|
|
PrActivitat amb uns mitjans i un fi. La pràctica és activa, més que no pas una observació passiva, i es dirigeix a canviar alguna cosa. La pràctica difereix de l'activitat en general, ja que està connectada amb la teoria, que li dóna els seus mitjans i fi. La pràctica sols es realitza a través de la teoria i la teoria es formula basada en la pràctica. Quan la teoria i la pràctica són separades llavors cauen en una parcialitat distorsionada; la teoria i la pràctica sols poden desenvolupar-se plenament en connexió l'una amb l'altra. L'activitat humana sempre tendeix a un fi, però en els primers estadis del desenvolupament de la societat, abans del desenvolupament de la divisió del treball, no hi havia cap distinció entre teoria i pràctica. Amb el desenvolupament de la divisió del treball, el costat teòric del desenvolupament de l'activitat humana se separà de l'aspecte pràctic d'aquesta activitat. La pràctica és el criteri de veritat. En aquest sentit, cal entendre la “pràctica” en el seu sentit més ampli, que inclogui les diverses formes d'activitat mental i material que contribueixin a canviar el coneixement i el món. Veieu també: teoria,
pels diferents aspectes de la pràctica: raó,
observació,
mètode
experimental i pragmatisme. . El preu és la realització del valor. El valor és el sustrat (o essència), que es realitza quan una cosa es ven pel seu preu. A més, mentre el valor(-intercanvi) és la quantitat del treball humà emprat en una mercaderia, el preu pren una forma determinada històricament, com ara la forma monetària. A partir del contemporani de Marx, John Stuart Mill, la ciència econòmica burgesa abandonà el concepte de valor, refundant totes les consideracions que els antics economistes polítics havien fet sobre el valor, i sota l'esperit del positivisme, es varen limitar al fenòmen: el preu. Per la seva banda Marx sostenia que: “tota la ciència seria superflua si l'aparença externa de les coses coincidís directament amb la seva essència. “ [Das Kapital, Band III, Kap. 48] Els positivistes creien que el “valor” és una “entitat metafísica” sense existència real, és a dir, imperceptible als sentits. Alfred Marshall (1842 - 1924) inclou l'anàlisi del valor en les primeres edicions del seu tractat, però en les darreres edicions, s'evita el mot; Leon Walras (1834 - 1910) i Vilfredo Pareto (1848 - 1923) no volen saber res del valor, — el valor fou abandonat com si fos un simple miratge del segle XIX. Marx deia: “Les reflexions de l'home sobre les formes de vida social, i conseqüentment, també, el seu anàlisi científic sobre aquestes formes, agafan un curs completament oposat al del seu desenvolupament històric real. Comença, post festum, amb els resultats del procés de desenvolupament que te just a l'abast. Les característiques que titllen els productes de mercaderies, l'establiment preliminars de les quals és necessari per a la circulació de les mercades, han adquirit ja l'estabulitat de formes naturals i sobreenteses de la vida social, abans de què l'home les vulgui desxifrar, no a través del seu caràcter històric, ja que als seus ulls són immutables, sinó pel seu significat. Conseqüent fou l'anàlisi dels preus de les mercaderies el que tot sol portà a la determinació de la magnitud del valor, i fou l'expressió generalitzada de totes les mercaderies en moneda el que tot sol portà a l'establiment del seu caràcter com a valor. És, però, precisament aquesta forma monetària final del món de les mercaderies la que realment cobreix, en lloc de revelar, el caràcter social del treball privat, i les relacions socials entre els productors individuals. Quan afirmo que els abrics o les botes tenen relació amb la roba de lli, perquè aquesta és la encarnació universal del treball humà abstracte, és ben evident l'absurd d'aital afirmarció. Amb tot, quan els productors d'abrics i botes comparen aquests articles amb la roba de lli, o, el que és el mateix, amb or o plata, com a equivalents universals, expressen la relació entre el seu propi treball privat i el treball col·lectiu de la societat d'una forma igualment absurda. “Les categories de l'economia burgesa consisteixen en formes com aquestes. Són formes de pensament que expressen amb validesa social les condicions i relacions d'un sistema de producció concret i determinat històricament, és a dir, la producció de mercaderies. Tot el misteri de les mercaderies, tota la màgia i la necromància que envolten els productes de treball en prendre la forma de mercaderies, s'esvaeix, tant bon punt entrem en altres formes de producció.” [Kapital, Kap. 1] Així per Marx, entendre per què un determinat objecte es ven per aquest preu o aquell altre un determinat dia en un lloc específic, significa començar a anar “més enllà” aquest fet immediat i anar concretant progressivament el concepte del valor: “Sembla que es correcte començar amb el real i el concret, amb la precondició real, és a dir començar en economia amb, per exemple, la població que és el fonament i el subjecte de tot l'acte social de producció. Amb tot, un examen detingut d'això