(1971)
Publicat originalment com a Towards a Revolutionary Socialist Party, a Cliff et al., Party and Class, Pluto Press, London 1971.
També publicat sota el títol
The Way Forward a N. Harris & J. Palmer (eds.), World
Crisis, Hutchinson, London 1971.
El text original fou descarregat de REDS
– Die Roten.
Versió traduïda a partir de la
indexada per n'Einde O'Callaghan per l'Arxiu Virtual dels
Marxistes.
Els esdeveniments dels darrers 40 anys han aïllada fortament la tradició socialista revolucionari de les classes treballadores d'Occident. La primera qüestió és reintegrar-les. Les moltes lluites parcials i localitzades en salaris, condicions laborals, vivenda, lloguers, educació, sanitat, etc., han d'ésser coordinades i unificades en un moviment avançat i coherent basat en una estratègia de transformació de la societat.
En termes humans, cal crear una capa organitzada de milers d'obrers, manuals i intel·lectuals, fermament arrelada amb els llurs companys i amb una consciència compartida de la necessitat del socialisme i de la forma d'assolir-ho. O més ben dit, cal crear-la de nou. Ja que aquesta capa existí en els anys vint a Gran Bretanya i internacionalment. La seua desintegració, iniciada per l'estalinisme i després per complexes internacions entre l'estalinisme, el feixisme i el neoreformisme, reduí l'autèntica tradició socialista en els països capitalistes avançats a l'estadi de franja ideològica. Mentre resorgeix d'aquell estadi, les antigues disputes retornen a la vida. La natura de l'organització socialista de nou es discuteix.
Que és necessària una organització de militants socialista és una assumpció comuna de l'esquerra, a banda d'uns pocs puristes de l'anarquisme. Però quina mena d'organització? Una idea, generalitzada entre els estudiants i obrers joves recentment radicalitzats, és la dels llibertaris. Pel que fa al cas, és una mena de carta blanca per designar tota una sèrie de tendències diferents. L'essència que tenen en comú és l'hostilitat a l'activitat centralitzada o coordinada i una profunda suspicàcia a res que faça flaire a «direcció». Segons aquesta idea no és necessari o desitjable res més enllà d'una flexible federació de grups obrers. Hi rau l'assumpció que les organitzacions centralitzades inevitablement pateixen una degeneració burocràtica i que les activitats espontànies dels treballadors són l'única i suficient base per la conquesta del socialisme.
Les proves de la primera assumpció són, ben mirat, impressionants. Els partits socialdemòcrates clàssics de principis del segle XX són un exemple de llibre de text. Fou la socialdemocràcia alemanya la que forní Robert Michels amb els materials amb els que formulà la «llei de ferro de l'oligarquia». Els partits comunistes, fundats en primer terme per arrencar els obrers políticament conscients de la influència de les burocràcies socialdemòcrates conservadores, acabaren al llur torn burocratitzats i autoritaris fins a un grau mai somniat en els partits de la classe treballadora. A més, les organitzacions bàsiques de masses, els sindicats, han esdevingut arreu un sinònim de burocratització i això, aparentment, de forma independent a la complexió política de la llur direcció.
D'aquesta mena d'evidències qualques llibertaris extreuen la conclusió que un partit socialista revolucionari és una contradicció terminològica. Aquesta és, és clar, la posició tradicional de l'anarcosindicalisme. Més habitualment es concedeix que, en circumstàncies favorables, un partit pot evitar de caure en els braços del sistema. Amb tot, continua l'argument, un partit així, per definició burocratitzat, conté inevitablement en la seua estructura l'embrió d'un nou grup dirigent que, si té èxit, crearà una nova societat explotadora. L'experiència dels partits estalinistes es posa ací com a prova.
Gran part de la plausibilitat de les idees d'aquesta mena deriva del llur caràcter altament abstracte i per tant universal. Seria poc correcte comparar-les amb l'ara de moda «tendència natural» però hi ha certament qualque similitat en l'argumentació psicològica. Escriptors com Morris i Ardrey empren la dificultat i la complexitat de la tasca d'analitzar les societats i conflictes actuals per deduir d'una pretesa natura immutable humana (o animal) la «inevitabilitat» d'això o d'allò. Similarment gran part del pensament llibertari es basa en idees molt generals dels mals de l'organització formal per arribar a conclusions altament específiques sense fer gran esforç per investigar el curs real dels esdeveniments. Així l'estalinisme és vist com la conseqüència «inevitable» de la predilecció de Lenin per un partit centralitzat. Unes poques nocions generals, unes poques suposades «veritats universals» que són apreses fàcilment en mitja hora, esdevenen el substitut d'un seriós equip teòric. Com que el món real és un lloc molt complicat és ben probable disposar dels ingredients per una saviesa social instantània. Malauradament això és altament equívoc.
L'equació «organització centralitzada és igual a burocràcia, igual a degeneració» és de fet una versió secularitzada del mite del pecat original. Com el seu prototip du a unes conclusions profundament reaccionàries. Ja que realment implica que els treballadors són incapaços de realitzar un control democràtic col·lectiu de les pròpies organitzacions. Per bé que en molts casos això ha resultat cert, defensar que això és una veritat necessària i inevitable és també defensar que el socialisme és impossible perquè la democràcia, en sentit literal, és impossible.
