SECTARISME

(abril del 1985)

Duncan Hallas

Publicat originalment com a Sectarianism, de la sèrie "What do we mean by ...?" a Education for Socialists No.6, març del 1987..

El terme sectarisme s'empra tan alegrement que possiblement és preferible començar per aclarir que no vol dir. De vegades s'afirma que és sectari provar de construir la pròpia organització mentre s'intervé en diferents lluites. Això és absurd. Si creieu que la política de la vostra organització és correcte, o si més no més correcta que les dels altres, naturalment voldreu que augmente i provareu de fer-la arrelar. Altrament no seríeu seriosos políticament.

És clar que això de vegades es pot provar de fer d'una forma arrogant o poc educada (esper que no siga el cas dels militants del SWP, o que no siga gaire freqüent), però això no és tan sectari com estúpid.

El sectarisme es refereix exclusivament a atituds errònies vers la lluita de classe.

"En dirigir el socialisme vers la fusió amb el moviment de la classe obrera", escrigué Lenin, "Karl Marx i Friedrich Engels realitzaren el seu servei més gran: crearen una teoria revolucionària que explicava la necessitat d'aquesta fusió i encarregava als socialistes la tasca d'organitzar la lluita de classe del proletariat".

La fusió, en aquest context, no suposa la dissolució de l'organització revolucionària en una de no-revolucionària. Lenin es dedicà completament a la construcció d'una organització revolucionària i trenca implacablement amb aquells qui, àdhuc part dels seus antics col·laboradors, vacil·laven en aquest punt central. Els mots clau són "la lluita de classe del proletariat". És amb això que s'han de "fusionar" els socialistes.

La noció es remonta al Manifest comunista. Per Marx i Engels eren sectaris els qui creaven "utopies", esquemes abstractes derivats d'uns principis suposadament generals, pels quals calia guanyar la gent mitjançant la persuasió i l'exemple, cooperatives "illes de socialisme" i coses similars, en contraposició a l'èmfasi marxista en el moviment real, la lluita real de classe. Era amb això al cap que Marx escrigué: "La secta veu la justificació de la seua existència i el seu punt d'honor no en allò que té de comú amb el moviment de classe sinó en el shibboleth particular que la distingeix del moviment". (Les cursives són de Marx).

El moviment de classe s'entèn de forma literal. No és una qüestió, o no és primordialment una qüestió, de tal o tal institució de classe sinó del curs del desenvolupament de la lluita real de classe i del desenvolupament de la consciència de classe. Marx era un revolucionari. Per ell la revolució no era un "shibboleth particular", sinó una etapa necessària en la lluita pel socialisme que, al seu torn, sols es podia basar en la lluita de classes, amb independència de si, com escrigué, "tal o tal proletari, o àdhuc tot el proletariat present la considera el seu objectiu".

Amb tot, el sectarisme no s'evita necessàriament per l'acceptació formal del caràcter central de la lluita de classe. Ja en els anys 1880 Engels ridiculitzava els marxistes alemanys emigrats als EUA per convertir el marxisme en "una mena de dogma de l''única salvació' i per ésser lluny de qualsevol moviment que no acceptàs aquell dogma". Engels tenia en ment els Cavallers del Treball, un intent considerable, tot i que confús, d'organització de la classe obrera, que defensava (debades, si més no pel que feia als marxistes germano-americans) "que calia no ésser menyspreat des de fora sinó revolucionats des de dins".

L'argument té valor general. Així, en els primers anys de la Internacional Comunista, un bon nombre de revolucionaris genuïns, principalment d'Alemanya però no únicament, s'oposaven a la feina sistemàtica en els sindicats existents. El llur argument era que aquests sindicats eren burocratitzats i conservadors, si no directament reaccionaris. Era completament cert. També era cert que aquests sindicats organitzaven milions d'obrers, per molt burocratitzada i reaccionària que fos la llur direcció, eren organitzacions de classe que jugaven necessàriament un paper (un de roín) en la lluita de classes i que no podien simplement obviar-se. Com escrigué Lenin:

Sostenim una lluita contra els dirigents oportunistes i social-xovinistes per tal de dur la classe obrer al nostre costat. Seria absurd oblidar aquesta veritat més elemental i més evident. I amb tot aquest és precisament l'absurd que els "comunistes d'esquerra" alemanys perpetren qua, degut al caràcter reaccionari i contrarevolucionari de les cúpules sindicals, arriben a la conclusió que, hem d'abandonar els sindicats, refusar de treballar en ells, i crear formes noves i artificials d'organització obrera! Això és un error tan imperdonable com resulta el servei més gran que els comunistes poden fer a la burgesia.

El fil comú entre aquest error per (la major part de) les "esquerres" actives i revolucionàries i totes les altres forces de sectarisme és no implicar-se les lluites concretes dels obrers, per difícil que siga fer-ho, i establir esquemes utòpics com a alternatives.

