Font: Article (Daedalus,
or, Science and the Future) presentat a Heretics, Cambridge, el 4
de febrer del 1923;
Transcripció: Cosma Rohilla Shalizi, 10
d'abril del 1993,
http://www.santafe.edu/~shalizi/Daedalus.html;
HTML: per
marxists.org el maig del 2002. Traducció de marxists.org el
novembre del 2004.
He ampliat certes parts d'aquest article d'ençà que el vaig llegir. Probablement ha perdut qualsevol unitat que hagués pogut posseir abans. Se'm criticarà per haver posat un èmfasi indegut en certs temes desplaents. Això és necessari si es vol induir la gent a pensar-hi, i tota la tasca d'un professor universitari és induir la gent a pensar.
Mentre sec a escriure aquestes pàgines puc veure davant meu dues escenes de la meua experiència en la darrera guerra. La primera és una visió d'una batalla oblidada del 1915. Té un curiós regust d'una pel·lícula cinematogràfica més aviat dolenta. En mig d'un esclat de pols i de fumeres hi apareix, força sobtadament, unes grans masses negres i grogues de fum que semblen arrencar la superfície de la terra i desintegrar les obres de l'home amb un odi gairebé visible. Formen la part principal del quadre, però a mitja distància hom hi pot veure unes poques figures humanes, d'aparença irrelevant, i aviat n'hi ha menys. Costa de creure que són els protagonistes de la batalla. Hom triaria més aviat aquestes enormes i denses masses negres i olioses que són molt més aparents, i suposaria que els homes són en realitat els llurs sirvents, i que juguen un paper poc lluent, subordinat i fatal en el combat. És possible, després de tot, que aquesta idea siga correcta.
Si hagués tingut el privilegi de veure una batalla tres anys després, l'aspecte general hauria sigut ben similar, però hi hauria hagut menys homes i més explosions. Probablement hi hauria hagut, però, un únic i important afegit. Llavors els homes haurien fugit, amb un terror boig als ulls, de gegantines erugues d'acer, que deliberadament, incansable i exitosa els perseguirien.
L'altra imatge és la de tres europeus a Índia que miren un gran nou estel a la via làctia. Aquests eren aparentment tots els convidats a un gran ball interessats en aquestes coses. Entre els qui eren mínimament competents com per formar-se idees quant a l'origen d'aquesta explosió cosmoclàstica, la teoria més popular l'atribuïa a una col·lisió entre dos estels, o entre un estel i una nebulosa. Sembla, però, que hi ha si més no dues alternatives possibles a aquesta hipòtesi. Potser fou el darrer judici d'un món inhabitat, potser un experiment massa exitós en radioactivitat induïda per part d'alguns dels habitants. I potser també aquestes dues hipòtesis són idèntiques, i allò que observàvem aquell vespre era la detonació d'un món on massa homes havien eixit a mirar els estels quan haurien d'haver ballat.
Aquestes dues escenes suggereixen, molt breument, una part del cas contra la ciència. Ha alliberat la humanitat del ventre de la matèria un demiürg que ja comença a girar-se contra ella, i que pot en qualsevol moment llençar-lo a un buit sense fons? O és correcte la visió encara més horrible de Samuel Butler, on l'home esdevé un simple paràsit de la maquinària, un apèndix del sistema reproductiu d'enormes i complicats enginys que usurpen progressivament les seues activitats, i acaben per fer-lo fora del domini d'aquest planeta? És la ment mecànica dedicada al treball repetitiu l'objectiu i l'ideal a on tendeix la humanitat? Potser un repàs de la tendència actual de la ciència pot il·luminar aquestes qüestions.
Però primer podem considerar per un moment la qüestió de si hi ha cap esperança d'aturar el progrés de la recerca científica. És després de tot una forma ben recent de l'activitat humana, i una protesta prou universal de la humanitat seria capaç d'aturar-la fins i tot ara. A l'edat mitjana l'opinió pública la va fer tan perillosa com per fer-la pràctica impossible, i m'inclin a sospitar que el senyor Chesterton, per exemple, no sentiria aversió per una repetició d'aquesta situació. El desaparegut senyor Joseph Reinach, un pensador capaç i no del tot antiliberal, ho defensava públicament.
Crec, però, que mentre continue els nostres actuals sistemes econòmic i nacional, la recerca científica té poc a tèmer. El capitalisme, per bé que no sempre done a l'obrer científic un salari per viure, sempre el protegeix, en ésser un de les oques que produeix ous d'or per a la seua taula. I el nacionalisme competitiu, encara que es previnga completament o en part la guerra, difícilment abandonarà els avantatges nacionals sorgits de la recerca científica.
Si miram a l'altra alternativa més probable la perspectiva és ben poc més esperançadora. En aquest país el partit laborista és l'única organització política que inclou l'impuls de la recerca en el seu programa oficial. De fet pel que fa a la recerca biològica el laborisme podria resultar un millor patró que el capitalisme, i hi ha pocs dubtes que seria igualment amistós amb la recerca física i química si aquestes duguessen immediatament a una reducció d'hores més que no pas a la desocupació. En particular hi ha potser raons a pensar que aquesta forma de sentimentalisme que obstaculitza la recerca mèdica en aquest país amb la legislació tindria menys probabilitats per florir amb un partit laborarista fort i segur de la mena australiana que no pas amb partit amb membres que gaudeixen del lleure que sembla necessari pel desenvolupament d'aquests luxes emocionals.
És clar que és possible que la civilització puga ensorrar-se per tot el món com hi ha fet en parts de Rússia, i la ciència amb ell, però un fet així, amb tota probabilitat, tan sols ajornaria el problema per un milers d'anys. I fins i tot a Rússia no hem d'oblidar que la recerca científica de primera línia encara és en marxa.
S'ha suggerit la possibilitat—no sé com de seriosament—que el progrés de la ciència pot cessar per la manca de nous problemes per investigar. El senyor Chesterton a The Napoleon of Notting Hill, un llibre escrit fa quinze anys si fa no fa, profesitzava que la cabrioleta hansom encara existiria durant cent anys més degut a l'esgotament de la invenció. En sis anys hi havia una cabrioleta hansom en un museu, i ara aquell romàntic però endarrerit vehicle és un record com el trirem, el velocíped i el bipla de Voisin del 1907. No suggeresc que el senyor Chesterton siga arrossegat—un Hèctor ben pesat—rera la cabrioleta hansom, però mantinc que, en la mesura que afirma ésser un profeta més que no pas la veu d'un que crida en la foresta, el podem considerar negligible pels fins de la nostra discussió. Mostraré breument com de lluny d'ésser completada és qualsevol branca de la ciència en l'actualitat.
Però, abans, uns mots sobre el senyor H. G. Wells no serien fora de lloc. El propi esment del futur ens el suggereix. Hi ha dos punts que voldria fer sobre el senyor Wells. En primer lloc, considerat com un profeta seriós, en oposició a romàntic fantasiós, és particularment modest. El 1902, per exemple, en un llibre anomenat «Anticipations», donava com a opinió personal que el 1950 hi hauria màquines voladores més pesades que l'aire capaces d'ús pràctic en la guerra. Aquesta deia, era la seua pròpia opinió, per bé que era ben conscient que provocaria un ridícul considerable. Em propòs en aquest article de no fer cap profecia més agosarada.
El segon punt i més important és que avança el temps en una generació. Quan es formaven les seues idees científiques, l'aviació i la radio-telegrafia, per exemple, eren problemes científics, i el centre de l'interès científic encara rau en la física i la química. Ara aquests són problemes comercials, i crec que el centre de l'interès científic rau en la biologia. Potser passarà una generació, i les idees expressades en aquest article apareixeran tan modestes, conservadores i poc imaginatives com moltes del senyor Wells avui.
Tan sols tractaté molt breument el futur de la física, ja que el subjecte és inevitablement tècnic. En l'actualitat la teoria física és en un estat de profund suspens. Això es deu principalment a Einstein—el més gran jueu de Jesús ençà. No tinc pas dubte que el nom d'Einstein serà encara recordat i reverenciat quan Lloyd George, Foch i William Hohenzollern compartesquen amb Charlie Chaplin aquell ineluctable oblit que espera a la ment poc creativa. Confii que se'm podrà excusar si depàs la qüestió estricte del meu tema i afegesc els meus comentaris a les força nombrosos falsos enunciaments de les idees d'Einstein que han aparegut durant els darrers anys.