Aquesta és precisament la conclusió que extragueren els teòrics socials «neomaquiavèlics» de principis del segle XX i que és profundament arrelada en la sociologia acadèmica moderna. Hi rau a l'arrel de la teoria socialdemocràtica moderna, com a tal. És clar que els socialistes llibertaris no hi tenen res a veure. L'essència de la llur posició és el refús de l'antic i florit clixè que sempre caldran elits i masses, dirigents i dirigits, dominadors i dominats. Amb tot la conclusió oposada és implícita en el llur tractament de les qüestions organitzatives per la simple raó que les organitzacions formal són un tret essencial de qualsevol societat complexa.
De fet, és impossible un argument útil pels problemes de l'organització socialista fet de generalitzacions «universals». Les organitzacions no existeixen en el buit. Es composen de gent real, en situacions històriques específiques, que proven de resoldre problemes reals amb un nombre limitat d'opcions al davant. No aconseguir una compresió adequada d'aquestes consideracions força òbvies vicia la discussió. Això és particularment clar amb les disputes quant als orígens de l'estalinisme.
Que el bolxevisme fou el pare de l'estalinisme és un article de fe de molts llibertaris. És també la idea de la gran majoria dels autors socialdemòcrates, liberals i conservadors i, és clar, en un sentit purament formal que la burocràcia estalinista sorgí del partit bolxevic és un fet incontestable. Però això no ens du gaire lluny. Per aquest mateix raonament Jesucrist fou el pare de la Inquisició espanyola i Abraham Lincoln el pare de l'imperialisme dels Estats Units, però ningú, esper, s'imagina que afirmacions d'aquesta mena duguen a cap conclusió útil. La qüestió és com i per què sorgí l'estalinisme i quin paper, si és que en tingué, jugà l'estructura del partit bolxevic en el procés.
El tractament de Daniel Cohn-Bendit de la qüestió en el seu llibre El comunisme obsolet és instructiu. Es dedica a demostrar que «lluny de dirigir la revolució russa cap endavant, els bolxevics foren responsables d'aturar la lluita de masses entre el febrer i l'octubre del 1917, i finalment de capgirar la revolució en una contrarevolució burocràtica – en tots dos casos degut a la pròpia natura, estructura i ideologia del partit».
El primer punt no és important ara i el discutirem després. El segon el desenvolupa mitjançant citacions, hàbilment escollides per demostrar la malvolença calculada de Lenin i Trockij. Mostra, correctament, que el 1917 Lenin afavorí la gestió d'empreses per comitès electes d'obrers i que el 1918 defensà fortament un gestor únic, que Trockij el 1920 cridà a la militarització del treball i que la repressió de la revolta de Kronstadt el 1921 fou un punt important de trencament en el procés que dugué a la pèrdua del poder dels obrers russos. Ço que és realment colpidor del relat de Cohn-Bendit d'aquests esdeveniments és la completa omissió de qualsevol consideració de les circumstàncies en les quals tingueren lloc. Les destruccions de la guerra i de la guerra civil, la ruina de la indústria russa, la desintegració real de la classe treballadora russa; tot això, aparentment, no té cap participació en el resultat. Certament concedeix que Rússia era un país endarrerit i que quedà aïllada pel fracàs de la revolució alemanya però, se'ns diu, «aquests factors generals no poden explicar de cap forma el gir específic que (la revolució) prengué».
Ara se suposa habitualment que hi ha qualque mena de connexió entre la mena i el nivell de producció de les necessitats i les menes d'organització social que són possible en un determinat estadi. Sens dubte és molt malaurat que això siga així. Altrament la humanitat hauria d'haver donat un salt des de l'edat de pedra cap al socialisme.
Si, però, es concedeix que una de les precondicions pel socialisme és una indústria molt desenvolupada amb una alta productivitat del treball aleshores part dels «factors generals», casualment menyspreats per Cohn-Bendit, assum una certa importància. Rússia en el temps de la revolució no era tan sols un país endarrerit. Pel nivell dels països capitalistes desenvolupats d'aleshores ja era molt endarrerida. El 80% de la població total encara es dedicava a l'agricultura; la mateixa xifra per Gran Bretanya era d'un 4,5% de la força de treball. L'economista Colin Clark estimà que els ingressos reals per cada persona ocupada a Rússia el 1913 en 306 unitats; la xifra corresponent per Gran Bretanya era de 1071 unitats. De fet, segons els càlculs de Clark, la xifra per Gran Bretanya el 1688 ja era d'unes 370 unitats, superior a la de Rússia el 1913. Totes aquestes valoracions contenen sens dubte un gran marge d'error, però fins i tot si es concedeix el màxim d'això la perspectiva d'una transició immediata cap a una societat no coercitiva a principis del segle XX a Rússia era de fet molt enganyosa. Certament, l'home no viu sols de pa, l'herència cultural també és important. I l'herència cultural de Rússia era la barbàrie tsarista. No és cap sorpresa que no hi haja cap tendència en el moviment marxista rus d'abans de la revolució que creiés que el socialisme era en l'agenda d'una Rússia aïllada, si bé aquesta il·lusió, certament, havia sigut adoptada pels narodniki.
