Xerrada (Black Power) de C L R James, Londres, 1967.
Senyor president, senyores i senyors, Poder Negre. Crec que aquesta consigna està destinada a esdevindre una de les grans consignes polítiques dels nostres dies. És clar que tan sols el temps ens ho pot dir. Amb tot, quan veiem com de poderós és l'impacte que ha fet aquesta consigna és obvi que toca uns nervis ben sensibles en la consciència política del món d'avui. Aquest vespre no pretenc de dir-vos que és el vostre deure polític de combatre contra la consciència racial entre el poble britànic; o que heu de cercar vies i mitjans per denunciar i posar fi a les polítiques racistes de l'actual govern laborista. Si no feu això ja no veig com aquesta trobada us durà a una activitat política superior. Aquesta no és la intenció concreta d'aquesta trobada, tot i que, com sentireu, hi haurà objectius específics i propostes concretes. Ço que vull fer aquest vespre és aclarir-nos entre tots què vol dir aquesta consigna de Poder Negre, que no vol dir, i que no pot voler dir; i dic ben clarament que ens hem de lliurar d'una vegada per sempre d'un munt de confusió que sorgeix, abundantment, tant des de la dreta com des de l'esquerra. Ara us diré ben precisament què vull fer aquest vespre. El subjecte és extremadament ampli, afecta centenars de milions de persones, i per tant en el curs d'un discurs de vora una hora farem bé d'ésser molt precisos sobre què es dirà i què no.
Però abans de resumir, per dir-ho així, les premises damunt les quals em basaré, vull dir unes poques paraules de Stokely Carmichael: crec que n'hauria de dir Stokely perquè tothom, arreu, li'n diu, cosa que crec que és un fet de certa importància. La consigna de Black Power, que comença als Estats Units i que difon d'allà a arreu, sens dubte s'associa estretament amb ell i amb els qui lluiten amb ell. Però per nosaltres a Gran Bretanya el seu nom, ens agrade o no, vol dir més que això. És indubtable que la seua presència, i l'impacte que ha fet en els seus discursos i en les seues converses, ha fet reverberar la consigna de Poder Negre de la forma que ho fa en la vida política de Gran Bretanya; i fins i tot en la vida general de Gran Bretanya. I vull començar referint-me en particular a Stokely ja que, afortunadament, ho puc fer. I ho faig perquè en general quan parl en públic, escric (i també en bona mesura en converses privades), evit habitualment de posar èmfasi en una persona en les qüestions polítiques.
Llegia l'altre dia el professor Lévi-Strauss i en un atac ben fort contra les concepcions històrics prevalents en l'actualitat, veia que deia que la descripció de la personalitat, o de l'anècdota (de la qual tantes persones que conec en viuen històricament i políticament) eren les formes inferiors d'història. Amb molta satisfacció hi era d'acord; ho he anat dient durant gairebé mig segle. Però després arribava a col·locar la personalitat política en un context que creia que era equívoc, i em semblava que en haver-ho evitat com havia fet, cometia un error, potser no tant en escriure, però si en parlar en públic. I és per això que començ per allò que he de dir i hi esmerçaré un temps sobre una de les personalitats més destacables de la política contemporània. I sóc feliç de dir no vaig haver d'esperar-me a que Stokely arribàs per entendre la força que simbolitza.
El vaig sentir parlar a Canadà, en la Sir George Williams University el març d'enguany. Hi havia un miler de persones presents, principalment estudiants blacs, uns seixanta o setanta negres, i em va frapar tant el que deia i com ho deia (quelcom que no em passa políticament molt sovint) que vaig prendre la decisió inusual d'escriure-li una lletra, una lletra política. Després de tot, ell era un jove d'uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys i jo era prou gran com per ésser el seu avi i, com ja he dit, creia que tenia ben poques coses a dir-li que li fossen útils i, a través, que fossen útils al moviment que representava. Us llegiré ara parts d'aquesta lletra:
Em va agradar de sentir-vos perquè volia conèixer de primera mà que us ha dut al pinacle on sou ara. És un pinacle i un que és ben rar en la meua experiència o fins i tot en la història. Teniu tan sols vint-i-quatre anys i no tan sols sou una de les poques persones reconegudes del continent americà, sinó que sou una figura mundialment famosa. Als vint-i-quatre. Aquest fet és quelcom ben especial i sembla oferir immenses possibilitats a la causa i a l'avenç, o millor hauria de dir-ne el desenvolupament, de la personalitat. En sóc profundament conscient dels perills de trobar-se en una situació així a un edat tan jove. Em propós per tant en aquesta lletra de tractar amb el decurs del moviment, perquè tot depén d'això, però també dels perills específics que us amenacen com a dirigent, potser el dirigent més destacat avui, d'aquest gran moviment als Estats Units.
