La revolució mundial 1917-1936
ENS PRENDRIA MASSA TEMPS EXPLICAR AMB CERT DETALL la història dels moviments revolucionaris a Europa després de la guerra. Amb tot haurem de considerar el moviment a Alemanya i fins a cert punt a Àustria per veure en quina mesura l'esperança de Lenin en la revolució internacional estava justificada, en quina mesura la seua idea de la necessitat del partit polític per a la revolució resultà vàlida. Serà Alemanya en la que ens fixarem amb més força.
Els dirigents obvis d'una revolució a Alemanya eren Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Si ens limitem principalment a assenyalar llurs errors, és simplement degut a que en el període històric al que ens aproximem hem de tenir en ment què causà el fracàs d'aquests esplèndids talents intel·lectuals i fervorosos revolucionaris. Llurs virtuts les coneixem, res no podem escriure per excel·lir-los més encara. Tampoc fem cap retret. Nosaltres podem assenyalar que no aconseguiren de veure ço que ara és tan clar, després de vint anys de revolució i amb les obres de Lenin i Trockij, i que possiblement no ho era tant el 1919 i abans. I amb tot cal recordar que Lenin, que abans del 1914 havia tingut importants controvèrsies amb Rosa Luxemburg, veié el Sahara que la separava a ella i a Liebknecht dels dirigents oportunistes de llur partit. El 1914, a la reunió del Partit Socialdemòcrata que decidí de votar els crèdits de guerra, Liebknecht lluità durant tres dies i fou vençut per setanta-vuit vots contra catorze. Provà de convèncer els altres tretze de votar amb ell contra els crèdits. Aital vot al principi hauria exercit una poderosa influència. Hi refusaren, i Liebknecht els seguí. És en crisis com aquestes que la qualitat individual dels homes es posa de manifest.
Rosa Luxemburg, immediatament després de la traïció del Partit Socialdemòcrata, proposà de discutir un manifest contra la guerra que signarien un cert nombre, bé que petit, de dirigents coneguts pels obrers. Tot d'una desertà part de l'esquerra. Convocà una petita reunió a casa seua. Tan sols hi anaren set, i d'aquests tan sols Clara Zetkin, Franz Mehring i ella mateixa hi volgueren signar.
Liebknecht no veia encara la necessitat d'un trencament clar, i sense ell, publicar el pamflet tan sols serviria per fer que els obrers es demanassen per què no hi era el nom del dirigent que més coneixien. Decidiren d'esperar. Cal assenyalar que Lenin hauria publicat el manifest tot sol, i s'hauria posat a construir una organització que difongués les seues idees? És d'aquesta forma que els individus fan la història. Fou al desembre quan Liebknecht reconegué el seu error i decidí de votar contra els crèdits de guerra. Aquell mes Lenin tingué un report personal de la situació d'Alemanya. La seua primera qüestió era si Liebknecht havia trencat clarament amb els oportunistes. No ho havia fet. Però fins i tot el seu vot i declaració solitàries havia fet pujar l'entusiament en el partit i entre el sector esquerranós dels obrers. Ell i Rosa Luxemburg començaren a publicar literatura il·legal sota el pseudònim d'Espartac. El govern mobilitzà Liebknecht en una batalló de treball, però hagué de moure'l constantment perquè arreu els soldats s'hi aplegaven al voltant d'ell. El sòl era fèrtil però la llavor no hi era.
Ben avançat el 1915 un altre grup finalment se separà del partit alemany i votà contra els crèdits de guerra. Els seus dirigents eren Kautsky i Bernstein, el retorn dels quals al marxisme consistí en posicionar-se “contra la guerra”, però en res més. Posteriorment els espartaquistes, tot i que coneixien Kautsky i Bernstein i la natura centrista i vacil·lant d'aquests socialdemòcrates independents, entraren en el nou partit, un error que tindria conseqüències desastroses.
Durant mesos Liebknecht havia proclamat la consigna negativa de “Pau sense annexions”. Tan sols fou a Zimmerwald quan s'aproximà a la posició inicial de Lenin que dur els obrers a l'esperança d'una pau sense annexions sense derrocar l'imperialisme era hipocresia i ignorància. A Zimmerwald Liebknecht arribà a “No a la pau civil, sí a la guerra civil” -- “El nostre principal enemic és al nostre propi país”, i envià una lletra que contenia les seues idees a aquella conferència.
A Zimmerwald Rosa Luxemburg també hi ha envià tesis on es cridava a una nova Internacional. Diferia clarament de Lenin en molts punts d'organització, [1] s'oposava a la duresa del seu centralisme democràtic, amb idees molt clares de la necessitat de democràcia i de la participació de les masses en el govern. Refusades sense massa cerimònies pels marxistes degut a les crítiques de Lenin, el temps ha provat que les seues idees preveieren molt bé els perills d'un centralisme excessiu i de la glorificació de la idea de la dictadura, però era amb ell en la necessitat d'un control centralitzat de la nova Internacional. Al voltant d'aquesta qüestió els espartaquistes i el grup socialdemòcrata independent diferiren enormement a Zimmerwald. Ledebour, representant dels independents, volia, com sempre fan els centristes, una internacional en la que cada secció pogués fer exactament el que li plagués, en altres paraules, que no hi hagués cap internacional. Lenin pressionà els espartaquistes perquè trencassen amb aquests nous aliats. Rosa Luxemburg hi refusà. No podia veure la necessitat d'establir una posició i organització clares en solitari de forma que tothom pogués veure que defensaven els espartaquista, i damunt d'aquesta base establir contractes amb tots els que anassen cap a la seua posició, i treballar per aquests capgiraments sobtats de les masses que la guerra havia de portar.
El moviment de les masses cap a la revolució tenia lloc dia rera dia. Una trobada antibel·licista organitzada per Liebknecht el maig del 1916, féu eixir 10.000 obrers als carrers de Berlin, i hi hagueren manifestacions solidàries en moltes ciutats grans d'Alemanya. Liebknecht i Rosa Luxemburg foren arrestats i empresonats. Continuaren la seua feina soterrada, i aquesta limitació va afectar el moviment.
La revolució que esclatà a Berlin el 9 de novembre del 1918 és encara considerada per molt com una simple explosió espontània de sentiment antibel·licista. Els publicistes burgesos, com és habitual, es dediquen a provar que tota revolució sempre vol qualsevol cosa llevat de socialitzat la propietat burgesa. La revolució burgesa era antibel·licista però era molt més que això.