Amb tot el nivell econòmic del 1913, per molt miserable que fos, representava l'abundància en comparació a ço que vindria. La guerra, la revolució, la guerra civil i la intervenció forastera sacsejaren l'aparell productiu. El maig del 1919 la indústria russa es veié reduïda a un 10% del subministrament normal de combustible. [1] A la fi d'any un 79% de tota la xarxa ferroviària restava fora d'acció i això en un gran país on el transport per carretera pràcticament no existia. A la fi del 1920 la producció de tots els béns manufacturats havia caigut a un 12,9% del nivell del 1913.
L'efecte en la classe treballadora fou catastròfic. Ja el desembre del 1918 el nombre d'obrers de Petrograd havia caigut a la meitat respecte a dos anys abans. El desembre del 1920 aquella ciutat havia perdut 57,5% de la població total. En aquells tres anys Moscou havia perdut un 44,5%.
El nombre d'obrers industrial era superior als tres milions el 1917. El 1921 havia caigut a un milió i quart. La classe treballadora russa desapareixia per anar al camp per evitar una fam literal. I a quin camp! Guerra, fam, tifus, requises de terres pels vermells i pels blancs alhora, la desaparició de béns manufacturats com mistos, parafina i fil—aquesta era la realitat de Rússia el 1920-21. D'acord amb Trockij fins i tot es reportà canibalisme en diverses províncies.
En aquestes condicions desesperades el partit bolxevic substituí amb el seu domini el d'una classe treballadora delmada i exhausta que era de fet una petita fracció de la població, i dins el partit el creixent aparell com més anava més controlava la militància. Tot això és incontestable, però sembla raonable suposar que la situació real tindria més influència en aquestes esdeveniments que no la «pròpia natura, estructura i ideologia» del partit. De fet el règim del partit era sorprenentment liberal en aquest període.
El resum més equilibrat de la matèria és el de Victor Serge, un comunista amb fortes tendències llibertàries, un testimoni visual i un participant, «sovint es diu que 'la llavor de tot l'estalinisme hi era amb el bolxevisme des del principi'. Bé, no hi tinc cap objecció. Sols que el bolxevisme també contenia moltes altres llavors—una massa de llavors—i els qui visqueren l'entusiasme dels primers anys de la primera revolució victoriosa no ho oblidarem. Jutjar l'home viu per les llavors de mort que l'autòpsia revela en el cadàver—i que pot haver portat d'ençà de la naixença—és gaire raonable?». Donat l'endarreriment de Rússia, quines llavors floriren i quines s'estagnaren, quins dels resultats potencials es materialitzà a la fi, depenia per damunt de tot de la situació internacional.
La presa del poder pels bolxevics tingué en el context d'una revolució europea. Els moviments revolucionaris resultaren prou forts per enderrocar el kàiser alemany, l'emperador austríac i el sultà turc, així com el tsar rus. Resultaren prou forts per evitar una intervenció forastera prou massiva i continuada per derrocar el règim soviètic, ajudat és clar pels conflictes entre les grans potències restants. Però foren avortades o esclafades abans de la transició crítica, l'establiment del poder de la classe treballadora en un o dos països avançats. El fracàs de la revolució alemanya el 1918-19 per passar més enllà de l'estadi de la república democràtica capitalista sembla, mirant enrera, haver sigut decisiva. La derrota dels espartaquistes segellà el destí del domini de la classe treballadora a Rússia, ja que sols un ajut econòmic substancial d'una economia avançada, a la pràctica d'una Alemanya socialista, podia haver revertit la desintegració de la classe treballadora russa.
El resultat final, la transformació de ço que Lenin, el 1921, anomenava «un estat obrer i camperol burocràticament deformat» en un capitalisme d'estat totalitari, fou complexa i llarga. El punt que ens interessa en la discussió és que una part essencial d'aquest procés fou la destrucció de totes les ales i tendències del partit bolxevic. No hi hagué prou per la contrarevolució amb la liquidació de les diverses oposicions d'esquerres i de dretes. Tan poc adient era el partit com a instrument «per convertir la revolució en una contrarevolució burocràtica» que la majoria dels quadres estalinistes també foren eliminats abans que la nova classe dirigent s'estabilitzàs.
El 1934, l'any del 17è Congrés del Partit, tota l'oposició oberta en el partit ja feia temps que havia sigut suprimida. El destí dels delegats d'aquell congrés, estalinistes fins al darrer d'ells, el revelà Kruscev el 1956. «Dels 1.966 delegats, 1.108 foren arrestats... Dels 139 membres i candidats del comitè central del partit elegits al Congrés 98, és a dir el 70%, foren arrestats i afusellats». En poques paraules, la gran majoria dels qui tenien cap arrelament amb el passat bolxevic—un 80% dels delegats del 17è Congrés havia ingressat abans del 1921—foren liquidats i substituïts per nou personal «incontaminat» de qualsevol lligam amb el moviment de la classe treballadora.
