Ernesto Che Guevara

Sobre la medicina revolucionària


Discurs del 19 d'agost del 1960 a la Milícia Cubana, recollit a Obra Revolucionaria, n. 24 (1960)


Aquesta simple celebració, una altra entre els centenars de cerimònies públiques amb les quals el poble cubà celebra diàriament la seua llibertat, el progrés de totes les seues lleis revolucionaris, i els seus avenços en el camí cap a la completa independència, és d'especial interès per jo.

Gairebé tothom sap que fa anys que vaig començar la meua carrera com a metge. I que quan vaig començar com a metge, quan vaig començar a estudiar medicina, la majoria dels conceptes que tinc avui, com a revolucionari, eren absents del meu bagatge d'ideals.

Com tothom, volia reeixir. Somniava en convertir-me en un famós investigador mèdic, somniava en treballar infatigablement per descobrir quelcom que s'utilitzaria per ajudar la humanitat, però que significaria un triomf personal per mi. Era, com ho som tots, fill del meu entorn.

Després de la graduació, degut a circumstàncies especials i potser també al meu caràcter, vaig començar a viatjar per tot Amèrica, i em vaig familiaritzar amb tota ella. Llevat d'Haití i Santo Domingo, he visitat, fins a cert punt, tots els altres països llatino-americans. Degut a les circumstàncies del meu viatge, primer com a estudiant i després com a metge, vaig entrar en contacte estret amb la misèria, la fam i la malaltia; amb la incapacitat de tractar un infant per manca de diners; amb l'estupefacció provocada per la contínua fam i penúria, fins al punt que un pare pot acceptar la pèrdua d'un fill com un accident sense importància, com passa sovint en les classes oblidades de la nostra pàtria americana. I vaig començar a adonar-me llavors que hi havia coses que eren gairebé tan importants per mi com fer-me famós o fer una contribució significativa a la ciència mèdica: volia ajudar a aquesta gent.

Però continuava, com tots continuarem sempre, a ésser un fill del meu entorn, i volia ajudar aquesta gent amb els meus propis esforços personals. Ja havia viatjat força—era a Guatemala llavors, la Guatemala d'Arbenz—i havia començat a fer unes notes per guiar la conducta del metge revolucionari. Vaig començar a investigar què calia per ésser un metge revolucionari.

Amb tot, esclatà l'agressió, l'agressió desencadenada per la United Fruit Company, el Departament d'Estat, la Foster Dulles—en realitat la mateixa cosa—i el llur home de palla, dit Castillo Armas. L'agressió tingué èxit, ja que la gent no havia assolit el nivell de maduresa del poble cubà d'avui. Un bon dia, un dia com qualsevol altre, vaig prendre el camí de l'exili o, si més no, el camí de fugir de Guatemala, ja que no era el meu país.

Llavors em vaig adonar d'una cosa fonamental. Perquè hom siga un metge revolucionari o un revolucionari en general, hi ha d'haver primer una revolució. L'esforç individual aïllat, tot i la seua puresa d'ideals, no serveix per res, i el desig de sacrificar tota una vida als ideals més nobles no treure res si hom treballa sol, en solitari, en un cantó d'Amèrica, en lluita contra governs adversos i condicions socials que impedeixen el progrés. Per crear una revolució, hom ha de tindre allò que hi ha a Cuba—la mobilització de tot un poble, que aprèn amb l'ús de les armes i l'exercici de la unitat militant a entendre el valor de les armes i el valor de la unitat.

I ara hem arribat al nucli del problema que tenim al davant. Avui hom té finalment el dret i fins i tot el deure d'ésser, per damunt de tot, un metge revolucionari, és a dir un home que utilitza el coneixement tècnic de la seua professió al servei de la revolució i del poble. Però reapareixen antigues qüestions. Com hom du a terme a la pràctica una feina de benestar social? Com s'uneix l'esforç individual amb les necessitats de la societat?

Hem de revisar de nou cadascuna de les nostres vides, allò que fèiem i pensàvem com a metges, o en qualsevol funció de la salut pública abans de la revolució. Hem de fer-ho amb un profund zel crític i arribar finalment a la conclusió que gairebé tot el que pensàrem i sentírem en aquell període passat s'hauria de dipositar en un arxiu, i crear un nou tipus d'ésser humà. Si cadascun de nosaltres esmerça el màxim esforç cap a la perfecció d'aquell nou tipus humà, serà molt més fàcil per la gent de crear-lo i de fer-lo l'exemple de la nova Cuba.

