UNA EXPLICACIÓ DIALÈCTICA DE L'EVOLUCIÓ

(estiu del 1937)

JBS Haldane

Font: Science & Society, Volum I, Número 4, estiu del 1937.
Transcrit: per marxists.org el maig del 2002

AQUEST article necessita una disculpa prèvia. S'ha escrit a Espanya, i com l'autor pren part, per bé que molt petita, en la defensa de Madrid no és capaç de consultar gaires obres de referència. Els lectors pels quals la pràctica és tan important com la teoria hauran d'excusar qualsevol errada en les citacions.

S'accepta l'evolució d'una forma força general com un fet històric. Però alguns biòlegs i molts divulgadors de la biologia creuen que l'explicació de Darwin sobre com i per què succeí és incorrecta. Això, òbviament, és cert en un sentit. Darwin no era infalible. Però no pel fet que haguem de modificar les idees de Dalton sobre els àtoms direm que s'equivocà. Diem que no era del tot cert. I com que ningú (tret de Sa Santedat el Papa, quan parla ex cathedra sobre afers de fe o de moral) n'és sempre del tot, això no necessàriament ens ha de preocupar.

Les dificultats que es troben els biòlegs per explicar l'evolució són de dues menes. Una sorgeix de l'escala temporal. Si un paleontòleg troba cap diferència notable entre els fòssils de dos estrats, un d'ells dipositat 100.000 anys abans que l'altre, diu que l'animal en qüestió evolucionava força ràpidament. És evident per tant que el canvi produït en el laboratori en el decurs de deu anys ha d'ésser un model ben groller del canvi evolutiu, i que realment pot conduir a interpretacions errònies. És també probablement, de fet força cert, que la nostra explicació és incompleta ja que alguns processos tenen lloc amb una velocitat massa lenta com per detectar-los.

L'altra dificultat és més seriosa. Les descobertes de diferents autors semblen contradir-se greument. I aquí una visió dialèctica és essencial. “El desenvolupament és la lluita de contraris. Dues concepcions que s'han donat històricament sobre el desenvolupament són: (I) el desenvolupament com a decrement i increment, com a repetició; i (2) el desenvolupament com a unitat de contraris i llur correlació recíproca. La primera concepció és morta, pobre i eixuta; la segona és vital. És únicament aquesta segona concepció la que ofereix la clau per entendre el moviment propi de tot allò que existeix..." [1]

Si adoptem aquest punt de vista, la nostra perspectiva diferirà de la de Darwin. Darwin remarcava la variabilitat de les espècies vegetals i animals. Nosaltres hem de cercar poblacions que mostren la més petita variació possible, ja que volem saber com apareix la variació. Aquestes poblacions foren obtingudes per primera vegada, i estudiades i descrites per un contemporani de Darwin, Vilmorin, en el decurs de la seva pràctica agrícola. De fet, de Vilmorin estava massa enfeinat en obtindre llavors, amb les que va fer una fortuna considerable, que en l'explicació teòrica del seu treball, que resulta no gaire clara, i passà pràcticament desapercebuda.

Agafem una planta de blat de la que els seus ancestres han estat autofertilitzats durant vint generacions, o un parell de ratolins que siguen germans, i dels quals els ancestres hagen estat germans durant cinquanta generacions. Trobem que llur progènies són molt semblants, i que les diferències que presenten no són hereditàries. Les plantes de blat més fèrtils no donen una progènies més fèrtil que les menys fèrtils. Els ratolins de pèl clar no donen cries més clares que llurs germans més foscos.

Això a primer cop d'ull és molt paradoxal; amb tot s'adiu força amb l'explicació que de l'organisme donen els fisiòlegs que refusen el vitalisme i el mecanicisme alhora, per exemple el finat J. S. Haldane. L'organisme viu és una unió de contraris, com l'anabolisme i el catabolisme. Reacciona a canvis en l'ambient per retornar-se a la normalitat. Menja i beu per restaurar la seva condició material un cop ha fet un esforç; es desenvolupa devers una forma definida fins i tot si el curs nomal del desenvolupament ha estat afectat per una interferència externa. Cicatritza ferides, es recupera d'infeccions, etcètera. Una interferència prou gran el mata, però si no ho fa hi lluita en contra per normalitzar estructura i funció.