Aquests esdeveniments, que han tingut conseqüències tan profundes i duradores, són fets d'un ordre complement diferent de magnitud que les deficiències, reals o preteses, de la pràctica organitzativa bolxevic. Suposar una altra cosa és caure en aquell voluntarisme extrem que molts llibertaris comparteixen amb els maoïstes.
No se segueix d'això que la darrera paraula en saviesa organitzativa s'haja de trobar en el model bolxevic. En les condicions tan diferents del capitalisme del segle XX els arguments a favor o en contra de la posició de Lenin del 1903 no són tan certs o falsos com irrellevants. L'«avantguardisme de partit» d'algunes de les sectes maoïstes i trotskistes és el revers de la moneda llibertària. Tots dos es base en una visió abstracta i equívoca de la realitat.
Ço que discutim ací és en part la utilitat de l'analogia. És clar que necessàriament tot partit socialista revolucionari substancia és, en cert sentit, «avantguarda». Però no hi ha res en l'argument si el concepte és elitista. L'essència de l'elitisme és l'afirmació que les diferències observables en capacitats, consciència i experiència es basen en condicions genètiques inalterables o socials i que les masses són incapaces de governar-se ara o en el futur. El refús de la posició elitista implica que les diferències observades són atribuïbles totalment o en part a causes que poden canviar-se. No suposa la negació de les pròpies diferències.
L'objecció real a l'èmfasi en el «partit d'avantguarda» és que és sovint part d'una visió mundial obsoleta que dirigeix l'atenció lluny dels problemes contemporanis i du, en casos extrems, a una consciència sistemàticament falsa, una ideologia en el sentit marxià estricte del terme.
Una avantguarda implica un cos, que marxa si fa no fa en la mateixa direcció i embuït amb una mena de visió comuna i d'aspiració compartida.
Quan, per exemple, Trockij descrigué el Partit Comunista alemany dels anys 1920 i de principis dels 1930 com l'avantguarda de la classe treballadora alemanya, la caracterització era correcta. No sols el partit incloïa, entre el seu quart de milió de militants, els més instruïts, dinàmics i confiats dels obrers alemanys; funcionava en una classe treballadora que, en la gran majoria, havia absorvit part dels elements bàsics del pensament marxista i que feia cara, especialment després del 1929, amb un aprofundiment de la crisi social que no es podia resoldre en el marc de la República de Weimar.
En aquesta situació les accions del partit eren d'una importància decisiva. Ço que feia, o deixava de fer, influïa tot el curs posterior de la història europea i mundial. Les aspres polèmiques en detalls de tàctica, història i teoria, que eren la base dels grups comunistes opositors del període, eren completament justificades i necessàries. En les circumstàncies d'aleshores l'avantguarda era decisiva. En la impactant metàfora de Trockij, un canvi de punts podia canviar la direcció del gran i potent tren del moviment obrer alemany.
Ara les circumstàncies són ben diferents. No hi ha tren. Hi ha una nova generació d'obrers capaços i dinàmics però ja no són part d'un moviment unit i ja no treballen en un medi on les idees marxistes bàsiques estan difoses. Som de nou al punt de partida. No tan sols l'avantguarda, en el sentit real d'una capa considerable d'obrers i intel·lectuals revolucionaris organitzats, ha sigut destruïda. També ho ha sigut l'ambient, la tradició, que hi influïa. A Gran Bretanya la tradició mai no fou tan extensa i influent com a Alemanya i França però fou prou real en els primers anys del Partit Comunista.
El punt crucial és com desenvolupar el procés, que ara comença, de crear-la de nou. Pot ésser cert, com deia Gramsci, que siga més dur crear generals que crear un exèrcit. És ben cert que els generals sense un exèrcit, són completament inútils; fins i tot si se suposa que poden crear-se en el buit. De fet, l'«avanguardisme», en les formes extremes, és una perversió idealista del marxisme, que du a una idea moralista de la lluita de classe. Els obrers es veuen com tirant de la corda, i sempre diposats i preparats per lluitar però sempre traïts per dirigents corruptes i reaccionaris. Són especialment perniciosos els dirigents «esquerranosos» amb una fraseologia radical que amaga una determinació decidida de vendre's a la primera oportunitat.
Aquestes coses certament passen, és clar. La corrupció en el sentit literal no és desconeguda en el moviment laborista britànic i en les manifestacions més súbtils és generalitzada. Però és grotescament parcial suposar, per exemple, que la història de Gran Bretanya d'ençà de la guerra, pot explicar-se en termes de «traïcions» i és idiota imaginar que tot ço que cal és «construir una nova direcció» al voltant de tal o tal secta i oferir-la com a alternativa a uns obrers que esperen.
La realitat és molt més complexa. Els elements d'una direcció de la classe treballadora ja existeixen. Els activistes i militants que actualment mantenen les organitzacions d'empresa i de la classe treballadora quotidianament són la direcció en termes pràctics. Que típicament són més o menys influïts per les idees reformistes o estalinistes o més reaccionàries encara, no s'ha d'explicar en termes de traïció. Cal explicar-ho en termes de la pròpia experiència i en termes de l'absència d'una tendència socialista vista com a creïble i realista.
