2. Pablo revisa el marxisme
«La història de tota la societat fins els nostres dies no ha estat més que la història de lluites de classes». És a partir d’aquesta concepció fonamental que Marx, Engels, Lenin, Trotski, han menat tots els llurs combats. Ordena tota la llur activitat teòrica i política, des del Manifest Comunista fins a la lluita de Trotski per la construcció de la IVª Internacional.
El que caracteritza la nostra època és que la lluita de classes s’ha universalitzat i es lliura entre dues classes fonamentals: la burgesia i el proletariat. Des del Manifest Comunista, Marx i Engels ho explicaven clarament:
«El caràcter distintiu de la nostra època, de l’època de la burgesia, és haver simplificat els antagonismes de classes. La societat es divideix com més va més en dos grans camps enemics, en dos grans classes diametralment oposades: la burgesia i el proletariat...»
«...La burgesia suprimeix com més va més l’esmicolament dels mitjans de producció, de la propietat i de la població. Ha aglomerat la població, centralitzat els mitjans de producció i concentrat la propietat en un petit nombre de mans... La burgesia, en el curs del seu domini de classe a penes secular, ha creat forces productives més nombroses i més colossals que no pas ho havien fet totes les generacions passades considerades en conjunt».
(Manifest del partit comunista, Editions Sociales, p. 19.)
Ho ha fet:
«Per l’explotació del mercat mundial» (donant així) «un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de tots els països. Per desesperació dels reaccionaris, ha retirat a la indústria la seua base nacional. Les velles indústries nacionals han estat destruïdes i ho són encara cada dia. Són suplantades per noves indústries, l’adopció de les quals esdevé una qüestió de vida o de mort per a totes les nacions civilitzades, indústries que no empren ja matèries primeres indígenes, sinó matèries primeres vingudes de les regions més allunyades, i els productes de les quals es consumen no tan sols en el propi país, sinó en totes les parts del globus. En el lloc de les antigues necessitats, satisfetes pels productes nacionals, naixen necessitats noves, que reclamen per a la llur satisfacció els productes de les contrades i els climes més allunyats. En el lloc de l’antic isolament de les províncies i de les nacions que es basten elles mateixes es desenvolupa de les relacions universals una interdependència universal de les nacions. I el que és veritat de la producció material no ho és pas menys de les produccions de l’esperit. Les obres intel·lectuals d’una nació esdevenen la propietat comuna de totes. L’estretesa i l’exclusivisme nacionals esdevenen de dia en dia més impossibles; i de la multiplicitat de les literatures nacionals i locals naix una literatura universal. »
(Idem, p. 18.)
És això el que condiciona la lluita de classe del proletariat i determina l’orientació dels comunistes:
«La lluita del proletariat contra la burgesia, encara que no siga pas, quant al fons, una lluita nacional, en rep de tota manera la forma. No cal dir que el proletariat de cada país ha de posar fi, abans de res, a la seua pròpia burgesia.»
Idem, p. 25.)
I així doncs:
«Els comunistes no es distingeixen dels altres partits obrers més que en dos punts:
1. En les diferents lluites nacionals dels proletaris, avancen i valoren els interessos independents de la nacionalitat i comuns a tot el proletariat;
2. En les diferents fases que travessa la lluita entre proletaris i burgesos, representen sempre els interessos del moviment en la seua totalitat.»
(Idem, p. 27.)
És això el que Marx havia d’explicitar encara més clarament en lliurar-se a la crítica del programa de Gotha. En comentar el paràgraf següent:
«La classe dels treballadors treballa en la seua emancipació certament EN EL MARC DE L’ESTAT NACIONAL ACTUAL, en saber bé que el resultat necessari del seu esforç, que és comú als obrers de tots els països civilitzats, serà la fraternitat internacional dels pobles»,
escriu:
«Contràriament al Manifest Comunista i a tot el socialisme anterior, Lassalle havia concebut el moviment obrer des del punt de vista més estretament nacional. Hom el segueix en aquest terreny, i això després de l’acció de la Internacional!
Va absolutament sol que, ni que siga per trobar-se en situació de lluitar, la classe obrera s’ha d’organitzar a casa en tant que classe, i que els països respectius són el teatre immediat de la seua lluita. És en aquest sentit que la lluita de classe és nacional, no pas en el seu contingut, sinó, com ho deia el Manifest Comunista «quant a la forma». Però el «quadre de l’estat nacional actual», per exemple de l’Imperi alemany, entra ell mateix, alhora, econòmicament «en el marc» del mercat universal, i política «en el marc» del sistema d’estats. El primer mercader arribat sap que el comerç alemany és també comerç exterior, i la grandesa del senyor Bismarck resideix precisament en el caràcter de la seua política internacional.
I a què el Partit obrer alemany redueix el seu internacionalisme? A la consciència que el resultat del seu esforç «serà la fraternitat internacional dels pobles» - frase manllevada a la burgesa Lliga de la llibertat i de la pau, que hom voldria fer passar com un equivalent de la fraternitat internacional de les classes obreres en la llur lluita comuna contra les classes dominants i els llurs governs. De les funcions internacionals DE LA CLASSE OBRERA ALEMANYA, EN CONSEQÜENT, NI UN MOT!»
(Crítica dels programes de Gotha i d’Erfurt, Editions sociales, pp. 27-28.)
Això Marx ho escrivia en 1847 i 1875, quan el mode de producció capitalista era encara en plena fase ascendent.
La «realitat social objectiva»
El món astorat havia d’aprendre en el 1950-1951 que tot allò no eren més que foteses. Pablo, secretari de la Internacional, comentant el projecte de «tesis sobre les perspectives internacionals i l’orientació de la IVª Internacional» presentat pel 9è ple en vista del tercer congrés mundial, escrivia un article: «Cap a on anem?», veritable manifest del «pablisme», que ens advertia:
«El problema, per a un veritable moviment marxista-revolucionari, no és pas voler de fer entrar coste el que coste la realitat nova en les normes de pensament d’ahir, sinó d’engrandir-les i de modelar-les de manera de posar-les en harmonia amb els nous desenvolupaments objectius...»
(«Quatrième Internationale», vol. 9, n° 2-4, février-mars 1951, p. 40.)
En poques línies, «capgirava» el marxisme:
«La realitat social objectiva, per al nostre moviment, es compon essencialment del règim capitalista i del món estalinià. Altrament, hom ho vulga o no, aquests dos elements constitueixen la realitat objectiva en tots els sentits, car l’aclaparadora majoria de les forces oposades al capitalisme es troben actualment dirigides o influïdes per la burocràcia soviètica»
(Idem, p. 41.)