Li explicava aleshores perquè m'havia frapat d'una forma tan particular. La lletra continua:
Una de les meues experiències més importants i enriquidores és la meua experiència personal i general dels antillans i de la gent originària de les Índies Occidentals que han fet camí cap a l'ampli escenari de la civilització occidental. A unes quantes les he conegudes molt bé personalment, i unes altres les he estudiades i m'he familiaritzat amb la llur feina, i he acumulat sistemàticament a la meua informació i coneixement sobre ells de gent que els coneixia bé. Són Marcus Garvey, George Padmore, Aimé Céire, Frantz Fanon. Són antillans que han jugat un paper en l'escenari polític mundial que no entenen ni tan sols la llur pròpia gent. Una de les tasques que m'he posat és fer que la gent entenga que han fet aquests homes i la llur importància en la política mundial. Amb tota la modèstia en sóc un, i tot i no haver jugar el paper concret d'ells dic que en sóc un perquè això vol dir que entenc molt bé la tipologia. I vós en sou un. Ho sospitava quan llegia qualcuns dels vostres escrits i en haver-vos sentit en sóc absolutament del cert. Deixau-me enumerar tot seguit qualcuns dels punts que m'han dut aquesta sensació amb una força extremada, en especialment en aquesta trobada.
No cal que prosseguim ara. Continuava dient (era una lletra més aviat llarga) que hi havia certs punts dubtosos en el seu discurs que havia de tindre presents. Continuava a més indicant en la lletra que hi havia una greu feblesa en tota la lluita negra dels Estats Units; d'una banda que li mancava una base històrica i teòrica sòlida. I li suggeria que si no veia la forma d'iniciar aquest estudi tot sol havia de fer perquè uns altres ho emprenguessen i ho emprenguessen seriosament. Per molt gran i profunda que fos una lluita, li calia saber on era, d'on venia i a on anava.
Vaig rebre una resposta on prenia els punts que li havia fet i deia que en reconeixia la importància. Això era el març i l'abril d'enguany, 1967. L'any encara no ha acabat i ara parla amb una visió i una profunditat i abast de comprensió política que m'astora. Que l'Stokely que havia sentit el març i de qui en reconeixia una capacitat política i un caràcter conspicus (això li vaig escriure) en menys d'un any s'haja desenvolupat en el dirigent polític que sentim i que veiem, per mi no és tan sols un testimoni d'ell sinó de la velocitat amb la qual s'hi mou el món modern políticament. He d'afegir que molt del que ara us diré ja ho sabia abans, però que mai no ho hauria pogut dir de la forma que sentireu si no hagués pogut escoltar i parlar amb el nou Stokely, l'Stokely que hem sentit.
Ara, Poder Negre. Una consigna política i una consigna que no ho és encara: més aviat una marca. Ho veiem en el moment que miram afirmacions anteriors que han captat la imaginació política i guiat l'activitat de la gent per tot el món durant els darrers segles i fins els nostres dies. Prendré qualcunes de les més conegudes que ens permetran de posar el Poder Negre en el lloc adient que li pertoca.
Recordau l'afirmació de mitjans del segle XVIII de Rousseau amb la qual començava el seu famós llibre El contracte social? «L'home nasqué lliure i arreu és encadenat». Sentiu-lo de nou. «L'home nasqué lliure i arreu és encadenat». Fou escrit fa dos-cents anys i encara avui, en classes de filosofia política, en universitats de tot el món, en articles i llibres que es publiquen diàriament, inspira el debat: què volia dir Rousseau amb què l'home neixia lliure i arreu era encadenat? Hi ha gent que treu la conclusió que Rousseau és l'autor de l'estat totalitari, uns altres que encara no hem arribat a la mena de democràcia que tenia en la ment. No és cosa nostra aquest vespre de prendre cap decisió d'això (tot i que sabeu què en pens). La qüestió és que la frase ha sigut un lema sota la qual els homes han lluitat per l'emancipació i la llibertat, una frase sota la qual la lluita continua avui. Sense l'«home nasqué lliure i arreu és encadenat» de Rousseau el món seria un lloc més miserable.
Prenguem una altra frase que té gairebé dos-cents anys, la frase de Jefferson que diu «sostenim que aquestes veritats són evidents, que tots els homes han sigut creats iguals... que són dotats pel llur Creador de certs drets inalienables...» el començament d'un dels documents més famosos de la història, la Declaració de la Independència dels Estats Units, declarada en el Congrés el quatre de juliol del 1776. Evidents! Jefferson tenia caràcter. Res de semblant era «evident» enlloc. A Gran Bretanya, pet tot Europa, per tot Àsia, per tot el món conegut, la gent era governada per reis que se suposava col·locats en el tron per Déu; hi havia nobles, aristòcrates; hi havia el clergat amb drets especials, en qualsevol lloc del món conegut. En els propis Estats Units hi havia una sòlida massa de gent que no creia que ni tan sols als Estats Units tots els homes haguessen sigut creats iguals. Amb tot Jefferson tingué l'ànim de començar el famós document dient que això era una veritat que sostenia com a evident, és a dir, quelcom que tothom podia veure. Alhora hi havia ben poca gent que ho acceptàs. En l'actualitat hi ha un gran nombre de gent que no s'ho creu. Amb tot és una de les més grans frases polítiques fetes. És un lema amb el qual i sota el qual s'han fet grans lluites per la llibertat, per la democràcia, per la llibertat democràtica. Esper que em seguiu en la idea que tan sols en col·locar-la històricament començarem a veure què significa Poder Negre i evitarem greus i perillosos errors. De fet, no és cap consigna. Més aviat és un lema per gent amb certs objectius polítics, necessitats i atituds, un lema al voltant del qual s'hi poden agrupar, un lema que crec que molts milions ja veuen avui i que en un futur no gaire distant veuran, com el símbol d'un enorme canvi en la vida i en la societat que hem conegut.