Sempre d'ençà de l'època de Berkeley ha sigut habitual per la majoria de metafísics proclamar la idealitat del temps, de l'espai o de tots dos. Però aviat aclareixen que malgrat això, els temps continuarà sense esperar ningú, i l'espai a separar amants. Les úniques conseqüències pràctiques que extrauen generalment és que les llurs pròpies idees ètiques i polítiques són en certa forma inherents a l'estructura de l'univers. La demostració o refutació experimental d'aquestes deduccions és difícil, i—si la darrera guerra es pot considerar com una refutació experimental de certes conviccions polítiques de Hegel—costosa i insatisfactòria.
Einstein, lluny de deduir un nou decàleg, s'ha contentat amb deduir les conseqüències en l'espai i el temps de la llur pròpia idealitat. Aquestes són majoritàriament massa petites com per mesurar-les, però algunes, com la desviació de la llum pel camp gravitatori solar, són susceptible de verificació, i s'han verificat. La majoria dels homes de ciència es veuen ara obligats per les proves d'aquests experiments a adoptar una forma ben extrema d'idealisme kantià. El ding-an-sich kantià és una varietat diferenciable tetradimensional i eterna que percebem com a espai i temps, però què consideram com a espai i què com a temps és més o menys aleatori.
És potser interessant d'especular amb les conseqüències pràctiques de la descoberta d'Einstein. No dubt que el creuran. Un profeta que pot donar signes en els cels sempre és cregut. Ningú no qüestionà mai seriosament la teoria de Newton després del retorn del cometa Halley. Einstein ens ha dit que l'espai, el temps i la matèria són ombres de la cinquena dimensió, i els cels n'han declarat la glòria. Com a conseqüència l'idealisme kantià esdevindrà la hipòtesi bàsica de treball del físic i finalment de tots els homes educats, de la mateixa forma que el materialisme després de l'època de Newton. Potser no ens diem materialistes, però interpretam les activitats de la lluna, del Tàmesis, de la grip i dels avions en termes de matèria. Els nostres ancestres no ho feien ni, amb tota probabilitat, ho faran els nostres descendents. El materialisme (siga conscient o subconscient, això no importa gaire) de les darreres generacions ha dut a diversos resultats d'importància pràctica, com la higienització, el socialisme marxià, i el dret d'una persona acusada a aportar proves en favor propi. El regne de l'idealisme kantià com a hipòtesi bàsica de treball, primer de la física, i després de la vida quotidiana, durarà amb tota probabilitat uns segles. A la fi d'aqueixa època es farà un pas endavant similar. Einstein mostrà que l'experiència no es pot interpretar en termes d'espai i temps. Aquest éra un fet ben conegut, però en la mesura que l'espai i el temps no es trenquen en la llur pròpia esfera espacial, la d'explicar els fets del moviment, els físics continuaran a creure-hi o, en tot cas, cosa que és molt més important, a pensar-hi per motius pràctics.
Vindrà, però, un temps (segons crec) on la fisiologia envairà i destruirà la física matemàtica, com la darrera ha destruït la geometria. La hipòtesi bàsica i metafísica de treball de la ciència i la vida pràctica serà llavors, crec, quelcom com l'activisme bergsonià. No suggeresc ni per un moment que tal o tal sistema metafísic té cap possibilitat de finalitat.
Mentres, som davant d'uns segles durant els quals moltes activitats pràctiques es realitzaran probablement damunt una base, no materialista, sinó d'idealisme kantià. Com afectarà això les nostres maneres, morals i polítiques? Francament no ho sé, per bé que crec que l'efecte serà tan gran com el de l'obra de Newton, que creà la majoria de les forces intel·lectuals del segle XVIII. Els Condorcet, Bentham, i Marx del futur crec que seran tan implacablement crítics de la metafísica i de l'ètica del llur temps com els llurs predecessors, però no n'estic tan segur que ho siguen de les pròpies; els hi mancarà un cert toc de pes que observam en l'utilitarisme i el socialisme. Reconeixeran potser que en l'ètica com en la física, hi ha per dir-ho així una quarta i una cinquena dimensions que mostren efectes que, com les perturbacions del planeta Mercuri, difícilment són detectable ni en una generació, però potser amb el curs dels temps són tan importants com els fenòmens tridimensionals.
Si la hipòtesi quàntica s'adopta generalment caldran canvis encara més radicals en el nostre pensament. Però crec que és prematur fins i tot de suggerir-ne la direcció en l'actual estadi insatisfactori de la mecànica quàntica. Potser que, com Poincaré (l'altre Poincaré) suggeri ens veurem forçats a concebre tots els canvis com una sèrie de clics, i tot l'espai com a punts discrets. Tot i així potser és segur dir que un millor coneixement de la radiació ens permetrà de produir-la d'una forma més satisfactòria que la possible en l'actualitat. Gairebé totes les nostres fonts actuals de llum són cossos calents, el 95% de la radiació dels quals és invisible. Encendre una bombeta com a font de llum és gairebé un malbaratament d'energia com cremar la casa per rostir un porc. wn one's house to roast one's pork. És una profecia força segura dir que en 50 anys la llum costarà una cinquena part del seu preu actual, i que ja no hi haurà nits a les nostres ciutats. L'alternança del dia i la nit és un obstacle a la llibertat de l'activitat humana que ha de deixar pas a altres obstacles espacials i temporals. A llarg termini crec que allò que la física aplicada pot fer per nosaltres és abolir aquests obstacles. Ens permet de posseir més, viatjar més, i comunicar més. No provaré de predir amb detall els futurs desenvolupaments del transport i la comunicació. Tan sols els limita la velocitat de la llum. Treballam vers una situació on qualssevol dues persones de la terra seran capaces de fer-se completament presents entre si en no pas menys d'1/24 de segon. Mai no ho assolirem, però aquest és el límit a on podem apropar-nos indefinidament.
Els desenvolupaments en aquesta direcció tendeixen a unir més i més la humanitat, a fer la vida més i més complexa, artificial i rica en possibilitats—augmentar indefinidament els poders de l'home per bé i per mal.
Però hi ha dos prerequisits per tot progrés d'aquesta mena, és a dir l'aport continu d'energia humana i mecànica. Com més s'entrelliguen les indústries, de forma que la trencadissa d'una paralitzaria una dotzena de l'altres (i aquesta és la situació cap a on anam ràpidament), l'ideal dels dirigents de la indústria, sota qualsevol sistema econòmic, s'adreçaran com més va menys a l'augment indefinit de la producció en els intervals entre aquestes trencadisses, i més i més a una producció estable i regular, ni que siga al preu de reduir els beneficis i el producte quan la indústria funciona amb normalitat. És ben possible que el propi capitalisme demane que el control de certes indústries clau es lliure completament als treballadors d'aquestes indústries, senzillament per tal de reduir-ne el nombre de vagues esporàdiques. I mentre el progrés industrial continue un nombre més i més gran—potser la majoria—de les indústries esdevindran indústries clau. La solució bé pot ésser completament diferent—bé podem veure un retorn al feudalisme. Però probablement el problema es resoldrà. Aquesta visió pot semblar optimista, però és més factible que la tesi alternativa que podem enunciar breument així: «Cap societat humana mai no reeixirà en produir una organització estable on la majoria de la població tinga ocupació més que amb l'agricultura, la ramadera, la caça o la pesca». Calgueren milers d'anys per produir la societat agrícola estable que forma la base de la vida europea i la moral de la qual som massa proclius a veure-la com a veritats eternes. Caldria un període més breu per l'evolució d'una societat industrial estable. La gent que ho faça hereterà la terra. En resum, crec que el progrés de la ciència farà en darrer terme la injustícia industrial tan autodestructiva com ara fa amb la injustícia internacional.
Pel que fa a l'aport d'energia mecànica, és axiomàtic que l'esgotament del nostre carbó i dels camps petroliers és cosa tan sols de segles. Com que sovint s'ha assumit que el llur esgotament duria al col·lapse de la civilització industrial, potser se'm perdonarà si donc part de les raons que em duen a dubtar d'aquesta afirmació.