Hi ha períodes de la història on els esdeveniments d'unes hores o d'unes setmanes exerceixen una influència aclaparadora en la història d'un continent en els anys posteriors. Un període d'aquests succeí en les poques setmanes que seguiren el 9 de novembre, i també, potser amb més importància encara, en les poques setmanes que precediren aquella jornada. Lenin era mil vegades en el cert en esperar que la revolució russa faria esclatar revolucions socialistes a l'Europa oriental. Els obrers revolucionaris de Berlín havien preparat un aixecament l'octubre del 1918. Ells, formats principalment pels obrers claus de qualsevol societat capitalista, els obrers de la indústria pesant, s'havien mobilitzat a l'octubre, i havien organitzat un moviment de comitès d'empresa, i promovien una república socialista. Però Lenin encara era més en el cert quan insistia en la necessitat d'un partit revolucionari. Pensava que les revolucions europees triomfarien sense excepció. En línies generals era una assumpció justificable. Ço que ni Lenin, ni cap altre hauria pogut preveure, fou la increïble traïció de la direcció socialdemòcrata. Amb el capitalisme impotent hi sortiren en la seua defensa. Sense ells tota Europa seria socialista avui dia.
Primer, Ebert, Scheidemann i d'altres s'uniren al govern del Kàiser en un moment en el que, si haguessen sigut ferms contra qualsevol implicació en una guerra que no havien provocat, el govern hauria cagut. Cap altre tret d'aquests dirigents podia haver enganyat als obrers. I ho feren voluntàriament. Els socialdemòcrates independents, amb Kautsky i Bernstein a la dret, gairebé indistingibles d'Ebert i Schiedemann, i Ledebour a l'esquerra, a prop de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, representaven aital diversitat d'objectius i d'idees (sempre és així en un partit sense una organització ferma i un programa clara) mancaven de tota capacitat per una acció coherent, vital per un partit revolucionari. Liebknecht i Rosa Luxemburg s'havien esperat massa, i fou a aquest partit centrista on per força havien de mirar els comitès d'empresa com a direcció revolucionària. Fins i tot amb aquesta direcció, la revolució, definitivament preparada i amb objectius definits, no podia haver deixat de tindre succés, tan podrit era el govern del kàiser. Qui entre els soldats o mariners hauria combatut per ll? Aquests comitès d'empresa després de la revolució eren prou poderosos per fer-se amb el comitè executiu dels consells d'obrers i soldats del Gran Berlín. Tenien un ampli suport a tot Alemanya. Les masses els haurien seguit indefectiblement. Les masses, sense el suport i bona voluntat parcials és impossible la revolució, no es revolten pel socialisme o pel comunisme. Es revolten contra condicions intolerables o per un objectiu concret, com la pagesia per la terra o contra la guerra o per aturar el feixisme. Amb una expressió de Lenin, la revolució es fa amb les consignes del dia. Les masses seguiran a qualsevol que tinga la voluntat i el coratge de dirigir la revolta i de dur-la a un final exitós; acceptaran un programa i li donara suport en la mesura que les accions polítiques dels dirigents siguen progressives i harmonioses amb les aspiracions generals. Les mesures socialistes que planificaven els comitès d'empresa havien rebut el suport de la demanda per la socialització que tan difosa era a Alemanya el 1919. Les classes propietàries eren impotents. Hi havia la qüestió de la intervenció de l'Entente. En tractarem més tard. N'hi ha prou amb dir que una revolució que espere la tindre garanties de la no-interferència del capitalisme hostil mai no tindrà lloc.
Però com la història explicaria, aquesta revolució, que aspirava a una república soviètica a Alemanya, quedà accidentalment interrompuda al motí de Kiel. En aquest motí, amb un objectiu ben diferent, fou controlat pels socialdemòcrates. Els socialdemòcrates actualment proven de dir que actuaren com ho feren a l'Alemanya de després del novembre del 1918, perquè la gent era simplement contra la guerra i no volia el socialisme. És mentida. Ebert havia vist propera la revolució. S'hi hauria pogut posar al capdavant i conduir-la al socialisme. Però temia la revolució socialista. Per tant conspirà amb el príncep Max de Baden, i plegats prepararen una política que giràs el fervor revolucionari de les masses a canals inofensius—una mena de maniobra de Front Popular. Quan esclatà el motí a Kiel, Ebert, amb traïdoria, anà a trobar-se amb els mariners. En posar-se amb bona traça al cap del motí ell i el seu cercle aparegueren als grans milions com els dirigents de la pròpia revolució que es preparaven per apunyalar per l'esquena. Ara que havia esclatat la dirigiren a canals purament polítics, contra el Kàiser, i aconseguiren en darrer terme d'ofegar-la.
No hi havai cap partit polític revolucionari a Alemanya conegut per tot el país. No fou fins el 30 de desembre del 1918, que els espartaquistes trencaren a la fi amb els socialdemòcrates independents. A llur conferència de gener, quan més s'aproximaren a ésser un partit revolucionari, hi assistiren menys de cent delegats. Havia resultat impossible construir una organització en el brogit del conflicte, i a més de la feblesa orgànica, a cada crisi els dos on es recolzaven tant actuaren exactament d'una forma oposada a la de Lenin en crisis similars. No tenien control sobre el partit, ja que els partit no havia aprés llur vàlua per l'experiència individual. No havien tingut temps d'educar llurs seguidors en les beceroles del marxisme. No tan sols la situació objectiva, sinó a més l'autoritat i el prestigi de Lenin, els hauria permès dur el partit ràpidament a les seues pròpies idees del 1917—Lenin hauria lluitat per la independència, però també per un acord comú amb l'òbiva força revolucionària de Berlin—la unió de comitès d'empresa. Hauria acceptat les condicions que pogués i hauria confiat que els esdeveniments els portassen al seu costat. Però les tendències anarquistes dels espartaquistes atemoriren els comitès d'empresa i la necessària aliança entre ells i els espartaquistes no tingué lloc. Liebknecht era contrari a prendre part en les eleccions. Rosa Luxemburg hi era a favor. El partit decidí en contra, per 62 vots contra 23. Els dirigents dels comitès d'empresa eren decididament partidaris de la revolució, però no de l'aventurerisme, i de nou recordem els consells de Lenin al seu partit i als obrers durant l'abril contra la consigna prematura de “Fora el govern provisional”. D'una banda hi ha Lenin, mestre de la tàctica i capaç de realitzar-la a través de la seua organització, relativament petita però d'una cohesió poderosa. D'altra banda veiem dos revolucionaris altament dotats, capaços, honestos i valents, ben coneguts i respectats, però incapaços de fer cara a les diverses tendències que els rodejaven. Els hi mancava el partit organitzat i l'ensinistrament i l'experiència que la construcció del partit els hauria donat a ells així com als militants.