És bo que us insistesca, als habitants de La Habana que hi sou presents, aquesta idea; a Cuba es crea un nou tipus d'home, que no podem apreciar completament ací a la capital, però que s'hi troba a cada racó del país. Els qui de vosaltres anàreu a la Sierra Maestra el vint-i-sis de juliol heu d'haver vist dues coses completament desconegudes. Primer, un exèrcit amb arades i pics, un exèrcit el més gran orgull del qual és desfilar en els festivals patriòtics d'Oriente amb les arades i els pics enlaire, mentre els llurs camarades militars marxen amb rifles. Però heu d'haver vist quelcom més important. Heu d'haver vist infants amb constitucions físiques aparentment de vuit o de nou anys d'edat, però que gairebé tots tenien tretze o catorze. Ells són els infants més autèntics de Sierra Maestra, la generació més autèntica de la fam i de la misèria. Són les criatures de la malnutrició.

En aquesta petita Cuba, amb els seus quatre o cinc canals de televisió i centenars d'emissores de ràdio, amb tots els avenços de la ciència moderna, quan aquests infants arribaren per primera vegada a l'escola a la nit i veieren les bombetes, s'exclamaren de com de baixos eren els estels aquella nit. I aquests infants, qualcuns dels quals els heu vist, aprenen en escoles col·lectives habilitats que van de la lectura a oficis, i fins i tot la ben difícil ciència d'esdevindre revolucionaris.

Aquests són els nous humans que neixen a Cuba. Neixen a àrees aïllades, en diferents zones de la Sierra Maestra, i també en les cooperatives i centres de treball. Tot plegat té molt a veure amb el tema de la nostra xerrada d'avui, la integració del metge o de qualsevol altre treballador sanitari, al moviment revolucionari. La tasca d'educar i alimentar els joves, la tasca d'educar l'exèrcit, la tasca de distribuir la terra dels antics terratinents absentistes als qui treballen diàriament la mateixa terra sense rebre'n els beneficis, són conquestes de la medicina social que s'han realitzat a Cuba.

El principi segons el qual la lluita contra la malaltia s'ha de basar en la creació d'un cos robust; però no la creació d'un cos robust per l'obra artística d'un metge damunt un organisme feble; més aviat, la creació d'un cos robust amb la feina de tota la col·lectivitat, damunt tota la col·lectivitat social.

Un dia, per tant, la medicina s'haurà de convertir en una ciència que servesca per previndre la malaltia i orientar el públic cap a la realització dels seus deures mèdics. La medicina tan sols hauria d'intervindre en casos d'extrema urgència, per realitzar cirúrgies o qualsevol altra cosa que reste fora de les habilitats de la gent de la nova societat que creem.

La feina que avui recau en el ministeri de sanitat i en organitzacions similars és aportar serveis sanitaris al nombre més gran possible de persones, instituir un programa de medicina preventiva, i orientar el públic a l'adopció de pràctiques higièniques.

Però per aquesta tasca organitzativa, com per totes les tasques revolucionàries, fonamentalment cal l'individu. La revolució no estandarditza, com alguns diuen, la voluntat i la iniciativa col·lectives. Al contrari, allibera el talent individual de l'home. Ço que fa la revolució és orientar aquest talent. I la nostra tasca ara és orientar les capacitats creatives de tots els professionals mèdics envers les tasques de la medicina social.

Som a la fi d'una era, i no tan sols ací a Cuba. Tant se val les esperances o les declaracions en el sentit contrari, la forma de capitalisme que hem conegut, en la qual hem pujat, i sota la qual hem patit, és derrotada per tot el món. Els monopolis són enderrocats; la ciència col·lectiva prepara nous i importants triomfs diàriament. A les Amèriques hem tingut el deure enorgullidor i abnegat d'ésser l'avantguarda d'un moviment d'alliberament que començà fa temps en els altres continents subjugats, Àfrica i Àsia. Un canvi social tan profund demana igualment canvis profunds en l'estructura mental del poble,

L'individualisme, en la forma de l'acció individual d'una persona sola en un medi social, ha de desaparèixer a Cuba. En el futur l'individualisme haurà d'ésser l'utilització eficient de tot allò individual pel benefici absolut d'una col·lectivitat. No n'hi ha prou amb que aquesta idea s'entenga avui, que tots vosaltres comprengueu les coses que dic i que sigueu disposats a pensar un poc sobre el present i el passat i el futur com hauria d'ésser. Per tal de canviar una forma de pensar, cal emprendre canvis interns profunds i testimoniar canvis externs profunds, especialment en la realització dels nostres deures i obligacions a la societat.