Acabada la divisió de la societat en classes, fenomen objectiu, independent de la consciència que en tenen o no els individus que componen aquestes classes: sols subsistien el «món estalinià» i el «règim capitalista». Pablo substituïa l’anàlisi científica amb la metafísica de categories polítiques, o geogràfiques, la qual cosa no era més que el reflex, en els cervells petit-burgesos, dels aspectes superficials de la situació internacional des de la guerra freda.
Els deportats de Karaganda o de Vorkhuta, els milions de víctimes del terror estalinià es retrobaven així en el mateix «món» que la burocràcia parasitària i contra-revolucionària del Kremlin. Quant als proletaris dels països capitalistes, què esdevenien? Pablo ens donava notícies llurs, al mateix temps que ens explicava què podien encara fer en la vida:
«...La veritable relació de forces entre l’imperialisme i les forces que se li oposen (a saber, dins la «realitat social objectiva» pablista, el «món estalinià») «no es mesura pas SIMPLEMENT (subratllat nostre) en el pla dels recursos materials i tècnics recíprocs, sinó TAMBÉ (subratllat nostre) en el pla de les relacions socials, de les relacions de classe, i... aquestes relacions evolucionen internacionalment en desavantatge de l’imperialisme; (...) l’impuls revolucionari de les masses adreçades contra l’imperialisme s’afegeix com una força SUPLEMENTÀRIA (subratllat nostre) a les forces materials i tècniques que combaten aquest imperialisme.»
(Idem, p. 42.)
Així, les «relacions de classe», les «relacions socials», no subsistien més que com a complement de les «forces materials i tècniques» oposades a l’imperialisme. I qui doncs disposava d’aquestes «forces materials i tècniques», sinó la burocràcia parasitària del Kremlin, mestressa del poder política en el «món estalinià»?
«L'impuls revolucionari de les masses adreçades contra l’imperialisme s’afegeix com una força suplementària...»: cal doncs subordinar-se políticament a les «forces materials i tècnics» que disposa la burocràcia del Kremlin.
Era la negació de tota la concepció marxista de la història: en bona lògica, aquesta concepció hauria d’ésser proscrita, com afeblidora de la lluita del «món estalinià» contra el «règim capitalista».
La concepció estaliniana de les «forces materials i tècniques»
Trotski, des del 1928, quan la burocràcia del Kremlin era encara lluny d’haver esdevingut el que és avui, escrivia, en la seua crítica del projecte de programa de la Internacional Comunista, a propòsit de les relacions entre el desenvolupament de les «forces materials i tècniques» i de la revolució proletària, les línies següents:
«El projecte expressa un pensament incontestable quan diu que els èxits econòmics de l’U.R.S.S. constitueixen una part inseparable de la revolució proletària mundial. Però el perill polític de la teoria nova» (decididament Pablo té menys mèrit que no pas creiem, no ha descobert res) «rau en el judici comparatiu erroni aplicat a les dues palanques de comandament del socialisme mundial: la de les nostres realitzacions econòmiques i les de la revolució proletària mundial. Sense que aquesta triomfe, no construirem pas el socialisme. Els obrers d’Europa i del món sencer ho han de comprendre clarament. La palanca de la construcció econòmica té una importància enorme. Si la direcció comet faltes, la dictadura del proletariat s’afebleix; la caiguda d’aquesta dictadura suposaria aital colp a la revolució mundial que no s’hi guariria durant una llarga sèrie d’anys. Però la solució que cal aportar al procés fonamental de la història suspès entre el món del socialisme i el del capitalisme depèn de la segona palanca, és a dir de la revolució proletària mundial. L’enorme importància de la Unió Soviètica consisteix en què constitueix la base damunt la qual recolza la revolució mundial, i no pas en què independentment d’aquesta revolució la Unió Soviètica seria capaç de construir el socialisme.»
(«L'Internationale
communiste après Lénine »,
édition française, p. 157.)
Trotsky, per desgràcia seu, no tingué pas l’oportunitat de llegir Pablo, no coneixia més que Marx, Engels i Lenin, i no feia més que reprendre en concretar-les les idees que expressava Marx en els textos que hem citat més amunt:
«La lluita del proletariat contra la burgesia, bo i que no sigui, quant al fons, una lluita nacional, en revesteix en tot cas la forma. No cal dir que el proletariat de cada país ha de posar fi, abans de res, a la seua pròpia burgesia», però això per acomplir les seues «funcions internacionals».
Examinam ara perquè Stalin, en revisar Marx abans de Pablo, posava en primer pla les «forces materials i tècnics» i ço que s’ha esdevingut.
Trotski, en l’apèndix de «la Revolució traïda», consagrada al «socialisme en un sol país», escriu:
«La DECLARACIÓ DELS DRETS DEL POBLE TREBALLADOR I EXPLOTAT» redactada per Lenin i sotmesa pel Consell de comissaris del poble a la sanció de l’Assemblea Constituent, en les breus hores que visqué, defineix en aquests termes «L’OBJECTIU ESSENCIAL» del nou règim: «L’ESTABLIMENT D’UNA ORGANITZACIÓ SOCIALISTA DE LA SOCIETAT I LA VICTÒRIA DEL SOCIALISME EN TOTS ELS PAÏSOS»...L’abril del 1924, tres mesos després de la mort de Lenin, Stalin encara escrivia en la seua compilació sobre «Les bases del leninisme»: «N’hi ha prou amb els esforços d’un país per enderrocar la burgesia, com ensenya la història de la nostra revolució. Per la victòria definitiva del socialisme, per l’organització de la producció socialista, els esforços d’un sol país, sobretot agrari com el nostre, són ja insuficients; cal els esforços reunits dels proletaris de diversos països avançats». Aquestes línies no necessiten de comentari. Però l’edició en la qual figuren ha estat retirada de la circulació. Les grans derrotes del proletariat europeu i els primers èxits, força modestos, certament, de l’economia soviètica, suggeriren a Stalin, en el curs de l’autumni del 1924, que la missió històrica de la burocràcia era bastir el socialisme en un sol país. S’obrí una discussió sobre aquesta qüestió, que semblava acadèmica o escolàstic a molts esperits superficials, però que, en realitat, expressava la degeneració de la Tercera Internacional i preparava el naixement de la Quarta».
Les coses són força clares. La «teoria del socialisme en un sol país» és l’expressió dels interessos específics de la burocràcia en tant que casta privilegiada. Té com a corol·lari la subordinació del moviment obrer internacional als interessos específics de la burocràcia «constructora del socialisme», i així doncs a les «forces materials i tècniques» de l’U.R.S.S.
