1. L’estalinisme i la IVª Internacional
Des de decennis, el moviment obrer mundial semblava estratificat. A escala internacional, reformistes i estalinians es repartien el control de la classe obrera. De tant en tant apareixien corrents que s’orientaven vers una política revolucionària; però, tot sovint no pas havien trencat el cordó umbilical que els relligava a l’estalinisme o al reformisme, es descomposaven i desapareixien ràpidament. Tan sols han sobreviscut duradorament les organitzacions trotskistes basades en el programa de transició adoptat per la IVª Internacional en la seua conferència de fundació en el 1938.
Mentrestant la mateixa IVª Internacional no aconseguia d’implantar-se profundament en la classe obrera en tant que organització mundial. Era esquinçada per crisis profundes que posaven en qüestió la seua mateixa existència. Ço que naixia al curs dels anys 50 devia conduir a la seua destrucció, en tant que organització política centralitzada i intervinent com un tot.
La ficció d’un «congrés mundial de reunificació» tingut sota l’ègida del pretès «Secretariat Internacional» a Roma en el 1963, ha col·lapsat ràpidament. Pablo, ex-secretari general d’aquest «S.I.»; el «Lanka Sama Samaya Party» de Ceilan, l’únic partit amb una influència de masses que s’adherí al «S.I.», ha estat igualment objecte de mesures de suspensió preses en la topada de la seua direcció pel «S.I.». Pablo, no content de veure en l’estat de Ben Bella un estat obrer, atribuïa als dirigents petit-burgesos de països ex-colonials el paper de dirigents de la revolució proletària mundial. En això que concerneix els dirigents de la majoria del «L.S.S.P.», la llur suspensió ha estat pronunciada arran de la llur participació en el govern ceilanès de la senyora Bandaranaike, líder del Sri Lanka Freedom Party, un dels partits burgesos més importants d’aquest país. Les posicions preses per Pablo, com les preses pel L.S.S.P., són manifestacions últimes de l’orientació liquidadora que ha aparegut des del 1951 al si de la IVª Internacional. Consagren la impostura que fou el pretès «congrés mundial de reunificiació». El «S.I.» no és més que una ficció. La IVª Internacional no ha reeixit a construir-se fins ara.
Mentrestant, és precisament en el moment que es descomposa el «S.I.» que es desenvolupen al si del moviment obrer internacional noves relacions. Des de fa més de trenta anys, el monolitisme de partits subordinats a la burocràcia del Kremlin blocava tot nou desenvolupament important a l’interior del moviment obrer internacional. Aquests partits monopolitzaven una gran fracció de la classe obrera, i la subordinaven als interessos de la burocràcia del Kremlin, en identificar-la amb la revolució d’Octubre. Als ulls de milions i de milions de proletaris, la Internacional comunista, malgrat la seua dissolució per Stalin la primavera del 1943, apareixia com el centre dirigent de la revolució mundial. Fins i tot si la política dels partits comunistes entrava en contradicció flagrant amb els interessos immediats dels treballadors de tal o tal país, centenars de milers de militants acceptaven sacrificar els interessos de la pròpia classe al nom, pensaven, d’interessos superiors del comunisme del qual el Kremlin els semblava el dipositari, és a dir al nom dels qui creien ésser els interessos històrics del proletariat mundial.
Al mateix temps, altres milions de proletaris eren repel·lits fins els rengles de la socialdemocràcia per raons simètriques. En la mesura que els crims de l’estalinisme eren identificats per ells amb la revolució d’Octubre, amb el comunisme, feien oblidar d’altres centenars de milers de militants obrers els crims de la socialdemocràcia. Les traïcions múltiples de la socialdemocràcia trobaven entre ells justificació en l’horror que els inspirava l’estalinisme.