És clar que un grup d'organisme amb aquestes propietats podria no haver evolucionat mai. Com a molt, en differents ambients, podria haver donat lloc a races locals, que amb tot no diferirien de forma innata, sinó tan sols com a resultats dels ambients on hi viuen. I com les diferències entre membres d'una línia pura no són hereditàries, la selecció no s'hi donaria. Això ho provat repetidament la selecció artificial, i indubtablement és cert també per la selecció natural. Així quan Johannsen, en seguir de Vilmorin, donà un report complet sobre línies pures, pocs biòlegs pensaren que havia refutat el darwinisme, si bé altres (com Lotsy) passaren a defensar que la variació hereditària tan sols podria sorgir de la hibridació. Els fets són uns altres. Les línies pures contenen la seva pròpia contradicció interna, per bé que això es desenvolupa tan lentament que un granger, que tan sols ha de pensar en termes de deu anys, pot generalment menystenir-la – si bé un paleontòleg, que pensa en milions d'anys, no ho pot fer.

Per entendre com una línia pura no és eterna, hem d'examinar l'estructura íntima de la cèl·lula i veure com un organisme que s'autoregule i es reproduïsca completament és una ficció, per bé que força satisfactòria per molts propòsits. Una cèl·lula conté una gran varietat de menes de molècules orgàniques, per exemple sucres, greixos i proteïnes. Moltes d'aquestes es troben arreu; tan sols unes poques de les més simples es troben en la ingesta o transportades cap a altres òrgans. Tot just comencem a esbrinar com es fan les molècules més grans. Però en general això sembla que és un afer força complicat. Cada molècula és influïda per l'acció d'una gran varietat d'altres molècules, del grup dit “enzims”, cadascun dels quals controla una reacció química particular – de la mateixa forma que una màquina és feta d'un nombre d'altres màquines, poques de les quals, si ho fa alguna, s'hi assemblen. Així A és sintetitzat a partir dels materials de la ingesta per B, C, D, E, F, etc. I si A és un enzim pot prendre part, al costat de D, G, H, I, etc., en la síntesi de B. Així si A és alterat lleugerament en A', això causarà alguna alteració en la vida de la cèl·lula; fins i tot podria matar-la. Però llavors no produiria gaires noves molècules del tipus A'. Si en una fàbrica d'equipaments que empra els seus propis productes altereu el funcionament d'un determinat torn, produirà eines defectuoses, però no reproduirà torns amb aquest defecte particular.

Hi ha, però, un cert nombre de molècules excepcionals que, si es dóna l'ambient químic correcte, es reprodueixen. Stanley al Rockefeller Institute de Nova York n'aillà les primeres el 1935. És una proteïna, probablement una nucleoproteïna, i no mostra cap signe de vida en condicions ordinàries. Però quan la injecteu en una planta de tabac es reprodueix en una quantitat suficient com per matar la planta. És comporta com un agent infecciós. El fet que els biòlegs discutisquen sobre si aquest i altres virus són éssers vius és la millor prova que el salt entre les coses vives i les no-vives no és absolut. El fet que siga una proteïna és una primera confirmació de l'afirmació d'Engels del 1878 que deia “la vida és la forma d'existència de les substàncies albuminoses” [2] (o com escriuríem ara, de les proteïnes, per bé que tan sols d'algunes d'elles).

Ara bé en la cèl·lula normal hi ha diversos milers de molècules diferents amb la propietat de reproduir-se. Són anomenats “gens”. Sabem que es reprodueixen per la següent raó: si una cèl·lula és sotmesa a raigs X, diverses molècules en resulten danyades, i una dosi prou gran és fatal. Després d'algunes generacions cèlulars, la recuperació pot ésser completa. Però si hi ha hagut un canvi permanent es troba generalment que un gen ha resultat alterat. És a dir que el gen A s'ha transformat en A', i que es reprodueix en el futur com a A'. Els gens són massa petits per veure'ls fins i tot al microscopi, llevat de potser alguns casos, però s'ordenen en estructures visibles anomenades “cromosomes” en el nucli de la cèl·lula. Els cromosomes, que es composen de gens, comparteixen la propietat dels gens de reproduir-se. Mitjançant els raigs X es poden trencar i recombinar cromosomes, i la nova combinació, si és compatible amb la vida cel·lular i la divisió nuclear regular, es perpetua indefinidament. Si una cosa semblant té lloc fora del nucli podríem ésser capaços de produir un grup de caràcters heretats únicament per les femelles, ja que el progenitor masculí aporta la meitat del nucli de la cèl·lula i poca cosa més, mentre que el gruix de la resta prové del progenitor femení. Però ben pocs d'aquests caràcters es coneixen, i cap d'ells ha estat produït per raigs X.