Sobre aquest mateix tema precisament, Trotski escrivia el 1928:
«La nova doctrina diu: el socialisme pot construir-se damunt la base d’un Estat nacional, EN EL SUPÒSIT QUE NO ES PRODUESCA CAP INTERVENCIÓ. D’això pot i ha de derivar una política col·laboracionista envers la burgesia de l’exterior, malgrat totes les declaracions solemnes del projecte de programa. L’objectiu és evitar la intervenció: en efecte això assegurarà la construcció del socialisme, de manera que el problema històric fonamental es trobarà resolt. La tasca dels partits de la Internacional Comunista pren així un caràcter secundari: preservar l’U.R.S.S. de les intervencions, i no pas lluitar per la conquesta del poder... Si les nostres dificultats, obstacles, contradiccions interiors, que no són principalment més que la refracció de les contradiccions mundials, es poden resoldre simplement per les «pròpies forces de la nostra revolució» sense sortir «a l’escena de la revolució mundial», llavors la Internacional és una institució merament auxiliar i decorativa, de la qual hom pot convocar els congressos cada quatre anys, cada deu o directament no convocar-los mai. Si hom afegeix també que el proletariat dels altres països ha de protegir la nostra construcció contra una intervenció militar, la Internacional hauria segons aquest esquema fer el rol d’un INSTRUMENT PACIFISTA. El seu rol fonamental, el d’eina de la revolució mundial, recula llavors inevitablement al fons del pla».
(«L'Internationale Communiste après Lénine », édition française, p. 156.)
Què ha esdevingut, en efecte, la Internacional Comunista, sinó un instrument pur i simple de la burocràcia del Kremlin, finalment dissolta el 1943 per Stalin per tal de tranquil·litzar els seus aliats capitalistes?
I què féu Pablo el 1952? Presentà al 10è plenari del Comitè Executiu Internacional un report en el qual obria la via de la liquidació de la IVª Internacional en benefici de l’estalinisme i dels aparells reformistes.:
«L’evolució de la situació objectiva actua realment (i aquest procés s’anirà ampliant amb l’evolució vers la guerra i amb la pròpia guerra) damunt de tota organització obrera de masses» (no pas menys!) «CONTRA LA TENDÈNCIA OPORTUNISTA DRETANA i per la transformació en CENTRISME. Aquest procés no és pas rectilini, no pas el mateix arreu, etc., però en general és INEVITABLE i va en aquesta DIRECCIÓ GENERAL.
És la profunditat extraordinària de la crisi del règim capitalista, crisi sense eixida, irreversible, la que provoca tots els fenòmens. Cal – una vegada més – comprendre-ho.
L’estalinisme, inclosa la burocràcia soviètica, s’ha situat, des de la «guerra freda», en condicions noves en relació a tot el que era la situació fins llavors. Les seues tendències oportunistes dretanes inherents a la seua natura, són constantment contrarestades, posades en qüestió per l’evolució de la situació, tant com per l’attitud dels capitalistes com per les reaccions de les masses. Les condicions que permeteren el seu joc des del 1934 fins al final de la guerra no es renovament mai més. En aquesta època, els antagonismes imperialistes han estat encara massa virulents per provocar una ruptura efectiva entre dos blocs de potències i el conflicte a mort entre ells. La lluita de l’imperialisme coaligat contra l’U.R.S.S. fou subordinada a la lluita entre els dos blocs, i la política de la burocràcia soviètica fundada exclusivament en aquest antagonisme i en l’aliança amb una part de la burgesia contra l’altra tenien un sentit. Avui la ruptura provocada en el món capitalista per l’aparició, al costat de l’U.R.S.S., de la Xina, de les «democràcies populars» europees, del moviment revolucionari colonial i el de les masses metropolitanes, fa tot compromís estable i viable impossible, i posa al centre el conflicte inevitable entre l’imperialisme coaligat i aquestes formes i forces variades de la revolució».
(« Quatrième Internationale », février-avril 1952, vol. 10 n° 2-4, pp. 46 à 58.)
Inclosa, en conseqüència, aquesta «forma revolucionària» que constitueix la burocràcia estaliniana contra-revolucionària ella mateixa! Però deixam encara la paraula a Pablo:
«La burocràcia soviètica és forçada al combat final i decisiu; el moviment estalinià és a tot arreu pres entre aquesta realitat i les reaccions de les masses davant la crisi sense treva agreujada del capitalisme.
«En
aquestes CONDICIONS NOVES, que la burocràcia soviètica
no ha creat pas voluntàriament però que pateix
obligatòriament, l’estalinisme fa reaparèixer
TENDÈNCIES CENTRISTES que prendran el relleu a
L'OPORTUNISME DRETÀ.
Fins a on aniran aquestes
tendències? PODEN TRANSFORMAR la natura de
l’estalinisme, fer dels partits comunistes veritables partits
revolucionaris?»
(Idem, p. 55.)
Trobam ací el «pablisme» en tota la seua glòria; tot és una obra mestra d’hipocresia. Immediatament, Pablo respon:
«No serà absolutament per gaire temps que aquests partits d’altra banda seran controlats per la burocràcia soviètica que, bo i ésser ella mateixa obligada – en les noves condicions – d’esquerranitzar la seua política, de fer una crida a les masses, de cercar suports, no ho farà més que subordinar tota acció de la seua part a la qüestió del seu control burocràtic damunt les masses, que no s’hauria de posar en cap cas en perill.
»Les ziga-zagues de la burocràcia soviètica no canvien pas la seua natura reaccionària, que és determinada per LA SEUA POSICIÓ SOCIAL EN TANT QUE CASTA PRIVILEGIADA OMNIPOTENT A L’U.R.S.S...
»Però «...els partits» (estalinians) «en aquestes condicions desenvoluparan inevitablement TENDÈNCIES CENTRISTES com més va més pronunciades... Aquestes TENDÈNCIES CENTRISTES conqueriran i transformaran el conjunt de tal o tal Partit comunista de masses? No ho sabem, no ho podem saber, no és pas determinant...»
(Idem, p. 55.)
L’important, de moment, és que els militants trotskistes entren en el P.C.F. (i els P.C. estalinians en general):
«A FI D’INTEGRAR-SE EN EL MOVIMENT REAL DE MASSES, DE TREBALLAR I DE ROMANDRE PER EXEMPLE EN ELS SINDICATS DE MASSES» (que hi tenen a veure ací els sindicats, quan es tracta dels P.C.?), «LES «JUGADES» I LES «CAPITULACIONS» NO SÓN TAN SOLS ADMESES SINÓ NECESSÀRIES.»
