Xi
Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895 – Mèxic, 1946)
Filòsof i polític. Fill de l’advocat Ramon Xirau i Llorens, fou germà de Josep (1893-1982) i d’Antoni (1898-1976), tots dos advocats. Estudià filosofia a Barcelona, on tingué com a professors a Jaume Serra Húnter i Tomàs Carreras Artau. Després de doctorar-se a Madrid, allà continuà estudis sota José Ortega y Gasset i Manuel García Morente, i fou proper a la Institución Libre de Enseñanza i, particularment, al krausista Manuel Bartolomé Cossío. Encara després estudià un temps a París. Catedràtic d’institut a Vigo, guanyà després una càtedra universitària a Saragossa i, el 1927, a Barcelona. Políticament, milità a la Unió Socialista de Catalunya (USC), del qual el seu germà Josep havia estat fundador. En produir-se la fusió de la USC en el PSUC, abandonà la militància política. Arran de la victòria franquista, s’exilià en el 1939. Visqué primer a Anglaterra, i després a Mèxic, on fou professor de la Universidad Autónoma de México (UNAM) i del Liceo Franco-mexicano. Quant al problema subjecte-objecte, defensà la confluència de l’ésser i del valor en l’amor o, si es vol, de l’eternitat de la fluència dinàmica i intensiva amb l’eternitat dels elements immutables. Obres: «Las condiciones de la verdad eterna en Leibniz» (1921), «Rousseau y las ideas políticas modernas» (1923), «Descartes y el idealismo subjetivista moderno» (1927), «Lo fugaz y lo eterno: el sentido de la verdad» (1927), «Amor y mundo» (1940), «La recerca d’una nova ciutat de Déu» (1940), «El pensamiento y la obra de Bergson» (1944), «Ramon Llull, filosofía y mística» (1945). El seu fill, Ramon Xirau i Subias (*Barcelona, 1924) es graduà en filosofia a la UNAM el 1947, i hi fou director del Departament de Filosofia entre el 1950 i el 1970.
Vegeu: Arxiu de Joaquim Xirau.