Ara bé sota condicions normals els gens canvien i els cromosomes es recombinen, per bé que molt més lentament que sota un bombardeig de raigs X. Per exemple, en un dels cromosomes humans hi ha un gent la funció del qual és fer que la sang coagule ràpidament. Una vegada cada 50.000 generacions aquest gen canvia, o muta, de forma que que ja no pot realitzar la seva funció i un home que porte un gen així canviat esdevé hemofílic, la seva sang no coagula.

Aquest procés de mutació natural és estrictament accidental. Aparentment es deu a una gran concentració d'energia en un punt particular, que altera un gen o cromosoma. Un accident no vol dir que un esdeveniment no tinga causa. Vol dir que és un esdeveniment fora de control, i en aquest cas fora del control que un organisme viu pot exercir sobre els seus constituents. Si una de les bombes de Franco “made in Germany” em desintegra en lloc de destintegrar algun altre camarada abans que escriga això, serà un accident, ja que els aviadors feixistes tenen massa presa per eludir els caces lleials com per tindre molta cura en els objectius. Similarment si un gen i no un altre muta, això és un accident. Marx era molt clar quant a la importància dels accidents. “La història mundial seria, de fet, molt senzilla de fer si la lluita es realitzés tan sols amb la condició d'oportunitats favorables infalibles. Seria, d'altra banda, d'una natura mística si no els 'accidents' no hi juguessin una part. Aquests accidents cauen naturalment dins del curs general de desenvolupament i són compensats per altres accidents”. [3]

L'evolució no és “d'una natura mística”. Depèn d'accidents. En totes les espècies nombroses aquests accidents s'esdevenen prou sovint com per donar lloc a certeses estadístiques. Si el gen de l'hemofília apareix de nou com a promig una vegada cada 50.000 generacions, és gairebé cert que sorgirà entre 9.000 i 11.000 vegades entre els propers 500 milions de persones nascudes. D'altra banda, amb una espècie rara com a ara l'elefant indi, que comprèn potser sols 20.000 individus, l'atzar assumeix una gran importància.

El caràcter accidental de la mutació és clar de moltes altres formes. Gairebé totes, però no totes, les mutacions davallen l'aptitud d'un organisme respecte del seu estadi natural. Això equival a dir que els organisme són aptes per llur ambient (l'aptitud la definirem després) i qualsevol canvi degut a l'atzar és probable que siga per a pitjor. Si la mutació fos un fenomen adaptatiu com el creixement d'un múscul quan s'exerceix, com creia Lamarck, no seria el cas. La majoria de mutacions serien útils. El mateix seria cert (supòs) si la mutació fos una manifestació de la força vital (siga el que això siga). És prou natural que els biòlegs pels quals el materialisme dialèctic no significa res, o significa un arma de l'abominable Marx, no puguen entendre com les danyines mutacions poden ésser una condició pel progrés evolutiu. Per tant els hi neguen qualsevol importància.

Hem donat ara la nostra primera passa. L'organisme que es repara, que es reprodueix, és negat per accidents d'una certa mena. Ja no pot reproduir-se sense canviar-se. Però com es reprodueix en la forma canviada (diguem-ne com un ratolí blanc en lloc d'un de bru, o un blat glabre en lloc d'un de pilòs) la negació és negada. Aquest procés dialèctic rep el nom de “mutació” i condueix a variacions hereditàries dins d'una espècie. Si no el mirem dialècticament, podem considerar-lo bé patològic, bé beneficiós. De fet constitueix una unió d'aquests contraris.

Si prenem la mutació com un procés aïllat, què esperaríem d'ell? Certament no l'evolució. Diferents mutacions afectarien òrgans en diferents direccions. L'home promig pot fer-se una bona idea dels efectes de la mutació si va a una exposició de races d'aviram de luxe. Com a resultat de la mutació les plomes poden ésser de qualsevol color que vaja del negre al blanc. Poden ésser més llargues o més curts que la forma original. La cresta pot doblar-se, com a la “Sicilian Buttercup”, o reduïda a un simple botó, com a la “Malay”. El nombre de dits pot augmentar, el gall pot tindre plumatge de gallina, etcètera. Aquests canvis són deguts a nous gens que han aparegut per mutació. Altres gens produeixen efectes encara més notables, per exemples pollets amb munyons en lloc de potes, que moren molt abans d'eclosionar.