L'energia hidràulica no és, crec, un substitut factible, si atenem a la baixa quantitat, a la fluctuació estacional i a la distribució esporàdica. Potser, però, pot desplaçar el centre de la gravetat industrial a les serralades de més cabal com les estribacions de l'Himalaia, la Colúmbia Britànica i Armènia. Finalment haurem de dependre d'aquests fonts intermitents però inesgotables d'energia, el vent i la llum solar. El problema és simplement emmagatzemar-ne l'energia en una forma tan escaient com el carbó o el petroli. Si un molí de vent al patí del darrere a hom li pogués produir una bona quantitat diària de carbó (i pot produir-ne l'equivalent en energia), les nostres mines de carbó les hauríem de tancar demà. Fins i tot demà es podria inventar una bateria barata, segura i duradora d'emmagatzematge, que ens permetria transformar l'energia intermitent del vent en energia elèctrica contínua.
Personalment crec que en quatre-cents anys la qüestió energètica a Anglaterra es podria resoldre una mica així: el país seria cobert de rengles de molins de vent metàl·lics que fessen anar motors elèctrics que alhora subministrassen corrent a un voltatge molt alt a grans vies elèctriques. A una distància adient hi hauria gran estacions energètiques on durant l'època de vents l'energia excedentària seria emprada per a la descomposició electrolítica de l'aigua en oxigen i hidrogen. Aquests gasos serien liquats i guardats al buit en enormes reservoris estancs, probablement soterrats. Si aquests reservoris són prou grans la pèrdua de líquid degut a entrades de calor no seria gran; així la proporció que s'evaporaria diàriament d'un reservori de 100 iardes quadrades i de 60 peus de profunditat no seria ni una mil·lèssima de la pèrdua d'un tanc que mesuràs dos peus per banda. En temps de calma, els gasos es recombinarien en motors d'explosió que fessen anar dinamos que produissin energia elèctrica una vegada més, o més probablement en cèl·lules d'oxidació. L'hidrogen líquid és pes per pes el mètode més eficient conegut d'emmagatzemar energia, ja que dóna per lliura unes tres vegades més calor que el petroli. D'altra banda és molt lleuger, i volum per volum té tan sols una tercera part de l'eficiència del petroli. Això, però, no n'impediria l'ús en avions, on el pes és més important que el volum. Aquests enormes reservoris de gasos liquats permetrien l'emmagatzematge de l'energia eòlica, de forma que es pugués esmerçar en la indústria, el transport, la calefacció i l'enllumenat, a voluntat. Els costos inicial seran ben considerables, però les despeses de manteniment serien inferiors a les del nostre sistema actual. Entre els seus avantatges més obvis hi ha el fet que l'energia serà tan barata en una part del país com en l'altra, de forma que la indústria es descentralitzaria enormement; i no es produirien ni fum ni cendres.
És en unes línies semblants, crec, que es resoldrà el problema. És essencialment un problema pràctic, i l'esgotament dels nostres camps de carbó forniran l'estímul necessari per la seua solució. Fins i tot ara potser Itàlia podria assolir una independència econòmica amb la despesa d'uns pocs milions de lliures en la recerca de les línies indicades. Podria afegir entre parèntesis que, per raons termodinàmiques que amb prou feines puc resumir breument, no crec gaire en la possibilitat comercial de la radioactivitat induïda.
Abans d'entrar a la part principal del meu tema m'agradaria de considerar molt breument la influència en l'art i la literatura de la nostra conquesta gradual de l'espai i del temps. Crec que la culpa de la decadència de determinades arts cau principalment en la deficient educació dels artistes. Un artista ha de conèixer el seu tema. En l'actualitat ni un sol poeta competent i ben pocs pintors i gravadors de fora de l'Escola de Glasgow entenen la vida industrial, i crec que tan sols hi ha un arquitecte d'una certa originalitat real que entén les possibilitats del ferro. No en sé el nom, però produí a Soissons abans de la guerra un mercat amb la dignitat i gosadia d'un antic temple egipci. Si sabés que se li ha confiat la reconstrucció de Soissons, no podria lamentar-ne la destrucció.
Ara bé, si volem poetes que interpreten la física com feren Milton i Shelley (Shelley i Keats foren els darrers poetes anglesos que eren completament al dia en coneixement químic), hem de veure com els nostres possibles poetes són instruïts, com ho eren els llurs mestres, en ciència i economia. Sóc absolutament cert que la ciència és molt més estimulant a la imaginació que els clàssics, però els productes d'aquest estímul no es veuen normalment perquè els científics com a classe són desprovist de cap percepció de la forma literària. Quan es poden expressar tenim un Butler o un Norman Douglas. No serà fins que els nostres poetes siguen de nou extrets de les classes educades (parl com a científic) que arribaran a l'home mitjà en mostrar-li la bellesa en la pròpia vida de la mateixa forma que Homer i Virgili arribaven als pinxos de carrer que en gargotaven els versos en els murs de Pompeia.
I si hem d'educar els nostres poetes i artistes en la ciència, hem d'educar els nostres patrons, treball i capital, en l'art. Personalment crec que en podem esperar molt de tots dos. La idea del capitalista d'art en la indústria en l'actualitat tendeix a limitar-se a pintar franges verdes i blanques en la façana de les fàbriques en certs casos. Aquesta és una mena primitiva de decoració però hi té, crec, les arrels de la qüestió. A la llarga qualcú pot descobrir que els frescs dins una fàbrica augmenten l'eficàcia mitjana del treballador un 1,03% i l'art esdevindrà una vegada més una proposta comercial. Fins i tot ara es descobreix que la publicitat artística sovint és rendible. Similarment no dubt que el treball arribarà a trobar que no pot viure tan sols de pa (o hauríem de dir, de pa i cervesa). Però amb prou feines s'hi pot esperar que faça aquesta descoberta fins que no s'assegure el seu accés al pa i a la cervesa.
La química aplicada no ha introduït en la vida humana cap novetat radical de la importància del motor de combustió o del telègraf. Ha augmentat enormement la producció de diversos tipus de substàncies, sobretot de metalls. Però hi havia explosius, tints i fàrmacs abans que la química fos una ciència, i el seu progrés en les línies actuals alterarà la vida principalment d'una forma quantitativa. Potser els problemes més grans que té en la metal·lúrgia són l'ús de minerals de ferro de poca riquesa, i l'obtenció d'alumini d'argiles, que conté fins a un 24% d'aquest metall. No crec que fins i tot quan això s'assolesca l'alumini faça fora el ferro i l'acer com aquests feren fora el bronze i la pedra, però ell i els seus aliatges prendran segurament el segon lloc, i possiblement el primer, dels metalls industrials. Hi ha una certa esperança, per bé que la tem menys, que una producció a gran escala del perfum puga constituir la base d'una reeducació del nostre olfacte més aviat rudimentari, però les possibilitats més interessants de la invenció química són molt clarament en la química biològica, i per les següents raons.
Les substàncies desitjables cauen en general en dues classes. Les primeres són desitjables per les llurs propietats físiques o químiques, per exemple el ferro, la fusta o el vidre, que utilitzam com a part de sistemes com focs, habitatges o navalles, que ens procuren certs beneficis. Les segones són desitjables en raó de les llurs propietats fisiològiques. Aquestes substàncies inclouen els aliments, les begudes, el tabac i els fàrmacs. Les colors i les olors ocupen una posició intermèdia. La vàlua d'aquesta segona classe de substàncies resta en una relació força especial amb l'organisme humà que depén de la forma més íntima de la constitució del segon, i que no s'ha explicat del tot en termes físics i químics. Per exemple els focs es poden fer de carbó o de turba per comptes de llenya, però cap altra substància química té el mateix efecte que l'aigua o l'alcohol. Així si no és que una substància química té noves propietats fisiològiques la seua producció servirà simplement per millorar o per fer possible una aplicació l'utilitat de la qual rau en l'esfera de la física aplicada. En temps històrics dues i tan sols dues substàncies de la segona classe s'han fet d'ús universal a Europa, és a dir la cafeïna i la nicotina, que foren introduïdes en aquest país en els segles XVI i XVII. Hi ha d'altres d'importància immensa, com el cloroform i la quinina però l'ús no n'és universal. Però el cafè, el tè i el tabac, amb l'alcohol, són una part tan normal de la vida com el menjar i l'aigua. No hi ha cap raó per suposar que la llista d'aquestes substàncies s'esgote. Durant la guerra Embden {1} el professor de fisiologia de la Universitat de Frankfurt descobrí que una dosi d'uns 7 grams de fosfat àcid de sodi augmentaven la capacitat humana de fer un treball muscular perllongat en un 20% i probablement ajuda en el treball mental perllongat. Es pot prendre durant períodes molt llargs. Un grup de miners de carbó en prengué durant nou mesos amb efectes ben grans en la llur producció. No té efectes secundaris com l'alcohol, i hom no pot prendre cap sobredosi seriosa ja que simplement actua com a purgant. (Certes Stosstruppen en reberen massa!) Milers de persones a Alemanya en prenen habitualment. És possible que puga esdevindre una beguda tan normal com el cafè i el tè. Costa 1/9 per lliura, o 1/3d. per dosi.