La crisi conjugada de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin
O, vet ací que s’esquerda el monolitisme de l’aparell polític construït per la burocràcia del Kremlin. La ruptura entre la burocràcia del Kremlin i la burocràcia xinesa posa en qüestió, tant per als militants dels P.C. com pels partits socialdemòcrates, la legitimitat històrica de la burocràcia estaliniana. Arriba després de la ruptura de Stalin, el 1948, amb el partit comunista de Iugoslàvia, després de l’esclafament sagnant pels tancs russos de la revolució hongaresa, cim de la crisi revolucionària que ha recorregut entre el 1953 i el 1956 els països de l’Est europeu; després de la denúncia dels crims de Stalin pels mateixos buròcrates del Kremlin; en el moment que, a l’U.R.S.S., s’expressen obertament tendències pro-burgeses. Per a milers de militants apareixen com més va més els veritables trets de la burocràcia de l’U.R.S.S., usurpadora de conquestes revolucionàries de la revolució russa, i el paper veritable que juga en relació amb l’imperialisme i amb el proletariat mundial; encara més quan la crisi de l’estalinisme es vincula amb les contradiccions que minen l’imperialisme.
La reconstitució d’un mercat mundial i d’una divisió internacional del treball, la restructuració de l’economia dels països capitalistes profundament somoguts per la guerra no han resol gens l’impàs històric del mode de producció capitalista. Després d’un període d’esclat, altrament gens rectilini, el desenvolupament de les forces productives com més va més violentament en contradicció amb la propietat privada dels mitjans de producció i les fronteres nacionals ha adquirit un nivell més alt. Aquestes contradiccions s’expressen en la lluita inter-imperialista pel mercat mundial; s’expressen igualment per la pressió que exerceixen en comú els imperialismes damunt de l’URSS, la Xina i l’Europa oriental, en els dominis econòmic, polític i militar, a fi d’obtindre la lliure penetració en aquests països de mercaderies i de capitals. La burgesia intenta alhora de superar-les en detriment de la classe obrera dels països capitalistes, i per la penetració en els països d’economia planificada, on l’essencial dels mitjans de producció és propietat estatal. Així, al mateix temps que s’exerceix, en l’U.R.S.S., la Xina i els països de l’Europa oriental, una pressió creixent, que agreuja les contradiccions socials en aquests països, s’accentua la lluita de classes en els països on la burgesia deté el poder.
En el límit, l’automatització, en desenvolupar-se en el marc del mode de producció capitalista, fa pesar sobre la classe obrera l’amenaça de no ésser més que una massa desproveïda de qualificació, de veure llençar treballadors, per desenes de milers, lluny del cicle de la producció. Els imperatius de l’imperialisme l’impulsen, si més no, de moment, a l’Europa occidental, a destruir el moviment obrer organitzat, o ni que siga a buidar-lo de contingut en subordinar a l’Estat burgès les organitzacions sindicals. Inversament, cada lluita important de la classe obrera, sobretot a l’Europa occidental on les contradiccions de la societat burgesa s’expressen amb més agudesa, l’oposa en tant que classe a la burgesia i al seu estat.
Els militants de les organitzacions polítiques i sindicals controlades per la burocràcia del Kremlin se sobten a cada instant davant les implicacions de la política de «coexistència pacífica», que subordinen els interessos més evidents del moviment obrer internacional als de la burocràcia estaliniana. Aquesta darrera vol trobar un modus vivendi amb l’imperialisme; vol sobretot evitar a tot preu que el desenvolupament de lluites revolucionàries del proletariat dels països capitalistes econòmicament desenvolupats no done una empenta puixant a la lluita dels treballadors de l’U.R.S.S. i de l’Europa oriental. La revolució hongaresa ha demostrat que la lluita pel capgirament de la burocràcia del Kremlin per la classe obrera, la renaixença de la democràcia soviètica, la revolució política en l’U.R.S.S. i en els països de l’Europa oriental, no són ja tan sols articles de programa, sinó que han esdevingut realitats polítiques immediates. Ara bé, la revolució proletària socialista té dos pols; l’imperialisme com la burocràcia del Kremlin en té una clara consciència. Contra aquesta amenaça revolucionària, la llur cooperació no manca. La burocràcia del Kremlin se sent directament i a curt termini amenaçada per tota lluita revolucionària de gran amplitud, en particular a l’Europa occidental. Es dedica, fins i tot sense compensació de part de l’imperialisme, a liquidar incondicionalment tota possibilitat revolucionària del proletariat en els països on controla partits comunistes de massa i, per intermediació llur, potents organitzacions sindicals.