La mutació per si sola, doncs, faria que cada espècies es reduís a una col·lecció de monstres, dels quals tan sols uns pocs es preservarien vius de miracle. Tenim tota la raó de demanar-nos si això té realment una importància evolutiva. La resposta és decisivament “sí”. On dues espècies poden creuar-se, i els híbrids d'almenys un dels sexes són prou fèrils com per criar, podem analitzar les diferències interespecífiques genèticament. En tal cas, és troba generalment que gran part de la diferència entre dues espècies es deguda a un o dos gens, i que la major part de la diferència es comporta estadísticament, com si fos deguda a un nombre de gens que tingués ben poc efecte per si sol. En alguns casos, i particularment quan les espècies són molt diferents no se les pot creuar, o donen lloc a híbrids estèrils, trobem diferències d'un ordre superior al dels gens – és a dir, diferències en la disposició dels cromosomes. Com els gens de noves menes i les reordenacions cromosòmiques sols apareixen per mutació, no podem evitar d'atribuir-les una certa importància evolutiva. L'única qüestió és si ho explica tot o sols algunes de les diferències entre espècies.

L'antítesi de la mutació, que gairebé nega els seus efectes, és la selecció natural. Podem entendre-la millor si estudiem els efectes de la selecció artificial. Suposeu que comencem amb un grup de plantes de blat o de mosques, i que a cada generació criem dos-cents individus i seleccionem els deu millors, en relació a algun tret, com a pares de la propera generació. Durant les primeres cinc o deu generacions obtindrem un progrés notable. Podem augmentar el rendiment de les nostres plantes de blat, com a promig, en un 30%. Podem doblar gairebé el nombre de pèls de les nostres mosques. Darwin ho sabia. Però no sabia que després de deu o vint generacions el procés s'acaba. Comencem amb una població que contenia diversos genotips diferents – això és, dotacions de gens. Acabem amb l'eliminació de tots llevat d'aquell que millor satisfà el nostre criteri. Tenim una línia pura, i a partir d'això la selecció és inútil.

Quan aquest fet fou descobert és digué tot d'una que el darwinisme havia mort. Però aquest gat té com a mínim nou vides. Els crítics oblidaren la transformació de quantitat en qualitat. En una població prou gran, la selecció mai ens dóna una línia pura, ja que sempre apareixen nous gens per mutació abans que la selecció haja eliminat tota l'heterogeneïtat original. Així un experiment sobre una població petita pot confondre'ns si el prenem com a model del procés natural.

En la selecció artificial podem seleccionar qualsevol cosa que vulguem – per exemple, la capacitat innata de cantar, de produir molts ous, de tenir pèl llarg, de desenvolupar càncer, si bé a menys que els gens adequats hi siguen la selecció pot ésser infructuosa. Però la selecció natural selecciona un únic caràcter, allò que Darwin anomenà aptitud, però que mai definí rigorosament. Tan sols pot definir-se en termes matemàtics, i R. A. Fisher i l'autor foren els primers en fer-ho. La definició completa és complicada, però un exemple simple servirà. Considereu una població de plantes que s'autofertilitzen, com ara els pèsols espontanis, que moren cada hivers i es reprodueixen anualment de la llavor. Suposeu diversos genotips diferents, diguem-ne porpre, vermell i blanc, amb i sense circells. Ara plantem un centenar de plantes de cada tipus en un determinat ambient, comptem-les en un punt particular del cicle vital, posem l'obertura de la primera flor, i vejam quanta progènies deixen, com a promig, el mateix dia o al mateix punt de llur cicle vital l'any següent. Aquest nombre promig és l'aptitud. A llarg termini l'aptitud mitjana de qualsevol espècie és força propera a la unitat, llevat de rars període de difusió ràpida o d'extinció.

Un canvi en qualsevol qualitat pot afectar-ne l'aptitud. La fertilitat addicional ho farà, i també coses similars. Però d'altres ho fan rarament. Una gallina ferèstega que produís dos-cents ous cada anys certament no seria capaç de pujar dos-cents pollets. Tindria pitjor resultat que la mare d'una simple desena, ja que esmerçaria una gran quantitat d'aliment en ous que mai no eclosionarien. Darwin remarcà considerablement la supervivència, més que no pas la fertilitat, però un canvi en qualssevol de les dues afectaria l'aptitud.

