Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
SeEl sectarisme i l'oportunisme són els errors bessons en els que hi pot caure qualsevol organització formada al voltant d'un principi, el sectarisme és l'error “esquerranós” i l'oportunisme és l'error “dretanós”. El sectari insisteix en la veritat absoluta del seu principi sobre qualsevol altre, troba en el més petit desacord les llavors de la diferència fonamental, veu l'enemic més mortal en el rival més pròxim, posa la puresa del dogma sobre el profit tàctic, refusa arribar a un compromís o modificar els seus objectius i està orgullós d'anar contra la corrent. L'oportunista està sempre disposat a adaptar els seus principis a les circumstàncies, minimitza els desacords interns, tracta fins i tot els oponents com a “mals menors”, posa el profit tàctic sobre la fidelitat als seus principis, és massa prest a fer compromisos i és sempre llest per seguir la corrent. No és sorprenent que tant el sectari com l'oportunista invariablement es neguin a rebre aital denominació, i en el seu lloc retornen l'acusació; alhora aquestes etiquetes es llencen fàcilment contra les posicions minoritàries amb la intenció d'invalidar llurs opinions com a “anti-partit”, simplement perquè són diferents i suposen un repte. El sectarisme i l'oportunisme hi són per tot arreu; no sóm més habituals en el moviment de la classe treballadora que en les organitzacions religioses o els governs capitalistes. Als Estats Units, com a exemple, els partits republicà i demòcrata han entrat en profundes batalles sectàries sobre quina era la millor forma de portar el govern capitalista al llarg de 200 anys. Si bé veuen en l'altre el seu oponent fonamental (si bé nosaltres sabem clarament que no és així), han tingut prou mà esquerra per reconèixer la necessitat mútua per tal de què sobrevisqués el seu govern. Així, erradicar el sectarisme és impossible (un intent el vam veure a la Unió Soviètica, fet amb el més brutal dels resultats), però controlar-lo fins a un cert límit pot ser la font d'una gran força. Tota forma de fanatisme doctrinari, tot intent de convertir el marxisme en un dogma inalterable és contrari al pensament marxista, que no reconeix cap veritat absoluta, sinó una veritat relativa. No és tracta d'escepticisme, el qual nega la pròpia possibilitat d'una percepció absoluta del món, sinó tan sols un reconeixement de les limitacions de la nostra percepció. Totes les veritats que reconeixem no són veritats per si mateixes, independents del temps i de l'espai, sinó veritats en la mesura que nosaltres en som conscients, vàlides només per a nosaltres, per al nostre temps, per a l'espai en el qual vivim. Cada veritat d'aquestes ha de governar les nostres accions fins que una percepció més avançada hagi manifestat i eliminat la part errònia que hi havia en la veritat fins llavors acceptada. Karl Kautsky Lectures addicionals: L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme de Lenin, i Alemanya: i ara què? De Trockij. |
|