5. L’economicisme i la teoria de l’estat
D’una anàlisi errònia a la revisió del mètode
A l’eixida de la segona guerra mundial, l’estat de descomposició dels règims burgesos d’Europa era extrem. Tan sols l’imperialisme americà emergia de la guerra amb una puixança inigualada. L’imperialisme alemany, després d’haver dominat Europa, s’ensorrava. En gran mesura havia anorreat el vell aparell d’estat a Polònia, a Txecoslovàquia, a Àustria i a Iugoslàvia, i el seu esfondrament, implicava en gran mesura el dels estats romanès, búlgar i hongarès. L’avançament de l’exèrcit «vermell» havia d’estimular la lluita de masses d’aquests països. Així s’establia, a l’Est d’Europa, una situació revolucionària que participava de la crisi general que coneixia el capitalisme en aquesta Europa on havia nascut.
A Europa oriental, les masses prenien les armes, s’emparaven de terres, s’apropiaven les fàbriques, tendien a formar comitès, embrió d’un poder proletari. La primera preocupació de la burocràcia del Kremlin fou esquerdar l’acció autònoma de les masses, en tots els països que ocupà l’exèrcit rus, tant pels seus propis mitjans militar i burocràtics com utilitzant-hi els P.C. per tal d’exercir ella mateixa el poder, darrera d’una façana de governs autònoms als quals eren integrades les restes dels partits burgesos d’aquests països.
En aquesta situació, el «II congrés mundial» cregué poder concloure el 1948:
«24. L’Estat dels països del «glacis» resta un Estat burgès
1. Perquè la seua ESTRUCTURA resta burgesa: enlloc la vella màquina burocràtica de l’Estat burgès no ha estat destruïda. Els estalinians tan sols han ocupat el lloc de capes determinades de l’aparell estatal burgès;
2. Perquè la seu FUNCIÓ resta burgesa. Aleshores que l’Estat obrer defensa la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, eixida d’una revolució socialista victoriosa, l’Estat dels països del «glacis» defensa una propietat que, malgrat les seues formes diverses i híbrides, resta fonamentalment de natura burgesa.
La burocràcia soviètica ha estat i resta forçada de mantindre l’estructura i la funció burgeses de l’Estat, no tan sols perquè la llur destrucció no és possible més que a través de la mobilització revolucionària de les masses, sinó igualment per a defensar la seua pròpia explotació particular dels treballadors d’aquests països. Allà on és forçada de passar a una mobilització limitada de les masses en òrgans potencials de doble poder (comitès d’acció a Txecoslovàquia), insisteix tant per la seua acció com per la seua propaganda en el fet que aquests òrgans tenen per funció no la de substituir òrgans d’Estat, sinó tan sols de donar-los suport. Tot en guardar així la seua estructura i la seua funció burgeses, l’Estat dels països del «glacis» presenta al mateix temps una FORMA EXTREMA DE BONAPARTISME, en haver adquirit l’aparell d’Estat estalinitzat no tan sols una gran independència tant en relació a la burgesia com en relació al proletariat, per l’equilibri i la prostració d’aquestes dos classes, sinó igualment i sobretot pel seu lligam íntim amb l’aparell estatal soviètic i el pes dominant que aquest aparell posseeix actualment a Europa oriental d’acord amb les relacions de forces internacionals. Del caràcter burgès de l’Estat dels països del «glacis» resulta la necessitat de la destrucció violenta de la seua maquinària burocràtica com a condició essencial per a la victòria de la revolució socialista en aquests països.»
(Thèses sur «l'U.R.S.S. et le stalinisme» adoptées au «2° congrès mondial».
« Quatrième Internationale », vol. 6, n° 3-4-5, mars-mai 1948, p. 39.)
Certament, el problema – el primer gran problema teòric posat al moviment trotskista internacional des de l’assassinat de Trotski – no era pas senzill de resoldre. Malgrat això, hem de constatar que aquestes conclusions eren falses. De fet, els estats del «glacis» representaven una «forma extrema de bonapartisme», però l’essència de la qual era proletària. El llur origen complex feia d’aquests estats, a la vegada el producte de moviments revolucionaris decapitats per la burocràcia, sense haver arribat a instaurar un poder central, i el prolongament de l’estat obrer degenerat de l’U.R.S.S., qui acusava ací el costat burgès de la seua natura contradictòria, reforçat encara per la utilització, com a contrapès al proletariat, de les restes de classes dirigents autòctones i dels llurs estats. En el cas on el pes de les restes de la burgesia s’albirà massa feixuc, una mobilització extremadament controlada de les masses fou necessària per eliminar-les, com a Txecoslovàquia. Per contra, allà on la revolució proletària s’havia desenvolupat en gran mesura, sota la conducció d’un partit d’origen obrer, com a Iugoslàvia, la natura de classe proletària de l’estat s’hi manifestava amb infinitament més de netedat, encara que aquest fos, ell també, atacat de deformacions burocràtiques per raó del caràcter burocràtic del partit dirigent, de la seua formació estaliniana, de la pressió exercida per la burocràcia del Kremlin, i a la fi de la majoria camperola de la població.
En una situació internacional on la burgesia mundial, profundament esquerdada, no podia intervindre, i on la classe obrera dels països econòmicament desenvolupats d’Europa occidental era, bé atomitzada com a Alemanya, bé neutralitzada pels aparells reformistes i estalinians malgrat la crisi profunda de l’imperialisme, on, al capdavall, el proletariat rus esgotat per la guerra no era pas en situació de posar en qüestió el poder de la burocràcia – l’accí militar-burocràtica del Kremlin s’havia demostrat suficientment eficaç per donar a aquests estats els pitjors trets, els pitjors trets burgesos, de l’estat obrer degenerat de l’U.R.S.S.
Cosa remarcable, és essencialment en allò que subsistia de les relacions burgeses de propietat a Europa oriental que la resolució del «II congrés mundial» es fonamentava per caracteritzar la natura social dels estats del «glacis». Aquest mètode trencava amb el de Marx, de Lenin i de Trotski, segons el qual calia partir dels processos socials i polítics per analitzar la natura de l’estat.
És així que Trotski pogué escriure:
«La societat burgesa ha canviat un munt de vegades, en el curs de la seua carrera, de règims i de castes burocràtiques sense modificar les seues bases socials. Ha estat previnguda contra la restauració de la feudalitat i les corporacions per la superioritat del seu mode de producció. El poder no podia més que secundar o entrebancar el desenvolupament capitalista; les forces productives, fonamentades en la propietat privada i la concurrència, treballaven per compte propi. Al contrari, les relacions de propietat establertes per la revolució social són indissolublement vinculades al nou Estat que n’és el portador. El predomini de les tendències socialistes damunt les tendències petit-burgeses és assegurat no per l’automatisme econòmic – en som encara lluny – sinó per la potència política de la dictadura. El caràcter de l’economia depèn doncs íntegrament del del poder.
La caiguda del règim soviètic menaria infal·liblement a la de l’economia planificada i, a partir de llavors, la liquidació de la propietat estatitzada. El vincle obligat entre els consorcis i entre les fàbriques al si dels consorcis es trencaria. Les empreses més afavorides es lliurarien a elles mateixes. Podrien esdevindre societats per accions o adoptar tota altra forma transitòria de propietat com la participació dels obrers en els beneficis (que conté embrionàriament, notem-ho de passada, l’«autogestió» iugoslava). Els kolhozes es desagregarien igualment, més fàcilment encara. La caiguda de la dictadura burocràtica actual sense la seua substitució per un nou poder socialista anunciaria així el retorn al sistema capitalista amb una davallada catastròfica de l’economia i de la cultura».
(«La Révolution trahie». Voir « De la révolution », p. 603.)
Els orígens socials d’un estat i els processos polítics a través dels quals s’ha constituït són d’una importància capital; ho són igualment transformacions d’aquest estat, particularment quan és d’origen proletari; segons si es difuminen o, al contrari, els seus trets burgesos es reforces, els processos econòmiques que s’hi despleguen tot i poder parèixer «tècnicament» semblants, no expressen pas menys una realitat social totalment diferent.
És per això que el reforçament de les tendències cap a l’economia de mercat, cap a la regulació de l’economia a partir de la llei de valor, que s’acompanyen de la penetració en l’estat de forces socials obertament pro-burgeses sorgides de la burocràcia, té avui, a l’U.R.S.S., una importància infinitament més gran que no la que permetria veure una anàlisi «purament econòmica».
Però retornam als estats del «glacis». L’error comès en la resolució del «2n congrés mundial» anava a tindre conseqüències importants quant a l’aparició i el creixement del «pablisme». Com bé calgué, més endavant, reconèixer la transformació de l’estructura econòmica i social d’aquests països i trobar-li una explicació, és en l’acció «militar-burocràtica» del Kremlin que Pablo trobà el factor determinant d’aquesta transformació. La qüestió és extremadament complexa: en efecte, després d’haver esquerdat l’acció autònoma de masses, és efectivament l’acció «militar-burocràtica» del Kremlin la que acabà l’expropiació política i econòmica de la burgesia. Però no pogué fer-ho més que en tant que, prèviament, l’acció revolucionària de les masses havia trencat ço que subsistia de l’aparell d’estat burgès, i començat aquesta expropiació.
La guerra soviètico-finlandesa de 1939-1940 tingué entre d’altres conseqüències la de provocar una crisi al si del Socialist Workers Party. Patint la pressió de l’opinió pública petit-burgesa unànime a denunciar l’agressió de la malvada U.R.S.S. contra la petita Finlàndia, una tendència minoritària es formà, dirigida per Max Schachtman (i James Burnham, l’evolució del qual havia de menar-lo aviat de forma accelerada cap a l’extrema dreta del ventall polític). Posava en qüestió les posicions programàtiques de la IVª Internacional, d’entrada sobre la defensa incondicional (és a dir, independent dels crims del Kremlin) de l’U.R.S.S. contra l’imperialisme, després sobre la natura de l’estat soviètic, estat obrer degenerat. Trotski intervingué en aquesta discussió amb una sèrie d’articles, reunits més endavant en un volum sota el títol «Defensa del marxisme», que constitueixen la seua darrera gran obra. Hi continuà i hi aprofundí encara l’anàlisi de la natura de l’U.R.S.S., estat obrer degenerat, i de la seua funció en la lluita de classes mundial.