El lligam que existeix entre la natura parasitària de la burocràcia, usurpadora de les conquestes d’octubre del 1917, i la política contra-revolucionària d’organitzacions estalinianes en els països capitalistes comença a aparèixer, bé que encara confusament, davant de milers de militants d’organitzacions controlades pel Kremlin. Trotski havia conclòs des del 1933: «L’estalinisme ha passat definitivament al costat del manteniment de l’ordre burgès a escala internacional». Tan sols una ínfima minoria de militants l’havien comprès llavors. Avui, milers, sinó desenes de milers, de militants obrers en prenen consciència.
És això el que determina els nous processos, encara embrionaris, que són en curs al si del moviment obrer.
Però amb la percepció del rol contra-revolucionari de la burocràcia del Kremlin no n’hi ha prou. Cal que s’obre per als treballadors d’avant-guarda una perspectiva que vincule els problemes de la lluita de classes quotidiana, amb els que es confronten, amb els de la liquidació de l’imperialisme mundial i de la burocràcia contra-revolucionària del Kremlin. Aquesta perspectiva, sols la reconstrucció de la IVª Internacional la pot obrir, i és per això que la lluita per la reconstrucció de la IVª Internacional podrà jugar un rol determinant en la crisi de l’estalinisme.
La història ha justificat la fundació de la IVª Internacional
Trotski, alhora que constata que la burocràcia del Kremlin ha passat definitivament al costat del manteniment de l’ordre burgès a escala internacional, afirmava la necessitat de construir la IVª Internacional.
Fou proclamada, el 1938, sobre la base del programa de transició: «L’agonia del capitalisme i les tasques de la IVª Internacional». Als qui estimaven que les condicions no eren pas madures per a la proclamació de la IVª Internacional, el programa de transició mateix els responia:
«Escèptics demanen: però ha arribat el moment de crear una nova Internacional? És impossible, diuen, de crear una Internacional «artificialment»; únicament grans esdeveniments poden fer-la sorgir, etc. Totes aquestes objeccions demostren únicament que els escèptics no són pas bons per crear una nova Internacional. En general, no són bons per a res.
La IVª Internacional ja ha sorgit de grans esdeveniments: les més grans derrotes del proletariat en la història. La causa d’aquestes derrotes és la degeneració i la traïció de les velles direccions. La lluita de classes no tolera la interrupció. La IIIª Internacional després de la IIª ha mort per la revolució. Visca la IVª Internacional!
Però els escèptics no es conformen: «És ja el moment de proclamar-la?». «La IVª Internacional, responem, no necessita ésser proclamada. EXISTEIX I LLUITA. És feble? Sí, els seus rangs són encara poc nombrosos, car encara és jove. Són fins ara quadres. Però aquests quadres són la penyora del futur. Fora d’aquests quadres, no existeix, en aquest planeta, ni un sol corrent revolucionari que meresca realment aquest nom. Si la nostra Internacional és encara feble en nombre, és forta per la doctrina, el programa, la tradició, el tremp incomparable d’aquests quadres» (Programa de transició, nova edició, pp. 56-57).
En efecte, la IVª Internacional sorgí de grans esdeveniments. Tot el període entre les dues guerres imperialistes manifestava l’impàs històric del capitalisme, posava en l’ordre del dia la revolució proletària en el món sencer; aquest període obrí l’era de guerres i de revolució. Finalitzava precisament el 1938, després de gegantines lluites revolucionàries que, inaugurades per la revolució russa, terminaren totes, amb excepció d’aquella, en derrotes. Havia demostrat la profunda unitat dialèctica de la lluita de classes mundials, i posat tots els problemes de la revolució socialista: el del rol decisiu de la direcció revolucionària, dels partits i de la Internacional revolucionària, actuant a partir d’una concepció única, a escala mundial, de la revolució socialista; els de la revolució en els països econòmicament desenvolupats, bastions de l’imperialisme, com els de la revolució en els països econòmicament endarrerits dominats per l’imperialisme; els d’una revolució victoriosa, però aïllada, en un país, a més, econòmicament endarrerit, i d’ací la seua degeneració; els del futur de la humanitat, prefigurat pel hitlerisme, en cas que el proletariat no reïsca a acomplir la revolució socialista, però també les possibilitats immenses de desenvolupament econòmic i cultural que obriria la societat socialista, organitzant a escala mundial les forces productives i alliberament la humanitat tota sencera de la humiliant limitació, de l’obsessió de necessitats quotidianes que satisfer; els de l’estratègiaa i de la tàctica de la revolució proletària mundial. Aquest període fou una mena de repetició general de la revolució proletària.