La gran majoria de substàncies químiques amb propietats fisiològiques no són adients per l'ús quotidià com l'oli de ricí, o en són perilloses com la morfina; probablement no n'hi ha cap que no tinga efectes dolents en certs casos. Les que són susceptibles d'ús quotidià són de la més gran importància social. El tabac té uns efectes lleugers però definits sobre el caràcter. Les coffee-houses de Londres en els segles XVII i XVIII i els cafès de l'Europa moderna eren i són influències civilitzadores de valors incalculable. Però aquestes substàncies són profundament nocives per un cert tipus de ment. Potser seria fantasiós suggerir que sir Walter Raleigh degué la mort en part al refús del seu sobirà al tabac. Però si no n'és el proto-màrtir és si més no probable que més hagen mort per fumar tabac a mans dels sikhs, dels senussistes i dels wahabistes, les religions dels quals en prohibeixen la pràctica, que no pas els morts sota l'imperi romà per professar el cristianisme. Si mai s'arribàs a assumir generalment que la temperança és un mitjà podríem esperar que la humanitat tindria finalment a la seua disposició un ampli rang de substàncies com el vi, el cafè i el tabac, l'ús intel·ligent dels quals podria contribuir a l'amenitat de la vida i a promoure l'expressió de les facultats superiors humanes.
Però abans que arribe aquest dia la química s'aplicarà a la producció d'un grup encara més important de substàncies fisiològicament actives, és a dir els aliments. Els fets del aliments són més aviat curiosos. Tothom sap que els aliments els produeixen en darrer terme les plantes, per bé que que els podem obtindre de segona o tercera mà si mengem animals o els llurs productes. Però la planta mitjana converteix la major part del seu sucre no en midó que és digerible, sinó en cel·lulosa que no ho és, però que constitueix el seu esquelet llenyós. Els animals de peulla han tractat amb aquest problema a la llur, en convertir els llurs ventres en grans eixams de bacteris que ataquen la cel·lulosa, i en viure dels subproductes. Nosaltres hem fet el mateix, però fora del cos. Es pot fer en una línia química. Irvine ha obtingut un 95% de rendiment de sucre de la cel·lulosa, però a un cost prohibitiu. O bé podem emprar microorganismes, però en qualsevol cas en el proper segle el sucre i el midó seran tan barats com les serradures. Molts dels nostres nutrients, incloses les proteïnes, es podrien construir probablement de fonts més simples com el carbó i el nitrogen atmosfèric. M'inclin a deixar uns 120 anys, però no gaire més, abans que es puga produir una dieta completament satisfactòria d'aquesta forma a una escala comercial.
Això vol dir que l'agricultura esdevindrà un luxe, i que la humanitat s'urbanitzarà completament. Personalment no lament la probable desaparició del treballador agrícola en favor del treballador industrial, que em sembla un tipus superior de persona des de molts punts de mira. El progrés humà en els temps històrics ha sigut el progrés de la ciutat que arrossegaven un camp reluctant. Els aliments sintètics substituiran l'abocador i l'escorxador pel jardí de flors i la fàbrica, i faran la ciutat a la fi autosuficient.
Hi haurà més d'un fort granger que se
li trencarà el cor en dos
si pugués veure la ciutat
cap a on anam.
Les branques tenen fruits i brots tot l'any,
corren
rius de cervesa roja i rossa,
un vell toca la gaita en una foresta
d'or i argent,
les reines, amb ulls blaus com el glaç,
ballen entre la gent.
Hauria d'haver tingut temps per afegir les meues puntualitzacions amb especulacions pel que fa a la comunicació interplanetària. No puc fer cap conjectura sobre si això és possible; que es provarà de fer no en tinc cap dubte.
En relació a l'aplicació de la biologia a la vida humana, el profeta mitjà sembla contentar-se amb un progrés considerable, per bé que més aviat rudimentari, en la medicina i la cirúrgia, certes millores en les plantes i animals domèstics, i possiblement la introducció d'una mica d'eugenèsia. El funcionari eugenèsic, que semblaria una bareja de policia, sacerdot i procurador, ens hauria de convocar a intervals adients al temple local de Venus Genetrix amb una parella triada, segons es creu, per una mena de consell mèdic glorificat. A aquesta profecia hi respondria que deriva d'una mena de ment tan mancada d'originalitat com de coneixement de la natura humana. El matrimoni «per sorteig», per dir-ho així, era una idea relativament nova quan la proposà Plató fa 2.300 anys, però ja s'ha practicat en diversos llocs, particularment entre els súbdits dels jesuïtes a Paraguai. És molt més probable, com veure, que els objectius proposats per l'eugenista s'assoliran d'una forma ben diferent.
Però abans de continuar la profecia m'agradaria tornar al passat i examinar molt breument la mitja dotzena si fa no fa d'importants invencions biològiques que ja s'han fet. Per una invenció biològica entenc l'establiment d'una nova relació entre l'home i altres animals o plantes, o entre diferents éssers humans, sempre que aquesta relació arribe principalment des del domini de la biologia més que no de la física, la psicologia o l'ètica. De les invencions biològiques del passat, quatre es feren abans de l'albada de la història. Em referesc a la domesticació d'animals, la domesticació de plantes, la domesticació dels fongs per la producció d'alcohol, i a una quarta invenció, que crec que fou d'una importància més definitiva i de més gran abast que les altres, ja que alterà la forma de seleccionar el sexe, i que centrà l'atenció de l'home com a amant al rostre i al pit de la dona, i canvià la nostra idea de la bellesa de l'hotento esteatopígia a l'europea moderna, de la Venus de Brassempouy a la Venus de Milo. Hi ha certes races que no han fet encara aquesta darrera invenció. I en els nostres dies s'han fet dues més, és a dir el bactericidi i el control artificial de la concepció.
El primer punt que podem assenyalar d'aquestes invencions és que totes han tingut un profund efecte emocional i ètic. De les quatre anteriors no n'hi ha cap que no haja constituït la base d'una religió. No sé quin estrany déu tindria la fortalesa d'adoptar Charles Bradlaugh i Annie Besant en el lloc de Triptòlem i Noè, però hom pot remarcar que és impossible de mantindre la religió fora de qualsevol discussió de les pràctiques que popularitzaren.
El segon punt és potser el més difícil d'expressar. L'inventor químic o físic és sempre un Prometeu. No hi ha gran invenció, des del foc fins al vol, que no haja sigut rebut com un insult a un déu. Però si qualsevol invenció física i química és una blasfèmia, qualsevol invenció biològica és una perversió. Amb prou feines n'hi ha cap que, en ésser comunicada a un observador de qualsevol nació que no n'haja sentit a parlar de la llur existència, no li semble indecent i antinatural.
Consideram un procés tan simple i venerable com munyir una vaca. La llet que hauria hagut d'ésser un lligam íntim i gairebé sacramental entre la mare i el fill és lliurada pels dits àgils d'una lletera, i beguda, bullida, o fins i tot podrida per fer-ne formatge. Tan sols ens hem d'imaginar en beure cap de les altres secrecions per tal d'adonar-nos de la indecència radical de la nostra relació amb la vaca. {2}
No menys repugnant a priori és el procés de corrupció que dóna lloc al vi i a la cervesa. Però en realitat el procés de munyir i el de fer-ne i beure cervesa ens semblen profundament naturals; fins i tot han tendit a desenvolupar un ritual propi l'infracció dels quals en l'actualitat té un cert aire de poca propietat. Hi ha quelcom lleugerament repugnant en la idea de munyir una vaca elèctricament o de veure cervesa en taces de tè. I tot plegat val encara més fortament pel que fa a l'acte sexual.