Els socialdemòcrates que formaren el govern revolucionari, temien, com sempre, el poble, i miraven instintivament la burgesia. En els xocs inevitables d'aquell temps incert es comprometeren tan completament amb els desacreditats generals alemanys que el 6 de desembre, quan no feia ni un mes del 9 de novembre, un d'aquests provà a la fi de fer una contrarevolució amb l'objectiu de posar Ebert al capdavant del govern. La contrarevolució poc després de la revolució s'iniciava a Alemanya. Era l'oportunitat que un partit revolucionar espera, prediu, i es prepara per aprofitar, si bé ben pocs podien preveure que gent que es deia socialista es passàs a la contrarevolució tan ràpidament. Hi hagué un gir massiu de l'opinió contr a Ebert, i el 5 de gener la crisi arribà al cim davant de la dimissió d'un independent d'esquerres, Eichorn, com a cap de la policia de Berlin. De moment els independents, els espartaquistes i els comitès d'empresa formaren un bloc i convocaren els obrers als carrers.
La resposta fou magnífica. Hi havia armes per agafar i milers de combatents ensinistrats entre els obrers. El 6 de gener, el dia següent, cent mil obrers revolucionaris ompliren de nou els carrers de Berlín. Però fins i tot aleshores cap dels tres grups de dirigents sabien què fer. Alguns pensaven únicament en una manfestació, altres en una revolució. El combat començà sense cap pla preconcebut. En aquesta acció el grup espartaquista era en la mateixa confusió que els altres dos. I malgrat això, haurien pogut fer-se, i de poc no ho feren, amb el poder aquell mateix dia. [2]
El govern fugí per amagar-se en una casa privada, i el palau del canceller, la seu del govern, s'obrí a la revolució. Habitualment és tan sols quan hi ha una lluita desesperada de les masses, amb barricades, que un sector de l'exèrcit, en refusar ja de disparar contra el seu propi poble, massacra els seus oficials i es passa al costat de la revolució, de forma que donen un punt de suport al pes de les masses. En aquesta ocasió, fins i tot abans dels combats, els soldats, mariners i policia de Berlín eren neutrals. Però els revolucionaris, mancats de tota organització i direcció, en lloc d'instal·lar-se en el lloc tradicional del poder i actuar a ulls de les masses com a govern, dirigiren l'atenció a la captura de les seus dels diaris dels partits polítics rival. Ben poques revolucions es podrien haver recuperat d'una errada així. Per la revolució alemanya, desviada des del principi, l'errada fou fatal. Amb tot, fins quan el moviment començava a desintegrar-se, el govern va decidir de no restar a Berlín i es desplaça cap als suburbis. I per esclafar la revolució Noske hi hagué d'anar als junkers alemanys, que aprofitaren joiosament l'oportunitat de destruir l'extrema esquerra.
Es pot assenyalar que un partit i uns dirigents com els de la mena de Lenin tan sols apareixen en un rerefons complement diferent del que hi havia a l'Alemanya de preguerra. Això ho podem concedir lliurement, però aquest argument no pot amagar la consideració de totes les altres possibilitats. Hem vist que sense Lenin s'hauria pogut fer la mateixa remarca amb tota probabilitat contra una indecisió i inexperiència similars del Partit Bolxevic rus. Hem vist Stalin, Zinov'ev i Kamenev, el 1917. Els tornarem a veure. Les lliçons de la història hi són perquè tothom en puga aprendre. La revoluci´russa del 1905, les causes del seu fracàs, les idees de Lenin sobre l'organització de la revolució, totes foren subjectes d'enceses discussions de part de Rosa Luxemburg i de la socialdemocràcia alemanya d'esquerres. Kautsky, destinat a mostrar-se com un dels socialdemòcrates més reaccionaris, havia estat mestre de Lenin, i citat per ell com a tal fins que hi trencà el 1914. Marx i Engels havien elaborat tot un arsenal de tàctica gairebé feia setanta anys. En els anys anteriors al 1916, quan la revolució semblava morta a Irlanda, James Connolly havia estudiat la història de tots els moviments revolucionaris d'Europa, per preparar-se pel moment de derrocar l'imperialisme britànic d'Irlanda. La disciplina i l'organització de l'Exèrcit Ciutadà Irlandès era, amb la seua forma, força comparable a la del Partit Bolxevic. No ens cal anar més enllà sobre aquest tema llevat de referir-nos al darrer i més gran de les errades comeses per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Quan la revolució fou finalment esclafada podien haver escapat, però hi restaren i foren assassinats, assassinats obertament incitats pel diari socialdemòcrata Vorwaerts. Fou l'error més gran de tots. Liebknecht no era un marxista profund, i tenia defectes de caràcter que podien haver dificultat el seu desenvolupament. Però per a Lenin, Rosa Luxemburg era un àliga, i Lenin no era de fer compliments. El 1919 hauria estat per a ells, certament per a ella, allò que 1905 fou per Lenin. I, ço que té la mateix la importància, en ésser cap i espatlles de la Tercera Internacional, tan sols darrera de Lenin i Trockij, haurien pogut evitar la corrupció moscovita de la direcció del partit alemany que començà durant la darrera malaltia de Lenin i que acabà en l'ensulsiada del 1933.
Fou la direcció socialdemòcrata la que assassinà la revolució europea del 1919. Per provar això finalment ens hem d'ocupar d'un dels seus membres, l'austríac Otto Bauer, que parla per ell mateix.
Abans de la guerra els socialdemòcrates austríacs tenien una gran reputació de preparació marxista. Com llurs companys anglesos d'avui eren advocats de la llibertat, de la independència de les nacions, i de tot el que forma part del socialisme, però col·laboraven de gust amb la repressió dels pobles sotmesos per la monarquia austríaca. Inventaren una teoria especial on l'opressió econòmica i política de les nacions sotmeses era compensada per la unió de cultures (o la seua independència—que no era important). Els txecs, els serbis, els eslovens i els eslovacs eren tan necessaris pel capitalisme austro-hongarès com els indis, els egipcis i els africans ho són pel capitalisme britànic. Com llurs companys a Gran Bretanya, aquests sirvents eren aquiescents a tota actuació de llurs amos que els permetés de negociar amb els patrons els salaris i fer discursos al parlament on cridaven al govern i el pressionaven. Cada dia quan l'emperador Franz Joseph obria llur diari, Wiener Arbeiterzeitung, solia dir, “Raonem assenyadament, però què volen de mi?”.