Deixam ara aquestes consignes (preferesc de pensar en elles com a lemes) i anam directament a l'origen i l'inici d'aquest moviment d'abast mundial, Booker T. Washington. Sí, ja que és amb Booker T. Washington amb qui hem de començar. Ara el nom de Booker T. no s'esmenta sovint en relació al desenvolupament de les lluites negres. Molta gent l'esmenta amb un cert menyspreu la seua famosa concessió, o bé la puc anomenar la seua infame capitulació davant els prejudicis racials del Sud. És part de la història dels negres i de la història dels Estats Units que Booker T., en un famós discurs a Atlanta, Georgia, deia al Sud: «en totes les coses purament socials podem trobar-nos tant separats com cinc dits, i amb tot tant units com una mà en totes les coses essencials pel progrés mutu».
Avui haurem de poder veure abans que Booker T. Washington feia cara a una situació de la qual cercava desesperadament de sortir, i que no podia veure-hi cap altra sortida que la capitulació. Però Booker T. feu quelcom més. Deia que els negres s'havien de preparar per la feina d'artesans i de treballadors; que tothom no podia ésser un acadèmic o fer una feina qualificada; el negre s'havia de preparar pel treball manual. Però, afegia Booker T., també havia de cercar d'educar-se en humanitats. Així era que Tuskegee, que fou el centre negre d'educació en el Sud durant molts anys, esdevingué un gran pioner de l'educació moderna, és a dir l'educació per membres d'una comunitat moderna, educació de cos i ànima per treball manual i intel·lectual. Així avui el mètode d'educació de Booker T. Washington, imposat pel prejudici racial, ha esdevingut un ideal educatiu que és més i més àmpliament acceptat com una necessitat pel món on vivim.
Però Booker T. és també recordat pel fet que s'hi va atreure un atac devastador d'un altre gran pioner de les lluites negres, el doctor W.E.B. Du Bois. Du Bois marcà una gran fita en la història de les lluites negres quan digué que els negres no podien acceptar ja la subordinació que Booker T. Washington havia predicat. Amb ella Booker T. havia construït una base no tan sols per ell mateix sinó per una certa mena d'educador i de funcionari social negre. El doctor Du Bois declarava el dret absolut del negre a qualsevol tasca per la que fos adient. I podem veure com canvia la història en veure les qualificacions i febleses dels negres americans d'aleshores, Du Bois defensava específicament els negres de «la desena part amb talent», aquella desena part de la comunitat negra que creia ja adient per exercir completament les qualificacions que ja havien assolides. Podem veure com la història es mou quan entenem que això, que era una reivindicació legítima d'un dels grans pioners de l'emancipació negre, seria ara repudiada per Stokely i tots els partidaris del Poder Negre. No cerquen de presentar reivindicacions, drets per una desena part de la població negra dels Estats Units. Diuen que és aquesta desena part de la població negra la que ha rebut i rep posicions especials que la corrompen i que actua com a llast en el desenvolupament de gran massa del poble negre en general. Així que la «desena part amb talent» dels dies de Du Bois fa cinquanta anys representava un avenç, mentre ara és el principal enemic de tots els qui lluiten sota el lema de Poder Negre.
Però si volem entendre adequadament la posició avançada que Stokely Carmichael i els defensors del Poder Negre sostenen avui, tan sols hem de veure que el doctor Du Bois no era un home la reputació del qual restàs únicament en el fet que era un dels grans dirigents de l'emancipació negra. No tan sols els periodistes blancs l'han titllat així. He hagut de protestar davant gent dirigent de la comunitat de color dels Estats Units sobre allò que digueren quan Du Bois es morí. Sóc content de dir que he tingut l'oportunitat d'assenyalar que en organitzar l'Associació Nacional per l'Avenç de la Gent de Color i en fundar el seu periòdic The Crisis, el doctor Du Bois prengué la iniciativa per fer que els Estats Units i el món reconeguessen que el prejudici racial era tan sols qüestió de negres perseguits sinó que era un càncer que enverinava tota la civilització dels Estats Units. En segon lloc, en les Conferències Panafricanes que organitzà per tot el món, fou el primer en fer que la gent dels Estats Units i d'arreu reconeguessen que no es podia deixar Àfrica en l'estat d'estagnació i d'explotació amb el qual havia entrat en el segle vint. En tercer lloc, en el seu estudi del comerç americà d'esclaus i en els seus estudis de la guerra civil fou sens dubte un dels historiadors més profunds i efectius del seu temps: no hi ha cap historiador americà notable que escriga avui dia i durant els darrers cinquanta anys que no tinga un gran deute envers la feina de Du Bois en la història. Així que en tots aquests sentit era molt més que «un dirigent del nostre poble». Amb tot el respecte era avançat una generació en relació a la majoria de pensadors americans del seu temps i és un dels grans ciutadans dels Estats Units del segle XX. Hem de tindre present aquest error i no fer-ho de nou com anam a fer-ho en relació als defensors del Poder Negre. Pensau-hi seriosament, si us plau.