demostra que és fals. La població és una abstracció si no considero, per exemple, les classes de les quals es composa. ... si hagués de començar amb la població, seria una concepció caòtica del conjunt, i em mouria llavors analíticament, a través d'una determinació més concreta, cap a a conceptes cada cop més simples, des del concret imaginat cap a les abstraccions més allunyades fins que arribés a les determinacions més simple. D'allà el viatge l'hauria de refer fins tornar de nou a la població, però ara ja no com la concepció caòtica d'un tot, sinó com una rica totalitat de moltes determinacions i relacions.” [Grundsrisse] "El proletariat és la classe social que viu completament de la venda de la seva força de treball i que no treu cap benefici del capital; de la qual, la prosperitat i la penúria, la vida i la mort, i la simple existència depenen de la demanda de treball... Com s'originà el proletariat? “El proletariat s'originà durant la revolució industrial... [que] fou precipitada per la descoberta de la màquina de vapor, de diverses filadores mecàniques, del teler mecànic i de tota una sèrie d'altres dispositius mecànics. Aquestes màquines, que eren molt cares i per tant sols les podien comprar els grans capitalistes, alteraren tot el sistema de producció i desplaçaren els antics treballadors, perquè les màquines produïen mercaderies més barates i millors que les que podien produir els obrers amb les ineficients filadores i telers manuals. Aquestes màquines lliuraren la indústria directament a mans dels grans capitalistes i feren completament inútil la migrada propietat dels treballadors (eines, telers, etc.) de forma que aviat els capitalistes ho tenien tot a les mans i no res els hi quedava als treballadors...” ”El treball com més anava més es dividia entre els treballadors individuals, de forma que el treballador que abans feia tota una feina, ara sols feia una part d'aquella feina. Aquesta divisió del treball féu possible la producció més ràpida i barata d'objecte. Reduí l'activitat de cada treballador a moviments simples, mecànics i inacabablement repetitius que es podien realitzar, no també, sinó millor, per una màquina. D'aquesta forma totes aquestes indústries caigueren, una darrera l'altra, sota el domini de la màquina de vapor, de la maquinària i del sistema fabril, com les filadores i els telers ja ho havien fet”. Friedrich Engels En la mateixa mesura que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat — la classe dels treballadors moderns, que només poden viure en tant que troben treball, i només troben treball en tant que el seu treball augmenta el capital. Aquests treballadors que es veuen obligats a vendre's de mica en mica, sín una mercaderia com qualssevol altre article de comerç. Karl
Marx Caldria remarcar les següents característiques de la definició de Marx del proletariat: (1) el proletariat és sinònim de la “classe treballadora moderna”, (2) els proletaris no tenen cap mitjà de subsistència a banda de la venda de la seva força de treball, (3) la seva posició els fa dependents del capital, (4) és l'expansió del capital, i no el servei de les necessitats personals o administratives dels capitalistes, la tasca definitòria del proletariat, (4) els proletaris es venen a si mateixos i no venen productes com la petita-burgesia i els capitalistes, (5) es venen a “plaços” al contrari que els esclaus que s'han de vendre com un tot i esdeven la propietat d'un altri, (6) tot i que terme “treballadors” té una connotació de treball manual, Marx assenyala clarament que qui treballa amb el cap és tan proletari com qui ho fa amb la ma, i i finalment que (7) el proletariat és una classe. El proletariat no és una categoria sociològica de persones que tenen de tant a tant d'ingressos i que es dediquen a unes determinades ocupacions, etc., sinó una entitat real, desenvolupada històricament, amb la seva pròpia autoconsciència i mitjans d'acció col·lectiva. La relació entre un individu proletari i la seva classe no és la de sociologia no-dialèctica, en la que un individu amb aquest o aquell atribut és o no és membre de la classe. Contràriament, els individus es connecten amb una classe per milions de fils a través dels quals participen en la divisió del treball general o social i en la lluita per la distribució de la plus-vàlua. Un aspecte que cal considerar en relació a la definició del proletariat és el treball assalariat. El treball assalariat és la forma arquetípica sota la qual el proletariat s'implica en el procés laboral, això és, la venda de la força de treball d'un obrer d'acord a les hores de feina. En primer lloc, Marx tracta del treball a preu fet, en el qual es paga al treballador per la producció i no pel temps, com a forma de treball assalariat, que no és essencialment diferent del treball assalariat. En segon lloc, actualment creix el nombre de treballadors als que s'obliga a vendre el seu producte com a tal, mitjançant treball contractat, com a exemple. Això fa que es plantegi què és essencial en el concepte de proletariat. El treball contractat mina