M'imagin que l'interès sentimental envers Prometeu ha distret inadequadament la nostra atenció de la figura molt més interessant de Dèdal. És amb un alleujament infinit que en mig d'una plèade d'herois armats amb caps de gòrgona o protegits pel baptisme estigià que l'estudiant de la mitologia grega topa amb el primer home modern. Després de començar com a escultor realitsta (fou el primer a produir estàtues amb els peus separats) era natural que passàs a la construcció d'una imatge d'Afrodita les cames de la qual s'activaven amb mercuri. Després d'això el seu interès es girà inevitablement als problemes biològics, i diem amb seguretat que la posteritat mai no ha igualtat el seu únic èxit registrat en la genètica experimental. Si l'allotjament i l'alimentació del minotaure no hagués sigut tan cara és probable que Dèdal s'hagués anticipat a Mendel. Però Minos sostenia que un laberint i una provisió anual de 50 joves i 50 verges era excessiva com a pressupost de recerca, i per tal d'escapar de les seues retallades implacables Dèdal es veié forçat a inventar l'art de volar. Minos arribà fins a Sicília on el mataren. Llevat de la seua valuosa invenció de la cola, poc més es coneix de Dèdal. Però el més important és que, tot i ésser el responsable de la mort del fill de Zeus, Minos, no fou mai fulminat per un llamp, encadenat a una roca, ni perseguit per les fúries. Encara menys cap dels nombrosos visitants de l'hades el descobriren ni a l'elisi ni al tàrtar. Amb prou feines en l'imaginam com a membre de la multitud d'ombres que s'amunteguen en el ferri de Caront com ovelles davant una precipi. Fou el primer a demostrar que el científic no s'ocupa de déus.
La ment inconscient dels antics grecs que perceberen en aquesta sorprenent figura les fosques tradicions de la ciència minoica era presumiblement conscient d'aquest fet. L'acció més monstruosa i antinatural en tota la llegenda humana resta impune en aquest món i en el següent. Fins i tot la mort d'Ìcar hauria pesat ben poc en un home que ja havia sigut desterrat d'Atenes per l'assassinat del seu nebot. Però si escapà a la revenja dels déus ha sigut víctima d'una reprovació universal i secular de la humanitat que abomina de les invencions biològiques amb una excepció ben significativa. Sòcrates se n'orgullia de considerar-lo un ancestre seu.
La invenció biològica tendeix doncs a començar com una perversió i acaba com un ritual recolzat en creences i prejudicis inqüestionables. Fins i tot ara la polidesa quirúrgia desenvolupa rits i dogmes que, cal destacar, són acceptats de la forma més religiosa per les dones. Amb els fets anteriors en la ment us demanaria que m'excusau per allò que a primer cop d'ull pot semblar improbable o indecent en cap de les especulacions que apareixeran tot seguit, i treure de la vostra ment la creença que la biologia consistirà simplement en descobertes físiques i químiques aplicades a homes, animals i plantes.
Dic conscientment «consistirà», ja que en l'actualitat com gairebé del tot ignorants en biologia, un fet que sovint no és percebut pels biòlegs, i que els fa presumptuosos en la valoració de l'actual situació de la ciència i massa modestos en les previsions de futur. Si per exemple prenem un cas típic de biologia aplicada com la detecció i destrucció del bacil del còlera, trobam un gran munt de ciència relacionat, però l'únic principi purament biològic és el tan important com poc profund que certs bacteris poden matar certs humans. Les parts realment científiques del procés són els mètodes òptics i químics implicats en l'augment, tinció i mort dels bacils. Quan de l'altra banda arribam a la immunització a les febres tifoïdees trobam determinats principis purament biològics implicats que no són ni simple ni completament entesos.
Enr ealitat una teoria biològica consisteix en certes veritats antigues però no gaire fàcilment enunciades sobre els organismes en general, degudes principalment a Aristòtil, Hipòcrates i Harvey, uns ben pocs grans principis com els formulats per Darwin, Mayer, Claude Bernard, i Mendel, i una gran massa de fets sobre organismes individuals i parts que encara esperen una generalització adient.
Els resultats de Darwin comencen a apreciar-se, amb uns efectes alarmants en certs tipus de religió, els de Weismann i Mendel es digeriran en el curs d'aquest segle, i van a afectar teories polítiques i filosòfiques d'una forma gairebé igual de profunda. Amb prou feines em cal dir que aquests darrers resultats tenen a veure amb la qüestió de la reproducció i de l'herència. Podem esperar, a més, a mesura que passa el temps, que una sèrie de xocs de la mena del darwinisme cauran damunt les opinions establertes en tota mena de qüestions. Hom no pot suggerir quins seran aquests xocs en detall, però com que les opinions que danyaran són ben arrelades i irracionals, arribaran damunt nostre i dels nostres descendents amb el mateix aire de presumpció i indecència com la idea que descendim dels micos arriba als nostres avis. Però degut a la capacitat afortunada de l'home a pensar en compartiments estancs (estancs d'idees), probablement no tindran més efectes immediats i trencadors en la societat que els del darwinisme.
Molt més profund seria l'efecte de les aplicacions pràctiques de la biologia. Crec que el progrés de la medicina ha tingut un efecte gairebé tan profund, si no més, en la societat de l'Europa occidental com la revolució industrial. A banda de les importants conseqüències socials que s'han derivat de la substitució parcial del sacerdot pel metge, el seu resultat net ha sigut que mentre fa quatre-cents anys la majoria de gent es moria a la infantesa, avui viuen de mitjana (a banda de la darrera guerra), fins als quaranta-cinc. Per roïnes que siguen les nostres condicions urbanes, no hi ha ni un raval al país que tinga el terç de mortalitat infantil de la família real de l'edat mitjana. Principalment com a resultat d'això, la religiós posa menys i menys èmfasi en una bona mort, i més i més en una bona vida, i la seua visió general ha canviat gradualment en conseqüència. La mort ha retrocedit tant en els nostres pensaments normals que quan hi entràrem en un contacte més o menys directe amb la guerra la majoria de nosaltres no poguérem prendre'ns-la seriosament.
Similarment les institucions que es basaven en vides breus gairebé s'han afonat del tot. Per exemple el sistema agrari anglès postulava que el terratinent es moriria cap als quaranta, i el succeiria el seu fill gran, d'uns vint anys. El fill hauria passat la major part de la seua vida a la finca, i tindria pocs interessos a fora. La gestionaria si més no tan bé com qualsevol altre ho podria fer. En l'actualitat el pare trontolla fins als vuitanta, i generalment és incompetent durant els darrers deu anys abans de la mort. El seu fill el succeeix a l'edat de cinquanta anys, a una edat que bé pot ésser un coronel o un corredor de borsa competent, però de qui no se pot esperar que aprenga l'art de gestionar una finca. Com a conseqüència o bé la lliura a un agent que és sovint corrupte, o bé la dirigeix sense ciència, n'obté poc rendiment, i culpa del bolxevisme allò que realment recau en la vacunació.
Però per tornar al futur, si puc utilitzar l'expressió, vaig a suggerir uns desenvolupaments obvis que semblen probable en l'actual estadi de la ciència biològica, sense assumir cap gran nova generalització de la mena del darwinisme. Tinc els millors precedents per introduir un mite en aquest punt, de forma que potser se m'excusarà si reproduesc uns fragments d'un assaig sobre la influència de la biologia en la història durant el segle XX que lliurarà (esper) un pre-grau més aviat estúpid d'aquesta universitat al seu supervisor durant el seu primer cicle d'ací a 150 anys.
«Ja en la primera dècada del segle XX trobam un intent conscient d'aplicar la biologia a la política en l'anomenat moviment eugenèsic. Una sèrie de persones honestes, en haver descobert l'existència de la biologia, provaren d'aplicar-la en la seua condició ben primitiva de llavors a la producció d'una raça de superhomes, i en certs països aconseguiren d'introduir un bon munt de legislació. Sembla que han aconseguit de previndre la transmissió d'una bona quantitat de sífilis, malalties, i similars, i certament reeixiren a produir la més violenta oposició i odi entre les classes que d'una forma un cert gratuïta consideraven com a pares indesitjables. (Hi hagué fins i tot una rebel·lió a Nebraska). Amb tot, sens dubte prepararen l'opinió pública pel que vindria, i en aquest sentit feren una tasca útil. Molt més important fou el progrés en la medicina que pràcticament abolí les malalties infeccioses en els països que eren disposats a tolerar el grau necessaria d'interferència estatal en la vida privada i, finalment, després de l'ordenació de la societat del 1958, per tot el món; tot i que per l'oposició hindú, regions d'Índia foren encara força insanes fins el 1980.