Ara que el fonament ja s'ha posat fermament, podem anar una mica més ràpid. El següent de la llista és Marcus Garvey, de qui ens cal tan sols dir unes poques frases. Abans de Garvey els molts milions d'africans i de gent de descendència africana no existien simplement en la consciència política del món en general, del públic general, i dels polítics en particular. Després de menys d'una dècada aquest jamaicà els hi ha posat. Els hi ha posat d'una manera que mai no els podran eliminar de nou. Garvey els hi ha posat no tan sols en la consciència dels opressors sinó com a part constituent de les ments i els objectius de les grans masses d'africans i dels pobles de descendència africana.
Ara encara podem anar més ràpid. Després de Garvey vingué Padmore, qui afegí una nova dimensió. Padmore fou el fundador del moviment per assolir la independència política dels països africans i dels pobles de descendència africana. És per això que se'l coneix progressivament com el pare de l'emancipació africana. Ho és en la mesura que ha arribat un cert estadi d'emancipació africana, molt poc després de la independència de Ghana, amb la conquesta de la independència política, és a dir del govern per polítics locals i nadius en grans àrees.
Hi segueix automàticament l'ascens i la importància de les activitats i escrits de Frantz Fanon. Hem de veure Fanon com l'activista polític i l'autor que diu que ara que hem aconseguit finalment la independència hem de lluita no tan sols contra la tornada de l'antic imperialisme: hem de dur a terme una lluita desesperada a ultrança contra aquests dirigents nadius que poden haver lluitat per la independència. Molts no representen el moviment progressiu dels pobles subdesenvolupats a un nou estadi de progrés econòmic i polític. Diu Fanon: després de la independència aquests són l'enemic. No veurem Fanon correctament si no el veiem com el desenvolupament natural d'allò que representava Padmore, i Padmore com l'estadi polític de l'àmplia avinguda oberta per Du Bois i Marcus Garvey.
És tan sols ara que som capaços de veure ço que Stokely i els defensors del Poder Negre representaven. Eren damunt les espatlles dels llurs antecessors. No els he esmentat tots. Per exemple, he hagut de deixar fora Aimé Césaire, l'home de la Négritude, i he hagut de deixar fora Malcom X, el gran lluitador les potencialitats del qual creixien tan ràpidament que els seus contraris hagueren de lliurar-se'n amb l'assassinat. Així doncs, és ara que podem veure què representen Stokely i el concepte del Poder Negre.
Stokely i els defensors del Poder Negre són damunt les espatlles de tot allò que ha passat abans. Per massa gent d'ací d'Anglaterra, i malaurament també per gent dels Estats Units (recordau que he esmentat això en la meua lletra a Stokely), massa gent veu el Poder Negre i els seus defensors com una mena de portent, una aparició sobtada, com una mena d'erupció racista de les profunditats de l'opressió negra i de l'endarreriment negre. No és res de semblant. Representa el gran pic de pensament de la qüestió negra que ha avançat durant més de mig segle. Tot això ho hem de saber, i tot això ens hem d'assegurar que l'altra gent ho sàpiga.
Ara bé, com en qualsevol manifestació política d'escala mundial, no tan sols hi ha implicat un principi general. En la mesura que qualsevol país particular es veu afectat, ho hem de veure no tan sols en la seua aplicació general sinó també en la particular. Ara us adonareu que Booker T. Washington era del Sud dels Estats Units. W.E.B. Du Bois era del Sud i del Nord, arreu, i del món exterior: la seua era una ment universal. Però els antillans, Garvey, Césaire, Padmore i Fanon, tots treballaven a l'exterior, lluny de casa, i molta de la llur feina, de fet la majoria, es relacionava amb Àfrica. I en aprofitar aquesta immensa experiència política que s'ha acumulat, i el nivell avançat de la societat americana, trobam que és en els Estats Units que la lluita negra ha avançat i ara arriba al pic més alt mai assolit. Fixau-vos que mentre els altres en general es concentraven en Àfrica i en els pobles de descendència africana, en la veu d'Stokely podem sentir que posen la base d'una lluita mortal per allò que els negres creuen que són els llurs drets.
Han estès més aquella lluita a ço que anomenen el Tercer Món. Amb aquesta frase, el Tercer Món, inclouen ço que ara és la majoria de la humanitat. Hi ha gent que diu que l'Stokely que seniren a Anglaterra, i l'Stokely que han llegit, és racista. La falsedat d'això, o si no falsedat, la seua deshonestedat, es pot denunciar ben fàcilment. Tot l'haveu sentit dir que per allò que li interessa Tshombé és un home blanc. Per negre que siga la seua pell, ell és un servidor d'allò que Malcolm X anomenava l'estructura del poder blanc. Ens diu específicament que el concepte de Tercer Món inclou la població d'Amèrica Llatina. Diu específicament que la majoria no són de color però els inclou en el Tercer Món. Com pot hom dir racisme d'això si no és per ignorància o malícia? I inclou el concepte del Tercer Món sota la consigna del Poder Negre perquè els negres són els qui han patit més temps i més els crims de l'imperialisme.
