(1940)
Publicat original com Why
I am a Materialist a Rationalist Annual,
1940
Transcribed: for marxists.org in May, 2002
QUAN DIC que sóc materialista vull dir que crec en les següents afirmacions:
1. Hi ha esdeveniments que no són percebuts per cap ment.
2. Hi havia esdeveniments impercebuts abans que hi hagués ments.
I també crec, per bé que no és una deducció lògica necessària de les altres dues, que:
3. Quan hom mor, ha mort.
Es més, crec que és desitjable que altres persones creguen en aquestes afirmacions. No vull dir que crega que l'univers és una màquina, o que jo sóc una màquina; ni tan sols que la consciència no existesca, o que tinga menys realitat (siga quina siga) que la matèria. Quan dic 'crec' no és en el sentit amb el que empra aquesta paraula un cristià fervent pel que fa a la Verge Maria, Ponci Pilat, i altres que figuren en el credo. Ho dic en el sentit ordinari, amb el que, per exemple, crec que quan arribe a casa m'espera un sopsar, si bé, és clar, la cuinera pot haver anat a la vaga o la ximeneia pot cremar-se. És a dir, actue i propòs d'actuar, en base a que el materialisme és cert. Però estic preparat per considerar proves del contrari. I certament no em xoca o m'enfada el fet que qualcú critique o dubte de la veritat del materialisme.
Actualment la paraula 'materialisme' s'empra, particularment en controvèrsia, per donar entendre que un bon dinar és millor que una bona intenció. De fet, se suposa que un materialista és un home que té, o fa el millor per tindre, grans àpats, una gran senyora, un gran balanç bancari, un gran cotxe, etcètera. No és obvi per què ha d'ésser així. Els àpats d'altres persones són tan materials com els meus, i un balanç bancari no és quelcom tangible, com una caixa plena d'or i de joies.
A la pràctica m'he trobat que els materialistes confessos són generalment menys egoïstes que els idealistes confessos. Ja que l'idealisme és una eina particularment útil per permetre'ns suportar els mals dels altres, i particularment la llur misèria. És fàcil persuadir-nos que els pobres tenen diverses benediccions espirituals. Però no és tan fàcil, pel que fa als propis afers, evitar l'atitud de l'idealista que escrigué:
Hi havia un sanador de negoci
que deia: 'Tot i que
el dolor no és real,
quan m'assec en una agulla i em punxa
la pell
no m'agrada la fantasi que sent.'
És clar que no neg que hi ha idealistes que són persones excel·lents, i materialistes vulgars i egoïstes. Però en general crec que és cert el contrari, per raons que exposarà més tard.
Fa quinze anys era un materialista pràctic, però no teòric. Em tractava com un sistema material. Tots ho fem fins a un cert punt. Quan volem anar a un lloc agafem el tren o el bus, confiats d'una banda que no serem capaços d'impulsar-nos tot sols tan ràpidament en l'espai pel simple exercici de la voluntat, i de l'altra que el vehicle no trobarà més dificultat per moure'ns que per moure un sac de patates. Amb tot, si bé tots tenim una fe considerable en l'aplicabilitat de les lleis de la física en nosaltres, la nostra fe no s'aplica pel que fa la química. Si bé confiarem el nostre pes a una corda que ha estat provada amb un pes el doble que el nostre, la majoria vacil·larem de beure'ns la meita de la dosi letal d'un verí. Certament en “qualques casos, verins a dosis subletals fan molt de mal. Però això no vol dir sempre. Hi ha verins com el monòxid de carboni que són completament innocus a la meitat de la quantitat letal.
M'aplic les lleis de la química a mi mateix. Per exemple, dic: “si li donam a un gos àcid clorhídric per beure (diluït, és clar, per tal de no fer-li mal a l'estòmac), excreta part de l'àcid combinat amb amoni com a clorur d'amoni. Ara bé els homes funcionen de forma similar als gossos, i tots dos són sistema de reaccions químiques parcialment reversibles. Així si menj clorur d'amoni esdevindré més àcid'. Això passa de fet. Era ben cert en el meu raonament, o en qualsevol cas em dugué al resultat correcte.
