contra el «moviment real de masses».
I avui és «l’absència de grans lluites revolucionàries del moviment obrer durant una quinzena d’anys» el que Frank posar per endavant per fer recaure en els treballadors les responsabilitats dels aparells traïdors. Sota aquestes variacions, hi ha una constant: la lluita ben real per obstaculitzar la construcció de partits obrers revolucionaris, i destruir la IVª Internacional.
L’aplicació de la línia pablista a Ceilan
La política practicada per Frank en el curs de la vaga d’agost del 1953 a França, la practicada per Mandel en el curs de la vaga general belga, ens forneixen exemples d’aplicació de la línia pablista en els països capitalistes avançats. A Anglaterra, el llur alineament s’havia d’efectuar sobre l’ala bevanista d’entrada l’ala dreta del Partit Laborista seguidament. No hi insistirem, ja que els nostres camarades de la S.L.L. han exposat en els llurs documents aquestes qüestions amb detall.
La participació de dirigents del Lanka Sama Samaya Party (secció ceilanesa del «S.I.») en el govern Bandaranaike era igualment continguda en llavors en les concepcions pablistes. Així, en el seu report al «10è ple del C.E.I.», que acabam de citar, Pablo deia:
«Als camarades de Bolívia i de Ceilan, la Internacional diu actualment: el poder és a la vostra porta, no pas d’ací a deu anys, sinó immediatament, en pocs anys venidors, si no enguany mateix. (Això més particularment per a Ceilan)».
Apreciació simplement massa optimista? No, es tracta d’una altra cosa. Pablo prossegueix:
«Depèn en gran part de la vostra política des d’ara, de la vostra audàcia, de la vostra activitat quotidiana al capdavant de les masses per a la defensa de les llurs reivindicacions quotidianes, del vostre programa endurit per demà, de guanyar la llur majoria, FINS I TOT UNA MAJORIA PARLAMENTÀRIA, i de constituir un govern obrer, primer pas vers una veritable presa del poder a Ceilan, recolzada en la mobilització i l’organització revolucionària de masses».
(Idem, p. 51.)
Des del 1952 els pablistes donaven així el llur vist-i-plau a la perspectiva d’una majoria parlamentària a Ceilan que constituís un govern obrer. Represa constantment, aquesta idea de l’arribada al poder pels mitjans del parlamentarisme anava a guiar l’essencial de l’activitat del Lanka Sama Samaya Party. El nº de «Quatrième Internationale» de setembre-octubre del 1959 publica sense cap crítica la resolució adoptada per un congrés del L.S.S.P. S’hi escriu:
«Les il·lusions de les masses en la papereta de vot com a mitjà d’arribar al poder polític i d’acomplir la transformació són extremadament difoses i reals... Hi ha una reivindicació estesa en la classe obrera i les masses treballadores en general que el partit hauria d’adreçar-se a una majoria en les properes eleccions generals... el partit ha de comprendre clarament que la lluita per una majoria parlamentària és en primer lloc un combat per guanyar el control d’un aparell d’estat (sic) que pot utilitzar-se amb les finalitats de la lluita de masses i que una majoria parlamentària no pot ésser una substitució de la mobilització de les masses revolucionàries».
(«Quatrième Internationale» , 17° année, n° 7, septembre-octobre 1959, p. 93.)
És possible que els treballadors de Ceilan tinguen il·lusions parlamentàries. Però, evidentment, és clar que, des de feia anys, els dirigents del L.S.S.P. no tan sols tenien il·lusions quant a la possibilitat per ells d’accedir al poder per vies parlamentàries, sinó encara que no necessitaven res més per prendre el control de l’aparell d’estat burgès ceilanès. En la resolució adaptada per la conferència del 20-22 de juliol del 1962 del L.S.S.P., hom llegirà llavors:
«El L.S.S.P., en haver ajudat no tan sols electoralment sinó també políticament a conduir el govern S.L.F.P. (Sri Lanka Freedom Party) al poder, ha elaborat un curs tàctic en relació a aquest govern que ha estat resumit en una garantia de tres punts a les masses. El L.S.S.P. es compromet:
a sostindre tota acció progressiva del govern S.L.F.P.;
a defensar el govern S.L.F.P. contra el sabotatge per l’U.N.P. i les forces de la reacció;
a resistir de forma intransigent tot esforç de qualsevol sector que siga per arrencar a les masses les posicions que han conquerit.»