Hom hi troba destacadament la clau del que permet comprendre què passà en el «glacis soviètic» d’Europa oriental a l’eixida de la segona guerra mundial:
«La resolució (de la minoria), per tal de castigar els estalinians dels llurs crims incontestables, segueix les passes als demòcrates petit-burgesos de totes condicions, i no consagra pas un sols mot al fet que l’exèrcit vermell expropia a Finlàndia els grans propietaris de terreny, i instaura el control obrer, bo i preparant l’expropiació dels capitalistes.
Demà, els estalinians estrangularan els obrers finlandesos. Però, en aquest moment, donen un impuls gegantí a la lluita de classes sota la seua forma més aguda. Són obligats a donar aquest impuls.
( ... ) Les esperances que desperta l’exèrcit vermell al si de les masses finlandeses s’albiren il·lusòries, a menys que intervinga la revolució internacional; la col·laboració de l’exèrcit vermell amb els pobres no durarà més que un temps; el Kremlin tornarà ben aviat les seues armes contra els obrers i els camperols finlandesos».
(«In defense of marxism», p. 57.)
La marxa dels esdeveniments, és cert, fou diferent a Europa oriental, però la dinàmica de les forces socials hi és la mateixa. Els moviments revolucionaris hi precediren o hi acompanyaren l’entrada de l’exèrcit de l’U.R.S.S.: però bé són aquests moviment els qui comportaren el colp decisiu a les antigues classes posseïdores i a l’estat burgès. I si, des de l’arribada de l’exèrcit «soviètic», els estalinians començaren a «estrangular» els treballadors, cal retindre que, en tots els casos, accions de masses constituïren el preludi indispensable a l’expropiació econòmica i política de la burgesia; cal retindre igualment que els estalinians no haurien pogut, en l’etapa immediatament consecutiva, estrangular els treballadors, més que perquè havien pogut impedir tota victòria de la revolució proletària en els països capitalistes avançats.
Són aquests dos elements els qui ha donat les seues característiques específiques a l’evolució de l’Europa oriental: revolucions inacabades, estats obrers caricaturescament deformats, dominats per aparells burocràtics estretament subordinats al Kremlin.
La burocràcia pot garantir la missió històrica de les masses explotades?
La teoria segons la qual «l’assimilació estructural» dels països d’Europa oriental a l’U.R.S.S. (és a dir l’assimilació de la llur estructura a la de l’U.R.S.S.) havia estat realitzada per mitjà de la intervenció «militar-burocràtica» del Kremlin anava a portar fruits enverinats en l’evolució ulterior del «S.I.». La missió històrica de la classe obrera consisteix en abatre el capitalisme i a en edificar el socialisme. Si la burocràcia del Kremlin pogué, «objectivament», realitzar la primera part d’aquesta tasca i emprendre la realització de la segona a Europa oriental – per què no en el món sencer? Al mateix temps, les «nacionalitzacions» esdevenien el criteri que permetia d’afirmar la natura de classe proletària de l’estat.
Quan era encara trotskista – no per gaire més temps, és cert – Ernest Germain considerà durant unes setmanes d’oposar-se a Pablo. Amb aquest objectiu, redactà, a l’inici del 1951, un document titulat «Deu tesis», i concebut com una rèplica a aquest veritable manifest del revisionisme que Pablo acabava de publicar sota el títol «Cap a on anam?»
La novena d’aquestes «Deu tesis» presenta l’interès de fer crida a la concepció marxista segons la qual la natura de classe d’un estat és el producte de la dinàmica de les forces socials que li donaren naixement, i no del percentatge assolit per les «nacionalitzacions»:
«El mètode a través del qual el nostre moviment resolgué la qüestió de la natura de classe de Iugoslàvia, en la resolució adoptada pel 9è ple del C.E.I., deriva en línia directa de la seua tradició marxista-leninista, ja defensada amb èxit en la seua solució de la qüestió de l’U.R.S.S. La resolució del 9è ple resolgué la qüestió iugoslava en partir de les forces reals de CLASSE i no de relacions de propietat AÏLLADES del llur origen històric. «Legalitza» al mateix temps la fórmula de «govern obrer i camperol» per designar certes etapes transitòries entre la descomposició del poder de la burgesia i l’establiment de la dictadura del proletariat, la construcció d’un aparell d’estat d’un tipus nou. Aquesta fórmula, inscrita en el nostre programa de transició, ha demostrat després tota la seua utilitat en el cas de la Xina, on el nostre moviment la utilitza per caracteritzar l’etapa actual del desenvolupament de la revolució xinesa. Fa part del nostre bagatge programàtic necessari per a comprendre els fenòmens de transició propis de la nostra època.
La discussió internacional actualment en curs sobre el subjecte de la natura de la classe dels països del glacis no podrà concloure’s positivament més que a condició que no siga pas abandonada la conquesta teòrica que constituí el seu punt de partida. En haver admès tothom, a l’inici de la discussió, que hem de tractar, en el glacis, amb països dominats per la burocràcia soviètica DES DEL 1944, en el curs d’aquesta dominació, transformacions d’estructura han estat operades en aquests països en el marc de la política d’assimilació estructural perseguida per la burocràcia. La dificultat consisteix en això: determinar en quin moment, en el procés d’assimilació estructural, s’opera la transformació de quantitat en qualitat. En el cas que una revolució proletària es produís en un país, el fet mateix d’aquesta revolució ens dispensa de recercar d’altres criteris per demostrar el canvi de dominació d’una classe vers a una altra; l’exemple iugoslau n’és una nova prova. Podem bé concebre que el proletariat, després de la presa del poder en certs països, hi manté la propietat privada de mitjans de producció en certs sectors durant tot un període. La nacionalització COMPLETA dels mitjans de producció no és ni tan sols un fet a l’U.R.S.S. Una nacionalització GENERALITZADA pot solament servir de prova de l’existència d’un estat obrer, ja que no s’ha registrat mai cap estat burgès que prengués aquestes mesures».
Però la continuació del text obria ja la porta al pablisme:
«En el glacis, el problema és tot un altre: no hi ha hagut pas revolució proletària (el que és cert si hom afegeix: desenvolupant-se fins al punt i conduint a la presa del poder pels treballadors), i la qüestió a determinar – la forma del trànsit del poder d’una classe a una altra – és complicada pel fet que la burocràcia hi ha exercit efectivament el poder DES DEL COMENÇAMENT (que ha pogut fer perquè l’aparell d’estat burgès fou prèviament desmantellat, i és així que calia resoldre la qüestió de l’origen social del poder). És en aquest sentit (per determinar el moment de l’assimilació estructural) que hem elevat la qüestió de la planificació i la supressió de fronteres EFECTIVES..., la integració EFECTIVA de la llur economia en la planificació soviètica, del llur exèrcit en l’exèrcit soviètic, que terminarà el procés d’assimilació estructural».
Dues qüestions que són ací barrejades, la de la natura de classe dels estats del glacis i la de l’assimilació estructural. A fi de compte, Germain fa dependre la natura de classe dels estats del glacis a la llur assimilació estructural per l’U.R.S.S.
La «resolució sobre el caràcter de classe dels països europeus del glacis soviètic» adoptada pel «3r congrés mundial» (1951) anava a ésser un conjunt confusionista de tesis contraditòries:
«En el pla ECONÒMIC aquesta evolució exposà la línia fonamental d’un inici de coordinació i de planificació efectiva entre les llurs economies, d’una banda, i la de l’U.R.S.S., d’altra banda, que han atenuat considerablement la llur dependència de l’economia i del mercat capitalistes internacionals.
Des del 1949 hom assisteix a la posada en execució d’una sèrie de plans de llarga durada (cinc a sis anys) que, a fur i a mesura de la llur realització, deslliguen aquests països d’una part dels llurs vincles amb el mercat capitalista exterior i fusionen progressivament la llur economia en un tot més orgànicament lligat a l’economia planificada de l’U.R.S.S.»
(« Quatrième Internationale », vol. 9, n° 8-10, août-octobre 1951, p. 41.)
Així, la marxa cap a l’assimilació estructura apareixia com una manifestació de la política del Kremlin; quan, al contrari, la dominació d’aquests països per la burocràcia del Kremlin constitueix un obstacle a l’assimilació estructural. Això suposa en efecte l’harmonització d’economies de diversos països en funció d’una divisió racional del treball, que és incompatible amb l’existència d’opressions nacionals i de relacions de dependència.
La voluntat del Kremlin d’impedir que no es realitze a Europa oriental un conjunt econòmic dota d’una certa potència i de la seua dinàmica pròpia, i l’estretesa nacional limitada de les colles en el poder s’han traduït de fet per aquesta caricatura del «socialisme en un sol país»: la «construcció del socialisme» en cada país d’Europa oriental pres a banda, i tallat del mercat mundial. La llur dependència de fet en relació a aquest mercat s’ha manifestat doncs indirectament per distorsions econòmiques inoïdes, considerablement agreujades per la llur subordinació a l’economia de l’U.R.S.S. En la mateixa resolució del «3r congrés mundial», hom llegia més endavant:
«...És per davant de tot en raó de la llur mateixa base econòmica, i l’estructura essencialment comuna a tots els països del glacis, caracteritzada per noves RELACIONS DE PRODUCCIÓ I DE PROPIETAT PRÒPIES D’UNA ECONOMIA ESTATITZADA I PLANIFICADA, ESSENCIALMENT SEMBLANTS A LES DE L’U.R.S.S., que hem de considerar aquests estats com que són actualment estats obrers deformats».
(Idem, p. 42.)
El mètode correcte de Germain («partir de les forces reals de classe i no de relacions de propietat aïllades del llur origen històric») era doncs abandonada per conduir a aquesta conclusió purament pablista:
«...Cal reconèixer que la Internacional s’ha vist impedida de tindre una apreciació exacta de l’evolució en el glacis, del ritme i de l’amplada de l’assimilació, com a conseqüència d’una sèrie de consideracions restrictives com les que han estat indicades en les «Tesis sobre l’U.R.S.S. i l’estalinisme» del 2n congrés mundial, que afirmava que «la veritable destrucció del capitalisme (en el glacis) no és possible més que a través de la mobilització revolucionària de les masses i l’eliminació de les formes particulars d’explotació que la burocràcia ha introduït en aquests països». D’altra banda, en la resolució del 7è ple del C.E.I. (maig del 1949) sobre «L’evolució dels països del glacis», on era considerada més positivament la perspectiva d’una assimilació estructural acabada per l’acció pròpia de la burocràcia estaliniana, hom insistia encara en «la supressió de les fronteres, que s’efectua amb la incorporació de certs o de tots aquests països a l’U.R.S.S., o que s’efectue per la constitució d’una federació balcano-danubiana formalment independent de l’U.R.S.S., però veritable marc unificat per a la planificació de l’economia.