Amb tot, si bé jo era materialista al laboratori, era un fluix idealista a fora, i per la raó següent. Havia aprés que la matèria tenia certes propietats. Consistia en àtoms units d'una forma particular. Es mouen de forma definida sota forces definides, etcètera. La meua creença en aquestes teories no era una qüestió de simple docilitat. Les havia provades i havia arriscat la vida segons elles. Clarament, si la matèria tenia les propietats atribuïdes per físics i químics, calia quelcom més per explicar els organismes vius. I això costava més d'acceptar-ho per la ment. Com a convençut en l'evolució havia de refusar teories com la de l'epifenomenalisme de T. H. Huxley, segons la qual la ment és una conseqüència secundària d'una petita classe d'esdeveniments materials (és a dir, els que tenen lloc dins els nostre caps), però no les influencia. A banda de la meua forta convicció que puc actuar, l'evolució de quelcom tan complicat com la meua ment, tot i que fos absolutament afuncional, em semblava molt improbable. No que evolucionassen òrgans afuncionals. Al contrari, és probable que la majoria d'òrgans evolucionen en una forma rudimentària abans que desenvolupen una funció. No tinc prou fe en les teories de Paley i en la seua creença que tot òrgan—per exemple, la cresta de la gallina, la cera del colom o les barbes del casuri-té una funció. Amb tot, no puc creure que un sistema tan complicat i, amb limitacions, tan eficient, com la ment humana haja pogut evolucionar si fos inútil.
Tampoc veia com, des d'una base materialista, era possible el coneixement o el pensament. La llum arriba als meus ulls, provoca impulsos nerviosos en mig milió de fibres que arriben al cervell, on donen lloc a la sensació. Però com la sensació pot no ésser res més que una realitat feta d'àtoms! I, si aquest és el cas, quina garantia tinc de la lògica dels meus pensaments! Depenen de processos físics i químics que tenen el lloc en el cervell, i sens dubte obeeixen lleis físiques i químiques, si el materialisme és cert. Així era obligat, a desgrat, a caure de nou en qualque explicació idealista, d'acord amb la qual la ment (o quelcom com la ment) era anterior a la matèria, i ço que anomenam matèria seria realment de la natura de la ment, si més no de la sensació. Era, però, massa conscient de la feblesa de tota filosofia idealista per assumir qualsevol d'elles i era força conscient que a la pràctica sovint actuava com un materialista.
Els llibres que resolgueren les meues dificultats foren Feuerbach i Anti-Duhring de Friedrich Engels, i més tard Materialisme i empiro-criticisme de V. I. Lenin. Però el progrés real de la recerca científica dels darrers quinze anys també m'ajudà enormement. Cap dels llibres que he esmentat és fàcil si hom ha sigut educat en la tradició acadèmica que es remunta a Plató i Aristòtil. Això és en part degut a que apliquen el mètode científic no sols a la filosofia sinó als filòsofs. No s'ocupen simplement de demostrar que ells són en el cert i els llurs oponents errats sinó en explicar per què, sota condicions socials particulars, tal o tal teoria és més probable que aconseguesca una acceptació àmplia. Així, a menys que hom accepte la llur teoria política i econòmica, no és probable que hi siga d'acord amb les llurs idees de la natura i del coneixement, si bé sols m'ocuparé d'aquests aspectes.
Engels i Lenin foren ferms materialistes—és a dir, creien que la matèria existia abans de la ment, i que les nostres ments reflecteixen la natura, i la reflecteixen certament fins a un cert punt. Refusaven absolutament les teories científiques habituals de l'època com relats complets o ni tan sols satisfactoris de la natura. 'L'única propietat de la matèria', escrivia Lenin, 'amb el reconeixement de la qual el materialisme es connecta vitalment, és la propietat d'ésser realitat objectiva, d'existir fora de la nostra cognició... El reconeixement d'elements immutables, la substància immutable de les coses, no és materialisme, sinó materialisme metafísic i antidialèctic... És clar que és totalment absurd que el materialisme... s'adheresca a una cosmovisió mecanicista de la matèria i no a una d'electromagnètica o qualsevol altra incommensurablement més complicada'. En escriure dels físics de la seua època, deia: 'El materialisme dialèctic insisteix en el caràcter temporal, relatiu i aproximat de totes aquestes pedres miliars en el camí del coneixement de la natura'.