Quan la guerra esclatà, la socialdemocràcia austríac posà sense reserves la seua influència sobre les masses a disposició e les autoritats militars. Foren homes de guerra fins que el sentiment de les classes treballadores començà a canviar. Després de la revolució de febrer “el ferment revolucionari es féu com més anava més present en les fileres dels obrers alemanys d'Àustria”. Els socialdemòcrates austríacs s'adonaren que si una revolució havia de tindre lloc el millor era fer-se'n càrrec. Però encara no sabien com es desenvoluparien les coses. Així que jugaren a totes dues bandes. «Si volem dirigir-nos a les masses obertament, hem de romandre dins dels límits de la censura; no podem parlar obertament de revolució, hem de parlar en termes com ara la completa 'victòria de la democràcia', la 'convocatòria d'una assemblea constituent'; no podem obertament anar amb la consigna de la desintegració d'Àustria, sinó emprar expressions com ara 'que hi haja un govern comú per tots els que hi estiguen d'acord de lliure voluntat'» [3] Aquest era un d'aquests menyspreables rellogats. Otto Bauer havia estat presoner de guerra a Rússia, i fou alliberat per la revolució de febrer. Sobre la revolució russa escrigué el 1920: «Per primer cop el proletariat ha assumit el poder en un gran estat... El món capitalista tremola... Amb l'ajut del canó i d l'obús... la burgesia internacional fa la guerra contra la revolució proletària. Però tot plegat fa que els cors dels proletaris de tots els països bateguen a l'uníson amb el cor del proletariat rus». [4] El seu propi cor, amb tot, batega amb el cor del capitalisme austríac. La dictadura proletària a Rússia era possible, deia, degut al gran nombre i l'endarreriment dels camperols. Per a Europa no hi ha aquesta possibilitat. El 1920 proposà una nova branca de revisionisme tenyida de socialisme gremial pel qual, pacíficament i parlamentària, el proletariat establiria el socialisme. Aleshores, immediatament després de la guerra, Otto Bauer, Fritz Adler i els altres dirigents es dedicaren amb penes i treballs a sostindre la burgesia col·lapsada d'Àustria. Quan Alemanya era a punt d'ésser vençuda, onze dies abans que Polònia es declaràs estat independent, deu dies abans que l'Assemblea Nacional Txeca presentàs la seua reivindicació d'una República Txeca, la socialdemocràcia austríaca, en veure que les nacionalitats oprimides ja no podien ésser mantingudes sota el jou, es declarà partidària de la independència nacional de totes les regions alemanyes d'Àustria. Això Bauer ho considerà com a «acte revolucionari». Quan l'emperador Karl informà Wilhelm II que faria una pau i treva separades en vint-i-quatre hores, i després que Croàcia, Eslovènia, Dalmàcia i Sèrbia quedassen amalgamades en un estat independent, amb tota l'estructura austríaca en ruines, la socialdemocràcia austríaca cridà a la revolució, amb l'estil socialdemòcrata. «En els camps de batalla dels Balcans i de Venècia la revolució esclafà el mecanisme de ferro que impedia el seu desenvolupament. A partir d'aleshores podíem fer la revolució sense l'ús de la violència». [5] Al mateix temps, dia rera dia, els soldats i enormes multituds d'obrers es manifestaven a Viena. Els obrers eren preparats per fer-se amb el poder. «Tot diari portava notícies de la lluita dels espartaquistes a Alemanya, tot discurs donava infromació de la gloriosa revolució russa, on un cop havia acabat amb tota explotació. Les masses que havien estat recentment testimonis de la caiguda d'un fort imperi tant els era la força de l'Entente capitalista. Imaginaven que la revolució es difondria com un foc incontrolat pels països vencedors. 'Una dictadura del proletariat!'--'Tot el poder pels soviets!'--cap altra cosa se sentia pels carrers”. Els camperols eren preparats. «Els camperols també havien retornat de les trinxeres plens d'odi a la guerra i al militarisme, a la burocràcia i a la plutocràcia. També donaven la benvinguda a la llibertat que s'havia guanyat; donaven la benvinguda a la república i a la caiguda del militarisme. Gaudien del fet que els òrgans locals que abans eren sota l'administració dels representants del rei-emperador fossen ara sota l'administració de representants de la pagesia. Juntament amb el proletariat s'imaginaven que la revolució política necessàriament comportaria una revolució en la propietat”. Sense el partit, sense l'organització, malgrat tota la traïdoria a la causa de part dels socialdemòcrates, l'onada revolucionària fluïa amb força; la socialdemocràcia alemanya i la socialdemocràcia austríaca tenien el destí del capitalisme europeu a les mans. Però la socialdemocràcia alemanya no mirava les masses. Tenien els ulls fixes en la burgesia, en els dirigents de l'Entente i en el president Wilson. Cap persona llevat d'aquests dirigents podia haver aturat la revolució, i com Ebert proclamaren llur revolució «sense violència» tan sols per ocupar una posició des de la qual assassinar el moviment de masses. Bauer esclatà en orgull quan ho explica. "Tan sols els socialdemòcrates podien aturar la tempestuosa manifestació a través de la negociació i el convenciment. Tan sols la socialdemocràcia podia negociar amb els sense feina, podia tractar amb l'exèrcit popular, podia apartar les masses d'aventures revolucionàries que podien dur cap a la revolució. Com de profundament havia quedat afectat l'ordre social burgès ho mostrà, per damunt de tot, el fet que els governs burgesos sense la participació dels socialdemòcrates haurien estat impossibles”. Aquesta era la revolució mundial de la qual havia escrit Engels i amb la que comptava Lenin. Com havia d'ésser el cas, es desenvoluparen els soviets a Àustria. Bauer i els seus amics socialistes els esclafaren. Just al costat, la República Soviètica d'Hongria els demanà armes. Hi refusaren. Però arrestaren els dirigents comunistes austríacs i quan una manifestació massiva de comunistes marxava a on eren els detinguts per alliberar-los, aquests sirvents de la burgesia els van abatre a trets. "La burgesia no podria haver mostrat cap resistència ni a Viena ni a les regions industrials de la Baixa Àustria; la policia hauria estat massa impotent”. No cal continuar amb aquests records miserables. Tenien por de França: que volien tindre al seu costat, tenien por de la fam, tenien por de començar el socialisme amb una economia enfonsada. Tenien por de tot llevat de lluita amb dents i ungles per preservar