El primer punt ha sigut crucial. Les polítiques reformistes han tingut èxit en les economies avançades en els darrers vint anys. No sempre ni per tothom però per prou gent alhora per crear una convicció generalitzada en el reformisme com a proposta viable.
Quan les condicions canvien el segon punt es fa més i més important i un èmfasi excessiu en el concepte d'avantguarda pot esdevindre una barrera real en el procés de fusió de la tradició i dels activistes.
Un dels trets negatius de la síndrome de la traïció dirigent és l'assumpció que les respostes de tots els problemes se saben abans d'hora. Es contenen en un programa que és definitiu i acabat. Salvaguardar la puresa del programa és vist com una de les principals tasques dels pocs eslegits. Que poden haver-hi nous problemes que requeresquen noves solucions, que siga necessari aprendre dels companys obrers alhora que se'ls ensenya, són idees malvingudes. I amb tot són fonamentals. L'omnisciència no es concedeix més a les organitzacions que als individus. Una certa modèstia, flexibilitat, i consciència de les limitacions és necessària.
És, davant això, poc probable que un programa escrit, diguem-ne, el 1938, continga la solució completa a les qüestions dels 1970. És certament el cas que el procés de recrear un moviment socialista considerable molts antics conceptes s'hauran de modificar. Les idees, si més no les útils i operatives, tenen una mena de relació amb els fets i és una obvietat que el món on treballam canvia a una velocitat sense precendents.
De fet el desenvolupament d'un programa, en el sentit d'una afirmació detallada d'objectius parcials i transicionals i de tàctiques en tots els camps importants, és inseparable del desenvolupament del propi moviment. Presuposa la participació d'un gran nombre de persones que s'impliquen activament en aquests camps. La feina dels socialistes és connectar la llut teoria i objectius amb els problemes i experiències de militants de forma que s'assolesca una síntesi que siga alhora una guia pràctica d'actuació i una palanca pel futur avenç. Aquesta síntesi té sentit en la mesura que realment guie les activitats dels participants i es modifique a la llum de la pràctica i al canvi en les circumstàncies que ell mateix produeix. Aquest és el significat real de la «lluita per un programa» que tan sovint es converteix en un fetitx.
Consideracions similars s'apliquen a l'internacionalisme. L'internacionalisme, el reconeixement dels interessos comuns a llarg termini dels obrers de tot arreu i de la prioritat d'aquests interessos damunt de totes les consideracions sectorials i nacionals és bàsic pel socialisme. En els nostres dies, amb l'augment del volum i de la influència de les grans empreses internacionals, això és més obvi que mai. No hi pot haver una organització socialista purament nacional. Un dels mèrits dels grups trotskistes ha sigut emfasitzà aquesta veritat fonamental de forma coherent.
Amb tot la conclusió que sovint s'extreu: «hom ha de començar amb la Internacional» és un altre exemple de la influència distorsionadora d'un excés de concentració en la «direcció». Una «Internacional» que consisteix sols en un grup de sectes de diferents països és una ficció. És una ficció perniciosa perquè, com l'experiència ha mostrada, du a il·lusions de grandesa i per tant a l'evasió dels problemes reals. La còmica situació en la qual existeixen no pas menys de tres organismes, cadascun dels quals afirma ésser la Quarta Internacional i bescanvia anatemes mutus com els papes rivals mitjavals, és un indici suficient de la bancarrota de l'ultra-avantguardisme en el camp internacional.
Per desenvolupar una autèntica corrent d'internacionalisme—i sense una corrent així parlar d'una Internacional és autoenganyar-se—és necessari començar per lligar les lluites concretes d'obrers d'un país amb la dels altres; dels obrers de la Ford de Gran Bretanya i d'Alemanya per exemple, dels obrers portuaris de Londres i Rotterdamm, etc. Això vol dir començar per on existeixen realment aquests obrers, és a dir en els diversos països. Significa deixar de banda idees de grandesa de «direccions internacionals», «congressos mundials» i similars, per afavorir les tasques quotidianes de propaganda i d'agitació en el propi país conjuntament amb el desenvolupament de lligams internacional que, per bé que al principi limitats, tenen un sentit pels obrers avançats que són fora del medi sectari.
Les reunions i les discussions entre grupuscles socialistes de diversos països són essencials, la discussió teòrica és essencial però per damunt de tot la creació de vincles reals entre grups d'obrers és essencials. Sols després de fer això a una escala considerable s'assoliran les precondicions per la refundació de la Internacional. En la situació actual l'analogia de Marx i de la Primera Internacional és en certa manera més relelvant que la de Lenin i la Tercera. Cap de les dues dóna un motlle que es puga seguir mecànicament.