Aquests canvis externs passen a Cuba cada dia. Una forma de conèixer la revolució i conscienciar-se de les energies que té a la reserva, tan adormides entre el poble, és visitar tota Cuba i veure les cooperatives i els centres de treball que ara es creen. I una forma d'endinsar-se en la qüestió mèdica és no tan sols visitar i familiaritzar-se amb la gent que composa aquestes cooperatives i centres de treball, sinó esbrinar quines malalties tenen, quins són els llurs patiments, quines han sigut les llurs misèries cròniques durant anys, i quina ha sigut l'herència de segles de repressió i de total submissió. El metge, el treballador sanitari, ha d'endinsar-se en la seua nova feina, que és la de l'home en la massa, l'home en la col·lectivitat.

Sempre, passe el que passe en el món, el metge és ben a prop del seu pacient i en coneix les profunditats de la psique. Com que és qui ataca el dolor i el mitiga, realitza una feina incalculable de gran responsabilitat en la societat.

Fa uns mesos, ací a La Habana, un grup de metges recentment graduats no volia anar a les zones rurals del país, i demanava una remuneració abans d'accedir d'anar-hi. Des del punt de mira del passat és la cosa més lògica del món que això passe; si més no, m'ho sembla, ja que ho puc entendre perfectament. La situació em recorda com era jo i com pensava fa uns pocs anys. La història de sempre del gladiador que es rebela, del lluitador solitari que vol assegurar-se un futur millor, unes condicions millor, i de reafirmar la necessitat que la gent té d'ell.

Però què hauria passat si per comptes d'aquests nois, les famílies dels quals generalment eren capaces de pagar-los els anys d'estudi, uns altres de menys afortunats haguessen tot just acabat l'ensenyament i anassen a començar l'exercici de la professió? Què hauria passat si haguessen sorgit dos o tres centenars de camperols, com per art de màgia, de les aules universitàries?

Hauria passat, simplement, que els camperols haurien corregut immediatament i amb un entusiasme sense reserves per ajudar els llurs germans. Haurien demanat les feines més difícils i responsables per tal de demostrar que els anys d'estudi que van rebre no foren debades. Hauria passat allò que passarà en sis o set anys, quan els nous estudiants, fills d'obrers i de camperols, reben graus de professionals de tota mena.

Però no hem de veure el futur amb fatalisme i separar tots els homes o bé en fills de les classes obreres i camperoles o bé de contra-revolucionaris, perquè és simplista, perquè no és cert, i perquè no hi ha res que eduque més un home honorable que viure en una revolució. Cap de nosaltres, cap del primer grup que arribà amb el Granma, que s'establí en la Sierra Maestra, i que aprengué a respectar el camperol i l'obrer que vivia amb ell, tenia un passat camperol o de classe obrera. Naturalment hi havia els qui havien hagut de treballar, els qui havien conegut certes privacions en la infantesa; però fam, allò que se'n diu fam real, era quelcom que cap de nosaltres havia experimentat. Però començàrem a conèixer-la en els dos llargs anys a la Sierra Maestra. I llavors moltes coses es feren molt clares.

Nosaltres, qui al principi castigàvem severament qualsevol que tocava la propietat de fins i tot un camperol o terratinent ric, vam portat deu mil caps de bestiar a la Sierra un dia i vam dir als camperols, simplement, «menjau». I els camperols, per primera vegada en anys i panys, qualcuns per primera vegada a la vida, menjaren carn.

El respecte que havíem tingut pel sacrosant dret de propietat a aquells deu milers de caps de bestiar es va perdre en el curs d'una batalla armada, i vam comprendre perfectament que la vida d'un sol humà val milions de vegades més que tota la propietat de l'home més ric de la terra. I ho vam aprendre; nosaltres, que no èrem de classe obrera ni de classe camperola. I anam a dir als quatre vents, nosaltres que èrem els privilegiats, que la resta del poble de Cuba no ho pot aprendre també? Sí, poden i, a banda, la revolució avui demana que ho aprenguen, demana que s'entenga bé que molt més important que una bona remuneració és l'orgull de servir el veí; que molt més definitiu i molt més durador que tot l'or que hom pot acumular és la gratitud d'un poble. I cada metge, dins el cercle de les seues activitats, pot i ha d'acumular aquest valuós tresor, la gratitud del seu poble.