A més, hi ha condicions especials als Estats Units que ara us remarcaré. Primer hi ha districtes al Sud on els negres són exclosos dels drets elementals de la democràcia parlamentària amb pistoles que els racistes blancs que els hi apunten al cap. Els defensors del Poder Negre diuen que proven (si cal per les armes) de restaurar als negres d'aquestes àrees el poder polític que els hi pertany de dret. En segon lloc, diuen que allò que s'ha assenyalat i comentat dels Estats Units, que a mesura que els blancs s'han traslladat als suburbis, els centres de totes les grans ciutats dels Estats Units són poblades de forma creixent per majories negres. Aquesta és una font de poder que es proposen d'organitzar, i d'emprar com a posicions clau en la lluita pels drets dels negres dels Estats Units en general. Fixeu-vos-hi bé com de precís és l'ús concret que fan del terme Poder Negre. I finalment, el poble negre dels Estats Units no són un poble d'una àrea colonial endarrerida; són americans en el que és en molts respectes el país més avançat del món. La mena d'impacte que fan els negres es deu al fet que constitueixen una avantguarda no tan sols pel Tercer Món, sinó que constitueixen també aquella secció dels Estats Units que és políticament més avançada.
Així per ara això és el que sabem. Esper que ho sapiguem. És aquest el significat del Poder Negre, i quan consideram que aquest lema es presenta i se sosté alt, i la mena de gent que el du, podem reconèixer que és un lema que ha vingut per quedar-se, un lema que el segle XX necessitarà en els grans esforços que caldran per superar la crisi que el domini imperialista ha imposat damunt tot el món. No tan sols en el Tercer.
Fins ara he tractat d'allò que sabem o que hauríem de saber. És a dir, ara us inform que la resposta a la primera de les tres famoses qüestions demanades per Kant: «Què sé?» La segona qüestió és «Què he de fer?», i ací em prendré la llibertat de recordar-vos una altre profund advertiment d'un filòsof famós: tota determinació és una negació. És a dir: sempre que feu quelcom, sempre que us determinau en res, no féu una altra cosa. Això és molt important per nosaltres ara. Les coses que crec que hauríem de fer són en gran mesura en oposició a les coses que no hauríem de fer. Us diria que n'hi ha dues.
Primera, que donam suport als lluitadors pels drets negres i pel Poder Negre als Estats Units. Això vol dir que no disculpam o cercam d'explicar, especialment als britànics (i en particular als marxistes britànics), o donam cap justificació o apologia per la forma que puga prendre la lluita als Estats Units.
Han passat més de cent anys des de l'abolició de l'esclavitud. Els negres dels Estats Units s'han afartat i han arribat a un nivell on han decidit que no suportaran res més. Qui som nosaltres per posicionar-nos o per fer un judici de què decidiran de fer o què decidiran de no fer? Em referesc particularment al senyor Rap Brown, qui fa les afirmacions més clares. Es troba disposat a a fer cara al prejudici racial americà fins al darrer límit de les seues forces i de la força dels negres que el seguiran. Qui som per dir, «sí, teniu dret a dir això però no a dir allò; teniu dret a fer això però no a fer allò»? Si coneixem les realitats de l'opressió dels negres dels EUA (i si no ho coneixem hem de tancar la boca fins saber-ho), aleshores ens hauríem de guiar per l'expressió antillana que us recoman: allò que faça, ben fet. Deixau-me repetir: ço que facen els negres americans, pel que fa a nosaltres, ben fet. Aprofitaran les oportunitats, arriscaran la llibertat, arriscaran la vida si cal. Les decisions són llurs.
Un mot més per Rap Brown. Si és allò que «ells» en diuen racista, o no ho és, no m'interessa gens. M'interessa Rap Brown com a dirigent polític. Sé que fa Rap Brown. No és un garveïsta: la doctrina de Garvey era adient en el seu temps. Ço que Brown fa és això: es preocupa perquè el refús total de la ciutadania de segona classe, l'autocentrament, la determinació per lluitar fins a la mort si cal, que ara permea el moviment negre, no es corrompe, modifique, o de qualsevol forma es desvie del seu objectiu general per l'acció de benefactors i benintencionats blancs dels quals els Estats Units van plens. Fins i tot quan els blancs van al Sud per fer cara als cops i bales de la policia i els gangsters del Sud, el moviment negre es troba que provoquen dificultats que impedeixen la lluita. Si voleu conèixer els fets d'això haureu d'anar i cercar-ho en el número d'agost del 1967 de la revista negra Ebony. Allà s'hi manifesta plenament. I hi veureu determinats sectors del moviment que declaren que no volen blancs en les organitzacions. Això no és racisme, és política, i la rapidesa amb la que aprenen política es demostra en la solució mestra d'aquest problema a la que han arribat. Diuen als blancs que volen lluita, «us agraïm que us afegiu a la lluita. Però al Nord, en la vostra pròpia ciutat, on hi ha zones on se li permet a un negre de comprar una casa o ni tan sols llogar-la. Hi ha una oportunitat per combatre el prejudici racial americà. Voleu lluitar? Anau-hi i lluita-hi. Ens les podem arreglar ací sense vosaltres».
No, això no és racisme. El racisme decau als Estats Units. Sí, decau. Fa anys hi teníeu blancs que lluitaven contra negres. No avui. Stokely insisteix i tota la violència assenyala al fet que ço que té lloc en cada ciutat americana és negres lluitant contra la policia. En altres paraules, s'enfronten a un enemic antic que és una ala del poder estatal. Això no és racisme. Això és política revolucionària.