És important assenyalar que l'aptitud s'hauria de mantindre durant moltes generacions. Els animals d'una espècie poden tindre un hàbit migratori que porte a la destrucció milions d'ells cada any. Però si com a resultat d'aquest hàbit una única femella prenyada arriba a una terra que d'altra forma seria inaccessible, la seva progènies pot colonitzar un continent sencer. Si l'hàbit és hereditari, el retindran per moltes generacions, tot i que siga desavantatjós per la gran majoria dels individus. Abans de condemnar un caràcter com desavantajós hem de considerar el seu valor, no simplement en condicions normals, sinó durant una catàstrofe que elimine la majoria dels membres d'una espècie, com un incendi forestal, una epidèmia, o un estiu o hivern molt anormals. I ens hem de demanar si és o no útil en algunes empreses perilloses, com el creuament d'un oceà.

Malauradament el mot apte s'ha emprat en molts sentits. Per exemple, podem parlar de l'aptitud pel rugbi, el servei civil o el patíbul. De vegades s'assum que l'aptitud en certa manera implica aptitud en el sentit darwinià. Si és cert que en la nostra societat anglesa actual els més estúpids tenen les família més grans, són els més aptes, ja que les mortalitats infantils no difereixen prou entre els diferents grups com per compensar les diferències en la taxa de naixements. Si la nostra societat és d'una forma que fa que les persones amb defectes mentals congènits siguen més aptes que la mitjana, això és un defecte de la nostra societat. És ridícul anomenar ineptes aquestes persones. Ho serien en un ambient diferent.

Per damunt de tot, es fa l'assumpció veritablement ridícula que certes qualitats innates capaciten llurs posseïdors per fer-se més rics sota el capitalisme, que aquestes qualitats són fortament heretables, i que tenen una relació amb l'aptitud biològica. Si és cert que l'ascens en l'escala econòmica depèn de factors hereditaris, llavors aquests factors provoquen una disminució de l'aptitud sota el capitalisme, facen el que facen en algun altre sistema. Ja que a la majoria sinó a tots els països capitalistes els rics tenen menys fills supervivents que els pobres, i per tant són menys aptes. El succés econòmic i el succés biològic s'oposen completament l'un a l'altre. Aquesta és una de les nombroses contradiccions del capitalisme.

Amb tot, la durada d'un sistema econòmic es mesura en segles, i cobreix un període negligible de la vida de l'espècie. Considerem la selecció natural com si l'observèssim en una espècies que no s'implique, com ho fa en l'home, en el canvi del seu propi ambients, o observem-la a l'home, en limitar la nostra atenció als caràcters que tenen un efecte invariable sobre l'aptitud. A cada espècie fins ara observada els monstres apareixen com a resultat de la mutació, i els gens anormals responsables són eliminats, a llarg terme, exactament amb la mateixa taxa que són produïts. Si els gens anormals són dominants, o si són lligats al sexe, són eliminats molt ràpidament. Però si són gens recessius localitzats en cromosomes ordinaris, no són eliminats fins que dos del mateix tipus apareixen plegats en un mateix individu. Així en l'home (o en qualsevol altre mamífer) l'albinisme és recessiu. Una personal normal pot portar un gen de l'albinisme, però un albí ha de rebre aquest gen dels dos progenitors. En conseqüència hi ha una immensa variabilitat en una població, deguda a gens recessius que són perjudicials en l'ambient actual, però que no necessàriament ho són en un de diferent – un fet que provà per primera vegada experimentalment Tstxetverikov.

Així com la mutació nega el caràcter fix d'una espècie, la selecció natural, en una primera aproximació, nega la negació, i aparentment tornem a on èrem abans, a una població uniforme. Per dir-ho amb altres paraules, l'evolució, com s'adonà per primera vegada Sewall Wright, és un efecte de segon ordre, degut al fet que dos processos, que a primer cop d'ull s'equilibren, no ho fan prou. Aquesta és una situació completament normal a la ciència. Considereu un procés com el de la formació d'una muntanya. El pes de les roques gairebé s'equilibra amb la pressió de l'interior de la terra. Les forces que formen les muntanyes són petites inhomogeneïtats d'aquest equilibri, o bé forces laterals. Però són massa petites per mesurar-les directament en la majoria de casos. O considereu l'evolució del sistema solar. En una primera aproximació els planetes giren en òrbites elíptiques, i la gravetat és negada per la “força” centrífuga. Aquestes òrbites evolucionem, si bé som lluny de saber com ho fan. Si la negació fos completa no evolucionarien pas. Fins i tot el creixement d'un home o d'un animal és degut al fet que l'anabolisme i el catabolisme no s'equilibren prou, si bé ací el balanç és lluny d'ésser exacte. En l'home entre un 1 i un 2% de l'energia dels aliments presos en els primers catorze anys s'usa pel creixement, mentre que en els processos evolutius que es mesuren en milions d'anys el balanç és encara més proper, i la negació gairebé completament negada.

