Publicat originalment («I giornali e gli operai») a l’Avanti el 22 de desembre del 1919.
La lluita de classe internacional és culminada en la victòria dels obrers i camperols de dos proletariats internacionals. A Rússia i a Hongria els obrers i els camperols han instaurat la dictadura proletària i tant a Rússia com a Hongria la dictadura haurà de sostindre una aspra batalla no tan sols contra la classe burgesa, sinó també contra els sindicats: el conflicte entre la dictadura i els sindicats fou així una de les caigudes del Soviet hongarès, ja que els sindicats, si bé mai obertament intentaren d’enderrocar la dictadura, operaren sempre com a organismes «derrotistes» de la revolució i incessantment sembraren el desconhort i la vilania entre els obrers i els soldats rojos.
Un exam també ràpid, de les raons i de les condicions d’aquest conflicte no pot no ésser útil per a l’educació revolucionària de les masses, les quals, si s’han de convèncer que el sindicat és potser l’organisme proletari més important de la revolució comunista, perquè damunt d’ell s’ha de fundar la socialització de la indústria, perquè això ha de crear les condicions en les quals l’empresa privada desapareix i ja no pot renàixer, han de convèncer-se també de la necessitat de crear, abans de la revolució, les condicions psicològiques i objectives en les quals siga impossible tot conflicte i tot dualisme de poder entre els diversos organismes en els quals s’encarna la lluita de la classe proletària contra el capitalisme.
La lluita de classe ha assolit en tots els països d’Europa i del món un caràcter nítidament revolucionari. La concepció, que és pròpia de la III Internacional, segons la qual la lluita de classe s’ha d’adreçar a la instauració de la dictadura proletària, té el vent a favor damunt de la ideologia democràtica i es difon irresistiblement en les masses. Els partits socialistes s’adhereixen a la III Internacional o, si més no, s’atenen als principis fonamentals elaborats en el Congrés de Moscou; els sindicats contràriament han romàs fidels a la «veritable democràcia» i no deixen passar cap ocasió per induir o constrènyer els obrers a declarar-se adversaris de la dictadura i de no realitzar manifestacions de solidaritat amb la Rússia dels Soviets.
Aquest posicionament dels sindicats fou ràpidament superat a Rússia, ja que el desenvolupament de les organitzacions de professions i d’indústria s’acompanyà paral·lelament i amb ritme més accelerat el desenvolupament dels Consells de fàbrica; aquest contràriament ha erosionat la base del poder proletari a Hongria, ha determinat a Alemanya immenses carnisseries d’obrers comunistes i el naixement del fenomen Noske, ha determinat a França la fallida de la vaga general del 20-21 de juliol i la consolidació del règim de Clemenceau, ha impedit fins ara tota intervenció directa dels obrers anglesos en la lluita política i amenaça d’escindir profundament i perillosa les forces proletàries a tots els països.
Els partits socialistes adquireixen com més va més un perfil netament revolucionari i internacionalista; els sindicats contràriament tendeixen a encarnar la teoria (!) i la tàctica de l’oportunisme reformista i a esdevindre organismes merament nacionals. En naix un estat de coses insostenible, una condició de confusió permanent i de feblesa crònica per la classe treballadora, que augmenten el desequilibri general de la societat i afavoreixen la pul·lulació dels ferments de disgregació moral i d’embarbarament.
Els sindicats han organitzat els obrers segons els principis de la lluita de classes i han estat ells mateixos les primeres formes orgàniques d’aquesta lluita. Els organitzador han dit sempre que tan sols la lluita de classes pot conduir el proletariat a la seua emancipació i que l’organització sindical té precisament l’objectiu de suprimir el benefici individual i l’explotació e l’home per l’home, per la qual cosa es proposa d’eliminar el capitalista (el propietari privat) del procés industrial de producció i d’eliminar així les classes.
Però els sindicats no podien realitzar immediatament aquest objectiu i per tant orientaven tota la llur força a l’objectiu immediat de millorar les condicions de vida del proletariat, demanant salaris més alts, horaris disminuïts de treball, un cos de legislació social. Els moviments succeïen als moviments, les vagues a les vagues, les condicions de vida dels treballadors esdevenien relativament millors. Però tots els resultats, totes les victòries de l’acció sindical es funden en les bases antigues: el principi de la propietat privada resta inacte i fort, l’ordre de la producció capitalista i l’explotació de l’home per l’home resten intactes i així es compliquen en formes noves. La jornada de vuit hores, l’augment del salari, els beneficis de la legislació social no toquen el benefici; els desequilibris que immediatament l’acció sindical determina en la qüestió del benefici es contraresten i troben una nova sistematització en el joc de la lliure competència per les nacions d’economia mundial com Anglaterra i Alemanya, en el proteccionisme per les nacions d’economia limitada com França i Itàlia.