aquell sistema de propietat que havien jurat de destruir. El poble hi confiava ja que creien que realment farien les coses que havien dit tan sovint i durant tan de temps. Alemanya, Àustria, Hongria i Rússia, cada dictadura proletària juntaria les mans amb les altres, i farien una crida unitària de suport als obrers del món. L'Entente hauria quedat indefensa. Després del novembre del 1918, Lenin en un discurs públic oferí a la revolució alemany un milió de soldats vermells i tots els recursos de Rússia si l'Entente s'hi interferís. La resposta d'Ebert fou enviar soldats alemanys al Bàltic per fer una mica d'imperialisme socialdemocràtic contra el que era territori rus. Tota la història hi era per dir-los, com Rússia aviat demostraria, que per molt esgotades i revoltades contra la guerra fossen les masses, sota un lideratge fort i inspirador, que els donàs l'esperança d'una nova societat, lluitarien de nou i suportarien tres vegades les mateixes privacions que els havien dut prèviament a revoltar-se. Els austro-marxistes s'adheriren al capitalisme. Lenin i Trockij, que havien observat, esperat i preparat tots aquells anys per la revolució mundial, i que el 1919 ja sabien que sense ella una altra guerra imperialista sacsejaria la civilització i assassinaria milions, pogueren veure com el nou ordre socialista que lluitava per nèixer a tot Europa queia sota una fina escuma de buròcrates amb l'oïda a les masses, que detenien el procés històric i llençaven la humanitat una generació cap enrera. I que han obtingut a canvi? Avui dia a tota l'Europa central hi regna una tirania temible. L'estat que Lenin fundà, aïllat, està en perill de mort per les pròpies forces que contribuiren a mantindre'l. En l'exili, llurs partits esmicolats, viuen en mig de patiments (o en mig de diners estalviats i previsorament resguardats) i continuen amb la difusió de llurs pernicioses doctrines i animen Blum, Attlee, i als que encara no els ha arribat el torn, en la mateixa follia perillosa i en la traïdoria que els enfonsà. "Passe el que passe, el demòcrata surt immaculat fins i tot de la més lamentable derrota, de la mateixa forma que era un innocent sens culpa abans d'entrar en la batalla; la derrota simplement enforteix la seua convicció en la victòria final, no hi ha cap raó per la que ell i el seu partit hagen d'abandonar les seues maneres, ja que no hi ha més requisit que les circumstàncies els vinguen de cara". Noske, Scheidemann, Adler, Bauer, Léon Blum, Attlee, Morrison, Bevin, Citrine, Lansbury. Marx els coneixia fa cent anys. Quan el moviment internacional de la classe treballadora els conega la victòria serà clara.
El soviet hongarès fracassa; també el bavarès. Aquesta no és una història completa sinó una tesi, i llur derrota pot estudiar-se en una altra lloc. Haurien estat les revolucions alemanya i austríaca les que les haurien salvades. Les esperances de Lenin semblaven haver fracassat. Però tan sols superficialment. Lenin i Trockij i el Partit Bolxevic, Trockij i l'organització de l'Exèrcit Vermell, l'heroïsme dels obrers, la determinació dels camperols de lluita per al terra, no salvaren totes soles Rússia. Sense elles la Rússia soviètica hauria caigut. Fou el proletariat internacional el factor decisiu, i d'una forma que no s'ha evidenciat de forma massa clara ni tan sols ara. No és únicament el que féu, sinó allò que els patrons temien que faria. El capitalisme va fer tot el possible per esclafar l'estat obrer, però no podia trobar les forces per fer-ho. De l'Europa de febrer i març del 1919, Louis Fischer diu: «Tot el continent semblava agitar-se per un aixecament social que amenaçava de llençar tots els govern a l'abisme de la història», [6] i dóna com a proves els propis estadistes capitalistes. Per sir Henry Wilson, el soldat, el principal problema era «fer sortir totes les nostres tropes d'Europa i de Rússia, i concentrar-les amb totes les nostres forces en els centres de la propera tempesta, és a dir, Anglaterra, Irlanda, Egipte i la Índia».
Lloyd George tenia gairebé la mateixa certesa de la imminència de la revolució mundial que tenia Lenin. “Si s'iniciàs una empresa militar contra els bolxevics, això faria Anglaterra bolxevic, i hi hauria un soviet a Londres”. “Estem asseguts damunt d'una mina que pot esclatar en qualsevol moment”, escrigué sir Henry Wilson. I de nou en una reunió ministerial a Londres: “Insistesc en la urgència de la situació, i assenyal que tret que duguem a terme els nostres propòsits no perdrem tan sols els nostres exèrcits del Rin, sinó les nostra guarnicions a casa, a Irlanda, Gibraltar, Malta, Índia, etc i que ara fins i tot hem de tindre cura en donar una ordre impopular a les tropes ja que la disciplina és una cosa del passat”. El Consell dels Deu de París reportà oficialment el 21 de gener del 1919: "El bolxevisme s'escampa. Ha envaït les províncies del Bàltic i Polònia i aquest matí han arribat notícies molt roïnes pel que fa a la seua extensió a Budapest i Viena. També Itàlia és en perill. El perill probablement era més gran allà que a França. Si el bolxevisme, després d'haver-se escampat per Alemanya, creuàs Àustria i Hongria i arribàs així a Itàlia, Europa faria cara a un gran perill. Per tant cal fer alguna cosa contra el bolxevisme”. Vint anys abans Engels havia escrit precisament això, però el marxisme no s'ensenyava a les universitats europees gaire més de com s'ensenya actualment. Però la història funciona igualment. Havien de fer alguna cosa contra el bolxevisme. Però podien fer ben poc. Els exèrcits que enviaven s'amotinaven. La contrarevolució russa que promogueren era vençuda en front rere front. Quan provaren de donar suport a Polònia com a darrera esperança, els obrers txecoslovacs aturaren els trens, els registraven per si hi havia municions i, quan en trobaven, impedien que els trens continuassen. Els obrers del port de Danzig refusaren de carregar municions als vaixells, que romangueren aturats durant dies; els obrers de Gran Bretanya organitzaren Consell d'Acció i amenaçaren el govern britànic amb la revolució si el capitalisme britànic no deixava de donar suport a Polònia contra Rússia. L'home que H. G. Wells tingué la impertinència d'anomenar “el somniador del Kremlin” havia après en les obres de Marx i Engels que el moviment internacional de la classe treballadora era una realitat viva, havia basat els seus càlculs sense reserves en ell, i no havia quedat decebut.