O, bé que «les tendències centristes prenen el relleu a l’oportunisme dretà» (Pablo no ens dirà de passada en què consisteix el «centrisme» d’aquestes «tendències»), bé que la «burocràcia soviètica» siga «empesa fins al combat final i decisiu», bé que «avui... el conflicte» (siga) «inevitable entre l’imperialisme coaligat» i les «forces variades de la revolució», doncs, ho hem vist, facen part de «l’estalinisme, inclosa la burocràcia soviètica», bé que, llegim una mica més endavant en el mateix report (p. 57): «La direcció estaliniana» (dels P.C.) «pateix ella mateixa la pressió de la situació, de la seua lògica i cerca a desmarcar-se de l’impàs de la seua pròpia política», etc., etc., no en resta pas menys cert que «la natura reaccionària de la burocràcia del Kremlin no canvia pas)» (hom és «trotskista» o no ho és pas!).
Així se’n segueix, dins de la lògica força particular de Pablo i dels seus partidaris, que els militants «trotskistes» haurien, no tan sols acceptar de capitular davant els aparells estalinians, sinó fer d’aquesta capitulació l’essència de la llur política com exigeix la «necessitat històrica». Això significa la llur liquidació política, car la «capitulació», fins i tot entre cometes, té un sentit precís davant dels aparells; altres a banda nostra, els Zinoviev, els Kamenev, els Rakovski, etc., n’han fet tràgica experiència. I, al mateix temps que la liquidació dels militants presos individualment, això significava la liquidació de les organitzacions trotskistes, de la IVª Internacional.
Trotski preveia, des del 1928, que la Internacional Comunista esdevindria, a partir de la concepció estaliniana de la primacia de les «forces materials i tècniques» sobre la lluita mundial de les classes, un simple instrument «pacifista» de la burocràcia del Kremlin. Pablo, a partir d’aquesta mateixa concepció, emprenia la liquidació de la IVª Internacional, i posava els militants «trotskistes» al servei de la burocràcia del Kremlin.
Segles de transició i burocràcia
El revisionisme pablista posava en qüestió la teoria marxista d’una altra manera. Sempre a «Cap a on anam?» Pablo escrivia:
«La gent que desespera de la sort de la humanitat perquè l’estalinisme dura encara i aconsegueix fins i tot victòries, repeteixen la Història en la llur mesura. Haurien volgut que tot el procés de transformació de la societat capitalista en socialisme s’acomplís en els límits de la nostra curta vida, a fi que poguessen ésser recompensats dels llurs esforços per la Revolució. Quant a nosaltres, reafirmam ço que escriguérem en el primer article que hem consagrat a l’afer iugoslau: aquesta transformació ocuparà probablement UN PERÍODE HISTÒRIC SENSE DE DIVERSOS SEGLES, QUE SERÀ OMPLERT MENTRESTANT PER FORMES I RÈGIMS TRANSITORIS ENTRE EL CAPITALISME I EL SOCIALISME (subratllat nostre), necessàriament allunyats de les formes «pures» i de les normes».
(Ouvrage cité, pp. 46-47.)
Aquesta tesi dels «segles de transició», Pablo la desenvolupava en el moment mateix que anunciava que la tercera guerra mundial era inevitable a curt termini (dos a tres anys, precisava llavors Ernest Germain, el col·lega de Pablo al S.I.) i que prendria un caràcter històric nou:
«...La combinació històrica més probable, la més realista, que s’oposa tant a les nocions de la «pau» com de la «guerra», considerades cadascuna en si o com els dos termes d’una alternativa, és la de la REVOLUCIÓ-GUERRA, de la Revolució que es prolonga en guerra, o de la guerra que es transforma en Revolució. AQUESTS CANVIS SÓN EN RELACIÓ DIRECTA AMB L’AGUDESA EXTREMA A LA QUAL HAN CONDUÏT LES CONTRADICCIONS DEL RÈGIM CAPITALISTA I AMB EL COL·LAPSE A GRAN ESCALA D’AQUEST RÈGIM. És la revolució abans o amb la guerra», ínfima diferència que teòrics de l’envergadura de Pablo o de Germain no poden considerar més que amb un sobirà menyspreu, «la que és a l’ordre del dia, i no pas cap altra cosa.
Aquesta revolució és eminentment PERMANENT, COM MAI NO HO HA ESTAT: PERMANENT EN EL SENTIT QUE LA LLUITA COMENÇA PER LES MASSES COLONIALS CONTRA LES CLASSES DIRIGENTS I L’IMPERIALISME, PEL PROLETARIAT CONTRA EL CAPITALISME, PER L’IMPERIALISME CONTRA L’U.R.S.S., NO PODRÀ ATURAR-SE MAI. S’APROFUNDIRÀ I S’AMPLIARÀ ACCELERANT EL SEU RITME, ABASTANT FORCES SEMPRE NOVES, TRENCANT TOTS ELS EQUILIBRIS, DUENT-SE EN EL SEU CORRENT TORRENCIAL LES RESTES DE TOTES LES SITUACIONS I DE TOTS ELS RÈGIMS CORCATS FINS A LA VICTÒRIA FINAL DEL SOCIALISME MUNDIAL. L’estalinisme serà, al seu torn, malgrat èxits passatges ací i allà, descompost durant aquest període, el més revolucionari que la història haja conegut.» (Uf!)
(« Quatrième Internationale », Janvier 1951 vol. 9, n° 1, « Editorial », p. 4.)
El flux «torrencial» d’aquest ensamblatge de mots participa del deliri petit-burgès i de la confusió voluntària més total. Deixam de banda la frase «trotskista» sobre l’«estalinisme que serà al seu torn agranat... etc.», indispensable en el secretari general de la IVª Internacional. Retinguem tan sols que l’imperialisme ha entrat en la seua crisi final (una noció a la qual retornarem), «arrossegant en el seu corrent torrencial les restes de totes les situacions i de tots els règims corcats fins a la victòria final del socialisme mundial», - del socialisme mundial, és a dir del capgirament dels darrers vestigis de l’imperialisme. I per tant «aquesta transformació ocuparà un període històric SENCER DE DIVERSOS SEGLES que serà omplert mentrestant per formes i règims transitoris entre el capitalisme i el socialisme, necessàriament allunyats de les formes «pures» i de les normes.» («Cap a on anam? », oc. c., p. 47.)
Cal confessar que ací hi ha certa foscor. En un cas Pablo anomena «socialisme» el capgirament del capitalisme, en l’altre parla de la societat socialista, fase inferior del comunisme. Intercala entre les dues un període de diversos segles, durant el qual existiran formes bastardes allunyades de les normes, o, per parlar clar, una burocràcia. Això significa que després del capgirament del capitalisme mundial, capes burocràtiques tindran davant llur tot un esdevenir històric. Que, a més, acompliran una funció social progressiva i necessària, car no podran existir tant de temps més que en la mesura que el proletariat es revelarà incapaç d’exercir ell mateix el poder.