S’ha
albirat que l’acció revolucionària de masses no
és pas una CONDICIÓ INDISPENSABLE perquè la
burocràcia puga destruir el capitalisme en condicions
excepcionals anàlogues i en un clima internacional com el de
la ‘guerra freda’».
(Idem, pp. 42-4.3.)
Conclusió encara més important ja que s’imbricava en la perspectiva pablista de la revolució-guerra, i quadrava amb la concepció de la «revolució sota totes les seues formes»!
L’acció contra-revolucionària «militar-burocràtica» del Kremlin havia, des d’antuvi, imprès aitals tares a aquests estats obrers, engendrava aitals distorsions en la llur economia que sembrava les llavors de l’aixecament dels treballadors contra la burocràcia, de la revolució política, la perspectiva de la qual apareixia així, en certa manera, com a prolongació de les accions de masses de 1943-1945.
En no haver pas vist, o en tot cas pas apreciat amb el seu just valor aquesta acció revolucionària de masses dels anys 1943-1945, la direcció de la IVª Internacional atribuïa un rol motor i finalment revolucionari, en els països del glacis, a la burocràcia del Kremlin. A més, considerava «l’assimilació estructura» com acomplerta, la qual cosa li permetia identificar l’Europa oriental i l’U.R.S.S., fent abstracció de tota qüestió nacional.
El nostre moviment era doncs desarmat davant els desenvolupaments de la situació que no anaven pas a trigar de produir-se. Fou sorprès per l’onada revolucionària, que s’expressà d’entrada, el 1953, a Txecoslovàquia, després a Alemanya oriental. Quan es produí, el «S.I.» pablista, en lloc de posar al centre de la seua activitat la lluita pel dret a disposar d’ells mateixos dels pobles d’Europa orienta, publicà una declaració general, de la qual hem parlat abans, sobre la revolució política, que ometia els problemes concrets que presentava en aquests països, destacament el de la retirada de les tropes russes, com si es tractàs de l’U.R.S.S. mateixa.
Les lluites revolucionàries dels treballadors d’Europa oriental, que culminen amb la revolució hongaresa, anaven eventualment a obligar els pablistes a fer un gran pas cap a l’«esquerra» en aquesta qüestió. En les tesis intitulades «Declivi i caiguda de l’estalinisme», presentades per Germain en el «5è congrés mundial» (1957) i adoptades per aquest, hom llegeix:
«18.- La burocràcia soviètica havia usurpat el poder sota la bandera del «socialisme en un sol país»; és sota la bandera del veritable internacionalisme proletari basat en l’estricta igualtat entre totes les nacions, que triomfarà la revolució política contra la burocràcia. La burocràcia ha enverinat les relacions entre els diferents estats obrers, així com les relacions entre les diferents nacionalitats a l’interior de l’U.R.S.S., per la seua brutalitat xovinista gran-russa i els seus prejudicis petit-burgesos limitats.
La IVª Internacional condemna la concepció estaliniana segons la qual la subordinació dels interessos del proletariat mundial als interessos de la burocràcia del Kremlin seria el criteri de l’internacionalisme proletari. Refusa igualment la tesi centrista, anti-leninista, segons la qual el xovinisme de la gran nació opressora no seria condemnat més que amb el mateix títol que el nacionalisme de les petites nacionalitats oprimides. Tot en aixecar arreu la bandera de la solidaritat internacional dels proletaris, distingeix entre el xovinisme gran-rús (i gran-han) incondicionalment reaccionari, i el nacionalisme de les petites nacions oprimides per la burocràcia, que no és sovint més que una deformació de la justa revolta de les masses contra l’opressió nacional de les quals foren objecte i que no pot modificar la natura objectivament progressiva de la llur lluita d’emancipació.
És per això que la IVª Internacional defensa el mot d’ordre de les repúbliques socialistes soviètiques independents i sobiranes de Polònia, d’Hongria, de Txecoslovàquia, de Iugoslàvia, de Romania, de Bulgària, d’Ucraïna, de Geòrgia, de Lituània, de Letònia i d’Estònia, bo i preconitzant alhora la confederació, en peu d’estricta igualtat, de tots aquests estats obrers, en una o més federacions democràtiques d’estats obrers.
Un estat obrer democràtic educarà els treballadors i la joventut en l’esperit del respecte total envers la personalitat cultural de tots els pobles als quals garantirà un impuls il·limitat. Combatrà sense descans tota manifestació de xovinisme, d’odi nacional o radical, d’antisemitisme, etc. S’esforçarà per fer créixer en tota ocasió l’interès, la solidaritat i la participació conscient dels treballadors de l’estat obrer a les lluites dels proletaris de tots els altres països del món. Tota tendència al «replegament nacional», a la subordinació dels interessos de la revolució internacional a una defensa de l’estat obrer, per important o progressiu que siga, és sempre un signe de deformació burocràtica».
(« Quatrième Internationale », numéro spécial décembre 1957, pp. 97-98.)
Aquest pas cap a l’esquerra era en realitat essencialment formal i declamatori. Eren i demoraven oblidats (hom no sabria pensar en tot) els problemes concrets suscitats per les lluites revolucionàries dels proletaris d’Europa oriental i per la revolució política en aquests països, així com la manera concreta en la que s’hi exerceix l’opressió de la burocràcia del Kremlin, a saber: la presència de tropes de l’exèrcit rus i de múltiples òrgans «militar-burocràtics», obstacle essencial a la revolució política, qüestió que ja hem abordat més amunt.
Al mateix temps, el punt 13 d’aquestes tesis comportava un curiós paràgraf:
«Com a la pràctica les fronteres entre la classe enemiga i les classe treballadores no són pas nítidament traçades; com nombroses condicions objectives poden menar l’enemic de classe a recolzar en els corrents més conservadors d’aquestes classes treballadores, l’avant-guarda revolucionària pot ésser menada potser davant d’una tria dolorosa: o bé admetre que una situació perillosa es desenvolupa per a l’estat obrer, o bé emprar, per descartar aquest perill, mètodes que sabotegen greument la confiança dels treballadors dins l’avant-guarda i dins el llur estat. Sense voler enunciar veritats absolutes ni dogmes, la IVª Internacional declara que, d’acord amb l’experiència passada, és absolutament clar que un estat obrer ha de fer cara constantment a DOS PERILLS mentre la victòria mundial del socialisme no siga pas garantida: el retorn de la contra-revolució capitalista i l’afirmació de la degeneració burocràtica».
(Idem, p. 94.)
Aturam-nos un instant:
Així doncs, «mentre la victòria mundial del socialisme no siga pas garantida», hi ha «dos perills: el retorn de la contra-revolució capitalista i l’afirmació de la degeneració burocràtica», explica Germain en les seues tesis. Que en pensa doncs Germain en el report que fa per presentar les seues tesis?
«Repetir el 1953 ço que havia estat cert el 1933, a saber que l’U.R.S.S. podia conèixer bé el restabliment del capitalisme, bé la victòria de la revolució política, seria transformar la teoria trotskista d’un instrument d’anàlisi de la realitat en una col·lecció de fórmules rituals. Seria refusar de tancar una qüestió que ja havia estat tancada per tot un període històric a Stalingrad, a Belgrad, a Pequín, a Dien Bien Phû i en el Yalu, on el capitalisme havia rebut colps tan potents que la seua restauració a curt termini en l’U.R.S.S. no era ja del domini del possible».
(Idem, p. 104.)
Qui té raó? Germain, autor de tesis o Germain reportador de les mateixes tesis? Qüestió angoixant! Germain és un savi marxista, amb raonaments inaccessibles al comú dels mortals, o un funàmbul polític?
Si continuam a llegir el final d’aquest mateix paràgraf del punt 13 trobarem potser una resposta:
«Com més feble és l’estat, més forta és la pressió enemiga i més manca la confiança de la gran majoria dels treballadors així com la llur iniciativa política, més tota mesura restrictiva exercida contra partits de la pròpia classe saboteja la confiança d’aquesta en l’estat i obre la porta a la degeneració burocràtica. És per això que és deure del partit revolucionari de sotmetre’s al veredicte democràtic dels soviets, fins i tot quan aquests cometen greus errors que l’experiència permetrà a la massa de treballadors de reconèixer i de corregir tard o d’hora. És tan sols en aquest esperit que el principi: TOT EL PODER ALS SOVIETS, com a base d’organització de l’estat obrer, prendrà tot el seu sentit.
En desenvolupar el programa de la revolució política pel restabliment de la democràcia obrera en els estats obrers, la IVª Internació manté increbantable el principi de la defensa de tots els estats obrers contra l’imperialisme. Combatrà tots els esforços d’aquest per explotar la revolució política (!) en els seus propis interessos contra-revolucionaris. Aquests esforços s’accentuaran en la mesura que la revolució política progressarà. Això fa encara més urgent la nostra tasca d’explicació permanent de la nostra posició tradicional en la matèria a les masses i als quadres comunistes».
(Idem, p. 94.)
Quina salmigondis!
El lector comprendrà ara que «l’imperialisme pot explotar la revolució política en els seus propis interessos en recolzar-hi en els corrents més conservadors de les classes treballadores». I que, per bé que «desenvolupa el programa de la revolució política», «la IVª Internacional manté increbantable el principi de la defensa de TOTS els estats obrers contra l’imperialisme».
És que hi ha hagut aquesta massa molesta revolució hongaresa que (punt 10) «esclatà en condicions molt més desfavorables que les que permeteren la victòria (?) de la primera etapa de la revolució polonesa». De ben segur, de ben segur! «Aquest caràcter més espontani de la revolució a Hongria donà una forma proletària clàssica als seus mitjans de lluita i d’organització... Les intervencions militars soviètiques... foren crims... Però el caràcter essencialment espontani de la insurrecció del 23 d’octubre i l’absència d’una direcció revolucionària... permeteren lliures manifestacions de tots els corrents de la població, la reaparició de partits petit-burgesos, i fins i tot un inici d’activitats contra-revolucionàries que forniren a la intervenció del Kremlin una aparença de justificació i un pretext pres al vol». La vida és dura. Els nostres germano-pablistes són en la confusió més negra – posició incòmoda per al «brain trust» de la «revolució mundial». Però anam a veure que sabran sortir-se’n.