El gran escenari de la història en els moments més dramàtics s'omple d'una comèdia a gran escala. La guerra amb prou feines havia acabat quan els dirigents de la Segona Internacional afirmaren amb un ardor intacte que de nou eren una internacional. Aprovaren resolucions internacionals per la pau, combateren la despesa militar, i enviaren un memoràndum i una delegació a Clemenceau, Lloyd George i Wilson, per donar-los la idea d'una pau justa. Les delegacions britàniques s'adheriren a les resolucions que demanaven l'autodeterminació de les petites nacions, aleshores que l'imperialisme britànic ruixava amb bales indis, egipcis i irlandesos. Però ara, al gènere anterior, i afegiren aviat una cosa més—una fe estrident en la democràcia. De primer una conferència a Berna el febrer del 1919, i una conferències preliminars d'una comissió permanet a Amsterdam l'abril i a Lucerna l'agost, prepararen un congrés general a Ginebra el 2 de febrer del 1920. Però malgrat les formes i les paraules tot no era igual com abans. La revolució socialista internacional havia començat, Rússia n'era una prova visible; i l'oposició a aquestes futilitats socialdemòcrates era forta, fins i tot entre els participants d'aquestes conferències preliminars; grans sectors obrers eren indiferents o hostils a aquests homes sense principis que aprovaven resolucions que no volien dir res i que eren disposats a tothora a abatre obrers pel bé del capitalisme. El març del 1919 la Tercera Internacional fou fundada i tan forta era la resposta que gairebé destruí la Segona Internacional.
Que la Tercera Internacional es formàs aleshores fou degut principalment a Lenin. I les circumstàncies de la seua formació són un altre exemple més de la seua visió dels processos revolucionaris, la seua insistència en el fet que la tasca dels dirigents és dirigir, mostrar el camí, i llavors lluitar per portar-hi les masses. Després de Kienthal l'ala esquerra de la Segona Internacional, sota la influència de la revolució russa provà de fer una conferència antibel·licista a Estocolm. Aleshores tenien un important suport entre els obrers de llurs propis països. Dins de les files de la Segona Internacional, el moviment per la pau desafiava els esforços de llurs propis governs i era silenciat per les úniques forces capaces de fer-ho—els propis dirigents socialdemòcrates. La conferència d'Estocolm fracassà. El setembre els de Zimmerwald van fer una petita conferència en solitari i decidiren a favor de la formació d'una nvoa internacional. Però la segona revolució a Rússia féu d'aquesta decisió lletra morta. L'imperialisme alemany en el Tractat de Brest-Litovsk el març del 1918, desmembrava Rússia, tan sols per rebre el mateix tracte quan els rivals anglesos i francesos tingueren l'oportunitat. Aleshores arribà la guerra d'intervenció i la invasió de la contrarevolució finançada per capital aliat i armada amb armament aliat. El nou estat obrer quedà bloquejat i els exèrcits soviètics patiren derrota rera derrota des de finals del 1918 fins a principis del 1919. Fou en el mig d'aquesta crisi que Lenin decidí de convocar immediatament una nova internacional. Ell, C'ic'erin, Sirola (de Finlàndia) i Fineberg, membre del Partit Socialista Britànic, es reuniren una nit de gener del 1919, en el gran dormitori del tsar del Kremlin per discutir les propostes de Lenin. Era en cert sentit gairebé com les antigues reunions en caus i racons dels dies de l'emigració. L'enorme cambra era il·luminada per una única lampada, ja que l'electricitat era preciosa en la Rússia d'aquells dies. La reunió era gairebé informal; a Fineberg se li havia demanat d'asistir-hi aquell mateix matí. Rússia era atacada des de dins i des de fora. A Europa la revolució mundial era boicotejada pels dirigents socialdemòcrates. Els obrers revolucionaris eren confusos, embolicats i enganyats continuadament pels homes que eren al capdavant de les organitzacions que havien creat. Lenin proposà la formació immediata d'una nova internacional revolucionària amb un programa marxista propi que faria un trencament decidit amb la Segona Internacional. S'acordà el pla, i el manifest i la convocatòria s'emeteren per ràdio, Trockij signà en lloc de Lenin pel comitè central del Partit Comunista de Rússia. El congrés fou fixat pel 15 de febrer, però es va haver d'ajornar fins al març. Els passaports foren refusats, els delegats arrestats, alguns hi perderen la vida, i en les circumstàncies del bloqueig ben pocs foren capaços d'arribar a Rússia. A més, la democràcia que defensaven amb tan de vigor en discursos i resolucions els segona-internacionalistes no es prestà a les invitacions a una conferència revolucionària, i hi hagué poca informació a Europa, i la que hi hagué era inexacta, tant pel que feia als objectius com al contingut de la conferència. Els únics delegats de l'exterior foren Eberlein, que representava els espartaquistes, Rutgers, que representava la Lliga Americana de Propaganda, i representants de Suència, Noruega, Àustria i alguns dels petits països. Els altres partits forasters foren representats per persones que ja hi eren a Moscou. La qüestió més important era si el congrés era un congrés inaugural o únicament una conferència preliminar per discutir-hi en darrer terme la formació d'una internacional. I ací Rosa Luxemburg gairebé atura la passa decisiva. Rebé la invitació a començaments del gener del 1919. Com ni ella ni Karl Liebknecht podien sortir de Berlin en aquell moment, proposà a Eberlein que hi anàs, i discutí amb ell quina línia hauria de prendre. Ella li digué que fins i tot en el cas que sols hi haguessen uns pocs delegats, els bolxevics amb tota probabilitat proposarien la formació immediata de la Internacional. Ella, però, pensava que calia fundar-la, però tan sols quan haguessen sorgit els partits comunistes del moviment revolucionari de les masses, que creixia en gairebé tots els països europeus. En particular calia escollir el moment per fundar la internacional quan això acceleràs la separació de les masses revolucionàries del Partit Independent alemany. Demanà a Eberlein que pressionàs en favor del punt de vista de donar a aquesta conferència de febrer el caràcter de conferència preparatòria. S'hauria de crear una comissió de representants dels diferents països, i el congrés fundacional tindria lloc entre abril i juny. Tres dies després Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht foren assassinats. Però els espartaquistes acceptaren el seu punt de vista, i Eberlein i Levine foren enviats amb manament imperatiu. Levine fou arrestat abans d'eixir d'Alemanya, però Eberlein arribà a Moscou.