(« Quatrième Internationale » , n° 17, décembre 1962, p. 62.)
Que hagen arribat allà no té res de sorprenent. En situar-se en el terreny del parlamentarisme burgès, era d’esperar que triassen de sostindre un «govern progressiu» en oposar-lo a un «govern reaccionari».
Aquest suport encara condicional d’un govern burgès preparava l’entrada del L.S.S.P. en un altre govern burgès més «a l’esquerra». Així hom llegeix en la mateixa resolució: «En els vuit primers mesos aproximats de l’existència del govern S.L.F.P., l’accent del L.S.S.P. s’ha posat en el primer aspecte de la tàctica. Fou durant aquest període que el Partit votà pel discurs del Tron i pel pressupost».
La crítica que el «Secretariat Internacional» féu de la política del L.S.S.P. és relevadora. En una declaració datada del 10 de setembre del 1960, el «S.I.» escrivia:
«Tot tenint en compte arguments dels camarades ceilanesos, i prenent en consideració el fet que la llur política es pot caracteritzar, de forma general, com una política de sosteniment crític, el Secretariat Internacional no ha deixat pas per la seua banda d’expressar al L.S.S.P. el seu desacord tant amb la seua recent política electoral com amb la seua política envers el S.L.F.P després de les eleccions de març i de juliol. En particular, el Secretariat Internacional pensa que l’acord de no-contestació, estès en una acord de suport mutu, implica el perill de crear il·lusions sobre la natura del S.L.F.P. entre les grans masses, i que una attitud de suport d’un govern com el de la senyora Bandaranaike no pot ésser més que crític, i per consegüent limitat a mesures progressives realment proposades i adoptades».
(« Quatrième Internationale » , n° 11, octobre-novembre 1960, p. 90.)
El principi de suport a un govern burgès com el de la senyora Bandaranaike és admès, per bé que «no pot ésser més que crític i limitat a les mesures progressives». N’hi ha prou amb deixar les espines a un costat quan hom menja peix. L’enuig és que la cosa és menys fàcil en política, i és gran el risc que se us queden en la gola. El partit obrer revolucionari no pot sostindre un govern mentre aquest no siga un govern de transició vers la dictadura del proletariat, i les úniques mesures veritablement progressives consisteixen en realitzar «el programa més elemental d’un govern obrer... armar el proletariat,... desarmar les organitzacions burgeses contra-revolucionàries,... instaurar el control damunt de la producció, fer caure damunt dels rics la càrrega principal de les contribucions i trencar la resistència de la burgesia contra-revolucionària... Els comunistes (són) igualment disposats, en certes condicions i sota certes garanties, de donar suport a un govern obrer (és a dir que realitze el programa elemental de dalt) no comunista» (IV congrés de l’I.C., resolució sobre la tàctica de l’I.C.). La crítica del «S.I.» és típicament pablista: les condicions objectives obliguen el govern Bandaranaike a mesures progressives. Que el L.S.S.P. li aporte un suport crític i limitat. No hi ha cap raó que, si les condicions esdevenen més objectives i més noves, el L.S.S.P. no vaja més lluny, és una qüestió de grau i no de principi. La crítica no és pas fonamental, és circumstancial.