Hem de començar, doncs, a esborrar els nostres antics conceptes i començar a apropar-nos més i més al poble i guanyar en consciència. Ens hi hem d'apropar no com a bans. Tots anau a dir: «No. A mi m'agrada el poble. M'agrada parlar amb obrers i camperols, hi vaig els diumenges i veig a tal o tal altre». Tothom ho ha fet. Però ho hem fet com a caritat, i allò que hem de practicar avui és la solidaritat. No hauríem d'anar al poble i dir, «ja som aquí. Hem vingut a portar-vos la caritat de la nostra presència, a ensenyar-vos la nostra ciència, a mostrar-vos els vostres errors, la vostra manca de cultura, la vostra ignorància de coses elementals». Hauríem d'anar contràriament amb una ment oberta i un esperit humil per aprendre d'aquesta gran font de saviesa que és el poble.

Més tard ens adonarem de com d'equivocats èrem en conceptes tan familiars i que feien part de nosaltres i eren una part automàtica del nostre pensament. Sovint hem de canviar els nostres conceptes, no tan sols els generals, els socials o filosòfics, sinó també de vegades, els nostres conceptes mèdics.

Veurem que les malalties no cal sempre tractar-les com es fa en els hospitals de les grans ciutats. Veurem que el doctor ha d'ésser també pagès i plantar nous cultius i fomentar, per exemple, l'interès de consumir nous aliments, de diversificar l'estructura nutricional cubana, que és tan limitada, tan pobre, en un dels països més rics del món agrícolament i potencial. Veurem, doncs, com haurem d'ésser, en aquestes circumstàncies, un xic pedagogs—de vegades força pedagogs. Serà necessari que siguem polítics, també, i la primera cosa que hem de fer és no anar a la gent a oferir-los la nostra saviesa. Més aviat hem d'anar a demostrar que anam a aprendre amb el poble, que junts anam a realitzar aquest gran i bell experiment comú: la construcció d'una nova Cuba.

S'han fet ja moltes passes. Hi ha una distància que no es pot mesurar per mitjans convencionals entre aquell primer dia de gener del 1959 i avui. La majoria del poble va entendre ja fa temps que no tan sols hi ha caigut un dictador, sinó també un sistema. Arra correspon al poble d'aprendre, que damunt les runes d'un sistema caigut hem de construir-ne un de nou que durà la felicitat absoluta del poble.

Record que una vegada en els primers mesos de l'any passat el camarada Guillén arribà d'Argentina. Era el mateix gran poeta que és avui, per bé que potser els seus llibres havien sigut traduïts a una o dues llengües menys, ja que guanya nous lectors cada dia en totes les llengües del món. Però era el mateix home que és avui. Amb tot, era difícil per Guillén de llegir els eus poemes ací, que eren poesia popular, poesia del poble, perquè això era durant la primera època, l'època dels prejudicis. I ningú no s'aturà mai a pensar que durant anys i panys, amb una dedicació insubornable, el poeta Guillén havia posat tot el seu extraordinari do poètic al servei del poble i al servei de la causa en la que creia. La gent el veia, no com la glòria de Cuba, sinó com el representant d'un partit polític que era tabú.

Ara tot això s'ha oblidat. Hem après que no hi poden haver divisions degudes als diferents punt de mira de certes estructures internes del nostre país si tenim un enemic i un objectiu comuns. Ço on hi hem d'ésser d'acord és si tenim o no un enemic comú i si provam s'assolir o no un objectiu comú.

Ara ens hem convençut que hi ha decididament un enemic comú. Ningú no mira per damunt de l'espatlla per veure si qualcú el pot sentir—potser un agent de l'ambaixada que puga transmetre la informació—abans de donar una opinió contra els monopolis, abans de dir clarament, «el nostre enemic, i l'enemic de tota Amèrica, és el govern monopolista dels Estats Units d'Amèrica». Si tothom sap qui és l'enemic, i se sap també que tothom que lluire contra aquest enemic té quelcom de comú amb nosaltres, llavors arribam a la segona part. Quins són, per a Cuba, els nostres objectius? A on volem anar? Volem o no volem la felicitat del poble? Lluitam o no lluitam per l'alliberament econòmic total de Cuba?