Tingué una entrevista amb Lenin i li explicà les idees de Rosa Luxemburg i del comitè central espartaquista. Lenin i Rosa Luxemburg es coneixien molt bé l'un a l'altra, i Lenin digué que no li sorprenia el que pensava i que havia previst aquesta actitud. Els seus arguments, però, tenien sols un cert valor tàctic. La internacional s'havia de formar immediatament. El moviment revolucionari, la influència de la revolució russa en els sectors avançats dels proletariat, el reconeixement per gran nombre de treballadors que la Segona Internacional havia fet fallida, i per damunt de tot la necessitat històrica de dirigir i coordinar les accions revolucionàries del proletariat, la demanaven imperiosament. Rut Eberlein tenia un manament rígid, i els anys 1918 i 1919 tot girava al voltant d'Alemanya; de forma que quan Eberlein expressà la seua posició davant dels cinquanta-set delegats hi hagué consternació. Tan sols feia unes poques setmanes de l'assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Fins i tot mentre tenia lloc la conferència, Noske i els socialdemòcrates empraven els antics oficials de l'exèrcit alemany per abatre obrers revolucionaris. Així i tot, Eberlein mantenia la seua actitud vacil·lant com a darrera paraula del seu partit. El dubte i la desconfiança s'apoderaren dels delegats. Podia la revolució alemanya mai tindre succés si aquest era el seu esperit? Tot amb tot, Lenin i la delegació bolxevic acceptaren la proposta d'Eberlein, cosa que prova llur respecte pel partit alemany, i durant les primeres quaranta-vuit hores la conferència continuà com a conferència preliminar. Però els delegats no s'havien quedat satisfets. Sentien que la decisió era errònica, i al vespre del segon dia Gruber, el delegat de Viena, netejà l'ambient; “Era un agitador de masses, ple de talent. Encara més electrificat pels fets d'abans de la seua eixida de Viena davant de la lluita mortal dels pocs quadres comunistes austríacs contra els socialtraïdors, el clericalisme, la burgesia i el militarisme, Gruber i el seu col·lega lluitaren durant disset dies contra milers de perills per arribar a Moscou, en locomotores i tènders, en vagons de càrrega i de bestiar, havien trampejat i amb tota mena de subterfugis aconseguiren passar per les línies de front de Petlioura i per les partides poloneses. Es veieren finalment al Moscou vermell. Gruber amb prou feines tingué temps d'un bany abans de còrrer al Kremlin per aviat trobar-se amb els seus camarades, per ajudar a aixecar l'estandard d'una nova internacional, la Tercera, autènticament revolucionària. En mig dels delegats els hi parla, els descriu en paraules ardents la lluita, l'entusiame, la devoció dels camarades austríacs. Quin magnífic discurs! És impossible descriure'l. Mogut com pocs, semblava que llençava ones magnètiques amb les que comunicava als oïdors el seu entusiasme sense límits, la seua audàcia, la seua fe en el nostre moviment. Vaig tindre moltes oportunitats després a Moscou per sentir Steingart, [7] però mai vaig sentir res de comparable a aquest primer discurs». [8]
El discurs fou seguit per la proposició formal de fundar la nova internacional. Amb les cinc abstencions alemanyes, el congrés decidí unànimament fundar-la d'una vegada. Gairebé Lenin havia vist traït el seu millor judici per una posició feble i vacil·lant.
El congrés emeté un manifest signat per Rakovskij, [9] Lenin, Zinov'ev, Trockij i Fritz Platten.
...L'estat
nacional, que donà un impuls tan fort al desenvolupament
capitalista, ha esdevingut massa estret pel desenvolupament continuat
de les forces productives...
"L'única forma
d'assegurar la possibilitat de la lliure existència de les
petites nacions és una revolució proletària que
allibere totes les forces productives de tots els països de les
fortes cadenes dels estats-nació, unesca totes les nacions en
una cooperació econòmica estreta basada en un pla
social i econòmic conjunt, i que garantesca a la nació
més petita i més feble la possibilitat de desenvolupar
la seua cultura nacional independentment i lliurement sense detriment
de l'economia unida i centralitzada d'Europa i de tot el món...
"La
darrera guerra, que certament ha estat una guerra provocada per la
cerca de colònies, també fou una guerra realitzada amb
l'ajut de les poblacions de les colònies a una escala mai
coneguda abans. Indis, negres, àrabs, malgatxes, tots
lluitaren en el contingent europeu—i per a què? Pel seu
dret a romandre en el futur com a esclaus d'Anglaterra i de
França...
"L'alliberament de les colònies tan
sols serà factible conjuntament amb l'alliberament de les
classes treballadores de les metròpolis. No serà fins
que els obrers d'Anglaterra i de França hagen derrocat Lloyd
George i Clemenceau que els obrers i camperols, no tan sols d'Annam,
Alger i Bengala, sinó també de Pèrsia i Armènia,
tindran una oportunitat per una existència independent. En les
colònies més desenvolupades la lluita té lloc no
simplement sota la consigna de l'alliberament nacional sinó
amb un caràcter social que s'expressa de forma ben oberta. Si
l'Europa capitalista força l'entrada de les zones més
endarrerides del món en la roda del capital, l'Europa
socialista arribarà en l'ajut de les colònies
alliberades amb la seua tècnica, les seues organitzacions, i
la seua influència espiritual, per facilitar la transició
a un sistema socialista metòdicament organitzat...
"La crida del món burgès contra la guerra civil i el terror vermell és la hipocresia més abominable mai registrada en la història de la lluita política...
"Les
classes treballadores es veuen forçades a la guerra civil per
llur enemic mortal. Les classes treballadores han de tornar cop per
cop, si no és que volen manifestar la seua manca de fe en
elles mateixes i en llur futur, que és també el futur
de tota la humanitat. Els partits comunistes mai no proven de cridar
a la guerra civil per mitjans artificials, sinó que es
dediquen, en la mesura que siga possible, d'escurçar la seua
duració, i, si esdevé una necessitat imperativa, malden
per reduir el nombre de víctimes i, per damunt de tot, per
assegurar la victòria del proletariat...
"Plenament
conscients del caràcter històric i universal de llur
implicació, els obrers il·lustrats, com a primera passa
en l'organització del moviment socialista, criden a la unió
internacional.
"En repudiar les mentides i les
vacil·lacions, i la superficialitat dels partits socialistes,
nosaltres—els comunistes units de la Tercera Internacional—ens
sentim els successors directes d'una llarga sèrie de
generacions, campions heroics i màrtirs, des de Baboeuf fins a
Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.
"Tot
i que la Primera Internacional va preveure el desenvolupament
posterior i marcà una fita, i tot i que la Segona
Internacional reclutà i organitzà milions de
proletaris, és la Tercera Internacional la que defensa l'acció
oberta de les masses per les operacions revolucionàries.
"La
crítica socialista ha impactat profundament l'ordre mundial
burgès. És el deure del Partit Comunista Internacional
de derrocar aquell ordre, i d'establir en el seu lloc el sistema de
l'ordre socialista.