La natura es troba en un estadi de flux perpetu—de fet, consisteix en processos, no en coses. Fins i tot un electró és inexhaurible—és a dir, no podem donar una descripció completa d'ell. Nosaltres els professors sempre provem de donar una descripció completa, de forma que puguem deduir tots els esdeveniments naturals d'uns pocs principis generals. Aquests intents han tingut èxit fins a un cert punt, però sempre trobam que la natura és més rica del que havíem pensat. I les propietats recentment descobertes de les coses en semblen contradiccions. Així en l'actualitat s'ha trobat que la llum i la matèria tenen dos conjunts de propietats—un que recorda el de les partícules, i un altre que recorda el de les ones. D'acord amb Engels i Lenin, les coses realment engloben una unió de contraris, la lluita entre els quals les fa inestables i resulta en el llur desenvolupament en una cosa diferent. Quan trobam 'contradiccions internes' en els nostres conceptes de les coses, les nostres ments reflecteixen la natura.
Però aquestes contradiccions internes no impliquen que la natura siga irracional. Impliquen que és inestable. Els nostres cervells són finits. La natura és probablement infinita, certament massa gran per comprendre-la. Així la nostra concepció de qualsevol fenomen material és una simplificació. Naturalment pensen en coses clarament delimitades, i per tant tendim a exagerar la llur estabilitat. Però, com més estudiam la natura, més trobam que ço aparentment estable resulta ésser el camp de batalla de tendències oposades. Els continents són el camp de lluita entre l'erosió, que tendeix a aplanar-los, i el plegament i el vulcanisme, que construeix muntanyes. Per aquesta raó tenen una història. Els animals i els vegetals mai s'adapten completament a l'ambient, com pensava Paley i com presumiblement hauria sigut si fossen fets per un creador omniscient i omnipotent. Contràriament, evolucionen perquè són imperfectes. El mateix principi val per les societats humanes.
Una de les dificultats més importants del materialisme era la percepció. Si el món consisteix d'objectes autocontinguts aïllats els uns dels altres en l'espai, com es pot formar qualsevol mena d'imatge d'ells en els nostres cervells! No hi ha prou espai en els nostres caps per establir una representació en miniatura del món exterior. El so és l'únic tret del món exterior del que coneixem més la representació en el cervell. Si col·locam un electrode en la part auditiva del còrtex cerebral d'un gat i un altre en qualsevol altra part del cos, aleshores en circumstàncies favorables si amplificam la corrent entre ells i la passam per un altaveu aconseguirem realment sentir els sons que sent el gat, o que sentiria si fos plenament conscient. El mateix experiment és força possible en un cervell humà conscient, si bé no crec que s'haja fet encara.
Això suposa que l'oïda i el nervi auditiu tenen la funció de captar perturbacions elèctriques en l'aire que percebem com a sons. En aquest cas, doncs, hi ha una imatge real del món exterior. Però com pot tindre lloc res d'això amb un objecte sòlid que veiem o sentim! Les descobertes físiques de la darrera dècada han mostrat que objectes materials ordinaris, des d'electrons en endavant, poden ésser considerats com a perturbacions periòdiques. Certament el ritme és molt més ràpid que el del so, i que possiblement no pot ésser copiat en el cervell. Però certa mena de canvis rítims del cervell, per bé que siguen molt més lents que els que reflecteixen, serien còpies si més no d'un aspecte de la matèria.
Els físics ens diuen que la freqüència de les vibracions associades amb una partícula són proporcionals a la massa, i els fisiòlegs, en estudiar els impulsos d'una fibra nerviosa des d'un òrgan final responsable de la percepció del tacte o de la pressió, es troben que la freqüència d'impulsos augmenta amb l'estímul, si bé no en una proporció exacta. No sabem encara amb detall què passa en el cervell quan sentim pressió, però és probable que s'hi apliquen lleis similars.
Tan sols som a les beceroles de la recerca necessària, però cada dia es fa més pausible que les nostres ments siguen realitats físiques influïdes per la resta del món i que hi reaccionen. Les nostres ments són processos que tenen lloc en els nostres cervells. Fins fa poc era força impossible de veure com processos que tenien lloc entre milers de milions de cèl·lules podien formar una unitat com la que trobam en la nostra consciència. Ara, però, descobrim tant en els àtoms com en les molècules propietats d'un sistema global que no pot localitzar-se en cap lloc particular d'ell. No hi ha res de místic en aquestes propietats. Poden ésser mesurades i calculades molt precisament. Són expressions del fet que els diferents constituents de la natura són molt menys aïllats del que s'havia pensat abans.