la consciència de la classe treballadora, però alhora, la persona que viu en una societat capitalista, i no té cap mitjà de subsistència que no sigui el treball, és un proletari, encara que sigui incapaç de trobar feina (cas en el que els obrers poden esdevenir lumpenproletariat si les seves condicions de vida són molt difícils). L'altra aspecte important en relació al proletariat és el seu camí històric. Com explica Marx a Capital, [Kapitel 32], el capitalisme comporta la “revolta de la classe treballadora, una classe que sempre creix en nombre, i que són disciplinats, units i organitzats pel propi mecanisme del procés de la producció capitalista”. El proletariat ni ho requereix ni és capaç d'explotar cap altre classe; són els seus propis productors i el capitalisme ha ensinistrat el proletariat en totes les habilitats que es necessiten per organitzar racionalment el treball social en benefici de la humanitat, sense l'ajuda dels diners, la religió o cap altra forma de misticisme inhumà. Així, el futur significat històric del proletariat no és finalment el fet que sigui oprimits, sinó que és l'única classe que és capaç de derrocar la societat burgesa i d'establir una societat sense classes. Amb la divisió del treball... s'hi dóna simultàniament la distribució, i de fet la distribució desigual, tan quantitativa com qualitativa, del treball i els seus productes, és a dir de la propietat: el nucli, la primera forma, rau en la família on la dona i les criatures són esclaus del marit. Aquesta esclavitud latent en la família, per bé que encara molt crua, és la primera propietat, però fins i tot en aquest estadi inicial es correspon perfectament a la definició dels economistes moderns que la denominen el poder de disposar de la força de treball dels altres... Marx i Engels La primera forma de propietat és la propietat tribal. Es correspon a l'estadi no desenvolupat de la producció, en el que un poble viu de caçar i de pescar, de criar bestiari o, en l'estadi superior, de l'agricultura. En el darrer cas presuposa una gran massa de terres sense cultivar. La divisió del treball en aquest estadi és encara molt elemental i es limita a una major extensió de la divisió natural del treball que es dóna a la família. L'estructura social es limita, doncs, a una extensió de la família; els caps de la família patriarcal, sota d'ells els membres de la tribu i finalment els esclaus. L'esclavitud latent en la família sols es desenvolupa gradualment amb l'increment de la població, el creixement de les necesitats, i amb l'extensió de les relacions externes, tant de guerra com de bescanvi. La segona forma [de propietat] és la de la comunitat i estat antics que procedeix especialment de la unió de diverses tribus en una ciutat per acords o per conquestes, i que encara és acompanyada per l'esclavitud. Al costat de la propietat comunitària ja trobem en desenvolupament propietat privada sobre béns mobles i més tard sobre immobles, si bé com una forma anormal subordinada a la propietat comunitària. Els ciutadans mantenen el seu poder sobre llurs esclaus treballadors tan sols en llur comunitat, i tan sols en relació a aquesta, i per tant estan lligats a la forma de propietat comunitària. És la propietat privada comunitària la que obliga els ciutadans actius a romandre en aquesta forma espontàniament derivada d'associació contra llurs esclaus. Per aquesta raó tota l'estructura de la societat basada en aquesta propietat comunitària, i amb ella el poder del poble, decau en la mateixa mesura que evoluciona, particularment, la propietat privada immoble. La divisió del treball es troba més desenvolupada. Ja trobem l'antagonisme entre la ciutat i el camp; posteriorment l'antagonisme entre els estats que representen els interessos de les ciutats i els que representen els interessos del camp, i dins de les pròpies ciutats l'antagonisme entre la indústria i el comerç marítim. La relació de classes entre ciutadans i esclaus ara es troba completament desenvolupada. Amb el desenvolupament de la propietat privada, hi trobem per primera vegada les mateixes condicions que trobaren després, tan sols que en una escala més extensa, a la propietat privada moderna. D'una banda, la concentració de la propietat privada, que començà ben aviat a Roma (com ho prova la llei agrària licínia) i continuà molt ràpidament des de l'època de les guerres civils, i especialment sota els emperadors; d'altra banda, associada amb això, la transformació de la petita pagestia plebeia en un proletariat, que, amb tot, degut a la seva posició intermèdia entre els ciutadans propietaris i els esclaus, mai aconseguí un desenvolupament independent. Marx i Engels L'essència subjectiva de la propietat privada, de la propietat privada com a activitat en si, com a subjecte, com a persona, és el treball. Així, no cal dir que sols aquella economia política que reconeix el treball com el seu principi (Adam Smith), i que per tant ja no considera la propietat privada com res més que una condició externa de l'home, pot ésser considerada alhora un producte de l'energia