Publicat originalment com “Il Partito comunista”, a “L'Ordine Nuovo” (9.10.1920)..
El moviment proletari, en la seua fase actual, tendeix a realitzar una revolució en l'organització de les coses materials i de les forces físiques; els seus trets característics no poden ésser els sentiments i les passions difusos en la massa i que sotmeten la voluntat de la massa; els trets característics de la revolució proletari sols poden cercar-se en el partit de la classe obrera, en el partit comunista, que existeix i s'hi desenvolupa en tant que és l'organització disciplinada per la voluntat de fundar un estat, per la voluntat de donar una sistematizació proletària a l'ordenament de les forces físiques existents i de posar les bases de la llibertat popular.
L'obrer a la fàbrica té funcions merament executives. No segueix el procés general del treball i de la producció; no és un punt que es mou per crear una línia; és una punxa clavada en un lloc determinat i la línia resulta de reseguir les punxes que una voluntat estranya ha disposat d'acord amb els seus fins. L'obrer tendeix a dur aquesta seua forma d'ésser a tots els ambients de la seua vida; s'hi adapta fàcilment, per a tot, a l'ofici d'executir material, de “massa” guiada per una voluntat estranya a la seua; és intel·lectualment dropo, no sap i no vol preveure res més que l'immediat, per això li manca tot criteri en la tria dels seus caps i es deixa il·lusionar fàcilment per les promeses; vol creure que pot obtindre sense una gran esforç de part seua i sense haver de pensar massa.
El partit comunista és l'instrument i la força històrica del procés de profund alliberament pel qual l'obrer d'executor esdevé iniciador, de massa esdevé cap i guia, de braç esdevé cervell i voluntat; en la formació del partit comunista s'hi pot copsar la llavor de la llibertat que tindrà el seu desenvolupament i la seua plena expansió després que l'estat obrer haurà organitzat les condicions materials necessàries.
El partit comunista, si bé com a mera organització es revela com a forma particular de la revolució proletària. Cap revolució del passa ha conegut partits; aquests neixen després de la revolució burgesa i es descomposen en el terreny de la democràcia parlamentària. També en aquest camp es verifica la idea marxista que el capitalisme crea forces que després no reïx a dominar.
Els partits democràtics servien per assenyalar els homes polítics de vàlua i per fer-los triomfar en la competència política; avui els homes de govern els col·loca la banca, els grans diaris, les associacions industrials; els partits es descomposen en una multiplicitat de fragments personals.
El partit comunista, en sorgir de les cendres dels partits socialistes, repudia els seus orígens democràtics i parlamentaris i revela els seus caràcters essencials que són originals en la història: la revolució russa és la revolució realitzada pels homes organitzats en el partit comunista, que en el partit s'han plasmat en una personalitat nova, han adquirit nous sentiments, han realitzat una vida moral que tendeix a esdevindre consciència universal i fi per tots els homes.
Els partits polítics són el reflex i la nomenclatura de les classes socials. Sorgeixen, es desenvolupen, es descomposen, es renoven, segons que els diversos estrats de les classes socials en lluita assumeixen posicions d'importància històrica real, que veuen radicalment mutades les llurs condicions d'existència i de desenvolupament, que adquireixen una major i més clara consciència d'ells i dels llurs propis interessos vitals.
En l'actual període històric i com a conseqüència de la guerra imperialista que ha canviat profundament l'estructura de l'aparell nacional i internacional de producció i de bescanvi, ha esdevinguda característica la rapidesa amb la qual es desenvolupa el procés de dissociació dels partits polítics tradicionals, nascuts en el terreny de la democràcia parlamentària, i del sorgiment de noves organitzacions polítiques: aquest procés general obeeix a una profunda lògica implacable, basada en l'afebliment de les velles classes i de les velles files i per vertiginosos traspassos d'una condició a una altra d'estrats sencers de la població de tot el territori de l'estat, de tot el territori del domini capitalista.