La política del partit més important de la Internacional pablista hauria hagut d’ésser discutida a fons per les organitzacions que la integren, així com pels organismes d’aquesta internacional. El 1952 la «direcció internacional» i el seu procònsol en el buró polític francès Germain, actuant en nom del «buró del S.I.», organisme trinitari Pablo-Germain-Frank, que, per bé que ignorat en els progressius estatuts del «2n congrés mundial», s’arroga tots els poders, ultrapassava el mandat que li havia conferit el 3r Congrés Mundial i formulava ukasa en l’encontre de l’organització francesa. És cert que es tractava llavors d’intentar destruir l’organització francesa en imposar-li l’«entrisme sui generis». L’attitud de la direcció pablista anava a ésser tota una altra davant de la direcció del L.S.S.P. Una resolució de 16 línies fou publicada a «Quatrième Internationale» (n° 12, primer trimestre 1961, p. 15) en el número del «6è Congrés mundial» (1961) de l’organització pablista, que reprenia el contingut de la «Declaració» que acabam de citar. I en la resolució de 24 pàgines consagrada als «Balanç, problemes i perspectives de la revolució colonial», de la qual hem parlat més amunt, exactament quatre línies foren consagrades a la política del L.S.S.P.:
«Perquè el L.S.S.P. jugue plenament el seu rol, cal refermar la seua estructura bolxevic i lligar-lo millor a les masses camperoles, gràcies a un treball sistemàtic entre elles, recolzat en la influència obrera del Partit, i conduït damunt la base d’un programa concret de reivindicacions econòmiques i polítiques transitòries».
(Idem p. 56.)
Fou amb el suport del «S.I.», i després del «Congrés Mundial de reunificació» que el 1963 el L.S.S.P. formà un «Front Unit d’Esquerra» amb el P.C. que havia sostingut el govern Bandaranaïke i el M.E.P. que havia participat en aquest govern el 1956. Gerry Healy escrigué, a «The Newsletter» del 4 i de l’11 de juliol del 1964, dos articles on mostra com aquest «Front Unit d’Esquerra» fou el trampolí utilitzat pel L.S.S.P. per a participar en el govern Bandaranaike; la decisió de participar al govern fou presa en la conferència del 7 de juny del 1964 del L.S.S.P. per 507 delegats contra 75, amb 159 membres que s’oposaven a aquesta política abandonant la conferència. En haver estat publicats els articles de G. Healy a «Informations Internationales» , n°14, no hi insistirem molt extensament i hi remetrem els nostres lectors.
Reproduïm tan sols ací aquest passatge d’una lletra del «S.U.», de començament del 1964, citada per G. Healy, i que mostra com el «S.U.», és a dir Germain, Frank i els llurs associats de la reunificació, cobrí, en nom de «la unitat», la política dels dirigents del L.S.S.P.:
«El Congrés de reunificació (juny 1963) ha donat a la direcció novament unificada la responsabilitat de fer tot el possible per cimentar els lligams restablerts després d’una llarga escissió, i d’obrar per una nova cohesió i una estabilitat en el moviment trotskista mundial. Això necessita una certa distensió organitzativa, per un cert temps, i demana un esforç seriós per millorar els conflictes interns en les diferents seccions i en els integrants del moviment unit – sobretot els conflictes heretats del passat –, per tal d’ajudar, tots, a prendre una nova partida. Tot això ha estat explicat i admès pels delegats que assistiren al Congrés de reunificació».
«L’attitud del «S.U.» davant de la situació de Ceilan, com per tot dins del moviment, és determinada per les consideracions generals votades pel Congrés de reunificació».
«El «S.U.», com diu el camarada Anderson, no ha pas modificat del tot «fonamentalment» les crítiques adreçades al L.S.S.P. en el curs del 7è Congrés Mundial. El que ha fet és fer confiança a la direcció del L.S.S.P. per tindre en compte aquestes crítiques. La lletra enviada al L.S.S.P. no tenia la intenció, ni de condemnar-los públicament, ni de convidar-los a participar a una baralla de facció, com el camarada Anderson sembla creure. Les crítiques contingudes en aquesta lletra hi foren posades, amb bona voluntat, pels representants del moviment trotskista mundial que feien confiança al L.S.S.P. per reflexionar-hi amb cura. El «S.U.» ha intentat de mantindre la seua attitud de lleialtat i de camaraderia en relació a la secció ceilanesa, bo i admetent, francament, que els seus propis membres tendien a simpatitzar, política, amb l’ala esquerra del L.S.S.P...»
