Sa
Hermínio Sachetta (São Paulo, 1902 - 1982)
Polític brasiler. Començà a treballar en la imprempta del Correio Paulistano, i més tard es dedicà al periodisme i a la docència periodística. El 1932 ingressà en el Partido Comunista Brasileiro (PCB). Dedicat a l'agitació-propaganda, fou secretari del Comitè Regional de São Paulo i editor de l'òrgan del partit, el diari A Classe Operária. El 1937 fou expulsat del PCB, per trotskista. Més tard, fou empresonat, i no seria alliberat fins el novembre del 1939. Participà en la fundació del Partido Socialista Revolucionário (PSR), creat com a secció brasilera de la IV Internacional. Fou un dels impulsors del diari Orientação Socialista. La crisi dels anys 52/53 suposà l'aïllament del PSR. Anys després, s'integrà en la Liga Socialista Independente, de tendència luxemburguista i que trencava amb les tesis del centralisme democràtic. En els anys 1960 fou membre del Movimiento Comunista Internacionalista.
Veieu: Arquivo d'Hermínio Sachetta i la seua versió catalana (en construcció).
Manuel Sacristán (Madrid, 1925 - Barcelona, 1985)
Pensador i escriptor marxista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona. El 1954 marxà a Münster, on va fer estudis de lògica, i alhora va prendre contacte amb el pensament marxista, i especialment amb les obres de Györgi Lukács. El 1956 retornà a Barcelona, per fer de professor de lògica, d'història de la filosofia, de filosofia de la ciència i de metodologia, a les facultats de filosofia i de ciències econòmiques. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, en la clandestinitat), en fou dirigent. També participà en el moviment universitari barceloní, que tot just començava a desvetllar-se a mitjans de la dècada dels 1950. Progressivament repressaliat per les seves idees i per la seva actuació, fou expulsat de la Universitat de Barcelona el 1965. L'any següent però va tenir un paper actiu en la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), amb el que es trencava el sindicalisme únic del règim franquista. Readmès per la Universitat en fou novament expulsat el 1973, però ja el 1976 hi tornà per quedar-s'hi. La seva principal aportació teòrica rau en la crítica a l'antiracionalisme de Heidegger (Las ideas gnoseológicas de Heidegger, 1958) i, en general, a donar una base lògica a la racionalitat que permetés superar l'existencialisme i el neopositivisme (Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964). Conseqüentment, va entendre la filosofia com una concepció del món basada en les ciències positives, i que només es pot estudiar des d'una perspectiva multidisciplinària. Pel que fa a la relació de les ciències positives i el materialisme dialèctica, va publicar La formación del marxismo en Gramsci (1967) i Lenin y el filosofar (1970).Cal destacar també els seus treballs sobre Brossa (1969) i Raimon (1973). Director de les revistes Materiales; i Mientrastanto, abordà la crisi del model soviètic, i la problemàtica del comunisme a l'estat espanyol, especialment davant la qüestió de les nacionalitats.
Francesc Santacatalina (l’Alcúdia, 14.4.1950 – València, 17.8.2010)
Militant
de Germania Socialista, passà després al Partit
Obrer Socialista Internacional (POSI). El seu compromís amb
el dret d’autodeterminació del poble valencià,
el menà a integrar-se en la Unió del Poble Valencià
(UPV). Més tard, contribuiria a la creació
d’Esquerra Valenciana, hereva dels postulats del
valencianisme republicà d’esquerres, i partidària
d’un Estat Valencià integrat en una Confederació
dels Països Catalans. A nivell sindical, milità primer
en la Federació del Metall de l’UGT, però en
els darrers anys, després d’un període
d’inactivitat sindical, s’integrà en la
Coordinadora Obrera Sindical.
Vinculat sempre al trotsquisme, entre les seues contribucions al nostre arxiu hi ha la co-traducció, amb Aleix Martínez, del Programa de transició de la Quarta Internacional.