Així, les formes propagandístiques del sectarisme, ben diferents a primer cop d'ull, tenen la mateixa arrel. Hi ha una experiència rica (si aquesta és la paraula adequada) d'això a Gran Bretanya. Els podem anomenar "els pocs i selectes purs" sectaris d'acord amb el vers del finat Tommy Jackson, que es refereix al British Socialist Labour Party:

El SLP, tot i que de cap manera és el pitjor de la seua espècie, posava massa èmfasi en la propaganda i en un nivell molt formal d'ensinistrament (marxista) com a condició per militar-hi. No és cap sorpresa que també cregués en "sindicats vermells" separats i que tingué una norma que prohibia els militants d'ocupar un càrrec sindical, tot i que se'ls permetia de tindre carta sindical si "necessitats de feina" els obligaven.

Una obsessió amb una militància "d'alta qualitat" i una por de "diluir-se" amb "obrers tendres" també caracteritzà qualques grups trotskistes (si bé no tots) i els llurs brots. Per què és sectària aquesta atitud? De nou tornam a la lluita de classe com el cor de la qüestió. I això l'afecta de dues formes.

Com el propi Trockij escrigué: "Si bé dels oportunistes l'acusació de sectarisme és la majoria de vegades un compliment". Tot i que ben cert, això no modifica el fet que les desviacions sectàries poden ésser un perill real. Trockij explicava l'aparició del sectarisme entre part dels seus seguidors per les circumstàncies del llur origen.

Tot partit de classe obrera, tota facció, durant les etapes inicials, passa per un període de simple propaganda... El període d'existència com a cercle marxista invariablement deixà l'hàbit d'una visió abstracta dels moviment obrer. Tot qui siga incapaç d'avançar a temps més enllà dels confins d'aquesta existència limitada es transforma en un sectari conservador. El sectari contempla la vida com una gran escola amb ell com a professor... Tot i que pot jurar pel marxisme a cada frase el sectari és la negació directa del materialisme dialèctic, que pren l'experiència com el punt de partida i sempre hi torna... El sectari viu en una esfera de fórmules ja fetes... La discòrdia amb la realitat genera en el sectari la necessitat de fer com més va més precisa la seua fórmula. Això es fa sota el nom de discussió. Per un marxista la discussió és un instrument important però funcional de la lluita de classe. Pel sectari la discussió és un objectiu en si mateix. Amb tot, com més discuteix, més s'allunya de les tasques reals. És com un home que satisfa la seua set amb aigua salada; com més veu, més set té.

Afortunadament aquesta varietat de sectarisme és menys comuna en l'actualitat que no pas fa uns anys. Molts dels antics sectaris d'aquesta mena han sigut absorvits pel Partit Laborista.

Però no res de ço que s'ha dit assenyala a la conclusió que els revolucionaris haurien d'intervindre en el Partit Laborista, i per fer-ho de forma més efectiva, unir-s'hi? No és sectari, com defensa el Militant, ser-hi a fora?

Certament la qüestió no es pot resoldre per fórmules ja fetes. L'essència del sectarisme és l'abstencionisme, sota qualsevol pretext, de la lluita real de classe. Té lloc la lluita de classe, principalment o parcialment, dins o a través del Partit Laborista? Òbviament no té lloc directament en el Partit Laborista. I en la mesura que hi ha una certa retroalimentació de les lluites internes del Partit Laborista, hem de cercar d'influir-hi, a través del suport a l'esquerra, per crític que haja d'ésser, contra la dreta.

Amb tot, això no és ben bé el mateix que dir que el SWP s'hauria de dissoldre en el Partit Laborista (o semblar fer-ho mentre manté secretament la seua pròpia organització). Hi ha tres raons per les quals això seria erroni.

Primer que tot, la lluita principal és en el lloc de feina i, secundàriament, en els sindicats. Una organització revolucionària s'ha d'organitzar, si és possible, per intervindre de la forma més efectiva en ells, amb la seua pròpia publicació i una presència oberta. Hi ha una diferència qualitativa entre els sindicats, que s'organitzen en base a ofici o a indústria, i el Partit Laborista que es basa en una idea política, el reformisme, que nosaltres refusam. I això roman cert independentment de com de reformistes o reaccionaris siguen els dirigents sindicals. Així, Lenin, en l'article citat abans, ni somniava de defensar que els seus seguidors s'haguessen d'unir al Partit Socialdemòcrata, tot i que la majoria de dirigents sindicals eren socialdemòcrates.

En segon lloc tot i que la lluita en el lloc de feina es troba en marea baixa, encara seria sectari mantindre's a banda de tota implicació en els sindicats. En els moments més baixos de la lluita mantenen una connexió orgànica, tot i que distant, amb la lluita de classe. Els guàrdies del Partit Laborista no s'hi poden comparar ni remotament.

En tercer lloc, precisament des del punt de vista d'influir els esquerranosos del Partit Laborista, els socialistes revolucionari ens trobam en una posició molt millor com a organització oberta que defensa les nostres pròpies idees polítiques perquè no ens implicam en conflictes sobre posicions, selecció de candicats, i coses similars.