Considerem ara l'espècie en equilibri dinàmic entre la mutació i la selecció. Així en una espècie trobarem que són prou comuns un cert nombre de gens que són lleugerament desavantatjosos en l'ambient particular que es considera, però que poden ésser avantatjosos si canvia l'ambient. Així Timoviev-Ressovskij trobà que a Drosophila melanogaster el color blanc dels ulls (associat a una manca de pigment en els òrgans interns) disminuïda la longevitat llevat d'a temperatures molt altes. Però a altes temperatures era de fet beneficiós. L'equilibri dinàmica assegura que hi haja una reserva de gens d'aquesta mena, de forma que es podria esperar que canviés força ràpida en un nou ambient.

Darwin pensava que l'evolució tenia lloc lentament i contínua, tot evitant salts violents. En això l'influïa de forma gairebé inqüestionable la situació econòmica de la seva època. En una era de mercats en expansió era natural creure en el progrés continu, i que

La llibertat lentament s'eixampla
de precedent a precedent

etcètera. Aquest optimisme fàcil avui és substituït pels intel·lectuals per la desesperança igualment fàcil d'un Spengle o un Huxley, d'una banda, o l'optimisme més inflexible dels marxistes[4] de l'altra.

És possible que la majoria de mutacions d'importància evolutiva siguen molt petites. L'òs polar blanc pot haver sorgit d'ancestres bruns o negres com el resultat d'una únida mutació. O en pot haver sorgit d'una sèrie amb un intermediari de pèl diguem-ne groc. Aquestes petites mutacions causarien ajustaments en el metabolisme més lleugers que una de gran, i això ho compensaria la selecció dels gens modificats fins que l'espècie estigués preparada per la següent passa.

Però els canvis en el nombre de cromosomes han d'ésser abruptes i, per dir-ho així, revolucionaris. Un organisme pot tindre vint-i-tres o vint-i-quatre parells de cromosomes. No pot tindre 23,317 parells o cap altre nombre intermediari. En les plantes la duplicació del nombre de cromosomes no és gens infreqüent, i ha dut sovint a la formació d'una nova espècie. Aquesta duplicació habitualment té lloc com a resultat d'una hibridació. Així les espècie d'espígols Galeopsis pubescens i G. speciosa tenen totes dues dotacions de vuit cromosomes. Llur híbrid és molt estèril, però a partir d'ell Muntzing obtingué un planta amb dues dotacions de cromosomes de cada progenitor. D'aquesta forma els cromosomes es podien aparellar, era força fèrtil, i s'assemblava molt a l'espècie Galeopsis tetrahit, amb la que es podia creuar fàcilment, si bé era estèril amb les espècies progenitores. De fet Muntzing havia obtingut aquesta espècie, i no hi havia pas dubte que aquella s'havia originat pel mateix procés. La duplicació també pot tindre lloc sense hibridació.

La nova espècie produïda en doblar el nombre de cromosomes pot estar millor adaptada que l'anterior a determinades condicions. Sovint està més adaptada al fred, i té un rang més ampli cap al nord. Ara considerem un grup de plantes d'una illa on el clima gradualment es refreda. Cada pocs anys es produeix una planta amb un nombre doblat de cromosomes. És menys apte que les veïnes, i la seva progènies mor aviat. Però a mesura que el clima es fa més fred sorgeix una situació revolucionària. L'aptitud dels dos tipus esdevé igual, i lluiten sense treva. Un major descens de la temperatura assegura la victòria del nou tipus.

Més dràstics són encara els canvis que es produeixen en una planta quan sols alguns dels cromosomes es doble, de forma que en lloc de AABBCCDDEEFF tenim AAAABBBBCCDDEEFF. En aquests casos tampoc l'evolució no és gradual.

Una altra mena de situació revolucionària sorgeix com a resultat de mutacions genètiques. Suposem que dos nous gens sorgeixen freqüentment per mutacions, cadascun dels quals davalla l'aptitud, mentre que els dos conjuntament l'eleven. Cadascun per si sol empitjora. Els dos plegats milloren. (Això és un cas hipotètic; en els casos observats on dos gens davallen l'aptitud per si sols i la pujen plegats, no entenem com interactuen).