real i el moviment de la propietat privada (és el moviment independent de la propietat privada esdevingut conscient de si mateix, és la pròpia indústria moderna), un producte de la indústria moderna, i un factor que ha accelerat i glorificat l'energia i desenvolupament d'aquesta indústria i l'ha transformada en un poder que pertany a la consciència. Per tant, els partidaris del sistema monetari i mercantil, que es miren la propietat privada com un ésser purament objectiu per a l'home, apareixien com a adoradors de fetitxes, com a catòlics, per a aquesta economia política il·lustrada, que ha revelat – dins del sistema de propietat privada – l'essència subjectiva de la riquesa... La propietat privada immediatament sensible és l'expressió material i sensible de vida humana alienada. El seu moviment – producció i consum – és la revelació sensible del moviment de tota la producció prèvia – és a dir, la realització o realitat de l'home. La religió, la família, l'estat, la llei, la moralitat, la ciència, l'art, etc., són sols sistemes particulars de producció i per tant cauen sota la seva llei general. La substitució positiva de la propietat privada, com l'apropiació de la vida humana, és per tant la superació positiva de tota l'alienació, i el retorn de l'home de la religió, la família, l'estat, etc., cap a la seva existència humana – és a dir, social. L'alienació religiosa com a tal té lloc sols en l'esfera de la consciència, de la vida interior humana, però l'alienació econòmica és la de la vida real – la seva superacions, doncs, abasta tots dos aspectes. Clarament la natura del moviment en països diferents inicialment depèn de si la vida actual i reconeguda de la gent té el seu ésser més en la consciència o en el món exterior, en la vida ideal o en la real. El comunisme comença amb l'ateïsme (Owen), però l'ateïsme inicialment és lluny d'ésser comunisme, i és en la major part una abstracció. La filantropia de l'ateïsme no és per tant en principi res més que una filantropia filosòfica abstracta, mentre que la del comunisme és alhora real i directament dirigida vers l'acció... Marx i
Engels En un cert estadi del desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en conflicte amb les relacions presents de producció o – el que és simplement el mateix però en termes legals – amb les relacions de propietat en les que fins aleshores havien operat... Comença llavors una època de revolució social." Marx La propietat, o ‘relacions de propietat’ són relacions socials fonamentals en les que les relacions entre les persones s'expressen en la relació entre les persones i les coses. Així l'existència de la propietat aliena la gent de les relacions socials i els porta a relacions amb els objectes. En general, per tant, una persona no pot ésser l'objecte, sinó sols el subjecte d'una relació de propietat. Si una persona és posseïda, com en la societat esclavista, llavors en aquesta societat, aquella persona no és considerada com una persona completa, sinó més aviat com un objecte, una propietat. La possessió de la propietat constitueix una relació social quan aquella propietat afecta les vides d'altres persones. Així, per exemple, un treballador en el capitalisme és propietari de llur pròpia capacitat de treball, però quan la ven de dia en dia, passa a ésser propietat d'un capitalista que obté el dret d'usar-al i el dret de treure'n benefici. La propietari dels mitjans de producció, és la relació social més important, ja que dóna a la classe que posseeix els mitjans de producció el control exclusiu sobre el procés de treball, i per tant el poder que tenen sobre tots els treballadors. La societat comunista elimina l'existència de la propietat tal i com s'hi ha discutit; no elimina la forma de propietat que tenim sobre nosaltres, sobre les nostres preferències i pensament, les nostres expressions i idees. En la societat comunista, alhora que es posseeixen completament com a individus, també posseeixen en comú els mitjans de producció. La societat comunista es desfà de les relacions de propietat característicament capitalista; mentre en el sentit humà reforça les relacions de propietat. Veieu també: llibertat Filosofia hegeliana: Per a Hegel, el dret de la propietat era la premissa fonamental per ésser realment una persona: “La raó de la propietat cal trobar-la no en la satisfacció de les necessitats sinó en la superació de la subjectivitat pura de la personalitat. En la seva propietat una persona existeix per primera vegada com a raó”, i defineix els moments de propietat com a possessió (“la voluntat que té el seu objecte en una cosa positiva”), ús (“la voluntat de posseir alguna cosa ha d'expressar-se”) i alienació (és a dir, la venda o la donació de l'objecte). Hegel també féu un punt particular de l'exclussió de la possibilitat que “menes de coses” fossin propietat, tan sols les coses individuals. També considerava que fer col·lectiva la propietat d'alguna cosa que podia ésser propietat d'un individu era un greu error. Lectures addicionals: Filosofia del Dret, Esperit objectiu i Avineri.
|