Extret d'un texte de C L R James on polemitzava contra la IKD, (1946)
A La fenomenologia de la ment (un dels tres llibres bàsics que emprà Lenin a L'imperialisme), en la secció sobre domini i servitud, Hegel explica que el senyor té un desig per l'objecte i en gaudeix. Però degut a que no treballa realment sobre ell, a aquest desig li manca objectivitat. La tasca del serf, en treballar, en canviar, és a dir en negar la matèria primera, té l'efecte contrari. Això, el seu treball, li dóna el seu sentit rudimentari de personalitat. Marx ho agafà en aquest punt i continuà la idea bàsica en la seua anàlisi dels oficis i dels estadis primerencs de la producció capitalista (la simple cooperació). Les facultats físiques i mentral del treballador es desenvolupen pel fet que fa tota una cadira, tota una taula, tot un moble, o tota una sabata.
Amb el desenvolupament de l'estadi manufacturer, però, comença la divisió del treball, i ara en lloc de fer un objecte, l'home comença a produir fragments d'un objecte. En el procés de producció, és on comença la idiotització, la distorsió i l'ossificació de les seves facutats físiques i intel·lectuals.
Amb les forces productives de la gran indústria, aquesta idiotització s'eleva fins al seu darrer límit. L'home es converteix en un simple apèndix de la màquina. Ja no utilitza els instruments de producció. Com repeteix Marx pàgina rere pàgina, són els instruments de producció els que l'utilitzen. Hegel, que va copsar això, en quedà completament desconcertat i en no veure'n cap sortida, es refugià en l'idealisme. Marx, que emprà el mètode hegelià i continuà dins el propi procés productiu, descobrí i elaborà una de les més profundes veritats de la psicologia social i política. En la pròpia degradació dels obrers veié la base de la seva emancipació. En un atac contra Proudhon per haver malinterpretat la dialèctica a La misèria de la filosofia (1847), escrigué sobre l'obrer de la fàbrica automatitzada: “Però en el moment en què tot desenvolupament especial s'acaba, la necessitat d'universalitat, la tendència cap a un desenvolupament integral de l'individu, comença a deixar-se sentir”. Aquesta necessitat de l'individu d'universalitat, d'un sentit d'integració, tant poderosa entre totes les classes oprimides modernes, és la clau d'immenses àrees de les jungles socials i política d'avui. Els feixistes, per exemple, ho entengueren profundament.
Vint anys després, al Capital, Marx desenvolupà plenament les conseqüències polítiques de l'argument. “És com a resultat de la divisió del treball a les manufactures, que el treballador s'enfronta cara a cara amb les potències intel·lectuals del procés material de producció com la propietat d'un altre i com a poder dirigent”. No fa falta que els partits revolucionaris li ho ensenyin. [El procés laboral] és la seua educació revolucionària. Comença amb la manufactura. “Es completa amb la indústria moderna...”. Aquest és el misteri que s'acumula alhora que s'acumula el capital. Pot no formular-se. Però en el moment que la societat burgesa fa fallida i l'obrer esclata en una insurecció, sigui quina sigui la causa concreta, el resentiment contra tot el sistema explota amb una força terrible.
Als xarlatans que pensen que tot el que volen els treballadors americans és “plena ocupació” els hi espera un bon sotrac. Que el capitalisme incremente els valors-usos (ràdio, educació, llibres, etc), que els empre més enllà de la producció, sols incrementa el llur antagonisme.
El procés educatiu no és individual sinó social. Com insistia Marx, i Lenin mai es cansava d'assenyalar-ho, a més d'aquesta educació personal o individual, el capital educa el treballador socialment i política. Al Capital, Marx cità un passatge que havia escrit vint anys abans al Manifest. Els antics sistemes, tots ells, volien preservar el sistema vigent de producció. Ben diferent és el cas del capital:
“La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques”.
El punt culminant del capítol de Marx sobre “La llei general de l'acumulació capitalista” és l'advertència de què “aquest caràcter antagònic de l'acumulació capitalista l'han enunciat de diverses formes els economistes polítics, si bé per causa d'ells se'l confon amb un altre fenòmen, per bé que d'alguna manera anàleg però amb tot essencialment diferent i que pertany al sistemes precapitalistes de producció”, és a dir a l'edat mitjana. I per què és essencialment diferent?
Perquè només en el capital la degradació i les seues condicions històriques creen a més en els treballadors la determinació de derrocar el sistema i d'apropiar-se les potències intel·lectual del procés material de producció.