Des del moment que la IVª Internacional fou capaç de sintetitzar tota aquesta viva experiència del moviment obrer, de concentrar-la en el seu «programa de transició», programa de lluita per la revolució socialista, demostrà per ella mateixa la seua existència. «Existeix i lluita».
Però els escèptics són de tots els temps. La IVª Internacional no ha reeixit pas a implantar-se en les masses, ha conegut terribles crisis, de la qual la darrera l’ha desarticulada, l’ha destruïda en tant que organització mundial constituïda i intervinent políticament com un tot: això no prova pas que fos «artificial» «proclamar-la» en el 1938, que «les condicions no fossen pas reunides»?
No poden parlar així més que els qui se situen fora de la lluita viva per la construcció de la direcció revolucionària. «Esperen» que es construesquen els partits i la Internacional que necessita la classe obrera per dur a bon port la revolució socialista. «La lluita de classe no tolera pas interrupcions». L’elaboració del programa de transició provava prou que la IVª Internacional existia, però, organitzativament i polítca, era feble, la qual cosa significa que no era pas construïda, ja que es dedicava a la lluita per la seua construcció, amb tot el que implica una lluita així en avançaments, reculades, crisis i superació d’aquestes crisis.
La «proclamació» de la IVª Internacional el 1938 podria semblar formal, però la seua existència mateixa en el curs de la guerra fou la garantia de la continuïtat històrica del moviment obrer. Significava que la tradició internacionalista demorava viva, justament a la vetlla i en el curs de la segona guerra imperialista, en plena degeneració teòrica i política del moviment obrer, quan l’experiència dels vint-i-cinc anys que s’havien escolat confirmava el caràcter internacional de la revolució socialista. És la seua existència, siguen quines siguen les febleses (i nosaltres no ens preocupam de negar-les), la que donava un sentit a la lluita d’una capa de militants revolucionaris, poc nombrosos certament, però que, en combatre per la seua construcció, salvaguardaven el patrimoni teòric i polític de 150 anys de moviment obrer. Si fins i tot, en el curs dels anys cinquanta, la IVª Internacional es dislocà políticament sota la pressió de forces socials enemigues, resta que és en basar-se en el seu programa, en la línia del seu redreçament, i després de la seua reconstrucció, que poden sobreviure i reforçar-se les organitzacions reagrupades al si del Comitè Internacional.
La lluita fou molt més llarga i dura que no pas era possible de preveure. Però la perspectiva que era la de Trotski en fundar la IVª Internacional es confirma actualment davant dels nostres ulls:
«L’orientació de les masses és determinada, d’una part per les condicions objectives, del capitalisme en putrefacció; d’altra banda, per la política de traïció de les velles organitzacions obreres. D’aquests dos factors el factor decisiu és òbviament el primer: les lleis de la història són més potents que els aparells burocràtics. Siga quina siga la diversitat dels mètodes dels social-traïdors – de la legislació «social» de Léon Blum a les falsificacions judicials de Stalin – no reeixiren pas a esberlar la voluntat revolucionària del proletariat. Com més va més, els llurs esforços desesperats d’aturar la roda de la història demostraran a les masses que la crisi de la direcció del proletariat, que ha esdevingut la crisi de la civilització humana, no es pot resoldre més que a través de la IVª Internacional. (Programme de transition, nova edició, p. 10.)