Decidiran i els hi donarem suport. Però si fem això no farem una altra cosa. No anirem a cercar d'explicar arreu ço que han fet, o a demostrar que no són bons marxistes en el fet que no esperen que el proletariat americà es moga. Sabem la primera cosa que hem de fer, i això ens diu què no hem de fer.
La segona cosa és que no perdem cap oportunitat per fer saber al públic britànic i el públic en general que consideram la vida i la seguretat de Stokely Carmichael en gran perill als Estats Units. Una sèrie de gent ací, i per tot el món, s'adonen que la simple sortida pels racistes dels Estats Units (o pels homes de la pau, de la pau a qualsevol preu) és assassinar-lo. Ho feren amb Malcolm X, i avui el progrés de la lluita, que s'aixeca damunt d'allò començat per Malcom X, fa d'Stokely una persona que es troba en perill moral per aquells que volen presentar l'antic sistema de vida dels Estats Units. No hem de fer tan sols que la gent dels Estats Units sàpiga què pensam, sinó que hem de fer que la gent conega, i entenga, que Stokely no és una persona que hagen d'abatre els racistes de disparador fàcil, o els profunds pensadors que creuen que el millor negre és un negre mort. Fem saber, per tant, als amics i coneguts personals, als sindicats, a qualsevol partit polític al que pertanguem, que el llur deure és registrar, per resolució i moció, les pors que tots tenim per la seguretat d'Stokely, i fem així que els dels Estats Units que el volen matar s'adonen que aital acció faria qüestionar a l'opinió pública del món no tan sols l'atitud d'Amèrica envers les races de color, sinó l'atitud americana a la democràcia elemental i al respecte per la persona humana. No podem fer res millor que prendre nota de ço que va dir Fidel Castro sobre la seguretat d'Stokely en la clausura de la Conferència de la OLAS:
I el nostre poble admira Stokely per les afirmacions valentes que ha fet en la Conferència de l'OLAS, perquè sabem que cal coratge per fer-ho, perquè sabem què vol dir fer aitals informacions quan heu de tornar a una societat que aplica els procediments més cruels i brutals de repressió, que practica constantment els pitjors crims contra el sector negre de la població, i sabem l'odi que les seues afirmacions produiran entre els opressors.
I per aquesta raó creiem que els moviments revolucionaris de tot el món han de donar Stokely tot el suport possible com a protecció contra la repressió dels imperialistes, d'una forma que tothom sabrà que qualsevol crim comés contra aquest dirigent tindrà serioses repercussions per tot el món. I la nostra solidaritat pot ajudar a protegir la vida d'Stokely.
Castro és un revolucionari, un dels més grans revolucionaris que la història ha conegut mai, però del sentiment que hi expressa en podeu participar i prendre-hi acció encara pugueu ésser un liberal o, no és impossible, un conservador. I nosaltres a Gran Bretanya tenim la tasca especial de realitzar-ho en relació al paper que Stokely juga. Vull llegir-vos un destacat fragment de literatura històrica que, tot i escrita gairebé fa dos-cents anys, no ha sigut mai més adient que ara. És una proclamació pel rei d'Anglaterra per eliminar la rebel·lió i la sedició. Diu així:
Quan molts dels nostres súbdits en diverses parts de les nostres Colònies i Establiments de Nord-amèrica, enganyats per homes perillosos i mal intencionats, i oblidant l'obligació que deun envers el poder que els ha protegit i donat suport; després de diversos actes de desordre comesos en perjudici de la pau pública, en obstrucció del comerç legal, i en opressió dels nostres súbdits lleials que el duen a terme; han procedit en gran mesura a una rebel·lió oberta i declarada, en disposar-se d'una forma hostil, en menysprear l'execució de la llei, i en preparar traïdorament, ordenar i dirigir una guerra contra nós: i quan hi ha raons per copsar que aquesta rebel·lió ha sigut promoguda i animada en gran mesura per la correspondència traïdora, consells i suport de diverses persones malvades i desesperades d'aquest reialme: amb l'objectiu per tant que cap dels nostres subjectes puga negligir o violar el llur deure per ignorància d'ara en endavant, o a través de qualsevol dubte de la protecció que la llei li atorga per la llur lleialtat i zel, hem cregut oportú, d'acord amb el nostre Consell Privat, d'emetre una Proclama Reial per al qual es declara que no tan sols els nostres oficials, civils i militars, es troben obligats a exercir tots els esforços per reprimir aquesta rebel·lió i dur els traïdors a la justícia, sinó que tots els nostres súbdits d'aquest reialme i dels dominis que li pertanyen, són vinculats per llei a ajudar i col·laborar en la supressió d'aquesta rebel·lió, i a revelar i descobrir totes les conspiracions i intents traïdors contra nós, la nostra corona i la nostra dignitat; i amb aquest objectiu que transmeten als nostres principals secretaris d'estat o els altres oficials adients, completa informació de totes les persones que porten correspondència o que ajuden de qualsevol forma les persones que es troben en rebel·lió contra el nostre govern, en qualsevol de les nostres Colònies i Establiments de Nord-amèrica, per tal de castigar els autors, perpetradors, i instigadors d'aquests plans traïdors.
