Traducció de l'article I Due Fascismi d'Antonio Gramsci publicat el 25 d’agost 1921 al diari setmanal italià L'Ordine Nuovo by Milford Edge. També disponible en .docx.
La crisi del feixisme, sobre els orígens i les causes de la qual s’està escrivint força aquests dies, es pot explicar fàcilment amb una anàlisi seriosa del desenvolupament del mateix moviment feixista.
Els Fasci di Combattimento van néixer després de la guerra impregnats del caràcter petit-burgès de les diverses associacions de veterans que van sorgir en aquella època. A causa de la seva forta oposició al moviment socialista, heretada en part de les lluites entre el Partit Socialista i les associacions intervencionistes durant la guerra, els Fasci van obtenir el suport dels capitalistes i de les autoritats. La coincidència amb la necessitat dels terratinents rurals de formar una guàrdia blanca contra la creixent prevalença de les organitzacions obreres, va propiciar que les bandes creades i armades pels terratinents assumissin ells mateixos l’etiqueta dels “Fasci”. Posteriorment, aquestes bandes adquiririen el seu propi caràcter com a guàrdia blanca del capitalisme contra els òrgans de classe del proletariat.
El feixisme sempre ha mantingut aquest defecte original. Fins fa poc el fervor de l’ofensiva armada va impedir que es desbordessin les tensions entre el quadre urbà –format principalment per petitburgesos, parlamentaris i col·laboracionistes-, i el quadre rural –que consisteix en grans i mitjans terratinents i els seus colons. Aquests grups rurals es dediquen a lluitar contra els camperols pobres i les seves organitzacions, són decididament antisindicals i reaccionaris, i confien més en l’acció armada directa que en l’autoritat de l’Estat i en l’eficàcia del parlamentarisme.
A les zones agrícoles (Emília, Toscana, Vèneto, Úmbria), el feixisme va assolir un desenvolupament major, aconseguint un poder incondicional amb el suport financer dels capitalistes i la protecció de les autoritats civils i militars de l’Estat. Per una banda, la despietada ofensiva contra els òrgans de classe del proletariat va servir als capitalistes, i al cap d’un any van veure com tot l’aparell de lluita dels sindicats socialistes es va trencar i va perdre tota efectivitat. Per altra banda, la seva violència va acabar provocant una hostilitat generalitzada de les classes mitjanes i populars envers el feixisme.
Els fets de Sarzana, Treviso, Viterbo, Roccastrada van sacsejar profundament els nuclis feixistes urbans, representats per Mussolini, que van començar a veure el perill de les tàctiques purament negatives dels Fasci de les zones agrícoles. De totes maneres, aquestes tàctiques havien donat resultats excel·lents arrossegant el Partit Socialista cap a un terreny de pactes favorable a la col·laboració al país i al Parlament.
A partir d’aquest moment, les tensions latents [entre el quadre feixista rural i el quadre urbà] van començar a manifestar-se amb tota la seva força. Tot i que el quadre col·laboracionista urbà creia que ja havia assolit el seu objectiu -és a dir, que el Partit Socialista abandonés la “intransigència de classe”- i s’afanyava ara a oficialitzar la seva victòria amb el pacte de pacificació, els capitalistes agraris no podien renunciar a l’única tàctica que els assegurava l’explotació “lliure” de la classe camperola i els alliberava de les vagues i organitzacions molestes. Tota la polèmica que sacseja actualment el camp feixista -entre els que estan a favor del pacte de pacificació i els que hi estan en contra- es redueix a aquest desacord, els orígens del qual es troben a les arrels del mateix moviment feixista.
Les pretensions dels socialistes italians -és a dir, la il·lusió que van provocar ells l'escissió en el moviment feixista amb la seva hàbil política pactista- no són res més que una prova de la seva demagògia. En realitat, la “crisi” del feixisme no és d’avui, sinó de sempre. Un cop cessades les raons contingents que mantenien la unitat de les files antiproletàries, era inevitable que els seus desacords latents es manifestessin de forma evident. Per tant, la crisi no és altra cosa que el desenllaç d'una situació preexistent.
Aquesta crisi provocarà una escissió entre els feixistes. La part parlamentària, encapçalada per Mussolini i amb el suport de les classes mitjanes -els oficinistes i els petits comerciants i industrials-, intentarà organitzar políticament aquests entorns i, necessàriament, s’orientarà cap a una col·laboració amb els Socialistes i els Popolari. La facció intransigent [rural], que expressa la necessitat de la defensa directa i armada dels interessos dels capitalistes agraris, continuarà realitzant les seves característiques accions anti proletàries. Per a aquesta facció -la més important pel que fa a la classe obrera- la “treva” aclamada com a victòria pels socialistes no valdrà res. La “crisi” només marcarà la sortida del moviment Fasci d’una fracció de petits burgesos que han intentat en va justificar el feixisme amb un programa general de “partit” polític.
Però el feixisme real -que els camperols i obrers emilians, vènets i toscans coneixen per la dolorosa experiència dels darrers dos anys de terror blanc-, continuarà, encara que potser amb un nom diferent.
La tasca dels camperols i obrers revolucionaris és aprofitar el període de relativa calma, causat pel desacord intern de les bandes feixistes, per inculcar a les masses oprimides i desarmades una clara consciència de la situació real de la lluita de classes i dels mitjans necessaris per vèncer l’enorme reacció capitalista.
Antonio Gramsci, 25 d’agost 1921