Trotsky, analitzant a la llum de les concepcions de Marx i de Lenin la formació de la burocràcia del Kremlin, escriu a «La revolució traïda»:
«El jove Marx escrivia dos anys abans del «Manifest Comunista: «El desenvolupament de les forces productives és pràcticament la condició primera absolutament necessària (del comunisme) ni que siga per aquesta raó, que hom socialitzaria sense ell la indigència i la indigència faria recomençar la lluita pel necessari i en conseqüència ressuscitaria tot el vell fardell...» Aquesta idea, Marx no l’ha desenvolupat enlloc, i aizò no és pas cap atzar: no preveia pas la victòria de la revolució en un país endarrerit. Lenin no s’hi aturàs pas més, i això ja no és pas per atzar: no preveia pas un aïllament tan llarg de l’estat soviètic. O, el text que acabam de citar no era en Marx més que una suposició abstracta, un argument per oposició que ens ofereix una clau teòrica única per abordar les dificultats ben concretes i els mals del règim soviètic. En el terreny històric de la misèria, agreujada per les devastacions de guerres imperialistes i civils, «la lluita per l’existència individual», lluny de desaparèixer l’endemà de la subversió de la burgesia, lluny d’atenuar-se en els anys següents, ha revestit per moments un acarnissament sense precedent: cal recordar que actes de canibalisme s’han produït dues vegades en certes regions del país?...»
«Procedint únicament des de la teoria marxista de la dictadura del proletariat, Lenin no pogué, ni en la seua obra capital sobre la qüestió («L’Estat i la revolució»), ni en el programa del partit, extraure, en relació al caràcter de l’estat, totes les deduccions imposades per la condició endarrerida i l’isolament del país. En explicar les recaigudes en la burocràcia per la inexperiència administrativa de les masses i les dificultats nascudes de la guerra, el programa del partit prescriu mesures purament polítiques per superar «les deformacions burocràtiques» (elegibilitat i revocabilitat en tot moment de tots els mandataris, supressió dels privilegis materials, control actiu de les masses). Hom pensava que, en aquesta via, el funcionaria deixaria d’ésser un cap per esdevindre un simple agent tècnic, d’altra banda provisional, en tant que l’estat abandonaria poc a poc, sense soroll, l’escena.
Aquesta subestimació manifesta de les dificultats futures s’explica pel fet que el programa es fonamentava íntegrament, sense reserves, en una perspectiva internacional: «La revolució d’Octubre ha realitzat a Rússia la dictadura del proletariat... L’era de la revolució proletària comunista universal s’ha obert». Aquestes són les primeres línies del programa. Els autors d’aquest document no es proposaven únicament com a objectiu l’edificació del «socialisme en un sol país», - aquesta idea no se li acudia a ningú i a Stalin menys que a ningú – i no es demanaven pas quin caràcter prendria l’estat soviètic si li calia acomplir sol durant vint anys les tasques econòmiques i culturals acomplides pel capitalisme avançat... La reducció de l’estat a funcions «de revisió i de control», les funcions de coerció disminuirien sense treva, com ho exigeix el programa, suposava un cert benestar. Aquesta condició necessària mancava. El socors d’Occident no arribava pas. El poder dels soviets democràtics es revelava molest i fins i tot intolerable quan es tractava d’afavorir els grups privilegiats més indispensables a la defensa, a la indústria, a la tècnica i a la ciència. Una puixant casa d’especialistes del repartiment es formà i es fortificà gràcies a l’operació gens socialista que consistia a prendre de deu persones per donar-ho a una de sola.»
(« La Révolution trahie ». Voir « De la révolution », pp. 480 à 482.)
Hi tenim tots els elements de la formació de la burocràcia i de la seua usurpació del poder polític. Reprenguem la frase de Marx: «El dret no pot mai elevar-se per damunt del règim econòmic i del desenvolupament cultural condicionat per aquest règim». En definitiva, és del desenvolupament cultural d’immenses masses que depèn la realització del socialisme. Fins i tot en aquest moment, el dret burgès no ha desaparegut encara en l’esfera del repartiment, però l’alt nivell del desenvolupament cultural constitueix un obstacle infranquejable a la formació de la burocràcia, d’una burocràcia omnipotent en tot cas. Aquest estadi pot ésser assolit dins de períodes extremadament breus. En tot cas, això és directament condicionat pel nivell de les forces productives; hom no socialitza pas la misèria. I, en condicions de penúria material, els elements de cultura, els illots de cultura de la societat, juguen ells mateixos en el sentit de la constitució de privilegis.
Ací encara apareix l’estreta dependència entre el socialisme i l’harmonització del desenvolupament de les forces productives a partir de la divisió internacional del treball: «les tasques internacionals» del proletariat de les quals parla Marx a la «Crítica del programa de Gotha». Sabem alhora com és indissolublement lligat el desenvolupament de la burocràcia parasitària del Kremlin (el desenvolupament de tot burocràcia) amb els processos de la revolució proletària mundial. És l’aïllament de la revolució russa, en les condicions particulars d’un país econòmicament endarrerit, d’un nivell cultural paorosament baix, i que havia patit terribles destruccions materials i humanes en el curs de la guerra imperialista i de la guerra civil, el que fou a l’origen de la degeneració de l’estat obrer eixit de la revolució d’Octubre, de la formació de la burocràcia parasitària del Kremlin. Rússia entrà en la revolució proletària la primera, com la baula més feble de l’imperialisme, en cedir sota l’efecte de contradiccions específiques. Com a tal, l’U.R.S.S. és un producte del desenvolupament revolucionari mundial. A més, no hauria subsistit pas una sola dècada si la lluita del proletariat internacional no hagués somogut violentament l’imperialisme en els seus bastions tradicionals d’Europa. Rússia fou el centre del sisme revolucionari mundial que es produí al final de la primera guerra imperialista mundial.
Però per les mateixes raons que n’havien fet el centre de la revolució proletària, la lava revolucionària bombollant anava a transformar-s’hi és una gruixuda ganga burocràtica. Al mateix temps, malgrat l’existència de la burocràcia, el desenvolupament econòmic i cultural, amb totes les seues contradiccions, dóna una idea del desenvolupament grandiós que permetria l’harmonització de les forces productives a escala mundial damunt la base de la divisió internacional del treball. Per això mateix s’exclou la constitució d’una burocràcia comparable a la de l’U.R.S.S. (i el regne de la qual duraria segles!) després de la victòria de la revolució en els darrers bastions de l’imperialisme.