Lluitam o no lluitam per ésser una nació lliure entre nacions lliures, sense pertànyer a cap bloc militar, sense haver de consultar l'ambaixada de cap gran potència de la terra sobre cap mesura interna o externa que cal prendre? Si planifican la redistribució de la riquesa dels qui tenen massa per tal de donar-ho als qui no tenen res; si provam de fer del treball creatiu una font diària, dinàmica de tota la nostra felicitat, llavors tindre objectius pels quals treballar. I qualsevol que tinga els mateixos objectius és el nostre amic. Si té uns altres conceptes a banda, si pertanya a una organització o a una altra, això són qüestions menors.

En moments de gran perill, en moments de grans tensions i de grans creacions, ço que compta són els grans enemics i els grans objectius. Si ja hi som d'acord, si sabem ara cap a on anam—i que es planye aquell qui plany li cause—llavors hem de començar la nostra feina.

Us deia que per ésser revolucionari cal primer tindre una revolució. Ja la tenim. Següent, heu de conèixer la gent amb la que anau a treballar. Crec que encara no som ben familiaritzats, que encara hem de viatjar una mica en aquest camí. Em demanau quins són els vehicles per conèixer la gent a banda del vehicle de viure en les cooperatives i de treballar amb ells. No tothom ho pot fer, i hi ha molts llocs on la presència d'un treballador sanitari és molt important. Us diria que les milícies revolucionàries són una de les grans manifestacions de solidaritat del poble cubà. Les milícies ara donen una nova funció al metge i el preparen per allò que era, fins fa ben poc, una realitat trista i gairebé fatal per a Cuba, és a dir, que seren víctimes d'un atac armat de gran abast.

Voldria advertir-vos que el metge, en la funció de soldat i revolucionari, sempre hauria d'ésser un metge. No hauríeu de cometre el mateix error que nosaltres a la Sierra. O potser no era un error, però tots els camarades mèdics d'aquells període ho coneixen. Ens semblava deshonrós restar al costat d'un ferit o d'un malalt, i cercàvem qualsevol via per fer-nos amb un rifle i anar a provar en el camp de batalla què podíem fer.

Ara les condicions són diferents, i els nous exèrcits que es formen per defensar el país han d'ésser exèrcits amb una tàctica diferent. El metge tindrà una importància enorme en el pla del nou exèrcit. Ha de continuar com a metge, que és una de les tasques més belles que hi ha i una de les més importants en una guerra. I no tan sols el metge, sinó també les infermeres, els tècnics de laboratori, tots aquells qui es dediquen a aquesta ben humana professió, són de la màxima importància.

Per bé que sabem del perill latent i ens preparam per repelir l'agressió que encara hi ha en l'atmosfera, hem d'aturar-nos a pensar-hi. Si fem dels preparatius de guerra el centre de la nostra preocupació, no serem capaços de dedicar-nos al treball creatiu. Tot el treball i el capital invertit en la preparació d'una acció militar és un treball malgastat i uns diners malgastats. Malauradament, hem de fer-ho, perquè n'hi ha d'altres que es preparen. Però és cert—i ho dic amb tota honestedat, pel meu honor de soldat—que els diners que més m'entristeixen quan veig que surten de les arques de la Banca Nacional són els diners que van a pagar un arma.

Amb tot, les milícies tenen una funció en temps de pau; les milícies haurien d'ésser, en els centres de poblacions, l'eina d'unificació del poble. Caldria practicar-hi una solidaritat extrema, com m'han dit que es practica en les milícies de metges. En temps de perill hauríen d'anar immediatament a resoldre els problemes de la gent pobra de Cuba. Però les milícies ofereixen també una oportunitat de viure plegats, units i iguals per un uniforme, amb homes de totes les classes socials de Cuba.

Si nosaltres, els treballadors sanitaris—i permeteu-me d'emprar una vegada més un títol que havia oblidat fa temps—tenen èxit, si empram aquesta nova arma de la solidaritat, si coneixem els objectius, coneixem l'enemic i coneixem la direcció que hem de prendre, llavors tot el que ens resta per saber és la part del camí que hem de cobrir cada dia. I aquesta part ningú no ens la pot ensenyar; aquesta part és el viatge privat de cada individu. És allò que farà cada dia, allò que replegarà per la seua experiència individual, i allò que donarà d'ell en exercici de la seua professió, dedicat al benestar del poble.

Ara que tenim tots els elements de la nostra marxa cap al futur, recordam el consell de Martí. Tot i que en aquest moment l'ignor, hom l'hauria de seguir constantment: «La millor forma de dir és fer». Marxam, doncs, cap al futur de Cuba.