"Cridem als treballadors i
treballadores de tots els països a unir-se sota la bandera
comunista, i sota la qual ja hem guanyat les primeres grans
victòries.
"Proletaris de tots els països!
Uniu-vos en la lluita contra la barbàries imperialista, contra
la monarquia, contra les classes privilegiades, contra l'estat burgès
i la propietat burgesa, contra totes les menes i formes d'opressió
social i nacional.
"Uniu-vos,
proletaris de tots els països—aplegueu-vos sota la bandera
dels consells obrers, i lluiteu en el combat revolucionari pel poder
i la dictadura del proletariat!”
Com ha d'ésser tota proclama inicial d'una organització política marxista, el manifest és ara, després de gairebé vint anys, molt més valuós que quan fou escrit. L'anàlisi del capitalista ha resultat correcte una vegada i una altra d'ença del 1919. Milions de tot el món estan més preparats per la crida avui, i ho seran més encara demà, que no pas el 1919. I repetir aquelles paraules avui dia és trotskisme. Els homes són empresonats, torturats i afusellats a Rússia per fer-ho, i fora de Rússia injuriats sense treva pels agents de la Tercera Internacional. Ja que aquest manifest, i tot el que significa, ha estat substituït pels terceristes, com a corcat i passat per una grapat de pegats polítics improvisats que podem trobar en les notes a peu de pàgina de qualsevol manual escolar liberal. Una França forta, lliure i feliç; la joiosa Anglaterra; el Front Popular, amb individus progressistes i persones de recte pensament; i, malgrat la ferum del cadàver d'Abissína, la Societat de Nacions i la Seguretat Col·lectiva. Prefereixen no publicar ara els antics documents de la Internacional i durant anys els han suprimit, per molts anys, cal assenyalar, i no simplement des del 1935.
Però els homes que l'escrigueren i els homes que votaren aquest manifest eren clars, i alguns d'elles que són a l'exili en l'actualitat encara lluiten pels principis que sosté. A la primera conferència, Trockij, en descriure l'Exèrcit Vermell, que havia organitzat i que lluitava al llarg de milers de milles de front, digué als delegats: “I us puc assegurar que els obrers comunistes que formen l'autèntica base de l'exèrcit es comporten no com l'exèrcit de defensa de la República Socialista Soviètica, sinó com l'Exèrcit Vermell de la Tercera Internacional...
"I si actualment no pensem ni tan sols en envair la Prússia oriental—tot al contrari agraïriem molt si els senyors Ebert i Scheidemann ens deixassen en pau—és del tot cert que quan arribe el moment que els nostres germans de Ponent ens demanen ajut, els hi respondre: Som aquí, durant aquest període hem après a fer ús de les armes, estem preparats per lluitar i per morir per la causa de la revolució mundial!”. I no tan sols els dirigents sinó el poble de Rússia era animat pel mateix esperit.
Per tot Moscou hi corria un foc d'entusiasme. D'ençà de l'octubre la idea de la Tercera Internacional havia agafat. Oradors de diversos països, ex-presoners de guerra, parlaven en reunions multitudinàries a Moscou sobre la Tercera Internacional. Els obrers revolucionaris empraren aquest nom per clubs i organitzacions. Els dirigents i el proletariat estaven convençuts que la Unió Soviètica era tan sols el començament d'allò que la Tercera Internacional i el proletariat internacional completarien; i encara més, que l'existència de Rúsia com a estat obrer depenia del proletariat internacional dirigit per la Tercera Internacional.
A mesura que les notícies de la nova internacional arribaven a Europa es va fer clar com l'havia encertada Lenin en oposar-se a la idea de Rosa Luxemburg d'esperar. Milions hi respongueren a la crida, i molts dels dirigents de la Segona Internacional, que s'havien esforçat en evitar el contacte amb la Tercera, hagueren durant un temps d'abjurar d'una associació amb la Segona. La conferència de Ginebra del segona-internacionalistes, ajornada prèviament del gener fins al juliol, fou un complet fracàs. Dels grans països d'Europa únicament hi havia representants alemanys i britànics, i a més de llurs reivindicacions i pressions, i de les resolucions sobre la pau internacional i l'autodeterminació de les nacions, hi afegiren violentes denúncies dels bolxevics com a violadors de llur preciosa democràcia. D'ara en endavant aquest seria llur consigna. Com s'han aferrat a ella. No és del tot deshonesta, ni retòrica, ni una postura, ni ignorància, per bé que aquests són elements sòlids d'ella. La base de tot plegat en preservar-se, i quan és això del que es tracta, els homes no raonen. La democràcia parlamentària burgesa fou la forma d'organització política on nasqueren els socialdemòcrates i on floriren. No podem trobar cap lloc ni el feixisme ni el comunisme. Són per tant demòcrates i romandran demòcrates, encara que el món s'enfonse al voltant d'ells.
1. Rosa Luxemburg recentment ha caigut en desgràcia davant d'Stalin i els estalinistes. Això parla en favor d'ella. Ens cal un estudi de la seua vida i obra a Anglaterra.
2. Això ho admet fins i tot G. P. Gooch, un historiador liberal, i els historiadors liberals com a norma general únicament parlen bé de les revolucions que tenen succés i que duren com a mínim 150 anys. Veieu el seu capítol sobre la revolució en el llibre, Germany. Veieu també de F. Lee Benn's Europe since 1914, 1930, p. 308: "Si haguessen tingut dirigents determinats amb objectius clarament definits, haurien pres la ciutat; però no en tenien”.
3. La revolució austríaca del 1918, d'Otto Bauer. Veieu The Communist International, n. 16.
4. Bolxevisme o socialdemocràcia? d'Otto Bauer. Veieu The Communist International, n. 16.
5. El problema austríac del 1918, d'Otto Bauer. Veieu The Communist International, n. 16. Totes les altres citacions són de la mateixa font.
6. Louis Fischer, The Soviets in World Affairs, 1930. Vol. I, Cap. IV.
7. Per raons òbvies els revolucionaris tenen diferents noms.
8. B. Rheinstein, Sur la voie du Ler Congres de L'I.C. Dix Annees de lutte pour la Revolulion Mondiale, Bureaux d'Editions, Paris, 1929.
9. Dels quatre russos, Lenin és mort, Zinov'ev assassinat per Stalin, Trockij dut a l'exili per Stalin. Rakovskij, després d'anys d'exili, s'ha “reformat”, i després del judici de Zinov'ev i Kamenev, escrigué (o signà) una denúncia del trotskisme, on diu que Trockij és un feixista, tipus obscur, etc.