La concepció pablista de «segles de transició» és directament en contradicció amb els fonaments del marxisme. Però explica l’expressió aparentment estranya de «revolució sota totes les seues formes». Totes les formes són «totes les formes» possibles d’aquests règims burocràtics als quals s’ha retornat el rol motor a partir d’una situació mai vista, «ultra-revolucionària», però que el proletariat no és capaç d’explotar. La burocràcia esdevé així una formació social històricament necessària durant «segles».
La concepció d’aparell conté en germen la capitulació
Hi ha un lligam entre les diverses concepcions pablistes. La «realitat objectiva en tot cas» composta de «món estalinià i del règim capitalista», la «revolució sota totes les seues formes», la primacia «de les forces materials i tècniques», els «segles de transició», alhora que aspectes del revisionisme, tenen però un denominador comú: el rol determinant dels aparells de tota natura, als quals finalment se subordina la lluita de classes. La qual cosa és directament contradictòria amb la concepció marxista exposada succintament, però amb una netedat total, pel «Programa de transició», en el text citat més amunt (p. 5):
El «pablisme» no és pas una política precisa; al contrari, la política pablista, en les seues diferents expressions, coneixerà nombroses variacions; ço que la caracteritza és la concepció d’aparell, que mena a la capitulació davant dels aparells dominants, en el que reconeix la «realitat objectiva en tot cas».
Fins i tot a l’època on es mantenia en el terreny de la construcció de la IVª Internacional, en lloc de concebre-la de manera dialèctica, Pablo adoptava ja una concepció d’aparell. El programa de transició concloïa en la fundació de la IVª Internacional perquè la seua mateixa elaboració demostrava la realitat d’ella; no la declarava pas «construïda» ja que:
«La tasca estratègica del proper període pre-revolucionari d’agitació, de propaganda i d’organització – consisteix a superar la contradicció entre la maduresa de les condicions objectives de la revolució i la no-maduresa del proletariat i de la seua avantguarda...»
(Idem, p. 11.)
La solució de la contradicció, entre la maduresa de les condicions objectives i la no-maduresa de les condicions subjectives, és la construcció de la IVª Internacional. Hom no sabria doncs considerar la IVª Internacional com a construïda, ja que la significació profunda del programa de transició és superar aquesta contradicció, amb la participació més activa en la lluita de classes, en expressar les necessitats objectives de les masses, en elevar al nivell més alt la llur consciència, tot plegat traduït precisament en la construcció de la IVª Internacional. L’edificació del Partit mundial de la revolució socialista, de la direcció mundial de la revolució, era considerat, no com una tasca realitzada, sinó a realitzar en el mateix curs de la lluita de classes, no pas adoptant-ne una attitud especulativa, sinó amb la implicació més profunda en la lluita de classes, no adoptant-ne una attitud seguidista, sinó en situar-s’hi a l’avantguarda:
«Contemplar la realitat de cara; no pas cercar la línia de menor resistència; anomenar les coses pel llur nom; dir la veritat a les masses, per amarga que siga; no pas témer els obstacles; ésser fidel en les petites coses com en les grans; gosar, quan arriba l’hora de l’acció; aquestes són les regles de la IVª Internacional».
(« Programme de transition, nouvelle édition, p. 53.)
La tasca essencial d’una direcció internacional consistia a impulsar, abans de res, a tots els nivells, la vida teòrica i política més intensa en el si de la Internacional, car era la condició de la seua homogeneïtat, de la seua intervenció, doncs, com un tot en la lluita de classe. Aquesta no era la concepció de Pablo. Considerava la IVª Internacional com acabada, reposant finalment menys en el seu programa que en una estructura piramidal: el «Secretariat Internacional», centre del pensament revolucionari mundial, direcció de la revolució, vinculat per una disciplina interna, que reposa en el «Comitè Executiu Internacional».
De la crisi que somogué l’imperialisme, el «S.I.» feia una anàlisi purament mecànica. En una resolució adoptada el gener del 1945, el «Comitè Executiu Europeu» declarava:
«Un caos indescriptible regna en tots els països «alliberats», sense cap perspectiva de millora propera.
Al contrari, mentre que l’imperialisme anglès mateix, considerablement empobrit per aquesta guerra, es mostra incapaç d’aportar cap ajut material als països que reivindica dins de la seua zona d’influència (Bèlgica, Itàlia, Grècia), i que l’imperialisme americà es guarda d’arriscar els seus capitals i les seues mercaderies en una Europa en plena inflació i somoguda pels primers assalts de la revolució, l’acció revolucionària de les masses saboteja les darreres possibilitats de la burgesia de restablir la seua economia arruïnada i dilapidada per la guerra».
(Quatrième Internationale », janvier-février 1945, n° 14-15, p. 4.)
I, més endavant:
«Una era «democràtica» intermediària relativament llarga, fins al triomf decisiu, siga de la revolució socialista, siga cap a una repetició del feixisme, s’albira impossible».
(Idem, p. 5.)
Aquest esquematisme afeblia considerablement la possibilitat de progressió al si del moviment obrer de les organitzacions trotskistes, en particular de l’organització francesa. Resultà en afecta de tal perspectiva que no hi hagué cap futur per a les organitzacions elementals de la classe (les organitzacions sindicals), ni per a tota forma de vida política permesa per la democràcia burgesa. Per consegüent, lluny de fixar com a tasca als trotskistes d’incrustar-se i de treballar en les organitzacions sindicals, els era proposada la constitució de «comitès» de tipus soviètic, ja que la perspectiva es reduïa a l’alternativa: soviets o feixisme.
Sota la pressió dels esdeveniments, la penetració en les organitzacions sindicals fou després rehabilitada; la utilització de les possibilitats que ofereix la democràcia burgesa fou recol·locada en una lloc d’honor, i fins i tot de forma desproporcionada: les campanyes electorals, fetes en la superfície, per comptes de vincular-se a la penetració en profunditat de l’organització a partir de la seua activitat en la classe obrera, mobilitzaren una proporció força gran de les seues forces.
Mentrestant, les transformacions revolucionàries que es desenrotllaven a Europa oriental eren pràcticament negades. En el «segon congrés mundial» (principi del 1948), en el punt 24 de les tesis sobre «l’U.R.S.S. i l’estalinisme» hom llegia:
«L'estat dels països del «glacis» roman com a estat burgès:
perquè la seua ESTRUCTURA roman burgesa en tots els sentits, la vella màquina burocràtica de l’estat burgès no ha estat destruïda. Els estalinians tan sols han ocupat el lloc de capes determinades de l’aparell estatal burgès.
perquè la seua FUNCIÓ roman burgesa. Mentre que l’estat obrer defensa la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, eixida d’una revolució socialista victoriosa, l’estat dels països del «glacis» defensa una propietat que, malgrat les seues formes diverses i híbrides, roman fonamentalment de natura burgesa».