És clar, després de descartar tota l'escòria, hi ha un gra important de veritat en l'analogia de l'«avantguarda». Rau en el reconeixement de l'extrema desigualtat dels treballadors en consciència, confiança, experiència i activitat. Una fracció més aviat petita i constantment canviant de la classe treballadora s'hi implica realment, amb graus diversos, en les activitats de les organitzacions de masses existents. Una fracció més gran s'implica episòdiament i la gran majoria entren en activitat sols en circumstàncies excepcionals. A més fins i tot quan nombres més grans d'obrers s'impliquen en accions, en vagues, en lluites per lloguers, etc., aquestes accions són típicament sectorials i limitades en objectius. L'única excepció important que té lloc més o menys regularment, l'acte de votar per un partit vist, en cert sentit, com el partit del treballador, és com més va d'un caràcter més ritual. I àdhuc en aquest nivell cal recordar que en cada elecció d'ençà de la guerra al voltant d'un terç de la classe treballadora ha votat conservador.
Afirmar aquests fets ben coneguts és sovint vist com una traïció, una injúria contra la classe treballadora. I amb tot és simplement una afirmació, no sols de ço que hi ha, sinó també de ço que hi ha d'haver per tal que continue la societat capitalista de classes en la seua forma «democràtica». Una vegada grans nombres de persones actuen realment de forma directa, col·lectiva i contínua per canviar les llurs condicions no sols es canvien, sinó que minen tota la base del capitalisme. La importància d'un partit és, primerament, que puga donar l'avantguarda real, la minoria més avançada i conscient d'obrers i no les sectes de dirigents autoproclamats, la confiança i la cohesió necessària per atreure les masses. Se segueix que no es pot parlar de partit si no inclou aquesta minoria com un dels seus principals components.
El problema de l'apatia cal veure'l en aquest context. Com s'ha assenyalat sovint, l'essència de l'apatia és el sentiment d'impotència, d'incapacitat de canviar el curs dels esdeveniments més enllà d'una forma marginal, i això si es pot. El creixement de l'apatia, l'augment de la «privatització», girar l'esquena al món, es connecta naturalment amb el declivi de la capacitat dels polítics reformistes per lliurar conquestes en crèixer contínuament el poder de les companyies capitalistes internacional per evadir les restriccions «nacionals». És per això que l'apatia pot transformar-se ràpidament en el seu contrari si es presenta una alternativa creïble.
Aquesta alternativa ha d'ésser més que una simple col·lecció d'individus que s'adhereixen completament a la plataforma. Ha d'ésser també un centre de preparació mútua i de debat, per elevar el nivell de l'activista novell al de l'experimentat, per la fusió de les experiències i punts de vista dels obrers manuals i els de coll blanc i els intel·lectuals amb les idees del socialisme científic. Ha d'ésser un substitut d'aquestes institucions, les escoles especials, les universitats, els clubs, taules i similars, a través de les quals la classe dirigent imbueix els seus quadres amb una visió, tradició i lleialtat comunes. I ho ha de fer sense trencar els lligams dels seus militants amb els companys de feina.
Aquella pedra calenta, la qüestió de si la consciència socialista sorgeix «espontàniament» entre els obrers o és imposada per intel·lectuals «exteriors» no té absolutament cap importància en les condicions modernes. Estrictament no és una qüestió perquè assum l'existència d'una cosmovisió més o menys autònoma de la classe treballadora on s'injecta quelcom. Que la visió relativament homogènia de la classe treballadora, tan encantadorament descrita per autors com Hoggart, hagués sigut mai tan autònoma com se suposa és qüestionable. En qualsevol cas és morta, assassinada per les condicions socials canviants i per damunt de tot pels mitjans de comunicació de masses. És força ridícul discutir si hom pot ficar idees «exteriors» als obrers que tenen aparells de televisió. Certament la majoria d'obrers i especialment els activistes veuen les coses força diferents que els habitants del parquet de la borsa. Tota l'experiència vital assegura això. Però els obrers no són autòmates que responen passivament a l'ambient. Tothom té una visió del món, un marc de referència on classificar les dades, unes assumpcions sobre la societat. Tot l'aparell de les comunicacions de masses, les institucions educatives i tota la resta tenen, com una de les principals funcions, ço que els sociòlegs anomenen «socialització» i ço que els antics saberuts deien preparar caps. Les assumpcions convenients a la classe dirigent són la dieta diària de tots nosaltres. Els individus, bé conductors de bus o professors d'estètica, poden resistir el procés de condicionament fins a un punt. Sols un col·lectiu pot desenvolupar una cosmovisió alternativa sistemàtica, i pot superar fins aun cert grau l'alienació del treball manual i mental que imposa a tothom, obrers i intel·lectuals, una visió parcial i fragmentada de la realitat. Ço que Rosa Luxemburg anomenà «la fusió de la ciència i els obrers» és una cosa impensable fora d'un partit revolucionari.
Un partit així no pot possiblement crear-se sense una base profundament democràtica; a menys que, en la seua vida interna, la controvèrsia vigorosa siga la regla i les diferents tendències i estats d'opinió es representen, un partit socialista no pot elevar-se per damunt del nivell de secta. La democràcia interna no és un extra opcional. És fonamental per a la relació entre els membres del partit i aquells amb els que treballen.