Les dificultats pel que a la veritat es compliquen pel fet que empram la paraula en almenys tres relacions ben diferents. Podem dir que una percepció o idea de la ment és certa si es correspon a la realitat externa. Si la relació entre les dues és aproximada mai no pot ésser completa, sinó que ha d'ésser prou certa per un objectiu particular. Podem dir que una còpia o imatge física és similar a l'original. O podem dir que una afirmació és certa. Aquesta afirmació pot fer-se en paraules o en altres símbols, i la lògica s'ocupa principalment de la veritat dels judicis. La llur veritat o falsedat depèn del significat dels símbols. Això és una qüestió social. Un judici és cert tan sols si hi ha qui l'entén. Si no és així és inútil. 'El ferro és més pesat que l'aigua' sols serà cert si hi ha qui entén l'anglès, encara que sols siga un antiquari. Si no fos el cas seria un frase com 'pung tuit maboruhu', que pel que sé voldria dir quelcom als homes que construiren Stonehenge, però que no és cert ni fals en l'actualitat.
És clar que els filòsofs diuen que una afirmació simbòlica és una realitat mental anomenada judici, que és independent del llenguatge. Crec que això és extremadament dubtós. Al contrari, sembla molt més probable que el llenguatge començàs amb paraules o frases dels quals els equivalents anglesos serien 'vine', 'llop', 'aixeca'l', 'estimat', etc., que no són afirmacions, ni certes ni falses. I hom pot certament pensar sense fer afirmacions o judicis, com quan hom recorda el plànol d'una ciutat i tria el camí més ràpid, o imagina quina atitud tindrà en unes determinades circumstàncies.
El gran avantatge de la teoria que els judicis són quelcom més que sentències repetides en les nostres caps és que dóna els filòsofs l'oportunitat de teoritzar sobre el pensament sense investigar la filosofia del cervell. Això els permet de dir-nos molt sobre la veritat, però ben poc sobre com l'arribam a conèixer o com hi actuam. Si prenem la idea que una afirmació ñes certa en la mesura que evoca imatges mentals que es corresponen a la realitat, i útil fins al punt que provoca accions apropiades a la situació real, haurem deixat la metafísica, i farem cara a problemes que afecten l'actuació del cervell, la història del llenguatge, i de com l'aprenem de petits, que no poden resoldre's pel pensament pur, sinó únicament per l'estudi del món real.
Per aquestes raons trob intel·lectualment satisfactori el materialisme. També crec que és útil perquè du a actuació que aprov. La humanitat fa cara a una situació ben difícil. Hem tractat amb una gran massa de problemes en el passat amb el pensament científic—és a dir, amb el pensament materialista. Provam de resoldre els nostres problemes polítics amb la crida a valors eterns. Però si començam a pensar d'una forma materialista en aquests 'valors eterns' ens trobarem que són fenòmens socials que han aparegut en els darrers milennis, degut a que els homes abandonaren la caça i es dedicaren a la ramaderia, l'agricultura i l'artesania. Així la societat esdevingué forma més complicada, i els 'valors eterns' són part de l'aparell amb el qual s'ha mantingut en funcionament. En particular són molt útils pels qui tenen una posició còmoda en l'actualitat, i que voldrien que l'ordre actual de les coses, amb unes poques modificacions, fos etern.
El pensament materialista del passat ha sigut revolucionari en els seus efectes. Ha construït la ciència natural i ha minat la religió. El mateix procés té lloc en els nostres dies. Hem d'adonar-nos que les nostres actuals idees de la societat són molt similars a la dels nostres ancestres dobre l'univers fa quatre-cents anys—tradicions irracionals que aturaven el progrés dels interessos d'una petita minoria. Aquestes idees són transformades pel pensament materialista de la història de la mateixa forma que les idees dels nostres ancestres foren transformades pel pensament materialista de la natura. La conseqüència sens dubte serà revolucionària, com ho fou en el passat. Això potser seria deplorable si la nostra societat funcionàs bé. Però funciona molt malament. Així anam probablement cap a una època incòmoda en el futur immediat, siga com siga. I com vull una societat racional que afronte els problemes actuals no sóc únicament materialista, sinó que faig ço que puc per fer materialistes les altres persones.