(« Quatrième Internationale », vol. 6, n° 3-4-5, mars-mai 1948, p. 39.)
La feblesa d’aquestes anàlisis alimentà el creixement de tendències dretanes al si de la Internacional que, finalment, trencaren amb ella, l’afebliren, i constituïren un factor considerable de desmoralització.
Aquests feixucs errors eren el producte d’una feble vida teòrica i política de la Internacional, directament dependent d’una concepció falsa de l’organització mundial centralitzada, l’expressió caricaturesca de la qual era el tipus de disciplina imposat pel «S.I.».
Aquests errors eren greus per ells mateixos, però no existeix una garantia absoluta que l’organització més revolucionària, la més arrelada en les masses, no cometa errors greus. El que ho era infinitament més és que aquests errors es vinculaven a una concepció d’aparell de la Internacional.
Trotski no havia pas, el 1938, nomenat «Congrés mundial» l’assemblea que decidí la fundació de la IVª Internacional, sinó «Conferència internacional». I els estatuts adoptats per aquesta conferència designaven igualment sota el nom de «Conferència internacional» l’assemblea suprema del moviment. La diferència no era pas sense importància. A partir d’una base programàtica comuna, organitzacions que tenien importants divergències podien, segons la concepció de Trotski, cohabitar al si de la Internacional: la pràctica i la discussió política devien resoldre les divergències. La capacitat de la direcció de la Internacional s’havia de manifestar, no amb l’aplicació autoritària i mecànica de les decisions dels «Congressos mundials», sinó amb la seua aptitud de fer progressar les organitzacions adherides a la Internacional a través de la llur participació en la lluita de classes.
Així, lluny d’intervindre administrativament en la crisi que esclatà al si del Socialist Workers Party dels Estats Units arran de la signatura del pacte germano-rus, Trotski endegà una discussió que s’estengué a tots els problemes del marxisme, i que durà gairebé un any. Era per tant en el seu poder de fer intervindre la «direcció de la Internacional» per «imposar una disciplina internacional» a la minoria. Tot al contrari, recomanà a la direcció del S.W.P. d’inclinar-se en cas d’esdevindre minoritària, i de seguir la discussió a partir de nous desenvolupaments que es produirien en la lluita de classes.
Trotski estimava que en tot estat de causa, una direcció no podia formar-se, seleccionar-se, i fer-se reconèixer com a tal me´s que demostrant en la vida les seues capacitats. Tenia darrera seu l’experiència de la Internacional Comunista, la del partit bolxevic. Sota la direcció de Lenin, l’autoritat reposava en la confiança política adquirida en el curs de la lluita, i les mesures disciplinàries no constituïen més que un element secundari de la cohesió del partit. Després de la mort de Lenin, els mètodes direcció del Partit bolxevic i de la Internacional Comunista es modificaren: el comandament, recolzat en un aparell, substituïa la convicció política, i la docilitat, en preferència a les aptituds revolucionàries, fou exigida als militants. I a més, es tractava del partit bolxevic i de la Internacional comunista l’arrelament dels quals en les masses no pot comparar-se al de la IVª Internacional i de les seues seccions naixents. Amb encara més raó, en la IVª Internacional, els únics mètodes acceptables de direcció haurien d’ésser les que recolzaven en la convicció política.
Des de l’endemà de la guerra, la nova direcció internacional, sota l’impuls de Pablo, a manca d’autoritat política, intentà de construir, abans de res, un «aparell» jerarquitzat i disciplinat. Prou de «Conferències internacionals», sinó de «Congressos mundials». El sentit d’aquest canvi era clar: la IVª Internacional era considerada com a construïda, estructurada, dotada d’una direcció sobirana recolzada en un aparell centralitzat. El «2n Congrés mundial», reunit el 1948, substituïa els estatuts redactats per Trotski i adoptats per la conferència de fundació del 1938, document breu, voluntàriament breu, dedicat a fixar un marc general, per nous estatuts redactats pel «S.I.». L’adopció d’aquests nous estatuts, cinc vegades més llargs que els antics, que s’afirmaven ells mateixos «necessàriament rígids», era justificada pels «grans progressos fets per la IVª Internacional des de la seua constitució». (« IV° Internationale », vol. 6, n° 3-4-5, p. 89.) Consagraven un centralisme extrem.
A la concepció de Trotski d’una organització mundial centralitzada en funció mateixa de la seua cohesió teòrica i política i que es construïa en la lluita, se la substituïa amb la d’una organització mundial congelada en les seues estructures, la cohesió de la qual seria el resultat de la constitució d’un aparell.
Aquest fenomen s’expressà obertament a partir de la ruptura entre la Kominform i Iugoslàvia, l’octubre del 1948. Era perfectament just emprendre una vasta campanya de defensa de la revolució iugoslava, fins i tot si era pentinada per un aparell burocràtic, contra la burocràcia del Kremlin que s’esforçava per anorrear-la. El que no ho era pas, era esperar que el Partit comunista iugoslau s’adherís en bloc a la IVª Internacional, i que es realitzàs així una mena de construcció miraculosa de la Internacional.
En la «resolució sobre la crisi de l’estalinisme i els desenvolupaments de la revolució iugoslava», adoptada pel 8è ple del Comitè executiu internacional, la primavera del 1950, mesos a penes abans del «gran gir pablista», hom podia llegir:
«XI. - Però ço que representa el més gran interès en l’afer iugoslau, és l’evolució progressiva del P.C.I. que ha resultat de la ruptura, evolució que conté potencialment la més gran oportunitat del moviment obrer internacional des de la Revolució russa per renàixer damunt la plataforma del marxisme revolucionari.
Confirmant l’afirmació feta per la nostra Internacional des de l’esclat de l’afer iugoslau, que la ruptura d’un partit estalinià amb el Kremlin implicava necessàriament una diferenciació en relació a l’estalinisme, que en certes condicions pot esbrinar-se eminentment progressista, el P.C.I. ha seguit un curs que depassa, dos anys a penes des de la ruptura, els pronòstics més optimistes.