Donada en la nostra Cort a St. James’s el vint-i-tresè dia d'agost, de mil set-cents setanta-cinc, en l'any cinquantè del nostre regnat.
DÉU salve el REI.
Allò curiós d'aquest fragment és que tenia en ment George Washington, Jefferson i altres, com els homes que eren rebels i sediciosos. Avui, però, la mateixa proclamació la pot signar Harold Wilson, el primer ministre del Partit Laborista de Gran Bretanya. En prohibir el retorn d'Stokely Carmichael a Gran Bretanya, actua amb esperit idèntic amb el qual George III emeté aquesta proclama, i ajudà la gent dels Estats Units cap a la independència. I amb Harold Wilson hem d'afegir-hi un altre primer ministre, Erie Williams de Trinidad i Tobago. Per comptes d'enorgullir-se que Trinidad i Tobago fos el lloc de naixement d'un ciutadà tan distingit de la nostra època, Williams s'afanyà a seguir els passos de George III i Harold Wilson, i ha declarat la presència d'Stokely en el país on nasqué indesitjable. Per Willians ho és sens dubte.
Hem viscut per veure una estàtua de George Washington en el cor de Londres.
La història va molt ràpid en els nostres dies, i encara podem viure per veure Stokely, no tan sols rebut a Gran Bretanya, sinó amb l'honor d'una estàtua pública. Això, n'estic segur, no és tan extravagant com qualcú de vosaltres pot pensar. Recordau: la història es mou molt ràpid en els nostres dies i pot ràpidament passar-vos la mà per la cara. Dubt de si sentirem que Stokely es casa amb una filla o amb qualsevol parent del Secretari d'Estat (i en tot cas això és cosa d'Stokely, no nostra). Però això sí que ho puc dir amb confiança: avui, més de la meitat del món, Stokely, no com el gendre de ningú sinó com el Secretari d'Estat dels Estats Units, seria més ben rebut que l'home que foscament ocupa ara aquest càrrec.
Arribam ara a la darrera qüestió de Kant. La primera, recordau, era: què sé? La segona: què he de fer? I ara: què he d'esperar? I ací m'he d'ocupar d'una experiència personal que compartiré amb vosaltres. No cal dir que és completament política. Vaig anar als EUA des d'Anglaterra el 1938 i els vaig trobar en una estranya confusió a l'entorn de quina havia d'ésser una política marxista davant la qüestió negra. Allò que per ells, com a marxistes, era una situació social difícil es complicava més encara pel fet que els estalinistes durant anys havien defensat que el marxisme exigia la defensa d'un estat negre independent dins els límits dels EUA. I el moviment trotskista de dalt a baix, a l'interior i a l'exterior, simplement no sabia on posar-se en relació a aquesta qüestió fonamental per un partit socialista dels EUA. No tinc cap mena de dificultat en explicar-los que era segur de quina era la política correcta. I això no perquè fos negre, no perquè hagués estudiat estretament la situació dels EUA. No. Des del principi vaig presentar ço que concebia com una política leninista ben simple i directe.
Havia estudiat Lenin per tal d'escriure Els jacobins negres, l'anàlisi d'una revolució per l'autodeterminació d'un territori colonial. Havia estudiat Lenin per poder escriure el meu llibre sobre la Revolució mundial. Havia estudiat Lenin per ésser capaç de prendre part amb George Padmore en la seua organització que treballava per la independència de tots els territoris colonials, però especialment els territoris d'Àfrica. Per tant em trobava en disposició des d'un bon començament per formular la meua posició i per presentar-la en una discussió que qualcuns de nosaltres havíem tingut amb Trockij en la qüestió negra el 1939.
La posició era aquesta: la lluita independent del poble negre pels llurs drets democràtics i la igualtat amb la resta de la nació americana no tan sols havia d'ésser defensada i promoguda pel moviment marxista. El moviment marxista havia d'entendre que aquestes lluites independents eren un factor que contribuïa a la revolució socialista. Deixau que ho reformule el més cruament possible: els negres americans en lluitar pels llurs drets democràtics feien una contribució indispensable a la lluita pel socialisme en els EUA. He d'insistir en això perquè no era tan sols un aclariment en la foscor del moviment trotskista quant a la lluita negra el 1938-39. Avui, el 1967, trob a Gran Bretanya una confusió tan gran com la que trobava als EUA el 1938, i enlloc més que entre els marxistes.
Ara vaig a citar-vos una frase de Lenin on presenta la base de la seua posició. El seu programa polític real el trobareu en les resolucions que presentà al Segon Congrés de la Tercera Internacional en la qüestió de l'autodeterminació, i en aquella resolució específicament hi trobareu que esmenta els negres dels EUA. Però l'argument bàsic que era el fonament de la política de Lenin s'afirma moltes vegades en els debats que va dur a terme abans del 1917 sobre el dret de les nacions a l'autodeterminació, i citaré particularment les seues acurades observacions de la rebel·lió irlandesa del 1916:
Imaginar que la revolució social és concebible sense revoltes de les petites nacions en les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense el moviment de les masses proletàries i semi-proletàries sense consciència de classe contra l'opressió dels terratinents, de l'església, de la monarquia, de les nacions forasteres, etc. Imaginar que en un lloc un exèrcit s'arrenglerà i dirà, «som pel socialisme», i en una altra lloc un exèrcit dirà, «som per l'imperialisme», i que això serà la revolució social, tan sols qui sostenen aquesta opinió ridículament pedant poden envilir la rebel·lió irlandesa en titllar-la de «putsch».