»Però des d'un punt de mira més ampli el treball biològic més important en el primer terç del segle fou en la zoologia i la botànica experimentals. Quan consideram que el 1912 Morgan havia localitzat diversos factors mendelians en el nucli de Drosophila, i en modificà la proporció sexual, mentre que Marmorek havia ensenyat a un bacil inofensiu a matar cobaies, i finalment el 1913 Brachet havia fet crèixer embrions de conill en sèrum durant dies, és remarcable com de poc els treballadors científics d'aquell temps, i a fortiori el públic general, semblen haver previst la implicació pràctica d'aquests resultats.
»De fet no fou fins el 1940 que Selkovski desenvolupà l'alga púrpura Porphyrococcus fixator que havia de tindre un efecte tan gran en la història mundial. En els 50 anys abans d'aquesta data la producció mitjana mundial de blat per hectària s'havia aproximadament doblat, en part per l'aplicació de diverses tècniques químiques, però sobretot pels resultats dels treballs de creuament sistemàtic entre races diferents; hi havia, però, poques perspectives d'un avanç més gran en aquestes línies. Porphyrococcus és un fixador de nitrogen enormement eficient i creixeria en gairebé qualsevol clima on hi hagués aigua i traces de potassa i fosfats en el sòl, en obtindre'n el nitrogen de l'aire. Té gairebé l'efecte en quatre dies que el d'una collita de veçes en un any. No es podia, és clar, produir-la en condicions naturals, ja que els seus ancestres immediats tan sols creixien en medis artificials i no podria haver sobreviscut fora del laboratori. Allà on el nitrogen era el principal factor limitant pel creixement vegetal doblava la collita de blat, i quadriplicava el valor dels prats com pastures. La caiguda enorme en els preus dels aliments i la ruina dels estats purament agrícoles fou és clar una de les causes principals dels fets desastrosos del 1943 i 1944. L'excedent d'aliments també s'agreujà enormement quan el 1942 la soca Q de Porphyrococcus escapà al mar i s'hi multiplicà amb una rapidesa enorme. De fet durant dos mesos la superfície de l'Atlàntic tropical es va fer gelatinosa amb resultats desastrosos pel clima d'Europa. Quan certs organismes planctònics desenvoluparen ferments capaços de digerir-la, l'augment de la població de peixos de les mars era tan gran com per fer dels peixos l'aliment universal que és ara, i per fer fins i tot Anglaterra autosuficient respecte els aliments. Tan gran fou la prosperitat a Anglaterra que en aquell any el sindicat de miners presentà el seu primer cavall pel Derby (una cursa de cavalls que encara tenia lloc annualment en aquella època).
»Fou és clar com a resultat de la invasió per Porphyrococcus que la mar assumí l'intens color púrpura que ara ens sembla tan natural, però que tan afectà els més estèticament conscienciats dels nostres besavis que presenciaren el canvi. És certament curiós per nosaltres llegir que la mar havia sigut verda o blava. No cal que m'ature amb el treball de Ferguson i Rahmatullah qui el 1957 desenvoluparen el líquen que ha fixat les dunes dels deserts mundials (ja que era simplement una continuació del de Selkovski), ni tampoc la història de com els països agrícoles tractaren la llur desocupació amb enormes plans socialistes d'energia eòlica.
»Fou el 1951 que Dupont i Schwarz desenvoluparen el primer infant ectogenètic. Ja el 1901 Heape havia transferit embrions de conill d'una femella a una altra, el 1925 Haldane havia fet crèixer embrions de rata en sèrum durant deu dies, però no aconseguí de dur a terme el procés fins al final, i no fou fins el 1946 que Clark hi reeixí amb el porc, en emprar com a medi la solució de Kehlmann. Dupont i Schwarz obtingueren un ovari fresc d'una dona que havia sigut víctima d'un accident aeri, i el mantingueren viu en el llur medi durant cinc anys. N'obtingueren diversos ous i els fertilitzaren exitosament, però el problema de la nutrició i del suport de l'embrió era més difícil, i tan sols es resolgué al quart any. Ara que la tècnica s'ha desenvolupada completament, podem prendre l'ovari d'una dona dona, i mantindre'l en creixement en un fluid adient fins a vint anys, tot produint un nou òvul cada mes, dels quals un 90% es poden fertilitzar, i els embrions crescuts amb èxit durant nou mesos són després duts a l'aire. Scwarz mai no aconseguí uns resultats tan bons, però la notícia del seu primer èxit produí una sensació sense precedents per tot el món, ja que la taxa de naixements era gairebé inferior a la taxa de mortalitat en molts països civilitzats. França fou el primer país en adoptar oficialment l'ectogenesi, i el 1958 produïa 60.000 infants anualment amb aquest mètode. En molts països l'oposició fou molt més forta, i s'intensificà amb la butlla papal «Nunquam prius audito», i amb una fàtua similar del califa, totes dues aparegudes el 1960.
»Com ja sabem l'ectogènesi és ara universal, i en aquest país menys d'un 30% dels infants neixen ara de dona. L'efecte en la psicologia humana i la vida social de la separació de l'amor sexual i de la reproducció que havia començat en el segle XIX i s'havia completat en el segle XX no és de cap manera del tot satisfactòria. L'antiga vida família tenia un munt de coses bones, i tot i que actualment aconseguim l'alletament en dones per injecció de placentina com a rutina, i conservam així molt d'allò que hi havia de millor en l'antic cicle instintiu, hem d'admetre que en certs aspectes els nostres besavis ens avantatjaven. D'altra banda s'admet generalment que els efectes de la selecció han més que contrarestat aquests mals. La petita proporció d'homes i dones que són seleccionats com a ancestres per la següent generació són sens dubte tan superiors a la mitjana que l'avenç en cada generació en un sol respecte, des de l'augment de la producció de músics de primera classe fins a la disminució de les condemnes per robatori, és molt prometedor. Si no hagués sigut per l'ectogènesi hi ha pocs dubtes que la civilització s'hauria ensorrat eventualment degut a la més gran fertilitat dels membres menys desitjables de la població en gairebé tots els països.
»Potser és afortunat que el procés d'esdevindre una mare ectogenètica per la propera generació implique una operació que no és gaire plaent, per bé que ara ja no sigui ni desfiguradora ni perillosa, i mai fisiològicament danyina, i és per tant un honor però de cap manera un plaer. Si no hagués sigut així, és perfectament possible que l'oposició popular hagués sigut massa forta pel moviment seleccionista. Com de molt ferotge en fou l'oposició ho demostra prou característicament aquest país que tan sols adoptà el seu criteri més aviat restrictiu de selecció una generació després d'Alemanya, tot i que ara potser és més avançat que qualsevol altre país en aquest sentit. Els avantatges de la selecció continuada han resultat, però, enormes. La qüestió de la proporció sexual ideal és encara una qüestió de violentes discussions, però la reacció moderna vers la igualtat és certament forta».
El nostre assagista potser hauria continuat llavors a discutir uns avenços molt més radicals fets vers el 1990, però tan sols he citat el seu relat de les aplicacions anteriors de la biologia. La segona em sembla ni impossible ni improbable, però té els trets que abans hem vist com a característics de les invencions biològiques. Si la reproducció se separa d'una vegada completament de l'amor sexual la humanitat s'alliberarà en tot un nou sentit. En l'actualitat el caràcter nacional canvia lentament d'acord amb lleis força desconegudes. El problema de la política és trobar institucions que hi siguen adients. En el futur potser podria ésser possible per la reproducció selectiva de canviar el caràcter tan ràpidament com les institucions. Puc predir els cartells electorals d'ací a 300 anys, si aitals mètodes polítics atrotinats sobreviuen, la qual cosa és potser improbable. «Votau per Smith i per més músics», «Votau per O'Leary i més noies», o potser finalment, «Votau per Macpherson i una cua prèmsil pels vostres besnéts». Ja podem alterar espècies animals en un grau enorme, i sembla tan sols una qüestió de temps abans que siguem capaços d'aplicar-nos els mateixos principis.