El formidable aparell político-policial estalinià s’ha esquerdat per efecte de la lluita de classes. Trotski, en el moment que fundà la IVª Internacional, anunciava que la segona guerra mundial acabaria amb una potent crisi revolucionària. Les seues previsions foren totalment confirmades. És d’aquesta crisi, que somogué l’imperialisme i posà en qüestió el règim capitalista allà on nasqué, a l’Europa occidental, que sorgiren les transformacions revolucionàries de l’Europa oriental. També, en relació amb l’esfondrament de l’imperialisme japonès, jugà un rol determinant en el procés revolucionari a Àsia, que conduí a la 3ª revolució xinesa.
Però, gràcies al suport total dels aparells estalinians i reformistes i a l’ajut econòmic de l’imperialisme americà, la burgesia de l’Europa occidental reeixí a reconstruir els seus aparells d’estat i a restructurar la seua economia. L’equilibri de les forces de classe que havia donat a llum a la burocràcia del Kremlin no havia estat menys profundament modificada. Alhora que donava llum a potents moviments revolucionaris, la guerra liquidava la divisió de l’imperialisme en dos potents grups rivals, garantia el predomini, sobre tots els altres imperialismes, de l’imperialisme americà, sens per això resoldre la crisi històrica del règim capitalista. L’antiga relació de forces era destruïda mentre que, enlloc, el proletariat, malgrat les reculades, no patia derrotes comparables a les que havia conegut abans de la segona guerra mundial, i que en la mateixa U.R.S.S. el proletariat creixia en nombre i en potència. La crisi de l’estalinisme devia resultar d’aquesta nova disposició de les forces de classe a escala mundial.
La crisi de la IVª Internacional
No hi ha mentrestant, en la lluita de classes, cap automatisme. Si, a la llarga, la nova disposició de les forces de classe hagués d’expressar i determinar profundes modificacions a l’interior de la classe obrera, això no aparegué immediatament a l’eixida de la guerra.
Al contrari, els aparells burocràtics, en controlar el moviment de masses a través de les seues organitzacions tradicionals, canalitzaren a profit llur l’onada revolucionària en el seu primer estadi. Les mateixes condicions de la guerra contribuïren a enfortir aquest control. El caràcter complex de la segona guerra mundial, guerra imperialista, com la del 1914-1918 tant del costat de les potències de l’Eix com del costat de les «grans democràcies», però en la qual l’U.R.S.S. no perseguia pas objectius imperialistes fou font de confusió. La lluita heroica dels pobles de l’U.R.S.S., que es batien per la defensa de les conquestes d’Octubre i l’existència mateixa de milions de proletaris, pels qui una victòria alemanya i la destrucció de les bases econòmiques de l’U.R.S.S. que n’hauria resultat, hagués significat una condemna a mort, fou, per nombrosos treballadors, atribuïda a la burocràcia parasitària del Kremlin, la qual cosa facilità la penetració de la política dels aparells controlats per ella en el si de la classe obrera. A més, l’ocupació per l’imperialisme alemany de l’ensems d’Europa contribuïa a donar una aparença de justificació a la política de «Fronts nacionals» menada pels partits obrers, estalinians i social-demòcrates.
Per això encara era més important mantindre els principis de la lluita de classes i de l’internacionalisme proletari; i això no era possible més que en restar fidel al programa de la IVª Internacional, de la qual la «proclamació» en el 1938 trobava ací justificació. Però encara més difícil també era la indispensable definició d’una política concreta, que tingués en compte diversos factors de la guerra i que permetés d’arrelar-se en les masses. Això no fou pas fet sense errors sectaris o oportunistes; mancava la direcció de Trotski; el rol dels individus no és pas sense importància en la construcció d’una organització revolucionària. Stalin sabia què feia en fer assassinar Trotski l’agost del 1940. Repetia, en altres circumstàncies històriques, però per raons idèntiques en el fons, el crim dels dirigents social-demòcrates alemanys en fer assassinar, el gener del 1919, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. La inexperiència pesà feixugament en els joves militants i quadres de la IVª Internacional. La formació de dirigents revolucionaris, d’una organització políticament homogènia, sense burocratisme, no pot ésser el resultat d’una generació espontània.