«Mentrestant, el «S.U.» pensa que seria erroni per ell, en tant que òrgan del moviment sencer, de rebutjar les declaracions de la majoria del L.S.S.P., i de refusar de concedir-los el temps necessari per demostrar, en l’acció, la sinceritat de la llur posició en relació al Front Unit d’Esquerra, i també per comprovar la bona fe de les llurs promeses.
«Primerament, esclafaríem deliberadament l’estat d’ànim en el L.S.S.P. injectant-hi un fraccionisme impulsat. En segon lloc, en dur aquestes qüestions a l’arena pública, exacerbaríem encara més la situació. Una política decisiva d’aquest gènere posaria en perill i destruiria potser fins i tot les relacions fraternals entre el «S.U.» i la direcció del L.S.S.P. El resultat podria ésser nefast per a la IVª Internacional i per al L.S.S.P., inclosa la seua ala esquerra, que no té cap interès en posar en qüestió la unitat del partit, en crear tensions internes excessives o tota altra mena de tensió»
(Citat par « Informations internationales » , n° 14, pp. 8-19.)
Aquesta política acaba de portar els seus fruits amargs. El Lanka Sama Samaya Party és mort en tant que partit obrer revolucionari. Caldrà reconstruir un partit marxista a Ceilan. En el moment que, el 21 de març del 1964, arran de l’acord de diferents organitzacions sindicals sobre un programa de 21 punts, una enorme manifestació es desenrotllà a Colombo que podia ésser el punt de partida d’una lluita de masses pel poder, els dirigents del L.S.S.P. es preparaven per participar al govern Bandaranaike. Un any més tard, per les vies més legals i més parlamentàries, l’United National Party, partit d’extrema dreta, accedia al poder.
La política del L.S.S.P. és la versió ceilanesa de la política d’adaptació als aparells, de la qual Frank i Germain donaren la versió francesa l’agost del 1953, i el desembre 1960-gener 1961 la versió belga.
A França i Bèlgica, el «moviment real de masses» entrà en conflicte amb els aparells. El pablistes es feren els lacais dels aparells contra el «moviment real de masses». A França, combateren obertament els trotskistes que lluitaven per donar una expressió conscient al desbordament dels aparells per la gran massa de la classe obrera, i impulsar l’acció el més lluny possible. A Bèlgica, canalitzaren en la mesura que fou en poder llur el «moviment real de masses» en profit de l’aparell de la F.G.T.B., en alinear-se amb la falsa esquerra representada per Renard. A Ceilan, directament anaren en socors de la burgesia i de l’aparell d’estat burgès, quan es preparava una profunda crisi revolucionària.
Contribuïen així d’immediat bé al fracàs, bé a la desfeta pura i simple del moviment. Sens cap dubte, la llur contribució fou de les més importants. Hi ha la prova a Ceilan, però no pas menys a França. Cal mesurar la importància història – i pesam els nostres termes – de la intervenció del moviment «trotskista» oficial en la flanc-guarda dels aparells, o directament de la burgesia, en els processos de la lluita de classes, en el moment precisament que el «moviment real de masses» entra en conflicte amb els seus aparells. Les especulacions no són pas el nostre fet. Però l’activitat dels pablistes a escala internacional, la llur lluita contra les organitzacions trotskistes, els llurs esforços per liquidar-les, la llur intervenció concreta en la lluita de classes per tot on es manifesten foren incontestablement entre els factors essencials que impediren la cristal·lització i organització d’una avant-guarda apta per esdevindre, al seu torn, una força motriu en la lluita de classes, la crisi de la societat burgesa i la crisi de l’estalinisme.