Suggeresc doncs que la biologia probablement s'aplicarà en unes línies similars a grans trets. Hi ha potser possibilitats igualment grans en la línia de la millora directa de l'individu, en la mesura que coneguem més els obstacles fisiològics al desenvolupament de diferents facultats. Però en l'actualitat tan sols podem endevinar la natura d'aquests obstacles, i la línia d'atac suggerida en el mite és una que sembla la més òbvia a un darwinià. Ja sabem, però, que moltes de les nostres facultats espirituals tan sols es poden manifestar si determinades glàndules, notablement les tiroïdees i les glàndules sexuals, funcionen adequadament, i que canvis ben minsos en aquestes glàndules afecten el caràcter enormement. A mesura que el nostre coneixement d'aquest tema augmente podem ésser capaços, per exemple, de controlar les nostres passions per un mètode més directe que el dejuni i la flagel·lació, estimular la nostra imaginació amb un reactiu que tinga menys efectes secundaris que l'alcohol, tractar instints pervertits més amb fisiologia que amb la presó. Contràriament sorgiran inevitablement possibilitats de nous vicis similars però encara més profunds que els oberts per les descobertes farmacològiques del segle XIX.
La història recent de la medicina és aquesta. Fins el 1870 la medicina es fonamentava principalment en la fisiologia, o, com Escot l'anomena les «institucions de la medicina». La malaltia s'observava des del punt de mira del pacient, com encara es fa amb les ferides. La descoberta de Pasteur de la natura de la malaltia infecciosa transformà tota la visió, i féu possible d'abolir un grup de malalties. Però també desvià la medicina científica del seu antic camí, i és probable que, si els bacteris no fossen coneguts, per bé que molta més gent moriria de sepsis i de tifoïdees, seriem més capaços de tractar la malaltia renal i el càncer. Certes malalties com el càncer no són probablement degudes a organismes específics, mentre que d'altra com la tisis són degudes a formes que són força inòques per la persona mitjana, però que ataquen d'altres per raons desconegudes. No és probable que les tractam efectivament en una línia pasteuriana, hem de desviar la nostra visió del microorganisme al pacient. Allà on el doctor no pot tractar amb el primer sovint pot mantindre el pacient viu prou temps com perquè ho puga fer tot sol. I ací s'ha de basar principalment en un coneixement de la fisiologia. No dic que un fisiòleg descobrirà com previndre el càncer. Pasteur començà com a cristal·lògraf. Però siga qui siga qui ho faça si més no haurà de fer ús de dades fisiològiques a gran escala.
L'abolició de la malaltia farà de la mort un fet fisiològic com la son. Una generació que ha viscut unida morirà unida. Sospit que el desig humà d'una vida futura es deu principalment a dues causes, un sentiment que la majoria de vides són incompletes, i un desig de trobar els amics que partiren prematurament. Una amable davallada a la tomba a la fi d'un treball vital acomplert farà desaparèixer en gran mesura la primera raó, i els nostres contemporanis rarament ens deixaran que els enyoram gaire.
La vellesa és potser més dura per les dones que pels homes. Viuen més, però la llur vida és sovint massa marcada pel canvi sobtat que en general les pren entre els quaranta i els cinquata, i que de vegades els deixa presa de malalties, per bé que pot millorar la llur salut. Aquest canvi sembla degut a una fallida sobtada d'una determinada substància química produïda per l'ovari. Quan puguem aïllar i sintetitzar aquest compost serem capaços de perllongar la jovenesa de la dona, i permetre-li d'envellir tan gradualment com l'home mitjà.
La psicologia amb prou feines és encara una ciència. Com la biologia ha arribat a certes generalitzacions d'un caràcter més aviat abstracte i filosòfic, però això encara és fins a un cert grau qüestió de controvèrsia. I tot i que un gran nombre dels fets empírics més importants es coneixen, tan sols s'hi han fet fins ara unes poques grans generalitzacions—com l'existència de la ment subconscient. Però qualsevol que haja vist tan sols un sol exemple del poder de l'hipnotisme i de la suggestió s'hauria d'adonar que el rostre del món i les possibilitats de l'existència canviarien totalment quan puguem controlar els llurs efectes i estandaritzar-ne l'aplicació, com ha sigut possible, per exemple, amb drogues que abans eren considerades com igualment màgiques. Infinitament més grans, és clar, serien els resultats de l'obertura d'una comunicació sistemàtica amb éssers espirituals d'un altre món, considerada una possibilitat científica. L'espiritisme és ja l'enemic més formidable del cristianisme, i no tenim cap dada que ens permeta de valorar el possible efecte en l'home d'una religió els dogmes de la qual són subjectes d'experimentació, els misteris de la qual són tan prosaics com la il·luminació elèctrica, l'ètica de la qual es basen en els resultats observables en el més enllà d'una vida bona o roïna en aquest. Amb tot aquesta és la perspectiva que tenim davant si l'esperitisme obté la verificació científica que ara demana, potser amb no gaire èxit.
Tan sols he sigut capaç, en el temps que tenia a la meua disposició, de creuar uns pocs dels possibles camps de l'avenç científic. Em sentiria àmpliament recompensat si he convençut cap dels presents que la ciència té encara un munt de coses per treure's de la màniga, i d'un caràcter prou prometedor. Si res del que he dit sembla ésser una natura gratuïtament repugnant, respondria que determinats fenòmens de la vida normal semblen a molts d'aquesta natura, i que aquests fenòmens són de la més gran importància científica i pràctica.
He provat de mostrar per què crec que el biòleg és la figura més romàntica de la terra en l'actualitat. A primer cop d'ull sembla tan sols un pobre homenet descurat i mal pagat, que va a les palpentes entre els laberints de l'ultra-microscòpic, lliurat a baralles enverinades i inacabables sobre els nefridis dels cucs plans, que es lleva potser un matí per trobar que qualcú amb un nom que mai no ha sentit ha demolit amb uns pocs i crucials experiments la feina que esperava que el faria immortal. Hi ha una tragèdia real en la seua vida, però sap que té una responsabilitat que no gosaria de refusar, i el mouen, a banda de totes les consideracions utilitàries, quelcom o qualcú que sent com superior a ell mateix.
El conservador té poc a tèmer de l'home la raó del qual és sirvent de les seues passions, però que tinga cura d'aquell en el qual la raó ha esdevingut la més gran i la més terrible de les passions. Aquests són els torpedinadors d'imperis i civilitzacions esgotats, escèptics, desintegradors, deïcides. En el passat han sigut, en general, home com Voltaire, Bentham, Tales, Marx i molt possible el diví Juli, però crec que Darwin forneix un exemple de la mateixa inesgotabilitat de la raó en el camp de la ciència. Sospit que com que ara s'ha fet clar que en l'actualitat la raó no tan sols té un paper més lliure en la ciència que en cap altre lloc, sinó que s'hi poden produir uns efectes tan grans en el món mitjançant la ciència com mitjançant la política, la filosofia o la literatura, hi haurà més Darwins. Aitals homes s'interessen principalment en la veritat com és, però amb prou feines poden desinteressar-se d'allò que s'esdevindrà quan llencen les llurs dents de drac en el món.
No dic que els biòlegs com a regla general proven d'imaginar en cap detall les aplicacions futures de la llur ciència. Els problemes centrals de la vida per ells poden ésser la relació entre els equinoderms i els braquiòpodes, i l'intent de viure del llur salari. No es veuen com figures sinistres i revolucionàries. No tenen temps per somniar. Però sospit que somnien més que no pas goses de confessar.
He donat abans una selecció ben petita dels meus somnis. Potser són malsons. És clar que és gairebé inútil de provar de fer qualsevol profecia molt exacta com per dir en detall com el coneixement científic ha de revolucionar la vida humana, però crec que continuarà a fer-ho, i fins i tot més profundament que no pas he suggerit. I tot i que personal sóc prou victorià en les meues simpaties com per desitjar que després de tot la vida familiar, per exemple, se'n lliure, tan sols puc reiterar que cap dels avenços pràctics que he predit no és ja previst en els treballs científics recents. Si a un químic o a un físic de la fi del segle XVII se'ls hi hagués demanat de predir l'aplicació futura de la seua ciència sens dubte que haurien fet nombrosos errors ridículs al millor estil laputà, però haurien sigut certs que d'alguna manera s'aplicarien, i la seua fe hauria sigut justificada.
Hem de veure la ciència, doncs, des de tres punts de mira. En primer lloc és l'activitat lliure de les facultats divines de l'home de la raó i la imaginació. En segon lloc és la resposta d'uns pocs a les demandes de la majoria de riquesa, comfort i victòria, presents que tan sols s'atorgaran a canvi de pau, seguretat i estagnació. Finalment és la conquesta gradual de l'home, primer de l'espai i del temps, després de la matèria com a tal, després del seu propi cos i del dels altres éssers vius, i finalment la subjugació dels elements foscos i malignes de la seua pròpia ànima.