Ara suposem que cada gen és recessiu, i que té una freqüència d'un cada cent. Els homozigots recessius tindran una freqüència d'un cada deu mil, i els dobles recessius una freqüència d'un cada cent milions. Fins i tot si aquest és molt apte, serà molt estrany que provoque que els gens difonguen, donada la selecció adversa exercida sobre els recessius simples, que són deu mil vegades més habituals. Amb tot la població és potencialment inestable.

La situació revolucionària de fet pot sorgir probablement de dues formes. En una petita població, aïllada geogràficament, i on tots dos gens són prou freqüents hi pot prevaldre el doble mutant. O per una reordenació cromosòmica que deixe junts tots dos gens de forma que puguen actuar com una unitat. En tots dos casos el nou tipus tindrà una oportunitat de bandejar l'antic.

En reconeixement a Darwin hem d'admetre que el registre fòssil és principalment de canvis lents, fins i tot entre aquelles espècies que han estat prou comunes per deixar grans nombres de fòssils, aquests canvis abruptes no semblen haver estat gaire freqüents. La raó probable d'això la veurem després.

Considerem-hi ara la natura de l'aptitud amb més gran detall. Un determinat canvi hereditari pot tindre dos efectes (òbviament no mutuament exclusiu i ni tan sols completament diferenciables). Pot fer que un organisme siga més apte en relació amb el seu ambient de natura inorgànica i amb altres espècies. O pot fer-lo més apte en relació amb els seus veïns, els membres de la seva pròpia espècie. En un altre lloc he anomenat aquests canvis increments en l'aptitud absoluta i relativa. Uns pocs exemples ho deixaran més clar.

Suposem que una planta desenvolupa un sistema radical més profund. Això permetrà que els seus descendents visquen en un sòls més sec, i que si no hi ha cap pèrdua pel que fa a altres aspectes, aquests descendents cobriran una àrea més gran. Suposem ara que una planta d'una espècie de fecundació creuada que normalment és completament fertilitzada produeix més pol·len, o grans de pol·len amb tubs que creixen més ràpidament cap a l'estil. Aquesta planta tindrà succés en ferilitzar una major proporció dels veïns que la mitjana. Si aquesta característica és heretable es difondrà per tota l'espècies. Però com a resultat d'això l'espècie no necessàriament pujarà en nombre. No serà més apte. Podria ésser-ho menys, ja que una quantitat innecessària de material es transformada en pol·len en lloc d'en llavors, arrels, branques o fulles. Bona part de l'evolució que ha produït flors de colors ha estat deguda a la selecció d'aptitud relativa més que no pas d'absoluta. Aquestes estructures són els exemples suprems de la publicitat en organismes prehumans. En advertir llur gènere a les abelles les plantes competeixen amb els membres de la pròpia espècie. Però, com els anuncis que són tan característics del capitalisme, aquestes probablement representen un malbaratament de material que es podria haver emprat d'una altra forma.

O considerem-hi una espècie de peix. Pot desenvolupar una adaptació que l'induïsca a menjar la larva d'una espècie d'insecte fins llavors indemne. O pot desenvolupar l'hàbit de menjar-se les cries de la pròpia espècie. Això pot ésser una font considerable d'aptitud per uns pocs primers membres dels que la practiquen. En una població d'un milió de peixos els primers pocs caníbals rarament es menjaran les cries pròpies, la qual cosa extingiria el gen del caniblaisme. El gen del canibalisme sempre donaria als portadors un lleuger avantatge en la competència i tendirien a difondre's. Però el resultat final seria davallar l'aptitud de l'espècie. És clar, però, que en una població petita i aïllada és menys probable que difonga un gen del canibalisme.

Veiem doncs que l'aptitud pot disminuir com a resultat de la selecció dels més aptes. Aquest resultat de fet el trobarem de forma característica en les espècies amb succés. Quan l'espècie és rara, la lluita per la vida és una lluita amb l'ambient. Quan esdevé comuna, és principalment una lluita dins de la mateixa espècie. Aquesta segona lluita de vegades conduirà a la selecció de factors valuosos. Però molt més sovint comportarà una menor aptitud. A més, en una espècie nombrosa les situacions revolucionàries que apareixen per l'aïllament de petits grups seran infreqüent, i així tendirà a enlentir el procés evolutiu en evitar determinades menes de canvi sobtat.