La IVª Internacional sortí de la guerra sense haver resolt la seua contradicció fonamental: fundada damunt la base del programa de transició, programa de mobilització de la classe obrera per la revolució proletària, programa on s’expressa l’anàlisi científica d’un primer període de guerres i revolucions, nasqué, no d’una potent revolució com la IIIª Internacional, sinó de la reculada obrera mundial; nasqué en reacció contra la degeneració teòrica i política del moviment obrer. El seu programa l’arma com cap organització obrera no ho fou mai. Però la seua composició social, essencialment petit-burgesa, i els febles lligams que l’uneixen a la classe obrera la fan extremadament sensible a les pressions que emanen de forces socials hostils al socialisme. Sols l’elaboració teòrica i política vinculada a la seua participació en la lluita de classes i la seua construcció en el curs mateix del procés de la lluita de classes poden superar aquesta contradicció. Però la solució no ve donada per endavant. No pot ésser més que el producte d’una lluita viva. La Internacional, decapitada per l’assassinat de Trotski, afeblida políticament en els seus quadres en el curs de la guerra, no ha resolt aquest problema. Ha cedit sota la pressió de forces hostils. Els seus dirigents petit-burgesos, dels quals Pablo fou la figura de proa, capitularen davant els aparells.
Aquesta direcció petit-burgesa cedí precisament en el moment que la potència dels aparells, principalment de l’aparell estalinià, havia assolit a Europa el seu punt cluminant, quan la nova disposició de les forces de classes a escala internacional no havien encara portat tots els seus fruits, l’aprofundiment de la crisi de l’estalinimisme, encara que la ruptura entre Stalin i Tito l’anunciava, era encara per arribar; en el moment que culminava la guerra freda, quan l’imperialisme havia arribat a una relativa estabilització, certament força precària, a l’Europa occidental, i quan la burocràcia del Kremlin havia reforçat el seu control sobre l’Europa oriental, en el moment que la guerra de Corea a la fi semblava donar a Stalin el mitjà per controlar la revolució xinesa.
Aquesta situació no durà més que uns anys. Ben aviat, noves lluites obrers de gran amplada, que desbordaven les direccions tradicionals, es produïren a França, allà on precisament s’expressa amb més força la crisi fonamental de l’imperialisme; després, foren les grans lluites revolucionàries de Txecoslovàquia, després de l’Alemanya de l’Est, les que s’estengueren a gairebé tota l’Europa oriental, i culminaren amb l’Octubre polonès i la revolució hongaresa; al mateix temps, a Àsia, la influència de la revolució xinesa donava a la política del Viet-Minh un nou curs que conduí a Dien Bien Phû; a la fi, la denúncia del «culte de la personalitat» i el nou curs de la política de la burocràcia expressaven a l’U.R.S.S. la lluita de forces socials oposades.
Així s’obria la possibilitat de resoldre el problema clau de la direcció revolucionària de la classe obrera, per la unió, dins l’acció, de les organitzacions de la IVª Internacional que s’arrelaven en les masses, del programa de la revolució socialista, i de l’acció revolucionària del proletariat. Però la capitulació té la seua lògica: en haver cedit a la pressió de les forces socials enemigues, de capituladora, la direcció petit-burgesa esdevingué liquidadora. Ja s’havia implicat en el curs de destrucció de la IVª Internacional: «l’entrisme sui generis». El manteniment de frases que pertanyien a la tradició del trotskisme, de «Congressos mundials», d’un «Comitè executiu internacional» i d’un pseudo «Secretariat internacional», demoren per ella una obligació, però tan sols dins de l’objectiu de blocar la possibilitat d’un redreçament de la Internacional. La direcció petit-burgesa havia esdevingut l’agent, conscient o no, de les forces socials enemigues, la burgesia i la burocràcia del Kremlin, en el cor mateix de la IVª Internacional, i devia perseguir fins al final la seua tasca de desagregació.
Reconstruir la IVª Internacional
La vitalitat del programa és d’altra banda tal que, siguen quins siguen els colps extremadament durs descarregats sobre la IVª Internacional, la seua reconstrucció continua possible, gràcies a l’existència de les organitzacions reagrupades al si del Comitè Internacional. Aquestes, fins el present, a partir de la llur intervenció en la lluita de classes, han preservat el capital teòric i polític del trotskisme, que sintetitza el programa de la IVª Internacional.