Cap d'aquestes conquestes mai no es completarà, però totes, crec, seran progressives. La qüestió d'allò que farà amb aquests poders és essencialment una qüestió per a la religió i l'estètica. Es podria assenyalar que tan sols són adients en les mans d'un ésser que ha après a controlar-se, i que l'home armat amb la ciència és com una criatura armada amb una capsa de mistos.
La resposta a aquesta afirmació la podem trobar, crec, en la premsa diària. Durant vintenes de segles els idealistes han demanat que cessen les guerres i que tota la terra s'unesca sota una llei. Mentre hi havia una altra alternativa s'hi persistí. Els fets dels darrers nou anys constituiren una reductio ad absurdum de la guerra, però quan demanam qui és resposable d'això trobarem que no foren els visionaris sinó homes com Black, Kekulé i Langley, els qui engrandiren el poder de l'home damunt la natura fins que fou forçat per la lògica inexorable dels fets a formar el nucli d'un govern internacional.
Ja hem reaccionat contra el marc mental que engendrà la societat de nacions, però no hem reaccionat del tot completament. La societat existeix i treballa, i en cada país de la terra hi ha molta gent, i gent normal i corrent, que dóna suport a la idea d'una forma o altra d'un estat mundial. No suggeresc que un estat mundial haja de sorgit de l'actual societat—o per la mateixa de la tercera internacional. Simplement observ que hi ha un desig generalitzat i organitzat d'una institució així, i diversos nuclis possibles per ella. Pot caldre una altra guerra mundial o dues per convertir la majoria. La perspectiva de la propera guerra mundial té si més no aquest element satisfactori. En la darrera guerra els nacionalistes més rabiosos acabaren ben lluny de la línia del front. En la propera guerra ningú no hi serà lluny de la línia del front. Arribarà a la casa de tots aquells que s'haurien de conscienciar del fet que la guerra és un negoci ben brut.
No hi ha pas dubte que és ben probable que la possibilitat d'una organització a escala planetària es faça impossible per una guerra així. Si fos el cas la humanitat probablement hauria d'esperar-se un parell de milers d'anys per una altra oportunitat. Però per l'estudiant de geologia un període així és negligible. A l'home li calgueren 250.000 anys per transcendir el grup de caça. No trigarà tant a transcendir la nació.
Crec doncs que la tendència de la ciència aplicada és augmentar les injustícies fins que esdevinguen massa intolerables com per suportar-les, i que l'home mitjà inamovible davant tots els profetes i poetes, es gire a la fi i extingesca tant el mal com el seu origen. La teoria de Marx de l'evolució industrial és un exemple particular d'aquesta tendència, per bé que no se segueix en darrer terme que la seua solució un pèl artificial del problema siga adoptada.
És probable que el progrés biològica resulte incompatible amb determinats dels nostres mals socials com el progrés industrial ho ha sigut amb la guerra o determinats sistemes de propietat privada. Per prendre un exemple concret és clar que la segona invenció biològica considerada pel meu assagista del futur seria intolerable en conjunció amb el nostre sistema actual de relacions entre classes i sexes. El progrés moral és tan difícil que crec que cal saludar qualsevol desenvolupament que el presente com l'alternativa nua a la destrucció, per molt horrible que siga l'estímul necessaria per l'home per fer un pas moral en la qüestió.
En resum, doncs, la ciència és encara en la seua infantesa, i no podem predir gaire del futur llevat que quelcom que no haja sigut ho serà; que cap convicció, cap valor, cap institució no són fermes. Lluny d'ésser un fenomen aïllat la passada guerra és tan sols un exemple del resultat destructor que hem d'esperar constantment del progrés de la ciència. El futur no serà un camí de roses. Tindrà els seus propis problemes. Uns seran els problemes seculars del passat, flors gegants del mal que floreixen a la fi per la pròpia destrucció. Uns altres seran completament nous. Que a la fi l'home sobrevisca els seus ascensos de potència no ho podem dir. Però el problema no és res de nou. És l'antiga paradoxa de la llibertat representat amb la humanitat com a actriu i la terra com a escenari. Als qui creuen en la divinitat d'aquella part de l'home que aspira al coneixement per ell mateix, que són, en mots de Boeci:
te cernere finis
Principum, vector, dux,
semita, terminus idem
la perspectiva semblarà gairebé desitjable. Però tan sols és desitjable si la humanitat pot ajustar la seua moralitat als seus poders. Si podem aconseguir-ho, llavors la ciència tindrà a les mans a la fi una de les claus del camí sinuós i ardu del progrés moral, llavors:
Per cruciamina leti
Via panditur ardua
justis,
Et ad astra doloribus itur.
Que és possiblement una visió correcta a gran escala, però que és tan sols en els períodes breus que hom fer-se una idea de la història prou àmplia com per considerar el destí de la pròpia generació irrellevant. El treballador científic s'educa en els valors morals dels seus veïns. Potser és afortunat quan no se n'adona que és el seu destí tornar ço bo en roí. Les virtuts morals i físiques (tot i que no intel·lectuals) són mitjanes entre dos extrems. Són essencialment quantitatives. Se segueix que una alteració en l'escala de la potència humana farà roïnes 'accions anteriorment bones. El nostre augment del coneixement de la higiene ha transformat la resignació i la inacció davant la malaltia epidèmica d'una virtut religiosa a un crim justament punible. Hem millorat els nostres armaments, i el patriotisme, que abans era una flama davant l'altar, ha esdevingut una conflagració que devora el món.
Ha passat el temps quan un Huxley podia creure que mentre la ciència podria de fet remodelar la mitologia tradicional, les morals tradicionals hi eren impenetrables i sacrosantes. Hauríem de preparar-nos per no prendre'ns les morals tradicionals massa seriosament. I és precisament perquè fins i tot la menys dogmàtica de les religions tendeix a associar-se amb una mena de tradició moral inalterable, que no hi pot haver treva entre la ciència i la religió.
No sembla haver-hi cap raó particular per la qual una religió no pogués sorgir amb una ètica tan fluida com la mitologia hindú, però no ha sorgida encara. El cristianisme té probablement la moral més flexible de totes les religions, ja que Jesús no deixà cap codi legal rere seu com Moisès o Muhammad, i els seus preceptes morals són tan diferents dels de la vida ordinària que cap societat mai no ha fet cap intent seriós de dur-los a terme, com si era possible en el cas d'Israel i de l'Islam. Però tota església cristiana ha provat d'imposar una mena de codi moral del qual n'ha afirmat la sanció divina. Com que aquests codis sempre s'han oposat als dels evangelis s'ha deixat un forat pel progrés moral que amb prou feines existeix en les altres religions. Això és sens dubte un argument en favor del cristianisme en relació a d'altres religions, però no en relació a qualsevol, o en relació a una religió que admeta francament que les seues mitologia i moral són provisionals. Aquesta és l'única mena de religió que satisfaria la ment científica, i és ben dubtós si se li podria denominar pròpiament religió.
Sens dubte molta gent espera que aital religió puga desenvolupar-se del cristianisme. L'intel·lecte humà és feble, i hi ha vegades que és conscient de la infinitud de les seues afirmacions. Però fins i tot llavors:
Tot i que amb humor negre fa que sí
*
* * *
sé que se'n fum dels déus
i n'espera el
darrer eclipsi.
L'obrer científic del futur s'assemblarà més i més a la figura solitària de Dèdal quan esdevé conscient de la seua esfereïdora missió, i se n'orgulleix.
De negre va vestit de cap a peus,
la carn és
blanca i calenta a sota,
per totes les seues venes silents
flueixen lliures
la fam i la set i el desig,
però en els
ulls encara hi ha una petita flama
com la primera cèl·lula
d'on vingué
que crema sòlida i lluminosa, mentre
munta
cantant la meua cançó de deïcides.
1: Embden, Grafe and Schmitz. Zeitschrift fur physiologische Chemie, Vol. 113, p. 67, 1921.
2: Els hindús han reconegut la relació especial i fisiològica de l'home amb la vaca en fer-la animal sagrat. Un bon hindú no mataria més fàcilment una vaca que la seua mare adoptiva. Però la santedat de la vaca s'ha extès malauradament a tots els seus productes, i l'ús extensiu dels fems de vaca en cerimònies religioses d'Índia disgusta a l'europeu mitjà. Aquest, però, és insensible a les igualment les feixugues admonicions de l'església catòlica en relació al matrimoni humà. Potser seria millor si tant casar-se com munyir es poguessen secularitzar.