Hi ha revolució política i revolució política
En el paràgraf III de les mateixes tesis, intitulat «El programa de la IVª Internacional per a la revolució política» hom llegeix:
«...No es tracta pas d’un programa de reivindicacions immediates o transitòries, que podrien conduir a les primeres accions de masses contra la dictadura burocràcia. Tals reivindicacions, que segueixen en general la línia de les reivindicacions incorporades en el Programa de transició per a l’U.R.S.S. haurien d’ésser elaborades pels marxistes revolucionaris de la Unió soviètica i dels països de «democràcia popular», damunt la base de condicions concretes que existeixen en aquests països...».
(Idem, p. 93.)
Llavors, de què es tracta?
«El programa esbossat ací sota és el que els marxistes revolucionaris presenten a les masses ja despertades i políticament actives, a la vetlla, durant i a l’endemà de l’esclat de la revolució política».
Tret d’error, de forma extremadament resumida, el programa de transició per a l’U.R.S.S. és precisament el programa de la revolució política. Tret d’error igualment, les lluites revolucionàries d’Europa oriental, que assoliren el cim amb la revolució hongaresa, són precisament això, la revolució política. Llavors que significa aquest poti-poti?
«Tal programa (ha de recolzar en) les experiències, tan positives com negatives (quines són aquestes experiències positives i sobretot aquestes experiències negatives?)... dels països dits de «democràcia popular» i de les reivindicacions avançades per l’avant-guarda proletària i per la joventut revolucionària en lluita oberta contra la dictadura burocràtica per l’afirmació d’un veritable poder soviètic (destacadament els 16-17 de juny del 1953 a Berlin-Est i en tota la D.D.R.; a final de maig del 1953 a Txecoslovàquia; les revoltes a Vorkhuta i en els altres camps de treball forçat a l’U.R.S.S. des del segon semestre del 1953; la vaga de juny del 1956 a Poznan, etc., etc.).»
Punt final. Sabem alhora què és sobretot negatiu: la revolució hongaresa. L’esfinx Germain ha lliurat el seu secret per omissió...: la revolució hongaresa fou quelcom de negatiu, no calia pas fer-la.
L’attitud que pren cara a la revolució i els seus problemes constitueix evidentment el test decisiu per a un revolucionari. Aquest test, Germain el passà com el centrista que és. La IVª Internacional «s’indigna» davant del «xovinisme de gran nació», el «nacionalisme de petites nacions oprimides no és sovint més que una deformació de la justa revolta de les masses»; «repúbliques socialistes soviètiques independents...»; «tot el poder als soviets!» «visca la revolució política!»; sí, però cal «defensar tots els estats obrers contra l’imperialisme»; «la revolució hongaresa comportà un inici de contra-revolució», en un mot, era inoportuna. Vet ací com raona un centrista.
Un trotskista, ell, constata que a l’U.R.S.S., com a Europa oriental, el més gran enemic de la revolució proletària, és la burocràcia del Kremlin; que a Europa oriental estrangulà la revolució una primera vegada el 1943-1945, i una segona vegada el 1953-1956; que, per la seua acció «militar-burocràtica», fa renàixer a cada instant les forces pro-burgeses; que «l’assimilació estructural» no es pot fer més que dins del respecte del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos; que la revolució política és l’única forma d’acabar la revolució proletària en agranar les tendències pro-burgeses i la burocràcia. Sosté incondicionalment la lluita endegada pels treballadors d’aquests països, en posar per endavant la reivindicació ben concreta de la retirada de les tropes opressores de la burocràcia del Kremlin. La millor defensa dels estats obrers és la revolució política.
Però un centrista oblida ràpidament els seus «dolorosos problemes». Segles (sis anys) després de la revolució hongaresa i les tesis «Declivi i caiguda de l’estalinisme», el 1963, en la «Resolució adoptada pel congrés de reunificació de la IVª Internacional» sobre «El conflicte sino-soviètic i la situació a l’U.R.S.S. i els altres estats obrers», Germain escriu:
«Després de la nova línia adoptada per l’U.R.S.S. el 1956-1957 en les seues relacions amb les democràcies populars, el factor nacional, tan important en la post-guerra i fins a l’afer hongarès inclòs, jugà un paper decreixent. (Testimoni, el mur de Berlín!) A fur i a mesura que els vestigis de les antigues classes dominants desapareixen i que les democràcies populars adquireixen una estructura anàloga a la de la Unió soviètica, els conflictes i problemes propis a aquesta tenen tendència a produir-se igualment en les democràcies populars, per bé que sota forma específiques a aquests països».
(« Quatrième Internationale », n° 19, 3° trimestre 1963, p. 62.)
Germain ens havia deixat bé entendre que la revolució hongaresa era una ombrívol afer el deus ex machina del qual eren «els vestigis de les antigues classes dominants». Ja no n’hi ha (o gairebé) opressió nacional; per mitjans que ja no són (o gairebé) militar-burocràtics, la burocràcia del Kremlin realitza «l’assimilació estructural», per la qual cosa ja no hi ha necessitat (o gairebé) de «repúbliques socialistes soviètiques independents...» (veure la llista), etc., etc.
Quant al «programa» de la «revolució política», programa ultra-democràtic, però que feia abstracció de qüestions concretes de la revolució política a Europa oriental, és remès al magatzem dels accessoris.
La revolució política posa a l’ordre del dia els Estats Units socialistes d’Europa
La realitat és ben diferent de les concepcions germano-pablistes (o germano-no pablistes). Fins i tot si és suavitzat (i això és allà un subproducte de la revolució hongaresa), el control de la burocràcia del Kremlin continua. El mur de Berlín és l’expressió més evident i més accentuada de les contradiccions econòmiques, socials i polítiques que s’acumulen a Europa oriental. Cap dels problemes que foren a l’origen dels moviments revolucionaris de 1953-1956 s’ha resolt. Les burocràcies autòctones, fins i tot si s’esforcen d’obtindre del Kremlin un millor tractament, no hi són pas menys indissolublement vinculades pel llur origen i la llur història. Això és particularment evident en el cas de l’Alemanya oriental, l’economia de la qual és molt més desequilibrada encara que la de les altres democràcies populars, a causa de la divisió d’Alemanya: el decalatge entre els nivells de vida dels obrers d’Alemanya oriental i d’Alemanya occidental, els vincles històrics, culturals i humans entre les dues meitats d’Alemanya fan l’opressió burocràtica insuportable i fan del problema de la reunificació alemanya una qüestió essencial per al proletariat europeu.
Però el que s’expressa de forma tan aguda a Alemanya és, en darrera anàlisi, la impossibilitat de perpetuar el tall d’Europa en dues. La concepció de l’assimilació estructural d’aquests països a l’U.R.S.S., inclosa la manera de Germain, no és més que un somni metafísic: l’Europa oriental no és pas l’U.R.S.S., i no ho seria en el futur. L’opressió nacional que pateixen els pobles d’Europa oriental s’expressa també en el fet que demoren artificialment separats de la resta d’Europa per la burocràcia del Kremlin, en contra de la història; lluny d’atenuar-se amb el temps, els efectes d’aquesta separació esdevenen com més va més intolerables, per raó mateixa del desenvolupament econòmic. El desenvolupament harmoniós de les forces productives i la marxa vers el socialisme a Europa oriental són condicionades per diversos factors que es combinen: lliure determinació dels pobles d’aquests països, harmonització de les llurs economies per una planificació comuna, cooperació voluntària en aquesta base amb l’U.R.S.S., renaixement dels vincles econòmics, culturals i d’altres teixits per la història amb els altres països d’Europa – particularment, reunificació d’Alemanya!
La victòria de la revolució política en aquests països és indispensable per a la solució d’aquests problemes. Jugaria un paper determinant en l’extensió de la revolució política a l’U.R.S.S., però també de la revolució social a Europa, i particularment a Alemanya de l’Oest. Des d’aquest punt de vista igualment, és capital per al desenvolupament harmoniós de l’economia d’aquests països i la llur marxa vers el socialisme, estretament dependents del vincle amb l’Europa occidental. El llur alliberament de la tutela de la burocràcia del Kremlin és decisiva, i és una de les tasques majors de la revolució política en aquests països – i no la llur «assimilació estructural» directa a l’U.R.S.S. Aquesta qüestió es troba en el cor del programa de la revolució política en aquests països. Els trotskistes deuen donar-li respostes concretes. Germain, com Pablo, se’n guarda prou, car, lluny d’identificar els països d’Europa oriental a l’U.R.S.S., un programa autèntic de la revolució política per aquests països hauria de començar per: Fora la divisió de l’Europa en zones d’influències! Fora Ialta! Fora Potsdam! Retirada de totes les forces d’ocupació, publicació de tots els acords, tant militars i econòmics com polítics! Prou de diplomàcia secreta entre la burocràcia del Kremlin i l’imperialisme, encara menys entre «estats obrers».
El programa de la revolució política a Europa oriental ha d’unir dialècticament la lluita contra la burocràcia opressora del Kremlin a la perspectiva dels Estats Units socialistes soviètics d’Europa. «L’assimilació estructural» directa dels països d’Europa oriental a l’U.R.S.S. no fa més que camuflar l’opressió nacional que pateixen, i la subordinació a la burocràcia del Kremlin dels seus protagonistes.
Cuba: un «estat obrer» d’origen burgès
En haver trencat, com hem vist, amb el mètode marxista d’anàlisi, el «S.I.» anava ben aviat a «aprofundir» el seu mètode en el curs dels anys següents, en caracteritzar com a estat obrer tot estat que procedís a nacionalitzacions d’una certa extensió.