El partit socialista es diu seguidor de les doctrines marxistes; el partit hauria de tindre, doncs, en aquestes doctrines, una brúixola per orientar-se en l'embolic dels esdeveniments, hauria de posseir aquella capacitat de previsió històrica que caracteritza els seguidors intel·ligents de la dialèctica marxista, hauria de tindre un pla general d'actuació, basat en aquesta previsió històrica, i de tindre l'oportunitat de llençar a la classe obrera en lluita mots d'ordre clars i precisos; contràriament el partit socialista, el partit seguidor del marxisme a Itàlia, s'exposa, com el partit popular, com el partit de les classes més endarrerides de la població italiana, a totes les pressions de les masses i es mou i es diferencia quan ja les masses s'han posicionat i diferenciat. En veritat aquest partit socialista, que es proclama guia i mestre de les masses, no és res més que pobre notari que registra les operacions realitzades espontàniament per les masses; aquest pobre partit socialista, que es proclama cap de la classe obrera, no és res més que l'impedimenta de l'exèrcit proletari.
Si aquest estrany procedir del partit socialista, si aquesta forassenyada condició del partit polític de la classe obrera no ha provocat fins ara una catàstrofe, és perquè en mig de la classe obrera, en les seccions urbanes del partit, en els sindicats, en les fàbriques, en els pobles, existeixen grups enèrgics de comunistes conscients de la llur funció històrica, enèrgics i astuts en l'acció, capaços de guiar i d'educar les masses locals del proletariat; és perquè existeix potencialment, en el si del partit socialista, un partit comunista al qual no li manca més que l'organització explícita, la centralització i una seua disciplina per desenvolupar-se ràpidament, conquerir i renovar l'estructura del partit de la classe obrera, donar una nova direcció a la Confederació General del Treball i al moviment cooperatiu.
El problema immediat d'aquest període, que succeeix a la lluita dels obrers metal·lúrgics i precedeix al congrés en el qual el partit ha d'assumir un posicionament seriós i precís davant la Internacional Comunista, és precisament el d'organitzar i centralitzar aquestes forces comunistes ja existents i operants.
El partit socialista, de dia en dia, amb una rapidesa fulminant, es descomposa i va cap a la fallida; les tendències en un brevíssim espai de temps, ja han adquirida una nova configuració; posats davant la responsabilitat de l'acció històrica i a l'urgent decisió sobre l'adhesió a la internacional comunista, els homes i els grups, s'agiten, es mouen; l'equívoc centrista i oportunista s'ha apoderat d'una part de la direcció del partit, i ha dut turbidesa i confusió a les seccions.
Deure dels comunistes, en aquesta general davallada de les consciències, de les fidelitats, de la voluntat, en aquest domini de baixeses, de vileses, de fatalismes és el d'unir-se fortament en grups, d'afiancar-se, d'atendre's prests als mots d'ordre que veuran llençats. Els comunistes sincers i desinteressats, sobre la base de les tesis aprovades pel II Congrés de la III Internacional, sobre la base de la lleial disciplina a la suprema autoritat del moviment obrer mundial, hauria de desenvolupar la feina necessària perquè, en el temps més breu possible, es constituesca la fracció comunista del partit socialista italià, que, pel bon nom del proletariat italià, ha d'esdevindre, en el Congrés de Florència, de nom i det, partit comunista italià, secció de la III Internacional Comunista; perquè la fracció comunista es constuesca amb un aparell directiu orgànic i fortament centralitzat, amb articulacions disciplinades pròpies en tots els ambients on treball, es reuneix i lluita la classe obrera, amb un complex de serveis i d'instruments pel control, per l'acció, per la propaganda que la posen en condicions de funcionar i de desenvolupar-se a partit d'avui com un veritable i propi partit.
Els comunistes, que en la lluita metal·lúrgica han salvat, amb la llur energia i el llur esperit d'iniciativa, d'un desastre la classe obrera, han d'unir-se fins a les darreres conclusions de la llur posició i de la llur acció: salvar l'estructura primordial (reconstruint-la) del partit de la classe obrera, donar al proletariat italià el partit comunista que siga capaç d'organitzar l'estat obrer i les condicions per l'adveniment de la societat comunista.