Aquest punt l'il·lustrà molt bé Issac Deutscher en discutir els partits comunistes de finals dels anys 1920 i principis dels 1930. «Quan un comunista europeu comença a exposar el seu cas davant una audiència de classe treballadora, habitualment s'hi troba un oponent socialdemòcrata a qui ha de refutar i a qui ha de contrarestar les consignes. Freqüentment era incapaç de fer-ho, perquè li mancaven els hàbits del debat polític, que no cultivava en el partit, i perquè la seua formació el privava de la capacitat de predicars als infidels. No podia qüestionar adequadament el cas dels seus oponents ja que sempre havia de pensar en la pròpia ortodòxia... Podia presentar amb un fanatisme mecànic una sèrie d'arguments i de consignes;... Quan se li demanava, com sovint es feia, que respongués a les crítiques a la Unió Soviètica, rarament ho podia de forma convincent, i les seues oracions de gràcies a la pàtria obrera i els seus hosannahs a Stalin el cobrien de ridícul als ulls de qualsevol audència sòbria. Aquesta manca d'efectivitat de l'agitació estalinista fou una de les principals raons per les quals durant molts anys, fins i tot en les circumstàncies més favorables, aquella agitació no feia gaire o cap mal al reformisme socialdemòcrata». Exemples més recents ens venen al cap.
L'autoeducació dels militants és impossible en una atmosfera d'ortodòxia esteril. L'autoconfiança i la confiança en les pròpies idees es desenvolupen en el curs d'aquell debat genuí que té lloc en una atmosfera on les diferències es discuteixen lliurement i oberta. El «partit monolític» és un concepte estalinista. La uniformitat i la democràcia són mútuament incompatibles.
Naturalment un partit no pot ésser un poti-poti on qualsevol punt de vista siga representat. Els límits de la militància és l'acceptació del control col·lectiu democràtic de la classe treballadora de la indústria i de la societat. Dins aquests límits una diversitat d'idees en aspectes d'estratègia i de tàctica són necessaris i inevitables en una organització democràtica. La caça de l'heretge característica de determinades sectes és suïcida; una atmosfera de fanatisme quasi-religiós és incompatible amb la reintegració de la tradició socialista en una capa àmplia dels obrers.
La disciplina que és certament necessària en qualsevol organització seriosa pot sorgir d'una o de dues formes. Pot sorgir d'un sistema d'unanimitat artificial forçada per edictes i prescripcions, un sistema que és contraproduent en un grup socialista. O pot sorgir d'una tradició i lleialtat comunes construïda sobre la base de la feina comuna, de l'educació mútua i d'una relació realista i responsable amb les activitats espontànies dels obrers.
L'espontaneïtat és un fet. Però que significa? Simplement que els grups d'obrers que no són actius dins cap organització política o àdhuc sindical entren en acció en la llur defensa o en suport d'altres. Des del punt de vista de les organitzacions és «espontània»; des del punt de vista dels obrers implicats és conscient i deliberada. Aquesta activitat é lloc de forma constant i reflecteix les aspiracions d'autogovern que són generals entre els obrers sovint considerats «retardataris». És una expressió elemental de la lluita de classes. Sense això els militants conscients quedarien suspesos en el buit. Per emprar l'analogia gastada però útil, és el vapor que mou els pistons de l'organització de la classe treballadora.
Els pistons sense propel·lents són inútils. El vapor sense canalització té sols un efecte limitat. L'espontaneïtat i l'organització no són alternatives; són aspectes diferents del procés pel qual un nombre ascendent d'obrers poden esdevindre conscients de la realitat de la situació i del poder de canviar-la. El creixement d'aquest procés depèn del diàleg, de militants organitzats que escolten alhora que proposen, que entenen les limitacions d'un partit així com la força i que són capaços de trobar connexions entre la consciència real dels companys i la política necessària per realitzar les aspiracions soterrades en aquella consciència.
De vegades passa que fins i tot els millors militants es troben aclaparats pels esdeveniments i ocupen una posició, per un temps més o menys llarg, a la dreta dels obrers anteriorment no-militants. L'experiència és familiar pels sindicalistes actius de base. Les consignes i demandes que ahir sols eren acceptables per la gent més conscient poden sobtadament ésser massa insuficients per la majoria quan es desenvolupa una lluita més enllà del punt esperat. Inevitablement la major experiència i coneixement dels activistes els provoca una certa prevenció, habitualment apropiada, però que, en una situació que canvia ràpidament, pot de vegades resultar una barrera real per avançar. La mateixa tendència ha de tindre lloc en una organització. Aquests és l'element vàlid de la crítica de Cohn-Bendit als partits socialistes.
El perill és inherent a la natura de l'ambient. Els canvis sobtats de consciència entre tal o tal grup no sempre o ni tan sols habitualment poden predir-se. Ço que es pot predir és la necessitat d'una sensibilitat per detectar-los ràpidament i flexibilitat per reaccionar apropiadament.
Ni l'existència d'aquests canvis espontanis de comportament, d'aixecament espontanis ni la tendència freqüent a la prevenció entre la cap de socialistes experimentats i dedicats constitueix un argument contra el partit. Al contrari, degut a a la irregularitat de la consciència i a les divisions industrials i geogràfiques de la classe treballadora, un partit, fins i tot un partit centralitzat, és essencial per donar a les diferents actuacions dels diferents agrups aquella cohesió i coordinació sense la qual l'efecte seria limitat a conquestes locals i sectorials.