En el «6è Congrés mundial», el gener del 1961, Cuba anava a tindre dret a tal promoció (resolució «sobre la natura de la revolució cubana»):
«3.- En el període eminentment transitori que travessa actualment la revolució, Cuba ha deixat d’ésser un estat capitalista i ha esdevingut efectivament un estat obrer per l’aplicació de les mesures d’estatització d’octubre del 1960. Aquesta caracterització sociològica es basa essencialment en els tres factors següents:
a. Després de les mesures de nacionalització d’empreses i de propietats estrangeres, la burgesia cubana, tot i en haver perdut el seu poder polític, conservava la seua posició econòmica, i la nova estructura post-revolucionària li permetia fins i tot de continuar a acumular la seua plus-vàlua. Però després de les decisions governamentals del 14 d’octubre, el poder econòmic de la burgesia indígena és també eliminat i la propietat capitalista, inclosa les sucreries, desaparegué pràcticament en l’illa. És cert que sectors de mitjana i de petita propietat haurien, en principi, de subsistir i fins i tot de gaudir d’un cert ajut, però representen, sobretot en un país com Cuba, un element econòmic i social en tot cas secundari que, en les condicions donades, no seria decisiu des del punt de vista de la caracterització social.
b. La reforma agrària no ha implicat pas ni implicarà probablement pas en un període curt una socialització veritable de les relacions en el camp, que d’altra banda, fins ara, no s’ha realitzat ni en l’U.R.S.S. ni en els altres estats obrers. Però es tracta amb tot d’una reforma molt avançada que eliminar la propietat imperialista i els latifundis capitalistes i crea una estructura cooperativa molt àmplia, en vies de desenvolupament ràpid. Per intermediació de l’I.N.R.A. l’estat té d’altra banda la possibilitat d’intervindre i de jugar un paper de control, en evitar que elements petit-burgesos potencialment capitalistes puguen explotar en avantatge llur les contradiccions inevitables en aquesta etapa dins de l’estructura agrícola nova (diferenciació econòmica de les cooperatives, conflictes d’interessos entre els camperols membres de cooperatives i els qui no ho són pas, separació entre l’estructura cooperativa agrícola i la d’allà on la propietat pagesa subsisteix, etc.).
c. L’estat ha establert essencialment un monopoli del comerç exterior i pot exercir també, per aquesta via, una influència decisiva en la vida econòmica del país. (Aquesta mesura és encara més important quan Cuba és un país on el comerç exterior ha jugat i juga encara un paper cabdal).
En conseqüència, a Cuba s’ha format un estat obrer d’origen particular i de tipus nou».
« Quatrième Internationale », n° 12, 1° trimestre 1961, p. 72.)
Tot estat obrer és cridat a procedir, en un termini relativament breu, a l’expropiació econòmica de la burgesia en els sectors essencials de l’economia. Però la recíproca no és pas necessàriament veritable: per importants que siguen les mesures de nacionalització, no són pas suficients per a caracteritzar l’estat que hi procedeix com un estat obrer. (No en són altrament, a més, una característica necessària, com prova la Comuna de París, o encara l’estat soviètic com a mínim fins el 28 de juny del 1918, data del decret de nacionalització general de la indústria).
Ço que compta és de saber de quina classe social ha sorgit, per quins processos socials i polítics s’ha constituït, quins són els vincles que continuen a unir-lo a la classe social de la qual és originari. Això sols permet de caracteritzar socialment l’estat i, tingut en compte el context no tan sols nacional sinó internacional, de comprendre el contingut de classe de les mesures econòmiques que pren.
No és tan sols perquè a l’U.R.S.S. existeix la propietat estatal dels mitjans de producció i el monopoli del comerç exterior que l’estat resta un estat obrer. És l’origen social i històric de la propietat estatal dels mitjans de producció que en fa un tret característic de l’estat obrer. L’estat obrer sorgit de la revolució d’octubre expropià la burgesia. Després aquest estat degenerà monstruosament, desenvolupà sempre a més certes característiques burgeses, però continua a reposar damunt les relacions socials sorgides de la revolució d’octubre. Trotski establí acuradament la filiació social de la burocràcia mateixa. Sorgí dels òrgans de l’estat obrer: de l’aparell econòmic, del partit, dels sindicats, de l’estat, i fins al present no s’ha pogut emancipar totalment del seu origen. En «La revolució traïda» procedeix a un tall social de l’U.R.S.S. que mostra a la vegada els orígens proletaris de la burocràcia del Kremlin, i com s’ha diferenciat del proletariat.
Més endavant, escriu:
«En tant que força política conscient, la burocràcia ha traït la revolució. Però la revolució victoriosa, ben afortunadament, no és pas tan sols un programa, una bandera, un ensems d’institucions polítiques, és també un sistema de relacions socials. No n’hi ha prou amb trair-la, cal encara capgirar-la. Els seus dirigents han traït la revolució d’octubre, però no l’han revertit encara. La revolució té una gran capacitat de resistència,q ue coincideix amb les noves relacions de propietat, amb la força viva del proletariat, amb la consciència dels seus millors elements, amb la situació sense eixida del capitalisme mundial, amb la ineluctabilitat de la revolució mundial».
(« De la révolution », p. 604.)
La monstruosa degeneració de l’estat obrer desenvolupà al punt més alt les seues característiques burgeses: «En tant que força política conscient, la burocràcia termidoriana ha traït la revolució», i això es manifesta actualment a l’U.R.S.S. fins i tot pel suport que presta a les forces socials pro-burgeses que tendeixen a posar en qüestió les relacions de propietat sorgides de la revolució d’octubre. Però avui encara no s’ha pogut emancipar de la classe social de la qual nasqué, de les relacions de propietat instituïdes per l’estat sorgit de la revolució proletària. No podrà fer-ho més que tallant les seues arrels, que s’enfonsen en la classe obrera, és a dir més que al preu del seu propi esclat, en enfrontar les forces vives del proletariat.
La diferenciació social que s’accentua l’hi impulsa. La força del proletariat soviètic, l’existència del qual és vinculada a la de les noves relacions de producció existents, la reté: revolució política i contra-revolució burgesa són, per això, totes dues a l’ordre del dia, i la qüestió no es pot arreglar més que a través de la lluita de classes en l’U.R.S.S. i el món sencer.
L’origen social de l’estat, de la burocràcia, les relacions socials de producció i de propietat formen un tot, al si del qual es desenvolupen les contradiccions econòmiques i socials: és aquest conjunt contradictori el que permet caracteritzar l’U.R.S.S. com un estat obrer degenerat, i no un aspecte aïllat dels altres.
Per importants que hagen estat les nacionalitzacions a Cuba, no n’hi ha prou amb constatar, com fa de seguida la resolució citada, que «l’aparell del vell estat burgès ha estat essencialment destruït per la revolució. Aquesta destrucció s’expressa sobretot tot sota la forma d’una destrucció de l’aparell de repressió militar i policial» per donar a l’estat cubà el qualificatiu d’estat obrer. Fins a quin punt l’antic aparell d’estat burgès ha estat destruït? De quines classes socials han sorgit els nous òrgans del poder? Quina capa social exerceix el poder? De quina base social el «Moviment del 26 de juliol» és l’expressió política? La resolució declara ella mateixa: «Però el vell aparell no ha estat pas substituït per un aparell corresponent a les noves relacions de força, per un aparell democràtic basat en els consells obrers, de camperols i de soldats». És increïble! No es tracta pas de «relacions de forces». Aquesta expressió s’utilitza únicament per evitar que no es presente la qüestió: democràtica o no, de quina classe social ha sorgit el nou aparell d’estat? La conseqüència igualment no fa més que evitar les qüestions precises a les quals cal respondre: «Des del punt de vista de fons, l’Ejército rebelde – el rol del qual és lluny d’ésser purament militar – i les milícies han garantir una forma específica, per bé que en tot cas insuficient (!) de renovació de l’aparell, damunt d’una base de classe camperola, obrera i petit-burgesa radical».
Quin fardell! Quin aparell ha estat renovat? Què és una «base de classe camperola, obrera i petit-burgesa radical?». Es tracta com a molt d’una coalició de classes. Però quina classe dirigeix aquesta coalició i recolza damunt les altres? La petita burgesia radical! És això el que anuncien una mica més endavant els nostres pablistes:
«7.- La direcció fidelista nasqué com un equip jacobí en la composició social i en la ideologia no proletàries i petit-burgeses, però s’ha vinculat des del principi amb les masses camperols, a més de, successivament, sobretot després de la presa del poder, també amb les masses proletàries... En el pla ideològic, malgrat les llurs teoritzacions, imbuïdes d’eclecticisme, fonamentalment petit-burgeses («L’HUMANISME»), Fidel i els seus companys no han expressat mai una ideologia directament capitalista».
(Idem, p. 7.3.)
El marxisme no es lliura pas en porcions. Una ideologia «no proletària i petit-burgesa», fins i tot si no és pas «directament capitalista», no sabria ésser més que anti-marxista. La direcció fidelista i les masses petit-burgeses ciutadanes i camperols que representa han anat molt més lluny que no pas havien previst (i que nosaltres no podíem preveure) en la llur lluita contra l’imperialisme i la feble gran burgesia indígena. Per fer-ho, han hagut de recolzar en el proletariat cubà. Aquesta possibilitat, per bé que considerada com a improbable, no era, hom ho sap, teòricament exclosa pel nostre programa:
«És, mentrestant, impossible de negar categòricament d’entrada la possibilitat teòrica que, sota la influència d’una combinació en tot cas excepcional de circumstàncies (guerra, derrota, crac financer, ofensiva revolucionària de les masses, etc.) partits petit-burgesos, inclosos els estalinians, puguen anar més lluny que no pas volen ells mateixos en la vida de la ruptura amb la burgesia».
(«Programme de transition», nouvelle édition, pp. 36-37.)
La direcció fidelista, el «Moviment del 26 de juliol», esdevingut després «Partit unit de la revolució socialista» arran de la fusió amb els estalinians, l’estructura de l’estat edificada han esdevingut per això obrers? No. Han hagut d’esquerranitzar-se considerablement, fer crida al suport dels treballadors, anar fins a incitar o deixar constituir-se organismes com les milícies. Però no són pas els treballadors els qui tenen el poder; els òrgans del poder resten de tipus burgès; el partit al poder resta un partit d’origen social petit-burgès.