De fet una espècie amb succés tendeix a desenvolupar contradiccions internes. Ara ja es pot entendre per què grups dominants del passat, com els dinosaures i el titanoteris, no han deixat descendència. Característicament es feren més i més grans fins que s'extingiren. El simple tamany pot ésser una avantatge en la lluita intraespecífica, especialment en la lluita per l'aparellament. No necessàriament té cap valor en la lluita amb l'ambient.

En aquest nivell la lluita entre individus es transforma en una lluita entre espècies. I aquest és una lluita que dóna preferències al caràcter d'ordre superior, si més no en els animals. Una espècie que no es deixe dur per la competència sense restriccions és menys probable que perda aptitud que una que ho faça, tot i que totes dues tinguen succés i es multipliquen.

En l'home, si el nostre coneixement fos correcte, hauríem de distingir els gens segons tres tipus diferents d'efectes quan són substituïts. Els gens alternatius que ocupen el mateix lloc d'un cromosoma reben el nom d'“al·lelomorfs”. En primer lloc, els gens que afavoreixen el succés econòmic; en segon lloc, els gens que afavoreixen una major aptitud individual, i per tant succés biològic; i en tercer lloc els gens que afavoreixen un creixement en l'aptitud de l'espècie. En cada cas hem d'esperar que els gens que són avantatjosos en un ambient seran desavantatjosos en un altre. Hem de recordar a més que l'espècie humana transforma el seu ambient, de forma que l'aptitud no és gens absoluta.

Al contrari, la llibertat és el reconeixement de la necessitat. De moment és força probable que els gens més útils per a l'espècie humana en general siguen els que causen anormalitats espectaculars, com l'hemofília, l'albinisme o l'atrofia òptica, i que així ens forcen a investigar les lleis de la genètica, per tal d'assolir l'alliberament dels nostres descendents de l'obediència a aitals lleis.

En el moment actual tenim algunes petites proves[5] sobre l'herència de determinades predisposicions lligades a un succés econòmic individual sota el capitalisme, i a la pèrdua d'aptitud que comporta aquest succés. Els eugenistes capitalistes assumeixen sense qüestionar-ho que aquesta predisposició és desitjable des del punt de vista de l'espècie. Es podria argumentar que els gens que són eliminats en la burgesia predisposen a l'agressivitat alhora que a la intel·ligència, i que en aquest moment que la nostra espècie pot funcionar amb menys gens que predisposen a l'agressivitat innata, si és que existeixen. Amb tot, la qüestió global de l'efecte evolutiu de la lluita de classes rarament s'ha plantejat. I és improbable que reba una resposta imparcial fins que la lluita de classe haja estat liquidada.

Sóc del tot conscient de les mancances del següent esquema. Hi he distingit tres tríades hegelianes:

Són perfectament conscient que aquestes representen una determinada abstracció de la realitat. Així la selecció afecta probablement la taxa de mutació. Una espècie animal altera el seu ambient fins a cert punt, i l'espècie humana ho fa fins a un gran extrem. Així el procés evolutiu afecta per si mateix l'ambient, que al seu torn en determina direcció. Amb tot, esper haver mostrat que el materialisme dialèctic ens forneix amb una arma ben poderosa per la interpretació dels fets biològics. Pot ésser que alguns teòrics de la Unió Soviètica hagen provat d'aplicar la dialèctica a problemes científics on s'adiuen més formes lògiques més simples. En canvi, a altres països això no s'ha portat prou lluny.

Alguns escriptors, inclosos biòlegs com Hogben, si bé expressen una certa simpatia pel marxisme, no n'han emprat els elements que deriven de Hegel. He provat de mostra que, si més no a la biologia, la tècnica intel·lectual de Marx, Engels i Lenin afavoreix un pensament clar.

Footnotes

[1] V. I. Lenin. Materialism and Empirio-Criticism (New York, l927), p. 524.

[2] Anti-Duhring, (International Publishers, New York), p. 94.

[3] Letter to Kugelmann, April 17, 1871.

[4] Cal recordar que un dels primers anglesos morts en la lluita per la democràcia espanyola fou Cornford, nét de Charles Darwin, i comunista.

[5] Aquesta prova és molt menys convincent d'allò que generalment es creu.

Vegeu les respostes a aquest article d'A.P. Lerner i la contesta final de Haldane