Els progressos ideològics realitzats pel P.C.I. i les realitzacions corresponents a Iugoslàvia proven la profunditat del moviment revolucionari que ha dut aquest partit al poder, i les qualitats remarcables del equip dirigent. Aquest progrés són a més encara més apreciables quan es realitzen en una conjuntura internacional on s’exerceix l’enorme pressió conjugada de l’imperialisme i de la burocràcia soviètica sobre la revolució iugoslava, mentre que l’ajut del proletariat internacional resta encara massa feble.
XII. - El tret general de l’evolució del P.C.I. i de Iugoslàvia és una afirmació com més va més clara i potent (en el domini de les idees i de l’organització política i econòmica del país) i de l’essència eminentment democràtica de la dictadura del proletariat, que comporta una lluita perseverant contra la degeneració burocràtica.
En la mesura que el P.C.I. perseverarà en aquesta via i, en deslliurar-se dels darrers vestigis ideològics estalinians, retrobarà en lligam orgànica entre la progressió de la revolució iugoslava i la revolució mundial, la qual cosa exigeix el reagrupament de les forces revolucionàries en l’escala internacional, i esdevindrà el trampolí més potent d’on partirà l’assalt decisiu contra l’estalinisme en crisi.
Una tal evolució afavoriria d’altra banda l’organització de la nova oposició comunista que puja en els partits estalinians i amb la qual és permès de predir actualment la construcció en un futur proper de formacions marxistes revolucionàries per tota una sèrie de països».
(« Quatrième Internationale », vol. 8, n° 5-7, mai-juillet 1950, p. 51.)
Aquestes línies són nítides. L’aparell burocràtic del P.C.I. (gens identificable amb la burocràcia del Kremlin, però burocràtic al capdavall), «depassant els pronòstics més optimistes» sota la direcció «del seu equip dirigent de qualitats remarcables», estableix a Iugoslàvia «l’essència eminentment democràtica de la dictadura del proletariat», i això sense una lluita profunda interna i externa, sense capgiraments ni crisis ni ruptures en el seu si, no havia de fer més que «deslliurar-se dels darrers vestigis ideològics estalinians» per retrobar «el lloc orgànic entre la progressió de la revolució iugoslava i la revolució mundial», i es realitzava l’equip Tito-Pablo, flanquejat (a un nivell menor) de Germain, que reagruparia les «forces revolucionàries a l’escala internacional»; així es construiria, amb una combinació entre aparells «remarcablement dirigits», una veritablement molt «remarcable» IVª Internacional.
El conflicte entre el Kremlin i el P.C.I. era efectivament de la més alta importància: era la primera expressió d’aquesta crisi general de l’estalinisme, que conduí a la revolució hongaresa i que s’expressa actualment, entre d’altres, pel conflicte sino-rus. Verificava l’anàlisi trotskista de la formació de la burocràcia del Kremlin com a producte d’un cert equilibri entre les classes a escala internacional, que la modificació d’aquest equilibri posaria en qüestió. El que no significa en cap cas és que la burocràcia siga capaç d’auto-reforma, ni que el seu rol siga nul en la lluita de classes, sinó més aviat que la crisi de l’estalinisme engendra les condicions necessàries per a la construcció de la IVª Internacional a través de la seua intervenció directa en la lluita de classes. Ben al contrari, no fa més que tornar més necessària encara aquesta intervenció. La IVª Internacional no pot construir-se per subtils combinacions d’aparells. La seua força és el seu programa, el programa de la revolució socialista; obre una perspectiva mundial als militants obrers implicats en la lluita de classes quotidiana, vincula indissolublement les necessitats més elementals de les masses amb els problemes més generals de la revolució socialista. La seua tasca és la d’utilitzar la crisi de l’estalinisme per a la seua pròpia construcció, fins a esdevindre un factor objectiu d’aquesta crisi; la perspectiva real de la construcció de la IVª Internacional és a les antípodes d’aquesta concepció d’aparell que feia de qualsevol «S.I.» el «brain trust» de la revolució.
La concepció d’aparell del «S.I.» tenia com a efecte multiplicar les conseqüències dels seus errors teòrics i polítics. I, quan l’imperialisme havia reeixit en una estabilització relativa a Europa, quan la transformació de l’estructura econòmica i social de l’Europa oriental havia esdevingut un fet evident, quan la revolució xinesa havia aconseguit la victòria, quan la guerra freda havia assolit el seu paroxisme, malgrat declaracions redundants sobre l’onada revolucionària, el «brain trust» de la revolució mundial, que s’havia demostrat incapaç d’analitzar correctament l’ensems d’aquests processos, es transformà en el seu contrari.
Fins llavors, les concepcions burocràtiques d’aparell del «S.I.», per bé que falses, eren tanmateix posades al servei de la construcció de la IVª Internacional. El seu fracàs, degut en part a circumstàncies objectives, però igualment a aquesta falsa concepció d’aparell, el conduí a adoptar una política de capitulació davant dels aparells dominants. El Secretariat Internacional s’havia esforçat per ésser, malgrat mètodes erronis i feixucs errors polítics, el centre organitzador de la IVª Internacional. Esdevingué el seu centre liquidador.
L’acció «militaro-burocràtica» de la burocràcia del Kremlin fou considerada com la font principal de les transformacions estructurals patides pels països del «glacis»; mentre que Pablo ens ensenyava que no cal «confondre tota victòria sobre el capitalisme i l’imperialisme aconseguida pel moviment revolucionari de masses, encara que siga dirigida pels Partits comunistes, amb una victòria pura i simple de la burocràcia soviètica; tal és l’ensenyament més important que hem extret de l’afer iugoslau, de la Nova Xina de Mao Tsé Tung, i d’altres revolucions asiàtiques en curs («Où allons-nous?», obra citada, p. 46). Després de la ruptura de Iugoslàvia amb el Kremlin, la revolució xinesa era considerada, com la revolució iugoslava, una «victòria» (no pura i simple) de la burocràcia soviètica. La realitat és exactament inversa: la revolució xinesa i la revolució iugoslava foren victorioses contra la política del Kremlin, circumstàncies històriques havien fet que tant el P.C.I. com el P.C.C. haguessen escapat al control de la burocràcia del Kremlin, sense per això esdevindre partits «marxistes-revolucionaris», és a dir trotskistes.
Després que el P.C.I. i el seu «equip dirigent de qualitats remarcables» haguessen decebut Pablo i el «S.I.», en no procedir pas al «reagrupament de les forces revolucionàries a escala mundial», en preferir al contrari fer un joc de balança entre l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin per tal de preservar els llurs privilegis burocràtics, no restava ja a Pablo i al «S.I.» més que subordinar, com una «força suplementària», «l’aparell» de la IVª Internacional als de «totes les organitzacions obreres de masses» que, en «la guerra que ve», es radicalitzarien, singularment les de les burocràcia del Kremlin.