No seguirem pas ací l’estudi de l’estat cubà i del govern cubà – això es féu en un report publicat per «Informations internationales», n° 4 (desembre del 1961). El govern de Cuba és un «govern obrer i camperol» la possibilitat teòrica del qual ja havia estat prevista pel programa de transició. Si un tal govern obrer i camperol suposa l’existència d’organismes d’origen obrer, aquests darrers cohabiten de forma antagonista amb l’aparell estatal burgès, o ço que en resta; s’institueix així una situació de doble poder. A manca d’un partit obrer revolucionari, aquest antagonisme social fonamental pot trobar-se emmascarat, els organismes d’origen obrer domesticats, mentre que, darrera llur, es reconstitueix un nou aparell d’estat burgès.
L’exemple històric de l’Espanya del 1936, utilitzat per l’estudi aparegut a «Informations internationales», mostra com es pot reconstituir un aparell d’estat burgès, encara que existesquen òrgans embrionaris del poder obrer, de forma que una situació de doble poder és particularment ben triada. A Espanya, després de les jornades de juliol del 1936, els treballadors havien constituït comitès, milícies, tenien entre les mans la possibilitat de prendre el poder. Els camperols, a Extremadura destacadament, havien expropiat els grans propietaris de finques, els obrers s’havien emparat de fàbriques. En absència d’un partit obrer revolucionari en lluita per la dictadura del proletariat, l’aparell d’estat burgès es reconstituí. Encara més, per dir-ho així, fou sota la protecció dels organismes que eren cridats a esdevindre els del poder obrer, organismes dirigits per l’U.G.T., la C.N.T., els socialistes, els anarquistes i el P.O.U.M., que es reconstituí el poder burgès, per seguidament destruir-los els uns després dels altres.
A Cuba, els organismes proletaris que constitueixen elements de doble poder són infinitament menys desenvolupats que no pas eren a Espanya: el règim del partit únic dóna al «Partit unit de la revolució socialista» el monopoli de la vida política. Com hom pot concloure, en aquestes condicions, malgrat l’amplitud de les nacionalitzacions i el monopoli del comerç exterior, que l’estat cubà és un estat obrer, sinó és en falsificar el mètode d’anàlisi marxista?
«És cert que les J.U.C.E.I., formades en la província d’Oriente i que s’estenen a tota l’illa podrien, si fossen, en una etapa ulterior, formades per representants electes i revocables dels obrers i dels camperols, constituir els quadres d’un estat de consells. És així, a just títol, que els trotskistes havien vist la possibilitat de transformar en organismes d’un poder «soviètic» els poders revolucionaris regionals de l’Espanya del 1936, el comitè central de milícies de Catalunya, el comitè executiu popular del Levant, etc. Hom sap que, a manca d’un partit revolucionari, perquè els anarquistes negaven el problema de la natura de l’estat, i perquè el P.O.U.M. ha pres per la «dictadura del proletariat» el que era en realitat una situació de doble poder, aquests organismes serviren de mula en la restauració de l’antic aparell d’estat burgès en zona republicana. Aquestes dues possibilitats existeixen avui a Cuba per a les J.U.C.E.I...
És (...) impossible de seguir la majoria del S.W.P. quan afirma que la «guerra civil seria ara necessària per restablir a Cuba relacions de propietat capitalistes». Car això no és cert més que si hom entén tal restauració en la forma del retorn de la terra i de les fàbriques als LLURS ANTICS PROPIETARIS. Car es pot fer per altres vies, com seria a través d’un modus vivendi entre Wall Street i la Havana que reintegraria Cuba en el mercat U.S. sense ni tan sols tocar la propietat nacionalitzada. La reforma agrària paracabada, les cooperatives agrícoles, pel fet de les llurs necessitats de desemborsaments, poden jugar el paper de corretja de transmissió de la pressió imperialista per obtindre una indemnització o un reintegrament que permetés a l’imperialisme de posar la mà sobre la plus-vàlua produïda pels proletaris cubans.
És massa dir que la qüestió de la relacions de propietat, com la de la natura de l’estat cubà, no poden arreglar-se independentment de la relació de forces internacional i de les relacions de la revolució i del govern obrer i camperol cubans amb els U.S.A. i l’U.R.S.S.».
(« Informations internationales », n° 4, p. 12.)
Així conclou el report de la secció francesa (capítol consagrat a «la natura de l’estat cubà»). Aquesta conclusió pren en consideració els profunds capgiraments consecutius a la revolució cubana, i la lluita extremadament impetuosa que Fidel Castro, expressió de la petita burgesia cubana, ha menat contra l’imperialisme.
Però l’origen petit-burgès de la capa dirigent no és pas negligible. Dóna un caràcter en tot cas específic a la revolució cubana, tal com s’ha desenvolupat fins al present. La burocràcia a l’U.R.S.S., a Xina, a Europa oriental, és socialment sorgida de la classe obrera. En totes aquestes burocràcies hi ha un mateix origen social, però la formació de les quals és històricament diferent, de forma que cal ja saber-les distingir. Amb més raó no és pas possible d’assimilar-les més o menys a la capa dirigent de l’estat cubà, encara més quan no és possible d’assimilar a un estat obrer deformat o degenerat (o no desenvolupat) l’estat cubà. El retorn de Cuba en l’òrbita imperialista no presenta absolutament pas els mateixos problemes que per a l’U.R.S.S., la Xina i els països d’Europa oriental: la petita burgesia cubana, en recolzar sobre el camperolat no hauria pas de tallar les arrels socials que posseeixen les burocràcies d’aquests països en la classe obrera.
Ben Bella + Boumedienne = Estat obrer
Tot error en el mètode no és pas necessàriament expressió d’un curs revisionistes, expressió de la pressió de forces socials hostils. Pot resultar d’una incapacitat teòrica de la qual cal cercar les arrels – particularment quan són el fet d’organitzacions, no tan sols d’individus. Tenen en efecte doncs la llur pròpia lògica i tendeixen a repercutir en el conjunt de la política practicada per aquestes organitzacions. Si a la fi l’activitat política concreta no obliga pas a reposar els problemes i a retornar a un sa mètode en extirpar les arrels dels errors comesos (sobretot quan no es tracta pas solament d’errors polítics, sinó d’errors en el mètode mateix), llavors la situació esdevé greu, i amenaça gangrena. No es tracta ja llavors d’un simple error, sinó d’un primer abandonament que arrisca d’amplificar-se i de conduir a la caiguda en el revisionisme.
És, ho hem vist, el que ha passat a partir de la substitució, en l’anàlisi de la natura de classe dels estats d’Europa oriental, amb el mètode «economicista» del mètode marxista que consisteix en «partir de les forces reals de classes i no de les relacions de propietat aïllades del llur origen històric» en situar-les en el llur marc mundial. Després de l’estat cubà, serà el torn de l’estat algerià de beneficiar-se d’una promoció social per la gràcia de la resolució adoptada pel «Secretariat internacional», el 21 d’abril del 1963, sobre «La nova fase de la revolució algeriana»:
«5.- Arran de les darreres mesures adoptades i en curs d’aplicació, Algèria ha entrat en una fase eminentment transitòria des del punt de vista de les seues estructures econòmiques i socials, fase el desenllaç de la qual serà la instauració d’un estat obrer».
(« Quatrième Internationale », n° 9, 3° trimestre 1963, p. 71.)
Ja no hi ha l’ombra d’una temptativa d’analitzar la dinàmica de les «forces reals de classe» que ha engendrat l’estat algerià. N’hi ha prou que:
«Les decisions adoptades en el curs de les darreres setmanes pel govern Ben Bella... corresponen a les exigències i a les aspiracions més profundes de les masses, i abans de res de les masses de camperols pobres... Consoliden substancialment un sector socialitzat vital per al desenvolupament de la revolució algeriana... En expropiar les propietats per damunt d’un cert límit sense consideració per la nacionalitat dels propietaris... (el govern algerià confirma) la perspectiva no tan sols anti-imperialista sinó també anti-capitalista de l’orientació actual de la direcció algeriana... Amb l’adopció del decret cabdal sobre l’autogesió de les empreses industrials i de les explotacions agrícoles vacants... la revolució algeriana ha relligat així amb les millors tradicions de democràcia obrera i camperola... En el pla ideològic també, l’ala més avançada de la direcció algeriana, de la qual Ben Bella, Boumedienne i els llurs col·laboradors apareixen com els elements més representatius, ha marcat nous progressos... El resultat serà la instauració d’un estat obrer».
(Idem, pp. 70-71.)
Ço que calia demostrar! Llàstima que la demostració siga coixa i que fins i tot les dades fornides siguen grollerament falsificades! «L’estat sóc jo», deia Lluís XIV; «la natura de classe de l’estat són els meus progressos ideològics», haurien pogut dir B.B. i B., si hom creu el «S.I.».
Nosaltres «marxistes revolucionaris» hem oblidat que a l’endemà dels acords d’Evian hi hagué l’èxode de la població d’origen europeu que, en crear un buit social, alterà el procés de transmissió de poder de l’antiga administració colonial al nou aparell d’estat en formació de la ja feble burgesia algeriana previst per aquests acords. Els decrets que expropien les propietats per damunt d’un cert límit, així com sobre l’autogestió, no foren promulgats més que després que els fel·làs haguessen ocupat les terres i en algunes ocasions expulsat els llurs antics propietaris. El senyor Goué pogué escriure a «Le monde diplomatique» de setembre del 1963:
«Bé sembla que, durant els primers mesos de la seua existència, el govern algerià havia actuat amb una extrema prudència. L’única mesura que s’havia pres consistí en fer cultivar pels fel·làs les terres «vacants», és a dir les que corrien el perill de no ésser explotades. Però els drets dels propietaris eren llavors reservats... En diversos indrets, els fel·làs ocuparen les terres abandonades, impedint el compartidor algerià que havia arribat a un acord amb el propietari europeu de treballar els camps. És probable que els responsables algerians no s’haguessen pas equivocat del tot quan declaraven, després de la nacionalització de diversos grans dominis, que havien hagut de resoldre tals mesures per evitar conflictes.
Ben sovint, el govern s’ha limitat a avalar, purament i simple, les iniciatives preses pels camperols. És així que els comitès de gestió, que dirigeixen legalment l’explotació de certes propietats, foren a l’origen espontàniament creats pels fel·làs. Els dirigents no han fet més que codificar una experiència que tendia a generalitzar-se.
Tot això explica versemblantment les contradiccions que hom destacar entre els nombrosos i diferents decrets que afectaven els béns vacants».