El capitalisme així reverteix a les masses amorfes nacionals o a les masses colonials les despeses generals creixents de la producció industrial. L’acció sindical es revela d’aquesta manera absolutament incapaç de superar en el seu domini i amb els seus mitjans, la societat capitalista, es revela incapaç de conduir el proletariat a la seua emancipació, a conduir el proletariat a la realització de l’objectiu alt i universal que s’havia inicialment proposat. Segons les doctrines sindicalistes, els sindicats haurien hagut de servir per educar els obrers en la gestió de la producció. Com que els sindicats d’indústria, es diu, són un reflex integral d’una determinada indústria, esdevendrien els quadres de la competència obrera per la gestió d’aquella determinada indústria; els càrrecs sindicals serviren per fer possible una tria dels obrers millors, dels més estudiosos, dels més intel·ligents, dels més aptes per familiaritzar-se amb el complex mecanisme de la producció i dels bescanvis. Els líders obrers de la indústria del cuir serien els més capaços per gestionar aquesta indústria, i així per la indústria metal·lúrgica, la indústria del llibre, etc. Il·lusions colossals.
La tria dels líders sindicals no s’esdevé mai per criteris de competència industrial, sinó de competència merament jurídica, burocràtica o demagògica. Com més les organitzacions vagin engrandint-se, com més freqüent siga la llur intervenció en la lluita de classe, com més difusa i profunda la llur acció, i més esdevé necessari reduir l’ofici dirigent a ofici purament administratiu i comptable, més la capacitat tècnica industrial esdevé un no valor i el vent bufa a favor de la capacitat burocràtica i comercial. Es va així constituint una veritable i pròpia casta de funcionaris i jornalistes sindicals, amb una psicologia de cos absolutament en contrast amb la psicologia dels obrers, que ha acabat per assumir en relació a la massa obrera la mateixa posició de la burocràcia governativa en relació a l’estat parlamentari: és la burocràcia la que regna i governa. La dictadura proletària vol suprimir l’ordre de la producció capitalista, vol suprimir la propietat privada, perquè sols així es pot suprimir l’explotació de l’home per l’home.
La dictadura proletària vol suprimir la diferència de les classes, vol suprimir la lluita de les classes, perquè sols així pot ésser completa l’emancipació social de la classe treballadora. Per obtindre aquest objectiu el partit comunista educa el proletariat en organitzar la seua potència de classe, en servir-se d’aquesta potència armada per dominar la classe burgesa i determinar les condicions en les quals la classe explotadora siga suprimida i no puga renàixer.
La tasca del partit comunista en la dictadura és doncs aquesta: organitzar potentment i definitivament la classe dels obrers i camperols en classe dominant, controlar que tots els organismes del nou estat despleguen realment obra revolucionària, i trencar els drets i les relacions antigues inherents al principi de la propietat privada. Però aquesta acció destructiva i de control ha d’ésser immediatament acompanyada d’una obra positiva de creació de producció. Si aquesta obra no reïx, és vana la força política, la dictadura no pot regir-s’hi: cap societat pot regir-se sense la producció, i encara menys la dictadura que, actuant en les condicions de desfeta econòmica produïda per cinc anys de guerra exasperada i de mesos i mesos de terrorisme armat burgès, necessita així d’una intensa producció.
I vet ací la vasta i magnífica tasca que hauria d’obrir-se a l’activitat dels sindicats d’indústria. Aquests de seguida haurien de realitzar la socialització, haurien d’iniciar un ordre nou de producció, en la qual l’empresa es base no en la voluntat de lucre del propietari, sinó en l’interès solidari de la comunitat social que per cada branca industrial ix de l’indistint genèric i es concreta en el sindicat obrer corresponent. En els soviets hongaresos els sindicats s’han abstingut de tota feina creadora. Políticament els funcionaris sindicals suscitaren continus obstacles a la dictadura, constituent un estat en l’estat, econòmicament romangueren inerts: més d’una vegada les fàbriques hagueren d’ésser socialitzades contra la voluntat dels sindicats.
Però els líders de les organitzacions hongaresos eren limitats espiritualment, tenien una psicologia burocràtico-reformista, i temien contínuament de perdre el poder que havien fins llavors exercit damunt dels obrers. Ja que la funció pel qual el sindicat s’havia desenvolupat fins a la dictadura era inherent al predomini de la classe burgesa, i ja que els funcionaris no tenien una capacitat tècnica industrial, sostenien la immaduresa de la classe proletària en la gestió directa de la producció, sostenien la «veritable» democràcia, ço és la conservació de la burgesia en les seues posicions principals de classe proletària, volien perpetuar i exasperar l’era dels convenis, dels contractes de treball, de la legislació social, per ésser en grau de fer valdre la llur competència.
Volien que s’esperàs la... revolució internacional, no podent comprendre que la revolució internacional es manifestava ja a Hongria amb la revolució hongaresa, a Rússia amb la revolució russa, a tot Europa amb les vagues generals, amb els pronunciaments militars, amb les condicions de vida fetes impossibles a la classe treballadora per les conseqüències de la guerra.