La reconstrucció de la IVª Internacional no pot resultar pas d’una proclamació del Comitè Internacional per la qual aquest s’afirmaria «direcció internacional». No pot ésser més que el fruit d’una llarga lluita teòrica i política, que destruirà la ficció del «Secretariat Internacional», i eliminarà fins a la darrera traça de «pablisme» al si de les organitzacions que es reclamen del programa de la IVª Internacional. No podrà conduir a la restructuració d’una organització mundial centralitzada més que com a resultat de discussions teòriques i polítiques aprofundides, fatalment llargues perquè han de conduir a una molt gran homogeneïtat teòrica i política, perquè han d’aportar respostes a molt nombrosos problemes teòrics i polítics que s’han presentat en el curs d’aquests vint darrers anys, i que no han permès de resoldre la crisi de la Internacional. Però aquesta tasca cal emprendre-la des d’ara.
El desenvolupament mateix de les nostres organitzacions reclama que obrim aquesta perspectiva si volem aplegar els millors elements alliberats, o en via d’alliberar-se del control dels aparells; aquests no poden, en efecte, satisfer-se amb la lluita del dia a dia, necessiten d’incloure les llurs lluites quotidianes en la perspectiva del socialisme. Sota pena de greus desviacions ulteriors, generadores de noves crisis, les nostres organitzacions no poden construir-se, siguen quins siguen els nostres èxits immediats, més que en aquesta via, a partir de la concepció mundial de la revolució socialista que ha inspirat les activitats militants de Marx, Engels, Lenin, Trotski, i que s’anomena en els nostres dies el «trotskisme». No és pas una frase que faça part d’un ritual; a cada etapa de la lluita de classes aquesta concepció dóna una significació concreta a l’internacionalisme proletari: en el curs de la primera guerra mundial, era la lluita contra el social-patriotisme amb Lenin, més tard fou, amb Trotski, la lluita contra la concepció de la construcció del socialisme en un sol país, expressió «teòrica» de la servitud de la Internacional Comunista als interessos parasitaris, i finalment contrarevolucionaris, de la burocràcia del Kremlin; avui és emprendre la lluita per la reconstrucció de la IVª Internacional.
En la llur polèmica, la burocràcia xinesa i la del Kremlin no deixaren mai de posar-se en guarda recíprocament, amb un sentit agut de ço que les amenaça: atenció, obriu la porta al trotskisme! És exactament l’únic resultat positiu de la crisi de l’estalinisme, ja que és el de la revolució proletària mundial, és el trotskisme. Però el trotskisme no vencerà més que si el trotskistes acompleixen les tasques que són llurs, i que, tots, s’apleguen en la reconstrucció de la IVª Internacional.
Fins i tot el «Secretariat Internacional» no abandonarà pas l’escenari de bon grat. Les sancions que ha hagut de prendre contra Pablo i contra la majoria del Lanka Sama Samaya Party indiquen que forces potent actuen en el sentit de la seua dislocació. Però totes aquestes tendències contradictòries tenen en comú un potent interès – el manteniment de la ficció del «Secretariat Internacional» a fi de fer d’obstacle a la reconstrucció de la Internacional; desviar les forces trotskistes ja existents de la lluita per la IVª Internacional, fer de pantalla entre els militants revolucionaris que s’alliberen de la tutela dels aparells i el programa de la revolució socialista, vet ací la funció política del S.I. Continuarà a acomplir-la en tant que no haja estat destruït. Per reeixir-hi, no podem comptar més que amb la nostra pròpia activitat al si de la classe obrera, amb les passes que farem en la via de la reconstrucció de la Internacional, amb la nostra elaboració teòrica i política, per començar amb una crítica implacable del pablisme sota totes les seues formes i sota totes les seues màscares. És aquesta tasca la que el present estudi n’aborda la realització, la qual cosa és també una forma de verificar el valor del programa de transició, en el qual es fonamenta la IVª Internacional.