(Cité par M. Aklouf, « Classes sociales et état en Algérie », « La Vérité », n° 527, février-avril 1964, pp. 29-30.)
«Els dirigents no han fet més que codificar...», això és tot. Però qui codifica, com i en benefici de qui? És el govern de Ben Bella qui codificava, i el seu poder reposava essencialment en l’Exèrcit nacional popular, del qual el senyor Aklouf analitzava la formació:
«L’exèrcit de les fronteres, reagrupat a Tunísia i al Marroc, fortament dotat d’un material modern, estructurat com un exèrcit regular, amb la seua jerarquia d’oficials sortits de les escoles militars franceses o egípcies, el seu reglament interior, les seues casernes, els seus recrutes, el seu cap tot-poderós, Boumedienne, que no ha militat mai a Algèria i ha passat tota la guerra a l’exterior. Fou nomenat per Boussouf cap d’estat major el 1960, no pels seus talents militars, sinó perquè jugà un paper decisiu en la repressió del «complot dels coronels», vast aixecament de quadres i de soldats dirigit contra el G.P.R.A. que refusava d’enviar armes a l’interior. Per mètodes burocràtics i repressius, seleccionà un aparell militar que acabà per pentinar tota l’A.L.N. exterior i guardà la seua autonomia en relació al G.P.R.A...
Després de la signatura dels acords d’Evian, esclatà obertament la crisi entre l’A.L.N. de les fronteres i el G.P.R.A., que cercà llavors de recolzar en les vil·laies de l’interior, tan deslligades durant la guerra. Però els objectius del G.P.R.A. i el de les vil·laies eren contradictoris. El G.P.R.A. no tenia cap altra ambició que fer-se valdre davant de l’imperialisme francès com l’equip més apte a fer respectar els acords d’Evian; en el fenomen del «vil·laisme» s’expressava la voluntat dels combatents de no pas acontentar-se amb una independència formal, de bastir el llur propi poder. I el caràcter social diferent de l’exèrcit de les fronteres s’expressà clarament en la violència amb la qual actuà per esclafar «els militants de l’interior»...
L’A.L.N. de Tunísia entra en Algèria i s’instal·la fàcilment a vil·laia I (Aurès) i a vil·laia VI (sud algerià). L’A.L.N. del Marroc entra fàcilment en vil·laia V (Orània), ben poc activa. Exerceix una repressió ferotge sobre els quadres i els militants de «l’Organització política i administrativa», qualificats de harkis, i liquida totes les estructures del F.L.N. Però quan avança vers Alger, l’A.L.N., il·lusionat per la descomposició del G.P.R.A., topà el setembre a Boghari (1.300 morts) amb militants aguerrits i resolts de les vil·laies II, III i IV, mentre que Yacef Saadi, encerclat per les forces de la «Zona autònoma d’Alger», capitulava en la Casbah. Boumedienne, que no havia mai utilitzat el seu material pesat contra els francesos, osà emprar-lo contra els djounouds. Però, després de Boghari, un gran nombre de quadres i de soldats abandonà l’exèrcit de les fronteres, bé en fer-se desmobilitzar, bé enduent-se les armes. Les vacants foren coberts per les restes de la força local (harkis, mercenaris...). Els quadres algerians que havien demorat al servei de l’exèrcit francès anaren a cobrir, de comú acord entre l’estat major francès i el de l’«Exèrcit nacional popular», les vacants deixades pels quadres revolucionaris.
L’A.N.P. ha esdevingut un exèrcit regular, pletòric (100.000 homes), amb el seu pressupost enorme, el seu material pesat fornit per França, Egipte o els països de l’Est, la seua jerarquia i els seus quadres curosament depurats, provinents essencialment de l’exèrcit francès, de les escoles egípcies o de les fronteres, amb diferències de sous marcades entre els soldats, els suboficials i els oficials (el soldat guanya 20.000 AF, poder de compra elevat a Algèria si tenim en compte la misèria general, el sergent 53.500 AF, l’ajudant 107.000 AF. No ens ha estat pas possible conèixer els sous dels oficials).
L’A.N.P. posseeix la seua premsa interior i la seua revista mensual, «El Djeich».
Al costat de l’exèrcit, la gendarmeria, la policia i la seguretat general han esdevingut annexos de l’A.N.P., des de que Boumedienne és ministre de la defensa nacional i vicepresident del Consell».
(Idem, pp. 52-54.)
Tal és la columna vertebral del poder a Algèria. «Les decisions adoptades en el curs d’aquestes darreres setmanes (març del 1963)» que entusiamaven tan fortament els nostres pablistes no eren més que tallafocs tendents a limitar les conquestes dels fel·làs algerians, a desnaturalitzar-les i a previndre tot nou pas endavant. La lògica del moviment d’ocupació de terres, de comitès de gestió instituït pel propi moviment tant en l’agricultura com en la indústria era la de centralitzar-se ell mateix, de depassar les funcions econòmiques de gestió del domini o de l’empresa per elevar-se a les funcions polítiques, i de servir d’esquelet a un nou aparell d’estat. El rol de l’U.G.T.A. podia ésser capital en aquest sentit:
«A Boufarik, l’equip de l’U.G.T.A., menat per Si Mahmoud Bouamra, ha pres, des del mes de juny del 1962, la iniciativa de la reforma agrària. Quan els colons han partit, declarava Bouamra a «L’Ouvrier Algérien» (n° 2, 19 d’octubre del 1962), vaig anar a trobar-me amb les autoritats, però ningú no volia prendre les seues responsabilitat i, a més, la major part de les autoritats no eren pas encara a lloc, i és llavors que vaig prendre la iniciativa de posar la caixa de l’U.G.T.A. a la disposició dels camperols, a condició que organitzen comitès de gestió i que prenguen totes les disposicions útils. Cada granja té la seua comptabilitat i la més rica de totes, Sainte-Marguerite (2.600 ha), ens serveix de banca».
(«Etudes anticolonialistes». Voir Aklouf, article cité, p. 48.)
Independentment de la consciència que en tinguen els militants de l’U.G.T.A., aquesta orientació, si hagués estat generalitzada, hauria posat la qüestió del poder polític. Tan sols la confusió teòrica i política dels millors militants de l’U.G.T.A., els impedia de veure-ho clarament i de n’extraure les conseqüències, destacadament en organitzar la classe obrera en partit polític independent. Però aquesta situació no podia prolongar-se, i el nou poder d’estat que es constituïa no podia tolerar que l’U.G.T.A. preservàs un funcionament independent. És contra ella, malgrat les seues insuficiències i les seues limitacions, que el nou poder, en el moment mateix que, segons el «S.I.», era en bona via d’instaurar un estat obrer, passà a l’ofensiva.
El Congrés de l’U.G.T.A. tingué lloc del 17 al 20 de gener del 1963. L’oficina política del F.L.N. imposà un discurs d’obertura de Ben Bella, discurs en el qual tingué l’ocasió de manifestar aquests «progressos ideològics» que anaven provocar l’admiració del «S.I.». D’aquest discurs, «Informations ouvrières» del 2 de febrer del 1963 cita el passatge següent:
«En l’interès del país, en la seua fase d’edificació, cal absolutament que no hi haja més que un sol pensament polític. És el partit (depurat i domèstic) qui ha d’elaborar el pensament polític del país... La unitat política suposa necessàriament que totes les organitzacions algerianes, i destacadament els sindicats, se sotmeten a una disciplina nacional. Cal guardar-se de certes temptacions que existeixen a Àfrica i que porten un nom: l’obrerisme. El congrés haurà assolit el seu objectiu si, en les properes sessions, un 80% dels delegats porten el turbant, és a dir que seran camperols».
Hom sap com, el 19 de gener, féu ocupar la tribuna del congrés per homes seus; l’antiga direcció de l’U.G.T.A. fou expulsada, i una direcció dòcil instal·lada en el seu lloc. De tot això, ben entès, el «S.I.» en la seua «declaració» del següent 21 d’abril, no bufarà ni un mot.
És després d’aquesta presa del pas de l’U.G.T.A. que seran adoptats els decrets de març sobre l’autogesió. La codifiquen per desactivar-la. Els comitès de gestió són desproveïts de poders polítics, el rol dirigent és assumit pel director, nomenat pel govern, la comercialització de productes és garantida per un oficial governamental. La qüestió essencial és doncs ben bé la de l’origen de classe de l’aparell d’estat, i dels processos socials i polítics en el curs dels quals ha nascut: no ha sorgit pas de les masses, s’ha constituït, al contrari, contra elles.
Hi ha una diferència de talla amb el que s’havia produït a Cuba. A Cuba, l’imperialisme americà passà a l’ofensiva contra la revolució fidelista, obligant, per defensar-se, a la direcció fidelista a expropiar les societats estrangeres i els grans propietaris de finques, per fer una crida a les masses. Amb això per tant no n’hi ha prou per caracteritzar l’estat cubà com un estat obrer. A Algèria no és pas per resistir a una ofensiva de l’imperialisme que la direcció Ben Bella prengué els decrets sobre l’autogestió: ben al contrari, es beneficià, a partir dels acords d’Evian, del suport més total de l’imperialisme dominant, l’imperialisme francès, i de l’ajut intensiu de l’imperialisme americà mateix. En les condicions donades, després de la partida dels «Peus negres», el govern Ben Bella, en recolzar sobre el nou aparell d’estat, defensava al mínim cost els interessos del capitalisme francès i mundial a Algèria i al Sàhara.
I el senyor Aklouf podia concloure doncs el seu estudis en aquests termes:
«És un fet que França controla el 80% de l’economia algeriana, que el govern no capgira pas les estructures agrícoles (per exemple en llançar un pla d’arrencada de la vinya), que no toca pas el Codi d’investiments ni la política energètica i minera, elaborada en l’interès de l’imperialisme francès. Que en un mot aquest estat defensa les relacions capitalistes de propietat sota la forma predominant que coneixen a Algèria: la dominació del capital estranger, que es tracta d’un ESTAT BURGÈS...