Quan Frank parla de «l’absència de grans lluites revolucionàries... des de fa una quinzena d’anys» en els països capitalistes avançats, no ment pas, tan sols emmascara encara el fet que aquests quinze darrers anys han subratllat la necessitat històrica de la lluita per la construcció de partits bolxevics i d’una Internacional basada en el Programa de transició – en ésser els dos inseparables – en el curs mateix de la lluita de classes. Malgrat la llur amplitud, les grans lluites del proletariat han refluït per manca de tals partits i d’una tal Internacional. Així la societat burgesa ha pogut superar les seus crisis. Des del 1953 sobretot, totes les grans lluites del proletariat a escala ha topat, siga de forma directa com a l’Europa oriental, siga en el curs de la lluita (agost 53, setembre 55, vaga de miners de març 63 a França, vaga general belga, etc.) i de forma més o menys oberta, amb els aparells social-demòcrates i estalinians, creant així al si de la classe obrera condicions favorables que no havien existit mai abans per a la construcció de tals partits i d’una tal Internacional. No mancava a la cita més que l’organització de la qual havia d’ésser la tasca. Pitjor, els «trotskistes» Frank-Germain-Pablo (allà on les condicions eren des d’aquest punt de vista política més favorables, és a dir en els països capitalistes avançats d’Europa), combatien, en nom de la «IVª Internacional», contra la construcció d’aquesta nova direcció revolucionària.
Les llurs forces reals no s’adiuen amb la llur importància política. A Trotski li agradava cita aquesta frase de Spinoza: «Ni riure ni plorar, sinó comprendre». Ens cal comprendre que significa aquest «Elogi del trotskisme» publicat per Pablo en el mateix número de «Quatrième Internationale» en el que Frank es pronunciava per la revisió del programa del trotskisme. Vet ací que escrivia el «secretari general de la IVª Internacional»:
«Sota la pressió conjunta de noves realitats de la situació internacional i de la revolució xinesa, la direcció krusceviana de la burocràcia soviètica, per tal de salvaguardar la seua influència damunt del moviment obrer internacional i els pobles colonials, s’ha vist obligada a operar un gir d’importància història, si més no en relació a la revolució en els països semi-colonials i colonials. A banda de l’ajut econòmic i militar acordat a aquests països, i que constitueix una aportació decisiva per a la consolidació de la revolució en aquests països, aquesta direcció s’ha vist igualment obligada a reconèixer la justificació de «guerres d’alliberament», és a dir d’admetre el concepte de guerra-revolució, forma a través de la qual es realitza l’emancipació nacional i social dels països semi-colonials i colonials en la nostra època. Per quan l’extensió d’aquest concepte en els països capitalistes avançats? No és certament més que una qüestió de temps, car tot marxa actualment increïblement ràpid, i la pressió revolucionària es reforça segons una progressió geomètrica. Així la debacle de la política menxevic estaliniana, que, des fa decennis, ha sabut paralitzar el moviment obrer internacional i destruir les oportunitats reals per a l’ampliació de la base de la revolució mundial, és actualment en vies d’esdevindre manifesta i total».
(«Quatrième Internationale» , n° 16, juillet 1962 p. 40.)
Els temes centrals del pablisme hi són reafirmats amb tota claredat. La conclusió devia ésser que és ja una utopia voler constituir partits trotskistes, un anacronisme reclamar-se de la IVª Internacional. Però no: es tracta d’un «Elogi del trotskisme». Això significa que aquests cavalls de retorn de la capitulació davant els aparells i la burgesia combatran els trotskisme en nom del «trotskisme», la reconstrucció de la IVª Internacional en nom de la «IVª Internacional». Agost 53, la vaga general belga, la política del L.S.S.P., l’orientació definida pels pablistes sostenint com la corda soté el penja els moviments revolucionaris d’Alemanya oriental, de Polònia, la revolució hongaresa, etc., són il·lustracions del rol polític del pablisme.