És un argument contra la caricatura burocràtica de partit que l'estalinisme ha provocat que molts esquerranosos la confonguessen amb el partit genuí. Una de les il·lustracions triades per Cohn-Bendit del conservadurisme del partit, el fet que el juliol del 1917 el partit bolxevic es posàs a la cua dels obrers de Petrograd i provàs de restringir-ne i limitar-ne les manifestacions, il·lumina això. El partit es trobava en el dilema inherent al desenvolupament desigual a tot Rússia. Com Trockij escrigué «hi havia la por que Petrograd quedàs aïllada de les províncies més endarrerides; d'altra banda hi havia l'esperança que una intervenció activa i enèrgica de Petrograd pogués salvar la situació». Aquest «conservadurisme» era un reflex de la pressió dels membres del partit d'altres centres que, al seu torn, transmetien el sentiment dels cercles de la classe treballadora d'aquells centres. El fet que hi hagués un partit prou flexible per reaccionar a aquella pressió probablement evità una repetició de la Comuna de París el 1917. Aquesta, és clar, era la situació més extrema però problemes similars són inevitables en tots els estadis de desenvolupament.
Així doncs un partit socialista revolucionari és necessari; però un partit així ha sigut necessari molt de temps. Per què hauríem de suposar que és possible crear-lo en els 1970?
Bàsicament l'argument reposa en l'anàlisi de la crisi mundial desenvolupada pel socialisme internacional, i particularment en la tesi que, en les condicions canviants del capitalisme, les polítiques reformistes seran menys i menys capaces de donar aquelles solucions parcials als problemes que enfronta la classe treballadora i que han pogut aportar en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Aquest és el factor objectiu.
El factor subjectiu més important és el declivi del poder ideològic de l'estalinisme. La influència passada de l'estalinisme en l'esquerra i els seus efectes, directes o de reacció, en excloure efectivament la construcció d'una alternativa són de difícil exageració. Durant 15 anys aquest poder s'ha erosionat, lentament al principi i després més i més ràpidament. En l'actualitat es troba en completa desintegració. Aquesta descomposició ideològica no s'ha de confondre amb el declivi organitzatiu dels partits comunistes. Tot i que el partit britànic certament ha declinat, això no és una consideració decisiva. El partit encara comanda un bon grup de militants industrials. Però ja no els comanda segona l'antiga base. Ja no és un partit estalinista. Tota mena de tendència hi existeixen i ara que la infalibilitat papal de Moscou s'ha esvaït per sempre el partit monolític no pot restaurar-se.
El grup dominant del partit, la direcció de Gollan, és efectivament reformista. Tant si, com qualques crítics sospiten, la direcció vol liquidar el partit en el Partit Laborista, o si, com sembla més probable, s'adhereix a la il·lusió que hi ha un espai en la política britànica per un segon partit obrer reformista, hi ha poca diferència. Com a obstacle pel reagrupament de l'esquerra el partit és una força que ràpidament s'esvaeix.
Ni tan sols el Partit Laborista conserva la força que solia tindre. En part això és un reflexe del declivi del Partit Comunista, ja que qualsevol sector esquerranós del Partit Laborista del passat s'ha basat fortament en els sindicats del partit comunista. En parti això és un efecte del declivi de les pròpies organitzacions del Partit Laborista—juventuts, guàrdies, agrupacions electorals—que s'ha agrujat en els darrers anys. Hi ha encara socialistes genuïns actius en el Partit Laborista, com també hi ha passius. Però sembla improbable, si bé no és inconcebible, que es puga desenvolupa cap corrent socialista massiva en el partit.
La base pel començament d'un partit socialista revolucionari es dóna entre aquells militants industrials que abans miraven el Partit Comunista, entre el nombre creixent de joves obrers i estudiants radicalitzats i entre els grups revolucionaris.
Els darrers són una qüestió important però difícil. L'arrel del tipus de sectarisme que ha plagat l'esquerra britànica és l'aïllament dels socialistes d'una participació efectiva i influent en les lluites de masses. L'aïllament disminueix ràpidament però els efectes negatius—l'exacerbació de diferències secundàries, la transformació de diferències tàctiques en qüestions de principi, el fanatisme semireligiós que pot donar a un grup un considerable poder de supervivència en condicions adverses amb el cost de malmetre la potencialitat d'un desenvolupament real, el conservadurisme teòric i la ceguesa d'aspectes indesitjats de la realitat—persisteixen. Seran superats quan, i sols quan, s'assolisca una penetració i una fusió serioses de capes d'obrers i estudiants de fora dels cercles sectaris. El grup Socialisme Internacional prova de fer una contribució important per aquesta penetració. Sense tindre cap il·lusió d'ésser la «direcció» el grup existeix per fer una contribució teòrica i pràctica a la regeneració dels socialisme britànic i internacional.
1. Aquesta xifra i les que segueixen es prenen d'E.H. Carr, The Bolshevik Revolution, Vol 2.