La burgesia nacional no té pas els mitjans per governar directament. S’ha de remetre a una burocràcia política parasitària perquè aquesta construesca un veritable aparell d’estat. Aquest estat disposa en el sentit estricte del terme, juga per aquesta burgesia un rol de TUTOR, garantint o intentat de garantir amb l’animació d’un sector nacionalitzat les condicions d’un desenvolupament econòmic. Per això mateix, aquest estat disposa d’una relativa autonomia: és en aquest sentit que el règim de Ben Bella, elevat per damunt de les diverses classes socials i jugant amb la llur contradicció, és un règim BONAPARTISTA. Que no satisfà pas totes les capes de la burgesia algeriana és una evidència, però són ben forçades, de moment, d’acontentar-se’n. Aquest tipus de règim, recolzat en un partit únic, es retroba, amb certes variants, en una sèrie de països que han accedit recentment a una independència formal».
(Article cité, p. 61-62.)
Hom sap que, ben recentment, els «progressos ideològics» de Boumedienne han pres un gir particular, que els distingeix nítidament dels de Ben Bella. «La Vérité» retornarà en un proper número a aquests esdeveniments, i no els esmentarem més ací, sinó per subratllar que l’anàlisi de l’A.N.P. feta pel senyor Aklouf, que acabem de citar, conté els elements necessaris per explicar-los. Quant als funàmbuls del «S.U.», no en dubtam que arribaran amb facilitat a situar aquests esdeveniments en el marc de la llur concepció de l’estat algerià, estat (gairebé) obrer, i que ben aviat ho serà en tot cas.
L’elit en el país de les meravelles
Però l’admirable teoria que fa determinar la natura de classe d’un estat per l’evolució ideològica dels seus dirigents no ha estat aplicada pas tan sols a Algèria, i és avui una de les tesis més valorades dels revisionistes. És sens dubte en la resolució del «6è congrés mundial» pablo-germanista intitulat «Balanç, problema i perspectives de la revolució colonial», que s’expressa més completament. Recordam, a tota finalitat útil, que aquest document remarcable, adoptat el gener del 1961, implica tan bé Germain, Frank i els llurs com Pablo i els seus.
La noció mateixa de «revolució colonial» és directament contradictòria amb l’anàlisi marxista de la nostra època; procedeix més aviat de la noció petit-burgesa d’un «tercer món» amb les seues lleis específiques, que s’afegeix així als dos primers mons, els que Pablo anomena «règim capitalista» i «món estalinià». Cadascun d’aquests tres «mons» juxtaposats tindrien les seues pròpies lleis de desenvolupament. Aquesta concepció triàdica de la nostra època presideix avui totes les anàlisis de diversos teòrics petit-burgesos; és, en particular, implícita en les innombrables resolucions produïdes pel «S.I.» o «S.U.» revisionista.
Per al «règim capitalista», hom hi parla encara de revolució proletària, amb l’únic objectiu, és cert, de deplorar-ne el retard i de fer portar a les masses la responsabilitat d’aquest retard. En el «món estalinià», hom hem vist, és la desestalinització, «irreversible», «irresistible», etc., etc., la que provoca admiració general sota el signe de l’auto-reforma de la burocràcia, o de la seua ala esquerra, a la qual és així atribuït el rol principal en l’escena de la història del dit «món estalinià». Finalment, el tercer món és en rumb cap a la «revolució colonial», objecte d’un culte encara més fervent, que es manifesta en innombrables i fastidioses lletanies com que
«L’ascens continuat de la revolució colonial durant la darrera dècada ha contrastat de manera frapant amb l’estagnació prolongada del moviment obrer revolucionari en els països capitalistes avançats. L’auge de la revolució colonial, etc., etc.».
(« Quatrième Internationale », n° 12, p. 46.)
Però hi ha tres mons, o un de sol? Per a Marx, la resposta no era pas dubtosa. Un dels trets específics de la societat capitalista és haver creat un mercat mundial, que tendeix així a unificar el món. La lluita de classe entre proletariat i burgesia és un fenomen mundial que domina tots els aspectes particulars, destacament nacionals, de la història de la nostra època. La revolució proletària és una perspectiva mundial única, ben lluny d’ésser reservada a tal o tal tipus de país. En l’estadi imperialista del capitalisme, aquesta realitat esdevé encara més essencial:
«A la nostra època, que és la de l’imperialisme, és a dir de l’economia i de la política MUNDIALS dirigides pel capital financer, no hi ha pas ni un sol partit comunista que puga establir el seu programa en prendre únicament o principalment com a punt de partida les condicions o les tendències de l’evolució del seu país... El partit revolucionari del proletariat no es pot basar més que en un programa internacional corresponent al caràcter de l’època actual, el de la coronació i esfondrament del capitalisme. Un programa comunista no és tan sols una suma de programes nacionals o una amalgama dels llurs trets comuns. Ha de prendre directament per punt de partida l’anàlisi de les condicions i de les tendències de l’economia i de l’estat polític del món, preses com un tot, amb els llurs vincles i les llurs contradiccions, és a dir amb la dependència mútua que oposa els seus components entre ells. En l’època actual, infinitament més que durant la precedent, el sentit en el qual es dirigeix el proletariat des del punt de vista nacional s’ha de deduir i no pot deduir-se d’enlloc més que del domini internacional, i no pas a l’inrevés. És en això que consisteix la diferència fonamental que separa des del punt de partida l’internacionalisme comunista de les diverses varietats de socialisme nacional».
(Trotsky, «L’I.C. après Lénine», édition française, pp. 95-96.)
Així doncs, res de «revolució colonial»: una perspectiva mundial única, la revolució proletària, que pren en cada país o tipus de país, destacadament en les colònies o ex-colònies, una forma particular, específica, però que revesteix el mateix contingut de classe. I un sol actor en l’escena de la història és apte per realitzar aquesta perspectiva: el proletariat, les masses treballadores i explotades. «L’emancipació dels treballadors serà l’obra dels treballadors mateixos». Vet ací el punt de vista del marxisme.
Però per als teòrics revisionistes de la «revolució colonial», a quina classe, a quin grup social és lliurat el rol principal en aquesta «revolució»? La resolució del «6è congrés mundial», ja citada més amunt, respon sense equívoc:
«...En absència d’una estructura de classe de tipus clàssic, d’una burgesia i fins i tot d’una petita burgesia orgànicament estructurada, les elits restringides que existeixen, alguns intel·lectuals, alguns funcionaris, alguns quadres sindicals, alguns comerciants i homes de negocis, constitueixen potencialment, si no ja de fet, capes noves de compradors, damunt les quals es basa l’esperança de l’imperialisme de veure-les desenvolupar-se i estabilitzar-se com a tals.
Però, d’altra banda, la feblesa econòmica i política, encara extrema, d’aquestes elits restringides, de cara a un moviment de masses potent, àvid de reformes i de solucions radicals, així com la consciència d’aquestes elits de la llur possibilitat d’aprofitar les rivalitats dels imperialistes i l’antagonisme Est-Oest les impulsen a un rol SUI GENERIS no tan sols polític, sinó igualment social en el sentit més precís següent:
En no haver pas encara pres forma i arrel en la societat africa en transformació ràpida, aquestes elits constitueixen, en l’etapa actual, més que l’embrió d’una classe neo-burgesa: és l’embrió d’una BUROCRÀCIA D’ESTAT...
Aquest rol social específic propi de la societat africana actual pot també evolucionar vers un caràcter netament burgès com vers un caràcter quasi-proletari, segons la força del moviment de masses, i les relacions amb l’imperialisme i els estats obrers. La Guinea de Sekou Touré és l’exemple més avançat a hores d’ara d’aquest fenomen. La Kènia de Jomo Kenyatta pot esdevindre demà un exemple anàleg, així com el Camerun, els territoris sota control portuguès, I ALTRES (subratllat nostre – totes les esperances ens són permeses!)
En tots aquests exemple, l’ELEMENT FONAMENTAL DE L’EVOLUCIÓ FUTURA ÉS L’ESTAT I LA CAPA QUE L’ADMINISTRA (subratllat nostre)...
D’ací el rol específic de la capa indígena restringida que accedeix al poder i controla l’estat... Aquesta capa deté una FORÇA EN SI, L’ESTAT (subratllat nostre), sense patir la influència precisa ni el control d’una classe dirigent, de la qual seria mandatària.
És per a la gestió de l’estat que aquesta capa es desenvolupa i adquireix una importància social, i no pas per a les necessitats intrínseques de la producció ni per al seu rol en la producció».
(« Quatrième Internationale », n° 12, pp. 60-61.)
Quina prodigiosa contra, l’Àfrica negra!
- Què és l’estat?
- L’instrument d’una classe per a l’opressió d’una altra, responen els marxistes.
- I les classes?
- El producte d’un mode de producció determinat. Enfonsen doncs les arrels en les condicions materials d’existència dels homes que les constitueixen, en les llurs relacions socials de producció.
- Què és l’estat?
- Una força en si, que deté l’elit, responen els germano-pablistes.
- I l’elit?
- Té un rol «sui generis». És més que l’embrió d’una classe neo-burgesa: és l’embrió d’una burocràcia d’estat. Es desenvolupa en gestionar l’estat. No té pas un rol en la producció. No pateix ni la influència ni el control d’una classe dirigent. No ha pres encara ni forma ni arrel en la societat. Extremadament feble, constitueix l’element fonamental de l’evolució futura. Pot bé esdevindre burgesa (netament) com quasi-proletària (confusament?). El que determina la seua evolució no ho pot trobar a l’exterior d’ella mateixa, ja que n’és l’element fonamental, no en les seues bases socials objectives (no en té), sinó en la seua interioritat subjectiva.
- Quina és doncs la història de la nostra època?
- La història de la lluita de classe del proletariat mundial contra la burgesia, responen els marxistes.
- La història de l’evolució espiritual de l’elit, responen els germano-pablistes.
A l’Àfrica negra, ben cert. Res més que a l’Àfrica negra.
Ben entès, Boumedienne, amb els seus «progressos ideològics», és ciutadà de l’Àfrica negra; el «marxista natural» Castro també. Quant a Tito, no ha tingut més que a ell...
Sí, veritablement, prodigiosa contrada, contrada de prodigis la de l’Àfrica negra!
El contingut concret, si hom osa dir-ho, no és altrament que massa clar. La crisi històrica de la humanitat es reduiria a l’evolució espiritual de l’elit que gestiona l’estat, de forma que n’hi ha prou, doncs, per a resoldre la crisi històrica que l’elit trie els seus consellers al si del «S.I.»-«S.U.». Això és guanyat d’entrada – car qui gosaria pretendre que Pablo o Germain no pertanyen pas a l’elit? I Frank, doncs!