Lenin s'enfada molt i tot i que sovint és molt esmolat no s'enfada sovint. Explica com arribà la revolució russa del 1905:
La revolució russa del 1905 era una revolució democràtica-burgesa. Consistí en una sèrie de batalles on les classes, grups i elements malcontents de la població hi participaren. Entre aquests hi havia masses imbuïdes dels prejudicis més crus, amb els objectius més vagues i fantàstics de lluita; hi havia petits grups que acceptaven diners del japonesos, hi havia especuladors i aventurers, etc. Objectivament, el moviment de masses trencà la columna del tsarisme i preparà el camí de la democràcia. Per això els obrers amb consciència de classe la dirigiren.
Ara cal continuar directament amb Lenin, perquè em sembla haver tingut una certa experiència, un cert sentiment, que la gent no entendria què era una revolució socialista. I aquest és un dels seus passatges més esmolats. Us el donc sencer perquè pugueu veure com fortament sent ço que per ell és un constituent vital del discurs, però la forma amb el qual insisteix en allò que considerava absolutament necessari per entendre què era una revolució socialista:
La revolució socialista a Europa no pot ésser res més que un esclat de la lluita de masses per part dels elements oprimits i malcontents. Sectors de la petita burgesia i dels obrers endarrerits hi participaran inevitablement—sense aquesta participació, la lluita de masses és impossible, sense ella cap revolució no és possible—i de la mateixa forma inevitablement duran al moviment els llurs prejudicis, les llurs fantasies reaccionàries, les llurs febleses i errors. Però objectivament atacaran el capital, i l'avantguarda amb consciència de classe de la revolució, el proletariat avançat, que expressa aquesta veritat objectiva d'una lluita de masses heterogènia i discordant, variada i sense cohesió, serà capaç d'unir-la i dirigir-la, de conquerir el poder, de prendre els bancs, d'expropiar els consorcis (odiats per tothom, tot i que per raons diferents) i d'introduir unes altres mesures dictatorials que en general equivaldran a l'enderrocament de la burgesia i la victòria del socialisme que, però, de cap manera «purgarà» immediatament la seua excrescència petit-burgesa.
Ara, quan Trockij afirmava que la lluita negra independent pels seus drets democràtics era part de la via cap a la revolució social, el moviment trotskista l'acceptava. L'acceptava però no crec que l'entengués realment. En qualsevol cas el 1951 els meus amics i jo trencàrem irrevocablement i fonamentalment amb les premises del trotskisme, i com a marxistes independents, defensàrem aquesta política, aquesta política leninista, en la qüestió negra, i creiem que en qualsevol cas vam entendre aquesta qüestió profundament. No sabíem què hi contenia aquesta política. He començat per dir-vos que a principis d'any vaig escoltar Stokely Carmichael i que en frapà immedatament l'enorme potencial revolucionari que per mi era molt clar. Però no tenia ni idea que abans de la fi de l'any sentiria d'ell això:
Parlam amb vosaltres, camarades, perquè volem deixar clar que entenem que els nostres destins són lligats. El nostre món tan sols pot ésser el tercer món; la nostra única lluita pel tercer món; la nostra única visió, del tercer món.
Stokely parla en la Conferència de l'OLAS, i del moviment negre dels EUA, tal com és, deixa ben clar que el veu com a part del Tercer Món. Però no gaire més lluny diu allò que sabia que era sempre inherent al seu pensament, si no era sempre del tot clar en els seus mots. Vull que apreciau la gravetat i el pes que un home que parla com Stokely ha parlat ha de donar als següents mots:
Però no cercam de crear comunitats on, en lloc de dirigents blancs, dirigents negres controlen la vida de les masses negres i on els diners dels negres vagen a unes poques butxaques negres: volem veure com van a una butxaca comunitària. La societat que cercam de construir entre els negres no és una societat capitalista opressora—perquè el capitalisme per la seua pròpia natura no pot crear estructures lliures d'explotació. Lluitam per la redistribució de la riquesa i per la fi de la propietat privada dins els Estats Units.
En la meua opinió i en la de molts dels meus amics no trobam cap veu més clara o més forta que s'haja aixecat als EUA pel socialisme. És obvi que per ell, basat com es basa en la lluita per un futur de llibertat pel poble negre dels EUA, la societat socialista no és una esperança, no allò que podem esperar, sinó una necessitat obligatòria. Ço que dirà ell o qualsevol altre dirigent negre demà, no ho sé. Però he seguit ben estretament la carrera d'aquest jove, i us deix amb aquesta concepció filosòfica profundament arrelada de la personalitat política. Ell és ben lluny, en una situació molt difícil, i estic segur que hi ha gent en el seu propi camp que dubta davant les posicions que pren, però crec que el seu futur i el futur de les polítiques que ara defensa no depén d'ell com a individu. Depén de les accions i reaccions dels qui el rodegen i, en un grau elevat, no tan sols d'allò que esperau els qui em sentiu, sinó també de què feu.